Carib

 Em diuen que a Catalunya ha arribat l'hivern, i em corprèn la imatge d'una cortina de neu que busca repòs sobre els prats, fins fa poc agostejats, cansats de l'estiu i la tardor. El paisatge de la muntanya s'adorm sota un llençol blanc, suaument, lluny de la nostra mirada, arrecerats del fred.

 M'estranya que m'assalti aquesta melancòlica imatge, des de la costa del Carib, la costa dels Miskitos a Nicaragua. Potser perquè aquí costa creure que en algun lloc existeix l'hivern. L'aire és càlid, però constantment refrescat per una impetuosa marinada que no cesa i marceix les palmeres sense repòs. Ara de nou faig repàs del que sabia de Nicaragua i d'aquesta zona abans d'arribar. Per exemple, a mi em ressonava a la inacabable guerra civil i la Contra finançada per l'administració del Reagan, la revolució sandinista, l'infame Somoza, un immens llac al bell mig, el delirant projecte de fer-ne una alternativa al canal de Panamà, i una pel·lícula, La Costa dels Miskitos, on Harrison Ford interpreta un inventor genialoide que per fugir de la mediocritat del seu país arrossega a la seva família a les boscúries d'aquest lloc, per encetar una vida ideal, sense restriccions a la seva creativitat. No cal dir que acaba en catàstrofe.

 Però ara, a més, sé que la regió Miskita no té res a veure amb que hi hagi mosquits, que també n'hi ha i força, sinó a la ètnia majoritària, els Miskitos, els pobladors ancestrals d'aquesta costa, inclòs el carib Hondureny. També hi ha descendents afroamericans, criolls, garífunas i algun grup ètnic més. L'estrany són blancs europeus com jo. Els únics que he trobat eren morts: les tombes arrenglerades enmig de la verdor tropical d'una família alemana, datades del segle XIX, missioners que varen importar la religió Morava, em sembla que una forma de luteranisme, i que és la religió preeminent aquí. Què va empènyer aquesta gent a perdre's aquí en aquells temps? Si ara com ara, és una zona encara aïllada. Només hi ha una carretera sense pavimentar que comunica amb Managua, i regularment, quan plou molt, que és molt freqüent, queda tallada. El fet és que la seva herència ha perdurat. Les esglesioles, en la seva xaronia, proven d'imitar a petita escala les sòbries catedrals del centre d'Europa, amb uns campanars punxeguts pensats per evitar que la neu s'hi acumuli, una neu que aquí, mai veuran. I em torna a recordar la blanca cortina, que plàcidament es clou sobre els meus enyorats prats i cims. I em sento empès per aquesta melangia, extemporània fins que una nena,  bruna i vestit blanc com un floc, s'apropa a remullar-se els peus vora la mar i em rescata, sense que sàpiga del cert si encara estic somniant.

Calanga

 Ja no em crec allò que no tornaré a banyar-me en el mateix riu. O potser la vida a voltes sembla una sínia que no para de girar fins que no ens haguem assedegat de l'aigua que toca. Jo no pensava mai que tornaria a Calanga, la zona mes arraconada del districte de Manhiça al sud de Moçambic. El riu Incomati, que neix a Sudàfrica, serpenteja paral·lel a la costa durant un centenar o mes de quilometres abans d'abandonar-se al mar, sobre una plana, una baixa en diuen aquí, cada vegada mes envaïda per una extensa plantació de canya de sucre. I entre el riu i la mar s'estén una ampla franja arenosa, feta de dunes fossilitzades per la vegetació fins arribar a la darrera renglera de dunes ja nues, encara vives, que avancen des del Indic amb una parsimònia geològica. Això es Calanga, que encara resta quasi aïllada durant mig any degut a la crescuda de les aigües durant l'època de  pluges, les cheias. Es una de les poques coses que sembla que no hagi canviat aquí des que vaig arribar per primera vegada (ja fa massa anys perquè m'atreveixi a comptar-ho). Als habitants de Calanga no els tenen massa en compte de moment. Perquè a la resta del districte ja hi ha arribat una carretera ben asfaltada, no el tapis d'esvorancs que havia estat, els centres de salut ja distribueixen tots tractament antiretroviral pels malalts de VIH/Sida, que s'ha reduït a una sola píndola. Sembla llunya quan pocs tenien accés a un tractament feixuc i el test del VIH estava rodejat d'un estigma que ara ja s'està vencent. Amb la carretera asfaltada també han arribat els cotxes, abunden els 4x4, les xapes semblen força noves i ja no veig els machibombos destartalats que circulaven amb l'eix desviat i donava la impressió que es movien en diagonal, hi ha tres caixers automatics, quatre sucursals bancaries que es col·lapsen a final de mes i es pot prendre un bon cafè expresso . El país progressa, en termes economics, les cabanes de canyís estan desapareixent per donar pas a les de maó i es donen els contrastos indigeribles, com un adolescent que s'estira sense harmonia, la pobresa de sempre, la riquesa rampant, els luxes mes occidentals (no hi ha quasi ningú sense smartphone, sovint d'última generació). Fins i tot la malaria recula, no se si avergonyida o per la intensa activitat de prevenció que es duu a terme.

 Però Calanga i les zones mes allunyades continuen amb el mateix aspecte, cases de canyis, tot reculat,  i ens recorden que el que veiem a peu de carretera encara es l'excepció. He pogut arribar fins una llacuna litoral, lluny de tot on es encara impossible sentir el tràfec creixent de Manhiça, un lloc esplèndid encerclat de les dunes que la separen de l'oceà i on encara un temeria que l'abandonessin, encara que em tempta perdre-m'hi.

Caça major

Hi ha una cançó de Caetano Veloso que enceta, "vuelvo al sur, como quien vuelve al amor...", i tal i qual. Li tinc una certa tírria al Veloso, per raons que ara no explicaré, i només m'ha vingut al cap quan he tornat a Namíbia. Trepitjo, sense proposar-m'ho, paisatges coneguts com qui no pot deixar de donar voltes i més voltes per acabar trepitjant sempre els mateixos escenaris.

 És curiós com s'esvaiex l'excitació de la novetat. Bé, no és per aquí on volia portar l'entrada. En el meu vagareig per Tsumkwe constituency, a Otjodutjapa region, tocant amb la frontera amb Botswana he topat amb un pavelló de caçadors. Una cabana d'acabats sibarites, fusta i palla, a redós d'un baobab monstruós.

 Allí hi venen a fer estada caçadors alemanys, americans, anglesos, potser espanyols, que paguen una picossada obscena per clavar un tiro entre cella i cella d'un elefant i després anar a sopar sota la nit de la sabana amb un filet de Kudu. En el poblat del costat reposaven filera una dotzena de calaveres d'elefant, tant grans com rabasses, i en una cabana, arrenglerats els ullals d'ivori. He pogut agafar-ne un, i m'ha sorprès la densitat d'aquesta matèria. Un ullal d'un elefant adult deu pesar no menys de 70 kilos. 

 Quin estrany plaer podem trobar en matar aquestes bèsties? I qui diu elefants, també pot esmentar les grans peces cobdiciades per aquests caçadors d'elit, que paguen el que siguin per afussellar un ós polar, un lleó o una morsa. 

 Aquesta activitat es justifica perquè precisament permet controlar la caça i dona dividends a aquestes reserves per a que puguin gestionar-se i sobreviure. En un llibre que vaig llegir fa temps, "Lo que el dinero no puede comprar, límites morales del mercado", reflexionava precisament sobre el fet que hi ha coses a les quals no se'ls pot posar valor si de fet les acabem pervertint, o pervertim el seu sentit darrer. Exemplificava per exemple això de la morsa. Als esquimals de no sé quina regió del Àrtic els donen quotes per matar morses per la seva manutenció, i el que fan és venen part de les quotes a un d'aquests caçadors la qual cosa resulta en uns beneficis més grans. Certament, segons les lleis del mercat això és impecable però transgredeix el sentit inicial d'aquesta llei, preservar i mantenir la vida tradicional dels inuits. 

 Al cap i a la fi, el que passa amb aquestes reserves no deixa de ser paral·lel. Hi ha alguna cosa perversa que s'amaga en la necessitat d'occir aquests grans animals, precisament per protegir-los. Ara que ha començat aquest programa d'economia en colors, estaria bé fer-ne alguna reflexió. Per exemple, seria molt interessant comentar aquesta aberració del mercat que ha fet quasi desaparèixer els rinoceronts, degut a la demanda absurda de les seves banyes que no tenen més propietats medicinals que les ungles dels peus. Només són queratina. Però la raresa d'aquests trofeus, encara atia més la creença en les seves propietats, ves per on. Si bé ara celebrem que el Nobel de Medicina s'ha atorgat a una metgessa que va aïllar d'un producte de la medicina tradicional xinesa un fàrmac que ara és a l'avantguarda del tractament contra la malària, la mateixa medicina tradicional està exterminant una relíquia del passat, un ésser vivent. 

 Perquè al cap i a la fi, i aquí és on volia arribar, una de les coses que ens fa més genuïnament humans és la capacitat de meravellar-nos, d'admirar-nos per que qualsevol minúcia viva, prodigi de la creació, que només pot portar a un sincer respecte, veneració, per qualsevol ésser animat. 

 Per això, qui fot un tiro entre cella i cella a un elefant, ha oblidat alguna cosa molt important pel camí.

El canvi climàtic

Una de les característiques dels nostres temps és que es pot fer brama de tot. La xarxa així ho permet i donem, ni que sigui inconscientment, acta de veracitat a qualsevol cosa que es publiqui. Cap problema, si no es tracta d'assumptes que poden afectar la supervivència. Perquè al cap i a la fi, allò que preval és la veritat (o la realitat, com li vulguis dir), que és molt tossuda la pintem com la pintem. 

 Amb el tema del canvi climàtic això queda ben palès. Hi ha els qui l'assumeixen com a bo, els indiferents, com a mínim la majoria que fan la viu-viu a una mena de música de fons a la qual ja s'hi han acostumat, i els negacionistes. No m'importaria massa si no fos la trascendència que té aquest moment històric. Negar-lo corre el risc de fer el mateix paper dels violinistes del Titanic. És massa greu, per poc que s'hi cregui, com per prendre-s'ho a la lleugera. Ser-hi indiferent és anàleg a la inconsciència. 

 El fenomen del negacionisme no és nou. Hi havia negacionisme en el seu dia que el tabac fos perjudicial per la salut. La ciència i les dades epidemiològiques s'han imposat i ja ningú gosa negar-ho. També hi ha negacionistes, que afirmen que el virus del VIH (el causant de la sida), no existeix o que la terra és el centre de l'univers, i alguns de ben sinistres com els que neguen l'holocaust jueu o que Anna Frank fos un personatge real. Amb el tema del canvi climàtic, com amb el del tabac, s'hi amaguen interessos gens ocults. Les indústries de combustibles fòssils, començant pel carbó, són les primeres. Perquè ara resultarà que la fi de l'energia fòssil no serà provocada pel seu esgotament (les tècniques d'extracció fan possible obrir pous on fa dècades era impensable), sinó perquè són ambientalment insostenibles. Podria ser una bona notícia que portés a un canvi de paradigma energètic i un cataplasma per molts conflictes regionals. Tot em fa pensar que la qüestió palestina es solucinaria amb una transició energètica, ens oblidaríem de l'orient mitjà i els conflictes d'allí moririen per inanició. 

 Per posar en dubte qualsevol negacionisme, primer cal veure quins interessos pot tenir aquell o aquells que el sostenen. Si aquest existeix, ja n'hi ha prou per posar-lo en quarantena. En segon lloc, l'elaboració dels seus arguments sol ser poc menys que paranoica, ideant teories sobre els que ells creuen que han muntat una gran mentida. És molt fàcil posar en dubte qualsevol cosa, només cal identificar un interès ocult (el de les indústries fòssils no ho és) i bastir un argument. 

 Pel costat dels que accepten la realitat del canvi climàtic, sorprèn la lleugeresa amb que es comenta, quasi com una qüestió anecdòtica: que si els pingüins muden de plomes més tard, les tortugues marines pondran els ous en platges diferents, el conreu de la vinya buscarà més altes altituds, i el conreu de l'arròs es popularitzarà als Països Baixos. No és massa seriós, fins i tot descoratja. 

 Vivim en un planeta fràgil, una fragilitat que els astronautes expliquen molt bé quan retornen a la terra. Només habitem la petita pell d'un planeta d'una singularitat fins ara única, amb un delicadíssim i astorador equilibri que fa que els ecosistemes rutllin, des de la posició exacta respecte al Sol fins la inclinació de l'angle de rotació. I a més rutillin i produeixin una bellesa indescriptible. Pensar, en altres termes, que a això li poguem estar posant fi, o si més no degradant fins que sigui irreconeixible, ens hauria d'estremir i ni que tinguéssim arguments més o menys pregons acceptar per prudència que el canvi climàtic és una realitat i si no ens ho creiem, fer de manera que la ciència respongui a aquestes preguntes amb independència, sense biaixos i claredat, inclòs que l'Anna Frank va existir realment i els seus diaris són verídics. Perquè a nivell personal, no podem anar verificant tot allò que ens donen però sí tenir accés a les fonts i bastir una necessària confiança en elles. És l'únic estrep que ens queda per aferrar-nos abans no sigui massa tard. 

Pensions de jubilació

Com cada mes d'agost han proliferat barrejades a voltes d'una forma obscena amb la realitat més crua, les típiques notícies d'estiu: rècords de truites de patates, l'avançament de la mudança de les plomes dels pingüins del zoo de Barcelona, l'idil·li d'Eugenia i José Coronado i la tragèdia quotidiana dels immigrants. El poti-poti és entre tragicòmic i esfereïdor.

 Una d'aquestes notícies va ser una mobilització que la secció juvenil de la UGT, que s'anomena Avalot, per reclamar que els anys d'estudi de postgrau comptabilitzin com a cotització per la jubilació, atès que els joves cada vegada s'incorporen més tard al mercat de treball i per tant tenen menys anys cotitzats. Traient el probable filtre estiuenc, a mi m'ha cridat l'atenció que el jovent revolucionari es preocupi per una jubilació incerta i llunyana. Suposo que fan molts més actes i s'ocupen de molts més aspectes sobre la situació laboral i social dels joves, perquè no imagino aquests plantejaments el maig del 68, o és que el jovent s'ha tornat extraordinàriament conservador i mancat d'idees?

 En tot cas, el fet que aquesta preocupació s'hagi filtrat fins aquells pels quals la jubilació és un horitzó remot, i que pel mig hauran de delmar amb mil conflictes alguns dels quals encara no podem imaginar, és simptomàtic.

Com també ho és que al centre del debat de la independència estiguin també les pensions. Sona poc trascendent, però no cal molta àlgebra per comprovar que el sistema actual és insostenible. El tema és tan sensible que ningú gosa agafar-lo per les banyes. L'horitzó d'una vellesa pobra i desamparada esgarrifa a qualsevol. El progrés, amb una dialèctica sovint frustrant, ha portat a aquesta situació. La gent cada vegada viu més anys, es tenen menys fills i les pensions es basen precisament en la contribució actual dels treballadors, la gent en edat de treballar. Si la piràmide s'inverteix, s'ensorra. És evident.

 Assegurar-se una pensió ha esdevingut un galvanitzador social. Mantenir-se prou anys cotitzant una fita. Com amb les hipoteques, cal pensar si això no duu també a una certa esclerosi social, amputa les veritables aspiracions i capacitats dels qui sense aquest esquer portarien una vida diferent.

 La idea original de l'estat del benestar, assegurar a la gent gran un ocàs digne, s'ha trastocat. El motor ara com ara és la por a la vellesa, considerada des de l'antigor la maledicció per antomomàsia, encara que es pinti de daurat com en alguns espots publicitaris. Més que la mort i tot, de la qual n'és preàmbul. Precisament aquí voldria fer un parell de reflexions, En primer lloc, això de la pensió sofreix del que se'n diu en termes epidemiològics una greu biaix, que per evident passa desapercebut. Els qui moren abans de l'edat de jubilació o poc després, no en gaudeixen i probablement maleirien haver esmerçat les seves vides adquirint un dret que mai hauran pogut disfrutar. Com que ja no parlen, els altres continuarem perseguint l'esquer. I és que sense aquest pòsit de pèrdues, potser el sistema de pensions ja no seria sostenible de fa anys. Per entendre'ns, seria una catàtrofe si algun dia s'arriba a predir amb certesa l'esperança de vida individual. Cadascú de nosañltres prendria les decisions adequades segons el seu fat i resultarà que molts es sublevaran contra el fet de contribuir per un privilegi del que ells mai fruiran. Crec que quan es dissenyi aquesta mena de "predictor", les instàncies polítiques el prohibiran o l'amagaran. 

La segona reflexió és sobre el sentit mateix d'envellir. Com he dit, aquesta és la màxima maledicció contra la que lluitem amb èxits sempre temporals. Ara s'ha posat de moda això de diferenciar entre l'edat cronològica i la biològica. Em sembla una bestiesa metafísica. També estan en un cert auge els corrents filosòfics que es deixen estar de trascendències i metafísiques, i apunten que l'únic en que cal confiar i posar els goigs i les esperances és en l'evolució il·limitada de la ciència i la tècnica que porti a bandejar la vellesa, la malaltia i fins i tot la mort. Però com que de moment això no sembla que sigui molt immediat, caldrà continuar debatent sobre el futur de les pensions. Però no estaria malament recuperar allò que l'important és el camí, no la meta. Ja sé que és un tòpic, però si el tòpic es redescobreix pot resultar novedós i tot i  ajuda mirar els coses d'una forma diferent i més creativa. Al cap i a la fi, tot es redueix a una vida amb sentit, i no podem deixar que la resposta la segresti ua incerta, llunyana i cada vegada més improbable pensió de jubilació.

Ebola

 El ritual es repeteix cada vint o trenta quilòmetres a les atrotinades pistes de Sierra Leona. Un control policial, un cordill amb pedaços de plàstic que fa de  barrera, baixem del cotxe, ens prenen la temperatura amb una pistoleta d'infraroigs, ens rentem les mans amb aigua amb clor, i si la temperatura és normal ens deixen continuar el viatge. És admirable la mobilització nacional que ha portat al país a quasi eradicar la malaltia. 

Només queden un parell de cadenes de transmissió en un barri de la capital i un districte al costat, Port Loko. 7 o 8 casos setmanals, lluny dels 500 que s'havien arribat a declarara cap a l'octubre o novembre de l'any passat.

 En certa manera, el país viu una mena de situació post-bèl·lica. A tot arreu hi ha missatges de sensibilització, a  més dels controls policials, les estacions de confinament dels casos sospitosos, ara quasi buides, el toc de queda encara vigent a partir de les deu de la nit en tot el país, i les sis de la tarda allí on encara hi ha casos. No s'ho prenen a broma. He vist uns militars fuetejar amb una tija a dos joves que a les sis i mitja encara no havien tornat a casa. 

 E-bo-la. Tres síl·labes que han fet el salt a l'imaginari col·lectiu. Fins ara era sinònim d'una malaltia exòtica que passava en el cor de la jungla equatorial, inspiradora de pel·lícules més o menys encertades (Twelve monkeys, Estallido). Ebola també és símptoma d'una època. Ha traspassat el seu lloc natural i ha arribat a plantar-se als Estats Units o a Espanya i ens ha esfereït. La manca de control, allò desconegut, la mort, no hi estem acostumats. Tenim el papus davant de casa i ha trucat la porta. La por el precedeix, i amb ell l'estigma. N'he pogut sentir un tast, en algun entorn en que se m'ha recomanat de no deixar-m'hi caure uns dies per una por sense fonament. I és una experiència recurrent entre tothom que hagi trepitjat Guinea, Libèria o Sierra Leona aquests darrers mesos. La por a la por, el terror secret anul·la la solidaritat i redueix a qui se'n fa portador a un ésser ense drets, alienat. Només cal una etiqueta per a engegar aquest mecanisme pervers.

En certa manera, el Ebola ha vingut per quedar-se, tant en l'imaginari com en la realitat. Una petita reflexió sobre aquest brot epidèmic fa entendre que hi ha una causa ecològica al darrera. Els vectors, rat-penats i micos, han pogut contactar (ser devorats), per persones que han accedit als seus hàbitats més aculats. L'home de fet, ha anat a buscar el virus, no al revés, amb les activitats d'explotació forestal, mineres, i l'han portat fins les grans conurbacions on la transmissió era ben fàcil i la malaltia no es podia autolimitar com havia passat fins ara. Cal esperar que els casos de Ebola vagin aparaixent periòdicament, de forma esporàdica, en aquests països. Em sembla inevitable i així ja ha ocorregut a Libèria on havien eradicat oficialment la malaltia. La resposta ha estat mecànica, quasi. Provar de desenvolupar una vacuna que sigui eficaç, sense pensar una mica més en les causes de fons. En cert sentit, darrera de les vacunes sí que hi ha un discurs ideològic.

 Al districte de Bombali, el propietari de la casa d'hostes m'ha ofert de fer negocis amb els minerals que explota, no sé si de forma legal o il·legal. Qui em conegui convindrà també que aquest home no té nas pels negocis. En tot cas, em va ensenyar unes mostres de pedra negra (black stone), d'on s'extreu el coltan, element essencial per fabricar telèfons mòbils, extret de les profunditats de la selva cada vegada més malmesa. Així, cada vegada que en fem ús, es tanca aquest cercle perniciós, sense saber que hem col·laborat en tot aquest desori. I  es confirma allò de l'efecte papallona. 

Sierra Leona II

 Sempre que visito per primera vegada un país, després de conèixer-lo una mica i informar-me, faig un interessant exercici. Provo de recordar la percepció que en tenia abans de trepitjar-lo, i així puc adonar-me del prejudici, concepcions que poden habitar en el cap de qualsevol altra persona. Per exemple, si esmento Sierra Leona avui dia, quan torni a Barcelona, vindrà al cap automàticament la paraula Ebola i la imatge de moribunds, sagnant per tots els orificis, vagarejant pel país. Després potser algú li suggereixi la pel·lícula Diamantes de Sangre, amb Leonardo Di Caprio, seguidament li suggerirà una guerra interminable i cruel sense que arribi a posar cap nom concret als bel·ligerants, i finalment pobresa, mangos, tròpic, o amb prou feines la podria localitzar en el mapa. 

 Això del Ebola ho tractaré en una altra entrada, perquè hi ha molt per explicar. La pel·lícula Diamantes de Sangre té un rerafons real, però tampoc hi entraré. Això de la guerra, tot i que el coneixement que se'n deu tenir sigui molt general, imprecís, és ben real i ha marcat la història recent del país. Ho explicaré d'una forma clara com van anar les coses:

L'exècit liberià del NFPL va ajudar els rebles del RUF a lluitar contra el SLA, del qual es va escindir el NPRC i el AFRC, mentre la població civil es protegia de tots ells mitjançat les CDF, i en algun moment van entrar en joc forces mercenàries pagades pel govern per foragitar no se sap ben bé si el RUF o el NPRC o tots plegats, encara que, això si, tothom defensava la renovació democràtica del país. I també els unia el fet que, sobre el terreny, enrolaven nens soldats, i mostraven una crueltat gratuïta contra els civils als quals pretenien redimir (excepte les CDF, que es defensaven precisament de tot això). M'heu seguit? Només és una síntesi de tretze anys atroços que els més doctes historiadors encara proven d'entendre-ho, com qui vol desentortolligar un fus que s'enfonsa fins el temps de la fundació de la colònia, però el que és cert és que pel país encara vagaregen mutilats, persones a les quals alguna de les faccions amputava de viu en viu un braç, una cama, o ambdós, i que ens recorden. Tornant de Bombali, un home en l'edat d'haver viscut la joventut durant aquesta guerra civil, entre el 1991 i el 2004, s'ha apropat a la finestra del cotxe. Vestia una gavardina polsosa, un gorro de llana trenat amb els colors de Jamaica i una samarreta negra. S'aguantava sobre dues crosses, la cama dreta tallada per sota del genoll. Li he donat una llauna de foie de vaca que acabava de comprar, s'ha apartat, ha deixat les crosses al terra i s'ha assegut per llepar-ne el contingut amb els dits. I he pensat que al cap i a la fi, no hi havia res tant real com l'absència d'aquella cama.