Follow by Email

dijous, 7 de gener de 2016

El regne, de Emmanuel Carrere

 El Regne, llibre de Emmanuel de Carrere i editat per Anagrama, és una lectura d'allò més recomanable. Es tracta d'un autèntic viatge intel·lectual, biogràfic, introspectiu, fins i tot teològic, i sobretot, molt agosarat. Si algú em preguntés què fa que una mirada, una actitud sigui la d'un autèntic escriptor, li regalaria aquest llibre com a resposta.
 Carrere fa un exercici de deconstrucció i construcció de l'evangeli de Lluc, i de la vida de Sant Pau, que entrellaça hàbilment amb la seva pròpia biografia . M'han impressionat dues coses del llibre. En primer lloc, l'actitud genuïna, com s'aproxima a una realitat amb ulls nous, a voltes al seu propi  abisme com deixa entreveure ell mateix, sense pors, despullat, deixant de costat els prejudicis i els bagatges culturals, les coses apreses, els apriorismes. Aconsegueix així una visió fresca, sorprenentment novedosa perquè allò que explica estava de fet davant dels nostres ulls però enterrat sota un pesat estrat de prejudicis o de mediacions culturals o religioses. És el que passa quan prova d'aproximar-se al personatge de Lluc,  L'imagina com és el mateix Carrere, un escriptor que vol explicar una història, i li surt una novel·la, en aquest cas un evangeli. Els exegetes de totes les escoles potser es posaran les mans al cap, però no sé si a algú se li havia acudit de provar de posar-se en la pell dels que varen escriure aquests textos, posar-se en la pell de l'altre encara que hagi viscut fa dos-mil anys malgrat que aquesta pretensió, en darrer terme, pugui resultar impossible, com ell mateix reconeix. Però això no el disuadeix i navega amb lucidesa entre aquesta contradicció. 
 Aquesta actitud genuïna, d'explorador que es deixa sorprendre i anota tot allò que troba i s'hi deixa interpel·lar, és per mi la gran aportació de Carrere. Molt més rellevant perquè explora una cosa que ens semblava que era arxi-coneguda. Tant que com els passa als que acostumen a anar a missa, ja no els sorprèn res del que s'explica als evangelis i no s'imaginen que poden redescobrir el text que creuen ja avorrit. I confronta sense por el fenòmen del cristianisme que com ell mateix diu, és una resposta seriosa a la pregunta universal sobre el sentit de la vida, del dolor, de les angoixes. 
 El segon punt que m'encanta d'aquest llibre és que no es posa cap brida (hi fa sortir pel mig el porno, l'esriptor Van Dick, experiències personals), i per tant està tot el text amarat d'una sinceritat que fa que empatitzem amb l'autor immediatament. Ens hi reconeixem en les seves neures, contradiccions, angoixes, en la recerca de sentit, en el respecte amb que contorneja el fet religiós. Jo no crec en l'actual tirania del subjectivisme, que les nostres xarxes neuronals ens facin relativitzar qualsevol percepció. Penso que tots, quan trobem algú sincer, un arquetip, ens hi podem reconèixer de la mateixa manera, són universals. Amb el personatge central del llibre de Carrere, que és el mateix Carrere, passa el mateix. Trobem un humà de bona fe, que no sap si la seva fe és o va ser bona (va tenir un període de joventut d'autèntic convers, quasi fanàtic). Fins i tot a Lluc i Pau ens els fa propers, abastables i comprensibles, els baixa dels altars on centenars d'anys les hem enfilat.  A mi, després d'acabar el llibre, fins i tot em varen venir ganes d'abraçar el Carrere si el tingués al davant. 



Cap comentari:

Publica un comentari