El joc de l'amor i de l'atzar

 Ahir vaig poder assisitir a l'obra de teatre El joc de l'amor i de l'atzar, de Pierre de Marivaux (1688-1699), sota la direcció de Josep Maria Flotats al Teatre Nacional. Ha estat una vetllada agradable, unes interpretacions exquisides. L'obra pot semblar lleugera, així d'entrada, però em sembla que per valorar-la com cal necessita una segona lectura, i tercera si cal.

 Primer a nivell de llenguatge que assoleix una fita molt difícil. Elaboradíssim, quasi preciosista, però que alhora col·labora amb l'obra i no fa perdre el fil de l'argument a l'espectador. Això és molt difícil d'assolir, perquè la forma pot enterrar el contingut i en aquest cas es demostra que un bon text amb un nivell lingüístic i estètic pot anar-hi a favor i potencia tota  l'obra. No és gratuït i és quasi com anar a un concert. És el que feia en Shakeaspeare, i el que explica que és un dels pocs autors teatrals que quan es fan adaptacions cinematogràfiques es respecta el text i el vers. 

En segon lloc, darrera una història enginyosa, pot semblar supèrflua i tot, palpita tot el món de l'època pre-revolucionària, el segle de les llums, francesa. En el fons l'obra planteja un antic problema que és el trencament de les normes socials, de l'ordre establert, quan la passió es posa pel mig, en aquest cas l'amor. Els actors prinicipals viuen en l'engany d'estar enamorats del criat i no de l'amo o a l'inversa, i això els posa en una situació de conflicte que si bé en Marivaux deriva cap a la comèdia, podria molt fàcilment fer-ho cap a la tragèdia. Diguem que en aquest sentit s'escaqueja no com va fer el seu antecessor amb Romeu i Julieta o com farien els posteriors romàntics. De totes maneres, planteja la qüestió del prejudici i sobretot és un retrat d'aquest en una societat estrictament regida pel sistema social. L'obra vista amb uns ulls moderns fins i tot pot resultat políticament incorrecta ja que deixa el populatxo, la baixúrria, com una casta vulgar destinada a perpetuar-se entre ells mateixos. I dona a entendre a qui anava dirigida l'obra, al gaudi dels aristòcrates o bé a l'alliçonament dels servents. Podia tenir una funció política, no sé si massa conscient. Hi ha al darrera, doncs, el pàlpit de la revolució quan aquesta casta precisament s'atreveixi a subvertir aquest ordre. És un altre exemple de com creix una obra si se la sap llegir en el seu context correcte.Per les interpretacions de l'Àlex Casanovas, Mar Ulldemolins i la resta, només puc dir Chapeau!

Diari de campanya

Buscava inspiració per escriure alguna cosa sobre la campanya europea, però francament, el nivell (pel seu dintell inferior), només encomana desencís. Tot va començar amb la mediocritat habitual, això ja no ens sorprèn, només amb l'interès addicional que suscita la presència del Josep Maria Terricabas, almenys algú que pot acreditar una sòlida carrera fora del partit i una formació intelectual sòlida. Però aquests darrers dies està tocant fons, definitivament. De veritat que als líders dels partits, especialment els grans partits a nivell estatal, els importa Europa? No he vist en els seus discursos res que no s'aparti d'un horitzó immediat, una clau partidista i uns plantejaments que obeeixen a la lògica del partit i no a un discurs constructiu i sobretot pedagògic que provi de convèncer-nos. Pobresa argumental, seria l'eufemisme. Jo en diria estupidesa supina. De veritat és aquesta gent la millor que ens pot representar, els més qualificats per treballar a Europa? No, no i no pot ser possible. El pitjor del cas és que ens hem acostumat a aquesta mediocritat grisa, malaltissa, i no tenim eines per canviar-la. Aquests espantalls sorgeixen del sistema partitocràtic, que blinda la influència que en poguem tenir. Com a mostra un botó. La dialèctica encetada a partir del famós comentari  del candidat del Partit Popular, al marge del judici que mereixi, està al nivell d'un pati d'escola. Els del PP han rebuscat un tweet de l'Helena Valenciano per contrarestar la baixesa. Vaja, que com a únic recurs contra la pobresa dels comentaris del seu candidat és demostrar que l'adversari la comparteix. Desesperant.  Els polítics, en general, han desenvolupat un instint en que mosseguen qualsevol tou que puguin imaginar de l'adversari, i apel·len a l'animadversió espontània, basant la campanya en les emocions, la construcció de la pròpia veritat i en definitiva, tractant els adversaris com si estiguessin posseïts d'una mena de malaltia mental. Arriben al límit d'alegrar-se de les relliscades de l'adversari, sens haver de buscar el propi encert. Francament, és desolador. La ciereta del pastís l'ha provocada la presència del Pasqual Maragall en un acte electoral del seu partit. L'acte reflex era tristament previsible tot i alguna reacció ben decorosa. Algú ha deixat caure que ERC manipula els malalts d'Alzheimer per les seves campanyes. De veritat que aquesta gent té una certa capacitat de reflexió i auto-crítica per ponderar el que diuen?

Allò més preocupant és que el sistema es retroalimenta. Tenim els polítics que ens mereixem, i aquests s'esforcen en encomanar el seu nivell a la població general. 

 Jo no sóc per caràcter maoïsta ni res d'això (els que em coneixen ho saben prou bé), però a voltes em venen ganes que s'encengui una revolució que calcini el sistema i es refaci de nou (sense que ningú prengui mal, això sí).

Ucraïna

 La crisi Ucraïnesa ens ha agafat a tots amb els pixats al ventre. No és la primera vegada, com si descobríssim aquest país de cop i a més ens sorprèn que amagui un conflicte tant virulent. El mateix va ocórrer ja fa anys quan es va desmembrar l'antiga Iugoslàvia. Encara recordo els primers croats que he conegut en la meva vida, es van ofendre quan les vaig preguntar si eren iugoslaus. Jo era molt jovenet i no havia sentit parlar mai de Croàcia.

Per tergiversació informativa, tinc la impressió que tots hem pres conscientment o inconscientment partit en aquesta qüestió encara que ens caigui geogràficament molt lluny (excepte quan obrim el fogó de la cuina). Els Ucraïnesos són els bons i els russos i pro-russos els dolents. Jo només conec alguns detalls de la història recent d'Ucraïna, però em semblen suficients per copsar ni que sigui llunyanament com de complicada és la situació, i entendre la necessitat que en qüestió de fronteres, potser és necessari establir unes regles per canviar-les sense fer esclatar cap polvorí encara que siguin arbitràries o artificioses.

Per exemple, sé que els ucraïnesos van rebre com allieradors les tropes alemanyes de la Segona Guerra Mundial (hi ha fotos en que es veuen les dones repartint flors entre els soldats de la Werhrmacht). Senzillament perquè els treien de sobre el jou del stalinisme, que amb els seus delirants programes agraris i trasllats de població havia provocat una famina monstruosa. No pocs es van apuntar a les files de Hitler i n'hi havia que eren capatassos dels camps de concentració. També cal dir que poc després, quan les SS es van fer càrrec d'aquells territoris, es van adonar que havien caigut en mans d'un altre paranoic potser pitjor que el Stalin. El fet és que els russos, si abans ja els maltractaven sense motiu, després de la guerra encara se sentien més legitimats per aplicar els seus plans de neteja ètnica i l'experimentació social i econòmica. 

També sé que Crimea mateix ha estat una terra de pas i que ha estat sota el domini de grecs, tàrtars, mongols, turcs, russos i que Lenin la va cedir a la república soviètica de Ucraïna. Fins i tot els anglesosi van anar a lluitar, allí pel segle XIX, contra l'imperi del Tsar (la famosa guerra de Crimea). Actualment la majoria són russòfons amb sentiment rus, i això explica que s'hagi separat tant fàcilment d'Ucraïna. 

Sé també que Yanukóvich, del que curiosament he llegit la millor crònica que el retrata en un diari Namibià, és un figura de l'espoli i un mafiós, que buscava tapar el forat financer que havia provocat mitjançant o bé una associació amb Europa, que en aquest cas l'hauria obligat a establir una democràcia transparent i per tant que tard o d'hora fos foragitat del poder, o bé amb Rússia que en faria la vista gorda i en faria un estat titella. L'esca que ha fet esclatar el polvorí format per la barreja de russos ucraïnesos, russo-russos, ucraïnesos i ètnies vàries que es van deixar veure a la plaça de Maidan (tàrtars, jueus, afganesos, turcs etc.), tots els que han passat i han conformat aquest país, i que darrera de Putin veuen el fantasma de l'antiga URSS, i al contrari, els pro-russos, que veuen en el nou govern d'Ucraïna la bèstia feixista. Tot falcat en l'imaginari col·lectiu ben recent i explica la irracional violència.

 En fi, que n'hi ha per llogar-hi cadires i cal llegir la història per provar, només provar, d'entendre alguna cosa. 

El meu homenatge a Gabriel García Márquez

L'origen de les llengües

 En un temps de desencontres i prejudicis, és interessant fer una mirada al passat i a la història de la nostra cultura per abaixar-nos els fums i posar les coses a lloc. És el que he fet quan he llegit un breu assaig sobre la història de les llengües hispàniques. Aquest és un tema espinós, carregat d'estupidesa política avui dia, però que em sembla d'una bellesa extraordinària. També demostra un fet molt important. Les llengües no existeixen per si mateixes, no són ents autònoms. Qui existeix són les persones que les parlen. És ben curiós pensar que el que jo parlo i escric ara és una herència viva que només jo i els meus coetanis poden mantenir. Una herència que té les restes d'una llarguíssima història que es confón amb l'origen mateix de l'home, perquè el que al cap i a la fi ens fa humans, i per tant germans, és l'ús del parlar simbòlic, de la llengua. Per això mateix trobo tant preciós qualsevol parla i qualsevol dialecte. Cadascun ens porta com una música la història de tots plegats.

Al que anava, m'ha agradat aquest assaig perquè dona a entendre que les llengües se n'en refoten de les fronteres, i fins i tot les utilitzen com a crissols de noves variants. Els llocs de contacte són especialment fructífers per crear llengües i dialectes. Els substrats ibèrics, es parlaven vàries llengües, i els adstrats gòtics deixen l'emprempta i a voltes defineixen el naixement d'una nova llengua a partir de la base llatina.  Ara sé, potser ja ho havia sabut abans, que el català occidental neix de l'expansió mitjeval del català a les valls del Pallars i la Ribagorça on encara pervivia el basc, i li va donar l'accent característic a més d'alguns topònims i vocables. Que l'aragonès no es va poder estendre i consolidar perquè la vall de l'Ebre es va poblar de navarresos i castellans i no va conseguir sobreviure al segle XV quan el castellà es va fer preeminent. I també és interessant la influència del celta en la gestació del gallec i posteriorment el portuguès. Quan penso en el brasiler, fa de mal creure que els celtes estiguin al darrera de tot això. I esmenta les llengües hispàniques que s'estaven gestant i van ser escombrades per la invasió àrab del segle VIII. No va ser de cop, es poden veure encara vestigis d'aquells primers bagits. Què es parlaria en l'actual Andalusia, que ni tan sols tindria aquest nom, si haguessin aconseguit desenvolupar-se? Una veu que s'ha apagat, però per contra dona lloc a altres veus. La destrucció i construcció. Avui dia tot això ha pres una deriva incerta. Estic parlant d'una època en que no hi havia mitjans de comunicaició massiva, és obvi. La gent vivia i moria sense tenir massa notícies del que passava uns centeners de quilòmetres enllà, la cultura i les llengües arrelaven i florien en un tempo que avui ens semblaria insuportable. En fi, que quan llegeixo un críptic whatsupp, no sé si podem parlar d'una evolució positiva o una perversió final, la darrera estació, de tot aquest procés. Que tot això se li posin tints partidistes i polítics m'entristeix, i també si algú proclama no sé quina preeminència sens apreciar el tresor que amaga cada parla. Aleshores, prefereixo callar. 

Tierra de Nadie

 Aquest és el títol de la traducció al castellà de la novel·la de Antonio Pennacchi, Canale Mussolini. Me l'he empassada aquest mes entre desplaçaments i per la nit quan no em venció la son abans d'hora. Aquest llibre és una vegada més, d'aquells que donen sentit a això de llegir. Relata la història familiar dels Peruzzi durant le primera meitat del segle XX, una família de camperols italians del Vénetto, en primera persona com si fos el format d'una entrevista, encara que l'entrevistador no diu ni piu i per tant qui parlar, que no identifiquem fins la darrera línia del llibre, s'esplaia en un estil directe, fresc i personal que dona una gran vivacitat al relat, i també un aire molt italià. Quan vaig llegir el llibre de Norman Lewis Nàpols 1944, aquest autor anglès deia amb un punt d'emoció que no havia conegut res de més humà, amb el riu d'emocions, contradiccions, passions i excessos, que els italians Napolitans. Tot llegint Canale Mussolini, he tingut la mateixa sensació. A més el relat és una immersió en la història d'Itàlia i com sol passar, hi aproxima al lector molt millor que qualsevol tractat d'història perquè entra en la mateixa ànima d'aquell temps. És especialment revelador a l'hora d'explicar l'ascens del Fascio i de Mussolini, perquè ho fa parlant des d'una perspectiva humana, i per tant ens fa entendre el factor humà en els esdeveniments històrics. 

 Després de llegir-lo, m'he interessat de nou en la figura de Benito Mussolini, i he desfet uns quants tòpics que tenia ben assimilats. Quan imaginem Mussolini l'associem directament amb Hitler i Franco d'una manera estereotipada però em sembla que això és una simplificació. El Mussolini va començar la seva carrera política i va arribar al poder molt abans que aquest altre parell que de fet en van ser èmuls inicialment, i per vies molt diferents. L'ascens de Mussolini s'entén molt bé en el context de la Itàlia de principis dels anys 20 del segle passat, va aconseguir una gran popularitat perquè va posar ordre al desgavell polític italià (sona molt actual, no?) i va instaurar reformes molt agosarades i exitoses com el codi de dret laboral encara vigent, i la recuperació de terres agràries massiva (que és on es desenvolupa la història de Canale Mussolini, la dessecació i colonització del Agro Pontino).  Era admirat per Nord-americans i anglesos fins entrada la Segona Guerra Mundial, fins que va ser atropellada pel context històric i una megalomania creixent i esdevenir una figura més aviat tràgica. El punt de no tornada va ser quan va decidir d'entrar a la Segona Guerra Mundial del costat dels alemanys. Se li en va anar l'olla, diguem, i va acabar afussellat i penjat cap per avall en la marquesina d'una gasolinera de Milà. El seu mateix afussellament va evitar un judici col·lectiu al poble italià, que hauria resultat inextricable. I és que el llibre d'Antonio Pennacchi també ajuda a entendre la que a voltes ens sembla incomprensible societat italiana que sovint dona la impressió que no se sap ben bé com funciona en el desgavell polític continu en que viu. Igual és que no pot ser d'una altra manera, i per això resulta tant fascinant.

Namíbia IV

 Amb la feina ja quasi enllestida, he decidit anar-me'n cap a la costa. Tenia ganes de veure platja, un hortizó on perdre la mirada. Però m'he topat amb la ciutat de Swakopmund. A tothom que la descric, la defineixo com una estranya barreja de ciutat bavaresa, Lloret de Mar i La Moraleja. El centre històric té edificis de l'època en que Namíbia era colònia alemana, tots de principis del segle XX, algunes fins i tot amb els característics nervis de fusta a les parets.  Tenen les típiques teulades que cauen en 45º perquè la neu no s'hi acumuli. Però aquí de neu res de res, estem rodejats pel desert del Namib, les seves primeres estribacions. Després els locals més tipus Lloret, i finalment una extensíssima zona al nord de xalets de disseny i alt estanding tots amb el jardí particular i la gespa cuidadíssima. I em pregunto d'on coi treuen l'aigua aquí. Fins i tot he vist alguns aspersors amb la tuberia rebentada regalant-la alegrement. Això no pot ser sostenible. És un lloc predilecte de vacances pels Sudafricans i els Namibians benestants, però ara és temporada baixa i només hi ha petits grups de jubilats europeus. Això, junt amb la broma Atlàntica que l'abraça quasi tots els dies, li dona un aire irreal, fantasmagòric.

 La part més interessant, però, és la que comença més enllà d'aquests límits, el desert. Un mar de dunes que neixen a la costa i emigren cap a l'interior com onades immenses. Aquest desert no és calorós, només sec. La corrent de Benguela que passa per aquí refreda les aigües i l'are sempre és fresquívol. I quan bufa el vent del sud-oest, tota la costa s'amara d'una broma densísssima. Aquesta mateixa broma és la que amara la sorra i fa que aquest desert sigui un hàbitat únic. Passejant per les dunes es veuen sargantanes, escarabats, una munió de vida adaptada a l'arena i especialitzada a aprofitar la humitat que el mar els bufa. Dels escarabats n'he trobat de tres menes. Uns que per fugir, s'amaguen sota la sorra com si fos aigua, un altre que es posa cap per avall fent un bot per fer-se el mort, i un tercer que corre fent ziga-zagues marejadores que despisten a qui el vulgui encalçar. Tots tres tipus tenen en comú que em consideren un depredador. Aquí teniu el que es fa el mort:

Però el que més m'obsedeix són els ocells. Hi ha una llacuna, a la desembocadura del riu que quasi sempre baixa sec, al costat de la pensió on he pogut observar per primera vegada el Flamenc nan, més petit que el del nostre país que també conviu aquí. La foto no és molt bona, hi havia la ditxosa boira enganxada al terra...

 I finalment les passejades entre les dunes, algú que em conegui pensarà que aquest és com el Petit Príncep i busca la seva serp que el piqui. No, ja vaig amb cura quan aixeco pedres o miro entre esbarzers per buscar els petits animalons. I de moment només curioses sargantanes.

 I apa, us deixo amb una fotografia de les duens, del desert.