Diffa

 En el meu cas ha començat a no tenir sentit la dita que no saps cap on et portarà la vida, ni que sigui en termes geogràfics. Ja he anat a massa llocs que no hauria imaginat, i tot sense haver-ho volgut massa expressament. Ara ha estat el torn de Níger, al departament més oriental, Diffa, que mossega un tros del llac Txad fent cruïlla amb Nigèria, el Txad i el Camerun (i no gaire lluny, la República Centre-Africana que potser serà objecte d'un nou periple). Als voltants de la capital està sembrat de petits camps de refugiats o desplaçats. La diferència aquí no fa massa sentit, els pobles d'un costat i l'altre de les fronteres són els mateixos. Fugen del terror de Boko Haram que actua sobretot pel costat de Nigèria però que s'infiltra pel Níger. De fet, m'expliquen que en alguns pobles ben coneguts, saben que hi ha una part significativa de la població que pertany a aquest moviment místic, radical islamista, violent que només amaga el més vulgar, però violent, dels bandolerismes. El resultat és que la regió està copada també pels militars i estan prohibides les motos. Sembla que Boko Haram fa els seus atacs en moto, Yamaha 2.5, i per a distingir els civils d'un assalt d'aquesta gent, s'ha imposat aquesta norma sota risc que et clavin un tret si circules amb aquests trastos. Jo no he pogut passejar-me ni tan sols per la capital, com no fos dins del cotxe i després dins de l'alberg i els llocs on feia la meva feina. M'ho han prohibit. Un blanc és massa identificable i temptador per segrestar i demanar una recompensa. Tot i així, he estat ben tranquil. Al mateix hotelet, fet de bungalows independents, s'hi estava tota una tropa militar amb els que he tingut agradables converses, una camioneta amb una imponent metralleta muntada al capó estava plantada al costat de la meva habitació i un soldat feia guàrdia tota la nit a  la porta. M'han dit que feia 4 mesos que tot està tranquil. Per això tampoc he pogut veure, només una mica de lluny, el famós llac Txad, una mena d'anomalia hidrogràfica vestigi de l'apassionant història geològica i climatològica del Sahara que ja explicaré en una altra entrada. La major part del departament de Diffa, de fet, està cobert de dunes i desert, habitat per nòmades pastoralistes que porten una vida fascinant jugant amb la supervivència. Des d'un punt de vista epidemiològic, aquesta inestabilitat està tenint conseqüències. Molts habitants que vivien en les illes del llac Txad i que se sabia que estaven més afectats pel VIH, ara s'han desplaçat cap a la ciutat o camps de refugiats. Hi ha més casos registrats, i també més sexe transaccional, més inestabilitat de la població i finalment un seguiment del tractament més complicat perquè ara apareixen o desapareixen o tot d'un cop arriba una onada d'immigrants o desplaçats que posa el sistema de salut en estrés. És, des d'un punt de vista epidemiològic, molt interessant observar i analitzar aquestes interfícies d'interacció entre la malaltia, el risc de transmissió i les estratègies que cal utilitzar, i tots els aspectes socials, culturals, geogràfics i polítics. Ningú va dir que seria fàcil....però no impossible. He conegut una parella de pastors nòmades de l'ètina BeriBeri que fa set anys que se'ls va diagnosticar del VIH, i cada tres mesos, un dels dos creua el desert durant tres dies a cavall per venir a buscar la medicació. I estan la mar de bé i acaben de tenir un fill ben sa. Insufla un cert optimisme que a voltes enyoro. 

Serofòbia

 El darrer diumenge va ser el dia internacional de la Sida, una data per celebrar el progrés extraordinari que s'ha fet per lluitar i controlar aquesta malaltia i recordar tot el que queda encara per fer, sobretot en els països on viuen els 80% dels afectats i ocorren el 90% de les noves infeccions (bàsicament l'Àfrica sub-Sahariana). Jo tinc prou recorregut per haver viscut personalment el temps en què els pacients amb el VIH, en el marge de 1 o 2 anys després que entressin en la fase de Sida, es consumien fins a morir irremeiablement. També per veure, uns anys més tard abans que el tractament antiretroviral no comencés a democratitzar-se, com això mateix passava a una escala superlativa en països africans amb elevada prevalença del VIH. I he vist com s'ha pogut aturar la progressió de la malaltia i qualificar-se com a crònica (concepte que penso que és erroni) junt amb l'evolució dels régims d'antiretrovirals que van passar de ser extremadament feixucs i amb molts efectes secundaris a reduir-se, en el cas de la primera línia de tractament, a una pastilla diària força inòcua. Però aquest viatge, deixant de banda l'escenari Africà, ha fet oblidar algunes coses, com que era una malaltia essencialment de gent marginada socialment i sotmesa a un estigma molt intens, castigats injustament per la vida (ionquis, homosexuals, prostitutes) i que per tant era una autèntica plaga amb una forta arrel social que  abocava a les pràctiques de risc i feia inaccessibles a aquests col·lectius a les mesures de prevenció o simplement al rescat social. Aquest model flagrant d'associació entre discriminació, pobresa i marginació encara impera en moltes àrees geogràfiques, com als països de l'antiga Unió Soviètica. El 1 de desembre podem celebrar que aquesta crosta també es va superar en gran mesura. Però també em fa reflexionar sobre una certa banalització de la malaltia atiada, paradoxalment, per la inèrcia d'aquesta lluita contra l'exclusió dels més vulnerables. Un símptoma evident és comprovar la manca de percepció de risc que hi ha en certs col·lectius (o col·lectius dins de col·lectius), sobretot entre homes que tenen sexe amb homes joves que no han viscut, no tenen record històric, de l'època tràgica en què la Sida era una malaltia mortal. La conseqüència és un repunt del nombre d'infeccions per descuit dels mètodes clàssics de prevenció primària sobretot el preservatiu. Hi ha una certa actitud refractària als canvis comportamentals sobre els quals abans es posava l'accent (entre altres coses perquè no hi havia gaire més alternativa) i la quasi exigència de donar solucions purament biomèdiques. I no cal dir que en aquest sentit s'ha tingut èxit amb la introducció tot recent de la profilaxi pre-exposició, la PrEP.  Cal celebrar-ho però alhora m'agradaria advertir alguns punts. En primer lloc, com assenyalava una amiga meva la quasi desaparació de morts degudes a la Sida és gràcies a l'existència d'un sistema de Salut d'accés universal i finançament públic que permet finançar i donar accés universal a tota aquesta panòplia terapèutica. És a dir, si un dia per l'altre desaparegués aquest sistema sanitari, ni que fos amb el model que coneixem, una gran part dels afectats del VIH es veurien privats de l'arsenal de medicaments. I alhora, cada nou infectat representa una despesa per aquest sistema que, no cal dir-ho, té serioses amenaces. A més a més pot semblar una certa frivolitat aquesta banalització,  quan el VIH encara fa estralls en països africans pel que ni que sigui per solidaritat caldria evitar-la. I encara hi ha una raó ulterior de tipus més personal per si les altres no funcionen, i que són els efectes a llarg termini de la infecció pel VIH encara que controlada i la presa perllongada de medicaments que ara tot just es comença a observar quan hi ha un nombre important de pacients seropositius que han sobrepassat la cinquantena.  D'aquí que el concepte "serofòbia" que fa referència al refús als seropositius,  que té el seu sentit quan es refereix a que cal evitar aquesta discriminació sense sentit,  tinc la impressió potser equivocada que es confón fàcilment aquesta actitud  de banalització de la infecció. Potser és millor que aquestes actituds tendeixin a la naturalització dels conceptes, sense banalitzar una infecció que a mi em sembla que és encara una calamitat a totes les latituds, que no sigui font de discriminacions i que ens la continuem prenent molt i molt seriosament.

La mort i la primavera

 La Mort i la Primavera és un dels llibres de Mercè Rodoreda que es poden inscriure en aquest estil particular d'onirisme poètic i que, segons havia llegit, era característic de la darrera etapa de la seva vida, a la qual correspon també Quanta, quanta guerra.  Ambdues obres carregades d'imatges que amb una primera lectura suggereixen un surrealisme captivador, perquè dins de la irrealitat que creen aconsegueixen enarborar una lògica interna, uns texts homogenis que tot i semblar desconnectats de la realitat tal i com la coneixem (a Quanta, quanta guerra no hi surt ni un sol tret) ens transporten a un món que finalment diu més del que semblaria. Això se m'ha fet palès quan he anat a veure la posada en escena de La Mort i la Primavera al TNC. Havia llegit el llibre fa una bona colla d'anys, un text que la Mercè Rodoreda va elaborar i re-elaborar fins al final de la seva vida, pel que el llibre és un relligat de totes aquestes versions on habiten els homes que s'enterren als arbres amb la boca plena de ciment, ruscos d'abelles que zumzegen en somnis, misteriosos ferrers que senyoregen pobles sotmesos a estranys ritus sota els que transcorre un misteriós riu i la mort que plana darrera de tot això. Tenia molta curiositat com s'ho havien fet per portar en escena un dels textos més estranys que mai havia llegit. En veure l'obra se m'ha fet la llum, he entès aquesta coherència interna i com darrera de les imatges poderoses, la lògica que les enfila totes, ens parla de la mateixa existència humana, de l'angoixa de viure, patir i morir i les temptatives desesperades de donar sentit a tot plegat. Realment la Mercè Rodoreda vola molt, molt amunt, amb un text que com a mi em va passar el creia un exercici d'estil, pura estètica, però que és d'allò més inquietant sense que sabés exactament perquè. I resulta que, contra el que pensava, no es tracta d'un estil que utilitzés, com una evolució natural de la seva literatura en la seva darrera etapa, sinó que va escriure la primera versió alhora que la famosíssima La Plaça del Diamant, que sí aque arrela en la realitat palpable i és ben real. Costa d'imaginar com podia navegar d'un estil a un altre, però potser és que de maneres diferents, parlava (o escrivia), sempre del mateix. On estaria la Rodoreda ara, si la seva llengua literària hagués estat el castellà? I m'imagino quantes Rodoredes, malgrat que algunes obres hagin estat traduïdes, no estan enterrades en llengües i cultures a les que no hem pogut tenir accés. 

Tardor

 En aquests moments escolto les Quatre Estacions de Vivaldi i em deixo portar per la cadència quasi visual de la música que em transporta al llarg de l'any, primavera, estiu, tardor, hivern...diuen que el temps canvia, que les estacions tal com les coneixem s'esvairan i la resposta tàcita sembla que sigui un ja ens adaptarem, cultivarem vinyes a dos-mil metres d'alçada i plantarem Maracuyà al maresme. És una manera prosaica d'enfrontar la realitat que abans vivíem com preconcebuda, com si les quatre estacions haguessin estat creades per pautar la nostra vida, el transcurs de l'any que ens agombolava i marcava el ritme, la pausa, el treball i la contemplació del pas del temps a través de la seva petjada en la natura. Sempre he cregut, i espero creure sempre, que això del canvi climàtic, l'agressió constant a la natura no és una qüestió simplement econòmica, productiva. Em sembla un reduccionisme escabrós que només pot tendir a l'absurd. Sóc dels que creuen en el trinomi clàssic de Bellesa, Veritat i Bondat. Indissociable. I que si agredim la Bellesa és perquè no ens atenem a la Bondat ni a la Veritat, sigui quina sigui aquesta. Així doncs, s'entén que destruir el ritme pausat del temps que va inspirar Vivaldi no és només una qüestió ètica, sinó estètica en el sentit més ple de la paraula. Nulla ethica sine esthetica com deien els clàssics i com reblava Dostoievisky, la bellesa salvarà el món.  Crec en la bellesa immarcescible que es manifesta precisament en les coses marcescibles com les fulles dels arbres que s'esgrogueiexen en la tardor o la nostra pròpia vida, ara que la meva, reconeguem-ho, entra en una mena de tardor també. Per això em pesa també que la tardor hagi trigat tant en arribar i només l'hagi gaudit en la seva exhuberant plenitud aquest cap de setmana a La Vall Fosca, on cuejava amb força , lluny d'aquests antinaturals vint-i escaig graus de la plana, com si s'hi hagués refugiat de la nostra estupidesa. Fins i tot ens va obsequiar amb una nevada primerenca, un goig pels ulls. 

Heus ací alguns bocins:

Sidi

 La darrera vegada que vaig anar a l'aeroport vaig comprar un d'aquests llibres de consum de masses que hi venen, per fer un tast d'un autor del qual havia llegit un parell d'obres i nombrosos articles, Arturo Pérez Reverté que a més és membre de la Real Academia de la Lengua Española. Reporter de guerra durant molts anys, home de món, reconvertit en un notable escriptor i un polemista que em sembla un punt xulesc i condescendent però atès el que ha arribat a viure i veure em mereix molt de respecte. Recordo que em va agradar molt el llibre La Carta Esférica, encara que fa molt temps d'això i potser el meu criteri ha canviat, perquè l'obra Sidi, la que vaig adquirir, sobre el Cid Campeador (Sidi era senyor en llengua mora senyor, d'aquí va derivar el castellanitzat Cid), m'ha decebut. És distreta, no cal dir-ho, com s'espera d'un producte que es vengui en un aeroport i serveixi per matar les hores de tedi perfumat  de kerosè, però pinta un personatge, el Sidi, que a mi em semblava com robotitzat, pla, sense matisos i només agafa uns pocs capítols recreats de la seva història com si li hagués fet mandra continuar tot i que podria ser la primera entrega d'una nissaga de llibres. Es tracta, temo, d'un producte industrial d'aquells que no mereixen ser anomenats com a literaris escrit per un bon manufacturador que coneix l'ofici i que no s'hi ha esforçat massa però assegura una bona tirada i unes bones vendes. A més, encara vaig caure en la temptació de comprar un segon llibre del mateix autor sobre la història d'Espanya, un recull dels articles que va anar publicant en un suplement d'un conegut diari, crec que El País. També distret, però amarat d'ínfules hispàniques i tòpics encara que és interessant, si es pot agafar la suficient distància i esperit crític, per fer un repàs amè dels episodis més importants de la història de la Pell de Brau. Li reconec el gran mèrit de fer assequible amb tots els biaixos, simplificaries i grolleries que hi encabeix (ell mateix reconeix que va ser un exercici amb un punt gamberro), a qualsevol les grans pinzellades de la història d'aquesta terra comuna, no exempt d'un cert sentit de l'humor càustic i un cinisme que jo cada vegada suporto menys. Així, si hagués d'escollir entre les dues obres em quedaria la segona, tot i que dubto que me les rellegeixi mai. Cap de les dues. 

P.D.: Per casualitat, ahir va sortir una entrevista amb l'autor a La Contra de La Vanguardia centrada en aquesta obra que em sembla més aviat un acte publicitari. Al Reverté no el ferà interessant haver escrit aquesta obra i l'entrevista és necessàriament pobra atesa la riquesa del personatge.

Divertim-nos fins a morir

Fa anys, no vull saber quants, vaig llegir un llibre que es titulava "Divertim-nos fins a morir". Crec que era un sociòleg qui el va escriure, no ho sé bé. Em van quedar al cap algunes idees, idees que encara prevalen o que s'han fet realitat, com la cultura de l'espectacle en què qualsevol cosa, enlloc de notícia, pot ser simplement una distracció que a base d'hipertrofiar aquesta lògica deixa de tenir sentit. Un passeig per les edicions digitals dels diaris és suficient per entendre de què parlo, barrejant notícies més o menys preocupants amb esquers per fer tants clicks com calgui (molts amb subterfugis que suggereixen un contingut sexual o banalitats dels anomenats famosos). I pel mig publicitat i propaganda que no és atzarosa sinó que es veu perfecctament que ha estat confeccionada per les maleïdes cookies i aquest sistema que ens espia. Ara mateix, mentre escric això, sóc conscient que em faig vulnerable. He arribat a llegir una escabrosa notícia sobre una massacre i alhora s'obria un pop-up amb un anunci de cigrons enllaunats. En aquell llibre també utilitzava la metàfora de la lupa en els mitjans d'informació. A un fet, per remot i llunyà que sigui, se'l pot amplificar i fer viatjar de forma immediata per tot el món com si estigués ocorrent ara mateix i aquí al costat, acaparant ni que sigui per uns instants una atenció que no mereix. Això també passa en un sentit contrari, quan es deixa d'enfocar en certs llocs o esdeveniments. Sumem-hi la rapidesa dels esdeveniments, o potser més ben dit, la rapidesa amb que s'expliquen i es difonen en un autèntic bombardeig que com una resultant pot arribar a crear corrents d'opinió, angoixa, alarma, col·lectius que no es corresponen amb la realitat immediata. Arribem al punt d'oblidar amb una faciltat astoradora autèntiques tragèdies o punts de no retorn que al final o bé ignorem si han passat o estaven exagerats. Qui recorda que fa uns mesos semblava que els Estats Units anava a envair Iran, o Veneçuela? Què ha passat amb els Rohingyas? Què se n'ha fet de les Bahames després de l'huracà? I el Iemen? Continuen caient bombes de fabricació espanyola? Estic segur que segons la conveniència tornaran a sortir, o potser per un atzar informatiu. 

 A Etiòpia tenen una institució anomenada la cerimònia del cafè. A cada cantonada, hi ha una dona amb una cuineta disposada com si fos un petit altar on fa tot el procés d'elaboració del cafè, des de la torrefacció, la mòlta, escalfar l'aigua i servir-lo en petites tassetes als vianants que arriben, seuen, i xerren mentre el prenen. Aquesta cerimónia, que té un cert aire de ritus religiós amb la dona corresponent trafegant entre fumaroles que s'alcen al cel i estris que semblen litúrgics, és molt més que una pausa, també és un node d'intercanvi d'informacions, del parlar del tu a tu sense barreres i de consolidar les relacions que les pantalles castren amb tanta eficiència. A mi em van dir, en una remota zona del sud d'aquest país, que no necessitaven internet i tothom estava perfectament informat de les minúcies que els importaven. Potser si que cal recuperar l'espai per la pausa, la conversa, la reflexió i donar pas a una manera de viure menys superficial que es basi, d'entrada, en el cultiu de la proximitat com deia en Josep Maria Esquirol en un exitós assaig. I aleshores podrem enforntar-nos amb garanties a aquesta allau de superficialitat que amenaça en buidar les nostres vides.

Jo vull ser una gallina

 La publicitat m'ha semblat sempre un món tèrbol que filtreja amb l'engany, per no dir amb la presa de pèl més clamorosa. Si té per objectiu primari que comprem tal o qual producte, atropellarà sempre el propòsit primari de donar una informació veraç i contrastable per a que el consumidor pugui prendre les seves opcions de forma conscient i racional. És clar que és molt demanar això que actuem de forma "conscient" i "racional". La majoria de nosaltres només podem comptar com llampecs esparsos les vegades que hem aconseguit que aquests paràmetres hagin governat les nostres decisions. I de fet la publicitat tendeix a apel·lar als nostres sentiments, emocions, i els sentiments i les emocions pouen en l'irracional i tenen una inquietant tendència a absolutitzar les seves obscures raons. Això envaiex tots els àmbits i fins i tot els de les decisions més trascendents. La història està sembrada de decisions i fets que no tenen cap explicació lògica ni racional. Per exemple només cal llegir un llibre sobre com es va gestar la primera Guerra Mundial (Sonámbulos), del que ja en vaig fer una ressenya.  O d'una forma més propera i malauradament reiterada, en els campanyes electorals que un tertulià va qualificar de campanyes publicitàries, no pas de campanyes de difusió i sensibilització per elevar la ciutadania a l'autonomia de les decisions, la consciència i l'opinió formada. Personalment, temo que en molts estaments interessa que sigui exactament al contrari. I encara a un nivell més baix i més decebedor, els anuncis de, posem per cas, cotxes on s'atia a la infantilització, pensaments egòtics i passions més o menys baixetes. Tots aquests pensaments m'han vingut després de contemplar la secció d'ous frescos d'un supermercat. És sabuda la mala premsa de les granges de producció d'ous on viuen atapeïdes les gallines en condicions espaordidores. I també que hi ha hagut una regulació en aquest sentit que permet saber si els ous han estat produïts en condicions més o menys "inhumanes". La publicitat ha pres el relleu d'aquesta nova sensibilitat i ara, sense mirar aquest codi imprès en cada ou, és francament difícil saber com carai viu la gallina que n'és responsable. Tot són "Gallinas Camperas", criades al terra, amb pinso natural, en llibertat. Dona ganes de ser gallina perquè segons la publicitat tenen una existència felicíssima al mòdic preu d'anar posant ous sense donar gaire més voltes a una existència que acompleix totes les perspectives que una gallina pugui tenir. La realitat, de ben segur, és molt més prosaica, i la publicitat prova, amb subterfugis i sentits implícits de les paraules, entabanar-nos, fer-nos al cap i a la fi sentir allò que ens agrada que ens diguin: que som madurs, que som joves, que no som com els altres i apuntem més alt que la resta i que mengem uns ous parits per gallines que res tenen a envejar a la Gallina dels Ous d'or. Pot ser sí que ens mereixem en aquesta o en una vida propera, reencarnar-nos en una insulsa gallina.