Pisa

 Cada matí vorejo la famosa torre inclinada de Pisa, per anar a la Scuola Superiore Santa Anna. Una imatge de postal. És d'aquells paratges que ha estat tant extensivament fotografiat que resulta fins i tot decepcionant que t'hi topes. No hi ha sentiment de novetat (encara que fa molts anys ja hi vaig ser, un mes de novembre en hora crepuscular, sense cap ànima als voltants, que li donava certa gràcia decadent. Potser això tampoc ajuda). Al cap i a la fi, això de la torre inclinada només és una anècdota que eclipsa l'admiració que podria generar la resta del conjunt arquitectònic. Una imprevista consqüència de l'època en que es va construir aquest campanile, em sembla que cap al segle XII, quan els coneixements sobre el subsòl de Pisa eren més aviat rudimentaris. Milers de turistes desfilen per aquest lloc atrets per la particular inclinació, ara ben falcada i que en cap cas, com una estimada cicatriu, s'ha plantejat de redreçar. I aquests milers de turistes fan el retípic fotomuntatge, prenent la perspectiva justa com si fossin gegants sostenint la torre. I produeixen milers de fotos anodines que inunden els arxius de milers d'ordenadors, tables, smartphones, facebooks, instagrams...També és una metàfora dels temps que vivim. L'anècdota esdevé el centre d'atenció, i això ens estalvia de pensar o tibar-ne per veure què amaga. Potser la incapacitat d'admirar i interpretar el fastuós baptisteri o tota la simbologia religiosa que adorna aquest Duomo. Perquè això darrer requereix temps, sensibilitat, atenció i estudi i la vida és massa curta per dedicar-la a aquestes coses, cal donar-se presses per omplir-la amb experiències com flaixos. A més, a Pisa s'hi pot arribar en poc més d'una hora d'avió. Jo imagino la impressió que un pelegrí de ves a saber quin racó dels Apenins tenia quan arribava a la gran ciutat i es topava en el segle XIII, quan Florència encara no havia eclosionat, amb aquest monument. Allò sí que deuria ser un xoc. La carta de presentació de la ciutat que feia que la reverenciessin. El mateix vaig pensar en una visita a Sicília, davant dels temples grecs de Salerno a la vora del mar. Quina visió grandiosa deurien fer als navegants que esforçadament creuaven el mediterrani i ja de lluny albiraven les blanques columnes dóriques, resplendents sota el sol. Ara tot és massa pròxim per poder-ho admirar. En fi, és cosa dels signes dels temps. Com també ho és l'allau de rampoines amb la torre inclinada per motiu que els comerciants pakistanesos ofereixen als turistes (seran clons de les tendes plenes d'objectes de mal gust que envolten la Sagrada Família?) i aniran a milers a habitar perdudes estanteries.

Altrament, la inclinació no sé  si aporta res des d'un punt de vista artístic,  potser un aire disruptiu al conjunt que volia donar una sensació de seguretat i aplom que la torre es va afanyar a malversar. No té la gràcia d'una altra víctima dels elements o de l'oblit, la Victòria de Samotràcia. Si algú hagués volgut amputar aquesta imatge amb més encert, no ho hauria aconseguit. L'efecte dramàtic és molt més intens que si l'haguessin trobada intacta. O potser va ser un artista underground, un desconegut innovador hel·lènic que es avançar quasi dos-mil anys a les avantguardes. O ves a saber si l'arquitecte de Pisa també va voler destinar el campanile a una mort programada i catastròfica, que les noves tecnologies, ai l'as, han evitat. Això sí que hagués estat una performance monumental. 

El segon segrest d'Europa

 El nom d'Europa prové  d'una nimfa, a qui Zeus, enamorat, va segrestar disfressat de bou blanc. Ella, en veure un animal tan bell, s'hi va pujar a la gropa i Zeus se l'endugué a l'Olimp a fer-se-la seva. Entre el somni original i el que veiem ara, crec que estem presenciant un segon segrest d'Europa, però enlloc de cap Olimp, porta a la seva perdició.  On estan els ideals de grandesa dels pares fundadors de la idea Europea? Vaig escriure fa temps un post sobre el tema que ara veig volia ser massa optimista (Oh! Europa) Els dirigents europeus, la majoria, han mostrat una mesquinesa que provoca feredat davant el drama dels refugiats Sirians. Com es pot convertir tant de dolor en una assumpte de mercadeig polític? Com s'ha pogut arribar a plantejar sense embuts la deportació en massa dels refugiats encastats contra la frontera Macedònia? L'únic dirigent amb un posat digne ha estat Angela Merkel, que ha intentat articular un discurs positiu i innovador. Un articulista ha escrit que estem creant murs, que al final se'ns cauran a sobre. Des d'un punt de vista moral, ja ens han enterrat. Què passarà el dia que una generació d'europeus busqui asil, diguem que a un país del Nord d'Àfrica? Tan se me'n dona si són económics o fugitius de la guerra. Europa té la capacitat material d'acollir tots aquests refugiats.  Quina és la por que ens paralitza? El càlcul polític? O potser que aquest gest obliga a posar en qüestió el model actual de relacions econòmiques? Quines són les veritables pors que s'amaguen darrera el mur que estem construint? Perquè, reconeguem-ho, tots els que mostrem el nostre disgust, ens ho mirem des de la comoditat de casa, precisament aquella que esperem qeu els nostres dirigents conservin amb zel, i que per tant només fan que fer d'heralds de les nostres mesquines ambicions. No ens falta espai, no ens falta menjar, no ens falten vivendes. I malgrat tot, no som capaços d'oferir-los aquest aixopluc bàsic a un nombre de persones que totes elles només omplirien una ciutat mitjana Europea. Finalment, la idea d'Europa s'ha pervertit en una munió d'interessos que han arribat al punt de temptejar amb una dictadura, la Turca, per salvar la papereta com si fos un vil mercadeig. Parafrasejant un polític a les vigílies de la primera guerra mundial, i els llums s'han apagat a Europa, i un fantasma la recorre. 

Sóc el millor

 Llegeixo al diari, després de l'homenatge a Aíto García Reneses, que aquest afirma que el seu pare li va aconsellar que fes el que fes, provés de ser el millor. Cap problema amb el pare de l'Aíto. Però, això de voler ser el millor crea un problema important. De millor en una cosa concreta, només n'hi ha un per definició. I de coses dignes d'admiració, n'hi ha un nombre limitat. Ergo, si hi ha massa gent que es mouen per aquesta aspiració, la piràmide de frustrats (talment una piràmide alimentària o ecològica), serà amplissima en la seva base que sostindrà un solitari triomfador en la cúspide. No deu crear massa felicitat aquest esquema. Un altre plantejament de fons és l'actitud d'aspirar a ser el millor, sense que ser-ho es converteixi en un objectiu. Sembla un discurs més sa. Altrament, això de ser el millor sabem que és subjectiu en molts termes, i no es tracta necessàriament de ser-ho, sinó a més tenir l'oportunitat de demostrar-ho i potser encara més difícil, que ho reconeguin.

Un exemple qüotidià. Només cal mirar el panorama cultural català en l'àmbit escrit i en les arts escèniques. Un servidor es pregunta si en una població de 7 milions d'habitants, no hi ha més talent que el que es mostra a les pantalles i les llibreries. És colpidor però ho acceptem com a normal, que el mateix grup d'actors (cares conegudes), surtin  a quasi tots els espectacles teatrals, sèries, audicions de rapsodes, etc. etc. Segur que no hi ha ningú més que els pugui fer ombra, no en un sentit competitiu? O simplement que això de ser  el millor no és una simple qüestió de talent? I no dic que siguin realment bons, però jo només em quedo amb el Lluís Homar, el Julio Manrique i la Núria Espert. El Flotats és un cas a part.  I tots tres (el segon potser menys), no es prodiguen excessivament a la tele o altres llocs. Senzillament, no ho necessiten. Em sembla que tampoc necessiten ser reconeguts, se saben bons, i jo i molts ho hem anat confirmant cada vegada (no tant sovint com voldria), que els he vist actuar. En l'àmbit de les lletres la cosa és més depriment. Que els tres premis més prestigiosos de les lletres catalanes, el Josep Pla, el Mercè Rodoreda i el Llull, hagin caigut en tres conegudíssims periodistes fa un tuf que Déu n'hi do. No em crec que no hi hagi més talent que aquests tres. I em temo (encara he de llegir les seves obres però no passaran a la història, n'estic segur), que no suposen cap aportació a la literatura catalana realment significativa. En resum, que exhaurides les edicions aniran a criar pols en oblidades estanteries. No és un comentari de mala llet,  no ho desitjaria pas però, en fi, quan entro en una llibreria m'abassega aquesta sensació semblant a entrar en un cementiri, quan d'oblit acumulat... 

Em sembla també que en aquesta filosofia, per dir-ho d'alguna manera, s'amaga de nou l'antiga (en el sentit clàssic de la paraula) ambició dels herois grecs, que no consideraven cap altra glòria que la de passar a la posteritat segons es recordessin les seves gestes. Això havia creat caràcters més aviat piscopàtics, el famós Aquil·les, el del tal·ló, era un tipus posseït per una fúria malaltissa (i un xic sanguinària). Ara també recordo que, un cop passat al Hades, al inframón després que Paris li va endosar una sageta al seu famós tal·ló, va rebre la visita d'Ulises i li va fer saber, lacònicament, que això de la immortalitat estava sobrevalorat. Ai, la saviesa sempre ens arriba massa tard per reconèixer-la....

Götterdämmerung

El Capvespre dels déus, això vol dir Götterdämmerung, la darrera obra de la famosa tetralogia de Wagner coneguda com l'Anell dels Nibelungs (les tres prèvies són L'Or del Rin, La Walkiria i Sigfried). He tingut la immensa sort de poder assistir a la seva posada en escena al Liceu de Barcelona, assegut com els antics burgesos de la ciutat, a la platea. 

Després de glatir aquest cimal de la cultura europea, no he pogut deixar de recordar aquesta dita que tots els imbècils que no coneixen Wagner acostumen a esmentar per fer-se els graciosos, allò que quan l'escolten els venen ganes d'envair Polònia. O l'associació vàqua amb el nazisme. Només reflecteixen una trista ignorància. 

 A Wagner cal entrar-hi com la pluja fina, i els anys són un bon aliat. I certament, com més passa el temps més crec entendre tot l'entrellat de passions humanes que s'exposen en les seves òperes, però sobretot en la tetralogia, i la seva intemporalitat.  I el que és més fascinant, veure com totes aquestes pulsions són ben presents en el món d'avui. Per això, mentre hi hagi humans, no caurà el teló de l'oblit en aquesta obra. No es tracta d'un relat mitològic d'ùns éssers fabulats, el relat mitològic sobre el qual se sustenta, que beu de diverses fonts, serveix per vehiculitzar totes les emocions que podem compartir, o que hem observat com a humans.

Una de les coses més fascinants de Wagner és que posa al mateix nivell la lletra, la música, l'escenografia i crec que més recentment també la interpretació dramàtica. És l'ideal d'art total, que vol tendir a la fusió. I el que em resulta fascinant (gastaré aquesta paraula) també és com un grup d'homes ens podem posar d'acord per posar-ho tot junt i crear, fabular, una realitat nova que és la mateixa òpera, com si fonguéssim tots aquests materials en un mateix crissol. Això sí que em sembla màgic.

No m'atreveixo a fer cap crítica sobre la qualitat d'aquesta representació. Només per les hores i el talent esmerçat per tots els que han muntat i interpretat l'espectacle ja m'esborrono i em fa barata l'entrada que vaig pagar. Els Wagnerians solen ser un col·lectiu fanàtic i obsessiu en aquest sentit, em sembla que no en conec cap altre que sigui tant intransigent amb la recerca de la perfecció i defugi la indiferència com si en fos al·lèrgic. Només hi ha passió, no s'hi pot acostar de cap altra manera. Qui vulgui jutjar-ho per ell mateix que vagi al Liceu (si s'ho pot permetre o està prou motivat per permetre-s'ho). Com a resultat, els acords finals quan el Wahalla crema finalment, no han deixat de ressonar dins del meu cap des de fa dos dies. Sublim. Estic definitivament perdut.

El fill de Saül

 Jo pensava que ho havia vist tot pel que fa a la filmografia sobre l'holocaust. Però resulta que encara hi havia un punt de vista que ningú s'havia atrevit a adoptar. I veient la pel·lícula El fill de Saúl,  dirigit pel novell László Némes, s'entén que ningú s'hagués atrevit a filmar el punt de vista d'un membre dels Sonderkomando (els sonderkomando eren equips de jueus  presoners dels camps de concentració que feien les feines més abjectes en la cadena d'extermini dels camps de concentració nazis), filmat quasi exclusivament en un primer pla de la cara del protagonista, encaranat per Röhrigh Géza. Així s'aconsegueix un efecte molt potent, diria que esbalaïdor. No es mostra res directament, no hi ha primers plans de la massacre, però s'intueix en segon pla, els cops, murmuris, esglais, la violència ambiental i la claustrofòbia, la mort que ho amara tot i mentalment es construeix d'una forma realista l'horror més absolut. Horror absolut, aquest és el terme. Des de l'inici de la pel·lícula he tingut el cor en un puny i em costava imaginar com l'equip de filmació, començant per l'extraordinari actor principal, havia tingut prou templança per trabar aquesta història. Penso si no hauran acabat tots a la consulta d'un psicòleg.

 Aquest film honora aquest art, capaç de trascendir-se fins fer ressuscitar literalment allò que en molts només és una evocació, i fer prevaldre la memòria d'uns fets millor que qualsevol memorial.

Un efecte directe de la pel·lícula és que fa entendre aquella cita que després d'Auschwitz no hi ha cap reflexió que valgui. I també espaordeix que només una generació anterior a la nostra hagués viscut, o provocat, aquest infern. Fins quin punt l'alienació de les persones pot arribar a justificar que se les tracti com a peces, així anomenaven els cossos inerts dels jues morts,  mereixedores de ser exterminades. El punt lluminós enmig de tanta foscor, l'al·legoria de la pel·lícula, és que enmig del mal més absolut pren sentit un gest d'humanitat que no té cap utilitat pràctica, l'obsessió del protagonista per donar una sepultura digna a un noi de dotze anys. En si mateix, el gest conté tota l'esperança enmig de l'absurd més atroç. Amb films així tenim assegurat que es podrà transmetre la memòria del que mai ha de repetir-se.

Realitat virtual

    Durant el Mobile World Congress, popularment conegut com el mobail (curiosa adopció lingüística), una de les estrelles tecnològiques ha estat els reproductors de realitats virtuals. Ulleres que donen una visió en tres dimensions que, per exemple, ens poden posar en el cos d'un practicant dels salts de trampolí amb esquís. Sembla que l'experiència és inoblidable.

 Això de la realitat virtual dona lloc a algunes reflexions, que no són noves i ha estat utilitzat com argument en algunes pel·lícules (ara se m'acudeixen Matrix i les seves seqüeles, i Abre los ojos, de Alejandor Amenábar). És a dir, on està el límit entre allò virtual i allò real, si és que les nostres perceptions no són en certa manera també virtuals. Però no em posaré a reflexionar sobre l'epistemologia. Només explicaré una experiència que ve a cuento. 

      Fa una colla d'anys, amb dos molt bons amics, ens vam endinsar en el Parque de los Nevados, a Colòmbia, (on entre altres es troba el famós Nevado del Ruiz que l'any 1985 va sepultar la població d'Armero). No teníem res més que un esbós fotografiat amb una petita càmera per guiar-nos. L'extensió del parc era com la meitat de Catalunya i ens proposàvem creuar-lo de punta a punta només amb un deficient croquis. Ni plànols, ni gps, ni mòbil (perquè tampoc hi havia cobertura). Tampoc podíem imaginar si ens passava res que un helicòpter ens vingués a rescatar. No hi havia aquest servei, tampoc el podíem avisar. Si haguéssim desaparegut per aquell indret, ningú ens hauria trobat. Un immens páramo  presidit pels volcans nevats, el Tolima, el Ruiz, el Santa Isabel. Semblava la terra primigènia. Aquesta consciència de vulnerabilitat, saber que la decisió de prendre un camí o una direcció tenia conseqüències vitals (ens podia perdre, desorientar, sense esperança), va despertar un instint que ens obligava a fixar-nos en tots els detalls del relleu, en allò que era més plausible, en qualsevol senyal, detall, que ens indigués la via més plausible. La realitat va cobrar una nova dimensió, alhora abassegadora però més palpable que mai. Algun modernet de merda en diria que estàvem connectats, i penso que això és cert. Vaig tenir els mateixos sentiments i emocions, la tensió que vivien els antics navegants, exploradors, simples viatgers. Una figuració del que sentien aquells intrèpids portuguesos quan s'endinsaven en les aigües oceàniques només guiats per les estrelles, brúixoles, astrolabis i sextants. Impressiona els detalls que arribaven a entreveure a ull nu en el cel estrellat els antics. Hem perdut la paciència que acompanya la capacitat d'observació. 

Vaig prendre consciència que en les meves passejades pels Pirineus, anava en certa manera adormit, confiat en els camins trillats i la seguretat d'un rescat si fos necessari. Per mi, allò va ser una lliçó del que és la realitat real, el contacte amb la natura, la bellesa dels detalls que ens poden salvar la vida, i en definitiva, el que és l'autenticitat que va precedida per l'esforç i el risc. Tot això no ho podrà simular la realitat virtual, per molt que s'hi esforcin. No hi haurà mai un risc real, que evidentment no tenim quan experimentem un salt en un trampolí amb unes ulleres virtuals. Tot això ens perdem, i molts no ho sabran mai.

P.S: Ara, pensant-hi, trobo un contrasentit parlar de realitat virtual. Proposo que més aviat parlem d'experiències virtuals (experiències que no tenen relació amb cap realitat palpable).

Sobre la blasfèmia

 No em resisteixo a dir la meva sobre aquesta cosa de la poesia que ha fet córrer tants comentaris. Parlo del Marenostre, de la poetessa Dolors Miquel. Només algunes reflexions.

 Primer, a l'escrit no li trobo cap gràcia. El trobo més aviat en la línia del lletgisme, el trobo de mal gust al marge que segueixi l'estructura d'una coneguda oració,  i com assenyalava un altre articulista, és el contrari del que pretén. Anti-feminista, en utilitzar el reduccionisme genital que un escriptor més aviat masclista com Henry Miller ja utilitzava. No hi he vist cap mena de transgressió, i una altra coneguda opinadora deia encertadament que aquest tipus de suposades paròdies fan una insuportable pudor a vell.

En segon lloc, penso que es pot parodiar qualsevol cosa, fer-ne broma o disgredir-ne en qualsevol sentit. Però, i això és important, també penso que allò previ a la paròdia, la broma o la disgressió és que es pugui escriure molt seriosament sobre el tema o subjecte en qüestió. Woody Allen, a la pel·lícula Midnight in Paris es permetia fins un cert punt caricaturitzar els artistes que pul·lulaven pel París dels anys 20 del segle passat. Però això ho podia fer sense fisures, amb elegància, precisament perquè es notava que els coneixia molt bé i podia mostrar-ne l'anvers. El mateix ha fet Emmanuel de Carrere en certs apartats del seu recent llibre El Regne, que algunes ments pudents també s'atrevirien a qualificar de blasfem. Però no en té res de blasfem, perquè parteix d'aquesta actitud bàsica de respecte i coneixement. Un altre exemple és Pier Paolo Passolini, un personatge fascinant, complex, sensible, capaç de les transgressions més escandaloses, però alhora autor del millor biopic sobre Jesucrist, que a més va dedicar al Papa Joan XXIII. Aquest si que es podia permetre la llibertat real de "blasfemar". 

 En aquest sentit, tant els que han aplaudit com els que s'han escandalitzat de l'obra han sobre reaccionat, segons el meu parer i haurien de retornar a les fonts, en el que significa aquests quatre versos posats en boca d'un personatge històric, d'una càrrega literària impressionant que pot valorar qualsevol sigui o no creient. I aquí ho deixo.