Habemus papam

 Habemus papam és l'aclamació del Cardenal camarlenc quan anuncia al món, urbi et orbi, a tot arreu i per tothom, que s'ha escollit un nou Papa. Aquest és el motiu i títol de la pel·lícula que comento, de Nani Moretti. Cal avisar que el director és ateu, per tant poques pedres se li poden llençar al seu terrat. Vull destacar-ne les elements que la fan tant atractiva, tot i aconsellar la glossa que li va dedicar Gregorio Morán a l'edició de dissabte passat de La Vanguardia.

 D'entrada, la pel·lícula pot resultar no ofensiva, però sí punxant per certs ambients catòlics. Desacralitzar la figura del Papa pot ferir alguna sensibilitat més fina del que es pugui entendre. La pel·lícula l'humanitza, però segons entenc, no és un film sobre el papat, ni tan sols sobre el catolicisme ni  sobre la religió en general, ni molt menys una crítica a aquestes realitats. Qui s'hi senti ofès, que s'ho faci mirar. No entén res. Utilitza el recurs de la situació ben singular de l'elecció papal, un suposat designi diví, per posar de manifest el drama que poden ser les eleccions personals, les frustracions que es deixen créixer pel camí, els camins que mai no recorrerem, que hem deixat de banda per avatars, per covardia disfressada. L'atordiment que pot produir adonar-se que no he seguit la meva veritable vocació, en  aquest cas el teatre, i hom es veu abocat a interpretar un paper pel qual no es va preparar. I ni tan sols va voler. Planteja la pregunta que pot ser cruel, del que pot ocórrer, en la tardor de la vida, quan se solen escollir la majoria de Papes, si ens atrevim a preguntar-nos si el camí recorregut és el que realment volíem trepitjar. Aquestes són les qüestions que li venen al cap com un torrent al Cardenal Melville (hi ha alguna relació amb l'autor de Moby Dick?), quan inopinadament el Cónclave l'escull com a succesor de Joan Pau II, i contradiu així les conviccions dels cardenals que s'afanyen a guardar les aparences.  El que sigui, menys acceptar la realitat que posa en escac les seves pròpies vocacions.

 És en aquest sentit que cal veure la pel·lícula. La presentació del col·legi cardenalici, com d'una colla homes ingenus, amb els seus tics, vicis, neures i pors, només pretén humanitzar l'entorn amb alguns contrapunts irònics, sobretot amb el paper del psicoanalista que prova de treure l'entrellat, protagonitzat pel mateix Nani Moretti, i acaba organitzant partits de voleibol entre els cardenals, la seva dona també psicoanalista, el Papa Melville, fugit del Vaticà passejant com un home més per Roma on es retroba amb ell mateix, despullat de tot ornament i en contacte amb la realitat, amb la gent del carrer, i  que pot assaborir per unes hores el plaer de retrobar la seva arraconada vocació, la d'actor de teatre, d'on és brutalment arrencat per tota la cúria i el col·legi cardenalici. El dubte, les pors davant la responsabilitat, l'elecció, la vocació. I finalment, el punt àlgid, quan el cardenal Melville, en el moment de presentar-se a tot el món en el balcó de Sant Pere del Vaticà, fa l'acte potser més valerós que pot fer un home. Dir que No.
  El cardenal Melville, senzillament s'ha fet home i ha recuperat la seva llibertat.

Vignemale

       Els bells paisatges són com llibres. Quan baixem vall avall i  donem l'esquena a una muntanya és com si es cloguessin les tapes d'un llibre. Ningú llegeix l'amalgama, ara absurda, de lletres que només prenen sentit quan uns ulls s'hi claven. Romanen, oblidades, fins i tot ens podríem preguntar si existeixen.  El seu rastre queda en la memòria on de tant en tant reneix amb nous colors, on reelaborem els històries i paisatges.
Oulettes de Gaube, al peu de la paret Nord del Vignemale és potser l'estampa més bella dels Pirineus. Hi vaig arribar amb la tardor que aquí és ben breu, però que aquest any s'ha fet pregar. Encara no havia escombrat la verdor. Una franja d'herba  reverdia, però més enllà, entre els rierols que s'entrecreuen, l'herba ja ha agostejat i té el color del rovell, empesa per la neu que ja s'arrapa al mur de pedra i anuncia l'hivern, quan tot el mantell blanc s'abatrà a sobre. Verd, bru, blanc i blau del cel.  La paret està atravessada pel famós couloir de Gaube com una cicatriu. I al peu aniua encara una petita i clivellada gelera. Ens recorda els temps en que una llengua de glaç descendia quilòmetres enllà. Les morrenes abandonades assenyalen els límits que fa pocs decennis tenia. Una altra petita gelera repta a l'esquerra, arrapada al mur. Com totes les petites geleres dels Pirineus recula sense aturador. Són relíquies,  caducs diamants de glaç que contemplem com si amb elles desapareguessin uns temps que no tornaran.  Els muntanyencs ho evoquen amb una enyorança derrotada, la llarga agonia d'un amic, la desaparició del gel. Un cert fatalisme s'empara de nosaltres,  el món ja no podrà  reverdir mai més. Però la muntanya roman, impassible, n'haurà vistes ja una colla néixer i desaparèixer, i potser el mateix cim del Vignemale ha contemplat un paisatge desèrtic com les torturades muntanyes que poblen el Sahara  que abans era un oasi. En la nostra  mesura, tot ens sembla una catàstrofe i potser el que passa és que ens confón adonar-nos que els que som ínfims som nosaltres, que serem escombrats per noves glaciacions impassibles a les nostres dèries enterrades sota enormes capes  i capes d'oblit.  No hi ha res a salvar, res que perduri en tot cas.

 Abans que no marxés el Vignemale ha decidit amagar-se sense esperar que li donés l'esquena. Un tel de boira, pluja i neu s'ha escorregut com una cortina. Després he baixat  per trobar-me més avall amb els arbres, faigs i aurons, encesos per la tardor. Allí s'ha quedat la muntanya, sense que ningú la contempli. Com quasi sempre.  

Rodoreda i Coetzee (i Gadafi)

        No sé si Coetzee ha llegit mai Mercè Rodoreda. Com a catedràtic de literatura, és possible que sí. El que dubto és que la Rodoreda hagués llegit mai a Coetzee, escriptor sudafricà, premi Nobel de literatura el 2003, perquè  va morir a principis dels vuitanta, poc abans que Coetzee comencés a ser conegut. En tot cas, he trobat una extraordinària connexió entre dues novel·les seves, que he llegit fa poc, "Quanta, quanta guerra...", de Mercè Rodoreda, i "Vida i època de Michael K.", de John Maxwell Coetzee. Curiosament, l'obra de la Mercè Rodoreda és la darrera publicada en vida, el 1980 , i la de Coetzee la primera que el va donar a conèixer l'any 1983, el de la mort de la Rodoreda. Els estils són diametralment diferents, però totes dues tracten de la guerra, però sense que hi surti ni un sol tret. En ambdues, es mostra un personatge, el protagonista, que deambula com un sonàmbul en un paisatge de guerra, com si n'estigués al marge, però que al final el lector, si és prou perspicaç, se n'adona que precisament es troba en el cor mateix del conflicte. Mercè Rodoreda escriu amb l'estil oníric propi de la seva darrera etapa, evocador, simbòlic, a voltes surrealista però enormement suggeridor. És un exercici de llengua que deixa bocabadat. El protagonista és un tal Adrià, un noi que encara que no el descriu, se'ns apareix fràgil, ingenu i innocent, que es passeja amb el rerefons de la guerra sense que sembli entendre res, deixant-se afectar com un mirall amb sentiments, que en realcen l'absurd i li donen la seva justa mesura, la dels innocents que ni tan sols poden entendre el que suceeix al seu voltant. El protagonista de Coetzee és en Michael K. L'estil és realista, defuig tot onirisme i trena la història fins el punt de fer sentir i palpar la terra i l'atmosfera per on es mou en Michael, un noi també fràgil, desnerit, exiliat en el seu propi país a la recerca d'un refugi que no existeix, només en la imaginació de la seva mare morta. És un personatge atònit que deriva en una indiferència impotent, de qui renuncia a entendre res i se sent un branquilló endut pel riu indiferent de la història. En un capítol per a mi memorable, Michael K. va a parar a un camp de concentració on provoca la interrogació sobre el sentit de tot plegat del metge que l'atén i prova de retornar-lo a la vida. Però Michael K. no la vol aquesta vida perquè no l'entén, i el metge es desviu per entendre aquesta contradicció que l'arrossega a ell mateix. Allí es desvetllen les claus del que en Coetzee prova d'explicar, que no costa d'identificar amb el mateix metge. Les víctimes sòrdides de tot conflicte són les que la posen en qüestió, però és precisament aquestes històries les que ens passen inadvertides, perquè si sobreviuen no acostumen a tenir veu, i si moren, ningú pot explicar-se per elles.  Quin valor té un idela o una causa al seu costat?. Un altre punt d'encontre de les dues novel·les és que en cap moment esmenten de quin conflicte es tracta, ni tan sols del país, això no importa, els models, els arquetipus, són vàlids per totes les latituds i totes les èpoques, tot i que es pot suposar que la Rodoreda ho situa en el context de la Guerra Civil, sense que en faci cap referència identificable, i Coetzee en alguna guerra Anglo-Bóer, tot i que també és molt difícil d'identificar-ho i acaba essent una suposició. Potser se m'ha passat per alt, però en fi...

 I Gadafi, què hi pinta en tot això? No ho sé, és una altra guerra que a mi m'ha fet sentir com un d'aquests personatges que potser ingenu, atònit, hi ha assistit sense acabar d'entendre res. Fa pocs mesos Gadafi encaixava calorosament les mans amb Berlusconi, el Regne Unit lloaba la seva deriva per integrar-se en el concert internacional, i tot d'un cop, esclata una revolució, es realça la magnitud criminal del perenne dictador, i veiem imatges d'un exèrcit de desarrelats, amb posat xulesc i saltamerges, lliurant una guerra amb el suport d'uns invisibles avions de l'OTAN que els han aplanat el camí. I al final, la vergonya col·lectiva del linxament en directe del dictador, que els ha anivellat a tots. M'agradaria posar-me a la pell en els Arnau i els Michael K. de torn... 

Max Cortés

 Qui és en Max Cortés? Segons quina sensibilitat tingueu, no us aconsello que proveu d'esbrinar-ho cliclant el banner del Google. Es  tracta d'un director, productor i actor de cinema porno català. La pornografia  a mi m’interessa com a fenomen social i, en aquest sentit, és cada vegada més perceptible l’intent de justificar-la amb una pàtina de creació artística, sofisticació, quan no deixa de ser una recreació atiadora dels instints per a qui cerca així una estona de ludisme lúbric, sense que això impliqui un judici de valor.  Qui consumeix pornografia, sap bé el que busca, les coses són com són. Fa temps vaig llegir un llibre-assaig que separava amb habilitat erotisme de la pornografia, tot seguint l’argument d’una obra que els anys vint va ser tot un escàndol, L’amant de lady Chatterly, de la que se’n va fer un film fa tres o quatre anys. Aquest llibret ara el podem veure amb tota la seva profunditat, però aleshores era un atemptat contra la moral perquè va utilitzar l'erotisme com el fil conductor d'una història transgressora, però no per aquest fet, sinó per la subversió de les classes socials que mostrava. I potser això és el que molestava de veritat. 
       La línia que separa erotisme de pornografia és que l’erotisme es posa al servei d’una història, l’ajuda, l’acompanya i li dona profunditat. La pornografia s’acaba en ella mateixa, ja neix pobra, i per tant també miserable en les seves pretensions.  L’erotisme aporta, i no  es pot fer qualsevol cosa amb ell perquè està subjecte a la creació artística que el supera, s’hi subordina. La pornografia, distreu, no construeix res, és estèril. És el que és, què hi farem.  A partir d’aquí que cadascú busqui el que li convingui, ja no m’hi posaré. En aquest sentit, l’entrevista a la que em referiré és prou coherent.

 Bé, del Max Cortés he de confessar que tinc una relació ben antiga, i no precisament professional. El seu nom és només comercial, com Sergio Dalma, Pere Quart, Miguel Bosé, Frank Capa i un llarg etcètera. No diré quin és el seu nom vertader, ni tampoc el col·legi on vam compartir un parell  d’anys de secundària. Des d’aleshores no n’havia sabut res,  fins que un dia em van explicar qui era aquest Max Cortés que de tant en tant surt  en els mitjans de comunicació i que em sonava tant (s`ha quedat ben calb, per cert, per això no el vaig reconèixer a la primera). És possiblement l'emprenedor més exitós de la meva promoció. I fins avui, que he llegit una entrevista a La Vanguardia digital, on fa un exercici fins un cert punt obscè, molt adient el mot, de maquillatge de la seva activitat professional.  Deixa anar gripaus com el següent:

“También es cierto que incluso ha habido casos de contagio por parte de médicos o cirujanos practicando su profesión y eso no salta en ningún medio”.

És una resposta a la periodista, que li posa en qüestió la seguretat en la professió quan s’han donat alguns casos d’infecció del VIH. Ve a dir que l’acte d’un cirurgià en el moment d’operar un pacient, és equivalent a l’activitat d’un actor porno. Infectar-se del VIH és un accident laboral, tant si estàs collint escarxofes  com si estàs instal·lant un panell solar en una estació espacial  Més endavant, ho amaneix encara més  i diu que hi ha hagut més morts en la Fórmula 1 que entre els actors porno a causa de la seva activitat.  Els meus pèls normalment arrissats se m’han posat de punta, les orelles com una llebre espantada i  els ulls com plats. Mira, Max Cortés i antic company d’estudis mal aprofitats, i de passada  a la periodista que ha fet l’entrevista, voler barrejar, anivellar, mesclar, en una massa informe i indestriable qualsevol cosa,  per excloure tot judici de valor o evitar-lo, em sembla aberrant.  Això també deu ser pornografia, i potser així el Max practica una subtil coherència i és més llest  del que jo recordava. I potser també és perquè jo sóc metge i tinc la pell fina, què hi farem,  però és allò de provar de combregar amb rodes de molí.  M'atreveixo a pensar que per ser actor porno l'aprenentatge és força intuitiu, i desconec si cal molta tècnica. Però sé del cert que  per ser cirurgià i adquirir l'habilitat de retornar la salut a la gent, doncs cal un cert esforç i molts anys que no sabem valorar prou en el nostre sistema sanitari. Aquest tipus de reflexions són prou simptomàtiques d'una certa claudicació de la intel·ligència, deixem tot judici de valor i reflexió de costat, enfonsem-nos en la grisor àtona amb alegria i que cadascú faci el que bonament li plagui, que tot és igual.   Doncs jo dic que no, ves per on, encara que sigui per lliurar-se, amb bona fe potser, d'un estigma que ja és obsolet.
     M’abstinc d’entrar a la valoració específica de la pornografia, em genera alguns dubtes que ara no explicaré i potser mai en aquest blog.  

Real o creïble

 He vist consecutivament dues pel·lícules que m'han fet adonar la diferència que pot haver-hi entre el que és real i el que és creïble. Explica Gabriel García Márquez, que va caure literlament del llit quan va llegir La metamorfosi, de Kafka. Es va adonar que en literatura, i en art en general, es pot fer el que es vulgui. No cal que sigui real, cal, de fet, que sigui creïble. I això no vol dir que el que se'ns mostri pensem realment que existeix (que també pot ser, però això és un altre tema).

Les dues pel·ícules que he vist són La piel que habito, de Pedro Almodóvar, i Midnight in Paris, de Woody Allen. La pel·lícula d'Almodóvar és fidel a la seva tendència a extremar les passions i els dimonis, i deixar-los fluir en situacions límit. En aquest cas, cal aplaudir el seu agosarament, la idea és provocativa. Però en el transcurs de la trama prova de fer-la realista, oblidant la credibilitat. Introdueix elements manllevats de la ciència per recolzar la feina que fa el cirurgià (Antonio Banderas), obsessionat per la mort de la seva dona i la seva filla, que transforma mitjançant la cirurgia plàstica el violador i responsable indirecte de la mort de la filla en una rèplica de la seva dona, inclòs canvi de sexe. Tot plegat acaba grinyolant, ni els mateixos actors semblen creure's el que diuen o fan. La recerca de veracitat fracassa i tot plegat sembla inverosímil, quasi paròdic, ofuscant els elements sentimentals que la trama volia realçar. La recerca d'allò realista ha produït una cosa increïble.

 En canvi, en la pel·lícula de Woody Allen, ja de bon començament ens planteja una situació irreal, sense complexes, obertament. Una mena de reproducció del conte de la Ventafocs, situat a París, on un alter ego de Woody Allen reencarnat per un reciclat Owen Wilson (com es creixen els actors sota les ordres d'un gran director,només cal veure la hilarant i breu aparició de Adrien Brodie!), guionista i aprenent de novelista, es trasllada cada mitjanit al París dels anys vint on somniava ser-hi, l'època daurada. Allí es troba i congenia amb Hemingway, Scott Fitzgerald, Gertrude Stend, coneix a Picasso, Dalí, Matisse, Buñuel. La pel·lícula podria molt fàcilment haver derivat en una òpera bufa. I aquí està el mèrit. Woody Allen demostra un coneixement molt acurat dels personatges. Es pot fer paròdia només si som capaços d'escriure seriosament i amb profunditat sobre un tema o un personatge concret. Les referències són múltiples, i entra en el joc de miralls amb el mateix Woody Allen, que no surt mai en pantalla, en els retrats de Hemingway i en la paròdia que fa de Luis Buñuel, i en el mateix pedant que fa de contrapunt duran el dia quan retorna al món present. L'escena potser cimal, enmig de diàlegs brillants, és quan es troba amb el grup de surrealistes, (Bueñuel, Man Ray i Dalí). La seva situació surrealista, esdevé d'allò més real i comprensible amb aquest grup, els únics amb els quals es pot esplaiar sense por a ser incomprès. La pel·lícula està plena de picades d'ull, referències, al·lusions molt subtils. Crec que la seva magnitud pot passar fàcilment desapercebuda per molts dels que l'hagin poguda veure, no som prou bons lectors per apreciar-la ni tenim la suficient cultura. Accepta múltiples lectures i és d'aquelles que val la pena veure una vegada i una altra.
 Doncs, el que volia dir, és que una pel·lícula que mostra obertament la seva irrealitat, esdevé per contra, creïble. I més creïble quan de fet, fa referència a fantasmes, desitjos, frustracions, somnis que portem endins.
 Qui les vegi totes dues,  ho podrà entendre, i entendre un dels secrets de la creació artística.

Perdedors

Sóc a Maputo, esperant una camioneta de transport, una chapa, a la voravia de l'avinguda Eduardo Mondlane per anar a la Costa do Sol. Un crit seguit d'un cor que el repeteix, s'aixeca sobre el batibull de la ciutat. "A força esta na rua!" (La força està al carrer). Un centenar de persones, ja granades, circulen sobre l'asfalt escrostonat, encapçalats per un home, escanyolit, vestit amb roba esfilagarsada i sargida mil vegades, descalç, que sosté una bandera alemana. La imatge és esperpèntica, fins que caic en compte que són els afiliats de la Associaçao de Antigos Trabalhadores Moçambicanos, i recordo que ja n'havia sentit a parlar fa anys quan reivindicaven els seus drets. I encara estan aquí, entossudits, enquistats. Aquests homes i dones van ser enviats a l'extinta República Democràtica Alemana (RDA), en el marc de les col·laboracions que existien a tots nivells entre els països de l'esfera socialista. He conegut Nicaragüencs que parlen rus perquè van estudiar a l'antiga Unió Soviètica, Moçambicans que parlen un deliciós espanyol amb accent cubà i Angolenys que dominen l'Ucranià. Rastres ben vius d'una època passada. A aquests treballadors moçambicans els van portar per estendre i reforçar la creença en el paradís socialista, i ensenyar-los que era possible. Quan la RDA, de sobte, el 1989, es va esfondrar, es van descobrir desamparats i extemporanis en un continent, un món, que els va deixar a la cuneta. No es va saber fer res millor que retornar-los al país d'origen on també els temps havien canviat i els van ignorar. No van poder tornar amb cap riquesa, cap compensació ni cap subisidi per la feina feta a la RDA, i ara encara pledegen pels drets manllevats, com si no haguessin entès que la sínia de la història els ha passat per sobre. Espectres que pretenen recordar un passat que els nous temps s'apressen a enterrar, més enllà de les commemoracions de caigudes de murs. A ells el mur els va caure a sobre i els ha enterrats, i les autoritats només esperen que la biologia acabi de solucionar el problema mentre els deixen manifestar-se.

Precisament, el llibre A cegues, de Claudio Magris, està inspirat en la peripècia real d'un combatent comunista italià voluntari en les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil espanyola. El 1938, van haver de sortir del país. Durant la segona Guerra Mundial es va fer guerriller, partisà, va ser pres i deportat a Dachau, alliberat, va emigrar a la Iugoslàvia de Tito per col·laborar en la construcció del paradís socialista. Quan el 1948 el mariscal Tito va partir peres amb Stalin, a ell i uns quants milers de comunistes italians els van tancar en una illa de l'Adriàtic, un nou camp de concentració en condicions inhumanes, perquè eren considerats perillosos stalinistes. Itàlia se'n va fer l'orni, no anava pels camins del socialisme internacional. Quan finalment va ser alliberat de nou, el Partit Comunista Italià els va rebre amb hostilitat, perquè representaven la memòria històrica de l'Stalinisme que el partit havia practicat com una religió, quan ja havien començat a aflorar les vergonyes atroces d'aquest període i tothom volia distanciar-se'n. L'Ideal que li prometia un paradís a la terra, el va portar de passeig per tots els inferns possibles, un tràgic pelele de la història.

No sé si a aquests treballadors Moçambicans els consumia algun ideal concret, fins i tot dubto que anessin a la RDA voluntàriament. Només veig les víctimes d'una època que no acaben d'entendre, i es passegen des de fa vint anys, com fantasmes atònits atropellats per la locomotora del temps.

A ningú no li agrada pensar que és un perdedor, que la seva vida s'esmerci sense sentit o que la promesa que tenim amagada no s'acompleixi, o fins i tot la mateixa promesa sigui una daga traidora. Vèncer, reeixir, sol ser una flamant i vistosa excepció, per això ens hi emmirallem amb massa facilitat, o maquillem la nostra vida de suposats èxits. La majoria potser som perdedors, i escriure sobre aquestes històries ens aterroritza perquè ens afronta cara a cara amb el fracàs. El miratge d'una vida reeixida pot ser això, un perillós miratge. L'estafa fa de mal pair. Millor sortir al carrer i cridar "A força esta na rua" encara que sigui mentida i extemporani, per sense saber-ho alliberar una ràbia que seria massa forta si la volguéssim retenir. Indignar-se és una manera de donar sentit.

El infinito viajar

  La aventura más arriesgada, difícil y seductora se lidia en casa; es allí donde nos jugamos la vida, la capacidad o incapacidad de amar y construir, de tener y dar felicidad, de crecer con valentía o agazaparse en el miedo; es allí donde corremos los mayores riesgos. La casa no es un idilio; es el espacio de la existencia concreta y por tanto expuesta al conflicto, al malentendido, al error, el avasallamieno y a la hosquedad, al naufragio. Por eso es el lugar central de la vida, con su bien y su mal; el lugar de la pasión más fuerte, a veces devastadora-por la compañero o el compaero de nuestros días, por los hijos-y que nos cala sin miramientos. Recorrer el mundo también significa descansar de la intensidad doméstica, apaciguarse en placentereas pausas de holganza, abandonarse pasivamente-inmoralmente, según Weininger-al fluir de las cosas.

Claudio Magris, El Infinito viajar

.