Una nit al Liceu

  Anar al Liceu té alguna cosa de religiós, sobretot si es tracta d'una òpera de Wagner. En aquest cas el Tristany i Isolda. Vaig comprar les entrades el mes de juny a un preu ja esgarrifosament car, quan les acabaven de posar en venda. Però s'ho valia, no podia sinó estar-ne segur. La data per fi ha arribat. Entrem en aquesta mena de temple, amb una reverència compartida per tot el públic i l'expectació pròpia dels que tindran el més semblant a una experiència mística, com una colla de gnòstics esperant una revelació. I d'on tot sortint discutirem els matisos que fan la diferència entre allò sublim i allò excels.  Ens acotxem als seients. Pels altaveus s'insisteix amb veu avellutada que tinguem els mòbils tancats i no generem sorolls que puguin entorpir l'audició (és a dir, estossecs). És l'amenaça més educada que he sentit mai. Un so impertinent enmig d'una obra de Wagner significa la fulminació de tota la platea. Tot just començats els primers acords del verinós preludi que ens catapulta a un altre estat de consciència, hi ha un crescendo d'estossecs que s'esmorteeix però que no deixaran de degotar durant tota la funció. Al meu costat seu un senyor intemporal, calva perfecta, rodanxó, vestit de muda de feltre i corbata entreteixits de gris i negre. Ulleres de pasta, voluminoses. Una elegància quotidiana pròpia d'un venedor d'enciclopèdies dels anys 80.  El seient li és petit, com una bola que hagi de sobreeixir-lo. S'alça el famós acord Tristany quan la seva gola llença un lleu gorgorisme. Tot just comença l'Acte I amb la Isolda explicant els seus mals i gelosies a tot pulmó sobre un vaixell solcant camí cap a Cornualles, el senyor entra en estat de dormició  i inicia un ronqueig suau i rítmic de gat satisfet. La seva barbeta reposa sobre el nus de la corbtata, les mans creuades sobre la panxa. Hauria de trobar escandalós que enmig d'una de les experiències musicals més agosarades de tots els temps algú es deixi seduir per una becaina, però només sento una insultant perplexitat. De tant en tant, un home que seu a la fila del davant amb una llarga cua de pèl grisos recollida per una goma es gira per identificar el presumpte blasfem. El roncador, cada deu o quinze minuts, fa un lleu estremiment i es desvetlla i aleshores substitueix el ronroneig per petits esclats de les mucoses i teguments de la seva nasofaringe. Enlloc del clímax espiritual, un anti-clímax de viscositats orgàniques. Però tot i així aconsegueixo abstreure'm i deixar-me elevar pels sublims acords de Wagner, per la fusió del tot en l'amor i la desintegració de l'ésser en l'oblit etern on habita el foc inextingible que tot ho consumeix. Schopenhauer dixit. Es veu que va ser aquest filòsof qui va inspirar el Richard. Una idea extravagant però que continua seduint-nos. Menys el meu veí que deu ser un materialista de ferro forjat. 

 Es clou el primer acte. Sense esperar cap aplaudiment s'alça ràpid i demana permís per sortir. Espero que hagi caigut en el compte que tot allò l'avorreix solemnement i no torni.  Sortim a fora, plou llànguidament. Una pluja freda i persistent. Ja fa tres dies que dura.  La Rambla està humida, relliscosa. Vianants sota paraigües, venedors de Glovo, indiferents a l'Amor Total. Però l'aire és fresc i això ajuda a desatordir-nos.

Acte II: La desgràcia ja és inevitable. El que se'n pot treure de tot plegat és que això d'enamorar-se com ho fan el Tristany i la Isolda és molt mal negoci. No m'he cansat de desaconsellar-ho a tothom. També és mal negoci que el meu veí no hagi desistit (vana esperança) i així com ha sortit tard, ara també escura els darrers minuts per fer-nos aixecar i atènyer el lloc de la seva becaina.Efectivament, repeteix cerimoniosament les capcinades i flatulències respiratòries. No hi ha música ni cant prou abassegador per redimir-lo ni quan la catàstrofe ja està consumada (el Tristany ha estat ferit de mort). I així arribem al segon entreacte. També s'alça ràpidament sense aplaudir i desapareix.  Aprofito per omplir l'ampolla d'aigua al lavabo masculí. Allò és la festa de la pròstata. La mitjana d'edat de l'auditori s'alça, sospito, per sobre dels 70 anys. Homes madurs encorbatats, passejant pels límits d'una franca vellesa, sospiren mentre buiden afeixugats les seves veixigues en un lavabo atapeït. Les senyores s'agombolen fora el seu lavabo, la majoria capegen la senectud amb hores de perruqueria que no poden amagar la incipient (o avançada)  fragilitat. Puc obrir-me pas i omplir l'ampolla d'aigua. Tornem a treure el cap a fora, a la Rambla, per refrescar-nos. I potser per evitar de perdre el senderi que el Tristany i Isolda indueixen i estar segurs que encara toquem de peus a terra encara ben mullat per la pluja que no cesa. Paraigües, Glovo, taxis, un pidolaire, turistes. En retornar una senyora és atesa pels serveis mèdics del Liceu, esvaïda sobre la catifa vermella. Tenint en compte el personal que ocupa aquest insigne teatre avui, no crec estrany que algú hagi fet el seu darrer sospir i l'hagin trobat criant la primera malva assegut qua s'ha abaixat el teló.

Acte III: Això és com el titànic, sabem molt bé com acabarà. Però el que importa aquí són les formes musicals, teatrals i escèniques. I sí, ja m'he acostumat a la paradoxal i vulgar presència del veí amb els seus gemecs i sospirs ofegats. Arribem a l'èxtasi (molta gent voldria aturar les seves vides allí) amb el famós Lieder de la Mort d'Isolda que clourà la divina funció. Un ombra mística cau sobre tots els assistents, cadascú amb la seva particular garratibança però en una estranya comunió aniquiliadora com si en algun moment ens anéssim a fondre tots en una massa extàtica. Que no fos el teló sinó el cel mateix que ens anés a caure a sobre. Aplaudiments arrauxats després d'uns segons de contenció. Menys del meu ínclit company d'experiència estètica que fila sense esperar res ni aplaudir, i quasi atropellant-nos.  Quan passa pel davant fa una olor a vella colònia barrejat amb sabó de marsella.

Sortim a fora, rebuidats després de tanta intensitat. Plou i plou encara, amb indiferència com si ja ens anunciés l'oblit etern on ara han anat a petar el Tristany i la Isolda. Els vianants s'allunyen obrint els paraigües, els taxis semblen taurons devorant els assistents del Liceu que hi entren amb pressa. Tot es dissol, no exactament com imaginava el Wagner. I jo em perdo Rambla amunt, acompanyat per la pluja que em retorna una llànguida i dolça melancolia més pròpia del despertar d'un remot somni que d'una pregona redempció, mentre flueixen els profunds acords de corda que acompanyen la tristesa aclaparada del Tristany que se m'acaba d'encomanar, molt més terrenal del que esperava. 

P.D: L'endemà repasso les crítiques i quedo perplex que n'hi hagi de tots colors, com si cadascú dels lletra i músico-ferits haguessin anat a una obra diferent. No hi ha qui ho entengui.

ITER

  A l'aeroport, de camí per prendre l'avió cap a Dakar, compro de forma ritual un número del National Geographic. Sempre després de verificar que els articles m'interessen, com és quasi sempre el cas. En aquest número hi ha un preciós reportatge sobre un dels projectes més extravagants que la humanitat ha emprès mai. Es tracta de crear les condicions d'un estel a la terra. És a dir, el projecte de produir de forma controlada i eficient a partir de la fusió nuclear, la mateixa reacció que fa funcionar (i existir) el Sol i de retuc a nosaltres mateixos. Es tracta del ITER, un generador nuclear d'una complexitat difícil de comprendre fins i tot pels mateixos enginyers i físics implicats i que suposa una procés faraònic de ressolució de dificultats i desafiaments tècnics i científics per tornar les idees teòriques en una realitat. En altres termes, l'exercici veritablement difícil de tot procés creatiu de materialitzar una idea. Però en aquest cas la idea o propòsit més complexe i potser revolucionari des que es va inventar la roda o es va dominar el foc. Perquè si es pogués domesticar la fusió nuclear aquí a la terra significaria virtualment disposar d'una energia il·limitada i neta. Una mena de Sant Grial. El ITER fa més de vint anys que està en obra, en una localitat al sud de França, tot i que la idea i el consorci internacional que el sosté va néixer cap allà els anys 80 o fins i tot abans. I és aquí on l'article m'ha resultat inspirador. Com un conglomerat de països que inclou quasi tots els Europeus, Estats Units i Candà, Índia, la Xina, el Japó i Rússia, s'han posat d'acord sense un horitzó clar per sostenir aquesta iniciativa a fons perdut i, el que és més sorprenent, amb un codi obert de manera que tots els progressos tant teòrics com pràctics són accessibles a tothom. I això perfectament compatible amb les guerres cobertes i no tant cobertes en les que estan tots implicats. Aquest esperit va néixer a finals dels anys 50 quan Eisenhower va forçar el compromís a través de la ONU de promoure la recerca nuclear amb finalitats pacífiques. Un propòsit que actualment s'ha posat en risc. 

 Per fer-nos una idea, no s'espera que es faci el primer assaig de fusió nuclear fins l'any 2039. I tot envoltat d'incerteses, no només geopolítiques que poden interrompre el finançament, sinó dels reptes tècnics i científics pendents de resoldre o els que es trobaran. Es tracta d'una petita babilònia de tècnics i professionals de tots els països amb ramificacions internacionals on molts dels elements es dissenyen i transporten de qualsevol racó del món. Una faraònica empresa en termes de ciència, logística i coordinació.

 No  sé si és exagerat que aquest esperit mosra la cara més lluminosa de la humanitat. Quan amb un esperit de cooperació i generositat ens posem d'acord per un objectiu que ja ha devorat la carrera professional d'un parell de generacions d'experts i en els que actualment hi treballen segurament no seran a temps de veure'n l'encara incert resultat. I per la qual cal una bona dosi de confiança, quasi diria que fe. I tot per dur a terme una de les idees més esbojarrades que s'hagin pogut tenir (crear les condiions estelars a la terra). Si es pensa amb un cert distanciament hom no pot fer res més que meravellar-se que una iniciativa així existeixi i estigui, de moment, ben encarrilada.

 El nom ITER, que en llatí significa camí o trajecte, li escau molt bé. Potser perquè el camí té sentit en sí mateix. Encara que no s'arribés a l'objectiu de la fusió el ITER genera un corpus enorme de coneixements teòrics i solucions pràctiques, patents i coneixements, generats pel desafiament descomunal que representa, que resulta beneficiós per tothom per la seva naturalesa oberta. 

 El contrast és aclaparador tal com està la geopolítica mundial, però precisament aquesta camí constant però silenciós és un exemple com sota les tensions mundials hi ha tot de gent, associacions i iniciatives que fan via sense estridències però amb una persistència que supera la trista vulgaritat dels personatges grotescos que governen l'actualitat. 

 Potser no per casualitat, en el mateix número del National Geographic hi ha un article especulatiu sobre com es varen construir les piràmides del complexe de Gizeh. Una altra idea inversemblant (perquè encara no es comprèn com s'ho varen fer el faraó Keops i els seus descendents), que no ha trobat una resposta satisfactòria. 

 La nostra Sagrada Família seria un exemple més pròxim però tambe visionari, tot recordant que Gaudi va dissenyar un edifici pel qual no hi havia la tècnica per resoldre'l en la realitat, però tenia la fe que quan arribés el moment sí que s'haguessin solucionat els problemes que la construcció del temple proposava.

 Ambdós, precedents de l'ITER que m'agradaria arribar viu per veure si això de la fusió resulta. 

Veneçuela: una mirada retrospectiva

  Tot seguint la intervenció americana a Veneçuela he fet l'exercici de repassar, fins on jo sé personalment, l'històric d'intervencions directes dels Estats Units i el seu resultat per veure si poden ser certes les diferents dites que la història sempre es repeteix, o qui desconeix la història està condemnat a repetir els mateixos errors. I tenint en compte que aquest capítol crec que tot just s'acaba d'obrir  m'és especialment interessant divagar-hi una mica i d'aquí un temps retornar sobre el que escriuré. 

La primera intervenció flagrant de la que tinc constància i basada en la intervenció dels Estats Units en la Guerra de la Independència de Cuba el 1898, justificada per l'enfonsament del cuirassat Maine a Santiago de Cuba i que la història ha desvetllat que va ser provocat pels mateixos americans.  Tots sabem com va acabar allò amb la tràgica sort de l'armada Espanyola al capdavant del comandant Cervera, la pèrdua dels vestigis de l'imperi amb el colofó de les Filipines (amb col·laboració activa dels americans, també). El trauma del 98. La història posterior és coneguda: Cuba convertida en una colònia bananera i ludòpata sota l'ombra dels Estats Units, la successió dels sàtrapes tutel·lats amb el dictador Batista que va precedir la revolució Cubana, Castro i un Che desfermat que volia provocar un centenar de Vietnams. I som on som, amb un país bloquejat crònicament no fos que es demostrés que un socialisme fos una alternativa real.

Una intervenció menys coneguda però més tràgica és la que va deposar per les armes, amb un aixecament armat perfectament subvencionat pels Nord-Americants, a la Guatemala on governava Jacobo Ardenz. Un socialista pacífic que només va pretendre redistribuir amb una mica més d'equitat la terra. Corria l'any 1954 enmig de la histèria McCartista on qualsevol símptoma de col·lectivització s'interpretava com un espantall filo-comunista. I sobretot si tocava el voraviu a alguna multinacional com la Banana Fruit Company. El coronel Castillo va ser el peó de cartró pedra i després d'ell el país va ser una successió de dictadors amb un grau de psicopatia creixent que va arribar a l'èxtasi amb Efraïm Rios Mont, responsable del genocidi més calamitós de tot l'hemisferi occidental els anys 80 i principis dels 90.  Era un fill de puta, però era el seu fill de puta que va tenir ratlla qualsevol florescència comunistoide. Guatemala hauria pogut ser pefectament una Costa Rica si haguessin deixat fer al malaurat Ardenz. 

El Vietnam és una història coneguda i fins un cert punt incomprensible que durant 20 anys emboliqués la troca fins tenir mig milió de soldats desplaçats. Només s'entenia en termes geopolítics però va dur a una atrocitat ininterrompuda per dos bàndols, a veure quin era el més al·lucinat, i la retirada calamitosa deixant a l'estacada el Vietnam del Sud, després d'haver promogut un govern perfectament incompetent. Resultat, centenars de milers de morts, terra escorxada pel Napalm, una dictadura comunista miop i sense escrúpols però que amb el temps ha derivat cap el que hauria de tota manera esdevingut si el Vietnam del Sud hagués prevalgut. Hi campa un capitalisme rutilant de partit únic a qui només els falta retornar l'antic nom de Saigon  a la capital per que se li caigui la careta. Des del 1975 que és Ho Chi Minh, l'antic líder amb aires de mestre Kung-fu. Com a mínim ha inspirat una sucosa filmografia. Per cert, l'embolic també el va provocar una tergiversació interessada d'un suposat atac a vaixells americans (l'incident de Tonquín), atiada pel Secretari d'Estat llunàtic de torn, un tal Rober McNamara. 

De Xile i la facècia de Pinochet i Salvador Allende no cal explicar gran cosa i tot el que també va suposar en termes de repressió, tortura i una estètica fracament sinistra. El bombardeig de la casa de la moneda, la mort d'Allende i el suport de Pinochet i qualsevol dictadura de dretes de l'Amèrica Llatina (Argentina, Brasil, Uruguay, Bolívia...) que es donés el cas tot aplicant l'ocurrència del secretari d'estat Henry Kissinger que preferia l'ordre a la justícia. I així ho continuen pagant els sudamericans. Com deia Eduardo Galeano, després de cada intervenció dels Estats Units, els països o es convertien en un manicomi o en un cementiri.  

Seguim, que no hem acabat. Algú se'n recorda de l'Irak? Poser si recordem la primera guerra que ara ens sembla justa, però tothom està d'acord que si allò no hagués estat una bassa de petroli a ningú li hauria importat la desaparició d'aquest artifici colonial anomenat Kuwait creat per controlar el broc del Golf Pèrsic. L'èxtasi va arribar amb la segona Guerra promoguda per junior dels Bush i la vergonyosa foto de les Açores (apunt, sempre he pensat que una prova de psicopatia és que cap d'aquells tres individus s'hagin tirat a l'aigua amb una roda de molí al coll anys després), la demolició simbòlica i física del titella Saddam Hussein. Tot es va basar en una  no massa elaborada mentida que els ha sortit prou barata, excepte als actuals mesopotàmics que paguen el preu d'un desordre crònic i dolorós.

Pel camí hi ha hagut altres intervencions, com la invasió de Panamà per engaltar a la presó el president Noriega o la invasió de Grenada (un minúscul estat caribeny), que només pretenia posar en pràctica un programa socialista escollit per la seva població. 

Crec que encara podria continuar amb les intervencions més sibilines i menys notòries, com el suport crònic a les guerrilles contra-sandinistes que van esberlar el procés revolucionari a Nicaragua, el suport material i tàcit a qualsevol facció de dretes violenta (El Salvador) etc. etc. i etc.

Penso ara només en els milers i centenars de milers de morts inútils i innocents que tot això ha deixat. el seu silenci aterrador i l'esperança que hi hagi algún tipus de justífica superior. Perquè al final tot queda en això, la sorda i pètria mirada dels morts que ens esperen a l'altra banda de la riba per fer-nos adonar de l'absurditat de tanta maldat disfressada de patriotisme. 

Amb tots aquests antecedents i si la història és una gran mestra, ens espera també una gran lliçó (coneguda) per Veneçuela. L'única gran diferència és que ara els motius no es dissimulen per cap suposat bé superior, tergiversacions diplomàtiques o interessos primaris respectables. Abans com a mínim això traspuava un cert consens sobre el que podia ser bo o justificat encara que amagués una monstruosa mentida. Ara aquestes prolegòmens es consideren superflus. Potser coneixerem una nova forma de calamitat. 

P.D 1: No ve a cuento, però fa gràcia recordar que el nom de Venezuela ve de Venècia i significa petita Venècia o la segona Venècia, potser perquè on van aterrar els primers colonitzadors era una zona pantanasoa solcada de canals naturals.

P.D 2: A ningú se li escapa que he obviat les dues interencions més importants en un país aliè per part dels Estats Units, durant la primera Guerra Mundial i, evidentment, la Segona Guerra Mundial on sí varen ser directament implicats particularment en l'escenari del Pacífic, però varen intervenir de forma essencial en el front Oest a Europa. A Bèlgica vaig conèixer gent que havia viscut l'ocupacio alemana en la segona Guerra Mundial i l'alliberament per part dels americans i guarden un profund respecte i admiració pels joves vinguts de l'altre costat de l'Atlàntic per lluitar i morir per ells. Aquestes dues intervencions responen a una lògica molt diferent dels exemples que he esmentat que no podem comparar. Només posen de relleu la paradoxa d'aquest fascinant país que no es mereix l'esperpèntic govern que està sofrint.

Kanchha Sherpa ha mort

  I quasi ningú se n'ha adonat, perquè poca gent sap qui era aquest home. Es tracta del darrer supervivent de l'expedició que va conquerir l'Everest el 1953 i dels quals, els que sí que han passat al panteó de famosos van ser el Tensing Norgay i Sir Edmund Hillary, els dos coronadors de la cima. Tenia 92 anys i era un dels sherpes que van treballar àrduament per equipar les vies (sobretot la famosa i homicida cascada de gel del Khumbu), preparar els camps d'alçada i avituallar-los. Un estil i amb uns mitjans que ara ens semblen rupestres però que tenia tot el mèrit en una època on s'enfrontaven a uns límits mai superats. La conquesta de l'Everest va ser planificada en termes i mètodes quasi militars. Ell mateix reconeixia el mèrit del Norgay i el Hillary en el darrer tram on sí que estaven sols sense cap mena d'assistència.

 En Kanchha Sherpa havia nascut en una família pobre de solemnitat, que va esdevenir guia precoç a l'Himàlaia i amic de Tensing Norgay que el va enrolar en l'expedició, ha estat testimoni de l'evolució de les expedicions a l'Everest o més ben dit, el Qomolangma o Deessa Mare de la Terra com és anomenat pels xerpes. Perquè aquest cim era un lloc sagrat pel poble de Kanchha Sherpa. I ell ha viscut prou temps per observar com la fita del 1953 va portar la prosperitat al seu poble, però després ha esdevingut un atractiu turístic quasi de masses, homes i algunes dones que paguen summes enfollides, fins 180.000 dòlars, per ser transportats massivament i amb oxigen al punt culminant de la terra. La cua d'alpinistes a l'aresta final del Qomolangma ha esdevingut una visió reiterada cada temporada post-monsònica. Ara ja el podem anomenar en la seva forma dessacralitzada d'Everest (el cognom d'un obscur topògraf britànic), com observava amb una certa tristor el mateix Kanchha.

Recordo que un dia em vaig topar amb un tal Dr. Pujante, el primer espanyol que va coronar els set cims més alts de cada continent (entre ells l'Everest, és clar). Se'm va presentar abans de dir-me'n el nom precisament com el que havia fet aquesta feta. I va escriure un llibre que es titulava  No había Dioses en la cima. I suposo que hi feia molt fred també. Evidentment, no he tingut mai cap interès de llegir aquest pamflet.

Però la petita història  del Kanchha (el Pujante més val oblidar-lo) diu molt de nosaltres i el món que estem transformant, no pas creant, no pas en un sentit simplement físic sinó també de sentit. No donar res per verd, omplir de desig de significació les nostres vides, exalçar els sentiments sense cap arrelament real i això convertir-ho en un valor monetari. Aquest any el govern nepalí ha doblat el preu pels permisos per accedir al camp base de l'Everest. No hi fa res, no faltaran clients. Com no faltarà gent per omplir estadis i palaus d'esports per repetits concerts. Tots hem de ser únics i tenir experiències hiperbòliques fins el dia que aprenguem que potser no està tan malament viure i morir de forma ordinària, i que potser no hi ha res d'ordinari en això, i que es pot copsar l'eternitat en un petit tros de terra on ens hagi tocat viure. 

B9

  Sí, l'epígraf B9 s'ha fet popular en aquest final d'any per les raons que tots coneixem. Un antic institut de Badalona en desús que fa unes 3 o 4 anys ha estat progressivament ocupat per migrants irregulars, essencialment sub-saharians, i als quals l'alcalde de Badalona n'ha executat el desallotjament. 

 És un d'aquells fets que posa en crisi la poca esperança que es pugui tenir en els humans, quan s'executa sense ni tan sols garantir una certa acollida digna a aquests indigents que han estat expulsats del seu país, no directament, sinó per les circumstàncies que els han empès a buscar una nova oportunitat aquí i de les quals en gran mesura en som responsables. Penso particularment amb el problema de la sobrepesca a les costes de l'Àfrica Occidental que deixa tots els joves sense feina ni perspectives. I després d'una travessa atroç que jo conec en primera persona, ara se'ls tracta com xusma (l'alcalde dixit), pels quals no pensa gastar ni un sol euro. 

Des d'un punt de vista pràctic aquesta mesura no té cap mena de sentit. Crea un problema més gros on ja n'hi havia un que es podia gestionar amb més racionalitat. Des d'un punt de vista estètic és lleig, amb tot el ressò de la paraula, fer-ho a la vigíla de Nadal i a les portes de la borrasca més important de l'any. Des d'un punt de vista legal, no s'entén que aquest home pugui comportar-se com un xèrif sense escrúpols que dicta com s'ha d'aplicar la llei fent cas omís de la normativa europea que prohibeix aquests desnonaments en període hivernal i desoint part de la resolució judicial que reclamava un reallotjament temporal per aquests joves. No em crec que aquesta pressa tingui cap justificació, ni tan sols per complaure els veïns del B9. Jo no sé si és pervers o babau. El que sí sé és que és incapaç de corregir-se, ni que agafi ben fort el ciri mentre participa a les processons de Badalona. 

Hi ha dues coses que em colpeixen especialment. La primera és la insensibilitat davant d'aquest drama humà. Es pot dormir tranquil i menjar torrons després d'aquest acte quan hi havia alternatives menys visuals però més humanes i fins i tot efectives? I en segon terme, malgrat que clami ara i adés que no té res a veure amb cap tret racial, un acte així de salvatge assenyala a la resta de la població susceptible (el terreny està ben adobat), que amb aquesta gent en podem fer el que vulguem. És una història coneguda, i no cal anar al segle passat. La deshumanització de l'adversari, del que idenfiquem com estrany o antagònic i a qui li hem endosat la motxilla de les nostres pors ancestrals, obre una pendent per la qual no ens falten referents històrics. I ben recents com amb els palestins de Gaza. Amanim-ho d'ignorància, prejudici, estultícia i una bona colla de populistes sembradors de zitzània i creadors de fantasmes. Sense la suficient imaginació per aprofitar aquests xicots com una oportunitat per contribuir a la nostra societat (seria massa racional). Però això necessita visió, compromís, un treball a llarg termini i abandonar l'estridència en la qual viuen aquests personatges.

No, no puc suportar les justificacions que si hi havia delinqüents (què faríem nosaltres si ens hi trobéssim?), tot i que de ben segur eren una minsa minoria, ni que si se'ls instrumentalitza políticament. N'hi havia no pas pocs que tenien feina, però sense la capacitat per accedir a una vivenda digna. Si perdem en cada bugada un llençol de dignitat acabarem tots bruts.

No els puc desitjar un bon any als responsables de tot això, què hi farem.

Que el 2026 sigui més propici a l'esperança. 

Relectures

  Aquest any he fet un experiment interessant. He arreplegat antigues lectures, algunes de quan era un nen, i les he rellegides. Tres en concret. Una ha estat La història Interminable de Michael Ende, que ja vaig comentar sobradament en aquest blog. La segon un vell llibre de la col·lecció dels Grumets de la Galera titula El Rei Gaspar del mallorquí Gabriel Janer Manila, i finalment la trilogia de ciència-ficció La Fundació, de Isaac Asimov. No sé si hagués pogut enllaçar tres lectures més divergents i d'autors tan dispars, tot i que les tres corresponen al món de la ficció. Allò interessant és reviure els passatges que, ves a saber perquè, m'havien quedat incrustats a la memòria. Fins i tot sabia quan els trobaria. Com si retornés a la lectura primerenca. I després desvetllar la impressió, més emocional i abstracta, que aquestes lectures que mai vaig oblidar, havien deixat com un rastre en la memòria. Unes sensacions que en alguns punt són decebedores, com si la meva memòria hagués mixtificat el seu record, o potser perquè la meva sensibilitat i capacitat de sorpresa era major. I al contrari, he pogut apreciar nous aspectes, sobretot la profunditat d'unes lectures que equivocadament havia pres com un simple entreteniment (o, de fet, ni tans sols m'havia para a pensar què eren exactament), i en canvi tenen una càrrega que a mi, necessàriament, se m'escapava quan tenia 10 o 12 anys. Així, El Rei Gaspar és una narració poètica, entranyable i tendra, sobre la migració i el desarrelament. Una història universal en el temps però més punyent avui encara amb els drames de les migrants en temps d'expulsions i xenofòbia. Pel que fa a La Fundació recordo la seva magnètica capacitat de suggerir espais interestel·lars i immensitats galàctiques i que encara revius desprès d'una segona lectura, però més apaivagada. Però sobretot he descobert dos aspectes que no podia tenir en compte. Primer la fabulosa tècnica narrativa que fa que el lector no pugui deixar de girar pàgines, expectant el que passarà tot seguit. I això que recordo molt bé que de La Fundació vaig fer-ne un primer intent quan potser només tenia 9 o 10 anys que vaig abandonar. I, és clar, per sobre de tot l'enginy de Isaac Asimov per construir uns mons absolutament distòpics però totalment creïbles, perquè  no són res més de projeccions en un altre escenari del que ara estem vivint. I esboçant aquesta inquietant idea que només som partícules, gotes d'aigua en un riu històric cabalós que poc més podem fer que provar de surar-hi mentre anem corrent avall. I finalment, tal com em va ocórrer de forma punyent amb La Història Interminable, llegir a la llum de les meves malaurades experiències el que m'expliquen de nou totes aquestes històries i que no hauria pogut  entrellucar fa tants i tants anys. Fa cert allò que ja vaig dir, que els llibres, els bons llibres, et llegeixen i, ara ho puc dir, també et rellegeixen.

Poliomielitis

  Jo he conegut els darrers afectats per la poliomielitis (la "polio"). No sé perquè, més sovint homes, tocats per aquesta paràlisi flàccida provocada pel poliovirus cap finals dels anys seixanta del segle passat quan eren nens. No es van poder beneficiar a temps de la vacuna que ja existia. Els darrers no-vacunats. Ara ronden la seixantena. Tots eren nedadors (per això els vaig conèixer), un esport molt recomanable per la discapacitat típica de la polio. La paràlisi flàccida significa que un grup de músculs, molt més sovint les extremitats inferiors, perden la inervació, són inerts. Sense l'estímul d'un múscul sa a un nen en creixement se li atrofia tot el membre. Són aquelles cames que tots hem remarcat en algun moment, curtes, esprimatxades, a vegades autèntics penjolls.  En països del que abans anomenàvem eufemísticament en desenvolupament es pot veure encara gent molt més jove amb aquest estigma (estigma en sentit de senyal diferenciadora, remarcable). He arribat encara a veure'n nens. I autèntics casos extrems amb totes les extremitats retorçades perquè no hi havia la panòplia de sistemes de recuperació, fisioteràpia ni piscines per mitigar-les. Abans de la vacuna oral desenvolupada pel Dr. Sabin, era  una autèntica plaga. Era una visió habitual la de  generacions de nens i nenes coixos, alguns amb les dues cames afectades i en casos greus fins arribava a afectar els músculs respiratoris i no hi havia més recurs que els anomenats "pulmons d'acers" per ajudar a respirar de forma més o menys natural en una càmera de pressió negativa de només deixava sortir el cap. No fa gaire que als Estats Units va morir, ja gran, el darrer pacient que necessitava viure a prop d'una d'aquestes maquinotes. Aquestes tràgiques visions, afortunadament, s'han esvaït. No faltarà gaire temps per a que fins i tot es perdi de vista els darrers "poliomielítics" autòctons. I el record del sofriment, especialment insuportable quan es tracta de nens, que tot això provocava. No és un cas únic. Els metges joves, per exemple, pocs coneixen de primera mà un cas avançat de Sida, quan allà pels anys 80 i 90 poblaven les plantes dels hospitals. 

 Hi havia tres sub-tipus de poliomielitis, del 1 al 3. Tots perfectament coberts per la vacuna oral. Elk 2 i el 3 han estat eliminats, formalment. Només queda el 1, del que es declaren poc menys d'un centenar de casos cada any exclusivament en la regió fortenerear entre pakistan i Afghanistan. Aquesta reculada espectacular d'una malaltia que provocava centenars de milers de discapacitats fa menys de cent anys ha estat gràcies a la vacuna oral i també la injectable. Una és un virus atenuat, l'altre mort. Però la primera té l'avantatge que immunitza a nivell local i per tant evita la transmissió. La segona no. I com que no hi ha res perfecte la oral té la capacitat de poder sobreviure, fins i tot evolucinar i circular com un virus selvàtic. Són les anomenades variants vaccinals que es poden manifestar si hi ha una baixa cobertura de la vacuna. Però no en podem prescindir mentre hi hagi risc de transmissió, per baix que sigui. 

Des que tinc memòria com a epidemiòleg que sento la cantarella que la poliomielitis està al caire de l'eradicació, aquesta paraula màgica que sembla que hagi d'obrir a una nova era lliure d'una malaltia concreta. Paradoxalment, l'esvaïment del record que era el drama de la poliomielitis porta també a la manca d'apreciar el progrés, el benestar i el sofriment evitat que això significa. És com quan algun fill de la post-guerra, de qualsevol post-guerra, ens explica què era allò de passar gana. I fred per les nits.  I dutxar-se amb aigua freda o no saber si menjaria prou avui i menys demà.

De fet, no sé exactament perquè m'he posat a escriure sobre la poliomielitis. Segurament  per fer-me el llest amb un spóiler de la wikipèdia. O potser perquè m'evoca el temps estèril que passava a la piscina i que associo a aquella colla de tocats per la polio amb els que nedava i que secretament van maleïr que precisament ells en fossin les darreres víctimes. També com excusa per reflexionar sobre la pèrdua de la memòria de les coses, que ens fan perdre la perspectiva. O donar més voltes sobre la perversitat intrínseca de plantejar qualsevol problema de salut en termes d'eradicació. I la complexitat d'aconseguir-ho quan fins i tot se'n tenen les eines com el cas de la polio. I encara la manca de grans pandèmies contra les que lluitar amb un invent simple com les vacunes Salk i Sabin. I per tant la mort de l'èpica i el fals enyor d'una època on tot era tant simple com clavar una llança a un drac i passar així a la història. I que potser m'agradaria haver estat epidemiòleg i microbiòleg en una època més terrible, però on tot era més clar i transparent, se sabia què calia afrontar i es feia sense pretensions de vedette.  Ara el progrés sembla més una Hydra a qui li tallem un cap i en neixen deu més. I finalment som massa vells per un món massa jove o a la inversa, massa joves per un món massa vell. No ho sé ben bé.