Canícula

La primavera ha desaparegut de cop, atropellada per un estiu canicular. No hi ha hagut l'amable transició de les estacions. El carrer, al migdia, és un espai hostil si no hi ha ombres. I no hem arribat encara al solstici. Les pluges de la primavera, una primavera normal com feia temps que no vivíem, han quedat enrere com un miratge i s'imposa la realitat d'un clima capriciós i cada vegada més desagradable. No només pels extrems que toca, sinó també perquè trastoca la rutina previsible que donava sentit al calendari, les celebracions, les festes. En aquest sentit, la calor que experimentem no només és inhumana en el sentit que no la poguem suportar físicament. 

 Per escapar una mica d'aquest ambient tòrrid he tornat a la Vall de Núria. Només feia un mes que encara podia observar com l'hivern s'encaparrava dalt dels cims, amb un gruixut mantell de neu a partir dels 2500 metres d'alçada. Ara s'ha esvaït i ha deixat despullada la muntanya que no ha tingut temps de refer-se. L'herba encara està agostejada però no per la calor, sinó perquè s'ha descobert del mantell nival amb massa rapidesa. Fins i tot tenia un punt d'àrid. Només sobreviuen petites congestes en els llocs més obacs o on el gruix de neu era major o bé els ratjos del sol incideixen amb més benevolença. El fi serrelet de neu que ara neix, i ara fina, com cantava en Segarra. 

 Per contra, allí sí respirava encara una exhuberant primavera. La pluja i les temperatures molt més amables que a baix a la vall han provocat una florida espectacular. No havia vist mai una catifa, digna d'una jornada de Corpus, com la que ha recobert les faldes del Puigmal, Finestrelles i la Vall d'Eina. Arribaven a congeniar el neret, més pròpia de l'obac, i el bàlec, de la solana. Un rosat i l'altre groc estrident.  Quan hem passat entre les mates de bàlec respirava la densa olor de les flors. M'ha semblat, tot plegat, un espectacle miraculós.

Quan hem començat la caminada ens hem creuat amb un grup de parelles joves, totes amb alguna criatura carregada a les esquenes. Els nois al davant, les noies al darrera cadascú parlant de les seves coses. No podem evitar els rols de gènere .  Feia quatre dies segurament eren algun dels joves que em trobo els divendres al matí quan vaig a la piscina tornant de festa. La vida troba totes les argúcies per reproduir-se, com les mateixes flors del bàlec i el neret que embriaguen els insectes per polinitzar-se. Després de baixar pel vessant que surt de la Vall d'Eina i creuar prats de bàlecs i nerets hem recuperat el camí que enfila cap el Puigmal. Hi ha més gent que corre que no camina. El Kylian Jornet ha fet molt de mal. No entenc aquesta dèria cronòmetre en mà que converteix aquest majestuós espai en un vulgar escenari de proeses físiques, enlloc d'aturar-se i contemplar-lo amb un respecte sagrat. Només s'aturen, previsiblement, per fer fotos que ja han fet una dotzena de corredors abans, d'una vaca alletant el seu vedell. Els temps han canviat, el clima també i tots nosaltres. Però la indiferent gratuïtat de la natura, que li és igual si és un humà o una ostra qui s'hi passegi, em dona una estranya serenor. 

Els ànecs de la Ricarda

  Ningú li diu Aeroport del Prat- Josep Tarradellas. Els ciutadans som més llestos i acabem imposant un nom útil i que sigui un referent real d'on es va construir l'Aeroport de Barcelona, en uns aiguamolls sobre la fèrtil plana del Delta del Llobregat que ha estat el rebost de la metròpoli. Com li va passar a l'Hospital Can Ruti enlloc de l'imposat Germans Trias i Pujol. També sembla una imposició l'anunciada ampliació de d'aquesta infraestructura.  Com moltes coses que passen semblava una mena d'inevitable espassa de Damocles que anava a caure un dia o altre. Hi ha dos tipus de lectures d'aquest fet, com en la majoria de  polèmiques, per un costat les governades per les aprehensions o emocions i per l'altra per la raó i els arguments objectius. Però el més sovint és que es tracti d'un aiguabarreig d'ambdues. I amb prou feines arribem a acomodar o elaborar unes o altres segons el nostre posicionament previ.

 Jo reconec que si hagués de votar ho faria per deixar en pau els ànecs de la Ricarda i oblidar-se d'ampliacion i que aquesta afirmació és purament emocional. Per la meva flaca pels espais naturals i tot allò que significa vida. Però en tot cas, recupero alguns arguments que poden ser més objectius. Per exemple, un economista que escriu amb criteri al diari ARA ho encerta quan no discuteix que ampliar l'aeroport ferà augmentar el PIB, però que aquesta dada crua no serveix per res. El que realment val és que augmenti el PIB per càpita i que si bé aquest va ser el cas en l'ampliació del 1992, la posterior amb la nova terminal ha ocorregut el contrari. No només això, sinó que els barcelonins, o els que provin de ser-ho, cada vegada els resulta més difícil des d'un punt de vista econòmic. La crisi de l'habitatge n'és l'evidència. Per tant, la pregunta de veritat al marge d'ampliacions és el model de desenvolupament. En aquest sentit, cal acusar la xaronia de l'actual alcalde quan argumenta que així tindrem un munt de vols intercontinentals i podrem portar més gent per fer més congressos i vinga, via fora, que Barcelona és gran i pot acollir molts més visitants sigui per fer-se selfies a la sargantana del Parc Güell, recórrer els pavellons de la fira o anar de prostitutes o totes les coses a la plegada com sol ocórrer (és cert, la demanda augmenta segons els congresos i fins i tot es traslladen professionals del sexe entre capitals segons aquests esdeveniments, incloent els esportius). Cap on porta tot plegat? Hi haurà realment un augment del PIB per càpita, un millor accés a l'habitatge, una ciutat més social i sostenible? I després què? Encara caldrà ampliar més, fer venir més gent, créixer més? Barcelona és el que és, una petita ciutat constrenyida entre el mar i la Serra de Marina. Només cal recordar la boutade de la Copa Amèrica que es va anunciar com una nova posada al mapa de Barcelona i va transcórrer amb na solemne indiferència per part de tota la ciutadania? Però a tot això se li ha passat un espès vel que tapi tanta vergonya. 

Tampoc m'empasso que el fet que hi hagi uns experts al darrera que proposin solucions diverses porti aquesta decisió al nivell d'una tautologia. Le meva experiència m'ha fet malfiar-me de qualsevol persona que es presenti com experta de no sé què. Massa sovint només ha servit per dotar de credibilitat qualsevol decisió prèviament esbiaixada. 

Després hi ha els temes més estètics, perquè com va dir el Jose Maria Valverde, nulla ethica sine estetica, no hi pot haver ètica sense estètica. I matxacar encara més aquest espai natural no és el millor llegat al món que hauria de venir i que, en aquest cas, està en plena consonància amb un model de desenvolupament emparat per un dogmatisme i forces no-democràtiques que fa de mal empassar. Soving sembla que lluitem contra forces opaques refractàries a qualsevol escrutini i que solen coincidir amb els que realment es beneficiaran de tot plegat. 

En aquest sentit, també em crec les raons d'ecòlegs de renom que titllen de disbarat i presa de pèl això de compensar la pèrdua de les llacunes afectades. I dol que un referent de la conservació natural del nostre país, el Jordi Sargatal, s'hagi prestat per netejar la mala consciència dels que han decidit portar a terme l'ampliació. 

Com veieu, no només els ànecs de la Ricarda es  juguen el seu futur en tot això. 

Sobre el conflicte de Sixena

 No sóc historiador, ni menys historiador de l'art. Altra gent té més criteri que jo. Però em permeto d'exposar les meves aprehensions respecte a les pintures del Reial Monestir de Sixena. Per si a algú li pot servir per cultivar el criteri propi.Tot molt subjectiu, és clar.

 En primer lloc, és ben comprensible que qualsevol habitant de ciutat que aculli una gran obra d'art senti una fiblada que se l'enduguin a un altre lloc després de molts anys de custodiar-la. Una mica com si ens arrenquessin un estimat queixal. Tothom ho pot entendre. Els passarà, tard o d'hora, als anglesos quan legítimament retornin els frisos, mètopes, escultures i restes de frontó del Partenó a Grècia. 

El que pot fer més mal és que aquest retorn es disfressi de reparació d'injustícia històrica. Cal una lectura amable de la història i els seus avatars i entendre que sovint, els mateixos museus, expliquen indirectament les paradoxes i mentalitat que els van portar a constituir-se. Començant pel fet evident que tots els grans museus (el Louvre, el Prado, el British, etc), es varen beneficiar del fet d'estar en capitals de grans imperis. I continuant per la història particular de cadascuna de les peces que pot ser per sí mateixa tota una lliçó d'història. Com exemplifica un meravellós llibre que fa un recorregut històric a trvés de mil objectes de museu (A History of the workl in 100 objects, de neil McGregor). O posant un altre exemple més nostrat, el museu Darder de Banyoles que algú ha qualificat encertadament de peça de museu ell mateix, sobre com es concebien i es construïen aquestes institucions en el segle XIX

Els murals de Sixena no són una excepció en aquesta lectura més àmplia, incloent és clar el darrer episodi quan varen ser víctimes de la barbàries anarquista en els primers mesos de la Guerra Civil Espanyola que van calar foc al convent. I que va motivar el seu resta in extremis, i ja molt malmesos, per la Generalitat de Catalunya. Parlar d'espoli només pot ser motivat per una animadversió irracional.

Finalment, també dol el triomfalisme xaró de la contrapart que ha demanat aquest retorn, que poc se sap dissimular. Començant per l'advocat que ha portat tota aquesta demanda i que encara donava estultícies lliçons sobre quina era la millor manera de conservar els murals.

En tot això, hom té la sospita que l'amor a l'art és el darrer dels pretextes  que ha portat a aquesta resolució del litigi. Tot és visceral i molts dels opinadors ni tans sols sabran mai apreciar per ells mateixos el valor i l'estètica d'aquestes obres.  Sino no s'entén que hi  hagi un punt d'encontre comú i ni tan sols un reconeixement sol·lícit de la tasca feta pel MNAC i els rescatadors de les pintures que les varen, literalment, salvar, custodiar, estudiar i finalment posar a l'abast a un públic molt més ampli que si estiguessin als seus llocs d'origen. I tot plegat deixant de costat els criteris museístics i tècnics, com el risc o fins i tot la impossibilitat de moure-les de lloc.

Un pas més cap a la desesperació sobre la incapacitat d'entendre'ns entre nosaltres mateixos, que només portarà un dia o altre a un nou incendi destructiu. 

 

El pes de la història

 Una vegada estava dalt del cim del Canigó. Era un dia d'estiu cel clar i una panoràmica esplèndida sobre tot el Pirineu Oriental fins les planes de Perpinyà. Al fons, el blau del mar com una eterna nebulosa.  Un català proclamava amb aire sorrut tapant la creu de ferro assenyalant aquella ampla extensió que circumvalava el cim, que tot allò ens pertanyia. L'escena no té més transcendència. No crec que els catalans muntem cap croada reconqueridora. Però em serveix per exemplificar com el pes de la pròpia història  com a comunitat i tal com la interpretem, es projecta en el present i fins i tot en un futur utòpic encara que hagin passat segles dels fets que evoquem. En aquest cas el tractat dels Pirineus cap allà a mitjans del segle XVII que va amputar-li a Catalunya el que ara coneixem com a Catalunya Nord, i els francesos anomenen el Departament desl Pyrénees Orientales. 

 Forma part de la nostra essència humana l'arrelament en una identitat que ve del passat, viu en el present i es projecta en el futur. Davant d'això el cosmopolitisme sempre serà una abstracció només aplicable a les normes generals de reconeixement entre tots nosaltres, però no com a un punt identitari. Només cal veure en què ha quedat la vella pretensió de crear una identitat Europea.

 Per això la identitat amb un ens nacional que inclou història, un territori i molt particularment una llengua (però on s'hi pot encabir també elements identificatius i fins i tot atàvics com l'ètnia i la religió  té una persistència que atravessa els segles. I ens fa fa sentir com a nostres ultratges o victòries més o menys mixtificades que van ocórrer en un passat molt remot o fins i tot llegendari i inexistent. 

 En l'espantós genocidi de Rwanda del 1994 es va encausar en els processos posteriors un bisbe catòlic de l'ètnia Hutu que va participar activament en les matances. Costa de creure una transgressió més atroç en un cristià compromès. Però el bisbe en qüestió va confessar que va poder més la sang que li corria per les venes que la mateixa sang del Crist que transfigurava en els misses que havia presidit. Una mica obscè tot plegat. 

Alguns a aquest fenòmen en diuen nacionalisme que a més qualifiquen més o menys exacerbat si ataca o posa en perill la seva pròpia identitat. És en aquest sentit que crec interpretar els atacs o fòbia sense sentit a la mateixa llengua catalana des d'alguns estaments o personatges. No hauria de ser així, si poguéssim reconèixer una base comuna on tots ens hi poguem trobar (que el català, o qualsevol llengua, són una riquesa que val la pena de protegir i promoure). Però l'atavisme sempre es sobreposa com aquells disfressen la llibertat si aquesta és exercida segons els seus desitjos. En el nostre context, la preeminència del castellà.  A tall d'anècdota, en una web catòlica vaig contemplar una lapidació virtual al bisbe de Mallorca perquè se li va acudir de regalar bíblies en català després d'una confirmació. Amb l'argument que el 75% de la població allí té el castellà com a llengua vehicular. Potser precisament per això són necessaris aquests gestos de promoció positiva, per benefici de tothom. Ningú morirà i fins i tot agrairà se se li dona l'oportunitat d'aprendre el català. Però aquesta, desgraciadament, és la darrera consideració que els temes identitaris es permeten fer. 

Tota aquesta reflexió també me l'ha suscitada dos conflictes en curs, a quin més cru i absurd. Per un costat, des de Rússia el Putin no deixa de fer esment a l'esperit de sacrifici nascut demostrat durant la Segona Guerra Mundial per galvanitzar la seva nació en la guerra contra Ucraïna. I no s'està de marcar-ne una continuïtat de conflicte identificant la mateixa Ucraïna com deutora directa del nazisme. En aquest cas utilitza o millor, insturmentalitza un episodi que podem dir quasi fundacional (la pervivència de la Unió Soviètica o el mateix Stalin no s'entendrien sense la funció de consolidació que va provocar el que ells anomenen la Gran Guerra Patriòtica). Una aberració que faria somriure de satisfacció al mateix Hitler. 

L'altre és el de l'espantós aquelarre bèl·lic de Gaza. On a més es barreja de forma explícita la idea de destí manifest a més de la càrrega històrica del poble jueu que el dota d'uns estàndards morals que podríem dir-ne peculiars. Fa angúnia veure joves menyspreuant, insultant i agredint els àrabs amb aquesta justificació. O tot un poble que accepta amb general mansuetud la perpetració d'aquests fets per part seva.

Tornant al cim del Canigó, és cert que jo també em sento una mica afectat per la mossegada que es va fer en el seu temps a un fragment tant preciós del que és el meu país, quan en contemplo tota la bellesa. Però no se m'acut reclamar res, accepto els avatars de la història amb distanciament i com a molt només espero una lectura ponderada d'aquesta història i que se sàpiga apreciar i protegir el llegat que ha deixat evitant mixtificacions, manipulacions i edulcuracions. Per això estan els acadèmics honestos. La petja catalana que només pot fer que enriquir el llegat particular de la Catalunya Nord. Trobar-nos tot en allò que és bo perquè és bell i a més és veritat i diluir aquests plantejaments capciosos amb la trobada personal i respectuosa entre els ciutadans de les diferents cultures i identitats. En benefici de tothom. Però a vegades temo que em quedaré ben sol amb aquests plantejaments. 

El pas de les estacions

 Fa pocs dies vaig pujar a Núria i vaig enfilar el camí cap al coll de Carançà. Ha estat un passeig per visitar una primavera generosa. L'abundant pluja i la neu que ha caigut fins dates tardanes ha despertat la terra que ho retorna ara amb una explosió de verds, flors i insectes zumzejant. El camí que enfila la vall enclotada que porta al cim del Noucreus ha estat un passeig a la recerca de l'hivern aculat als cims encara ben coberts de neu. En la part baixa ja se sent un avís de la pesantor estiuenca, la natura exhuberant però cansada de tant d'èxtasi, que es va asserenant amb l'alçada fins que el verd  s'apaivaga en els prats que fins fa quatre dies encara estaven coberts de neu i estan tot just despertant. Fins atansar al límit on la neu reapareix de cop i s'entra, com qui creua un vel, en un estrany hivern on el blanc s'arrapa a les roques i pedres i  i cims es resisteix a fondre's. Una presència moribunda que no té on escapar i que en pocs dies o setmanes només romandrà en les fondalades més alçades i més obagues. És com qui creués tot un seguit d'escenes, una pel·lícula del pas del temps marxa enrere. De la primavera a l'hivern. Només falten els nerets per rebentar-ho definitivament i donar la benvinguda a l'amable estiu de les alçades. Tenen els seus petits capolls a punt que floriran ara pel juny per cobrir com si haguessin plogut pètals rosats sobre els vessants de la muntanya. 

Descendeixo amb les botes molles, la neu és encara ben fonda allà dalt, acompanyat pel so dels rius que baixen alegres, diria quasi que exultants, donant l'esquena a la blancor.  Em provoca una estranya recança aquests serrellets de neu que acaben finant, extingint-se irremeiablement. Crec que és un reflex d'aquesta impotència per no poder retenir res, que tot sembla escolar-se entre els dits com quan enfonso les mans en algun d'aquestes alegres rierols. Però me n'adono que no pot existir aquesta bellesa sense que alhora sigui efímera. És el seu preu. Un físic asèptic parlaria que la inevitable entropia i per crear tot això és necessari un desordre encara més gran. Provar de retenir-ho, com la vida mateixa, és absurd. I ho accepto fins el punt que a voltes no sento cap temor si haig de fondre-m'hi definitivament i deixar-me arrossegar plàcidament com si jo mateix fos una gota més que baixa per un d'aquests rierols. 

 

Sebastiâo Salgado

  No esperava que el Sebastiao Salgado ens anés a deixar (un eufemisme de morir). Fa pocs mesos va estar a Barcelona presentant la seva darrera exposció sobre l'Amazònia. Però és així, un dels principals creadors de fotografies icòniques ens ha abandonat. I dic abandonat amb un sentit ple de la paraula, perquè quan un gran creador deixa aquest món tenim un cert sentiment d'orfandat si  coneixíem i admiràvem la seva obra. Una mirada al món única i irrepetible. Exactament allò que tot creador pretén assolir al marge que se li reconegui o no. 

 Jo no sóc cap expert en fotografia, només un humilíssim aficionat que prova d'aprendre d'aquest art amb un poc de lectures, observació i certa intuició. Però les fotografies de Sebastiao Salgado, molt abans que li posés rostre i ni tan sols en sabés l'autor, m'han acompanyat inconscientment. La seva sèrie dels anys 80 de les fams que van assotar el Sahel són la millor i més tràgica mostra d'una tragèdia humana. Va crear escola, però també va mostrar que no es poden fer fotos així sense  compartir el sofriment que fotografiava. Se sentia interpel·lat i això es nota. I també en les sèries posteriors es nota també que el fotògraf, tot i que no se'l veu, està allí. No deixa de ser el mateix que qualsevol bona novel·la. L'autor desapareix com si la narració es sostingués per sí mateixa, però per fer això ha d'enfonsar-s'hi, dissoldre-s'hi. M'admiren fins l'èxtasi les seves fotos que semblen espectaculars mosaics, plenes de matisos, que quasi transmeten els colors, les olors, les sensacions i sobretot els sentiments d'allò fotografiat i segurament del fotògraf. 

 Més tard ja vaig poder admirar amb més mètode l'obre d'aquest insigne fotògraf. Va començar en aquest art els 30 anys, i a més amb fotografies analògiques. Aquelles en què teníem els carrets amb 36 o poques més fotos comptades. Això feia que la mirada hagués de ser molt més observadora, oportunista i aguda. Després va passar al món digital sense que es notés la transició, sempre fidel al blanc i negre. Però segurament no hauria pogut continuar fent les fotos que feia si no hagués nascut i après l'art de la fotografia amb les eines analògiques i el revelat artesanal de no fa tants anys. És una observació vàlida per a qualsevol art.

Fa uns anys vaig poder veure un documental sobre ell, realitzat pel seu fill, titulat "La Sal de la Terra". A més de ser un resum de la seva trajectòria, també era una utèntica metàfora. Després de pouar en els racons i situacions més miserables de la nostra història recent, va caure en un pessimisme, potser en diríem una depressió franca. Potser un inevitable excés de la seva forma d'aproximar-se a la fotografia. I com va sortir del pou renovant la mirada vers l'admiració de la creació amb els seus dos darrers treballs al voltant de la natura i els paistges més incòlumnes de la terra (Gènesi i la darrera que he esmentat, Amazònia) i sobretot amb la col·laboració amb aquesta creació reforestant la seva petita finca del Brasil per reconvertir-la en un bosc de nou ple de vida. Tota una lliçó de veritable artista. 

 No puc estar més agraït pel do que ha estat el Sebastiao Salgado. 

 

Discòrdia

   Dilluns pel matí. Les set tocades. Vestuari d'una piscina municipal. Dos homes que pel cap baix ronden la setantena s'embranquen en una discussió, motivada pel fet que un d'ells, mentre el segon estava a la dutxa, a mogut la seva bossa d'esport uns centímetres enllà per fer-se lloc davant la seva guixeta. L'escena no cal descriure-la. Es diuen el nom del porc i no falta gaire per a que arribin a les mans. El dia comença amb un regust amarg. Em molesten les escenes de violència, ni que sigui verbal, però en aquest cas dues persones que tindrien altrament la condició de venerable i tenint en compte el motiu, m'ha semblat un bon exemple de patetisme, en el sentit més ple del mot.

 La pregunta òbvia, però per això mateix sembla que mai ens la fem, perquè estem sempre en conflicte, perquè busquem brega, perquè ens discutim, barallem i fins i tot ens matem a petita i gran escala? Tinc una actitud atàvica que ho defuig de forma sistemàtica, però inevitablement el conflicte, l'enfrontament, em ve a buscar quasi sempre de forma inesperada, injusta i fins i tot absurda. Sembla que la nostra natura no conegui cap recurs final que no sigui la violència, i fins i tot que aquesta sigui gratuïta. 

 I si poc tolero que aquesta s'exerceixi sobre meu, encara menys la suporto quan cau sobre algú innocent, que no té res a veure. Penso, sincerament, que tot plegat té l'arrel en la incapacitat per saber veure en l'altre algú sagrat i inviolable, en sentir una empatia sincera que aboca a la compassió autèntica. La base, segons Schopenhauer, de tota ètica. Només quan sabem superar aquest llindar podem perdonar-ho tot, superar tota violència i potser fer allò tant difícil de mostrar l'altra galta. 

Però com deia en una entrada anterior amb el perdó, és tan difícil que molt sovint només aspiro a no tornar-me, evitar la temptacions venjatives i fins i tot tornar amb una moneda totalment diferent si es dona el cas. 

Quan em trobi que mai algú em discuteix uns centímetres de bancada, cediré amb molt de gust, no sé si per evitar el conflicte o per superar-lo.