Tenia un llistat de temes més biològics o tècnics per
entrar en aquesta sèrie que m’he compromès a fer, però prioritzo segons l’interès
que pugui suscitar l’evolució actual de l’epidèmia. Per tant, avui exposaré els
aspectes socials en el control d’una epidèmia
Què és la
vessant social d’una epidèmia?
Els que hagin treballat en brots epidèmics, des d’una
salmonel·losi per una Coca de Sant Joan en mal estat o en un brot d’Ebola al
cor de l’Àfrica, saben que tota epidèmia o brot epidèmic té dues components que
no es poden considerar per separat. Una
és la component purament biològica, que respon a l’evolució natural de la
infecció i la modificació que pot anar patint segons les intervencions que apliquem per contenir-la. Una altra
component és la que anomenaria social, i que inclou tots aquells aspectes que
podem dir-ne qualitatius: la percepció, les reaccions conseqüents a aquesta
percepció i l’impacte indirecte d’aquestes reaccions. De nou, qui hagi participat en brots
epidèmics, us podrà confirmar que a voltes és més complicat de controlar aquest
aspecte social que el brot en sí mateix, i que si no es té en compte pot
dinamitar una intervenció que des d’un punt de vista tècnic sigui impecable (el
primer nivell), o fins i tot provocar reaccions contraproduents: estigmatització dels malalts, dispersió dels
afectats que fugen d’un perill imaginari (de l’estigma mateix), la
desconfiança cap als agents de salut etc. El cas extrem és que un brot
epidèmic pugui fer implosionar una societat sencera, fins i tot de forma
violenta.
Aquesta esfera pot arribar a ser la més imprevisible i la
que els models matemàtics no saben incloure. La reacció depèn tant de la
gravetat percebuda de la infecció com del substracte cultural, econòmic i fins
i tot històric de la societat o col·lectiu afectat. Per aquesta mateixa raó, en
els brots epidèmics més recents (per exemple el Ebola a la República
Democràtica del Congo i el que va afectar a l’Àfrica de l’Oest entre el 2014-2016),
ja hi van participar equips de sociòlegs i antropòlegs per afrontar aquests
aspectes i treballar la comunicació amb la població. A la RDC, la complexitat social de les regions del Kivu no ha permès de controlar-lo fins fa poques setmanes. Donaria per un llibre
parlar de tot això, perquè cada brot, epidèmia i cada context específic és ben
particular. Pel que només em centraré en tres pilars que em semblen els rellevants
en el nostre context, en el cas que ens té confinats, i en el moment actual la
pandèmia del Coronavirus: la capacitat dels dirigents polítics i sanitaris de
gestionar la incertesa, la integritat del sistema sanitari i la credibilitat
dels mateixos dirigents.
Els tres pilars de l’estabilitat social
Gestionar
la incertesa: Potser és l’aspecte
que costa més d’assumir per la població afectada, perquè precisament el que
reclama és certeses i horitzons clars al final del túnel, però que cap dirigent
o responsable sanitari de la resposta (els decisors), pot honestament
donar. Hi ha sempre un marge en les
decisions que es prenguin en què fer una cosa o una altra pot ser igual de
raonable, és La línia d’ombra parafrasejant un títol de Joseph Conrad. Amb un risc evident que tempta els decisors
sobretot si són polítics que pot esbiaixar-les, i és pensar més en el rèdit
polític. Si es prenen honestament i sempre que siguin ben fonamentades, no sabrem
mai què podria haver passat si s’hagués pres un altre camí. Senzillament perquè
això no és un assaig clínic amb un grup control amb el qual podem fer comparacions. Per tant algunes crítiques poden
ser deshonestes si s’aprofiten d’aquesta trampa. Hi ha moltes variables en joc, i el que ha funcionat en un altre lloc pot no ser-ho en un altre o ésser inviable. La qüestió fonamental és que
les decisions es prenguin amb la millor informació i assessorament possible.
Conservar
el sistema sanitari funcional: És l’excusa
principal del confinament que estem patint. Evitar el seu col·lapse i que
tothom tingui la seguretat que en cas de desenvolupar malaltia greu pel
COVID-19 o per qualsevol altra malaltia el sistema pugui respondre adequadament.
És la nostra xarxa de seguretat. En la
crisi del Ebola del 2014-2016, que es va donar en països amb sistemes sanitaris
molt fràgils, el col·lapse de tots els programes (vacunació, assistència
materno-infantil, Tuberculosi, malària), va provocar més mortalitat indirecta
que el mateix Ebola. I el sistema sanitari és percebut com la presència més
efectiva de l’Estat, el darrer dret que voldríem perdre perquè precisament es tracta d'una emergència sanitària.
La
credibilitat dels dirigents: En aquesta
situació pandèmica el contracte social amb l’Estat pren una dimensió quasi
existencial. Cedim més drets, més prerrogatives a costa de la confiança que prenguin les millors
decisions possibles i creure’ns el que ens expliquen. La credibilitat finalment es guanya amb la transparència de les dades que es forneixen. Difícilment obeïrem a un confinament de tres o quatre setmanes a qui no li donem autoritat, que ve a ser el mateix que la credibilitat en aquests casos.
La
importància de la comunicació en una situació epidèmica
Els tres nivells estan interrelacionats.
Segons es gestioni la incertesa influeix en la credibilitat dels dirigents, i
la conservació del sistema sanitari operatiu és la darrera inexpugnable trinxera
que apuntala els dos primers punts. El problema no és només que la incertesa es
gestioni bé, es sigui creïble i la sanitat funcioni, sinó que la població
percebi que és realment així. La clau de volta és la comunicació. Tothom que ha estat malalt sap com n'és d'important que se li expliquin bé les coses que li passen i què se li farà per tractar la seva malaltia. Fa la diferència de viure-ho d'una forma o una altra. Doncs a nivell social ocorre exactament el mateix És imprescindible
que hi hagi un canal clar de comunicació, que sigui empàtica, centralitzada per
part de persones que siguin reconegudes per la societat per la seva honestedat
professional. Per això són també importants que es mostrin fets concrets que apuntalin aquesta percepció:
fabricant mascaretes amb impressores 3D, empreses tèxtils que es reconverteixen
per fabricar màscares i bates, reforçament del sistema sanitari amb noves
capacitats etc. I sobretot que les persones de més o menys responsabilitat o
rellevància pública s’alineïn amb el discurs oficial, alimentin la confiança
encara que en els fòrums interns discrepin amb tota legitimitat.
D’aquí la perillositat dels rumors, i com de perniciós
pot ser que es llencin discursos contradictoris que minin la confiança i la
credibilitat encara que sigui amb models matemàtics que no poden incloure els aspectes socials d’un brot epidèmic. Poden fer més mal que el que pretenen evitar.
Reflexió final
El que he dit pot tenir un punt inquietant, sobretot si es demana a certes sensibilitats que per exemple acceptin sense rondinar per exemple el desplegament de l'exèrcit només per preservar la confiança pública en qui ho hagi decidit, perquè tanta
prerrogativa al govern de torn obre la porta als excessos, elimina el control social dels governants i aquest és el somni humit de segons qui. També pot plantejar dilemes morals a segons qui. És cert, i
històricament les grans crisis han estat a voltes una excusa per retallar
llibertats o implantar règims més o menys impresentables. Per tant no es tracta
de claudicar en la vigilància social ni l'esperit crític, i encara que hagi parlat de percepcions,
hi ha extrems insostenibles en què la veritat és massa descarada. En aquestes
situacions, i utilitzant un altre títol, aquesta vegada de Sommerset
Maugham, caminem Al filo de la navaja i és tot un exercici de maduresa social
saber transitar-hi. Per això precisament necessitem a gent creïble, madura i honesta a tot arreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada