Follow by Email

dilluns, 23 de març de 2020

Aspectes socials en el control de l'epidèmia de COVID-19

Tenia un llistat de temes més biològics o tècnics per entrar en aquesta sèrie que m’he compromès a fer, però prioritzo segons l’interès que pugui suscitar l’evolució actual de l’epidèmia. Per tant, avui exposaré els aspectes socials en el control d’una epidèmia

Què és la vessant social d’una epidèmia?

Els que hagin treballat en brots epidèmics, des d’una salmonel·losi per una Coca de Sant Joan en mal estat o en un brot d’Ebola al cor de l’Àfrica, saben que tota epidèmia o brot epidèmic té dues components que no es poden considerar per separat.  Una és la component purament biològica, que respon a l’evolució natural de la infecció i la modificació que pot anar patint segons les intervencions  que apliquem per contenir-la. Una altra component és la que anomenaria social, i que inclou tots aquells aspectes que podem dir-ne qualitatius: la percepció, les reaccions conseqüents a aquesta percepció i l’impacte indirecte d’aquestes reaccions.  De nou, qui hagi participat en brots epidèmics, us podrà confirmar que a voltes és més complicat de controlar aquest aspecte social que el brot en sí mateix, i que si no es té en compte pot dinamitar una intervenció que des d’un punt de vista tècnic sigui impecable (el primer nivell), o fins i tot provocar reaccions contraproduents:  estigmatització dels malalts, dispersió dels afectats que fugen d’un perill imaginari (de l’estigma mateix),  la  desconfiança cap als agents de salut etc. El cas extrem és que un brot epidèmic pugui fer implosionar una societat sencera, fins i tot de forma violenta.
Aquesta esfera pot arribar a ser la més imprevisible i la que els models matemàtics no saben incloure. La reacció depèn tant de la gravetat percebuda de la infecció com del substracte cultural, econòmic i fins i tot històric de la societat o col·lectiu afectat. Per aquesta mateixa raó, en els brots epidèmics més recents (per exemple el Ebola a la República Democràtica del Congo i el que va afectar a l’Àfrica de l’Oest entre el 2014-2016), ja hi van participar equips de sociòlegs i antropòlegs per afrontar aquests aspectes i treballar la comunicació amb la població. A la RDC, la complexitat social de les regions del Kivu no ha permès de controlar-lo fins fa poques setmanes. Donaria per un llibre parlar de tot això, perquè cada brot, epidèmia i cada context específic és ben particular. Pel que només em centraré en tres pilars que em semblen els rellevants en el nostre context, en el cas que ens té confinats, i en el moment actual la pandèmia del Coronavirus: la capacitat dels dirigents polítics i sanitaris de gestionar la incertesa, la integritat del sistema sanitari i la credibilitat dels mateixos dirigents.
Els tres pilars de l’estabilitat social 

Gestionar la incertesa: Potser és l’aspecte que costa més d’assumir per la població afectada, perquè precisament el que reclama és certeses i horitzons clars al final del túnel, però que cap dirigent o responsable sanitari de la resposta (els decisors), pot honestament donar.  Hi ha sempre un marge en les decisions que es prenguin en què fer una cosa o una altra pot ser igual de raonable, és La línia d’ombra parafrasejant un títol de Joseph Conrad.  Amb un risc evident que tempta els decisors sobretot si són polítics que pot esbiaixar-les, i és pensar més en el rèdit polític. Si es prenen honestament i sempre que siguin ben fonamentades, no sabrem mai què podria haver passat si s’hagués pres un altre camí.  Senzillament perquè això no és un assaig clínic amb un grup control amb el qual podem fer  comparacions. Per tant algunes crítiques poden ser deshonestes si s’aprofiten d’aquesta trampa. Hi ha moltes variables en joc, i el que ha funcionat en un altre lloc pot no ser-ho en un altre o ésser inviable. La qüestió fonamental és que les decisions es prenguin amb la millor informació i assessorament possible.

Conservar el sistema sanitari funcional: És l’excusa principal del confinament que estem patint. Evitar el seu col·lapse i que tothom tingui la seguretat que en cas de desenvolupar malaltia greu pel COVID-19 o per qualsevol altra malaltia el sistema pugui respondre adequadament. És la nostra xarxa de seguretat.  En la crisi del Ebola del 2014-2016, que es va donar en països amb sistemes sanitaris molt fràgils, el col·lapse de tots els programes (vacunació, assistència materno-infantil, Tuberculosi, malària), va provocar més mortalitat indirecta que el mateix Ebola. I el sistema sanitari és percebut com la presència més efectiva de l’Estat, el darrer dret que voldríem perdre perquè precisament es tracta d'una emergència sanitària. 

La credibilitat dels dirigents: En aquesta situació pandèmica el contracte social amb l’Estat pren una dimensió quasi existencial. Cedim més drets, més prerrogatives a costa  de la confiança que prenguin les millors decisions possibles i creure’ns el que ens expliquen.  La credibilitat finalment es guanya amb la transparència de les dades que es forneixen. Difícilment obeïrem a un confinament de tres o quatre setmanes a qui no li donem autoritat, que ve a ser el mateix que la credibilitat en aquests casos. 

La importància de la comunicació en una situació epidèmica

            Els tres nivells estan interrelacionats. Segons es gestioni la incertesa influeix en la credibilitat dels dirigents, i la conservació del sistema sanitari operatiu és la darrera inexpugnable trinxera que apuntala els dos primers punts. El problema no és només que la incertesa es gestioni bé, es sigui creïble i la sanitat funcioni, sinó que la població percebi que és realment així. La clau de volta és la comunicació. Tothom que ha estat malalt sap com n'és d'important que se li expliquin bé les coses que li passen i què se li farà per tractar la seva malaltia. Fa la diferència de viure-ho d'una forma o una altra. Doncs a nivell social ocorre exactament el mateix  És imprescindible que hi hagi un canal clar de comunicació, que sigui empàtica, centralitzada per part de persones que siguin reconegudes per la societat per la seva honestedat professional. Per això són també importants que es mostrin  fets concrets que apuntalin aquesta percepció: fabricant mascaretes amb impressores 3D, empreses tèxtils que es reconverteixen per fabricar màscares i bates, reforçament del sistema sanitari amb noves capacitats etc. I sobretot que les persones de més o menys responsabilitat o rellevància pública s’alineïn amb el discurs oficial, alimentin la confiança encara que en els fòrums interns discrepin amb tota legitimitat.
D’aquí la perillositat dels rumors, i com de perniciós pot ser que es llencin discursos contradictoris que minin la confiança i la credibilitat encara que sigui amb models matemàtics que no poden incloure  els aspectes socials d’un brot epidèmic. Poden fer més mal que el que pretenen evitar. 

Reflexió final

 El que he dit pot tenir un punt inquietant, sobretot si es demana a certes sensibilitats que per exemple acceptin sense rondinar per exemple el desplegament de l'exèrcit només per preservar la confiança pública en qui ho hagi decidit, perquè tanta prerrogativa al govern de torn obre la porta als excessos, elimina el control social dels governants i aquest és el somni humit de segons qui. També pot plantejar dilemes morals a segons qui. És cert, i històricament les grans crisis han estat a voltes una excusa per retallar llibertats o implantar règims més o menys impresentables. Per tant no es tracta de claudicar en la vigilància social ni l'esperit crític, i encara que hagi parlat de percepcions, hi ha extrems insostenibles en què la veritat és massa descarada. En aquestes situacions, i utilitzant un altre títol, aquesta vegada de Sommerset Maugham, caminem Al filo de la navaja i és tot un exercici de maduresa social saber transitar-hi. Per això precisament necessitem a gent creïble, madura i honesta a tot arreu.

Cap comentari:

Publica un comentari