El rei Lear

 He anat a veure abans no deixi la cartellera El Rei Lear, al teatre lliure. I també perquè volia veure ni que fos una vegada en la meva vida l'esplèndida Núria Espert actuant. Si recordo bé, ja he vist al teatre les següents obres de Shakeaspeare: El Rei Lear, evidentment, Nit de Reis, Hamlet, El Mercader de Venècia i Romeu i Julieta. Me'n falten una bona colla doncs.

 A l'inici de l'obra temia que l'avorriria, però és impressionant com a partir d'un platejament molt senzill, mostrat directament des de l'inici, es va anuant i fent un crescendo fins tenir un final amb ressons wagnerians. Les passions s'ho empassen tot, i l'amor es trastoca de forma inverosímil en una arma que cura i que mata. No explicaré l'obra en si mateix, només l'esperit, com veieu. I assenyalo els aspectes que més m'han agradat.

Primer, la posada en escena, sòbria però extraoridinàriament efectiva, amb aquest teatre, la sala Palau i Fabre, en què els espectadors estem asseguts en dues grans llotges que flanquegen el passadís central on discorre l'obre. I també la música en directe, inclosos els cors que fan els mateixos actors.

En segon lloc, la impressionant actuació de la Núria Espert. Al principi un es pensa que s'ha fet gran de veritat, que no està actuant, però és que al final el personatge li escau tant bé en la seva decrepitud física i mental (la del rei Lear, no la de la Núria), que no he pogut fer res més que treure'm el barret. Tinc una enveja sana (però atroç), per aquestes persones que han aconseguit fer una carrera fidel i coherent, com si haguessin encertat el guió que la vida els oferia, i ara la Núria Espert es permet fer papers que en la seva vellesa li cauen com un guà. Em vaig aixecar per aplaudir-la amb fervor.

En tercer lloc, la paradoxal lliçó que qui parlar des de la sinceritat és qui més mal fa, però alhora és qui sap estimar de veritat. És el cas de la filla petita del rei Lear, que a l'inici de l'obra a la pregunta de si l'estima, ell li respon que en la mesura com cal estimar un pare, i sense passar pels davant els amors que li corresponen per edat, sense fer la llepa com ses germanes. Això li mereix el desterrament, només perquè el rei Lear no sent allò que li agradaria. Qui ens estima de veritat, parla des de la franquesa. El problema és que molts de nosaltres ni tan sols som capaços de ser francs, i ni tan sols en som conscients que no ho som. Em sembla una plaga general. És una qualitat tan rara com perillosa (ara penso que si fos franc i sincer de veritat, engegaria a la puta merda a molta gent que no s'ho espera, tanco el parèntesi). Maleït Shakeaspeare, per això serà etern mentre hi hagi humans a la terra...què bé que mostra la nostra naturalesa contradictòria i ambigua i el costat fosc dels homes i dones...

En fi, que he sortit del teatre amb un ample somriure. És el que té l'art de veritat, posar-nos al mirall i ajudar-nos a traspassar-lo, encara que es trenqui. No entenc cap obra que es pugui dir art, que no ens faci pensar que hagués estat una llàstima passar per aquesta vida sense topar-hi. Aquest és un cas. Ara només em resta alçar-me de nou, i aplaudir. 

David Bowie ha mort

 Ho dic per si algú no se n'ha assabentat, no fos cas. Personalment, com qui pren consciència del que s'ha perdut, faig revisió de qui era David Bowie per a mi. Un personatge present des que en tinc memòria, inclassificable, artísticament ubicu, críptic. Conec poc la seva obra i me n'he avergonyit davant l'allau d'entesos que han abocat panegírics artístics pels mitjans de comunicació. També sabia que la seva parella, la darrera, era una model Somalí. Potser, doncs, m'he perdut d'apreciar prou en vida algú que s'ho mereixia. Massa tard, melodies que coneixia abocades a doll pels mitjans de comunicació, finalment  les he atribuït al David Bowie.

 He fullejat les pàgines centrals de La Vanguardia, i hi trobo comentaris de Mònica Naranjo, Alaska, Paul MacCarhey, David Cameron, Yoko Ono, algú queno sé qui coi és i diu que ens ha deixat massa aviat (69 anys ja és massa aviat?). Un curiós pupurri. Tots fan aire de panegíric, potser improvisat, potser merescut, potser exagerat. Apuntaré una que m'ha fet gràcia i que es desmarca d'aquest to afectat, de Salvador Paniker (perquè se'ls ha acudit demanar l'opinió a aquest?): "Estimo Bach però detesto el rock. De Bowie només sé que tenia els ulls de diferent color". Vaja, m'ha consolat, ho he de reconèixer. També m'ha fet somriure la seva sinceritat espontània que no es deixa portar pel moment. Sospito, potser, que al David Bowie que fins el seu final l'ha convertit en un gest artístic (va coordinar el llençament del seu darrer disc amb la seva mort, cal tenir nassos), aquest és el comentari que més li hauria agradat.

 En la mateixa plana, el que suposo que és un crítici musical redueix sense pudor tota la dispersió creativa de David Bowie a una deplorable manca de concentració en un objectiu concret, i per tant que no sabríem què hauria pogut arribar a fer si hagués deixat de costar l'eclecticisme explorador que el caracteritzava. Conclou, literalment "...de no haver estat per una desena de cançons prodigioses, avui no estaríem escrutant la vocació camaleònica de ningú". No sé si aquest judici és just, però potser si que té un punt de lucidesa.

 I ara explicaré una anècdota, potser l'únic que em lliga, humilment, a aquesta estrella que diuen que brillarà per sempre més sobre la nostra mediocritat. En la colla d'amics adolescents a mi em van posar l'impensable sobrenom de Bowie, només perquè un dia vaig fer un comentari extemporani sobre aquest personatge. Em cridava l'atenció, ves per on, un fil de curiositat que no va tenir continuïtat. I resulta que el dia de la seva mort, el 11 de gener, també és l'aniversari d'un caiguda a la muntanya,  a la Pica d'Estats, de la que el més normal és que no n'hagués sortit viu. Potser només són ganes de donar-me importància, o al deler comú de buscar senyals en aquesta vida que ens diguin que hi ha un ordre superior que la governa. Ves a saber. El fet, ara, és que en Bowie és mort, igual que el Bowie adolescent que era també va morir no sé exactament quan, i jo continuo viu amb ganes de conèixer millor aquest gran creador.

El regne, de Emmanuel Carrere

 El Regne, llibre de Emmanuel de Carrere i editat per Anagrama, és una lectura d'allò més recomanable. Es tracta d'un autèntic viatge intel·lectual, biogràfic, introspectiu, fins i tot teològic, i sobretot, molt agosarat. Si algú em preguntés què fa que una mirada, una actitud sigui la d'un autèntic escriptor, li regalaria aquest llibre com a resposta.

 Carrere fa un exercici de deconstrucció i construcció de l'evangeli de Lluc, i de la vida de Sant Pau, que entrellaça hàbilment amb la seva pròpia biografia . M'han impressionat dues coses del llibre. En primer lloc, l'actitud genuïna, com s'aproxima a una realitat amb ulls nous, a voltes al seu propi  abisme com deixa entreveure ell mateix, sense pors, despullat, deixant de costat els prejudicis i els bagatges culturals, les coses apreses, els apriorismes. Aconsegueix així una visió fresca, sorprenentment novedosa perquè allò que explica estava de fet davant dels nostres ulls però enterrat sota un pesat estrat de prejudicis o de mediacions culturals o religioses. És el que passa quan prova d'aproximar-se al personatge de Lluc,  L'imagina com és el mateix Carrere, un escriptor que vol explicar una història, i li surt una novel·la, en aquest cas un evangeli. Els exegetes de totes les escoles potser es posaran les mans al cap, però no sé si a algú se li havia acudit de provar de posar-se en la pell dels que varen escriure aquests textos, posar-se en la pell de l'altre encara que hagi viscut fa dos-mil anys malgrat que aquesta pretensió, en darrer terme, pugui resultar impossible, com ell mateix reconeix. Però això no el disuadeix i navega amb lucidesa entre aquesta contradicció. 

 Aquesta actitud genuïna, d'explorador que es deixa sorprendre i anota tot allò que troba i s'hi deixa interpel·lar, és per mi la gran aportació de Carrere. Molt més rellevant perquè explora una cosa que ens semblava que era arxi-coneguda. Tant que com els passa als que acostumen a anar a missa, ja no els sorprèn res del que s'explica als evangelis i no s'imaginen que poden redescobrir el text que creuen ja avorrit. I confronta sense por el fenòmen del cristianisme que com ell mateix diu, és una resposta seriosa a la pregunta universal sobre el sentit de la vida, del dolor, de les angoixes. 

 El segon punt que m'encanta d'aquest llibre és que no es posa cap brida (hi fa sortir pel mig el porno, l'esriptor Van Dick, experiències personals), i per tant està tot el text amarat d'una sinceritat que fa que empatitzem amb l'autor immediatament. Ens hi reconeixem en les seves neures, contradiccions, angoixes, en la recerca de sentit, en el respecte amb que contorneja el fet religiós. Jo no crec en l'actual tirania del subjectivisme, que les nostres xarxes neuronals ens facin relativitzar qualsevol percepció. Penso que tots, quan trobem algú sincer, un arquetip, ens hi podem reconèixer de la mateixa manera, són universals. Amb el personatge central del llibre de Carrere, que és el mateix Carrere, passa el mateix. Trobem un humà de bona fe, que no sap si la seva fe és o va ser bona (va tenir un període de joventut d'autèntic convers, quasi fanàtic). Fins i tot a Lluc i Pau ens els fa propers, abastables i comprensibles, els baixa dels altars on centenars d'anys les hem enfilat.  A mi, després d'acabar el llibre, fins i tot em varen venir ganes d'abraçar el Carrere si el tingués al davant. 

Nit de Reis

 No han existit mai els reis d'orient. I no ho dic per allò que són els pares i tal. El que cita només un dels evangelis, el de Mateu, són uns mags. En aquells temps, això era sinònim d'endevins, consellers, persones sàvies que sabien llegir els signes dels temps. 

 Els evangelis, com tot bon escrit literari, posen pel davant la idea que volen transmetre als fets tal com varen succeïr. Així els mags tenen una funció simbòlica, les persones sàvies d'arreu del món reconeixen el veritable rei, el qui rau en una humil menjadora. I també la idea que uns idealistes tinguin prou fe com per perseguir una estrella en el firmament. Els evangelistes eren uns asos literaris, cal reconèixer-ho. 

 Tot això em ve al cap veient la cabalgata de reis de Barcelona. D'aquells escassos versicles ahistòrics a tota aquesta parafernàlia. Déu n'hi do. D'aquesta idea primigènia a una mena d'aberració, que paradoxalment té molts més números de prevaldre que el mateix Nadal, amenaçat per un laïcisme que el vol substituir per una festa del solstici d'hivern. 

 Així doncs, nens, els reis no han existit mai, és ben cert, no és que tan sols no siguin els pares. En aquest sentit, penso que els nens, i aquí utilitzo la meva memòria, no és que creguin o no en els reis. Simplement, és una categoria mental que no utilitzen això de creure o no, no s'ho plantegen, com tampoc el contrari. La realitat pot ser qualsevol cosa per ells. Per això cau com una obvietat quan en prenen consciència, s'imposa sense violència. I també sospito que és quan comencem a pensar en termes de creure o no, que perdem la innocència genuïna, la que mai recuperarem, la que sempre enyorarem. 

Pensaments de final d'any

 Aquí deixo caure unes quantes reflexions a partir de la nostra realitat, totes desconnectades, que no he trobat el moment de deixar anar en forma d'una entrada com cal:

1. Em va agradar molt una cita, no sé si apòcrifa, del Garibaldi que un cop assolida la unificació d'Itàlia, va dir que ara que ja tenim Itàlia, ara cal fer Italians. No sé si el fracàs d'Espanya es deu precisament a aquest fet, que no ha sabut fer espanyols en un sentit molt llunyà del que volia dir l'ex-ministre Wert, sinó de crear una identitat comuna on tothom se sentit aixoplugat, acollit, identificat, representat i acceptat, a la manera dels estats federals. El problema és potser de concepte, al cap i a la fi.

2. La idea de transvestir els reis mags en dones, o canviar els noms dels carrers per esborrar memòries de mal recordar em sembla un exercici pueril, i fins i tot estèril. No es pot canviar la realitat ni la història amb aquests gestos, ni subvertir una tradició a la valenta si només sosté un fet tant innocent com repartir regals per causa d'una mal entesa paritat, però té unes arrels bíbliques que no es poden canviar. Crec més en la naturalitat i en les mesures reals de paritat en allò que si que importa (salari, oportunitats, etc.), i aleshores si que potser quan vingui un Redentor de nou a la terra, seran tres reines magues les que vindran a oferir-li encens, mirra i or. 

3. El mateix serveix pel nomenclàtor dels carrers, esborrar la història o fer-ne una lectura partidista com si mai hagués existit una Arcàdia poblada d'herois esquerranosos, o que aquests personatges fossin una mena de tara que cal oblidar, és un greu error que privarà de perspectiva les generacions futures. Hi ha excepcions, és clar, em sembla natural que l'avinguda Diagonal ja no es digui Francisco Franco, però temo que estem derivant cap un talibanisme que nega la condició ambigua de l'ésser humà, amb personatges ambivalents que un temps varen ser herois i després villans,  i per tant aboca al fracàs. La veritat és sempre molt tossuda i encara que a algú li ensordeixi les orelles, m'agradaria explicar a qui m'ho pregunti qui era el tal Millàn Astray que dona nom a  no sé quin carrer de Madrid. 

4. Definitivament, no sóc nacionalista en el sentit d'anteposar la nació per sobre de segons quins valors, o de tots els valors. La nació només té sentit quan està al servei dels seus habitants i de retuc, o a la inversa, dels habitants del món. Si l'enriqueix i el canvia per bé, endavant.  Fora d'això, se la poden confitar. Fora d'això, tot aquest procés és foc d'encenalls.

5. M'esgarrifa les lectures dels resultats electorals que fan els líders i representants de les diferents formacions polítiques. Només em queda l'esperança que en siguin conscients i en l'interim sàpiguen ser objectius i racionals. Però en tot cas, també sap greu que si és així ens tractin als seus votants d'empassa-rodes-de-molí. Un exemple ben clar és pretendre solapar els resultats de les eleccions municipals, autonòmiques i generals. En el cas de Catalunya, és ben clar que la població s'ha transvestit en poc temps d'una forma espectacular. Només ve a dir que han canviat els criteris segons què o qui es votava i per tant pretendre, com algú ha volgut fer, trasposar retrospectivament una elecció o una altra és una cosa més aviat mesquina (sobretot perquè, ai l'as, sempre afavoreix els seus plantejaments, com si fossin una segona volta més).

6. Finalment, per no allargar-me més, deixo anar unes impressions que potser a algú se li entortolliguin a la gola però que ningú em farà massa cas: les cançons de la Shakira em semblen una seqüència d'ofecs, gemecs i sospirs, el Justin Bieber i a la Miley Cyrus em passa com amb el Ricky de Casablanca: si me'ls trobés en una barra de bar i em preguntessin si els menyspreuo, els diria que si mai pensés en ells, efectivament, els menysprearia. I finalment, algú ho havia dir, la desfilada de Victoria's Secret em sembla un espectacle més aviat grotesc. 

 (Ara, accepto tot això, perquè tampoc aspiro a una Arcàdia inexistent on Shakira canti bé i no existeixi el Justin Bieber, i sospito que la salsa de la vida està en assumir la seva condició ambigua, graciosa a voltes i tragicòmica quasi sempre,  i és en el seu caràcter narratiu on millor ens hi podem entendre).

Feliç 2016, us deixo amb una fotografia de collita pròpia.

Mar i Cel

 Jo vaig veure la primera versió de Mar i Cel, quan era estudiant de secundària. I ara he tornat a veure-la en la darrera reposició pels 40 anys de Dagoll-Dagom. Només sobreviu del casting original en Pep Cruz en el paper de Joanot que com que suposo que no ha de fer cabrioles pels butafions i les arrioles, s'ha salvat de l'esquilmada dels anys. He recordat una reflexió feta en una crítica que vaig llegir no sé si la primera posada en escena o en la de l'any 2004, en que parlava de l'obra com una metàfora del desencontre entre les civilitzacions. Ara m'han semblat paraules profètiques i l'obra, llegida d'aquesta manera, pren una dimensió encara més dramàtica, meta-textual, que l'Àngel Guimerà no sé si en va tenir alguna intuïció (tampoc va imaginar mai que se'n pogués fer una obra musical a partir del seu text amb vaixell giratori inclòs).

 La lectura en aquest sentit, ens ve a dir que la relació entre la Blanca i el Saïd trenca les barreres imposades per la història i els malentesos, i es troben dos humans despullats davant la passió més primigènia, la que ens fa el que som i aterra totes les incomprensions, però que finalment els aboca al destí que també ens fa iguals: la mort.
 Hi trobem tots els ingredients que es poden trasposar a la realitat. Els moriscos expulsats com a col·lectiu sense identitat, però ningú preveia el que és capaç de fer una població quan no se li doni més sortida que la desesperació (que cadascú ho identifiqui amb qui cregui convenient), els que busquen compromisos amb la realitat, el promès de la Blanca amb qui s'ha de casar que fa un pas enrere (tot i que egoïsta perquè en el fons la vol recuperar). Tot debades, no podem moure'ns contra la història i les circumstàncies si volem evitar el drama. Mar i cel també recupera la idea que un amor pur, sense barreres, és l'únic que pot redimir la humanitat, simbolitzada per tots els habitants del vaixell. Estan condemnats, i en certa manera tots acaben exterminats, uns físicament i d'altres moralment. Enmig, reben els innocents, aquells a qui ni tan sols se'ls ha donat l'oportunitat de plantar cara, de prendre partit de prendre decisions, com el grumet Hydras. I  per sota de tot, els que treuen profit de les aigües remogudes, pesquen en el seu propi profit que serà sempre el mateix sigui quin sigui el signe (podeu aquí posar noms, segur que no en falten, en el cas de l'obra era el Joanot).

El Mar i  el Cel  només es troben en un inexistent hortizó on aparentment es resolen tots els conflictes, només en l'infinit inatansable. 

 Al darrera, hi ha els espectadors, la resta d'habitants que també que s'ho miren i que poden llegir la història com un passatemps o com una interpel·lació.

 I finalment, no sé si el Guimerà li agafaria un mareig d'aquesta interpretació si aixequés el cap o es faria un fart de riure, o plorar.

25 de Novembre, dia Mundial contra la Violència de Gènere

 Avui, dia mundial contra la violència de gènere, l'atzar m'ha portat a treballar en un projecte sobre això. Per tant era obligat que escrivís alguna cosa, ja que he tingut el dramàtic privilegi de posar-m'hi a fons en aquest tema, en una zona marginada de la costa del Carib de Nicaragua.

 La Violència de Gènere aquí, la Región Autónoma del Atlántico Norte, més popularment coneguda com la Costa Miskito, és tan freqüent que els que costa és trobar alguna dona que no l'hagi patit en alguna de les seves modalitats (física, sexual, psicològica o econòmica). En el nostre entorn en general és una dramàtica anècdota, o així ho percebim encara que temo que està més estès del que voldríem, però en tot cas si ens trobem amb una dona amb un morat produït per la seva parella no dubtaríem a denunciar-ho i clamar contra qui sigui. Dons aquí, fins i tot sembla justificat que a les dones de tant en tant se'ls envii l'ull a la virolla. Se'n parla fins amb naturalitat, i el col·lectiu femení viu amb resignació que no trobin parelles honestes i respectuoses.

 Una de les meves missions aquí, potser impossible, és provar d'entendre perquè passa. És un conjunt de factors de context, històrics, culturals i sobretot un masclisme rampant, obscè, mai millor dit. La dona convertida en objecte, subjugada econòmicament i socialment. L'home que es creu amb el dret de poder-ne fer el que li plagui i amb la llibertat per deixar-se aconduir pels gelos més primaris, salvatges i injustificats. I una cultura que en alguns aspectes ha derivat cap a justificacions d'aquests fets o mecanismes d'acceptació, incloent l'abús als menors.

 He pogut parlar amb víctimes, històries de vides turmentades en que la violència ha estat la norma durant anys mentre parien nens un darrera l'altre, nenes de tretze anys abusades sexualment pel seu avi i culpabilitzades pel seu entorn familiar fins el punt de provar de suïcidar-se, discriminacions de tot tipus i enmig la lluita heroica d'alguns col·lectius per implantar efectivament les lleis, canviar la mentalitat de les dones (empoderar-les, se'n diu) i trencar aquesta atmosfera de plom, de normalitat. S'arriba al punt que el col·lectiu masculí es queixa que aquestes lleis són una agressió contra els portadors del cromosoma Y, que els desprotegeix, quan el 95% de les agressions les cometen ells. Però de fet, i el que no saben reconèixer, és que és una justa agressió a l'esperit de macho, no a ells, ja que en tot cas els dignificaria d'una vegada. És una xacra que apunta contra l'essència mateixa de l'humanitat.

 És evident que hi ha molts altres factors que m'enrotllaria explicant: la pobresa estructural, la manca d'un sistema policial i judicial eficient, els conflictes regionals per la terra, l'alcoholisme ubicu i el tràfic de drogues, el paper bivalent de la religió (en general promovent la doble moral) i etcètera, etcètera, etcètera.

 En resum, jo, avui i aquí, he arribat a sentir vergonya de ser home en veure tot el que som capaços de fer i ni que sigui per un dia, em declaro dona amb orgull de gènere (malgrat les aparences).