dimarts, 3 de maig del 2011

Polseres vermelles

 Aquest comentari pot resultar oportunista. Les xarxes socials deuen anar plenes de comentaris i blocs sobre aquesta extraordinària mini-sèrie. Però no puc estar-me de fer-ne cinc cèntims, sobre alguns detalls que m'agradaria compartir.
 En primer lloc, el guionista i pare de la idea original, l'Albert Espinosa, parteix de la seva experiència personal com a malalt, als catorze anys, d'un càncer que el va fer estar deu anys vagarejant pels hospitals. No s'entén una història tan sentida si no neix d'alguna experiència de la que en tenim l'ànima impresa. Ho dic perquè aquest és el pas realment difícil alhora d'entomar una tasca creativa, saber descobrir i treure a fora allò que realment es remou dins nostre. És un procés molt més difícil que no pas aprendre la tècnica específica. Sense passió, sense sentiment,  sense pouar ben endins, és impossible reflectir res. Al Dante Alighieri el va obsedir el somriure d'una nena, una nimfeta em sembla que en diria el Humbert Humbert a Lolita (curiós com dues visions o sentiments que poden ser paral·lels inspiren la virtut, per un costat, i la perversió per l'altra, però ja m'hi posaré un altre dia amb aquest paral·lelisme), i des d'aquí va tibar el fil de la seva inspiració, perseguit el miratge de la Beatriu que va morir jove abans de tota corrupció. No m'embolico més, tornem als polseres vermelles. Hi he trobat uns quants encerts. En primer lloc,  l'elegància amb la que es tracta el tema de la malaltia, el sofriment i la mort.  És cert que el marc de l'hospital és irreal, i temo que es generaran moltes vocacions mèdiques, semblants al que hem sentit quan hem confós l'amor amb el  que se'ns ha vengut en algunes pel·lícules i sèries de televisió. Que algú els avisi abans! No, els hospitals no són així, asèptics, amb espais lluminosos, on un s'ho passa bé, es fan clubs d'amics, no es veu ni un moc, ni un intubat, ni una gota de sang i els nens són guapos i intel·ligents i el personal amable, sensible i disposat a tot i sap fer de tot. En tota la sèrie amb prou feines s'intueix alguna vomitada. Tanmateix, aquesta transgressió de la realitat resulta creïble, perquè està en funció de la història sense trair-ne el nucli central. I l'escenografia hi ajuda, volgudament deslocalitzada com si fos un planeta a part. Per això ho considero un encert, no crec que els guionistes siguin ingenus. Com les escenes de la piscina, que reflecteixen el llimb. Només han fet alguna relliscada en el tractament conceptual d'alguna malaltia, però com que no tots els que han vist la sèrie són metges, la veritat, no té cap importància. Impressionant el treball dels joves actors. Jo sóc d'aquelles rara avis que va eliminar la televisió de casa, el considerava poc menys que un xuclador despietat de temps i de la creativitat. Però certament, amb aquestes sèries m'hi reconcilio, transmeten emoció i valors positius (l'amistat, l'amor, la passió, la fidelitat, la comprensió...). Quan tinc l'oportunitat de veure el Canal 33 m'esperanço de cop i volta en comprovar que la televisió pot servir per fer-nos créixer. I respecte del personatge Lleó, temo que mai una persona amb la cama tallada hagi pogut resultar tant seductora. Més d'uns ens deixaríem prendre una cama a canvi d'aquesta condició...en fi...

3 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Gràcies Xavier pel post! Estic molt d'acord amb les teves apreciacions sobre la sèrie. Em quedo més tranquila de saber que no sóc l'única no adolescent que li ha agradat.
    Una abraçada i ànims amb el blog!

    ResponElimina
  3. Gràcies, me n'alegro que hagi agradat el post, és primer comentari del bloc...altrament, això que jo sigui un no-adolescent encara ho poso en dubte.

    Fins aviat!

    ResponElimina