Ho sento, Josep Pla, però el teu llibre biogràfic ha tornat a ser desbancat per una lectura que m'ha trobat ella a mi, no pas jo a ella, en la fira de llibre d'ocasió de Barcelona. Es tracta de la versió en castellà traduïda com a "Nada y así sea" d'Oriana Fallaci, la gran periodista i corresponsal italiana de la segona meitat del Segle XX. És la seva crònica personal de l'any 1968 que el va viure com a corresponsal a la Guerra del Vietnam. Si fa unes quantes entrades havia dit que posaria com a exemple de narrador pur els contes de Jack London, aquest llibre l'utilitzaria com a paradigma de l'honestedat radical sense la qual no es pot ser escriptor de veritat. I a més es tracta d'una honestedat apassionada que neix de la pregunta essencial que es fa la Oriana Fallaci quan aterra al Vietnam bèl·líc. Perquè la gent es mata entre ells? Què senten i pensen els que estan enmig del conflicte? I fa un cosa molt difícil, i és provar d'entrar, amb èxit, en la ment (o ànima) de molts dels protagonistes coneguts i un bon reguitzell d'anònims de la contesa. Per això no es va estalviar d'anar a primera línia del front, enmig de bombardeigs, i atènyer protagonistes icònics de la contesa com el General Loan, cap de la policia Sud-vietnamesa a Saigon, protagonista de la famosa (i esgarrifosa) fotografia on executava un guerriller del Vietcong, o una inquietant monja budista que donava els permisos per a que els bonzos s'autoimmolessin amb un raig de gasolina encesa. L'Oriana Fallaci no s'atura davant res per esbrinar la veritat, fins posar en crisi els seus mateixos fonaments psicològics davant tanta crueltat, mort i violència a voltes macabra. Perquè també la mou, encara que no ho arriba a esmentar explícitament, un sentit de la justícia i indignació contra el dolor gratuït que va governar-la fins al final de la seva carrera. I això es traspua en una prosa que et segresta en la primera frase i t'enduu en una mena d'espiral on es confonen els fet bèl·lics explicats en primera persona, el flirtreig amb la mort, reflexions elaborades en calent, entrevistes amb soldats i presoners del Vietcong, generals, ambaixadors, històries que li han explicat, facècies de companys periodistes, converses enmig de la batalla i escenes tragicòmiques. Capta l'ànima de tots ells, i si bé descriu el cinisme i la crueltat sense edulcorar res, arriba a pouar tan endins en el rerefons humà del conflicte que es dissol la frontera entre bons i dolents. Tot sembla justificable i injustificable alhora, emmarcat per un horror i frivolitat sempre amenaçant que no fa res acceptable. El resultat podria ser una mena de confusió esquizofrènica però és tot el contrari. Sembla, en contra del títol del llibre, que li acabi donant sentit només per descobrir-nos, encara que no fos la seva intenció inicial, aquesta pàtina obscura, eclipsada però present d'humanitat compartida per part de tots els personatges que circulen per aquest meravellós i pertorbador llibre.
També és un llibre, a parer meu, que es trascendeix a ell mateix. Primer pel que ja he escrit com a exemple d'honestedat empesa per la passió (o al revés). I en segon terme perquè és una peça inestimable per explicar-nos millor, als que no hem viscut directament una guerra, de què es tracta exactament això molt més enllà dels fets que se solen dir objectius. He llegit anteriorment un parell de llibres que apunten en aquest sentit, un sobre Stalingrad basat en les explicacions personals de supervivents de les forces de l'Eix, i un altre més acadèmic que resseguia la vida d'una colla d'alemanys durant el període de la Segona Guerra Mundial (amb el permís els grans escriptors russos, amb Vassili Grossmann en primer lloc). Tots ells humanitzen aquestes situacions fins un punt trasbalsador, ara que torna el temps dels estereotips, el suposat enemic. Perquè ens seria tot més acceptable si la Oriana Fallaci ens hagués traçat una línia inequívoca entre el bé i el mal, el bo i el dolent, l'amic i l'enemic.
I aleshores, perquè ens estossinem, a un nivell personal, amb tanta alegria? Sembla que s'acabi preguntant l'Oriana al final del periple, contrastant la seva experiència amb una altra matança a Mèxic viscuda aquell mateix any. El títol del llibre, ambigu i profund ho deixa en l'aire com no pot ser d'altra forma, que cadascú en tregui la seva conclusió després de llegir-lo. Una lectura, com totes les bones lectures, transformadora.
P.S 1: El mateix general Loan, a qui la història l'ha fet passar per la imatge icònica del botxí del segle XX, acaba esdevenint curiosament entranyable. També perquè la fotografia explica només la meitat dels fets. L'executat acabava de fer saltar una dotzena de civils innocents o més pels aires. I per ganes d'aprofundir-hi, també estic llegint una crònica monumental sobre la Guerra dels Vietnam de Max Hastings i fa un apunt molt encertat i que convé tenir en compte. Així com del costat Nord-Americà i Vietnam del Sud, hi havia una notable transparència informativa (els periodistes podien arribar a la mateixa línia de front i així ho va fer l'Oriana), la narració del que passava a l'altre costat, incloent les barbaritats i atrocitats diverses, van quedar ofuscades sota una fèrria barrera de control de la informació i impenetrabilitat a qualsevol testimoni extern. I per això, com en d'altres conflictes, es crea una distorsió que pot conduir al prejudici i l'estereotip.
P.S 2: De l'Oriana Fallaci només havia llegit fins aleshores un llibre també fascinant Entrevista amb la Història, que avui per avui és una peça inestimable per jutjar i valorar figures ja històriques amb la perspectiva que pot donar el temps.