El Danubi

 Per fi he acabat el llibre El Danubi, de Claudio Magris. No és que hagi diletat la lectura. Vaig perdre el llibre, i fa cosa d'un mes em va aparèixer inesperadament en un lloc impensat. Primer diré que no és un llibre que aconselli a ningú, i no perquè no valgui la pena. Precisament perquè pot ser feixuc, segons els gustos, per la seva erudició i que com el mateix Danubi en la major par del seu recorregut, transcorre pausat, massiu. L'autor, a través d'un recorregut que va realitzar des de la font del riu fins la desembocadura, va desfilant la història i les anècdotes lligades a les ciutats, llocs, cultures i gent que s'hi troba. És per tant un viatge des del cor d'Europa, pels balcans i la zona carpàtica. Resulta fascinant descobrir així tot un món que ens resulta, a nosaltres els meditarranis, desconegut. S'entén una mica millor tot el que era él món Haugsbúrgic, que pivotava en gran mesura al voltant d'aquest eix fluvial, i com la història s'entrellaça en les seves ribes, des dels Tracis, Romans, Panònics, Romanesos, Croates, Macedonis, Búlgars, Tàtars, Rutgens...mareja la quantitat de pobles i cultures que s'hi han barrejat i encara hi són presents. Fins i tot fa esment de la Nova Barcelona, l'efímera ciutat fundada el 1734 per part dels exiliats de la desfeta del 1714.

El llibre no és un simple anecdotari o llistat de fets i observacions, el va filant amb reflexions personals, un humor subtil i una mirada amable, poètica, que és el que enganxa al lector. El llibre va ser escrit el 1984, també són ben curioses les observacions que realitza en aquell moment, a la vista del que ha succeït des d'aleshores, el més rellevant, la caiguda del mur de Berlín i del bloc soviètic, l'arribada de les democràcies i la guerra dels Balcans.  Fa bona, una reflexió que he subratllat en el llibre, profètica:

 

La vida, deia Kierkegaard, només es pot entendre mirant enrere, tot i que s'ha de viure mirant endavant, o sigui, cap a coses que no existeixen

 

Llegir amb perspectiva un llibre així, doncs, ajuda a posar-se en l'època, al punt de vista de l'escriptor abans no passés tot això, i adonar-se de com d'ingenus érem aleshores quan no podíem ni remotament preveure el que anava a ocórrer. I també ajuda a comprendre-ho millor. La mateixa impressió, més agusada, la vaig tenir quan vaig fullejar un recull d'entrevistes a personatges rellevants dels anys 60-70 del segle passat, titulada Entrevista con la Historia, i contrastar el que finalment ha ocorregut amb les percepcions i opinions d'aquests subjectes. Un dia en faré un comentari.

 Una altra cosa que m'ha resultat interessant és veure-hi l'embrió, el rastre, d'obres posteriors de Claudio Magris que ja he llegit (El infinito viajar i A cegues). Sembla que aquests llibres surtin del no-res, i en canvi hi ha un treball previ, de lectura, reflexió, ingent per cada obra de certa qualitat.

 

 Bé, si en teniu ganes, llegiu-lo, us ho recomano però no m'ho recrimineu.

 

 

 

Neo-existencialisme

   
Llegeixo a la viquipèdia, per no passar-me més del compte de llest, la definició d'existencialisme: La supremacia de l'existència sobre la essència de l'home, la consideració de l'ésser al drama immediat de l'existència dins un mateix i amb els altres, l'anàlisi dels sentiments que revelen la immersió limitada i individual de l'home al món.

    En resum, allò que val és el jo concret, dins l'espai que ens dona la vida i la resta som comparses els uns dels altres i deixa't estar de punyetes. És una síntesi reconec que inadequada, perquè l'existencialisme abraça corrents de pensament en alguns aspectes contraposats, però em serveix pel que volia compartir, perquè és l'acepció que s'obre camí, crec que no molt discretament.

  Això m'ha vingut al cap per alguns anuncis que he vist darrerament, certament inquietants en aquest sentit, perquè coven  sense embuts aquesta idea. El més recent el del Banc Sabadell, on uns, per mi desconeguts, científics parlen a un auditori anònim que només se'ns mostra d'esquenes i uniforme, en un espai asèptic i en blanc i negre, sobre les promeses de la ciència que aviat podrà crear òrgans, per reemplaçar els que ens comencin a fallar i així allargar la nostra vida. El format em sembla claustrofòbic, de por. Al darrera, hi ha el missatge gens subliminal que cal signar plans de pensions per sostenir una vida que es preveu tan llarga. A això es redueix el misteri de l'existència, doncs, ves per on.

Una altra evidència és la penetració que té el missatge que la vida es focalitza en la recerca d'emocions, sempre centrades en el jo, com la seva mateixa essència. Un cas paradigmàtic és en Kilian Jornet (no crec que tingui molt de temps de llegir, ni escriure sospito, pel que caldria exonerar-lo de qualsevol culpa). El títol del penúltim llibre, Córrer o morir, és una esplèndida i també inquietant síntesi d'aquest corrent. La mateixa actitud dels skyrunners, que contrasta amb la idea romàntica de fa unes dècades en que s'endinsaven a la muntanya amb un respecte contemplatiu, es gaudia del misteri, l'han trastocat en l'escenari que està en funció del propi jo que busca el gaudi quasi narcisista (i perdoneu la generalització). I mira, francament, entre córrer i morir, hi ha un munt de coses que crec que ni es pot imaginar el negre que va escriure aquest llibre.

Tot gira la voltant de la mateixa idea, es nega implícitament la noció de sentit en l'acepció més profunda, es fa  lloança de l'immediatesa, i l'afirmació del jo i la intensitat de les experiències subjectives i, de forma contradictòria, alhora que proposa engolir la vida amb ànsia ens empeny a allargassar-la. No hi ha cap horitzó finalista, cap gran discurs que doni resposta a tothom, sense exclusions. Life is short, play hard, com deia aquell.

  I en tots dos casos, aquest existencialisme que si fos assumit explícitament pot donar peu a actituds molt autèntiques (vegeu Camus, Kierkegaard, Marcel...), acaba vampiritzat pels interessos mercantilistes, tancant un cercle que difícilment en podem dir virtuós.

 

 

 

 

 

 

Geocentrisme

 Aquests darrers dies m'he entretingut en un parell de blogs que defensen el geocentrisme, això és, que la terra és el centre de l'univers, en sentit estricte, i tot, absolutament tot, gira al seu voltant, inclosos el Sol, la resta de planetes i els quàsars més allunyats. És la recuperació, convençuda, del model atronòmic previ a Kepler i Copèrnic, només que redimensionat al coneixement actual de l'existència de galàxies i altres objectes astronòmics. La qual cosa, al meu entendre, el fa més agosarat.

La reacció primària en general, és de comprensible repulsa. El motiu fonamental és que en la defensa del geocentrisme també hi veiem associada una interpretació literal de la Bíblia i per tant tot un reguitzell de creences que o bé qualifiquem d'acientífiques o directament de superxeria: creacionisme i de pas tot allò que de la Bíblia com a Revelació irrefutable, se'n pugui inferir normalment amb una lectura literal i de retuc, el que digui l'Eslgésia de torn. En aquest cas, els apologetes del geocentrisme que he consultat,  es declaren catòlics però no entraré a analitzer tot el que penja darrera la seva defensa.  En cert sentit, doncs, l'aprehensió inicial està justificada per culpa dels mateixos que defensen el geocentrisme. Crec que uns i altres pequen d'un prejudici, evident en els segons, però també cert i més subtil en els primers.

En ciència no parlem mai de veritats inconcrovertibles, allò que en termes religiosos se'n diuen dogmes, i el progrés científic es basa en el principi de falsabilitat: acceptem un model o teoria sempre que no la poguem refutar amb un altre model o teoria que expliqui millor els fenòmens que observem. L'epistemologia moderna reconeix, doncs, que la veritat darrera és esmuyedisa, i només divaguem al seu entorn sense atansar-la mai. Per tant, si aquest procés de falsabilitat i successió de teories s'ha dut a terme de forma honesta, el geocentrisme és un model superat, així com l'heliocentrisme, i s'accepta que la Terra és un planeta que depèn d'una estrella de mida mitjana que habita en un sector perifèric d'una galàxia d'allò més normal (Karl Popper va establir perfectament l'epistemiologia de la ciència, llegiu-lo si us plau si us queden dubtes).

Recuperar el geocentrisme tindria cabuda com una reformulació d'un model que permeti explicar millor els fenòmens i experiments que hem anat observant, contrastat amb el model cosmològic actual, però és una perversió partir de la base que ha de ser cert a partir d'una revelació de naturalesa sobrenatural. És fer la casa per la teulada, sé el que vull demostrar i elaboro tot un constructe, incloses refutacions i escepticismes més o menys fonamentats contra les bases de la teoria vigent, per apuntar en aquesta direcció.

La mateixa crítica es pot fer als que creuen estar del costat de la raó científica. El rebuig espontani de la teoria tampoc es pot considerar seriós. En tot cas, cal contrastar les teories respectives i acceptar la que millor s'harmonitzi amb el coneixement actual. I també es pot acceptar el joc, en principi sa, de ressuscitar una teoria superada, per netejar els dogmes que per passiva acceptem. I en tot cas, tampoc és acceptable elevar a la consideració de dogma certes assumpcions, per exemple l'evolucionisme darwinià. Perquè "només" és el millor que tenim per explicar l'existència i diversitat de les espècies vivents, com ho era abans l'evolucionisme lamarquià. I això tenint en compte els buits que presenta, el més evident la manca de registres fòssils continus altrament comprensible. Però no tenim res de millor i fins i tot té fonaments moleculars. Fixar-se en aquestes mancances i amb aquestes justificar el creacionisme, que no té res de científic sinó que suposa una intervenció sobrenatural, i per tant no demostrable, és un greu error, doncs, o en tot cas cal emmarcar-ho en l'àmbit de la creença. El que s'escau, és presentar una teoria alternativa, contrastar-la, i si explica millor l'aparició i diversitat de les formes de vida, s'acceptaria. Però això no és així, fins ara.

Els que defensen el darwinisme a ultrança com un dogma cauen de manera subtil en el mateix "pecat", i perdoneu l'expressió religiosa. Aferrar-s'hi i fins i tot prendre-ho com a prova final del materialisme (la matèria s'explica per ella mateixa), és també un error recurrent, com tot epistemòleg honest reconeix. La raó té límits, mal ens pesi, la qual cosa no vol dir que tot allò més enllà de la raó no sigui raonable, però així mateix, la ciència ha de ser independent de qualsevol presumpció prèvia, i ser honesta que no pot arribar a les preguntes últimes, i també se li escapa les reflexions de tipus ètic oo moral, tot i que les ha d'acompanyar. Sempre hi ha un espai pel misteri, en el qual rau les preguntes últimes, per exemple, perquè existeix alguna cosa, enlloc del no-res?

Jo, personalment, trobo fascinant l'actual model, d'una bellesa subjugant i em semblaria propi d'un déu mediocre el model geocèntric. És en aquest sentit aquesta afirmació, que sona a boutade, que algun científic fa, com Eduardo Punset, que li resultaria decebedor que Déu existís. Tot depèn del concepte de Déu que tingui. Però tot això són creences, que no és sinònim de ximpleries, que ens ensenyen com és de difícil l'honestedat intelectual.

 

 

Què entenem per nazisme?

       A les paraules els donem el contingut que ens dona la gana o l'ambient social suggereix, i aquest contingut canvia al llarg del temps. Així, una paraula pot esdevenir injustament pejorativa quan de fet en el seu context original no tenia cap mena d'acepció que ho suggerís. Alhora, d'altres paraules de tant usar-les, tot i tenir un contingut originàriament molt potent, han acabat per trivialitzar el contingut. Sabem que la manipulació del llenguatge no és una cosa intrascendent. Aquesta manipulació també canvia la percepció de la realitat. Per això em crida tant l'atenció l'ús frívol i lleuger del concepte nazisme. Penso que qui el puja a la seva boca no sap ben bé de què està parlant o té molta mala llet (o ambdues coses alhora). I allò pitjor és que ha estat utilitzat per personatges, polítics, rellevants dels quals s'espera una ponderació responsable en el seu desenvolupament públic, o bé s'han mostrat permissius tot mirant cap un interés propi ben ranci. Si baixem al nivell del públic en general, l'ús ja arriba al nivell del galliner histèric.

      Tot i així, jo crec que hi ha una ignorància encara més pregona d'aquest concepte. Si diem nazisme ens ve al cap camps de concentració, antisemitisme, militarisme, feixisme (aquest darrer de cap manera és sinònims, per cert), etc. ja sona fort que s'encolomi l'epítet a qualsevol opció política que no ens cau  bé. Però aquesta no és l'essència del nazisme, en tot cas és la seva manifestació. L'arrel del nazisme neix de la claudicació de la consciència davant les decisions o actes que jo lliurement faig o deixo de fer. És el que va indicar, molt sagaçment i de forma molt valenta, Hannah Arendt en el seu informe sobre la banalitat del mal. I és exactament el que fan els responsables de bancs i caixes que han fet fallida que ara circulen regularment davant de jutjats o comissións vàries. Totes les respostes que he escoltat, per escudar-se d'una gestió calamitosa i justificar les sucosíssimes, exorbitades, comissions i prebendes vàries, van en aquest camí: feien allò que se'ls indicava, el que era legal o que obeïen a les condicions del mercat.  No vull semblar populista o demagog, però és exactament el tipus de respostes que emetia l'Adolf Eichmann en el famós judici de Jerusalem. Sistemàticament deixen de costat tota apelació a la consciència  i l'autonomia personal per valorar en llibertat si un acte és lícit o no al marge de l'ambient que el promogui o no. En resum, dimiteixen d'allò de més substancial que hi ha en l'home. La resta de mortals, que ens sembla evident perquè no ens hem trobat en la seva posició (ja veuríem què faríem si ens hagués tocat el paper de remenar les cireres), ens causa indignació perquè no tenim la brida de la circumstància que ens podria anestesiar, i perquè sovint en som afectats i mirem cap el nostre costat, i veiem clar on està la línea d'allò que és lícit i d'allò que no ho és (normalment la situem arbirtràriament allí on toca el que no sona). El que cal, potser, és mirar que hi hagi mecanismes que no permetin aquesta dissociació entre allò que la consciència col·lectiva pot valorar com a lícit o no, i allò que pot ser legal o no. Perquè en aquest distanciament, sí que hi ha l'ou de la serp.

 

 

 

Una estranya tardor

 

 Estem malacostumats a viure a ritme de rècord. Si paro compte quants rècords o xifres memorables he sentit esmentar aquests darrers anys, només puc explicar-m'ho per dues raons: o bé vivim una época extraordinària de canvis i superacions constants, o tenim un problema de mesura, en el sentit que ens hi primmirem més en tot plegat i busquem xifres a tot arreu. Un exemple evident d'aquest darrer cas són els rècords futbolístics i en l'esport en general. S'atomitzen fins l'infinit, de manera que sempre hi haurà un rècord a batre. Des del màxim golejador a seques, a les subdivisions segons edat, competicions, partits jugats, de cap, a un equip en concret, o com sigui. Totes obeeixen a una reducció a l'absurd que cerca la noticia per ella mateixa, sense el contingut que pugui tenir i estirar-la com un xiclet. Una altra cosa és quan ho apliquem al clima. I certament, no cal ser un agent dels rècord Guinnes per adonar-nos que hi ha coses que no acaben de quadrar. Fa quatre dies passejava per Barcelona en màniga curta i tenia una estranya sensació, un aire de mes d'Abril o Maig: dies curts encara i una fresca que pica al matí i el capvespre i es fa agradable i fins un punt calorós el migdia. Temperatures rècord, segons diuen, en molts observatoris. Però els arbres delataven la tardor, fulles marcides, branques cansades. M'ha semblat fins i tot malaltís, una tardor moribunda. La cadència de les estacions es perd com més al sud ens desplacem, i si això continua igual tardor i primavera serán només vestigis lingüístics sense contingut. Al marge d'aquesta reflexió i d'aquests fenòmens inocus, com a mínim immediatament, en d'altres latituds es desfermen les forces de la natura amb una violència que no podem concebir. A les filipines també han tingut un rècord històric, un tifó (o huracà o cicló que és el mateix), ha tocat terra amb la máxima potència mai registrada, que probablement tingui a veure amb que mengem panellets a la platja. Deu-mil morts i un país devastat. Si tots aquests rècords són símptomes d'un augment de les temperaturas, del canvi climàtic, més valdria prendre-ho seriosament i deixar-nos de rècords i anècdotes. La tragèdia fa de mal estimar. La terra és un petit planeta amb una atmosfera ben tènue si mirem l'escala del sistema solar. Una bombolla que només espera que una agulla cósmica la rebenti, i es refaci sense nosaltres dins. Caldrà vetllar perquè el mot tardor no perdi el seu sentit.

 

 

El gatopardo de lampedusa

   Il gattopardo, és l'única novel·la publicada per Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1896-1957), que a més ho fou publicada un any més tard després de la seva mort. És un dels grans clàssics universals que han caigut del llistat que tenia pendent de llegir. En ella és la famosa expressió maquiavélica de "canviar-ho tot per a que tot continuï igual", que en les nostres latituds es va adaptar amb el castís i molt menys subtil todo ligado y bien ligado, del final del franquisme i actualment en veiem la rèplica amb les suposades reformes que havien de prevenir una crisi com la que estem patint, però això és tema d'un altre post. La novel·la relata la decadència de l'aristocràcia siciliana, durant la segona meitat del segle XIX a través de la familia Salina i especialment el príncep Fabrizio, el darrer representant genuí, de qui segueix el periple vital de la segona meitat de la seva vida. L'obra està impregnada d'agudíssimes reflexions, un humor molt fi, i el rerefons històric que fa, una vegada més, palpar i reviure una época com cap llibre d'història pot ser capaç de fer-ho (la unificació d'Itàlia i la revolució Garibaldina). És la mateixa impressió, de túnel del temps, que vaig tenir llegint Anna Karenina amb la Rússia pre-revolucionària. Està impregnat també d'una melangia poètica, que a voltes tempta al realisme màgic posterior, identificable en alguns paràgrafs amb el Gabriel García Márquez amb les seves atmosferes exhuberants i evocadores. Aprofitant l'avinentesa, també m'he llegit la biografia de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, i és igual de novel·lesca que la seva obra, fins i tot el final, en que mor just acabada la seva obra prima, primera i última després que un parell d'editorials la rebutgessin, però un editor amb sensibilitat, Giorgio Bassani tot seguit va detectar la vàlua de l'obra i va tenir un èxit clamorós, fins convertir-se en un clàssic. Bassani comentava que aquest manuscrit era el que tot editor esperava que li arribés a les mans una vegada en la seva vida, com s'hi estigués preparant. Els detalls, com sempre, són allò significatiu d'una vida. Amant de la soledat, ell deia literalment que preferia li agradava la companyia de les coses, va ser pres en la primera guerra mundial pels austríacs, es va escapar del camp de concentració, probablement perquè deuria tenir un aspecte tant anodí per la indolencia austríaca, va tornar a peu a casa seva. Darrer vàstag d'una nissaga aristocrática siciliana, va ser educat per la seva mare en palaus palermitans mentre la seva àvia li llegia les novel·les de Emilio Salgari es va casar, sense fills, amb una aristócrata letona relacionada amb la familia, aleshores extinta, dels tsars de Rússia. Tot això queda traspuat en l'estil, ironia, distanciament, melangia d'un temps que s'extingeix. Es podria dir que va néixer amb aquest propòsit, afuar durant anys d'experiència, meditació i lectura, la seva ploma, escriure el Gatopardo, i un cop enllestida, despedir-se lacònicament d'aquest món sense esperar el reconeixement.

 Aquest final també és tota una lliçó, perquè actualment només podem entendre l'èxit si aquest arriba en vida, si en podem gaudir, si ens permet ser reconeguts. Rarament ens plantegem les nostres accions projectades cap a un futur que no viurem, trascendència se'n deia abans,  i per tant sotmès a una incertesa intolerable  i avui dia fins i tot viscuda com absurda. I malgrat tot, ara no podem renunciar al llegat de Giuseppe di Lampedusa.

 

 

Evitem el sectarisme

 En el World Press Photo que tindrà lloc entre novembre i desembre d'aquest any a Barcelona, ja ha estat esquitxat per una indesitjable polèmica. La primera proposta de la fotografía que havien de lluir els cartells publicitaris, ha estat rebutjada, quasi es podria dir que censurada. Es tracta d'una foto en primer pla del torero Juan José Padilla, que va rebre una escornada esgarrifosa que li va orbar un ull i deixar mitja cara paralitzada. M'he mirat la imatge amb circumspecció, i certament, és una fotografía que impressiona. L'home ferit, estigmatitzat per la trompada de la vida, i que s'encasqueta el barret de torero per tornar a entrar a la plaça i enfrontar-se amb el mateix monstre amb convicció, mostrant-li les seqüeles que li ha deixat,  com si les volgués mostrar sense pudor, i fins i tot provocativament. La mirada desafiant de l'únic ull que li queda vol atravessar a l'espectador. La imatge té molt de metafòric, fins i tot es pot considerar homèrica, la de l'heroi que rebentat per la vida, s'hi torna amb dignitat i mirant de cara el destí, amb el temor necessari i potser amb la resignació que no li queda altra camí que tornar-hi.

Que aquesta imatge tant suggerent, i que a mi m'ha agradat molt, hagi estat vetada m'ha preocupat. No escapa a ningú que les corridas no passen un període massa popular al nostre país, fins el punt que van ser prohibides a Catalunya. L'animadversió a aquesta manifestació cultural té diferents origens i matisos, des dels entorns que rebutgen el maltractament i la tortura dels animals, fins els que hi veuen un símbol cultural aliè, fins i tot imposat, i per tant rebutjable.

No entraré en aquests judicis, simplement assenyalaré que al marge de qualsevol altra consideració, l'art del toreig té un component estètic i èpic innegable. I que és una realitat vigent, i per tant subjecte de ser fotografiada, jutjada si cal, i utilitzada sense prejudicis. Per això em preocupa que s'hagi rebutjat al marge de la consideració objectiva que mereix aquesta fotografía, el missatge profund i humà que hauria d'estar per sobre de presupòsits o prejudicis de qualsevol tipus, per molt fonamentats que estiguin. És per això que considero un gest de certa baixesa, símptoma d'un preocupant sectarisme, haver-la descartat. Hagués estat un acte de maduresa utilitzar-la sense deixar-se afectar per lectures polítiques o ideològiques.