São Tomé

Surto de l’hostal a mig matí. És diumenge, fa mandra matinar. L’allotjament està davant del mar. Escullo seguir la costa cap a l’esquerra perquè s’obre una badia i em sembla més atractiu. La ciutat de São Tomé segueix el patró de les ciutats dissenyades pels colonitzadors portuguesos. Buscaven  un ressò europeu, amb pretensions de magnificència, però que havia d’adaptar-se al clima tropical. Així es pot veure clarament que es volia fer de la línia de la costa una ampla avinguda, resseguida en el seu dia per cases més o menys ostentoses. Més a l’interior també segueix aquest patró que tan em recorda al centre de

Maputo. Amples carrers o avingudes, rotondes presidides per una estàtua decadent, cases enjardinades. Però tot plegat té un cert aire decadent excepte pels quatre hotels, alguns de luxe, que s’ofereixen al turisme. El paviment està degradat, mal il·luminat de nit, i les antigues cases portugueses, potser menys velles del que sembla, corroïdes per aquest clima que pot semblar amable però és inclement. Les construccions se les menja la humitat i ràpidament els teulats es poblen de falgueres i herbes. Cap a l’interior encara és més evident aquesta degradació. Amb la successió d’empreses que han acabat fent fallida quan la competència ha estat massa ferotge (cacau, sucre), el país està sembrat de petites factories, fàbriques i cases ara abandonades, rossegades per la vegetació i les humitats en que abans eren esplendoroses roças, autèntiques unitats de producció agrícola i poblament que tindrien el nostre paral·lel amb les colònies tèxtils, però aquí es dedicaven al cacao, sucre o el cafè. L’únic que sembla vigorós, de nou, són els establiments turístics. Tampoc n’hi ha gaires, però l’illa s’ho val. Divendres passat vaig arribar a l’extrem més meridional de l’illa, a Porto Alegre. Les comunitats viuen en condicions de salubritat diguem-ne que deficients (és un dir). La casa típica és de fusta sobre elevada sobre unes pilones segur que per evitar l’humitat del sol o si s’està massa a prop de la platja per l’embat d’alguna onada. Són quasi calcades a les que vaig veure a la costa Miskítia a Nicaragua. Solucions convergents, per òbvies. La diferència és que a Nicaragua es veien més cases pintades i acolorides. Aquí quasi totes són d’un gris, de fusta penetrada per la humitat, que els dona de nou aquest aire decadent.  No hi ha clavegueram, entre les pilones es situa la latrina, l’aigua corrent és un problema i l’electricitat cau i torna a caure en tot el país. D’això ni se’n salven els resort turístics malgrat que alguns tenen el seu propi generador.  A Porto Alegre he arribat fins una platja de sorra clara, rar en un país d’origen volcànic, però em sembla que té la seva causa en l’esmicolament dels esculls de corall. La platja estava resseguida de palmeres, l’aigua clara i acollidora. D’aquelles postals que tots hem admirat en els aparadors de les agències turístiques.  Quan acaba la sorra, surten els esculls i entrants de pedra negres com el lignit. Ens recorden que tota l’illa era un niu de volcans.  Aquest origen és encara més evident per aquestes espectaculars construccions geològiques que són els Cão, uns pics de basalt que creixen verticals, massius, i que són les antigues calderes solidificades dels volcans. La resta del volcà, més friable, se la va endur l’erosió. En el nostre país en tenim un exemple més humil, on s’assenta Sant Hilari Sacalm. Res a veure amb el més espectacular de tots el Cão Grande, que emergeix com una columna ciclòpia, negra, que agullona els núvols entre una verdor exuberant. La vegetació és tan impetuosa que sembla que vulgui expulsar els homes de l’illa.  

San Valentin a Sao Tomé

Ja m'havia passat abans i no n'aprenc. San Valentin a qualsevol país excepte el nostre, on tothom sap que és Sant Jordi el dia dels enamorats, col·lapsa els restaurants i llocs de refrigeri. Totes les parelles fan reserva massiva de llocs per sopar, amb música en viu inclosa, i és quasi impossible trobar un lloc on menjar. Peró ho hem aconseguit. Jo i un altre metge mig brasiler, mig italià amb qui treballaré els propers dies. Aquesta doncs ha estat la primera impressió d'aquesta illa, d'aquestes dues illes, Sao Tomé i Principe, que cauen just en la línia de l'equador. Amb aquest home mestís m'he fotut tres cerveses una darrera l'altre en un local abarrotat de parelles i un tipus cantant música lusitana. Em sento empitimat i perillosament desinhibit. De moment només puc explicar això d'aquest arxipièlag, a més del tot el que he llegit aquestes darreres setmanes i que ara contrastaré amb el terreny, m'endinsaré fins les entranyes d'aquesta societat i com era d'esperar, descorbriré un món que fins ara ens resultava remot i amagat. Ah! I a més a més, en baixar de l'avió m'ha rebut una onada de calor humida, densa, olor a tròpic, i una avinguda que resseguia una platja sinuosa vinclada per palmeres. El cel avui per avui era de plom, pesat, però demà estic segur que lluirà el Sol i podré contemplar, des de la distància, el tràfec viscut aquests dos darrers mesos.

La mort expeditiva

 Recentment (i sense esperar que ningú em planyi), he tingut unes quantes experiències funeràries. Com que ja porto un cert curriculum d'assistir a tanatoris i després de parlar amb una amiga meva a qui se li acabava de morir el pare i comentava tots els tràmits, aspres i freds pel moment i les presses, he pensat si això de la mort ho portem de forma gaire natural. Els tanatoris, aquest invent de la segona meitat del segle XX, han sorgit com autèntiques empreses per les que transiten morts i familiars amb una eficiència i pulcritud que arriba a la despersonalització. Semblen autèntiques factories de funerals ben engreixades: tràmits de defunció, catàleg de taüts, tipus de cerimònia, si és religiosa apareix un diaca de guàrdia que diu quatre frases enllaunades, música, ofertes vàries de serveis (fins i tot ofereixen serveis de gestió de pensions de viudetat amb un pagament pel mig, és clar). No deixa de ser un negoci i funcionen malgrat que es miri molt les formes i el tacte, com una empresa amb una clientela literalment il·limitada. 

La mort feta tràmit expeditiu que amb la seva inèrcia apaga tota manifestació cultural genuïna. Potser també és el que implícitament es demana, que la mort cada vegada sigui més assistida i evitant el sofriment (però on posem el dintell del sofriment?), en serveis sòcio-sanitaris o en l'hospital i reduint les hores de vetlla. Fins i tot maquillem els morts que fan molt més bona cara que molt abans que els arribés l'hora. Pot ser també que sigui una fugida endavant, una manera d'ignorar-la però pel camí hem perdut tot el revestiment cultural, tota pregunta de sentit que ens fa tan humans. En moltes cultures hi ha rituals al voltant de la mort realment complexíssims i molt dilatats en el temps. Fa temps vaig llegir a Tristes Tropiques, de Calude Lévi-Strauss, com els indis Bororo feien dos enterraments. Un primer amb branques i fulles que deixaven que el mort descompongués les parts toves, després d'uns mesos encara rescataven els ossos i els pintaven cerimoniosament. Aleshores venia l'enterrament veritalbe, la cofurna d'ossos en un receptacle vegetal es dipositava en un lloc sagrat. En alguna cultura africana es momifica el mort i s'exposa assegut durant un temps al poblat, com si encara hi fes vida. També es dona un contacte físic amb el mort, se l'amanyaga, abraça, es neteja i prepara pel darrer viatge. I en general, a les cultures africanes la noció de mort és ambigua, consideren que simplement estan presents en una altra forma. Nosaltres no havíem arribat a aquesta elaboració però sí que havíem viscut el ritual de la mort amb més parsimònia, naturalitat i sentit. Les vetlles a casa cada vegada són més rares. Els funerals sentits, elaborats,  més escassos. Hi ha un procés de despersonalització que desdeibuixa aquest fet tan natural com la vida mateixa. Potser és que no ens atrevim a mirar a la parca fit a fit, cara a cara, i no tenim eines per plantar-li cara, per dotar-la de sentit. 

Brúixola, de Matthias Enhart

 Per fi m'he acabat aquest llibre, el darrer premi Goncourt que el portava traginant des de fa massa setmanes. Una de les crítiques del llibre deia que era una obra hipnòtica. És cert, i això encara que té un argument, una trama quasi inexistent i molt simple. Un enamorat rememora, enllitat per una malaltia que no ens arriba a revelar mai, el record de la dona que estima i amb la qual no ha pogut arribar a consumar l'amor que sent, o quan n'ha tingut l'oportunitat s'ha frustrat. Res de nou, si no fos pel farciment que hi posa que és el que el fa tan sucós. Aquesta és la sorpresa del llibre, una mena d'assaig camuflat d'història d'amor frustrat (o potser és al revés), que desfila tota una disquisició sobre les íntimes relacions entre orient i occident, l'art, sobretot pel que fa a la poesia i la música, esquitxat de personatges secundaris i petites històries que serveixen per ancorar-nos al relat i fent gala d'una erudició esborronadora. Moltes de les cites literàries i  els autors que esmenta no els havia sentit anomenar mai, i en algun moment he pensat que s'ho inventava. És fascinant com arriba a teixir les íntimes relaciones entre autors, músiques, història (fins i tot fent referències ben recents de la destrucció d'Alep), transportant-nos des del segle XII al XXI en una sola pàgina, introduint-nos en l'imperi turc a pinzellades, la revolució iraniana, la Viena imperial (porta de l'Orient), etc. etc. Ves a saber, consultaré la wikipedia per si un cas. També cal afegir el domini quasi virtuós del llenguatge, un punt d'ironia i humor en els llocs adequats que ho relliguen tot. En fi, fa enveja i incomoda llegir una obra semblant, un servidor se sent una mica mediocre, però alhora estimulat.

Reflexions de finals d'any

Vulgaritat

 Ho vaig llegir en una entrevista, i defineix perfectament l'estil que és a punt d'instal·lar-se a la Casa Blanca. Amb la vulgaritat passa com amb la ignorància, que no se n'és conscient sinó no seria tant desvergonyida. Aquest és el drama.

Sinceritat

Com els sol passar als mandataris al final del seu cicle, l'Obama sembla tenir un atac de sinceritat. Blasma obertament els israelís per la seva política d'assentaments que ofega els palestins i busca una reacció de fets consumats (qui els farà fora un cop instal·lats?), i arriben a invocar el rei David (l'ambaixador a les Nacions Unides dixit) per justificar-ho. Els Àrabas que estaven a Palestina feia una bona colla de segles van sentir el mateix estupor quan els va caure a sobre el nou Estat d'Israel.  Nosaltres a vegades tampoc ho fem tant diferent, quan fem memòria del Jaume I per invocar això dels Països Catalans. També ha fotut una coça al Putin, explicitant que mou tots els fils de les trames russes inclòs l'intent de manipulació de les eleccions. En quines mans està el món?

La parca

 Aquest any ens han deixat un bon reguitzell d'artistes, els més sonats de l'àmbit de la cançó: Bowie, Cohen i Prince. No sé què deuen pensar d'això que mentre se'ls escolti viuran. És una afirmació porta implícita la creença que tot cau tard o d'hora en un insondable oblit.

Esport

Llegia en un article recent que els esportistes, i especialment els de certes disciplines, tenen la tendència d'allunyar-se dels cànons habituals que defineixen un cos humà harmònic. És una qüestió de selecció natural. Per nedar cada vegada més ràpid, els nedadors han de ser una mena de tipus amb aire de torpede i mans i peus enormes (vegeu el Michael Phelps). El Mark Spitz que tenia una figura digna del David de Miquel Àngel no tindria res a pelar avui dia. I no cal parlar de les gimnastes que viuen en un llimb etern entre la primera infantesa i una adolescència avortada. I la rugby on hi ha cada vegada més mastodonts de 200 kilos que porten el seu cos al límit sense saber quina factura pagaran. En fi, l'esport d'elit en general em sembla cada vegada més paranoic. Com deia un tertulià que no he tornat a sentir més, de què coi serveix córrer 100 metres en menys de 10 segons?

2017

L'any de l'aniversari de la Revolució Russa i la instauració de la Unió Soviètica. Hi haurà no pocs remembers de l'època de la URSS, en dos sentits. Per part dels que no l'han viscuda perquè en són massa joves i han recreat una imatge fantasiosa d'acord amb els somnis de grandesa que volen tenir per l'actual Rússia, i els que si la veren veure però que simplement la idealitzen perquè aleshores eren joves i com a tot arreu, tot podia semblar bell i prometedor.

Cap d'any

El passaré dormint, sobretot després de rebre una felicitació que deia literalment "que el 2017 siguis tant feliç que no sàpigues distingir entre els somnis i la realitat". Toma ya!. Ara hi vaig al llit, a llegir un bon llibre i punt. Cada vegada em provoca més inquietud l'adotzenament, el fet que tots tinguem la tendència a anar a l'hora per certes consignes que es filtren per l'anomenada xarxa i els mitjans de comunicació, i la vulnerabilitat creixent en aquest sentit. Si la nostra visió del món ve modulada pels inputs que en rebem, estem ben perduts si no busquem els nostres propis espais i creem les inèrcies particulars i intrasnferibles. Així que només us desitjo bona nit i que no conduïu sota els efectes de l'alcohol. 

Les innocentes

Ahir vaig anar a veure aquesta pel·lícula, Les innocentes dirigida per Anne Fontaine,  atret pel còctel de temes que toca. El guió ho diu tot. Una comunitat de monges polaques ha estat sistemàticament violada pels soldats soviètics durant l'ocupació després d'empènyer els alemanys cap a l'oest en l'etapa final de la segona Guerra Mundial. El resultat és que una bona colla de monges i novícies han quedat embarassades. Aquests fets trastoquen l'ordre natural de les coses, el sentit mateix de la condició de religioses, i provoca la intervenció quasi providencial d'una treballadora de la Creu Roja francesa. 

Amb aquest contingut seria fàcil caure en un despropòsit que hauria frivolitzat respecte a molts dels aspectes i temes que la pel·lícula afronta (l'actitud bàrbara de l'Exèrcit Roig, la reacció fruit de l'estupor de la comunitat que prova de totes totes d'amagar l'escàndol, el posicionament com a dona i com a no-creient de la metgessa de la Creu Roja, la maternitat i indirectament l'avortament, la condició vulnerable de la dona, la vocació i la fe). Aquí rau al meu entendre el gran mèrit de la pel·lícula, que inicialment fa témer el pitjor. A poc a poc aconsegueix humanitzar una situació espantosa, de malson, mostrant i dibuixant els perfils més humans de les protagonistes que es posicionen davant del drama com poden i amb els pocs recursos que tenen, incloses les monges i novícies que esdevenen mares forçades, i el mateix contrast entre la metgessa francesa de conviccions comunistes i el seu company i finalment "còmplice", també metge, jueu a qui han pelat tots els parents, empès a la tasca surrealista d'atendre un part a una novícia al bell mig de Polònia. La pel·lícula arriba a una síntesi que si bé no és sublim, sí que transmet un curiós missatge d'esperança. En la situació més atroç i entre els actors més diversos, amb sensibilitats i creences dispars, sorgeix una mena de comunió humana sense que ningú hagi de renunciar al que creu o és, i trascendeix les pròpies condicions particulars. Davant l'absurditat d'un fet al qual ningú troba sentit, es troba una sortida que, precisament, el dota de sentit. Aquest és el missatge central de la pel·lícula. De totes maneres penso que encara s'hagués pogut donar una volta més als personatges, perfilar millor aquestes grans sensacions que transmet però això potser ho ferà algun futur cineasta que vulgui recuperar aquesta història que, malauradament, és del tot versemblant. Des d'un punt de vista tècnic no tinc massa idea de crítica cinèfila, però vull resaltar l'acurada fotografia i l'ús dels tons blancs i negres, en algun moment fins i tot la pel·lícula sembla rodada en blanc i negre, l'aire fred i gèlid, que transmet la mateixa sordidesa de la situació. La feliç conjunció de la forma que acompanya i realça el contingut. 

Bon solstici d'hivern

Així acabava un article del David Fernández, bon solstici d'hivern com a substitut pretesament àton del Bon Nadal. A mi que ningú em feliciti així, perquè l'ignoraré. I no és que exigeixi que ningú cregui en el sentit de la festa de Nadal, només que no crec en què es pugui viure en un món on segons com anomenem les coses, tingui una intenció i efectes neutres. La posició dels astres i els solsticis no em diuen res, així, despullats. A ningú se li pot escapar que el fet que el dia de Nadal sigui pels voltants del solstici d'hivern no és casualitat. De fet, segons les estimacions basades en les textos sobre la vida de Jesús, aquest va néixer probablement un mes d'Abril. Simplement es va adoptar una festa pagana, o més aviat una evidència astronòmica de quan es posava més atenció a les coses que passaven al cel, al calendari Cristià. La mateixa història serveix per Sant Joan i segur que hi ha múltiples exemples.  Quan la llum del dia comença a allarga-se, és l'anunci d'un llarga albada, d'una esperança. Així, posem-hi aquí el naixement de Jesús amb tota la càrrega simbòlica. No crec que aquest retrocés de voler "desitjar bon solstici d'hivern" tingui massa sentit. Com no té sentit dissociar la nostra cultura del pòsit cristià per molt que ens hi esforcem. La mateixa Declaració dels Drets Humans hi té les arrels. La visita de qualsevol museu també ens ho demostra. Un conegut m'explicava que un pessebre animalista i laïcista donaria lloc a un absurd estable buit. No cal ser creient per apreciar la rica simbologia subjacent darrera els relats de la Nativitat i seria una llàstima ignorar-los. No cal avergonyir-se ni retornar a un paganisme ni que sigui formal, ni torturar-nos per ser políticament correctes. Tot i deplorar que el Nadal hagi derivat en una orgia de consum força allunyada de l'esperit de pessebre.  Desitgem-nos bon Nadal amb naturalitat i coneixement.