Parasites

 Si, si, es tracta de la tan comentada pel·lícula sud-coreana guardonada amb no sé quants premis Oscar, inclòs el de millor pel·lícula (fet insòlit tractant-se d'una pel·lícula estrangera als Estats Units i de parla no-anglesa). No podia perdre-me-la, escapant-me de les meves obligacions amb nocturnitat (literalment). Només érem tres persones a la sala (una parella i jo). La resta d'espectadors que s'havien perdut un dimarts a la nit al cinema havien entrat, amb una enorme paperina de crispetes, a veure la darrera (esperem) entrega de Star Wars.

 Reconec que m'ha sorprès que una pel·lícula d'aquestes característiques hagi rebut tant premi. I no pas perquè no se'ls mereixés. És un guió no força original (la idea d'habitants en cases alienes que viuen amagats l'he vista o llegida abans, així com les històries de suplantació d'identitats), però la combinació dels elements està molt ben trabada i els girs molt ben trobats. Vaja, un guió brillantíssim que combina gèneres sense desequilibrar-se: la sitcom, la crítica social, el drama, l'humor negre, el suspens...encara que amb algun punt d'enllaç forçat ben perdonable. Tot i que cal dir que se'ns escapen algunes idiosincràcies i referències coreanes que deuen haver provocat el deliri al país d'origen. La pel·lícula, al marge de tot això, és una amarga metàfora no només de Corea del Sud, sinó del món on vivim. No entraré en detalls, aneu-la a veure. L'escena final és delirant, i també té una alta càrrega al·legòrica. El que volia comentar és això que hagi estat tant premiada, precisament als Estats Units i enmig de la pompa d'una de les indústries més lucrativa del món, allí on es podrien sentir més interpel·lats pel que la pel·lícula representa. Recordo fa temps, en un documental sobre Elvis Presley en que es descrivia com aquest noi, d'aire rebel i música trencadora, va ser absorvit pel sistema fent-lo un ciutadà referent: es va enrolar a l'exèrcit, va col·laborar en causes oficialistes. No treu de cap manera valor al seu gran llegat, a la icona que per les seves pròpies contradiccions es va acabar auto-destruint. Però aquest record m'ha fet pensar si la bufetada al sistema, a l'ordre de valors que impera i ens atenalla i que tant càusticament descriu la pel·lícula Parasites descriu, el mateix sistema no la domestica, engoleix, transforma en pur entreteniment i per tant, buida de la càrrega subversiva (perillosa pel sistema), que podia tenir. Així la veurem com un entreteniment més, un fet aliè a la nostra realitat sense capacitat de canviar res, de revoltar-nos. Potser aquí està la clau de tant de premi. Queda per veure quin serà el futur artístic del flamant director, Boong Joo-ho, si després d'aquest èxit rutilant serà efectivament absorvit pel convencionalisme, i si té capacitat de trencar de nou els límits de la crítica social. 

PD: El discurs de Joachim Phoenix, premi al millor actor, també em va resultar un punt desmoralitzant també, parlant d'actituds més compromeses amb el medi ambient davant una audiència on no mancaven propietaris d'avions privats i luxe obscè...en fi...

1917

Dilluns passat, escapant-me de diverses obligacions, vaig anar al cinema a la sessió de les 10 de la nit a veure la pel·lícula 1917.  No podia resistir més de deixar passar el reguitzell d'excel·lents films, segons les crítiques, que s'han anat estrenant les darreres setmanes i aquest era una prioritat. Pel tema, la Primera Guerra Mundial, i per la tècnica cinematogràfica que tothom ha lloat. És un sol pla que transcorre en temps real, excepte una pseudo-elipsi que es correspon a un temps d'inconsciència del protagonista. I no, no ha defraudat encara que no m'he atreviat a anar acompanyat per ningú perquè no és una pel·lícula per tots els gustos. No hi ha una trama concreta, el muntatge és peculiar i és molt violenta. Un viatge a l'horror de la guerra però centrada en primer dues, després una, persones concretes, éssers engolits en l'espiral de l'horror que fan un viatge que tindria aires de periple iniciàtic. El director i guionista, Sam Mendes, utilitza també unes imatges molt poderoses amb contingut simbòlic que emmarquen, realcen, l'absurd de la guerra. La pel·lícula comença i acaba igual, en un prat florit presidit per un arbre sota el qual el soldat que anirem seguint tota l'estona s'ajeu. El director juga amb mestria amb aquests contrastos, la bellesa plàcida de la natura primaveral (es tracta d'abril del 1917), amb els paisatges escorxats per les bombes i la metralla. Una altra cosa que em meravella d'aquests films és la verosimilitud des escenaris, de la mort, de l'horror, els cossos rebentats, la terra triturada. És un cant a l'espant que l'home és capaç de crear de forma col·lectiva, però també a la supervivència individual, de l'home concret que no sap ben bé perquè fa el que fa però a la seva manera troba la pròpia salvació.

 L'única crítica que se m'acut és que els pocs soldats alemanys amb els que s'arriba a creuar el nostre prota (a tots els matar, sigui amb un tir o escanyats), els descriu com anònims, una mica bestials i traïdos. Traspua aquí el prejudici atàvic, i comprensible, de les històries escrites pels vencedors que tendeixen a reduir a l'enemic en un dolent sense matisos i que ens fa suportable que se'l liquidi. Tot i que comparat amb la Segona Guerra Mundial, les narracions i els films de la  Primera són més rics i molt més equilibrats. Recordem el llibre i pel·lícula "Sin novedad en el frente" o un llibre que a mi em va impressionar d'un soldat alemany i del que en vaig fer esment en aquest bloc ja fa temps, "Parte de Guerra", de Edlef Köppen. Probablement perquè malgrat tots els esforços dels vencedors la bogeria absurda que va desencadenar la Primera Guerra Mundial va afectar per igual tots els contendents, mentre que a la segona la divisòria entre bons-dolents era, aparentment, més clara. Perquè no s'ha fet prou esment de les atrocitats que van ocórrer en tots els bàndols. I que ens duu a la conclusió que, en tota guerra, només hi ha perdedors i que com en qualsevol tragèdia, només ens podem salvar, preservar la dignitat, a nivell individual. 

Glòria

 No ha estat massa afortunat de batejar el temporal que ens està encara fuetejant com a Glòria. No ha tingut gaire de gloriós, més aviat té tot l'aire d'un càstig diví. Jo li hauria donat un nom més tràgic o de mal auguri, d'arrel clàssica: Antígona, Medea, Ariadna, Helena. Ahir, el dia més dur pel que fa al vent, em vaig acostar al front marítim de Barcelona. L'espectacle era abassegador i infonia aquell estat d'ànim que ens resulta tan estrany fins que no l'experimentem, de manca de control, que les circumstàncies ens puguin sobrepassar i hom esdevingui un pelele impotent a mercè dels elements que ens colpejaran impotents en qualsevol moment. La mateixa sensació que he tingut quan he pujat al caire del cràter d'un volcà actiu. La fúria dels elements que es manifesta, amenaçant, amb una indiferència total a la meva presència allí.  Les onades espetegaven amb un brogit insomne, l'aigua s'arremolinava en cúmuls d'escuma i les gotes d'aigua, impulsades pel vent arrauxat, colpejaven com grava contra la cara.  Les palmeres, descabdellades com bruixes histèriques amenaçaven de sortir volant en qualsevol moment. I de fet, ja n'hi havia alguna decapitada i branques de pins llençades al terra, ones sobrepassant els dics dels ports com géisers i que arribaven a llepar el passeig marítim. I tot emmarcat per un cel d'una grisor tenebrosa i el brogit (quasi bramul) incessant que semblava néixer d'un abisme marí.  Només els gavians, trescant amb una sorprenent perícia entre el vent, semblaven adequar-se a les circumstàncies.

 Aquest matí hi he tornat. El temporal encara és espectacular però l'ímpetu de les onades ha reculat força. Seria ara un temporal fort però no extraordinari (d'aquells que es veuen cada 3 o 4 anys només). Però ha deixat al descobert el rastre d'ahir. Rengleres de detritus formats per una amalgama de restes vegetals, boles de porexpan, compreses, condons, molts palets de xupa-xups, restes de cigarretes, plàstics de diferents mesures i formes, envasos, taps...tota la porqueria que com un boomerang el mar ens torna. Hi ha el rastre d'arena d'onades que han sobreeixit per sobre la barrera de pedra i formigó que guarda el passeig marítim.  I a terra algun pi vinclat, arbres mutilats i una estessa de branques i branquillons per tot arreu. Els més contents són les gavines i coloms que picotegen arreu les engrunes de menjar que el desgavell els ha regalat. I una imatge paradigmàtica i, que podria servir de metàfora, les papereres curulles de paraigües rebentats pel vent (perfectament inútils durant una llevantada, ho hauríem de saber) i els vianants avui treient-ne una previsible fotografia. 

 No sé valorar si aquest episodi anuncia res de més inquietant, la lenta apocalipsi del canvi climàtic, però sí que ha estat un record de la vulnerabilitat en què vivim i que, també, posa en evidència una frivolitat col·lectiva encara més inquietant. 

La llibreria del Djoliba

 En algun lloc havia llegit que les lectures de la nostra vida són com un fil conductor, un camí pel qual transitem i que alhora que ens acompanyen, ens porten a d'altres lectures, com si fóssim nens agafats confiadament d'una mà. I cadascú fa el seu itinerari, fins i tot el no lector. En va venir aquesta reflexió quan vaig topar al Djoliba lodge, un allotjament a Niamey que vaig trobar per casualitat construit per una francesa del cos diplomàtic jubilada, que ha decidit esmerçar la seva jubilació en això. Una mena d'oasi en el sentit més ample de la paraula. En una estança extraordinàriament acollidora hi havia una llibreria amb uns quants volums ben endreçats. No era una gran llibraria, parlo potser de 50 o 60 volums. Res d'aquelles biblioteques que alguns autors es vanten de 6000 o 9000 llibres (quan es necessitarien unes quantes vides per digerir-los). Els llibres giraven tots sobre temes o personatges referents al Sahara o el Sahel i a més eren edicions ja antigues, com a molt d'hora dels anys noranta o vuitanta, i algunes de realment vellotes, de mitjans segle passat. Però una ullada sobre aquesta humil biblioteca ja m'ha fet sentir com qui troba un filó, o una porta a un univers apassionant, un nou capítol d'aquest món el qual hagués molt fàcilment passat desapercebut per mi. Evidentment, només he tingut temps de llegir un volum, "Sahara, biographie d'un désert", d'un tal Rognon, acabat el 1986 i que explica la història geològica i climatològica, i en el darrer capítol també esboça l'humana, d'aquest gran desert i els seus encontorns (el Sahel i el Magrib). Tot i està curull de tecnicismes me l'he empassat, admirant la persistència dels homes de ciència en la recerca de la comprensió d'un espai que amaga sota la seva aridesa una història fascinant. Com si provessin de desxifrar un trencaclosques a partir de vestigis, inidicis, datacions, prospeccions geològiques, traces de rius, restes d'éssers vius. Tota una revelació que porta, ineluctablement, a posar una altra mirada sobre qualsevol paisatge que se'ns planti als nassos. I que el fa encara més ric. També he pogut fullejar uns quants llibres, alhora que he pres nota de tots els volums per si tinc esma de buscar-ne algun més, com l'autobriografia d'un tal Thisling, un explorador insigne sembla ser encara viu quan es va editar el llibre el 1989, Edmond Bernus, un antropòleg que es va passar 20 anys vivint amb els Touregs nòmades estudiant la seva cultura, un tal Monod,  reputat biòleg estudiós de la fauna i flora del Sahara i una biografia literària de Charles de Foucault (l'únic del que en sabia alguna cosa), escrita els anys 50 i que en el prefaci fa referència per sopresa meva a Eugeni d'Ors que en aquella època sembla que tenia certa predicació a Europa. Tots aquests personatges obsessionats per una idea, per un subjecte, per un paisatge, que ara ressuscitaven als meus ulls ignorants, havien poblat un univers i potser havien estat populars, i ara semblavaenarrossegat a l'oblit, com les dunes que descrivia Rognon que desdibuixaven les conques hidrogràfiques a mesura que l'aridesa s'imposava al Sahara.  Una altra mena de desert, també necessari potser, que per progressar i transformar-se per donar vida a una nova creació ha d'enterrar i fer morir.

Diffa

 En el meu cas ha començat a no tenir sentit la dita que no saps cap on et portarà la vida, ni que sigui en termes geogràfics. Ja he anat a massa llocs que no hauria imaginat, i tot sense haver-ho volgut massa expressament. Ara ha estat el torn de Níger, al departament més oriental, Diffa, que mossega un tros del llac Txad fent cruïlla amb Nigèria, el Txad i el Camerun (i no gaire lluny, la República Centre-Africana que potser serà objecte d'un nou periple). Als voltants de la capital està sembrat de petits camps de refugiats o desplaçats. La diferència aquí no fa massa sentit, els pobles d'un costat i l'altre de les fronteres són els mateixos. Fugen del terror de Boko Haram que actua sobretot pel costat de Nigèria però que s'infiltra pel Níger. De fet, m'expliquen que en alguns pobles ben coneguts, saben que hi ha una part significativa de la població que pertany a aquest moviment místic, radical islamista, violent que només amaga el més vulgar, però violent, dels bandolerismes. El resultat és que la regió està copada també pels militars i estan prohibides les motos. Sembla que Boko Haram fa els seus atacs en moto, Yamaha 2.5, i per a distingir els civils d'un assalt d'aquesta gent, s'ha imposat aquesta norma sota risc que et clavin un tret si circules amb aquests trastos. Jo no he pogut passejar-me ni tan sols per la capital, com no fos dins del cotxe i després dins de l'alberg i els llocs on feia la meva feina. M'ho han prohibit. Un blanc és massa identificable i temptador per segrestar i demanar una recompensa. Tot i així, he estat ben tranquil. Al mateix hotelet, fet de bungalows independents, s'hi estava tota una tropa militar amb els que he tingut agradables converses, una camioneta amb una imponent metralleta muntada al capó estava plantada al costat de la meva habitació i un soldat feia guàrdia tota la nit a  la porta. M'han dit que feia 4 mesos que tot està tranquil. Per això tampoc he pogut veure, només una mica de lluny, el famós llac Txad, una mena d'anomalia hidrogràfica vestigi de l'apassionant història geològica i climatològica del Sahara que ja explicaré en una altra entrada. La major part del departament de Diffa, de fet, està cobert de dunes i desert, habitat per nòmades pastoralistes que porten una vida fascinant jugant amb la supervivència. Des d'un punt de vista epidemiològic, aquesta inestabilitat està tenint conseqüències. Molts habitants que vivien en les illes del llac Txad i que se sabia que estaven més afectats pel VIH, ara s'han desplaçat cap a la ciutat o camps de refugiats. Hi ha més casos registrats, i també més sexe transaccional, més inestabilitat de la població i finalment un seguiment del tractament més complicat perquè ara apareixen o desapareixen o tot d'un cop arriba una onada d'immigrants o desplaçats que posa el sistema de salut en estrés. És, des d'un punt de vista epidemiològic, molt interessant observar i analitzar aquestes interfícies d'interacció entre la malaltia, el risc de transmissió i les estratègies que cal utilitzar, i tots els aspectes socials, culturals, geogràfics i polítics. Ningú va dir que seria fàcil....però no impossible. He conegut una parella de pastors nòmades de l'ètina BeriBeri que fa set anys que se'ls va diagnosticar del VIH, i cada tres mesos, un dels dos creua el desert durant tres dies a cavall per venir a buscar la medicació. I estan la mar de bé i acaben de tenir un fill ben sa. Insufla un cert optimisme que a voltes enyoro. 

Serofòbia

 El darrer diumenge va ser el dia internacional de la Sida, una data per celebrar el progrés extraordinari que s'ha fet per lluitar i controlar aquesta malaltia i recordar tot el que queda encara per fer, sobretot en els països on viuen els 80% dels afectats i ocorren el 90% de les noves infeccions (bàsicament l'Àfrica sub-Sahariana). Jo tinc prou recorregut per haver viscut personalment el temps en què els pacients amb el VIH, en el marge de 1 o 2 anys després que entressin en la fase de Sida, es consumien fins a morir irremeiablement. També per veure, uns anys més tard abans que el tractament antiretroviral no comencés a democratitzar-se, com això mateix passava a una escala superlativa en països africans amb elevada prevalença del VIH. I he vist com s'ha pogut aturar la progressió de la malaltia i qualificar-se com a crònica (concepte que penso que és erroni) junt amb l'evolució dels régims d'antiretrovirals que van passar de ser extremadament feixucs i amb molts efectes secundaris a reduir-se, en el cas de la primera línia de tractament, a una pastilla diària força inòcua. Però aquest viatge, deixant de banda l'escenari Africà, ha fet oblidar algunes coses, com que era una malaltia essencialment de gent marginada socialment i sotmesa a un estigma molt intens, castigats injustament per la vida (ionquis, homosexuals, prostitutes) i que per tant era una autèntica plaga amb una forta arrel social que  abocava a les pràctiques de risc i feia inaccessibles a aquests col·lectius a les mesures de prevenció o simplement al rescat social. Aquest model flagrant d'associació entre discriminació, pobresa i marginació encara impera en moltes àrees geogràfiques, com als països de l'antiga Unió Soviètica. El 1 de desembre podem celebrar que aquesta crosta també es va superar en gran mesura. Però també em fa reflexionar sobre una certa banalització de la malaltia atiada, paradoxalment, per la inèrcia d'aquesta lluita contra l'exclusió dels més vulnerables. Un símptoma evident és comprovar la manca de percepció de risc que hi ha en certs col·lectius (o col·lectius dins de col·lectius), sobretot entre homes que tenen sexe amb homes joves que no han viscut, no tenen record històric, de l'època tràgica en què la Sida era una malaltia mortal. La conseqüència és un repunt del nombre d'infeccions per descuit dels mètodes clàssics de prevenció primària sobretot el preservatiu. Hi ha una certa actitud refractària als canvis comportamentals sobre els quals abans es posava l'accent (entre altres coses perquè no hi havia gaire més alternativa) i la quasi exigència de donar solucions purament biomèdiques. I no cal dir que en aquest sentit s'ha tingut èxit amb la introducció tot recent de la profilaxi pre-exposició, la PrEP.  Cal celebrar-ho però alhora m'agradaria advertir alguns punts. En primer lloc, com assenyalava una amiga meva la quasi desaparació de morts degudes a la Sida és gràcies a l'existència d'un sistema de Salut d'accés universal i finançament públic que permet finançar i donar accés universal a tota aquesta panòplia terapèutica. És a dir, si un dia per l'altre desaparegués aquest sistema sanitari, ni que fos amb el model que coneixem, una gran part dels afectats del VIH es veurien privats de l'arsenal de medicaments. I alhora, cada nou infectat representa una despesa per aquest sistema que, no cal dir-ho, té serioses amenaces. A més a més pot semblar una certa frivolitat aquesta banalització,  quan el VIH encara fa estralls en països africans pel que ni que sigui per solidaritat caldria evitar-la. I encara hi ha una raó ulterior de tipus més personal per si les altres no funcionen, i que són els efectes a llarg termini de la infecció pel VIH encara que controlada i la presa perllongada de medicaments que ara tot just es comença a observar quan hi ha un nombre important de pacients seropositius que han sobrepassat la cinquantena.  D'aquí que el concepte "serofòbia" que fa referència al refús als seropositius,  que té el seu sentit quan es refereix a que cal evitar aquesta discriminació sense sentit,  tinc la impressió potser equivocada que es confón fàcilment aquesta actitud  de banalització de la infecció. Potser és millor que aquestes actituds tendeixin a la naturalització dels conceptes, sense banalitzar una infecció que a mi em sembla que és encara una calamitat a totes les latituds, que no sigui font de discriminacions i que ens la continuem prenent molt i molt seriosament.

La mort i la primavera

 La Mort i la Primavera és un dels llibres de Mercè Rodoreda que es poden inscriure en aquest estil particular d'onirisme poètic i que, segons havia llegit, era característic de la darrera etapa de la seva vida, a la qual correspon també Quanta, quanta guerra.  Ambdues obres carregades d'imatges que amb una primera lectura suggereixen un surrealisme captivador, perquè dins de la irrealitat que creen aconsegueixen enarborar una lògica interna, uns texts homogenis que tot i semblar desconnectats de la realitat tal i com la coneixem (a Quanta, quanta guerra no hi surt ni un sol tret) ens transporten a un món que finalment diu més del que semblaria. Això se m'ha fet palès quan he anat a veure la posada en escena de La Mort i la Primavera al TNC. Havia llegit el llibre fa una bona colla d'anys, un text que la Mercè Rodoreda va elaborar i re-elaborar fins al final de la seva vida, pel que el llibre és un relligat de totes aquestes versions on habiten els homes que s'enterren als arbres amb la boca plena de ciment, ruscos d'abelles que zumzegen en somnis, misteriosos ferrers que senyoregen pobles sotmesos a estranys ritus sota els que transcorre un misteriós riu i la mort que plana darrera de tot això. Tenia molta curiositat com s'ho havien fet per portar en escena un dels textos més estranys que mai havia llegit. En veure l'obra se m'ha fet la llum, he entès aquesta coherència interna i com darrera de les imatges poderoses, la lògica que les enfila totes, ens parla de la mateixa existència humana, de l'angoixa de viure, patir i morir i les temptatives desesperades de donar sentit a tot plegat. Realment la Mercè Rodoreda vola molt, molt amunt, amb un text que com a mi em va passar el creia un exercici d'estil, pura estètica, però que és d'allò més inquietant sense que sabés exactament perquè. I resulta que, contra el que pensava, no es tracta d'un estil que utilitzés, com una evolució natural de la seva literatura en la seva darrera etapa, sinó que va escriure la primera versió alhora que la famosíssima La Plaça del Diamant, que sí aque arrela en la realitat palpable i és ben real. Costa d'imaginar com podia navegar d'un estil a un altre, però potser és que de maneres diferents, parlava (o escrivia), sempre del mateix. On estaria la Rodoreda ara, si la seva llengua literària hagués estat el castellà? I m'imagino quantes Rodoredes, malgrat que algunes obres hagin estat traduïdes, no estan enterrades en llengües i cultures a les que no hem pogut tenir accés.