Sequera

  Plana sobre nosaltres com una ombra de mal averany l'espectre de la sequera. A efectes pràctics, si no fos per les imatges de pantans eixuts i pobles fantasmagòrics que tornen a la superfície de la terra com zombies del passat, poc que ho notaríem. L'aigua continua rajant quan obrim l'aixeta i les piscines per lleure estan ben plenes. Així es dona una dissonància cognitiva que fa que la campanya aquesta que ens recomana que mesurem l'aixeta la miri amb un agut escepticisme. Sobretot després de saber que el 20% de l'aigua potable es perd per filtracions en les canonades que ens la porten per manca de manteniment. No sona massa convincent per part de les autoritats pretendre arreglar-lo a cops d'aixeta. I només ara es clama al cel quan aquest vilipendi era ben conegut de fa anys. Ni que fos per una raó estètica, s'hi hauria d'haver posat fil a l'agulla. El que dèiem, no hem patit encara la necessitat real de l'aigua. I tot i així comencem a escrutar en els pronòstics meteorològics, per albirar si es congria entre les isobares del futur proper una d'aquelles borrasques que fa mesos que no veiem que regui el nostre país. També hi ha una inquietud més larvada, poc reconeixible encara, i és el reconeixement de la nostra vulnerabilitat, la fragilitat en la que vivim que al cap i a la fi depèn d'una cosa tant capciosa i fora del nostre control com que plogui i que cap intel·ligència (artificial o artificiosa), pot encara solucionar. I com tota crisi (ja ho vaig esmentar en els temps de la pandèmia), pot posar de relleu allò de què realment estem fets. Ja ho hem començat a comprovar amb les discussions de si es podran o no omplir les piscines municipals de lleure aquest estiu. Necessitat de Salut Pública en diuen. O la tensió entre la ciutat i els pobles que aixequen diferents visions dels drets, accés i usos sobre l'aigua. I no cal dir com es repeteix el deplorable espectacle dels partits polítics que per no sé ben bé quines àlgebres electorals són incapaços de posar-se a remar a la plegada en aquest assumpte. I si no plou, què? Ho llegeixo en una portada del diari ARA i la pregunta sona a amenaça. Em fa recordar una entrada en aquest blog que comentava un llibre sobre el setge de Leningrad, on unes circumstàncies extremes van fer sortir comportaments aberrants, autèntics monstres. No espero que arribem a practicar el canibalisme, però, certament, si s'encadena un estiu llarg i tòrrid com el de l'any passat (i ja hem començat amb un març més anòmal que mai, quan va ser al maig que van arribar una primera, persistent i malaltissa calorada), com reaccionarem com individus i societat? Hem muntat un tinglado de societat i sistema econòmic que depèn de que sempre que obri l'aixeta ragi l'aigua que vull. 

  El futur ja no és el que era, com deia aquell. La vida de generacions i generacions s'ha afaiçonat al voltant d'unes estacions previsibles que semblaven obeir a un ordre superior i s'hi arrelaven tradicions i creences. Hi havia un temps per tot en aquesta vida, per sembrar, per collir, per festejar. Ara mengem castanyes amb màniga curta i el cultiu del mango cada vegada arriba més a prop. Tot plegat provoca una certa sensació de desarrelament que convida a aplaudir les processons demanant pluja. I no pas per una pensament tipus Deus ex machina, sinó pel desig de trobar un sentit a tot plegat, d'arrelar-nos de nou i creure que és impossible que els rius deixin de portar aigua. La sequera doncs, no només és material, pot trastocar les nostres vides en molts sentits, no simplement per a que no poguem omplir la piscina. Destrueix el pas acompassat de la vida, trastoca paisatges i fins i tot ens pot destruir. 

 Escric això quan encara no s'albira cap pluja que un dia o altre, per probabilitat, hauria d'arribar, i com sempre només caldrà una tongada generosa de borrasques i llevantades per a que tots aquests auguris i mals averanys quedin esvanits amb una rapidesa sorprenent, com les mateixes experiències de l'epidèmia. No n'aprendrem res fins que la patacada sigui irreversible, i aleshores serà per una simple lògica de selecció natural.

La vida al límit: Covid-19 i residències d’avis

  Ja sé que és un tema que ens resulta curiosament remot, la nostra memòria històrica acaba allà on ho va fer la Guerra de Troia, i tot el que té a veure amb els dramàtics primers mesos de la pandèmia de la Covid-19 són com aigua passada. Un vel d'oblit s'ha estès i fa riure allò que la pandèmia ens canviaria i bla, bla, bla....especialment dolorós l'hecatombe que va suposar durant la primera onada i l'impacte del SARS-CoV-2 en les residències d'avis, i sobre la qual vaig escriure algunes entrades. De fet, i seguint una lògica biològica, a hores d'ara la meitat dels avis que la van sobreviure ja no deuen ser entre nosaltres, són uns dos anys més o menys la mitjana de vida un cop ingressen a una residència....a rel d'aquesta experiència personal vaig fer una mena d'article on pretenia condensar-la, però m'he trobat en què ja no interessa gaire ningú.  Així doncs, empasto aquí l'escrit per a qui li pugui interessar:

La vida al límit: Covid-19 i residències d'avis

Entre març i maig del 2020 van morir el vint per cent dels residents de llars d’avis amb la primera onada de la Covid-19, poc més de 2000 a la Regió Metropolitana Nord de Barcelona. Un article de New York Times assenyalava ja aleshores l’escassedat d’imatges de la tragèdia, pel que excepte els treballadors d’aquestes institucions i el personal sanitari que hi va intervenir, pocs tenen una visió del que va ser l’abrupta entrada del SARS-CoV-2 en les llars que en van resultar afectades (aproximadament la meitat). I qui no veu, difícilment sent. La confluència de l’extrema vellesa, la rapidesa de la infecció i la manca de recursos per atendre una situació inesperada és probablement la situació més traumàtica que molts professionals de la salut hauran mai viscut.  En algunes van arribar a morir fins la meitat dels usuaris en pocs dies, molts sense l’acompanyament que mereixien. Aquí no va acabar el calvari pels avis institucionalitzats.  Tot seguit van caure les restriccions per protegir-los de la infecció, privant-los durant mesos del contacte físic amb els seus familiars, per molts el darrer vincle que els arrelava en aquesta vida. No es compten com a víctimes de Covid-19 els que van claudicar i es van deixar fondre en la tristesa. Però ho són. I els familiars dels que ho varen suportar són testimonis del deteriorament físic, psicològic i cognitiu que van patir  a causa d’aquest aïllament. Com vam arribar a una situació semblant? Ha estat culpa de la Covid-19 com un imprevisible accident? No es tracta de fer una anàlisis epidemiològica que n’hi ha hagut a bastament. Les residències d’avis són polvorins per un virus d’aquesta mena: espais tancats on conviu estretament molta gent que a més és molt vulnerable a la infecció. Però això no ho explica tot.  Tota crisi, i una pandèmia ho és, posa en tensió i estripa les costures no-visibles de la societat. Són una oportunitat  de fer-ne una lectura de les estructures més íntimes i les pulsions que ens governen. Per exemple, una dada que ha passat massa desapercebuda en temps de lluita per la igualtat de gènere, és que a Espanya hi va haver un excés de mortalitat femenina comparada amb d’altres països durant la primera onada. Això s’explica perquè el 74% dels avis que viuen en residències són dones, i les residències també van ser comparativament més afectades en el nostre país que arreu d’Europa. Però aquesta elevada proporció no respon a la major longevitat de les dones, sinó a una estructura social i econòmica que les fa més proclius a viure els seus darrers dies en una residència geriàtrica. Segurament després de ser cuidadores elles mateixes i enviudar, es queden sense suficient empara familiar o econòmica per continuar al docimicili.

  Les residències d’avis van començar a proliferar els anys 90 del segle passat i responien a la necessitat creixent de cuidar una població geriàtrica cada vegada més nombrosa i la incapacitat de les famílies per assumir la cura de familiars dependents al domicili per la confluència de varis factors: l’atomització i empetitiment de les unitats familiars, la pèrdua del teixit social comunitari que pugui repartir les càrregues, llars inadequades per espai i estructura per acollir persones dependents i la benvinguda inserció de la dona en el món laboral que limitava (no l’ha equiparat de cap manera!), el seu rol de cuidadores. I un augment de la longevitat, que malgrat els avenços biomèdics, significa en gran mesura un allargament de la vellesa. I per tant no només una alça imparable en nombre de gent gran, sinó  amb múltiples patologies i més fràgil. Un recent article al The Week d’una General Practioner que exercia a Londres (la nostra metgessa de família), descrivia la transició  durant 30 anys d’exercici professional, des d’un perfil de pacients domiciliari autònom fins la fi dels seus dies cap a la proliferació de pacients amb múltiples patologies cròniques que no donen gaire més marge que la cura, l’acompanyament i l’administració acumulativa de medicaments. I tot agreujat per una retallada en els recursos per atendre una societat cada vegada més envellida i depenent. Un metge de família del nostre país podria subscriure el  mateix sentiment de frustració al final de la seva carrera que expressava aquesta metgessa anglesa.  Les residències, alhora que han proliferat, tampoc s’han adaptat (no van ser pensades en aquest sentit) a aquest canvi progressiu de perfil cada vegada més fràgil de la gent gran amb la conseqüent inadequació dels serveis i alhora, elevadíssima vulnerabilitat al SARS-CoV-2. 

L’evolució social i demogràfica ha fet que les residències d’avis siguin allò que se’n diu una oportunitat de negoci si es deixen, com així ha estat, a l’arbitri de la iniciativa privada i les lleis del mercat: una demanda creixent assegurada, amb uns estalvis o recursos disponibles ni que sigui en forma de mínima pensió dels clients, on moltes despeses s’externalitzen al sistema públic (per exemple, en cas de malaltia que requereixi hospitalització o cures específiques), alhora que hi ha una molt insuficient oferta pública de places que priva de qualsevol competència. Però també capacitat de liquiditat molt diversa de les famílies que fan impossible l’accés a certs estàndards homogenis de qualitat. Si afegim la laxitud i en alguns casos deixadesa dels criteris de qualitat exigits per l’administració pública, s’explica l’astorant diversitat de residències: públiques en general de grans dimensions, pertanyents a ordres religiosos amb una llarga tradició històrica, fundacions que conserven ideals de servei i visió social però sobretot de tipus privat que tenen com a objectiu el benefici (o diguem-ne rendibilitat) i en alguns casos el lucre. Això inclou des de particulars que reformaven un antic casalot, un xalet o un pis i hi establien una llar d’avis  fins cadenes de residències que tenen al darrera fons d’inversió. El tret comú és la inadaptació creixent al perfil cada vegada més fràgil del resident, agusat també perquè no és fins estadis molt avançats de dependència a ingressar en una residència geriàtrica. Menys del 10% dels residents ho fan de forma voluntària. L’entrada a la residència es contempla com el darrer recurs abans d’abandonar el domicili de tota la vida. Efectivament, el trasllat a la residència es percep com un desarrelament, una mena d’exili no només  físic, fins i tot social que arriba a provocar un cert sentiment de culpabilitat per part dels familiars. La gent gran i particularment els avis institucionalitzats entren en una mena de categoria on se'ls priva de l’autonomia (no pas física, que està ja molt limitada), sinó en un sentit kantià del terme com a subjectes malgrat tot lliures i autònoms que està a la base de la seva dignitat. Fa pensar en una tornada a la infantesa, quan encara no s’és subjecte de ple dret però aquí els drets es sublimen de forma passiva. En un llibre precoç i lúcid publicat al final de la primera onada (Epidemiocracia), ja s’assenyalava que el tracte a la gent gran no era comprensible des d’una perspectiva dels seus drets i necessitats inherents. Aquesta violació fonamental però tàcitament acceptada també explica la implantació de mesures draconianes sense que es tingués en compte el que haguessin volgut els avis que les van sofrir, sovint contra la evidència que ja teníem aleshores, per evitar l’entrada del SARS-CoV-2.  Per exemple, ja sabíem que els aïllaments prolongats dels infectats justificats per la positivitat de la famosa PCR, després de 7 o 8 dies ja no tenia relació amb la infecciositat. O que l’entrada del virus a les residències el vehiculitzaven els treballadors, rarament els familiars si ho feien amb unes mínimes condicions de seguretat que no impedien fins i tot el contacte físic amb els seus fills i familiars. I finalment, aquestes mesures no responien a la gran diversitat d’establiments que permetien molta més flexibilitat. Aquesta política sanitària estava en clar contrast amb les mesures implantades en una altra població també institucionalitzada, però en els serveis penitenciaris. Les necessàries mesures es van implantar però amb tota la cura per a que no provoquessin aldarulls en forma de motins i respectant els drets inherents dels presidiaris que estan constantment sota el desitjable escrutini dels seus advocats i els fiscals. Els avis no han organitzat mai un motí, però tampoc són culpables de res. 

  Però anant més al fons de la qüestió, les mesures implantades responien a unes pulsions menys evidents: una aproximació purament biomèdica de la infecció (cal evitar-la sense més consideracions), la necessitat de tenir unes instruccions diàfanes sobre què calia fer en forma de protocols que esvaeixin el comprensible terror que la infecció produïa (sobretot en els treballadors que havien viscut brots durant les primeres setmanes de la pandèmia que van deixar un llast traumàtic), però que alhora anul·lava el sentit crític a l’hora d’implantar-les i finalment, la creixent fiscalització en tots els àmbits de la nostra societat (la paraula “denunciar” davant qualsevol conflicte ens cau cada vegada més fàcilment de la boca). Això feia planar el temor que si irrompia la infecció de nou i es demostrava que no hi havia una adherència adequada protocols caigués sobre la residència (o l’entitat que la regentava) una denúncia de familiars o el ministeri fiscal actuant d'ofici. I de retuc una adhesió sense esquerdes a aquestes mesures i fins i tot exagerant-les en alguns centres (a voltes imposades pels equips directius de grans empreses que n’eren propietàries), tant per un excés de zel com per fer creure que era una garantia de qualitat. Es va arribar a donar una mena de cercle viciós en què es volia evitar situacions com les viscudes en què els avis van perir aïllats perquè en tant que infectats no podien tenir contacte amb ningú, però alhora calia evitar aquest contacte per a que no es donés una situació semblant. Mesos més tard, es podia observar com certs establiments residencials feien gala de les mesures de bioseguretat implantades com un recurs publicitari al costat d’una fotografia d’un avi amb posat joiós.  Aquesta espassa de Damocles efectivament ha caigut en algunes institucions però allí on ha prosperat ha estat perquè la Covid-19 va posar de relleu greus disfuncions de certs establiments. 

Com hem dit abans, hi ha una gran diversitat d’establiements i la majoria ofereixen una atenció adequada pels nostres avis dins un ample ventall segons l’esforç i els recursos de que disposen. La por a l’estigma del col·lectiu de professionals i institucions que treballen en l’àmbit geriàtric,  atiat per alguns escàndols mediàtics, no és de cap manera just. Però n’hi ha en què el mot dignitat trontolla o s’esvaiex. A rel de l’encertat decret que va posar les residències sota el control directe dels equips d’Atenció Primària, va permetre que fossin testimonis que en certs establiments, no es respectava la dignitat dels avis.   És una realitat, com la que tot exili comporta, que ens ha passat massa desapercebuda i que també n’és culpable, per deixadesa, l’administració que hauria hagut de vetllar perquè certs mínims es complissin. Però també deguda a la tendència a assegurar certs marges de benefici que, com en tota empresa, poden venir de la limitació o retallada de la qualitat i/o les condicions de la feina que es realitza. I això també va tenir efectes sobre la vulnerabilitat a la Covid-19. En un interessant i gran estudi de les residències d’avis a Anglaterra, es posava de manifest la relació entre la temporalitat dels treballadors, formació i la baixa ratio treballadors/residents i la probabilitat de patir brots i brots més extensos de SARS-CoV-2. Més risc que la infecció entrés, menys capacitat de resposta a més de ser indicadors d’altres condicions de base que l’estudi no recollia.  Però també cal avisar que l’afectació de la infecció també va tenir un component d’atzar i que una residència en fos o no afectada tampoc indica d’entrada res de la seva qualitat.

Des d’una perspectiva més individual, la gestió de la Covid-19 en les residències d’avis va empènyer als professionals de la salut, si en feien una anàlisi honesta, a una situació vidriosa. En epidemiologia es plantegen els problemes en forma d’indicadors que permeten una mesura objectiva d’allò que s’assoleix o s’evita i es formulen en un sentit positiu. No accepta massa discussió per exemple provar de baixar la taxa d’embarassos no-desitjats en noies joves a l’Àfrica sub-sahariana o les morts per malària en nens. En el cas dels avis, evitar en sí mateix el risc d’infecció per SARS-CoV-2 i per tant la mortalitat per Covid-19 significava  tal com es va afrontar el trencament amb els darrers lligams que donen sentit a l’etapa final de la vida que fos com fos seria necessàriament breu: el contacte amb la família essencialment, i molt particularment amb néts i besnéts (altrament, com vam saber també, els nens eren transmissors poc eficaços de la infecció).  L’aproximació purament tecnocràtica doncs, potser arrelada en un rebuig a la idea d’acceptar el risc de morir que tots en qualsevol moment tenim,  buidava de sentit la intervenció i filtrejava amb l’absurd. Dit planerament, els avis no moririen de Covid-19, però sí de pena o amb tristesa. Ningú va preguntar-los què preferien, si una protecció bunkeritzada contra la Covid-19 o mantenir el contacte amb els seus familiars, posant en evidència l’exili social del que parlàvem. I encara que no estiguessin en condicions de respondre res, sabem la resposta.  I no va ser la correcta per part de les autoritats sanitàries i referents mediàtics, algunes amb un desconeixement clamorós del que realment significava la Covid-19 a les residències d’avis. I aquesta resposta s’explica per una confluència de factors psico-socials que la pandèmia ha posat de manifest i que ara contemplem com s’hi ha clos de nou un vel que les fa opaques fins que una nova crisi les faci paleses de nou. Algú recorda encara  quan es deia que la pandèmia suposaria un canvi en la nostra manera de pensar, viure i actuar?

En un cert moment de la vida se’ns desperta el corcó de la temença a una vellesa desatesa i dins dels plans de futur, més o menys conscients, apareix la dèria d’estalviar, cavil·lacions sobre la dimensió de la pensió que fruïrem i finalment  la por a la decrepitud i la dependència.  També el desig de no ser en el futur una càrrega pels nostres fills o nets. Envellir, com deia Bette Davis,  no és per a covards. En un giravolt que frega el sarcasme, no és impensable que molts diners dels fons dels plans de jubilació que aquests pensaments conviden a subscriure estiguin precisament invertits en la indústria geriàtrica (dos mots que em repugna casar en una frase). No sembla que estiguem per la feina de revertir la piràmide demogràfica, ni tan sols d’acceptar la immigració que pal·liaria la gerintrificació de la nostra societat. Alguns coven la idea, com patètics nous Prometeus, que la ciència farà de la vellesa una lacra del passat, amb un clar arrelament en el pensament màgic que tot es pot solucionar amb una intervenció purament tècnica. Però si això pogués succeir, res no esborra el que fins ara hem viscut i ens ha fet constatar la Covid-19, ni revertirà el final no merescut de molts avis del nostre país. De forma més realista i pragmàtica ja s’advoca per potenciar les cures a domicili (el País Basc n’és pioner), repensar el model de residències tant des d’un punt de vista arquitectònic o més enllà, dels mateixos habitatges i el teixit urbà, i models de residències integrats en el teixit social (idees i exemples no en falten, com integrar els espais exteriors amb llars d'infants), que les facin més en la mesura humana i no llars d’exiliats. Però això només serà possible amb una clara voluntat social i la iniciativa pública. Hi ha certs àmbits al marge de consideracions ideològiques, que com ha demostrat la pandèmia no es poden deixar a la mà invisible d’Adam Smith i executada pel sector privat.   En tot cas cal atrevir-se a pensar-hi amb una certa profunditat si com deia aquell no ens volem perdre la meitat de la pel·lícula. I pensar honestament no és de franc. 

Ous de esquistosoma d'un immigrant

 

Leni Riefenstahl

  M'hi torno, després d'uns mesos, amb aquest fascinant personatge. Després de l'encontre fortuït amb el seu àlbum de fotos "Àfrica", al mercat de llibres de segona mà de Sant Antoni, tenia entre cella i cella conèixer més la Leni Riefenstahl. He pescat d'una biblioteca pública (quina meravella d'equipaments tenim al costat de casa!) les seves memòries escrites el 1987, quan tenia exactament 87 anys. Me les estic acabant goludament. Si algú creu que la vida li és grisa i avorrida, si us plau, que no les llegeixi perquè per contrast, ho acabarà confirmant d'una manera que pot ser cruel. La mateixa Leni diu que ha viscut tres etapes cadascuna de les quals hagués valgut per una gran biografia, en totes ha lluitat tossudament i hi va excel·lir: com a dansaire i actriu, com a realitzadora de pel·lícules i documentals, com a fotògrafa africanista, com a reportera submarinista ja passats els 70 anys...i encara en una entrevista al torn dels 100 anys (va morir als 101 anys) pensa en una darrera etapa, la sisena i si Déu vol diu textualment, en què afirma que cal restaurar la bellesa cultural i natural d'aquest món. Tot un testament vital reblat el 2001 per una protagonista del tot el segle XX. I al llarg del seu segle va tenir relació sovint molt intensa amb una corrua al·lucinant de personatges que n'han estat representatius i pels que donaríem ves a saber què haver conegut: Hitler, Mussolini, Mike Jagger, Francis Ford Coppola, Henri Remaque, Jesse Owens,  Picasso, Cocteau...i tot un llistat enlluernador.

 Hi ha unes constatacions que m'agradaria assenyalar de la Leni després d'aquesta lecutra. Primera, va ser la personificació de les contradiccions que vulguis o no tots ens trobem arrossegats si vivim amb certa consciència l'època que ens ha tocat,  però que ella va viure d'una forma extrema perquè s'hi va trobar com una figurant no pas anònima. La va escometre l'auge del Nazisme (davant el qual s'hi justifica sota una pàtina d'ingenuïtat)   i la Segona Guerra Mundial, que pel seu talent la va portar a treballar íntimament amb el règim Nazi i tenir una relació privilegiada amb el mateix Adolf Hitler. Mai va afiliar-se al partit Nazi, però aquesta circumstància la va llastrar com una ombra de plom durant dècades. Fins i tot avui dia, qui estigui desinformat però sàpiga vagament qui era Leni Riefenstahl el més probable és que faci l'associació mecànica com a propagandista del nazisme, sobretot a partir de les seves dues obres mestres El triomf de la voluntat i Olimpíada (documental sobre els jocs olímpics d'alemanya del 1936). Ha sofert una persecució quasi maníaca, no exempta de difamacions sense sentit. Però per sobre de tot prejudici que es pot arribar a comprendre, aquests monuments cinematogràfics han romàs com a obres mestres. Les tècniques que va desenvolupar aleshores van ser revolucionàries i han marcat tot el cinema posterior. En les memòries Leni Riefenstahl prova amb una insistència que no es pot dissimular de desempallegar-se de qualsevol complicitat conscient amb el règim Nazi i que en desconeixia la seva veritable naturalesa. Sembla sincera, però allò que més corrobora la seva sinceritat és la sensibilitat estètica, la mirada respectuosa i extraordinària que va mostrar més tard, ja entrats els anys seixanta, quan per atzar va tenir l'oportunitat de realitzar una sèrie de documentals i reportatges fotogràfics a unes tribus encara no contaminades pel món modern de l'Àfrica, molt especialment els nubis de l'est del que actualment és Sudan del Sud.  Mireu i fullegeu els seus àlbums i ho entendreu. Aquests àlbums també tenen el gran valor que documenten la trista dilució d'aquestes cultures, en els pocs anys que van transitar el primer encontre amb Leni Riefenstahl i els darrers reportatges que hi va fer. Altrament, i ja vist des de  la distància, la nostra comprensió del magnetisme que exercia el nazisme i el mateix Adolf Hitler ens resultarien encara menys comprensibles sense un document com El triomf de la voluntat. Ningú mínimament equànim s'atreveix avui dia a censurar-lo. 

El segon punt que m'ha captivat és el seu caràcter lluitador, persistent, resilient en diríem ara. Semblen increïbles la quantitat de dificultats, projectes estroncats, maltempsades, traïcions, contrarietats, difamacions i autèntiques campanyes de desprestigi que va patir aquesta senyora. Sobretot després de la Segona Guerra Mundial, però ja abans, i la seva capacitat de lluita i de trobar recursos personals i sortides o alçar-se de nou allí on tots nosaltres ens haguéssim rendit. Llegint la seva biografia arriba a angoixar i tot quan s'entrebanca una vegada i una altra amb contrarietats de tot tipus.  Penso que el seu secret, que no ho era tal, era una capacitat tant creativa com creadora desorbitada que l'empenyia a anar més enllà, a saltar finestres quan es tancaven portes i que de fet, és el que la va portar sense que mai s'ho proposés a totes les expedicions que va dur a terme entre els Nubis i els Massai i que constitueixen un llegat que no li podrem agrair mai. La trobada amb els Nubis precisament té un cert aire de redempció. Ja entrada en la seixantena i després d'anys de sabotatge de qualsevol projecte, vilipendi i frustracions es va trobar tot d'una acollida per una cultura prístina que no compartia cap mena de prejudici i que la va identificar espontàniament com una amiga. Va establir un vincle que no es va trencar fins al final de la seva vida i que, tal com ho expressa, la va consolar de tot el que havia passat. Només cal veure les imatges de plenitud i felicitat que va captar Horst, el seu assistent.  Possiblement la sensibilitat que mostra en les seves fotografies la va llaurar durant tots aquests anys d'ostracisme i sofriment. Només es pot apreciar la veritable bellesa, la grandesa de la creació i atiar la creativitat, si s'ha transitat abans per la foscor.  Quan Tolstoi comença Anna Karenina amb la famosa sentència que totes les famílies felices s'assemblen, i només les infelices ho són cadascuna a la seva manera, ja ve a dir que sense aquest íntim conflicte no hi ha creativitat ni creació. 

Un darrer apunt, abans no us llenceu com jo a devorar les memòries de la Leni. Si bé va excel·lir en tots els camps de forma enlluernadora (dansa, actriu, realitzadora, fotògrafa), no es tracta d'una gran obra literària tot i que és una lectura absorbent. En tot l'escrit i crec que és comprensible per tot el que va patir, hi plana un cert aire de justificació i victimisme. Potser és cert i realment es va creuar tant amb personatges indesitjables i roins com persones generoses i brillants. Però traspua la sensació que la Leni Riefenstahl devia tenir un caràcter força indomable, fins i tot irascible, que la predisposava al conflicte. La mirada felina que mostra en totes les fotos certament acovardeix. Potser en un món patriarcal i masclista no podia ser d'altra manera per reeixir com ho va fer.  Li falta el punt de sinceritat, de pouar en el costat fosc honestament, per ser una gran obra literària. En alguna cosa havia de ser normaleta aquesta admirable dona. És només un apunt personal que em convida a furgar en articles i altres memòries escrites sobre ella per entendre-la i conèixer-la millor.  Sobretot tenint en compte que si hagués estat prou precoç i lúcid jo encara hauria estat a temps de conèixer-la personalment.I també recuperar com pugui tots els àlbums de fotos que va publicar. Ahir mateix encara remirava el volum que vaig trobar al mercat de Sant Antoni i vaig saber admirar les fotos dels Nuba amb molta més profunditat. 

Estigma

 Se'm van posar les orelles de punta com una llebre i els ulls esbatanats com un lemur en sentir un fragment d'un d'aquests resums de final d'any que acostumen a emetre per la rádio. Era la secció de salut i invariablement es va esmentar el coronavirus i la verola del mico. Van posar el tall d'un jove de 29 anys que havia tingut aquesta darrera infecció, i comentava amb desgrat la reflexió pública del director general de la OMS en que assenyalava que quasi tots els casos registrats s'havien donat en homes que tenien sexe amb homes. Va qualificar de desafortunades aquestes declaracions i que el que feien era promoure l'estigma, però el que em va espaordir és que va justificar el seu enuig amb l'argument que era una cosa que li podia ocórrer a tothom. A veure, anem a pams. Primer, dades objectives. Totes les sèries publicades sobre els casos de verola del mico mostren una homogeneïtat que fins i tot sorprèn a un epidemiòleg. El 95-98% dels afectats són homes que tenen relacions sexuals amb homes, amb una prevalença del VIH del 35-40% i altres factors com l'elevada prevalència d'usuaris de la profilaxis pre-exposició del VIH (que es proporciona a persones amb criteris ben definits d'elevat risc de malalties de transmissió sexual). Des d'un punt de vista epidemiològic això té una lectura ben interessant. La verola del mico només ha estat capaç de progressar i mantenir-se un cert temps en el context de comportaments d'elevat risc de transmissió. Per això mateix ha estat incapaç d'expandir-se de forma sostinguda en la resta de la població. I també per això les mesures de contenció han estat tant efectives: teníem un grup ben identificat als quals s'ha ofert la vacuna i s'han promogut els hàbits de menor risc així com les mesures d'aïllament als casos d'infecció. La verola del mico, almenys en una forma epidémica, s'ha extingit encara que probablement anem observant casos esporàdics. És una radiografia i comportament paradigmàtic del que anomenem poblacions nuclears, aquelles que per les seves característiques de comporament o hàbits actuen com a reservoris d'infeccions que expliquen l'epidemiologia general d'una infecció. 

Té alguna cosa a veure amb voler estigmatitzar ningú establir un relat objectiu? No hauria, encara que entenc que existeixi aquesta por per l'interès d'alguns grupúsculs que agafen qualsevol pedra per llençar a la teulada que els convingui i per la història de discriminació i marginació dels col·lectius considerats socialment "diferents" que tots coneixem.  Des d'un punt de vista mèdic i de Salut Pública, ja vaig assenyalar en una anterior entrada que l'estigma és contraproduent com s'ha demostrat en vàries condicions sanitàries (drogaaddicció, alcoholisme, el mateix VIH, etc.). Impedeix l'accés i adherència als tractaments a les poblacions afectades, augmenta els comportaments de risc, accentua el sofriment psico-social i sobretot condiciona el tipus d'atenció i fins i tot la legislació que es desenvolupa per les víctimes de l'estigma. A part de ser una violació contra la dignitat de la persona i el seu dret, com a mínim en el nostre país, a accedir a una atenció mèdica igualitaria i de qualitat. 

Ara, d'això a pretendre eliminar l'estigma amb l'argúcia d'anivellar a tothom davant un problema de Salut Pública, és una manipulació del concepte i, si m'ho permeteu, una regressió a plantejaments infantils. Fent un símil amb el que va afirmar aquest noi, no és el mateix circular per una autopista a 200 quilòmetres per hora que a 100. Les possibilitats de fotre's una castanya i que aquesta sigui més greu són més elevades en el conductor dels 200 quilòmetres. Tots hi convindrem, com que també li pot passar al de 100 per hora, però molt menys sovint. Dons és exactament el mateix i no ha de fer témer ni generar cap estigma perquè sinó és blanquejar la qüestió de fons (l'estigma és una aprehensió social que tendeix a deslligar-se de les dades objectives i actuar pel seu compte), de forma falsa. I infantilitzar qualsevol debat o fins i tot fer-lo impossible (amb conseqüències paradoxalment pràctiques com evitar identificar sobre qui cal intervenir prioritàriament i amb un efecte anàleg al que fa el veritable estigma) tot tractant-nos i tractant els ciutadans com nens un punt malcriats. No assumir responsabilitats en el que fem o deixem de fer no té res a veure amb estigmatitzar ningú i em sembla que aquesta paraula s'està tergiversant el sentit i se n'abusa, com per exemple quan es parla de tabús, que en podríem parlar un altre dia. 

Fa uns anys també em vaig espaordir per les declaracions d'un actor pornogràfic (que havia estat company meu a la secundària abans de dedicar-se a a aquesta professió), que deia que als del seu ram no havia d'estigmatitzar-los pel risc de ser infectats pel VIH per l'activitat que feien, com tampoc es feia amb els cirurgians que també s'exposaven quan operaven. D'això se'n diu fer-nos combregar amb rodes de molí. 

El pensament que a voltes està subjacent en tot això mereix una reflexió. Per exemple, no crec de cap manera que tota acció o actitud mereixi una valoració igual que dilueix la nostra capacitat de decisió, d'assumir responsabilitats i al cap i a la fi de prendre decisions lliures i responsables, de valorar que hi ha coses que stan bé i d'altres no tant des de diferents perspectives, ni que sigui purament pragmàtiques que és el que s'estila avui dia (no pretenc anar gaire més enllà). No és el mateix circular a 100 que a 200. I recordar que la verola del mico hauria pogut tenir una altra història més dramàtica si fos més transmissible.

Assamaka

 Si m'ho haguera proposat no hauria arribat mai a Assamaka. El nom d'aquesta localitat suggereix exotisme oriental, com Samarkanda o Tombouctú. Però és, més prosaicament,  el cul de món, en diversos sentits. Assamaka es troba a la frontera entre Níger i Argèlia, pel costat nigerí al bell mig d'una planície sahariana que des de temps immemorials només tenia la virtut de tenir un pou i per tant vertrebava els llocs de pas dels Touaregs i caravaners per les rutes transaharianes. Després es va traçar amb tiralínies la frontera que no busca cap accident geogràfic, difícil de trobar en tot cas, entre ambdós països. Al voltant només hi ha quilòmetres i quilòmetres d'una  homogènia superfície arenosa closa per una volta del cel blava  sense cap rastre de núvol, que arriba provocar claustrofòbia. Unes  humils dunes proven d'alçar-se i el sol que cau a pic com si es tractés d'un altra planeta impàvid. Un lloc on no hauria de ocórrer absolutament res, amb prou feines algun inversemblant bri de vida, si no fos per la frontera que es va traçar el segle XIX. Aquesta convenció humana ha fet d'Assamaka l'epicentre ignorat per  la resta del món d'una silent i contínua tragèdia. Assamaka és el punt de pas dels migrants expulsats des d'Argèlia i això n'ha fet un d'aquells no-llocs del món, com els aeroports o moltes localitats frontereres, que tenen alguna rellevància per estar situats en una estranya cruïlla creada pels homes on tot es despersonalitza i té una pàtina d'irreal. La mateixa però més vaga impressió em produeix sempre la Jonquera o Andorra la Vella per esmentar dos llocs propers.

 Efectivament, dos o tres cops per setmana els policies Argelins abandonen, en el sentit ple d'aquest terme, contingents d'immigrants transportats en camions en l'anomenat punt Zero, on la pista enterrada sota la sorra creua la línia imaginària que separa ambdós països. Oficialment no se'ls expulsa perquè això va contra les lleis internacionals, simplement se'ls despulla de tota pertinença inclosa molt sovint la documentació, i no se'ls deixa tornar enrere pel que no tenen més remei que avançar  durant 15 quilòmetres fins atènyer Assamaka. Tots aquests migrants, vinguts sobretot de països de l'Àfrica de l'Oest, estaven treballant de forma informal a Argèlia, alguns durant dos o tres anys des d'on probablement enviaven remeses als seus llocs d'origen, fins ser arrencats brutalment sense cap més procediment. Sovint arreplegats al mig del carrer d'Orà o d'Argel. Esparracats després de centenars de quilómetres transportats pel desert, traumatitzats per la brutalitat amb que els tracten els policies argelins,  al cap d'una hora o hora i mitja se'ls veu aparèixer en l'horitzó del desert, com una corrua de formiguetes perdudes en l'estrident mirall de sorra. Aleshores la policia del Níger i algunes ONG que treballen en la zona es mobilitzen per anar-los a recollir, en alguns casos per organitzar batudes de rescat dels que s'han desorientat pel desert. L'Organització Internacional per les Migracions, un organisme depenent de l'ONU, hi té un centre d'acollida per aquells que volen retornar al seu país de forma voluntària. Reben assistència de tot tipus i els vehiculitzen en un trajecte cap a Arlit i Agadez, la capital de la regió a uns 500 quilòmetres més al sud per retornar-los. Però això sempre ha de ser voluntari i una bona part s'hi resisteixen, pul·lulen durant setmanes o mesos a Assamaka, arrecerats en els pocs murs o fins i tot en el sobresostre del centre de salut esperant que ocorri alguna cosa, o es mobilitzin cap a alguna direcció. Sigui provar de tornar a creuar la frontera o finalment decidir-se per ser acollits per la IOM. Vaig poder parlar amb el comissari de policia, un Touareg molt íntegre que el van destinar allí i ho va acceptar de grat, que gestiona la tragèdia amb una empatia que és a les antípodes de la brutalitat dels seus companys  Argelins, però també abassegat a la impotència que li deixava com a marge només fer la seva feina el més correcta i empàtica possible. També el personal de Metges Sense Fronteres que feien les missions de salvament i cures dels migrants deshidratats o malferits. I el mateix personal de la IOM dels que sóc testimoni del seu zel i empatia. Però tots plegats amb prou feines poden fer res més que acompanyar i amorisir la situació, si es pot dir així, i evitar que tot caigui en la indiferència, el pas previ a l'absurd. 

 Assamaka és certament, el cul del món en un sentit geogràfic i al·legòric, un lloc creat per les estranyes vicissituds i misèries de la humanitat en un lloc impensable. 

 

Tutankhamon

 Aquest mes de Novembre han fet 100 anys de la mítica descoberta de la tomba de Tuthankamon per part de Howard Carter al final de mesos de prospeccions i quan el Comte de Carnarvon, el mecenes de torn, estava a punt de retirar-li la confiança. Aquest fet ha esdevingut el paradigma de l’arqueologia en la seva versió més èpica,  el somni de qualsevol que s’hi dediqui, la fantasia daurada dels cercadors de tresors. Malauradament, com bé deuen saber els del ram, l’arqueologia és molt més sovint un treball tediós i constant per la minuciositat que exigeix que dona només com a fruit alguns fragments i vestigis, que cal reconstruir com un trencaclosques al qui li manquin la major part de les peces. I que només atraurà l'atenció a un públic molt especialitzat. Molt lluny de l’aura romàntica d’altres arqueòlegs del segle XIX i principis del XX i no diguem dels imaginaris Indiana Jones. Però la troballa de la cambra funerària del jove faraó va ser més que el somni perfecte de qualsevol arqueòleg. També va significar per Egipte, que feia pocs anys s’havia independitzat formalment del Regne Unit, prendre control directe del seu extraordinari patrimoni. Es va acabar allò que el mecenes s’enduia on volia les peces trobades. Quasi tot ha romàs en aquest país. Va ser un acte d’afirmació nacional. També va ser modèlic en la manera amb que es va fer la catalogació, estudi i extracció de les més de 5000 peces que es van trobar, inclosa la icònica màscara funerària. Cal recordar que Tuthankamon va ser més aviat un faraó de segona categoria, per la brevetat del seu regnat, del que amb prou feines se’n sabia l'existència. Va morir quan encara era adolescent sense deixar cap fita per la història que poguem saber. I malgrat tot ha esdevingut el més famós de tots els faraons passant la mà per la cara de les mòmies de tots els Ramsés i Akenathons, fins arribar a ser una autèntica icona que va desfermar en el seu moment el que avui dia diríem una egiptomania. Els objectes trobats en la seva tomba són la mare de gran part de la iconografia de l’antic egipte que habita en el nostre imaginari col·lectiu. Cal reconèixer que el descobriment no ho desmereixia.

Anant més ençà, el tresor de Tuthankamon serà el gran protagonista del nou Museu Nacional Egipci que s’inaugurarà d’aquí poc. Aquest museu acull ara ja una dotzena de mòmies d’antics faraons que sí van passar a la història per dret propi. El seu trasllat des de l’antic museu es va fer en forma de parada militar, amb furgons que van ser rebuts per la població i a cops de canonades en la seva nova estada com si fossin antics presidents de l’actual república morts en acte de servei. Tota una posada en escena que no té res d’innocent en el règim egipci, controlat pel general Abdelfatah Al-Sisi des del cop d’estat del 2014. Així és, el nou Egipte i el seu poderós general estan duent a terme un ambiciós pla de desenvolupament i construcció nacional que es pot qualificar, intencionadament, de faraònic, inclosa una nova capital satèl·lit a El Caire que absorvirà uns 6 milions d’habitants. El nou museu egipci forma part d'aquest pla que pretén galvanitzar el sentiment nacional arrelant-lo a l’esplendorosa època faraònica i així galvanitzar el país amb una grandesa mil·lenària. Una reconstrucció del passat artificiosa, tot cal dir-ho, perquè l’actual cultura egípcia de tall islàmic amb un 10% de població cristiana copta poc té a veure amb la dels antics faraons. No hi ha una continuïtat històrica entre ells i la introducció de l’islam que va juxtaposar-se sobre tota altra cultura o civilització existent. Probablement són els egiptes coptes, que beuen directament de la darrera etapa hel·lnística de l’antic egipci quan els Ptolomeus regnaven, els que estiguin més legitimats per reivindicar aquest passat. Però sospito que no es pot dir una cosa així en veu alta en el nou Egipte que està naixent, o que volen fer néixer amb fòrceps. Tot país, tota nació que així es reconegui, té la temptació de refer el seu passat per donar validesa al seu present fins el punt de creure’s en molts casos que es fonamenta en alguna mena de designi diví.  Així estrafem el passat, l’esporguem, l’empeltem artificialment amb l’avui, fem créixer mites que poden filtrejar amb una fantasia delirant però que alimenten goludament l’afany de superioritat sobre qualsevol altra nació, legitima estranys drets i afirma la particularitat pròpia. Fins posar en un soli personatges que, mirats obectivament, tenien més de monstres que d'humans. Ho podem assumir amb tanta convicció que faci insuportable la idea que no sigui d’una altra manera, com si fos un insult. I el pitjor de tot és que pugui arribar a justificar barbaritats com l’expulsió dels palestinsi àrabs del Gran Israel que propugnen els sionistes més conservadors i que va ocórrer després de la Segona Guerra Mundial després de 2000 anys de viure en el que ara és Israel. Sospito que pot posar molt nerviós que a un Egipci modern se li digui que entre ells i els faraons no hi ha més relació que entre els catalans i els Víkings excepte que ocupaven un territori semblant. El mateix podríem dir entre Espanya i els numantins per posar un exemple més proper. I en certa mesura dels grecs moderns amb els grecs de l’època clàssica. En un article de Ferran Sánchez Pinyol abans no el bandegessin de La Vanguardia plantejava la mateixa qüestió. Imaginava que si un numantí, o en aquest cas un ciutadà de l’antic Egipte o de la vella Corint li poguéssim preguntar sobre el concepte de la nació que avui volem que representin no entendrien res de res. Ni s'hi reconeixerien. No sabria de què coi li estan parlant.  Per sort, els morts i els mites que n’hem generat no poden parlar i així podem continuar amb les nostres fantasies, com els somnis megalomaniàtics del general el-Sisi que ja té preparada una estàtua amb la seva efígie, i la d’altres dignataris Egipcis moderns, que estarà ni més ni menys que al nou vestíbul del Museu Nacional. I així, la història continua fins fer normal que es faci caure una pluja de drons explosius les ciutats d'Ucraïna o monstruosos míssils balístics sobre el mar del Japó acompanyat de declaracions delirants. Seria grotesc sino fos pel dolor provoca tot plegat.

Apèndix: Els egipcis creien que l'ésser individual estava compost de quatre elements, el khat o cos físic que acabava invariablement en cendra, el ba o el caràcter únic o personalitat del difunt, el ka o la força vital i el ren el nom que l'identificava i sobre el qual seria recordat. No cal dubtar que Tutankamon és el que més èxit ha tingut en aquest darrer sentit d'entre tots els faraons. Pel que fa al ba i al ka, si encara pul·lulen per alguna dimensió, duen estar tant atònits com la mirada hieràtica de la màscara funerària davant l'espectacle que estem donant quatre-mil anys després.