El Coronavirus vist des de la República Centreafricana

Es fa ben estrany contemplar des del cor de l’Àfrica una epidèmia a Europa, quan la situació acostuma a ser inversa. L’arribada del Coronavirus al mal anomenat Vell Continent em va agafar ja a la República Centreafricana. I ara un decret recent imposa la quarantena a tothom que hi provingui. Realment, el món al revés. No hauria pogut fer la meva feina si les coses s’haguessin embolicat una mica abans. Des de la distància, puc fer moltes reflexions sobre el tema, des d’un punt de vista tant tècnic (sóc epidemiòleg, estem de moda sembla), com social, psicològic, polític, però l’entrada donaria per un llibre. I la distància permet fer certs apunts que poden ser més originals que parlar d'aspectes tècnics, que n'anem sobrats.

 Primer de tot, paro atenció a la disposició psicològica que s’ha anat manifestant a mesura que la cosa ha agafat força. Al principi vivia en un escepticisme prudent, un fenòmen més que em   queia lluny, però en el moment en que la infecció pot tocar a gent que conec bé i estimo, aleshores el coronavirus ha esdevingut  una mena d'incòmode convidat, inquietant, que sé que pot arrabassar la vida d’alguns dels meus parents de més edat (com altrament ho pot fer la grip estacional). Mentre les amenaces vitals toquin a “uns altres” abstractes, llunyans i inconcrets no ens sentim afectats. Cal molta empatia per entrar en l'infern dels altres sense que se'ns hi convidi. Aquesta actitud inconscient de fet és una de les rels de l’estigma que afecta algunes malalties. Són comprensibles doncs,  les piulades que he llegit de gent que està emprenyada quan es parla amb menysteniment que els morts són en general gent d’edat o amb patologies prèvies perquè pensen en els seus oncles, avis, pares...és cert, ens fa una mica inhumans aquests platejaments d’estadístics sense cor,  quan a tots ells els tenim ben a prop i els voldríem amb nosaltres tant temps com fos possible. Però també posa de manifest com de poc preparats estem davant la mort quan es presenta de forma inesperada, concreta i amenaçant encara que només sigui una percepció esbiaixada. Quan paradoxalment esdevé massa previsible. Perquè és exactament el contrari del que teòricament reclamem en tots els àmbits: previsibilitat.

Un altre punt que fa de mal confessar és que quan he sentit això del confinament, la reacció inicial és la de pensar en les activitats trivials que m’agraden, i com m’ho faré sense elles quan torni: anar a córrer, anar a passejar a veure ocells així que pugui tornar. No hem patit per una perill vital sinó inicialment per bestieses. Crec que no sóc l’únic que ha tingut el mateix impuls. No pocs l'han posat en pràctica, sembla, i només es conté aquesta inèrcia amb mesures repressives (multes i sancions, i, com a Itàlia, fins i tot l'amenaça de la pressó).  Però ho superaré, espero. 

      I evidentment m’ha estat impossible de no comparar la situació sanitària a la República Centreafricana i el que passa a Europa, que deriva en condescendència i fins i tot el menyspreu pels "histèrics del nord". És un “postureig” una mica típic dels que hem estat també influenciats en algun moment del alter-mundisme una mica ingenu. Però no està mancat de fonament. Posaré un exemple ben simple. La mortalitat materna (lligada a l’embaràs i al part) en aquest país és la primera o segona més elevada del món: més de 800 dones moren per cada 100.000 embarassos. Tenint en compte que la tassa de fecunditat és tambe molt elevada (6,7,8 10 embarassos per dona és la norma), fent un simple càlcul ja ens enfilem a un conservador 5% de dones que moriran per complicacions lligades a l’embaràs i al part (un terç dels quals a causa dels avortaments clandestins). I això un any rere l’altre, sense necessitat d’intervenció de cap virus. No cal que esmenti més problemes sanitaris, però la llista és llarga: malària, febre groga, xarampió, VIH...així, quan es viu de forma constant en aquesta incertesa vital, la mort, i la mort de gent jove, esdevé la norma, la gent s’adapta, o es resigna o hi conviu i mostra una resiliència aclaparadora que em provoca una tràgica admiració. 

Un darrer apunt que m’ha suscitat el Coronavirus des de la distància és el tema de la comunicació. En els brots epidèmics, des d’una salmonel·losi per una coca de Sant Joan en mal estat fins aquest episodi, la comunicació és clau. Essencial. Importantíssima. Tenir les persones adequades per donar explicacions, amb el coneixement tècnic, empatia, capacitat de comunicació, prudència i honestedat, i per tant reconeguts per la població, és un pilar en la contenció de qualsevol epidèmia. El problema és que a voltes volem més aviat oracles que ens donin certeses, però el fet és que ningú sap què passarà. No hi ha ningú que tingui experiència amb un fenòmen de la dimensió del coronavirus i en les fases inicials, i ara encara, tot es basa en les observacions que es fan dia a dia, el coneixement científic previ i els antecedents històrics més semblants (el SARS, la grip del 1918, etc.), i el sentit comú.  Això també mereixeria estendre-m’hi.

I només em queda assenyalar que ahir es va declarar el primer cas de Coronavirus a la República Centreafricana, importat des d'Itàlia. Ves per on, aquestes reflexions ja no són tant distants. El bombardeig mediàtic és abassegador i arriba a tapar una realitat molt crua. A mi em preocupa seriosament el que pot passar si s'escampa en un context amb una prevalença important del VIH i desnutrició, a més d'altres infeccions, i en un context social molt i molt fràgil. Això d'Europa pot semblar, aleshores sí, una broma. Atesos els problemes sanitaris del país, és xocant veure ja gent passejant en mascareta pel carrer (el coronavirus és el que em faria menys por aquí), i hi ha hagut algun cas aïllat de violència vers algun expatriat blanc. Ara som nosaltres als qui se'ns assenyala com els introductors de la malaltia. El món al revés, ja ho he dit. I s'acaba de cop la poca condescendència que podia tenir mentre van tancant els vols i m'arrisco a un confinament tropical, lluny de casa. De cop, el món es torna hostil i sento la fragilitat de la vida  com es manifesta dolorosament.