N'estic fins el capdamunt del Futbol Club Barcelona i altres reflexions

 N'he quedat fins el capdamunt del Futbol Club Barcelona aquests darrers dies. La presència exagerada d'aquesta entitat als mitjans de comunicació comença a ser decididament atordidora. En un moment donat, era realment difícil sintonitzar una ràdio o televisió que no fes referència a les vicissituds de la directiva d'aquest club. Jo no he estat mai especialment aficionat al futbol. M'hi vaig engrescar durant l'etapa de Guardiola, en que era cert que gaudia del joc espectacular, vistent, que practicava el Barça. Però mai m'ha malhumorat ni un instant si els resultats no acompanyen. Em provoca més aviat indiferència, què hi farem, i això fa entendre que no pugui suportar un partit de futbol anodí. Els trobo realment avorrits.

 Aquesta passió ha estat definitivament passatgera. Tot i gaudir de debò d'un bon partit, no passa d'un divertimento. I fins i tot he començat a tenir símptomes d'avorriment. Fins i tot fastigueig. Però sense passar-me de rosca, el que es tracta és de posar les coses al seu lloc, i en aquest sentit em sembla inquietant que els models socials siguin aquesta gent que juga al futbol no acostumen a exhibir massa enteniment, les entrevistes o declaracions són un mostrari d'ineptitud expressiva. No vull ser purità, només em queixo que siguin la porta excessivament oberta a una vulgaritat que ens acaba encomanant.

 Una lectura dels diaris esportius, els més venuts i llegits de llarg, dona una idea de la dimensió de la tragèdia.  No és que estigui en contra que tinguem espai on esbargir-nos, fugir de tota trascendència, de cap manera. Això seria caure en el puritanisme que també avorreixo. Ocorre que sense altres referents que tot aquest món superflu vernissat de trascendència, acabem també esdevenint superflus i també intrascendents. Per això les converses sobre futbol tenen tant d'èxit, potser perquè no sabem parlar de res veritablement seriós amb una certa profunditat.

Nominalisme i Sangria

 He sabut que una directiva europea acaba de declarar la denominació Sangria com aquell producte que s'ha elaborat i envasat específicament en aquells llocs on va tenir origen, bàsicament en terres hispàniques. Vaja, com el que en el seu dia es va fer amb el Champagne i el Cognac, però sense glamour.  I a ningú se li escapa que una Sangria, a diferència del  Champagne i el Cognac que tenen una elaboració força sofisticada amb estretes relacions telúriques que ho poden justificar, ens la podem preparar a casa en pocs minuts. Aquest contrast encara fa més curiós que fins i tot es proposi una denominació diguem-ne bastarda, a la manera del nostre Cava i el Brandy, en aquest cas Vino aromatizado (i en subtítol "al estilo sangría").  Perquè no ens enganyem, la sangria va néixer de la necessitat d'allargar els vins barats amb sucs de fruita durant les nits de festa.
 

  Tot plegat, planteja una qüestió filosòfica més de fons que enllaça amb l'antiga disputa mitjeval entre nominalistes i realistes. Si heu llegit el llibre El Nom de la Rosa, d'Umberto Eco, la reflecteix molt bé com ja indica el mateix títol. El nominalisme era el corrent que defensava que el nom de la cosa era un simple sospir, una veu, que no es corresponia amb cap arquetip existent més enllà de l'objecte real, en el nostre cas, el tetra-brick o la gerra particular de Sangria. La figura més important d'aquest corrent era Guillem d'Occam (1290-1347), que se les va haver amb els papes de l'època. En canvi, pels realistes que provenien directament del platonisme, adhuïen que els arquetips existien per si mateixos, i que per tant el nom de la cosa responia a una realitat pre-existent, última (els Universals) de la qual bevien (mai millor dit) i participarien cada sangria particular.
 

  És evident que cap paladar per més ensinistrat que estigui, podrà diferenciar una sangria elaborada a Lloret de Mar d'una en una cuina de Liverpool, pel que es pot adduir que els promotors d'aquesta normativa  s'alineen amb el realisme mitjeval, el ressusciten, ja que consideren que ja hi ha una essència pre-existent de la sangria,  l'arquetip de Sangria, de la qual participen totes les sangries particulars i que té com a tret fonamental que es produeix en uns llocs concrets. Per contra, els nominalistes pensarien que tant és, si la sangria particular té unes característiques específiques, la podrem anomenar com a tal realtivitzant-ne així la denominació. Però també pot ser al revés, els nominalistes són els que defensen la denominació de sangria a Europa, ja que pretenen que només es pot anomenar particularment aquelles que es produeixen en el nostre país, i en canvi els realistes defensarien l'existència de l'arquetip que sosté tota sangria, sigui on sigui que es produeixi.
 

 La veritat, és que no ho tinc clar, però el que si sé és aquestes ments preclares no són conscients de la trascendència d'aquesta decisió. Toca a la mateixa ontologia, la reflexió sobre el ser en sí mateix, de ple. La qual cosa no és broma, aquestes disputes van fer córrer molta sang en el seu dia. Algú els hauria d'avisar, doncs, on s'han ficat.

 Estic segur, que quan veieu algun turista vomitant borratxo la barreja de sangria i paella en un carrer de Lloret de Mar en la canícula d'agost, us convidarà a una profunda reflexió.

 

 

 

 

Som una Noció

                Llegeixo en un llibre sobre la història d’Europa algunes reflexions suggerents sobre el naixement del sentiment de pertinença nacional.  En la història de la humanitat és un fenòmen relativament recent, inflamat sobretot amb la revinguda del Romanticisme el segle XIX. Però fins passada l’edat mitjana, hi havia un sentiment d’identitat més o menys confús a la ciutat, vila,  a la comunitat que estaven sota el  mateix jou, i la identificació amb els que parlaven la mateixa llengua, i finalment a la Cristianitat en general. Tot plegat amb el sentiment predominant que la vida era un trànsit feixuc cap el cel o l infern, durant el qual amb prou feines es podia malviure. Això demostra que la nació no és inherent a cap vall, muntanya, riu o mar, només existeix en el cap de les persones, i en aquest sentit, es propi afirmar que al capdavall,  és una noció (sinó no s’entén el naixement de moltes nacions Africanes que no tenen cap lògica cultural ni sovint geogràfica).

                Tot això em ve al cap ara que entrem en un any en que celebrem dues efemèrides molt significatives. Una és el 300 aniversari de la  desfeta del 1714 i la caiguda de Barcelona en mans dels Borbons, i l’altra els 100 anys de l’inici de la primera Guerra Mundial. Quin sentiment amarava als habitants de Barcelona d’aquella època? Hi ha un biaix dificilment evitable, de llegir la història a la llum del moment present, i idealitzar un passat que si els que el varen viure aixequessin el cap, probablement ens mirarien com éssers dotats d’una notable fantasia. No manquen exemples fins i tot molt actuals d’afirmacions en aquest sentit, ridículament tendencioses. Jo penso que el 1714 crec que es lluitava més per negació, és a dir, pel que no es volia ser, que per afirmació positiva. I penso que en gran mesura, el sentiment nacional neix d’aquesta consciència identitària per oposició a allò que no es vol ser o es viu com una imposició.

                Però aquest sentiment ha evolucionat fins l’aberració, quan s’ha alçat a la Nació més enllà de les persones  i sublimar-la com un ens suprapersonal al qual es deu devoció fins el punt de d’exigir les vides dels seus habitants. Aquí és on enllaço amb el 1914 i l’espantosa hecatombe que va suposar, de la que a diferència del 1714 n'hem pogut encara conèixer testimonis de primera mà. Es va conjuminar l’orgull nacional malaltis, que negligia el valor de la vida individual, amb l’avenç tècnic. L‘esperit decimonònic i la tecnologia del segle XX. El resultat va ser una guerra d’extermini massiu, anònim, mecanitzat, cruel, res semblant al que la humanitat havia pogut viure abans. Aquest record hauria d'immunitzar-nos contra xovinismes de qualsevol origen. 

                I ara em planto en el present. Si el concepte Nació mereix algun respecte, només pot ser quan es posa al servei de les persones que hi viuen, i de rebot, a la resta del món. Quan és veritablement cultura en el sentit més autèntic. Només amb aquest concepte entre cella i cella tenen raó de ser referèndums i intencions independentistes. Perque, al cap i a la fi, és una cura d’humilitat recordar que només som una Noció.

 I feliç 2014. 

En la mort de la germaneta Genoveva

 

 Ahir, dia de Nadal, em vaig assabentar de la mort de la monja de les Germanetes de Jesús, sor Genoveva, coneguda com a sor Beba. Era una dona francesa, que fa més de seixanta anys va arribar al Matto Grosso Brasiler, on després arribaria Pere Casaldáliga que esdevingué el primer bisbe de la nova Prelazia de Sao Félix do Araguaia.

 Sor Genoveva, amb algunes companyes més, va fer la seva llar entre els indis Tapirapé. En aquells temps, a principis dels anys 50 del segle passat, quedaven menys de 60 integrants d'aquesta tribu, havien assumit que a causa de la pressió dels blancs i les malalties,  despareixerien ben aviat. En el fons, hi havia una pèrdua de l'autoestima. Les monges van deixar de costat allò que tradicionalment s'esperaria d'un missioner, convertir i batejar, i van integrar-se en aquesta comunitat abandonada, van canviar la seva tendència a la desintegració i desaparició, els van fer renèixer l'estima i els van salvar de l'extinció. Actualment, la tribu és formada per més de 1000 individus, i a tots, la germana Genoveva els ha vist néixer, i no n'han batejat ni un, cosa que fa posar les mans al cap a algun benpensant que no ha entès res.

 No la vaig arribar a conèixer. Quan vaig arribar a Sao Félix de Araguaia, fa tres anys, uns dies abans hi havia estat per allí. Però en sabia de la lectura de les memòries de Pere Casaldáliga. I la seva història, allunyadíssima de qualsevol aparador i fins i tot lògica terrenal, m'havia captivat. A l'església de Saó Félix hi havia una foto, que reprodueixo, d'aquesta dona extraordinària. Un antropòleg va qualificar aquesta experiència  com la més extraordinària de l'antropologia moderna.

 Avui dia se'ns ven una existència autèntica, focalitzada en el reconeixement, l'èxit professional, les gestes esportives, la realització personal i altres opcions més o menys sofisticades. A mi no se m'acudeix res de més autèntic que aquesta existència silenciosa però tossuda, que un dia va prendre un compromís amb Déu i els homes, i l'ha portat fins el final dels seus dies. Fins el darrer alè va estar envoltada dels seus estimats germans indis.

Una vida així només es pot entendre per la descoberta i vivència d'una vocació, en el sentit més profund del terme, a la qual es respon amb fidelitat. Aquests dos conceptes ens semblen ben allunyats, avui dia. La mateixa idea que estem cridats a tenir una vida plena de veritat, resulta estrany, i no diguem de la fidelitat en un compromís, avui que tot resulta fútil, provisional, o com se sol dir, líquid. Però és que només podem donar sentit a la nostra vida des d'aquests supòsits. Això deu ser reeixir de veritat.  Aquesta dona s'enfadaria amb mi si li digués que em sento mediocre, perquè era així de prostrats com va trobar els Tapirapé.

 

 Jo, a partir d'ara, la tindré dins del meu santoral particular.  No se m'acut una millor celebració del Nadal.

 

 

Si en voleu saber més: http://leonardoboff.wordpress.com/2013/09/30/a-morte-da-irma-genoveva-a-parteira-do-povo-tapirape/

 

El Danubi

 Per fi he acabat el llibre El Danubi, de Claudio Magris. No és que hagi diletat la lectura. Vaig perdre el llibre, i fa cosa d'un mes em va aparèixer inesperadament en un lloc impensat. Primer diré que no és un llibre que aconselli a ningú, i no perquè no valgui la pena. Precisament perquè pot ser feixuc, segons els gustos, per la seva erudició i que com el mateix Danubi en la major par del seu recorregut, transcorre pausat, massiu. L'autor, a través d'un recorregut que va realitzar des de la font del riu fins la desembocadura, va desfilant la història i les anècdotes lligades a les ciutats, llocs, cultures i gent que s'hi troba. És per tant un viatge des del cor d'Europa, pels balcans i la zona carpàtica. Resulta fascinant descobrir així tot un món que ens resulta, a nosaltres els meditarranis, desconegut. S'entén una mica millor tot el que era él món Haugsbúrgic, que pivotava en gran mesura al voltant d'aquest eix fluvial, i com la història s'entrellaça en les seves ribes, des dels Tracis, Romans, Panònics, Romanesos, Croates, Macedonis, Búlgars, Tàtars, Rutgens...mareja la quantitat de pobles i cultures que s'hi han barrejat i encara hi són presents. Fins i tot fa esment de la Nova Barcelona, l'efímera ciutat fundada el 1734 per part dels exiliats de la desfeta del 1714.

El llibre no és un simple anecdotari o llistat de fets i observacions, el va filant amb reflexions personals, un humor subtil i una mirada amable, poètica, que és el que enganxa al lector. El llibre va ser escrit el 1984, també són ben curioses les observacions que realitza en aquell moment, a la vista del que ha succeït des d'aleshores, el més rellevant, la caiguda del mur de Berlín i del bloc soviètic, l'arribada de les democràcies i la guerra dels Balcans.  Fa bona, una reflexió que he subratllat en el llibre, profètica:

 

La vida, deia Kierkegaard, només es pot entendre mirant enrere, tot i que s'ha de viure mirant endavant, o sigui, cap a coses que no existeixen

 

Llegir amb perspectiva un llibre així, doncs, ajuda a posar-se en l'època, al punt de vista de l'escriptor abans no passés tot això, i adonar-se de com d'ingenus érem aleshores quan no podíem ni remotament preveure el que anava a ocórrer. I també ajuda a comprendre-ho millor. La mateixa impressió, més agusada, la vaig tenir quan vaig fullejar un recull d'entrevistes a personatges rellevants dels anys 60-70 del segle passat, titulada Entrevista con la Historia, i contrastar el que finalment ha ocorregut amb les percepcions i opinions d'aquests subjectes. Un dia en faré un comentari.

 Una altra cosa que m'ha resultat interessant és veure-hi l'embrió, el rastre, d'obres posteriors de Claudio Magris que ja he llegit (El infinito viajar i A cegues). Sembla que aquests llibres surtin del no-res, i en canvi hi ha un treball previ, de lectura, reflexió, ingent per cada obra de certa qualitat.

 

 Bé, si en teniu ganes, llegiu-lo, us ho recomano però no m'ho recrimineu.

 

 

 

Neo-existencialisme

   
Llegeixo a la viquipèdia, per no passar-me més del compte de llest, la definició d'existencialisme: La supremacia de l'existència sobre la essència de l'home, la consideració de l'ésser al drama immediat de l'existència dins un mateix i amb els altres, l'anàlisi dels sentiments que revelen la immersió limitada i individual de l'home al món.

    En resum, allò que val és el jo concret, dins l'espai que ens dona la vida i la resta som comparses els uns dels altres i deixa't estar de punyetes. És una síntesi reconec que inadequada, perquè l'existencialisme abraça corrents de pensament en alguns aspectes contraposats, però em serveix pel que volia compartir, perquè és l'acepció que s'obre camí, crec que no molt discretament.

  Això m'ha vingut al cap per alguns anuncis que he vist darrerament, certament inquietants en aquest sentit, perquè coven  sense embuts aquesta idea. El més recent el del Banc Sabadell, on uns, per mi desconeguts, científics parlen a un auditori anònim que només se'ns mostra d'esquenes i uniforme, en un espai asèptic i en blanc i negre, sobre les promeses de la ciència que aviat podrà crear òrgans, per reemplaçar els que ens comencin a fallar i així allargar la nostra vida. El format em sembla claustrofòbic, de por. Al darrera, hi ha el missatge gens subliminal que cal signar plans de pensions per sostenir una vida que es preveu tan llarga. A això es redueix el misteri de l'existència, doncs, ves per on.

Una altra evidència és la penetració que té el missatge que la vida es focalitza en la recerca d'emocions, sempre centrades en el jo, com la seva mateixa essència. Un cas paradigmàtic és en Kilian Jornet (no crec que tingui molt de temps de llegir, ni escriure sospito, pel que caldria exonerar-lo de qualsevol culpa). El títol del penúltim llibre, Córrer o morir, és una esplèndida i també inquietant síntesi d'aquest corrent. La mateixa actitud dels skyrunners, que contrasta amb la idea romàntica de fa unes dècades en que s'endinsaven a la muntanya amb un respecte contemplatiu, es gaudia del misteri, l'han trastocat en l'escenari que està en funció del propi jo que busca el gaudi quasi narcisista (i perdoneu la generalització). I mira, francament, entre córrer i morir, hi ha un munt de coses que crec que ni es pot imaginar el negre que va escriure aquest llibre.

Tot gira la voltant de la mateixa idea, es nega implícitament la noció de sentit en l'acepció més profunda, es fa  lloança de l'immediatesa, i l'afirmació del jo i la intensitat de les experiències subjectives i, de forma contradictòria, alhora que proposa engolir la vida amb ànsia ens empeny a allargassar-la. No hi ha cap horitzó finalista, cap gran discurs que doni resposta a tothom, sense exclusions. Life is short, play hard, com deia aquell.

  I en tots dos casos, aquest existencialisme que si fos assumit explícitament pot donar peu a actituds molt autèntiques (vegeu Camus, Kierkegaard, Marcel...), acaba vampiritzat pels interessos mercantilistes, tancant un cercle que difícilment en podem dir virtuós.

 

 

 

 

 

 

Geocentrisme

 Aquests darrers dies m'he entretingut en un parell de blogs que defensen el geocentrisme, això és, que la terra és el centre de l'univers, en sentit estricte, i tot, absolutament tot, gira al seu voltant, inclosos el Sol, la resta de planetes i els quàsars més allunyats. És la recuperació, convençuda, del model atronòmic previ a Kepler i Copèrnic, només que redimensionat al coneixement actual de l'existència de galàxies i altres objectes astronòmics. La qual cosa, al meu entendre, el fa més agosarat.

La reacció primària en general, és de comprensible repulsa. El motiu fonamental és que en la defensa del geocentrisme també hi veiem associada una interpretació literal de la Bíblia i per tant tot un reguitzell de creences que o bé qualifiquem d'acientífiques o directament de superxeria: creacionisme i de pas tot allò que de la Bíblia com a Revelació irrefutable, se'n pugui inferir normalment amb una lectura literal i de retuc, el que digui l'Eslgésia de torn. En aquest cas, els apologetes del geocentrisme que he consultat,  es declaren catòlics però no entraré a analitzer tot el que penja darrera la seva defensa.  En cert sentit, doncs, l'aprehensió inicial està justificada per culpa dels mateixos que defensen el geocentrisme. Crec que uns i altres pequen d'un prejudici, evident en els segons, però també cert i més subtil en els primers.

En ciència no parlem mai de veritats inconcrovertibles, allò que en termes religiosos se'n diuen dogmes, i el progrés científic es basa en el principi de falsabilitat: acceptem un model o teoria sempre que no la poguem refutar amb un altre model o teoria que expliqui millor els fenòmens que observem. L'epistemologia moderna reconeix, doncs, que la veritat darrera és esmuyedisa, i només divaguem al seu entorn sense atansar-la mai. Per tant, si aquest procés de falsabilitat i successió de teories s'ha dut a terme de forma honesta, el geocentrisme és un model superat, així com l'heliocentrisme, i s'accepta que la Terra és un planeta que depèn d'una estrella de mida mitjana que habita en un sector perifèric d'una galàxia d'allò més normal (Karl Popper va establir perfectament l'epistemiologia de la ciència, llegiu-lo si us plau si us queden dubtes).

Recuperar el geocentrisme tindria cabuda com una reformulació d'un model que permeti explicar millor els fenòmens i experiments que hem anat observant, contrastat amb el model cosmològic actual, però és una perversió partir de la base que ha de ser cert a partir d'una revelació de naturalesa sobrenatural. És fer la casa per la teulada, sé el que vull demostrar i elaboro tot un constructe, incloses refutacions i escepticismes més o menys fonamentats contra les bases de la teoria vigent, per apuntar en aquesta direcció.

La mateixa crítica es pot fer als que creuen estar del costat de la raó científica. El rebuig espontani de la teoria tampoc es pot considerar seriós. En tot cas, cal contrastar les teories respectives i acceptar la que millor s'harmonitzi amb el coneixement actual. I també es pot acceptar el joc, en principi sa, de ressuscitar una teoria superada, per netejar els dogmes que per passiva acceptem. I en tot cas, tampoc és acceptable elevar a la consideració de dogma certes assumpcions, per exemple l'evolucionisme darwinià. Perquè "només" és el millor que tenim per explicar l'existència i diversitat de les espècies vivents, com ho era abans l'evolucionisme lamarquià. I això tenint en compte els buits que presenta, el més evident la manca de registres fòssils continus altrament comprensible. Però no tenim res de millor i fins i tot té fonaments moleculars. Fixar-se en aquestes mancances i amb aquestes justificar el creacionisme, que no té res de científic sinó que suposa una intervenció sobrenatural, i per tant no demostrable, és un greu error, doncs, o en tot cas cal emmarcar-ho en l'àmbit de la creença. El que s'escau, és presentar una teoria alternativa, contrastar-la, i si explica millor l'aparició i diversitat de les formes de vida, s'acceptaria. Però això no és així, fins ara.

Els que defensen el darwinisme a ultrança com un dogma cauen de manera subtil en el mateix "pecat", i perdoneu l'expressió religiosa. Aferrar-s'hi i fins i tot prendre-ho com a prova final del materialisme (la matèria s'explica per ella mateixa), és també un error recurrent, com tot epistemòleg honest reconeix. La raó té límits, mal ens pesi, la qual cosa no vol dir que tot allò més enllà de la raó no sigui raonable, però així mateix, la ciència ha de ser independent de qualsevol presumpció prèvia, i ser honesta que no pot arribar a les preguntes últimes, i també se li escapa les reflexions de tipus ètic oo moral, tot i que les ha d'acompanyar. Sempre hi ha un espai pel misteri, en el qual rau les preguntes últimes, per exemple, perquè existeix alguna cosa, enlloc del no-res?

Jo, personalment, trobo fascinant l'actual model, d'una bellesa subjugant i em semblaria propi d'un déu mediocre el model geocèntric. És en aquest sentit aquesta afirmació, que sona a boutade, que algun científic fa, com Eduardo Punset, que li resultaria decebedor que Déu existís. Tot depèn del concepte de Déu que tingui. Però tot això són creences, que no és sinònim de ximpleries, que ens ensenyen com és de difícil l'honestedat intelectual.