La mort i la primavera

 La Mort i la Primavera és un dels llibres de Mercè Rodoreda que es poden inscriure en aquest estil particular d'onirisme poètic i que, segons havia llegit, era característic de la darrera etapa de la seva vida, a la qual correspon també Quanta, quanta guerra.  Ambdues obres carregades d'imatges que amb una primera lectura suggereixen un surrealisme captivador, perquè dins de la irrealitat que creen aconsegueixen enarborar una lògica interna, uns texts homogenis que tot i semblar desconnectats de la realitat tal i com la coneixem (a Quanta, quanta guerra no hi surt ni un sol tret) ens transporten a un món que finalment diu més del que semblaria. Això se m'ha fet palès quan he anat a veure la posada en escena de La Mort i la Primavera al TNC. Havia llegit el llibre fa una bona colla d'anys, un text que la Mercè Rodoreda va elaborar i re-elaborar fins al final de la seva vida, pel que el llibre és un relligat de totes aquestes versions on habiten els homes que s'enterren als arbres amb la boca plena de ciment, ruscos d'abelles que zumzegen en somnis, misteriosos ferrers que senyoregen pobles sotmesos a estranys ritus sota els que transcorre un misteriós riu i la mort que plana darrera de tot això. Tenia molta curiositat com s'ho havien fet per portar en escena un dels textos més estranys que mai havia llegit. En veure l'obra se m'ha fet la llum, he entès aquesta coherència interna i com darrera de les imatges poderoses, la lògica que les enfila totes, ens parla de la mateixa existència humana, de l'angoixa de viure, patir i morir i les temptatives desesperades de donar sentit a tot plegat. Realment la Mercè Rodoreda vola molt, molt amunt, amb un text que com a mi em va passar el creia un exercici d'estil, pura estètica, però que és d'allò més inquietant sense que sabés exactament perquè. I resulta que, contra el que pensava, no es tracta d'un estil que utilitzés, com una evolució natural de la seva literatura en la seva darrera etapa, sinó que va escriure la primera versió alhora que la famosíssima La Plaça del Diamant, que sí aque arrela en la realitat palpable i és ben real. Costa d'imaginar com podia navegar d'un estil a un altre, però potser és que de maneres diferents, parlava (o escrivia), sempre del mateix. On estaria la Rodoreda ara, si la seva llengua literària hagués estat el castellà? I m'imagino quantes Rodoredes, malgrat que algunes obres hagin estat traduïdes, no estan enterrades en llengües i cultures a les que no hem pogut tenir accés. 

Tardor

 En aquests moments escolto les Quatre Estacions de Vivaldi i em deixo portar per la cadència quasi visual de la música que em transporta al llarg de l'any, primavera, estiu, tardor, hivern...diuen que el temps canvia, que les estacions tal com les coneixem s'esvairan i la resposta tàcita sembla que sigui un ja ens adaptarem, cultivarem vinyes a dos-mil metres d'alçada i plantarem Maracuyà al maresme. És una manera prosaica d'enfrontar la realitat que abans vivíem com preconcebuda, com si les quatre estacions haguessin estat creades per pautar la nostra vida, el transcurs de l'any que ens agombolava i marcava el ritme, la pausa, el treball i la contemplació del pas del temps a través de la seva petjada en la natura. Sempre he cregut, i espero creure sempre, que això del canvi climàtic, l'agressió constant a la natura no és una qüestió simplement econòmica, productiva. Em sembla un reduccionisme escabrós que només pot tendir a l'absurd. Sóc dels que creuen en el trinomi clàssic de Bellesa, Veritat i Bondat. Indissociable. I que si agredim la Bellesa és perquè no ens atenem a la Bondat ni a la Veritat, sigui quina sigui aquesta. Així doncs, s'entén que destruir el ritme pausat del temps que va inspirar Vivaldi no és només una qüestió ètica, sinó estètica en el sentit més ple de la paraula. Nulla ethica sine esthetica com deien els clàssics i com reblava Dostoievisky, la bellesa salvarà el món.  Crec en la bellesa immarcescible que es manifesta precisament en les coses marcescibles com les fulles dels arbres que s'esgrogueiexen en la tardor o la nostra pròpia vida, ara que la meva, reconeguem-ho, entra en una mena de tardor també. Per això em pesa també que la tardor hagi trigat tant en arribar i només l'hagi gaudit en la seva exhuberant plenitud aquest cap de setmana a La Vall Fosca, on cuejava amb força , lluny d'aquests antinaturals vint-i escaig graus de la plana, com si s'hi hagués refugiat de la nostra estupidesa. Fins i tot ens va obsequiar amb una nevada primerenca, un goig pels ulls. 

Heus ací alguns bocins:

Sidi

 La darrera vegada que vaig anar a l'aeroport vaig comprar un d'aquests llibres de consum de masses que hi venen, per fer un tast d'un autor del qual havia llegit un parell d'obres i nombrosos articles, Arturo Pérez Reverté que a més és membre de la Real Academia de la Lengua Española. Reporter de guerra durant molts anys, home de món, reconvertit en un notable escriptor i un polemista que em sembla un punt xulesc i condescendent però atès el que ha arribat a viure i veure em mereix molt de respecte. Recordo que em va agradar molt el llibre La Carta Esférica, encara que fa molt temps d'això i potser el meu criteri ha canviat, perquè l'obra Sidi, la que vaig adquirir, sobre el Cid Campeador (Sidi era senyor en llengua mora senyor, d'aquí va derivar el castellanitzat Cid), m'ha decebut. És distreta, no cal dir-ho, com s'espera d'un producte que es vengui en un aeroport i serveixi per matar les hores de tedi perfumat  de kerosè, però pinta un personatge, el Sidi, que a mi em semblava com robotitzat, pla, sense matisos i només agafa uns pocs capítols recreats de la seva història com si li hagués fet mandra continuar tot i que podria ser la primera entrega d'una nissaga de llibres. Es tracta, temo, d'un producte industrial d'aquells que no mereixen ser anomenats com a literaris escrit per un bon manufacturador que coneix l'ofici i que no s'hi ha esforçat massa però assegura una bona tirada i unes bones vendes. A més, encara vaig caure en la temptació de comprar un segon llibre del mateix autor sobre la història d'Espanya, un recull dels articles que va anar publicant en un suplement d'un conegut diari, crec que El País. També distret, però amarat d'ínfules hispàniques i tòpics encara que és interessant, si es pot agafar la suficient distància i esperit crític, per fer un repàs amè dels episodis més importants de la història de la Pell de Brau. Li reconec el gran mèrit de fer assequible amb tots els biaixos, simplificaries i grolleries que hi encabeix (ell mateix reconeix que va ser un exercici amb un punt gamberro), a qualsevol les grans pinzellades de la història d'aquesta terra comuna, no exempt d'un cert sentit de l'humor càustic i un cinisme que jo cada vegada suporto menys. Així, si hagués d'escollir entre les dues obres em quedaria la segona, tot i que dubto que me les rellegeixi mai. Cap de les dues. 

P.D.: Per casualitat, ahir va sortir una entrevista amb l'autor a La Contra de La Vanguardia centrada en aquesta obra que em sembla més aviat un acte publicitari. Al Reverté no el ferà interessant haver escrit aquesta obra i l'entrevista és necessàriament pobra atesa la riquesa del personatge.

Divertim-nos fins a morir

Fa anys, no vull saber quants, vaig llegir un llibre que es titulava "Divertim-nos fins a morir". Crec que era un sociòleg qui el va escriure, no ho sé bé. Em van quedar al cap algunes idees, idees que encara prevalen o que s'han fet realitat, com la cultura de l'espectacle en què qualsevol cosa, enlloc de notícia, pot ser simplement una distracció que a base d'hipertrofiar aquesta lògica deixa de tenir sentit. Un passeig per les edicions digitals dels diaris és suficient per entendre de què parlo, barrejant notícies més o menys preocupants amb esquers per fer tants clicks com calgui (molts amb subterfugis que suggereixen un contingut sexual o banalitats dels anomenats famosos). I pel mig publicitat i propaganda que no és atzarosa sinó que es veu perfecctament que ha estat confeccionada per les maleïdes cookies i aquest sistema que ens espia. Ara mateix, mentre escric això, sóc conscient que em faig vulnerable. He arribat a llegir una escabrosa notícia sobre una massacre i alhora s'obria un pop-up amb un anunci de cigrons enllaunats. En aquell llibre també utilitzava la metàfora de la lupa en els mitjans d'informació. A un fet, per remot i llunyà que sigui, se'l pot amplificar i fer viatjar de forma immediata per tot el món com si estigués ocorrent ara mateix i aquí al costat, acaparant ni que sigui per uns instants una atenció que no mereix. Això també passa en un sentit contrari, quan es deixa d'enfocar en certs llocs o esdeveniments. Sumem-hi la rapidesa dels esdeveniments, o potser més ben dit, la rapidesa amb que s'expliquen i es difonen en un autèntic bombardeig que com una resultant pot arribar a crear corrents d'opinió, angoixa, alarma, col·lectius que no es corresponen amb la realitat immediata. Arribem al punt d'oblidar amb una faciltat astoradora autèntiques tragèdies o punts de no retorn que al final o bé ignorem si han passat o estaven exagerats. Qui recorda que fa uns mesos semblava que els Estats Units anava a envair Iran, o Veneçuela? Què ha passat amb els Rohingyas? Què se n'ha fet de les Bahames després de l'huracà? I el Iemen? Continuen caient bombes de fabricació espanyola? Estic segur que segons la conveniència tornaran a sortir, o potser per un atzar informatiu. 

 A Etiòpia tenen una institució anomenada la cerimònia del cafè. A cada cantonada, hi ha una dona amb una cuineta disposada com si fos un petit altar on fa tot el procés d'elaboració del cafè, des de la torrefacció, la mòlta, escalfar l'aigua i servir-lo en petites tassetes als vianants que arriben, seuen, i xerren mentre el prenen. Aquesta cerimónia, que té un cert aire de ritus religiós amb la dona corresponent trafegant entre fumaroles que s'alcen al cel i estris que semblen litúrgics, és molt més que una pausa, també és un node d'intercanvi d'informacions, del parlar del tu a tu sense barreres i de consolidar les relacions que les pantalles castren amb tanta eficiència. A mi em van dir, en una remota zona del sud d'aquest país, que no necessitaven internet i tothom estava perfectament informat de les minúcies que els importaven. Potser si que cal recuperar l'espai per la pausa, la conversa, la reflexió i donar pas a una manera de viure menys superficial que es basi, d'entrada, en el cultiu de la proximitat com deia en Josep Maria Esquirol en un exitós assaig. I aleshores podrem enforntar-nos amb garanties a aquesta allau de superficialitat que amenaça en buidar les nostres vides.

Jo vull ser una gallina

 La publicitat m'ha semblat sempre un món tèrbol que filtreja amb l'engany, per no dir amb la presa de pèl més clamorosa. Si té per objectiu primari que comprem tal o qual producte, atropellarà sempre el propòsit primari de donar una informació veraç i contrastable per a que el consumidor pugui prendre les seves opcions de forma conscient i racional. És clar que és molt demanar això que actuem de forma "conscient" i "racional". La majoria de nosaltres només podem comptar com llampecs esparsos les vegades que hem aconseguit que aquests paràmetres hagin governat les nostres decisions. I de fet la publicitat tendeix a apel·lar als nostres sentiments, emocions, i els sentiments i les emocions pouen en l'irracional i tenen una inquietant tendència a absolutitzar les seves obscures raons. Això envaiex tots els àmbits i fins i tot els de les decisions més trascendents. La història està sembrada de decisions i fets que no tenen cap explicació lògica ni racional. Per exemple només cal llegir un llibre sobre com es va gestar la primera Guerra Mundial (Sonámbulos), del que ja en vaig fer una ressenya.  O d'una forma més propera i malauradament reiterada, en els campanyes electorals que un tertulià va qualificar de campanyes publicitàries, no pas de campanyes de difusió i sensibilització per elevar la ciutadania a l'autonomia de les decisions, la consciència i l'opinió formada. Personalment, temo que en molts estaments interessa que sigui exactament al contrari. I encara a un nivell més baix i més decebedor, els anuncis de, posem per cas, cotxes on s'atia a la infantilització, pensaments egòtics i passions més o menys baixetes. Tots aquests pensaments m'han vingut després de contemplar la secció d'ous frescos d'un supermercat. És sabuda la mala premsa de les granges de producció d'ous on viuen atapeïdes les gallines en condicions espaordidores. I també que hi ha hagut una regulació en aquest sentit que permet saber si els ous han estat produïts en condicions més o menys "inhumanes". La publicitat ha pres el relleu d'aquesta nova sensibilitat i ara, sense mirar aquest codi imprès en cada ou, és francament difícil saber com carai viu la gallina que n'és responsable. Tot són "Gallinas Camperas", criades al terra, amb pinso natural, en llibertat. Dona ganes de ser gallina perquè segons la publicitat tenen una existència felicíssima al mòdic preu d'anar posant ous sense donar gaire més voltes a una existència que acompleix totes les perspectives que una gallina pugui tenir. La realitat, de ben segur, és molt més prosaica, i la publicitat prova, amb subterfugis i sentits implícits de les paraules, entabanar-nos, fer-nos al cap i a la fi sentir allò que ens agrada que ens diguin: que som madurs, que som joves, que no som com els altres i apuntem més alt que la resta i que mengem uns ous parits per gallines que res tenen a envejar a la Gallina dels Ous d'or. Pot ser sí que ens mereixem en aquesta o en una vida propera, reencarnar-nos en una insulsa gallina.

Canvi Climàtic

 Considerant que les prediccions sobre el canvi climàtic siguin certes, em permeto fer algunes reflexions que, tan de bo, fossin equivocades. En primer lloc, tinc una incòmoda sensació que tot això s'entoma amb una banalitat atordidora. És a dir, resulta que la terra tal com la coneixem s'enfronta a una crisi existencial anàloga a la que en el seu dia s'hi van confrontar els dinosaures i el famós meteorit. La diferència entre un meteorit i el "canvi climàtic" és que no veiem una roca incandescent i rutilant estavellar-se contra la terra; es tracta d'una amenaça callada que s'està congriant des de l'inici de la Revolució Industrial (és a dir, des del moment en que es va començar a alliberar de forma artificial els combusticles fòssils amagats a la terra com a mínim des de l'època del carbonífer). No el veiem, no el toquem, però hi és i es fa notar cada vegada més només si ho volem veure. Això té per efecte unes reaccions molt humanes, en un sentit negatiu: la negació, implícita o explícita, davant la manca d'efectes evidents, causa efecte (em cau un test i em surt un trau), en la vida qüotidiana, i la proscristinació. El primer és un conegut mecanisme psicològic que s'explica per la necessitat d'evitar una ansietat anticipatòria i que porta a acceptar obertament una realitat però en el pla subconscient negar-la. La segona potser és una emanació una mica més conscient de la primera, anar fent el dia a dia davant la complexitat o la por d'entomar un problema que no exigeix una resposta concreta o aquesta és massa complicada (p.ex. fugir) i urgent (p.ex. d'un tigre afamat). Ambdós mecanismes es confabulen davant la inèrcia d'un sistema econòmic que com un ionqui no pot deixar de dependre de llençar quantitats ingents de Co2 a l'atmosfera. De fet, tots en som addictes i ens costa reconèixer que el nostre modus vivendi, perspectives vitals, suposats drets adquirits depenen d'aquest sistema i per tant posar en crisi tot. La contradicció queda palesa amb els mecanismes de maquillatge que apaivaguin la mala consciència o ens auto-enganyin, de l'estil capità enciam o polítiques més paleses i certament exigents però no deixen de ser tapa-forats que no posen en entredit la medul·la del sistema socio-econòmic que ens empeny al desastre. O pensar en el miracle tecnològic que ens traurà de l'atzucac com un cohet salvador que ens porti a Alfa-Centauri. Ni tan sols considerem escandalós l'estil de vida de molts idolatrats personatges que donen voltes pel món amb jets privats i fan del lucre un insult continu a aquesta situació. Així, mentre mentre promovem el compostatge, es parla alegrement d'augmentar les capacitats de tal i qual aeroport amb noves pistes (això ho he sentit per la ràdio amb pocs minuts de diferència). El món, la terra, potser no desapareixerà, però serà més lletja i insulsa, i sobretot injusta. L'univers mostrarà la seva esfereïdora indiferència i qui en rebran, o en reben ja, les severes consqüències en forma de fam, migració forçada, manca d'aigua etc. seran els més desafavorits, i els beneficiats d'aquest pervers sistema econòmic sabran espavilar-se per trobar el seu refugi. 

L'anell misteriós

Aquests darrers dies estava a Roses, una vil·la que sota la pesada crosta d'establiments turístics que l'ha desdibuixada des dels anys 70's, amaga uns monuments excepcionals (la ciutadella, el castell de la Trinitat) que expliquen una història riquíssima. Roses és un port natural, l'entrada al Cap de Creus i una de les badies més belles del Mediterrani que,  com tot el que tenim a prop tendim a menystenir i ho reflectim amb l'atemptat paisatgístic que va ser el seu dia Empúria Brava i les urbanitzacions que s'arrapen com insectes als darrers vessants dels Pirineus. Vam arribar-nos fins la platja de l'Almadrava, la darrera platja sorrenca abans que el perfil de la costa s'asalvatgi en els esculls i espadats del Cap de Creus. Vaig posar-me a nedar, com tinc costum, seguint aquesta costa fins el tombant que ja enfila sota el camí de ronda que porta a la Cala Montjoi. Just en aquest tombant que enfila cap al Nord hi havia una jove parella en un sortint de la pedra que em va fer senyals per acostar-m'hi. El noi em va explicar, en francès, que acabaven de perdre un anell, un cercle daurat amb dos petits diamants, i em va demanar si podia buscar-lo. Vaja, com si m'haguessin demanat de cercar una agulla en un paller, sota aquell mar de pedra i algues. Però vaig tenir sort, en pocs moments vaig trobar, incrèdul, l'anell brillant sota una petita mata d'algues marronoses que es removien a l'embat de les onades. Vaig emergir de l'aigua amb el preuat objecte a la punta dels dits, en un gest quasi triomfal. La parella em volia abraçar. Es tractava del seu anell de compromís, "fiançailles" en francès.  Després vaig marxar nedant tal com havia aparegut, després de desitjar-los tota la felicitat possible. No els vaig donar cap ressenya meva, ells es diuen Ismael i Anne, i no crec que em reconeguin mai si ens topem de nou, anava amb un casquet de goma i ulleres. 

 Aquesta història no és inventada, encara que no tingui testimonis per corroborar-ho. En tot cas em porta a fer alguna divagatòria. Per exemple, la successió dels fets està tan ben encavallada que algú diria que no va ser una casualitat que jo, en aquell precís moment, passés nedant per allí (no hi ha gaire gent que ho faci, em sembla, estava a uns 400 metres de la platja). Precisament, una estona abans vaig estar ponderant si m'hi posava o no. També va ser curiós que trobés l'introbable, i no pas un objecte qualsevol. No era un vulgar anell, tenia el contingut simbòlic que només els homes podem donar als objectes, que el feia tant valuós. Penso ara quin paper tindré en la seva memòria, si per sempre recordaran aquesta facècia i el misteriós personatge que va emergir del mar en el moment oportú com si algú l'hagués enviat, i es preguntaran de tant en tant qui era jo exactament, o bé dormiré en el bagul dels records simpàtics, l'anècdota. Tot pot estar en funció de com els hi vagi per la vida. Si d'aquí pocs anys estan separats i barallats, hauré estat un mal auguri i millor que no se m'hagués acudit llençar-me a l'aigua. Si l'anell els va caure just en el moment que ell li el va entregar, la història ja queda reblada. No ho sé, seria plausible, l'escenari era preciós, al peu del mar, amb l'hortizó per testimoni. Si no e vero e ben trobatto.
 De totes maneres, amb l'afany tan humà de trobar un sentit narratiu a tot allò que ens passa, potser val la pena fer un acte de fe i creure que no va ser una casualitat, sinó una misteriosa causalitat que tot cal dir-ho, em va fer feliç una bona estona.