David Bowie ha mort

 Ho dic per si algú no se n'ha assabentat, no fos cas. Personalment, com qui pren consciència del que s'ha perdut, faig revisió de qui era David Bowie per a mi. Un personatge present des que en tinc memòria, inclassificable, artísticament ubicu, críptic. Conec poc la seva obra i me n'he avergonyit davant l'allau d'entesos que han abocat panegírics artístics pels mitjans de comunicació. També sabia que la seva parella, la darrera, era una model Somalí. Potser, doncs, m'he perdut d'apreciar prou en vida algú que s'ho mereixia. Massa tard, melodies que coneixia abocades a doll pels mitjans de comunicació, finalment  les he atribuït al David Bowie.

 He fullejat les pàgines centrals de La Vanguardia, i hi trobo comentaris de Mònica Naranjo, Alaska, Paul MacCarhey, David Cameron, Yoko Ono, algú queno sé qui coi és i diu que ens ha deixat massa aviat (69 anys ja és massa aviat?). Un curiós pupurri. Tots fan aire de panegíric, potser improvisat, potser merescut, potser exagerat. Apuntaré una que m'ha fet gràcia i que es desmarca d'aquest to afectat, de Salvador Paniker (perquè se'ls ha acudit demanar l'opinió a aquest?): "Estimo Bach però detesto el rock. De Bowie només sé que tenia els ulls de diferent color". Vaja, m'ha consolat, ho he de reconèixer. També m'ha fet somriure la seva sinceritat espontània que no es deixa portar pel moment. Sospito, potser, que al David Bowie que fins el seu final l'ha convertit en un gest artístic (va coordinar el llençament del seu darrer disc amb la seva mort, cal tenir nassos), aquest és el comentari que més li hauria agradat.

 En la mateixa plana, el que suposo que és un crítici musical redueix sense pudor tota la dispersió creativa de David Bowie a una deplorable manca de concentració en un objectiu concret, i per tant que no sabríem què hauria pogut arribar a fer si hagués deixat de costar l'eclecticisme explorador que el caracteritzava. Conclou, literalment "...de no haver estat per una desena de cançons prodigioses, avui no estaríem escrutant la vocació camaleònica de ningú". No sé si aquest judici és just, però potser si que té un punt de lucidesa.

 I ara explicaré una anècdota, potser l'únic que em lliga, humilment, a aquesta estrella que diuen que brillarà per sempre més sobre la nostra mediocritat. En la colla d'amics adolescents a mi em van posar l'impensable sobrenom de Bowie, només perquè un dia vaig fer un comentari extemporani sobre aquest personatge. Em cridava l'atenció, ves per on, un fil de curiositat que no va tenir continuïtat. I resulta que el dia de la seva mort, el 11 de gener, també és l'aniversari d'un caiguda a la muntanya,  a la Pica d'Estats, de la que el més normal és que no n'hagués sortit viu. Potser només són ganes de donar-me importància, o al deler comú de buscar senyals en aquesta vida que ens diguin que hi ha un ordre superior que la governa. Ves a saber. El fet, ara, és que en Bowie és mort, igual que el Bowie adolescent que era també va morir no sé exactament quan, i jo continuo viu amb ganes de conèixer millor aquest gran creador.