dilluns, 16 de novembre del 2026

L'artificial intel·ligència

  Fa pocs dies em vaig trobar amb una companya de feina que havia utilitzat un dels chatbox d'ús cada vegada més corrent per escriure un article científic. En aquest cas es tractava del Claude, específicament pensat per analitzar bases de dades, fins i tot furgar en els arxius de forma autònoma i vomitar un article amb totes les taules, figures, introducció, materials i mètodes i discussió sobre el qual només cal repassar-ne el contingut i esmussar segons convingui. En general, dona un producte ja molt finalitzat. Vaig sentir una frisança sobtada que no sabia d'on provenia, i em vaig adonar, amb una cert punt d'amargor, que el Claude havia fet alguna de les meves habilitats directament supèrflua. En tot cas, dins dels paràmetres habituals de productivitat. El que jo trigaria un mes de dedicació completa, aquesta IA ho havia fet en una tarda. Tot d'anys de formació i experiència esdevenien, aleshores, inútils com una vella desferra que no interessa a ningú. És aquest terror a la insignificància, com si ens haguéssim equivocat de professió, el que recorre l'espinada de molts professionals a hores d'ara. Ningú no em consultarà, ningú requerirà de les meves habilitats, no seré referent de res, com a mínim en certs àmbits i se'm podrà ignorar. Podré afirmar, com Odisseu davant el cíclop Polifem, que sóc "ningú". 

 No és un fet nou. Hi ha hagut en la història moltes professions que han quedat de cop i volta obsoletes. Em ve al cap els vells carboners que produïen carbó vegetal fins els anys 50 del segle vint al Montseny, i que tant contribuïen al bon estat dels boscos. Van desaparèixer en 2 o 3 anys amb la introducció massiva del gas butà a les cases. Les feines manuals han estat particularment vulnerables. La florida del modernisme va ser possible perquè existia un eixam d'artesans que la industrialització estava en procés d'eliminar capaços de crear els meravellosos forjats i les ceràmiques que adornen les obres de Gaudí,  Domènech i Muntaner i Puig i Cadafalch. Era també el temps en que es van arribar a cremar, inútilment, les màquines perquè treien llocs de treball.  Però també van passar en el sentit de classe productiva. O el cas dels sirgingueiros de l'Amazònia que recollien el làtex dels arbres per fer-ne cautxú. La invenció de la síntesi del cautxú  va col·lapsar aquesta activitat de cop i volta i tot un sector econòmic puixant. A Manaus, la capital de l'Amazònia, encara se'n recorden. 

Ara però la cosa té un matís diferent. No s'està substituint cap activitat física o manual, sinó directament intelectual. Podrem signar productes molt elaborats, en aquest cas un article científic que fa ben poc exigien experiència, estudi i dedicació sense arribar a entendre què estem signant. Posaré un exemple recent. Una altra companya de feina va fer un article a la manera tradicional. El va enviar a publicar. Un dels revisors va fer més de vint comentaris majors i prop de quaranta menors. Era clar que havia utilitzat la IA per fer una revisió tant exagerada i salvatge. La meva companya va elaborar les respostes també amb IA. El resultat va ser un diàleg entre entitats inconscients que funcionen per algoritmes cecs i de la que som simples i còmodes espectadors. En termes de productivitat, quin sentit té que ens esforcem ni tan sols a entendre el que publicarem? Som encara necessaris?

Això té els seus riscos que no són totalment nous.  Fa molt de temps  es va introduir un software estadístic (SPSS), que dirigia d'una forma quasi infantil l'anàlisi de qualsevol base de dades fins el punt que no calia entendre el que es feia exactament. Va ser molt popular entre els metges clínics però els portava a cometre errors de concepte clamorosos, perquè havien claudicat a entendre per ells mateixos el que estaven fent. 

L'antropòleg Lluís Duch va forjar una feliç expressió abans de l'explosió de la IA. Deia que un dels riscos de les noves tecnologies era que esdevinguéssim instruments de l'instrument. És a dir, amb la claudicació passiva d'entendre, d'aprendre per nosaltres mateixos i delegar tota capacitat superior a la IA, també podem acabar manipulats per l'algoritme de forma subtil o fins i tot evident si hi ha alguna error del sistema, o el sistema per sí mateix ho decideix o algú el programa per a que així ho faci.  I no només això, sinó que també arribem a delegar el mateix propòsit de les nostres vides al propòsit de la IA.

 Els que hem nascut en època analògica, encara podem esquivar en gran mesura aquests efectes al marge que de cop i volta ens sentim relíquies d'un passat que no tornarà. Però què pot ocórrer amb les noves generacions que normalitzen l'ús de la IA en tots els àmbits, i sobretot en els processos d'aprenentatge? No ho sabem ben bé, però els efectes quotidians que experimento personalment ja em donen alguna pista. Des de fa pocs mesos que rebo missatges en qualsevol llengua, de gent que sé que no en són nadius, en un anglès, espanyol o francès impolut, quasi inhumà. Jo mateix quan escric en anglès faig recurs a la IA però explicito que corregeixi només els errors gramaticals i ortogràfics i m'assenyali aquests canvis per a que jo els pugui integrar per mi mateix. També tinc la capacitat de revisar que no hagi canviat el sentit del que vull dir i, si cal, reelaboro el text sobre aquesta base. Però també me n'adono que estic fent una deriva vers la descurança quan escric en anglès perquè tinc la seguretat que la IA m'ho corregirà. No faig l'esforç que feia abans per, d'entrada, escriure tant bé com pugui. Tot i així, no renunciaré mai a escriure en anglès o francès el que calgui. No faré mai que em vomiti un text a partir d'una idea que li pugui donar que ja és la pràctica habitual. Així doncs, a més d'estadística, saber llengües i que tant vesteix també serà superflu. Però també ens ferà més pobres com a persones, amb una vida menys rica. Com si la realitat esdevingués en blanc i negre, tots daltònics. Ens ferà més persones, en ajudarà a créixer de veritat la IA?

Tot i així, encara hi veig molt marge per reinventar-se i no deixar-se instrumentalitzar. De moment els textos creatius són encara molt pobres i xarons. Ara estic treballant un article que un col·lega ha fet amb IA i afortunadament me n'adono que si bé em dona una base, el puc capgirar i reelaborar de forma creativa i molt més rica. Encara controlo l'instrument, encara puc aportar un valor afegit però temo que molts es quedaran a l'estacada i ni tan sols se n'adonaran. Serà el més còmode i potser el que pretén la IA.  



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada