Pirates del Carib

 Em fa gràcia quan, en aquests moments, escolto els molestos talls de Spotify, dient-me una cosa semblant a que "tanto da si vas al trabajo, o a una isla paradisíaca, si quieres escuchar tu música favorita únete gratis por un mes a la versión premium y olvida las interrupciones". I si fos el cas que es donessin les dues condicions alhora, que vas al treball i també a una illa paradisíaca? És el que es pot pensar quan explico que estic saltant d'illa en illa, a les petites Antilles del Carib: St. Lucía, Grenada, Antigua, Saint Vincent, i encara em queden St. Kitts and Nevis i Dominica. Podria semblar un d'aquells viatges esbojarrats, de tasta-olletes, amb aquest esperit tant post-modern de noséquantescoses-que-has-de-fer-obligatòriament-abans-de-morir (o la seva versió cínico-apocalíptica, abans que el canvi climàtic ho esguerri tot). Afortunadament, les relativament breus visites em permeten fer un tast prou contundent i real de cada lloc. També hi ajuden dos fets. Primer, miro d'allotjar-me en hotels que estiguin en al mig de la capital, el pols de la vida, no en els resorts turístics, i segon tenir la sort d'haver trobat una lectura que m'acompanyi i que em permet anar més enllà del que els meus pobres ulls poden veure. En aquest cas vaig topar amb un autor fins ara desconegut per mi però del qui buscaré els seus llibres, Patrick Leigh Fermor, que va escriure una crònica d'un viatge a les Antilles els anys 40, en que repassa a partir de les seves pròpies lectures de temps passats, sobretot d'un tal pare Labat, dominic francès del S. XVIII, la geografia, la història, els paisatges, les seves impressions i agudes observaciones sobre totes les illes que va visitant. Ja en faré una recensió, però he descobert un digne predecessor de Kapucynsky i és una demostració que acompanyat de bones lectures es  viatja més i molt més lluny.

 Què he d'explicar jo, doncs? Existeixen els tòpics, l'associació automàtica de Carib=Paradís? Si es mira el passat, tot és molt turbulent, ja des d'un punt de vista geològic. Totes aquestes petites illes són les puntes de monstruosos volcans que encara espeteguen de tant en tant. Recordem el mont Pelé que el 1902 va fer de la capitald de Martinica, St. Pierre, una nova Pompeia. Els pobladors més antics dels que se sap eren els misteriosos i pacífics Arauacos, substituïts per els Caribes (que en van donar el nom) provinents de la conca del Orinoco, més agressius, caçadors i recol·lectors que se les hagueren amb els colonitzadors europeus. Els espanyols, i Cristòfol Colom mateix, no van fer gaire més que batejar les illes segons el Sant del dia (San Vincente, Santa Lucía de Siracusa..), el propi nom del navegant (San Cristóbal), el dia litúrgic amb que s'hi varen topar (Dominica), per paisatges que els evocaven la seva terra (Grenada, Montserrat) o una barreja místico geogràfica, com Trinidad pel fet de tenir tres pics. Però poc més hi varen deixar. Són els anglesos i francesos els que se les han disputat amb regulars escabetxines i lluitant alhora contra l'aferrissada violència dels Caribes que van poder subsistir encara fins mitjans del segle passat. Han sofert el destructiu eco del que es coïa a Europa. Patrick Leigh Fermor esmenta la visita que va fer a la darrera reserva d'aquesta tribu indígena a Dominica i temo que ben desapareguda (ho miraré). Hi ha noms de pobles que es diuen Massacre, i no cal ser massa viu per saber què hi deuria passar. El resultat en moltes illes és que es barregen els topònims anglificats d'origen francès i persisteix un creol d'arrel africana i francòfon junt amb l'anglès oficial. Després, aquestes illes també van ser escenari privilegiat de l'explotació de mà d'obra esclava amb totes les vexacions i crueltats associades junt amb justificacions teològiques d'allò més inversemblants. I la negritud s'hi va implantar de forma esborronadora. He tingut la impressió d'estar en un apèndix d'Àfrica, el Carib és de color negre, però parant més atenció sobre els trets, hom se n'adona que hi ha totes les tonalitats de pell fruit de la barreja promíscua, des del negre més negre amb una transició fins el cafè amb llet i un blanc magribí, i trets facials que recorden encara els dels antics Caribes, una mica mongoloides amb cabelleres suaus i llargues. De fet, expliquen que alguns esclaus que es van escapar del jou després de naufragar es van naturalitzar com a autèntics Caribes i van adoptar-ne totes les costums. A més d'aquests remanents, la història parla muda als meus ulls, a cada lloc es poden observar els antics edificis de l'època colonial, alguns deliciosament decrèpits, esglésies metodistes, anglicanes i catòliques que semblen no ser d'enlloc o trasplantades sense més ni més d'Europa o amb un vague intent de sincretisme que no ha aconseguit ni de lluny els resultats espectaculars dels Espanyols amb l'Amèrica continental, i cementiris amb l'aire més propi d'un comtat anglès, amb nostàlgiques inscripcions que encara ressonen més patètiques després de tants anys, a recer d'una palmera i abrussades per un sol tropical.  

I dels tòpics, què doncs? Si, si, hi ha les platges tropicals, de sorra blanca fruit de l'erosió del corall, color turquesa, temperatura perfecta, tèbia, sol espaterrant, aire translúcid i colors esclatants, esculls de corall que espero descobrir abans de marxar. No és un tòpic, és una realitat que esdevé hipnòtica, la transubstanciació del paradís a la terra i que fa que el turisme sigui la gallina dels ous d'or. Sobretot un turisme de luxe de iots (hi ha tota una indústria al voltant d'això), i també el més popular en forma de monstruosos transatlàntics que porten milers de turistes d'illa en illa i desembarquen com en un formiguer. No he vist cap espectacle d'aquests, he arribat en l'interludi de les dues estacions altes. També hi ha volcans, a dojo, la majoria extints i selves luxurioses però que no tenen els imponents arbres de les selves continentals, suposo perquè els huracans que arrassen de tant en tant aquestes terres (cada temporada és una mena de ruleta), no permeten que cap arbre arribia a una alçada excessiva, excepte les vincladisses palmeres. I també, com a nou esquer turístic, es promocionen diferents llocs on es va rodar les entregues de la pel·lícula de Pirates del Carib assenyalats convenientment en les guies i que a mi em provoquen un automàtic desinterès. I fins i tot sé que es fan performances al respecte. Al cap i a la fi, el paradís no deixa de ser un miratge que construïm a la nostra pobra mesura, i té el petit inconvenient que sigui com sigui, sempre acabes trobant-t'hi amb tu mateix. 

Grenada

 A tothom d'una certa edat li deu sonar l'illa de Grenada perquè a principis dels anys vuitanta va ser envaïda per l'exèrcit Nord-americà, en aquell moment sota el comandament de Ronald Reagan (cal recordar, per espant de molts en aquests dies que corren, que el president dels Estats Units és alhora el comandant suprem de les forces armades). Es valen voler treure de sobre un aprenent de dictador d'idees esquerranoses que amenaçava de repetir la facècia de Cuba dels anys seixanta. Van escombrar l'illa que no té més de 50 o 60 quilòmetres de llarge, sense despentinar-se. Els adults d'aquella època molt probablement van tenir notícia per primera vegada de la seva existència i es van preguntar si era casualitat que s'assemblés al de la ciutat de Granada. No, no és cap casualitat. Els primers navegants europeus de la zona que com bé sabeu eren castellans van veure de passada l'illa i la seva escarpada orografia que n'és un tret distintiu, els va recordar els pendents del Sierra Nevada que emmarquen la Granada original (també hi ha una petita illa anomenada Montserrat on hi ha el volcà més actiu i perillós de la zona). I li van posar el nom que estranyament ha perviscut malgrat que sempre ha estat en mans de Francesos o Anglesos, que com en d'altres illes del Carib, s'anaven turnant el domini mitjançant cruels batuses. I pel mig, exterminant la població local, els Caraibes, i substituint-la per esclaus importats de l'Àfrica del l'Oest. Així es donen curiosos contrasts. En aquelles en què finalment els Anglesos en van guardar la posessió, sobretot després del tractat de Versalles després de les Guerres Napoleòniques, l'Anglès es va imposar al Francès però en moltes el Francès va perviure en forma de Creol, una llengua estrafeta amb parlars d'origen africà que els esclaus importats es van inventar per entendre's entre ells (solien venir de diferents zones), i gran part de la toponímia. Peró Grenada és un dels pocs països caribenys en que el no hi ha creol. Ja pararé l'orella.

 En tot cas, la meva primera impressió de moment només reduïda a St. Georges, la capital, és d'una resplendent lluminositat, càlida però amarada per un Elisi constant que esvaiex la xafogor, els edificis estan pintats de colors llampants i l'aigua fins i tot en el port, al fons d'una profunda badia, té colors turquesa. Una llucada des del moll ja permet contemplar peixos de colors, allí on per costum esperaria veure taques d'oli i llísseres merderes en una aigua verd-grisosa. La ciutat, feta de cases i casalots, puja ràpid pel pendent de l'illa i les edificacions sembla que es vulguin enfonsar en el verd esclatant, una vegetació luxuriosa que dona una agradable sensació d'integració.

 El capvespres he anat una mica cap els afores, fins una platjeta que, per sorpresa meva, no oferia quasi cap resta de plàstic tot i estar en la zona més poblada de l'illa. M'he sentit consolat, i he contemplat una de les postes de Sol més magnífiques de recordo: un cel clar, una mar calma i acollidora i un astre perfectament esfèric i dibuixat que llençava una alenada càlida que fins desaparèixer darrera una línia d'horitzó perfecta, encara semblava abraçar-me. Us la regalo.

Dietrich Bonhoeffer

 A molta gent no li diu ni fava aquest nom, Dietrich Bonhoeffer, però dubto que en certs cercles se l'oblidi mai. Acabo de llegir la seva biografia, escrita per Charles Marsh (Extraña Gloria. Vida de Dietrich Bonhoeffer. Editorial Trotta). En tota biografia hi ha la temptació, com amb la història mateixa, de llegir els fets retrospectivament i trobar-hi fils conductors que de fet no hi eren. Però en la vida d'aquest teòleg protestant hom té la impressió que aquest fil no és cap invenció, que va semblar conduït cap un destí (una idea també molt protestant, el tema de la predestinació), al qual s'hi va sotmetre amb una coherència aclaparadora. La seva vida té com dos plànols, el primer és la seva evolució intelectual i espiritual, amb una ment molt precoç (va morir amb 38 anys només i va deixar obres que són referència!), dotada d'una sensibilitat inusual, que es va entrellaçar amb l'època que li va tocar viure: l'ascens del nazisme al seu país, Hitler i la Segona Guerra Mundial. Va ser un dels pocs alemanys prominents que es va comprometre amb la resistència contra Hitler.  El primer fil conductor és el de la reflexió teològica, ètica i moral sobre els actes que presenciava, influenciada pels esdeveniments que li va tocar de viure i que el va portar a fundar l'Església Confesant, en contraposició amb l'Església dels Creients Alemanys que era de facto una absorció de l'Estat totalitari nazi del protestantisme fins arribar al punt de buidar tot contingut jueu (volien esporgar la Bíblia de tota influència judaica, que seria el mateix que escriure el Hamlet sense Hamlet), i posar al centre la pàtria i la nació alemanys. No va ser res més que una de les jugades cíniques del règim per sotmetre tota la societat. No va poder contrarestar els esdeveniments, l'Església Confesant es va disoldre sota el pes implacable de la repressió i la claudicació de la majoria dels seus membres, i va començar a militar en la resistència implicant-se en els complots per eliminar a Hitler contra el manament  bíblic del No mataràs. Aquesta situació en què la reflexió s'enfronta a una realitat tant ferotge que va arribar a exigir-li la vida, fa que elabori un  brillant pensament teològic i ètic que altrament no hauria arribat a fer. En aquest sentit, allò que més m'ha captivat és la íntima relació entre paraula i vida de Dietrich Bonhoeffer que li dona aquesta impressió de solidesa, de profunda humanitat que només es pot arribar a manifestar en el límit, en el llindar de la vida i la mort, quan les conviccions són realment provades i s'hi respon amb coherència. I encara el fa més humà les ambivalències que mostrava. No era un asceta, era un bon vivant, un esteta un xic elitista, conscient de la seva superioritat intelectual i fins i tot la biografia suggereix que tenia inclinacions homosexuals tot i que no va arribar a consumar-les mai. Això encara dibuixa millor la seva grandesa perquè qualsevol, en certa mesura, s'hi pot arribar a sentir reflectit. No és un home inabastable, sinó que arriba a baixar al fang maligne del moment històric que li toca viure i s'hi enfonsa sense perdre's a ell mateix com va passar amb la majoria dels seus compatriotes. I es va exigir a ell mateix una honradesa implacable i una caritat sense límits per les persones concretes i sobretot pels que més patien. Dietrich Bonhoeffer va ser executat, penjat en un ganxo de carnisser, al camp de concentració de Flössenburg dues setmanes abans no acabés la guerra per alta traïció, el 8 d'Abril del 1945. Una pregunta que em faig és si sense ser-ne prou conscients, no vivim sotmesos a alguna mena d'estat del mal (desigualtats creixents, la crisi ambiental, l'acumulació obscena de recursos, les lleis impàvides del mercat) contra el qual no sabem revoltar-nos perquè tenim també la consciència adormida

Bauxita

 La Bauxita és la ganga de l'alumini, és a dir el mineral del qual s'extreu aquest metall. Ho recordo dels temps de la secundària. I recordo perfectament la foto. Una pedra rogenca amb algunes infiltracions blanques estampada en el llibre de Ciències Socials. A Guinea Conakry hi ha les reserves de Bauxita més grans del món. A l'hostal on m'allotjava, a la capital, hi passava ben a prop una línia fèrria construïda exclusivament per transportar el mineral des de la província de Boké. En un moll s'amunteguen muntanyes d'aquesta pedra, i al final esperava un vaixell que les carrega (la línia de flotació s'enfonsava perceptiblement amb el pas de les hores) i salpava per ser substituït quasi sense intèrval per un altre. És una sínia insomne, que funciona nit i dia. La província de Boké, on només gratant la terra ja emergeix el carmessí de la bauxita, està clivellada de mines a cel obert. Boké mateix, on fa poc temps han obert mines al caire de la ciutat, està cobert d'una pàtina de pols vermellenca, i es palpa la pols amb la llengua, amarant les dents. Es respira bauxita, literalment. No cal fer cap estudi mediambiental per adonar-se que es passen pel forro les conseqüències en la salut humana. I si passen de la salut humana, no cal imaginar quina consideració mereix el medi natural. Els principals explotadors d'aquesta riquesa són d'origen xinès, també hi ha empreses americanes i d'altres nacionalitats. Però els xinesos s'enduen la palma i actuen com autèntiques termites, rossegant sense escrúpols els recursos d'aquests països a canvi de dubtosos beneficis locals. O deixant-ne les molles en forma de llocs de treball mal pagats, precaris però com que no hi ha més oportunitats, els treballadors locals s'hi apunten com a conductors dels camions que també circulen insomnes sense deixar espai entre ells per carreteres i ponts també construïts expressament per transportar la bauxita i endur-se-la, mar enllà, per alimentar el monstruós sistema que hem creat que acabarà devorant-nos a nosaltres mateixos.

Sonàmbuls

     Per fi he acabat un llibre fascinant, que no recomanaria si no és a un friki apassionat de la història en general, o més concretament de la Primera Guerra Mundial. I acaba allí con comencen la majoria de llibres sobre ella, quan es va disparar el primer tret. Es tracta del llibre "Sonámbulos" de l'historiador  Christopher Clark. En el prefaci ja fa un avís. D'aquesta contesa se n'han publicat uns 25000 llibres, tesis, anàlisis etc. És a dir, caldrien vàries vides per llegir tot això, sisntetitzar-ho i finalment provar de donar resposta a una pregunta recurrent entre els historiadors de l'edat moderna: què va conduir a l'inici de la Primera Guerra Mundial? I no és una pregunta baladí, perquè sociològicament el segle XIX va acabar el 1914 i el segle XX ho va fer el 1918. La ruptura que significà aquesta guerra va ser més profunda que la Segona Guerra Mundial. L'aniquilació a escala industrial es va "descobrir" (perquè ningú en concret la va inventar deliberadament). Un obscur fat de va empènyer a tots els actors polítics i socials del moment, com sonàmbuls (d'aquí ve el títol), cap a la catàstrofe. Perquè una gran diferència entre la  I i la II Guerra Mundial és que en la segona podem identificar espontàniament on estava el mal i on el bé, i fins i tot personificar-ne un responsable, Adolf Hitler, que ha esdevingut la icona del mal, tot un paradigma. Tot i que aquesta afirmació que ens facilita la vida (i que, tot cal dir-ho, ens encanta inventar-la si cal en  les complexitats amb que ens confronta), mereix moltes més explicacions i matisos, no deixa de tenir ser certa fins el punt que costa d'imaginar la II Guerra Mundial sense aquest infame personatge.

 En canvi, per la primera, una simple aproximació ja confón a qualsevol ment una mica desperta. No s'entén res d'entrada ni perquè tots aquells soldats es van llençar a escabetxinar-se amb tanta eficàcia. La resposta que tot va començar amb l'assassinat de l'arxiduc Francesc-Josep i la seva esposa a Sarajevo el juny del 1914 (per cert, un matrimoni feliç i un governant ple de promeses) per part d'un irredent servic, Princip Galip (que va acabar llanguint de tuberculosi a la presó poc temps després), és una bufonada. Només va ser el tany que va fer tremolar una intricada teranyina teixida des del passat i animada per la conjunció de personatges en el poder aleshores incloent la seva particular psicologia, les relaciones internes dels governs i entre els estats, les aprehnesions heretades del passat i les limitacions del present, sobretot la manca de comunicació fluïda i veraç. Un fet determinant, després de la lectura, era que aleshores es considerava la guerra com una mena d'estat natural, un fet que havia de repetir-se cíclicament i formava part de les relacions naturals entre estats i nacions. D'aquí que sembla que es banalitzés la tragèdia que es va gestar, vist retrospectivament, però és que ningú va ser prou lúcid per preveure que l'avenç tècnic convertiria la contesa en una màquina de trinxar que va esvair tot pensament romàntic o idealització. Als soldats de trinxera, la imatge més angoixant que tenien era la de saltar al camp i ser volatilitzat per un obús. Res semblant s'havia vist fins aleshores. Al final van desaparèixer quatre imperis: el rus, reconvertit en la Unió Soviètica, el turc amb la caiguda del sultanat i la pèrdua de més de la meitat del seu territori, l'Austor-Húngar disgregat en múltiples estats i l'alemany, vexat fins la humiliació. El tsar, el káiser, el sultà ni rei bicèfal, van anar a petar a la paperera de la història, com diria aquell, i ni s'ho podien imaginar només quatre anys abans. 

 L'autor de Sonàmbuls ja adverteix que els escrits dels protagonistes d'aquells dies, posteriors a la massacre, tendeixen a l'autojustificació i a esbiaixar els fets. Com si fos inacceptable assumir la responsabilitat de tot aquell horror, o incapaços d'explicar-se el perquè de tot plegat. Una conseqüència és que va continuar l'obsessió de declarar un culpable concret, que, com no, va recaure en la gran vençuda, Alemanya. Un judici que al seu torn va ser l'ou de la serp del que va ocórrer vint anys més tard.  No es va aprendre gran cosa. Només el president americà, Woodrow Wilson, va tenir la suficient grandesa de crear la Societat de Nacions, la futura ONU, per evitar nous atacs de sonambulisme, i es va enfurismar davant la lògica de vencedors i vençuts que els europeus, encara amb les idees del segle XIX, van aplicar. Que s'ho facin sols, sembla que va pensar, i va tornar a l'altre costat de l'Atlàntic.

 La història és una gran mestra, però no té alumnes, afirmava Stephan Zweigt. Certament, la profunda mediocritat els nostres dirigents actuals fa témer si no s'està gestant, també, una crisi  davant els grans reptes de la humanitat i estem teixint una nova perdició com aranyes sonàmbules. En fi...

Conakry

L'hotelet on m'estic està a la punta de la banya de terra on s'arrela la ciutat de Conakry, capital de la Guinea. Estic rodejat d'aigua pels tres costats, i connectat a la megapolis per un ample moll cobert de sutge vermellós, que també amara cotxes i tendals. Des de la finestra puc veure com s'estén la ciutat terra endins. Uns tres-cents metres més enllà, entro en el caos habitual de les grans ciutats africanes, després de creuar una via de tren al voltant de la qual s'agombolen les barraques i una munió de gent trafiquejant. Cada mitja hora sona una sirena, com un bramul, i un tren també ocre, espanta tots els vianants que s'aparten amb desídia per donar pas a la récula de vagons plens de bauxita, si arriba al port, o buits destí a les immenses reserves que diuen que té aquest país. Aquest to vermellós de la pols i la terra, doncs ve de la bauxita. He agafat un petit fragment caigut al costat de la via. Pinta de la mà com si fos carbó, però vermell. També hi ajuda que som a l'època seca i cap aiguat espanta aquesta pàtina que fins i tot sembla envair l'atmosfera. Torno a l'habitació. A l'altre costat de la badia veig les petites muntanyes del mineral en un moll i un vaixell d'eslora verda que espera a ser carregat. Entre ell i jo deambulenalguns cayucos, les enormes piragües pintades de colors vius que tots associem a l'arribada d'immigrants a les nostres costes. Tornen de pescar, o algunes, més petites, remen amunt i avall i algú des de la popa va llençant la xarxa plomada com un llençol, per recollir-la tot seguit. No arribo a veure si la pesca té èxit. Abaixo els ulls sobre la pantalla de l'ordinador. Tinc feina. Quan els alço el paisatge s'ha trastocat, la marea ha deixat al descobert tres-cents metres de sòl fangós, i garses, martinets i corriols passegen per la desapareguda riba aprofitant l'avinentesa. S'ho deuen conèixer de cor. També me n'adono que el vaixell verd ha desaparegut. Surto a fora per si el percaço encara. S'ha fet fonedís als meus nassos, marxat ves a saber on, i ni me n'he assabentat. Cau la tarda, torna a pujar la marea. Un interminable estol vola de Ponent cap a Llevant. Tenen un volar estrany. Fixo la mirada i me n'adono que són ratpenats. Deuen ser milers, i tan grans com autèntiques rates. No aletegen com els nostres diminuts ratolins penats com si fossin borinots, sinó amb amples batecs d'ala. La nit aquí cau de cop, s'encenen els llums de la ciutat, sento el remor insomne. Però jo em sento protegit en la meva habitació. 

L'ús del llenguatge durant el judici al procés

 El límit del nostre llenguatge és el límit del nostre món. És una frase de Ludwig Wittgenstein. I cal afegir, encara més, que el nostre món el dibuixem segons l'ús que fem del llenguatge. Això és meu, però no és res original. I ve a lloc després d'haver seguit alguns fragments, alguns força extensos, de l'anomenat judici al procés. Potser als del ram de la judicatura i l'advocacia no els ha sorprès els discursos que s'hagin sentit. Aquest judici té una bondat, i és que està essent un màster col·lectiu sobre el funcionament del sistema judicial i l'argot que l'acompanya. I resulta fascinant, en tot cas, veure en directe, i sentir-se implicat i tot, com s'expressa la lògica de la Justícia (recordem que és un dels tres poders de l'Estat: Legislatiu, Execitiu i Judicial) que té per objectiu cercar la veritat d'uns fets i donar-los un tractament just. Però al que em refereixo ara és als discursos que hem pogut sentir. Probablement deu ser el pa de cada dia durant tot tipus de judicis en què acusats i testimonis elaboren el seu discurs segons el punt des del qual estan posicionats respecte al conflicte concret, sigui un furt, sigui una rebel·lió. Allò que trastoca més és que la mateixa lògica que escapa a la ponderació la practiquin persones altament qualificades i que han tingut, o algunes tenen, unes responsabilitats molt importants. S'esperaria una mica més de grandesa, però després de veure els candidats en lliça per les eleccions generals, l'esperança que el nivell de mediocritat no empitjori és nul. Un exemple concret. Té una connotació radicalment diferent parlar de comandes d'armes de guerra, per part d'un ex-ministre referint-se a la prohibició d'adquirir una partida ja emparaulada per part dels Mossos d'Esquadra, que d'armes per assegurar la seva funció (protegir la ciutadania i mantenir l'ordre, etc.). Quan algú dius això està directament suggerint que els que volien aquestes armes era per recolzar una rebel·lió de forma violenta. Si ens diuen armes de guerra tots pensarem en granades, bazookas, tancs i míssils. Aquest ús ja va ser evident des de l'inici del que podríem dir aquesta crisi, que comença a tenir visos de ser crònica: tumult, muralles humanes, l'enfoc sistemàtic de l'anècdota per fer-ne una generalització, etc. Tot plegat, i la pobresa, per no dir baixesa, de moltes declaracions, em referma en l'escepticisme en la classe política. No hi ha honestedat, no hi ha ponderació, no hi ha empatia, no hi ha ni tan sols bondat ni confiança. No hi ha humanitat. 

 Cal pensar també si de l'altre costat, els altres interessats, també opera la mateixa lògica. Evidentment, jo, per una qüestió geogràfica i socio-cultural, estic en un punt de vista concret però passejo tant com puc pels diaris i fonts d'informació dels que estan en d'altres òptiques. Només sento incomprensió i una incapacitat d'elaborar discursos fonamentats que permetin crear ponts d'entesa, que no vol dir acceptació. És desesperant. Des d'aquí tampoc falta aquesa incapacitat per crear empatia, però em costa francament més de detectar-la. Potser jo, malgrat els meus esforços, també estic esbiaixat i visc en un món de tra-la-la. El problema és que aquest enroc mutu retroalimenta les dues parts, les absolutitza i per definició res pot evitar el xoc. 

 Finalment, tot em fa pensar que darrera l'ús del llenguatge,  qui el governa no és el raciocini, com de fet va intentar fer el mateix Wittgenstein en el seu Tractatus Logico-Philosophicus, sinó les emocions que afiancen a vegades sinistres apriorismes que poden acabar devorant la nostra capacitat d'empatia. Les emocions són tiràniques, fan que creem una veritat pròpia que considerem absoluta i ens tornen inflexibles. L'enamorament eròtic és un exemple diàfan del que vull dir. De totes maneres, jo hauria esperat alguna cosa millor, francament

P.D: Com a anècdota, ja fa molts anys hi havia el senyor Federico Trillo de ministre de Defensa. Jo sabia d'ell que era un estudiós de Shakeaspeare i fins i tot n'havia fet una tesi. Ves per on, em deia, un home cultivat i que es deu haver deixat traspassar per la meravellosa lucidesa de Shakeaspeare i com mostra els mecanismes de l'ànima humana. I després va ser aquest mateix que va justificar allò de Iraq, sortia per peteneres i ridículs discursos quan la crisi de l'illot del Perejil i va gestionar des d'un punt de vista pràctic i humà de forma tan patètica aquell accident del Yak-42. Decebedor...