Història de l'Art

  Vaig topar-me abans de Nadal amb el llibre Historia del Arte, d'un tal Ernst Gombrich que reconec que no sabia qui era però resulta que es tracta d'un reconegut especialista sobre la matèria que ha escrit aquest clàssic amb successives edicions des del 1950 fins finals del segle XX, quan va morir. Ha estat tota una revelació (ja no sé quantes en porto, aviat viuré en un enlluernament continu). Se n'ha de saber molt per escriure un llibre que recorre la Història de l'Art des dels temps prehistòrics fins les avantguardes i t'hi acondueix sàviament com si t'agafés amb una mà imperceptible i et portés a passejar dolçament per uns camins que sense ell ens hi perdríem al primer revolt. I  sap fer-ne del passeig un recorregut lluminós i entenedor. Algunes perles permetran entendre-ho. Per exemple, perquè els egipcis tenien aquest estil pla, hagiofràfic i estirat com si el món només tingués dues dimensions? Per dues raons, primer no pensaven en cap futur espectador. El seu era un art cap a l'eternitat (sinó no s'entén la profusió de decoració de les tombes). I segon, pretenien descriure tot el que creien que existia, no el que es veia ni molt menys com es veia en realitat. Ho descriu encertadament l'Ernst Gombrich, quan escriu que l'art egipci és el més semblant a una cartografia i, per tant, per poder plasmar tots els objectes i detalls cal aplatanar-los per estendre'ls en dues dimensions sense que es perdin els detalls. Si hi ha dos peus, doncs es posen tots dos dislocats i el tòrax com si mirés cap enfront per mostrar-se completament. No té sentit provar d'amagar res o donar per sobreentès cap detall que no es mostrés. Són conseqüents amb la tensió intrínseca (una intuïció nova per a mi però vergonyosament evident) que existeix entre una superfície plana (paret o llenç) i voler plasmar-ne la realitat que és tridimensional. Pitjor per la realitat si el que vull és posar-ne tota la informació. I encara més, el llibre il·lustra molt bé com aquesta manera d'executar les obres d'art fou la llavor dels corrents posteriors a Grècia i com el seu rastre es pot resseguir fins avui dia. No és el cubisme sinó un retorn particular a aquest origen?  Perquè una cosa meravellosa d'aquest llibre és com explica la dialèctica subjacent de tots els corrents artístics que porten a plantejar necessàriament nous problemes i noves solucions sense aturador. Així, passem de voler reflectir la realitat tal com és (egipcis) a reflectir-la com la veiem (grecs) i transmetre els sentiments (els moviments de l'ànima) en els éssers projectats fins projectar els mateixos sentiments i emocions però en aquest cas de l'autor en allò que executa (pintura, escultura o edifici). O les mateixes tensions generades per assolir el domini de la perspectiva. I tot això en el context de la funció que feia l'art en cada moment que fa comprensible, com si se'ns hagués revelat una nova pedra rossetta, allò que fins ara incomprensible o no sabíem apreciar amb tota la seva fondària. I tot plegat, deixant clar que en tota obra d'art, que afirma que només pot executar-se des d'una intenció honesta i recta a part de la perícia tècnica, té un misteri en sí mateixa que la fa inaprehensible. I que és, per definició, indescriptible. És a dir, la millor explicació d'una obra d'art és ella mateixa i tota crítica només pot aspirar a indicar, lloar o blasmar les claus amb que podem interpretar-la. A realçar-ne el misteri o despullar l'encanteri. Un altre exemple i aquest molt conegut. Ajuda a redescobrir el secret de la Mona Lisa i el seu enigmàtic somriure. La tècnica del sfumato precisament deixa en un espai ambigu el rictus d'aquesta senyoreta de manera que el nostre cervell completa inconscientment l'obra i podem llegir un posat seriós o un indici burleta en el seu rostre segons el moment o el nostre mateix posat d'ànim. I no és una troballa casual, prové d'un estudi sistemàtic dels detalls anatòmics més nimis. És també un art que per nosaltres mateixos sapiguem apreciar una obra que ha esdevingut més aviat una espècie de fetitxe pervertit. 

 En tot cas, aquesta lectura m'ha fet molt de bé perquè reconcilia amb l'humanitat i la bellesa que és capaç de crear. Potser és aquest el sentit de la famosa frase de Dostoievsky que diem sense pensar-hi massa que la bellesa salvarà el món. Si m'emociono amb el que va executar algú fa uns quants segles d'alguna manera em reconcilio en el sentit més profund d'aquesta paraula amb ell i amb tothom capaç de fer i sentir el mateix. 

Lohengrin o la decepció de l'amor

  Si no vols cafè, pren dues tasses. Això és que m'ha ocorregut amb una de les obres cabdals de Wagner, el Lohengrin. La diferència és que jo sí que volia cafè, i a dojo. I per tant  ha estat una sort que a més de tenir una entrada per assistir al Lohengrin del Gran Teatre del Liceu de Barcelona comprada fa més de sis mesos, una familiar em passés la seva entrada cinc dies després d'assistir-hi per una malaurada indisposició. Així que en cinc dies, he gaudit dues vegades de l'obra que, ho reconec, encara no havia tingut el plaer de degustar-la en directe. 

Jo no sóc ningú per jugar a fer el crític de ves a saber quina disciplina i si ho faig és més com un joc personal amb la meva pròpia ingenuïtat. Però no m'atreviré a fer el ridícul més espantós en una obra d'aquesta magnitud. No sé valorar la qualitat dels cantants, del cor, de l'orquestra. Des de la meva humilíssima posició de més absolutat indigència cultural només sé dir que han estat extraordinaris, particularment el cor. Com deia una acompanyant que seia al costat i que no havia mai tastat Wagner, ho han fet bé. 

Només m'atreveixo a criticar dues coses, una evident i és el canvi argumental introduït en la trama de Lohengrin. En algun post anterior he dit que l'argument de les òperes de Wagner podrien cabre en un tweet (o un haiku, si ho preferiu). Allò que ho fa extraordinari és com d'una idea, una successió de fets més aviats escadussers Richard Wagner arriba a aprofundir fins les simes més insondables de la nostra psicologia. Però cal temps per entrar-hi, encara que la trama, com el fonament d'una obra, continua essent rellevant. I aquesta és la que van intentar foradar amb un canvi de rols on el Lohengrin és el personatge pervers i obscur i la Odstrud una mena d'heroïna lúcida que el desenmascara, i l'Elsa una desgraciada absoluta enganyada per tothom. El gir era molt interessant, la veritat, i digne d'un conte o història però no d'una obra que aspira a l'art total i posa al mateix nivell la música, el text i l'escenografia. De manera que si es toca algun d'aquests elements tot l'edifici grinyola com una barca mal bastada. I això malgrat els esforços escenogràfics per a que tot plegat lligués. La dissociació és acceptable, per dir-ho així, en els primers dos actes, però es fa de mal empassar al final del tercer quan es clou la funció. El que canten, el mateix posat a l'escena i la música no lliguen amb la resolució final. No s'entén, simplement. 

Ara, si ignorem aquest element, la resta funciona de forma meravellosa. Excepte, i això és un apunt personal meu, l'escenografia que jo vaig trobar massa fosca, grisa.  Penso que es podia donar més joc de llums i fins i tot colors, per dir-ho d'alguna manera.

 De tota manera, jo m'atreveixo a fer una reinterpretació del Lohengrin sense necessitat de canviar ni una coma a l'argument. La història és la segúent. Elsa està acusada de matar el seu germà petit, hereu del regne de Brabant. Crida auxili per un cavaller que es bati per ella i apareix de ves a saber on el Lohengrin que venç el seu acusador, es casen però Lohengrin li prohibeix de preguntar qui és ni d'on ve. La perversa de l'obra, l'Ortrud, s'ho fa per a que acabi formulant la pregunta, l'encanteri s'esvaeix i el Lohengrin se'n va per on ha vingut.

 A mi m'ha fet pensar en que tot plegat podria funcionar com una al·legoria de l'amor idealitzat, o romàntic segons volgueu dir-ne. Funciona mentre el tenim això mateix, idealitzat, que la realitat no el toqui ni l'espatlli. Que no en coneguem la veritable realitat que porta en el millor dels casos a la decepció en forma de rutina o fracàs o en el pitjor cap a la tragèdia. Un amor que també podem transmutar en qualsevol de les causes que creiem que ens mouen, i que si furguem amb una certa lucidesa descobrim que són impulsos més obscurs i menys confessables: recerca de reconeixement, superació de pregones frustracions, propòsits que no tenen res a veure amb la noblesa amb què són percebuts i fins i tot baixes intencions més o menys reconegudes. Perquè aleshores, l'encanteri desapareix i Lohengrin (i totes les seves promeses de sentit i plenitud) es fa fonedís amb la seva lluent armadura sobre une embarcació remolcada per una cigne. L'excés de lucidesa pot tenir aquests efectes perniciosos. La veritat, en contra del que molts pensen, potser no ens fa tan lliures. 

Altrament, tot gaudint de Lohengrin he fet una mica abstracció d'aquest fenòmen de l'òpera i m'he sorprès a mi mateix sorprès (stupor aprehendit me, com va dir Sant Agustí) com els homes som capaços de crear aquests constructes. Fer baixar d'un món abstracte l'art destil·lat en un escenari o al revés, projectar des de les nostres ments a l'escenari tot aquest tinglado de música, poesia, drama i escenografia que projecta trascendeix les nostres idees de forma tan eficaç però efímera com un encanteri. Una mena de misteri que arrela en el vell debat de nominalistes i idealistes, existeix aquest món independentment de tots nosaltres o simplement és una projecció sublim de les nostres ments? La veritat és que a mi em fa dubtar. I aquí ho deixo. 

Preparem-nos per la guerra

 El llibre Quanta, quanta guerra...de Mercè Rodoreda es pot incloure dins les seves obres amb un estil poètic i oníric de la seva etapa final, com la inacabada La mort i la primavera,  que no sé com s'ho fa la nostra gran escriptora que aconsegueix uns mons coherents i reals sense que sàpigues exactament què t'està explicant. M'ha vingut al cap quan els nostres dirigents a nivell Europeu han tret de la caixa dels espantalls això que cal tenir preparat a casa un kit de supervivència per si venen mal dades. Una idea extemporània però molt eficaç per inocular una por imperceptible però que impregna  les nostres ànimes i  la societat com una boira grisa i humida. No acabo d'entendre el propòsit d'aquesta idea que també sembla onírica. A Quanta, quanta guerra...no hi ha ni un sol paràgraf belicós, ni tan sols una referència directa a cap conflicte armat. Jo ho interpreto com una mena de somni que navega sobre aquesta realitat subjacent, i aquesta idea és la que sento quan es diuen coses molt més barroeres, amb menys estil i sobretot mancades d'imaginació com això que hem de tenir a mà un kit de supervivència pel que pugui passar. 

 És cert, no en sabem res de la guerra. Només cauríem dolorosament del nostre món de pantalles, consum de cançons gemegoses i prefabricades el dia que arribessin joves dins de taüts de zinc, com relatava Svetlana Alekseivitch a Els nois del zinc , la intrahistòria de l'ocupació de l'Afghanistan per part de la Unió Soviètica. Com deia Gila del seu pare, que afirmava que es pot riure de tot fins el dia que va esclatar la Guerra Civil. 

Perquè d'una guerra parlem d'això. De morts. De mares a qui arrenquen els fills, d'innocents que estaven en el lloc inoportú en el moment inadequat. Cossos inerts que ja no parlaran mai més (Qué solos se quedan los muertos...es planyia Quevedo), el silenci camí de l'oblit de l'oblit i on tota causa es desfà en el més sòrdid absurd. El dulce et decorum est pro patri moris és una llatinada simplement sinistra. 

 De debò que a part de la idea que acceptem amb lleugeresa d'incentivar la producció d'armes i llençar boutades com aquestes no se'ls acut res més? Reconec que ho tenen difícil, però penso que es podrien fer o dir coses molt més edificants, esperançadores, que no afrontar la ineluctible fatalitat que porta dins seu l'afirmació que si vols la pau prepara't per la guerra. Si fem cas de la història sabem on acaben aquestes curses encara que avui dia poden tenir un desenllaç molt més destructiu.  Algun d'aquests genis suggeria que en el kit calia posar un joc de cartes. I perquè no els assajos de Montaigné? O la Divina Comèdia? El Quixot també dona molt per aprendre a construir una societat més civilitzada mentres estiguéssim dins del búnker.

Fa unes setmanes aquest senyor que es fa dir vicepresident del Estats Units va permetre's de donar lliçons de valors amb una actitud xulesca que només traspuava una grotesca ignorància sobre el que parlava. Però els de la comissió Europea li estan donant la raó però no en els termes que aquest tipus parlava, que ignora santament. Perquè no ens falta un rerefons de cultura, pensadors, escriptors, pintors que ens poden inspirar, recordar-nos que el nostres esperit pot volar més enllà d'aquesta vulgaritat i establir respostes personals, llaurar actituds esperançades i sobretot imaginar ponts d'entesa que facin absurd qualsevol recurs a les armes. 

Però temo que per tots costats estem governats (aquí, més enllà dels Urals i de l'Atlàntic) per una barreja de tecnòcrates amb una pàtina de cendra feta de cinisme i ignorància incapaços de proposar res de semblant.

A voltes temo que no haguem creuat el famós dintell de Dante...abandoneu tota esperança.

Primavera

  Durant la setmana acostumo a llevar-me ben d'hora. Vaig a la piscina a les 6:30 del matí. I és entre aquest lapse fins que en surto cap allà a les 7:15 h. que m'agrada explorar en el cel el pas de les estacions. Com es clou la foscor cada vegada més aviat en el segon trencant de l'any, però sobretot com s'alça la llum, discretament, així que avança el nou any. A partir de febrer intueixo a el besllum del nou dia quan em llevo. La negror a Llevant esdevé un blau fosc i metàl·lic, fins que l'Aurora es deixa veure clarament, i estén cada vegada més enllà els seus dits rosats, com diria Homer. I segons el joc de núvols pinta el cel de tons cada vegada més càlids. Fins que un dia, el sol mateix apaivaga definitivament la foscor, els borrons esclaten i podem dir que la primavera, per fi, ens ha encalçat de nou.

 Hi ha d'altres senyalts que no se m'escapen. El més estrident és el cant solitari a primera hora de la merla que refila al final de la nit i coincideix amb el blau metàl·lic de finals de febrer. Més cap al tard, quan surto de la piscina, s'afegeix el refilat, em sembla més aviat un xiuxiueig, del gafarró. Se'ls pot veure enfilats al capdamunt dels arbres. I per sota alguna mallerenga carbonera també refila, com si volgués perforar l'aire.

Em resulta confortant contemplar la indiferència amb que es repeteix, ens regalen tots aquests anuncis de la propera primavera, aliens al tragí a vegades tètric, sovint patètic, del nostre moment històric. 

Tot sobre T.

 No cal que expliqui a qui em refereixo per T.  Ha envaït fins els nostre racons més íntims, com un espectre omnipresent. No havia ocorregut mai. Recordo haver llegit no sé on que dels presidents dels Estats Units de finals del segle XIX, la majoria de votants ni tan sols l'havien vist, ni molt menys escoltat la seva veu. Em sembla que reflexionava aquest mateix escrit sobre el fet que Abraham Lincoln (no ho sé ben bé si era ell), tenia una veu aflautada que l'haguera invalidat directament en els temps actuals d'oratòria estrepitosa, xarxes socials i invasió mediàtica. Però per contra eren uns notables escriptors. Elaboraven i transmetien les seves a través de la premsa escrita, l'únic mitjà per comunicar-se amb els electors, sense que mai en tinguessin una imtage directa.

Del persontatge T. (i no dic el  nom complert per exorcitzar una mica l'espectre), m'agradaria fer algunes reflexions i, fins i tot, m'atreveixo a predir què passarà en un personatge que temo que és menys imprevisible del que es pensa.

En primer lloc, quan el moment històric ens confronta amb un tipus semblant, tots i tothom quedem perfilats segons ens posicionem davant els seus estirabots. Evidentment, això és particularment vàlid per tots aquells que dansen en allò que se'n diu l'escena internacional amb lligams més o menys trascendents amb els Estats Units. O els que es veuen interpel·lats des d'un punt de vista ideològic. Posaré tres exemples.

No em trauré mai del cap la imatge, el gest, de Benjamin Netanyahu després de reunir-se amb en T. i que aquest anunciés una ocurrència que faria enrojolar els Monthy Python si no fos una grotesca obscenitat (allò d'ocupar Gaza i convertir-la en una resort), quan balbucejava que la idea era una prometedora  perspectiva que calia avaluar. Tot això portant en les espatlles 46000 morts, més de la meitat perillosíssims nens i les seves mares. No faré cap comentari, perquè no tinc paraules per definir-ho, del famós vídeo sobre com veu el futur d'aquesta castigada regió.

Un altre exemple. Produeix molta, molta angúnia el servilisme dels polítics republicans que li fan costat. Aplaudien, en la seva compareixença al congrés, totes les boutades que va vomitar que no superarien cap mínim debat racional. O l'exercici xulesc i mancat d'arguments (precisament perquè en el fons no tenen cap argument) dels seus corifeus que se les heuen amb la resta de països. Posa els pèls de punta que el vicepresident parli en termes de xèrifs i suposats valors que desconeix (quan amb prou feines deu saber enumerar els països Europeus) davant una atònita audiència. Responen a la definició més tràgica (de nou) i patètica del pallasso. Més proper al de la novel·la "It" de Stephen King que a Charlie Rivel.

I més properament, també decep profundament quan alguns comentaristes polítics situats en allò que en diem a la dreta no poden amagar un somriure de satisfacció que el senyor T. hagi fet trontollar en pocs dies aquesta amalgama indefinida que s'anomena cultura woke. Posant en aquest terme tot adversari polític i sense fer esment de la magnitud grotesca del personatge amb el qual s'alineen. El veuen com una excusa per posar el dit a l'ull als seus adversaris ideològics oblidant sorollosament l'absurditat del personatge i la magnitud monstruosa del que diu i diu que vol fer.

Per un altre costat, també m'ha sorprès el poder de subversió de l'ordre establert, com si fos un rei absolut, del senyor T. Jo tenia la noció que el sistema constitucional dels Estats Units havia estat bastit per evitar precisament l'aparició de tirans, l'acumulació de poder que atropellés els mateixos valors fundacionals d'aquest país. Era una reacció inspiradora en aquella època contra el jou de la monarquia anglesa. A mi m'ha fet recordar un personatge de la saga La Fundació, de l'escriptor de ciència ficció Isaac Asimov, anomenat el Mul. Una anomalia que ningú podia preveure i que va destarotar els plans secrets per fer emergir un antic imperi de les seves cendres i restablir l'ordre i l'estabilitat a la Galàxia. Recorda, no pas vagament, temps passats de la primera meitat del segle XX a Europa que encara ens semblen difícils de comprendre com es van poder generar.

Per fer la meva predicció no m'inventaré res. Recorro als precedents històrics que tan indignament ignoren aquests tristos i aviat tràgics personatges que tenen en comú la insensibilitat pel dolor aliè i una tirada pel lletgisme. El senyor T. no és el primer narcís de la història. Potser sí el que acumuli més poder. Però al cap i a la fi temo que serà el mateix guió però en un escenari diferent. ja tenim símpotmes que totes les seves arrauxades ordres i iniciatives estan topant amb una realitat obtusa i resilient. Només tindrà un parell de camins. Insistirà en aquest camí sense els resutats que espera i acabarà per inventar falsos èxits i/o justificar el seu fracàs sobre les espatlles d'algú altre, o bé acabarà perdent totalment el sentit de la realitat (allò de que si la realitat no m'agrada, a la merda amb ella) i prengui decisions d'acord amb aquests lògica (allò de cremar Roma mentre toco la lira). També hi ha la possibilitat que les forces vives i una mica lúcides el facin fora de l'escena si la deriva esdevé encara més monstruosa. No m'ho sembla encara.

Ens queda només seure, esperar i recollir el trencadís que deixin els mals que tot això acabi generant, com qui aguaita el pas d'una tempesta anunciada de la que no en sabem les dimensions. Només que més d'hora que tard acabarà passant a la història, i no pas com un capítol gloriós. 

Parthenope

 Continuo amb les meves pseudo-crítiques cinematogràfiques. Ara toca el torn de Parthenope, dirigida per Paolo Sorrentino. I em dona peu, de forma molt adequada, de comparar el que és realment una gran obra cinematogràfica d'un mateix autor amb un producte tirant no a mediocre, perquè realment s'ho val, sinó a pretensiós. Cau en la trampa de voler replicar els mateixos recursos que li van donar tant bon resultat en la seva meravellosa pel·lícula anterior, La Gran Bellesa, i aquí es queda francament curt. No perquè la pel·lícula no sigui absorvent i realment recomanable, sinó perquè es veu la tramoia, la mà de  l'autor, que ha caigut en el pecat capital de deixar-se dominar per un èxit anterior com si cerqués una rèplica del que li va funcionar.

Recordo que Gabriel García Màrquez, després del seu fulgurant èxit en publicar Cien años de Soledad que va fer trontollar el panorama literari de finals dels anys seixanta, sabia que els lectors esperaven una continuació igual d'enlluernadora que aquesta fantàstic (en molts aspectes) llibre. Enlloc d'això, es va donar per satisfet del que havia escrit en aquella febril escriptura que va durar 8 mesos de màgica inspiració, i la seva següent obra literària es va diferenciar netament d'aquesta primera, sense caure en el pecat de l'emulació. Va crear una cosa nova, amb personalitat per ella mateixa, en la novel·la El amor en los tiempos del cólera. De fet, ell mateix va reconèixer que si hagués d'escollir un dels seus llibres seria aquest mateix. En això rau l'art de l'originalitat, en ser sempre nou i buscar nous camins. Sé per pròpia experiència com n'és de difícil i potser és el que caracteritza de veritat un gran creador. Al revés li va ocórrer a un escriptor anomenat Frank McCourt que escriure les memòries de la seva mare, Irlandesa de principis de segle, un llibre que va merèixer un justificat èxit i del que es va arribar a fer una bona pel·lícula (Las cenizas de Angela). Però va replicar la mateixa fórmula posteriorement i la maionesa ja no va lligar. Va ser dominat pels elements que li van funcionar tan bé, com un nen que repeteix les criaturades que sap que fan captar l'atenció dels adults perdent tota espontaneïtat creativa. Posant l'obra en funció d'una altra cosa que no és la història o el personatge que es desempallega del seu autor. 

Paolo Sorrentino ha caigut en aquest pecat. Per entendre'ns, penso que una pel·lícula tots els aspectes han de lligar per fer una maionesa amb la textura i gust precís, que no és mai una suma algebraica de guió, fotografia, interpretació, etc. etc. De fet, no se sap ben bé com arriba a lligar tot, forma part del misteri però té a veure amb un exercici de sinceritat i integritat de l'autor que aquí no s'ha aconseguit.   A Parthenope temo que el director es va embaladir  en la recerca de les imatges i escenes amb un aire preciosista i molt reconeixible en les seves anteriors obres, relligant fragments i escenes que no se sap ben bé cap on volen portar. En aquest sentit és un deu, una festa sensorial amb un erotisme subjugant, hipnòtic. Sobretot la protagonista (Celleste dalla Porta) que exhala una sensualitat que devora l'espectador. Però es queda aquí i fins i tot cau en certa imatgeria un punt grotesca en algun moment. Perquè personalment em pregunto de què anava realment la pel·lícula i què pensaven els personatges. No ho sé encara, ni tan sols la Partenope em sembla igual d'enigmàtica, però no pas perquè sembli que amagui cap enigma, sinó que no hi ha gaire res tot i la pretensió de voler-ho mostrar. En aquest sentit, la maionesa queda tallada i tot cau en un meravellós artifici estètic que tot i així val la pena d'anar a veure. El contrast amb La Gran Bellesa és ben palès. Allí sí que el personatge encarnat per Toni Servillo se'ns mostra en tota la seva complexitat i sofisticació i casa, marida, lliga amb la meravellosa fotografia, les imatges i música subjugant que fa que la volguem mirar una i altra vegada. En canvi, Celleste dalla Porta,  es queda a mig o a un quart de camí tot i la seva espectacular presència en la pantalla. 

De nou, em disculpo davant els veritables cinèfils per atrevir-me a trepitjar el seu camp. En tot cas a mi em serveix com a exercici autodidacta.

Conclave, la pel·lícula

 No m'atreveixo a parlar massa del que no sé. I a mesura que passa el temps prenc massa consciència que no sé gaire de gairebé res. Per tant, el risc és que quedi voluntàriament mut. Però com que aquest blog és possiblement el menys llegit de tot l'espai internàutic, perdo la vergonya i per exemple m'atreveixo a fer crítiques literàries, i cinèfiles. Com és el cas aquí. 

 Tinc per costum anar els dijous a la nit a veure alguna pel·lícula. Perquè és més barat i el cinema sol estar quasi buit. Darrerament he anat a veure dues pel·lícules que m'agradaria comentar. La primera és Cónclave dirigida per Edward Berger, que es veu que té números per fer fira en la propera gala dels Òscars. La segona Partenope, de Paolo Sorrentino, que comentaré en la propera entrada, i finalment una obra mestra del cinema que ha estat ressuscitada a la mateixa alçada, Nosferatu. D'entrada, vull manifestar la meva admiració per la perícia dels directors, guionistes, actors, etc. per fer aquests fantàstics constructes artístics. Per tant, la meva valoració parteix des d'aquesta humilíssima i ignorada posició,  i només despotrico obertament quan sento que m'han pres, o pitjor, m'han volgut prendre el pèl com em va ocórrer amb l'execrable Gladiator II. 

En el cas de Conclave em va decidir anar-la a veure l'actuació de Ralph Fiennes, un dels actors que més admiro, i, a voltes deploro. M'explicaré. Ha fet papers memorables amb una presència a la pantalla carismàtica, en la línia dels grans actors. Però alhora s'ha vengut en paperots irrisoris, ridículs, que destrueixen tota l'aura que hagi pogut adquirir. Tots el recordem quan va representar el director del camp de concentració en La llista de Schlinder. Després l'hem vist fent d'heroi de pa sucat amb oli, déu olímpic atrotinat i altres bestieses. El mateix m'ha ocorregut amb d'altres actors com Liam Neessen. A Conclave, certament, ha recuperat la seva millor versió fins el punt que és ell, i només ell, qui salva la pel·lícula i la fa si més no notable. I no vaig més enllà en la meva lloança perquè coixeja en alguns trets que es podrien haver solucionat amb una mica més de perícia per part del guionista. D'entrada, el retrat que fa del col·legi cardenalici és més aviat xaró. Són uns personatges amb una elevada manca de dignitat que, potser amb excepcions, no crec que respongui a la realitat. Fa ja d'entrada poc creïble el filtreig amb la mesquinesa. Jo no dic que estigui prohibit de representar-los així. Tenim antecedents per mi més interessants sense que hagin de ser verosímils de les trifulgues al voltant d'un cònclave, com la deliciosa comèdia Habemus papam o la representació més sòbria i realista de Las Sandalias del Pescador, amb el gran Anthony Queen. El fet és que si els retratem així, han d'apuntalar bé la història i no és reeixit. És poc creïble que aquests alts dignataris es comportin amb tant d'infantilisme. En tot cas, si tenen una tirada per la perversió ha de ser en el marc d'unes personalitats més complexes que la pel·lícula no dibuixa de cap manera.  L'excepció és el cardenal Lawrence, interpretat per, aquest sí, per un creïble i turmentat Ralph Fiennes. Bravo, doncs. Si tots els cardenals hagueren estat així de ben perfilats hauria estat un obra realment coral. La meva altra crítica és argumental. En la mort del Papa, que desencadena tota la parafernàlia de la nova elecció, es deixen en l'aire alguns trets que ho farien tot més interessant amb l'aire de thriller que li pretenen donar. En algun moment es suggereix que el Papa finat és una home de gran intel·ligència, que com un gran jugador d'escacs s'avança sis o set moviments als seus contrincants. No queda clar si tot el que ocorre és un guió que ell mateix ha preparat abans de la seva mort i la resta són pobres comparses que segueixen els seus designis sense saber-ho. O només assabentant-se al final. Ho sembla, però no és prou explícit. Llàstima, si hagués seguit fins al fons aquesta línia hauria estat un argument meravellós. I finalment el gir de guió final és francament pretensiós. Avui dia no agafa desprevingut a ningú i queda com un mal truc de màgia que es pugui endevinar el joc. En tot cas, penso que aquest notable director que domina certament el seu ofici, cau en el mateix error que una lloada pel·lícula seva, Sense novetat en el front. Aquesta darrera fins i tot tècnicament i fotogràficament molt més sofisticada. Però ambdues traspuen una certa ignorància sobre la temàtica de la qual pretén parlar, que les fan poc verosímils, tot i pretendre-ho. I per tant donen aquest aire de tramoia que acaba per ser, simplement, una estona entretinguda. En resum, en tota gran obra artística l'autor o autors han de desaparèixer, i aquí no s'aconsegueix aquest miracle que fa realment la diferència entre una gran obra i quelcom de notable o passable.