Follow by Email

dimarts, 10 d’abril de 2012

Frontera de Guatemala i Mèxic

  Si no volia perdre el temps durant un dia amb una volta absurda, no tenia altra alternativa que creuar la frontera entre Guatemala i Mèxic per un camí sense controls, a través de la muntanya. De bon matí m'he pujat en una pick-up a Sibinal. Un trajecte d'una hora, vorejant la imponent ombra del volcà Tacaná.

Després, hem hagut de baixar per fer mitja hora més a peu. La pista estava en massa mal estat. Hem atravessat un pedaç de selva prístina. És una de les rares experiències que he tingut de contemplar un tros de món que no té màcula, flairar de prop com deuria ser la nostra terra abans no li poséssim la grapa. Un pedaç de terra que haguéssim oblidat. M'ha tallat l'alè veure aquesta exhuberància mentre caminava, volia passar de puntetes per no destorbar tanta bellesa.


 Mitja hora més de camí pedregós aferrats als ferros d'un altre atrotinat vehicle. Jo i cinc guatemaltencs amb un carregament de flors que anaven a vendre a Tapachula, ja a Mèxic. Des d'allí he pres el senderol que creuava la frontera assenyalada per una renglera de monòlits coberts de calç blanca. Em sentia lliure, una mica àcrata.

Trencava la barrera fictícia que separa Chiapas de Guatemala sense tenir cura de les lleis. Chiapas, culturalment i geogràficament, forma una unitat amb Guatemala, i sobretot el Nord de Guatemala, tota l'àrea de la vella cultura Maia. La frontera està traçada amb escaire i cartabó.  Davant meu s'estenia la verdor calorosa del Mèxic septentrional, fins, després d'una hora de camí, arribar al poble de Talquián, sota l'esguard ja llunyà del volcà Tajumulco.


 Tot just posar-hi els peus m'ha rebut la cridòria apocalíptica d'un predicador a través d'un televisor connectat a uns altaveus. I també la sensació que Mèxic està molt més desenvolupat que Guatemala. No es veu tan fàcilment la misèria depriment que ho envolcalla quasi tot al país veí, les carreteres estan ben asfaltades, les construccions són més que decents. Però jo continuava essent il·legal. Respirava fons, buscava algun temor, algun sentiment de culpabilitat. Res de res. Perquè em sento protegit, resguardat, no sóc un veritable inmigrant que busca dignificar la seva vida. Això meu és pura impostura per poder explicar la facècia. Només m'ha calgut fer una petita volta fins a Talismán, el pas fronterer més proper, creuar cap a Guatemala fent-me el despistat (els guardes ja coneixen la facècia i deixen fer), i retornar a Mèxic, ara sí, amb els segells corresponents gravats en el passaport. La matasegells de Guatemala ha tret tota formalitat a l'assumpte quan li he dit que era de Barcelona. M'ha dit que ser d'aquesta ciutat amb aquest equip de futbol és millor que qualsevol visat. Li he donat la raó, aquest tema de conversa em permet entrar en qualsevol cercle, és utilíssim fer-se passar per indígena culé. Els funcionaris mexicans han estat més adustos i secs, com correspon a un país que vol ser i semblar molt més desenvolupat, que mira més al Nord que als seus germans del sud. Una revisió acurada del meu equipatge, m'he hagut d'empassar davant un militar amb un imponent rifle un plàtan, perquè no podia entrar elements vegetals del país veí (acabava d'acompanyar a un carregament de flors clandestines, en fi...), he respost a un qüestionari oral en el que afirmava que no tenia cap intenció de matar al President del govern ni fer cap atemptat terrorista i que tenia menys de 10.000 dòlars sobre meu, desafortunadament, he afegit, i he pogut arrencar un somriure a la funcionària.  L'encís i fantasia són inversament proporcionals al grau de desenvolupament. I ara, m'he dit, ja existeixo. Tot un canvi ontològic que no tothom es pot permetre i ens fa insensibles, així, a un drama quotidià en aquestes terres.

Cap comentari:

Publica un comentari