Això són alguns pensaments, no gaire originals, que me'ls crec més o menys segons el meu estat d'ànim. Preneu-vos-els amb simpatia, si us plau.
Els ciutadans del nostre món, es podran dividir en dues classes socials, els que viatgen, i els que no.
Vivim en la quimera que viatgem, quan només ens transportem d'un costat a un altre. Per tant, hi haurà dues classes socials, els que es transporten i els que no.
Això de viatjar pot resultar ben decebedor, perquè pots acabar per trobar-te a tu mateix.
No hi ha manera de deixar-nos enrera, i qui ho creu, acaba enganyat.
Divertim-nos fins a morir, viatgem fins a morir.
El paradigma del viatger era l'Ulisses, ara som els il.lusos.
El veritable viatge el fem quan creuem el llindar de la pròpia casa per entrar-hi. La resta és fugida o una excusa per tornar.
La realitat sempre se'ns esmuny, l'única manera d'aprehendre-la és assumir-ho.
El realisme màgic no és cap invent, la realitat resulta sovint ben irreal.
Només en l'encontre del tu a tu,esdevé el propi retrobament, però això es pot fer sense ni tan sols creuar la cantonada del nostre carrer.
Crec que si d'alguna cosa fugim inconscientment, és del terror íntim de saber que només és qüestió de temps que tots acabem fent la mateixa cara.
Els ciutadans del nostre món, es podran dividir en dues classes socials, els que viatgen, i els que no.
Vivim en la quimera que viatgem, quan només ens transportem d'un costat a un altre. Per tant, hi haurà dues classes socials, els que es transporten i els que no.
Això de viatjar pot resultar ben decebedor, perquè pots acabar per trobar-te a tu mateix.
No hi ha manera de deixar-nos enrera, i qui ho creu, acaba enganyat.
Divertim-nos fins a morir, viatgem fins a morir.
El paradigma del viatger era l'Ulisses, ara som els il.lusos.
El veritable viatge el fem quan creuem el llindar de la pròpia casa per entrar-hi. La resta és fugida o una excusa per tornar.
La realitat sempre se'ns esmuny, l'única manera d'aprehendre-la és assumir-ho.
El realisme màgic no és cap invent, la realitat resulta sovint ben irreal.
Només en l'encontre del tu a tu,esdevé el propi retrobament, però això es pot fer sense ni tan sols creuar la cantonada del nostre carrer.
Crec que si d'alguna cosa fugim inconscientment, és del terror íntim de saber que només és qüestió de temps que tots acabem fent la mateixa cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada