Si no t'haguera conegut

 Em van caure a les mans, per una via que no explicaré ara,  uns versets d'Enric Cassasses del seu poemari El nus la flor que resen així:

"No haver-te conegut

seria terrible.

Però terrible terrible.

I no ho sabria.

A sobre, no ho sabria"

Reconec que són uns versos que darrerament m'han obsedit, com aquelles descobertes que fem a voltes llegint, quan una frase, un paràgraf, un pàgina esclata dins del cervell com si hagués descobert un nou replec de consciència, de realitat. El llenguatge té aquestes coses, i s'explica per la seva íntima connexió amb el món perceptible i imperceptible i aquesta capacitat de construir i representar-nos el món que ens fa intrínsecament humans. Entenc la intenció de l'Enric Cassasses, el contrast entre haver conegut aquella persona que pot omplir de sentit la pròpia vida, i la grisor que, potser per sort,  no sabríem reconèixer si això no hagués estat així

El vers té una subtilitat vertiginosa, i apunta, llegit en negatiu i de forma paradoxal, a allò que hauria pogut ser i no ha estat ni serà mai però que temem que hauria estat possible. A promeses de felicitat que estaven en algun lloc i no hem sabut veure, trobar o pitjor, atrevir-nos a buscar. Amb un punt d'audàcia, si hagués calgut. I després queda una inconsolable recança si s'és esclau d'un excés de lucidesa. O una frustració imaginària perquè tampoc sabem l'infern que anunciava segons quins passos haguéssim seguit. És el clàssic tema d'alguns films, sèries i llibres o distòpies on s'especula com hagués estat la vida pròpia o col·lectiva si en un moment precís haguéssim pres aquell revolt o aquella altra cruïlla. Tot plegat també pot ser una font absurda d'infelicitat, atesa la fatídica inclinació de pensar que hi ha sempre un lloc molt millor, fins i tot un destí, molt més desitjable i possible del que ens toca viure. Perquè a aquestes alçades els Càndids de Voltaire són una raresa i no sé si gaire gent s'atreveix a dir en veu alta que vivim en les millors circumstàncies possibles.  I a fe que veient el to i sentiment imperant a qui s'aturi a pensar-ho, és comprensible que així sigui. La qüestió és si realment existeix un lloc així, una petita i personal Arcàdia. I també cal convenir que tots coneixem casos (rars) en què semblen haver caigut dempeus allí on els tocava. Que afirmen, com alguns hem experimentat puntualment, ésser allí on volia estar i que no hi ha lloc millor. Com si hagués encertat el camí, o el destí escrit existís i aquest sempre fos abellidor. Ens agrada creure, i per això escrivim llibres i fem pel·lícules, que tot tingui un sentit narratiu amb un cert final. Però la realitat, si es mira fredament, és més aviat insulsa en els millor dels casos, i sòrdida en molts. Fa de mal dir, ho reconec.

Donant una nova volta a aquests versos, jo encara els reescriuria tot trobant una nova perspectiva

"No haver-te conegut seria meravellós.

Però meravellós, meravellós

I no ho sabria

A sobre no ho sabria"

Pren així un sentit més tragicòmic digne d'un conte curt de Pere Calders, que tothom probablement pot aplicar a algun individu/a o situació. Que cadascú imagini o identifiqui el seu propi dimoni, doncs.

Suïcidi

  No hi ha res que pertorbi més que el suïcidi d'una persona coneguda. I encara més si aquest suïcidi no té cap explicació cognoscible. Però arriba al paroxisme de la torbació si el que ha comès aquest acte tan extrem respon al perfil contrari del que s'esperaria d'algú que es lleva la vida: vital, enamorat de la vida, activista social, amb una xarxa tupidíssima de relacions, sensible i artista, alegre, comunicatiu. Per dir-ho d'alguna manera, és una experiència desoladora, en un sentit últim i extrem d'aquest terme: et deixa sol sense explicacions on aferrar-t'hi, fins i tot pels que estàvem en una situació més aviat perifèrica respecte a aquest conegut. 

En algun lloc havia llegit que els suïcides són persones covardes davant la vida però valentes davant la mort. No crec que aquesta afirmació sigui vàlida per totes les casuístiques existents. Però en aquest cas em fa pensar que sí que va ser així. I no només pel fet en sí, sinó com va ser dut a terme: organitzat, meditat, deixant-ho tot lligat amb els missatges pràctics corresponents i executat d'una forma macabra, podria dir-ne. Per algú que havia mamat el món de l'escenografia no podia ser improvisat tot això, com qui vol deixar una signatura clara, un missatge pòstum d'autodestrucció i esquitx. I a fe que ha esquitxat.

La meva reacció, o per dir-ho pròpiament, estupor, m'ha portat a acusar-lo d'un acte de suprem egoisme. Primer, per privar-nos deliberadament de la seva presència i companyia en un món necessitat de gent així. Segon, per l'atzagaiada, la mala jugada, que ens ha fet a tots plegats i ens empeny una mica més enllà cap a l'escepticisme i fins el precipici del cinisme. Malgrat que va deixar escrit que no volia que això fos així. Sembla un mal acudit, al qual, per donar-li sentit, donem voltes i més voltes per trobar-li una explicació on aferrar-nos-hi, que no ens tornarà aquesta persona, però sí un poc de la serenitat que ens manca, ara més que mai. 

 Em costa perdonar-lo, perquè també no ha deixat ningú a qui perdonar, només una exhalació silenciosa i absurda que haurem d'anar assumint. 

Biogradska Gora

Em delia per visitar, un dia o altre, allò que es coneix com un bosc primitiu Europeu. És a dir, un bosc que no hagi estat mai pertorbat, de forma significativa, per la mà de l'home. La paradoxa és que aquests boscos relictes (com a mínim a Europa), han perviscut precisament perquè la mà de l'home s'ha abstingut conscientment de molestar-los, no pas perquè estiguin localitzats en algun lloc inexplorat i inaccessible (ja no queda res semblant en el nostre continent).És el cas de Biogradska Gora, situat al cor de Montenegro. Un espai que pel caprici d'un antic rei, Nicolàs no-sé-quin-número, es va preservar escrupolosament de qualsevol mena d'intervenció i explotació excepte algunes activitats tradicionals perfectament equilibrades amb l'entorn. No és una extensió enorme, però això li dona més l'aire de petita joia natural incrustada en els Balcans. Al seu cor es troba un deliciós estany que sembla que el bosc vulgui envair (com si fos la mateixa font que alimenta i emmiralla tota la boscúria), al voltant del qual s'alcen els costers d'unes muntanyes que atenyen els dos-mil metres d'alçada amb una capa contínua i espessa de canòpia de faigs i coníferes. Quan vam entrar-hi era un dia plujós i sobre l'estany surava una boirina que besava la seva superfície, i al terra gotejava la pluja pesarosa que s'havia esllanguit entre les fulles d'uns faigs imponents. Eren el model del bosc de pedra de la nau central de la Sagrada Família, vaig pensar. Gegants de fusta viva que s'expandien cap al cel, permeaven la llum tranquil·la i serena i arreceraven, no costava adonar-se, una immensa quantitat d'éssers vivents (fongs, insectes, granotes, ocells...). En endinsar-nos dins del bosc prenia realitat el concepte d'una forest madura. Entre totes els gegants de fusta, hi havia regularment un arbre moribund i la seva successió posterior de troncs morts encara dempeus, mig abatuts i finalment podrint-se al terra que marcaven la transició vital de cada un d'aquests gegants i complien una missió dins de la simfonia ecològica de la vida. Donar alberg als picots i mussols que hi podien fer el niu, els insectes que alimentava la fusta podrint-se i alhora una altra munió d'animals que prosperaven pel bosc, i finalment les restes de l'arbre es podrien lentament al terra per alimentar-la de nou i donar espai a nous plançons. Un cicle de decennis (i centenars d'anys en alguns arbres), que portava circulant milers d'anys. El que costa assolir el status de bosc madur. La vida esclatava en cada crostó de terra i fusta gràcies a aquesta successió de vida i mort.

La visita d'un lloc tan extraordinari i preservat és una referència, la mesura diguem, del que la naturalesa pot arribar a ser. I també emmiralla de forma molt pedagògica (i potser cruel) la degradació del medi natural que sense aquesta contrast ens sembla d'allò més natural. Fins creure que no hi ha res millor a aspirar com si el món es conformés amb ser l'hàbitat de paneroles i coloms. Fins i tot els mapes que vam poder comprar havien estat impresos en els temps de l'antiga Iugoslàvia amb un material a mig camí entre el paper i el cartró. Em va agradar aquest detall i el zel amb que encara es preserva Biogradska. Sembla una mena de fortí contra la febre desenvolupista que amenaça aquest petit país. En la perifèria del parc es construeix sense aturador per promocionar el turisme d'esquí, i les pistes s'enfilen fins el límit mateix de l'impassible parc.  Això mateix també assenyala un problema, o fenomen, que alguns ecòlegs denuncien. Les belleses naturals com aquestes semblen cada vegada més dependents de la cura que en tinguem els homes, és a dir, en certa manera són antinaturals amb la paradoxa que si no no-intervinguéssim (o ho féssim en la forma incorrecta), desapareixerien. Això també passa amb algunes rares espècies que per a que es mantinguin en el catàleg dels éssers existents han acabat essent dependents dels homes. 

La naturalesa no pot derivar cap a una mena de museïtzació, sinó que hem de deixar que permeï i penetri en tots els àmbits. I el millor que es pot fer és precisament no pertorbar-la, deixar-la fer. És sorprenent quan un espai es deixa tranquil com els animals i les plantes recuperen els seus drets i reneix la vida. 

M'hi hauria pogut quedar vagarejant tota la meva existència. 

Kotor

  A la badia de Kotor situada a la costa Dàlmata, i actualment dins l'estat de Montenegro, se la coneix com l'únic fiord del Mediterrani. No és cert, encara que l'equívoc és comprensible. Amb una mica més de fred i alguns serrellets de neu persistents en les muntanyes que l'encerclen fa tot l'efecte d'un fiord Noruec. El mar s'introdueix dins la terra com una monstruosa urpa entre una serralada que semblaria impenetrable, formant cinc lòbuls o badies. La més profunda de totes conté al seu fons, molt després del que seria natural que arribés l'aigua, la ciutat de Kotor (o Cattaro pels italians), a la falda de la muntanya que s'encimbella fins els 1400 metres d'alçada. Les antigues muralles Kotor, per poder fer la seva funció protectora, s'enfilen pendent amunt i encerclen tot un espai erm que deixa l'antic nucli urbà enllà i avall al costat del port i del torrent com si les construccions n'haguessin fugit. O a l'inrevés, com si la murallada s'hagués inflat independentment de les dimensions de la població que havia de protegir. És una curiosa protecció que suposo que era efectiva per totes els exèrcits  amenaçants de la llarga història d'aquesta localitat situada en una cruïlla de pobles: gots, bizantins, otomans, venecians, eslaus, italians, grecs. Circumval·lar tota la  badia de Kotor obliga a endinsar-se una vegada i una altre en aquests profunds lòbuls, però alhora permet que el paisatge discorri i es desplegui a cada revolt com una parsimoniosa pel·lícula panoràmica, que a voltes fa creure que estiguem creuant un d'aquests enromes llacs alpins de Suïssa. De nou, li manca els serrellets de neu i avets enlloc d'alzinars i pinedes. 

Llegeixo que a més a més, aquesta curiositat geològica no és deguda a cap antiga glacera que hagués excavat unes valls ara sota l'aigua, sinó a l'existència d'un antic volcà derruït  que va permetre que el mar ocupés l'antiga caldera i l'efecte dels rius que hi desemboquen. Tècnicament parlant, doncs, seria més aviat una ria. 

Sigui com sigui, aquest espai no només és privilegiat per la seva sorprenent geografia, sinó que també pels seus vestigis històrics, incloent els encantadors palauets d'origen venecià (quan la Serenissima república era una potència comercial i militar que estenia els seus tentacles des de l'Adriàtic fins el llunyà Orient), especialment al poble de Perast que una mica més petitó i seria una maqueta. I també encara ara, Kotor és objecte d'una transformació que també podríem dir-ne històrica però més prosaica, i que no respon a la sedimentació pacient d'èpoques i cultures, sinó a l'arribada del turisme de masses. Efectivament, un lloc tan pintoresc no ha pogut quedar al marge dels circuïts de creuers. I aquests vaixells mastodòntics no cessen d'entrar ara a l'estiu esberlant, sense miraments, l'equilibri de dimensions entre les muntanyes, el mar i les construccions històriques. Kotor mateix, amb les seves muralles, queda anorreada quan un creuer d'aquests encasta la seva proa en el port i abassega amb la seva sola presència les venerables torres, murs i campanars. Provoca una sensació semblant a una d'aquestes naus alienígenes que es planten sobre la terra que tots hem vist en algun film apocalíptic.  El casc històric, tot i que conserva la pàtina decadent i envellida que ha perdut la veïna Dubrovnik, està constantment sotmesa a una remor incesant de vianants, tafaners i passavolants de totes les nacionalitats. Un petit campanar quadrangular, més aviat xaró, marca les hores amb un cop de campana enllaunada. Recorda més un ferrer sense traça colpejant una olla de ferro que queda ridícul davant la carcassa ciclòpia de ferro atracada pocs metres més enllà.

Potser no és una transformació històrica, sinó la fi mateixa de la història, l'essència dels temps que corren (o que no volen córrer), que pretén convertir-ho tot en un escenari estàtic sense vida, sense futur i només ancorat en un eteri present on l'únic que es mou són els creuers que un darrera l'altre penetren la badia de Kotor i desembarquen centenars i milers d'espuris turistes que busquen fer un tast d'autenticitat, però amb regust a cartó-pedra.

Juny amb el paraigües al puny

 Pensàvem que la primavera era morta, ofegada entre un hivern amb problemes d'identitat (el fred ja no és fred i la neu a les muntanyes finava amb la mateixa lleugeresa amb que es queia), i un estiu que es despertava vigorós ja al mes de maig com una roda de molí xafogosa que ens abaltia sense treva fins el mes d'octubre. I finalment menjàvem moniatos escaldats i castanyes torrades amb màniga curta per donar la benvinguda a una tardor irreal. Però aquest any la primavera ha retornat com si estigués només amagada sota terra. Els clàssics dirien que és així i que Persèfone s'havia agafat una becaina més llarga que de costum. Aquest juny fins i tot ens ha sorprès amb una fresca revitalitzadora i unes pluges contínues, sense massa estridències (alguna tronada només), i molt generoses. El blat es deu haver esporuguit i no s'atreveix a daurar. Les rosselles han corrugat els pètals carmessí sota el pes de les gotes d'aigua. Com si es pansissin a deshora, malgrat que no conec cap flor més efímera.  Els torrents, fonts i rieres han renascut. La terra traspua aigua. Els ocells també deuen haver quedat astorats amb la fredor i l'humitat, però tot plegat serà una combinació idònia per a que tot floreixi i la vida esclati amb fruits, llavors i insectes per alimentar-los i omplir de zumzeigs i fressa l'herba, les mates, els arbres i el cel. 

El joc de núvols i pluja també ens ha regalat un cel magnificient, també viu, lluny d'aquell avorrit  color blau cobalt sense ni un floc de núvols que el trenqués. Era una cúpula inquietant de vidre que amenacés d'esberlar-se i esclafar-nos a tots. Cortines de pluja pentinant l'horitzó, un joc de llamps i trons sobre la Serra de Marina que segons com la mirava, entre boires i boscúria recordava el tròpic, la grisor pesarosa dels grops de núvols arremolinant-se sobre els nostres caps, la tormenta que es congriava i arribava, finalment generosa, per humitejar la terra i fins fertilitzar els nostres pensaments. El Sol s'ha fet escàs, però quan es ponia el joc de llums que ens donava ha estat inversemblant. No hi ha hagut cap posta comparable aquests dies, abans de cedir-nos cap una nit que convidava encara a arraulir-nos sota una flassada i escoltar el dringar de l'aigua colpejant pausadament finestrals i davallant per les canonades. Potser no tot està perdut. 

Relats d'Alaska

 Si avui em preguntessin què considero un bon narrador, per resposta recomanaria llegir els Contes d'Alaska de Jack London. Confesso que no l'havia llegit mai tot i haver tingut els seus llibres i relats manta vegades a les mans. Però tenia una presumpció sense fonament que em produïa una incomprensible mandra i sempre els deixava al capdavall de la meva particular llista d'espera literària. Fins que ara sí, he llegit aquest merescudíssim clàssic de la literatura nord-americana. M'ha produït un enlluernament semblant de quan vaig començar a llegir els contes (i tot seguit les novel·les) de Sommerset Maugham. Un autor no oblidat, però injustament relegat en un incomprensible llimb literari. Quan s'hi han abeurat tants autors.

Jack London parteix de la seva pòpia experiència. Sembla una "perogrullada" (no sé trobar l'equivalent al català d'aquesta paraula), però no pot ser altrament. És impossible inventar-se aquesta dotzena de narracions sense un coneixement de primera mà del que allí s'hi explica. Allò que ho fa encisador és el llenguatge aparentment planer però que dibuixa amb un naturalisme inversemblant, sense amb prou feines utilitzar adjectius, els caràcters dels personatges que circulen per aquests contes només recolzant-se en el verb, en l'acció i algunes pinzellades del paisatge sempre opriment. Tots homes adustos empesos per la febre de l'or que va embriagar milers d'americans a finals del segle XIX a endinsar-se a la darrera frontera polar a la recerca d'un enriquiment no fàcil, però sí ràpid. A més, les històries tenen un nus i un desenllaç hipnòtic i fins i tot molt orignal com el conte "El burlado". L'escenari és idoni per aquestes situacions diria que hiperbòliques. Homes vivint una situació extrema, enmig d'una naturalesa impia i salvatge (de fet, és en ella mateixa un personatge omnipresent en totes les obres) i aconduïts pels sentiments més baixos però alhora potents que es poden apoderar de l'ànima de qualsevol (ambició, avarícia). I per tant, passen coses que són perfectament creïbles i fins i tot sospito que reflecteixen una realitat encara més extrema però que va caldre edulcorar (literaturitzar, diguem-ne), per fer-la creïble. Allò que la realitat supera tota ficció. 

Les seves descripcions del fred, i com aquest afecta l'organisme, l'envaiex fins posseir el cos i finalment l'arrossega cap a una dolça mort és un dels relats més colpidors que he llegit mai. Només algun de Charles Bukowski m'ha fet alçar els ulls de la pàgina per evitar seguir. Atreviu-vos a llegir el conte "Encender una hoguera" (ho escric en castellà perquè és la traducció que tinc a les mans). Fa creure que el mateix London ha creuat el llindar de la mort blanca. Curiosament, és un dels aspectes que més m'ha fascinat i que havia llegit en les memòries de Montaigné, crec recordar, que també va passar uns dies debatent-se amb la mort per una diftèria o quelcom semblant. Arribat a un punt de l'agonia, l'home es deixa anar i quan ja no lluita s'esdevé una pau que el fa pensar que això de morir no està tant malament. El parell de congelats que descriu arriben a aquest llindar diria que metafísic. Una vegada més, em pregunto, com he pogut estar tant de temps evitant aquestes meravelloses lectures? No ho sé, només espero no deixar-me endur per cap més absurda presumpció. 

Justícia

 Fa temps vaig fer referència aquí a un llibre que tinc per capçalera titulat precisament Justicia, de HG Sandler, un catedràtic d'Ètica de Harvard que exposava de forma brillant i amena els fonaments del que entenem per Justícia. També havia escrit per aquí a rel del cas del ex-duc de Palma, Iñaki Undargarin, quan va ser jutjat i condemnat per malversació de diners públics. En aquest cas feia referència al concepte de Justícia desenvolupat per Plató en boca de Sòcrates (o Sòcrates en la ploma de Plató), en que arribava a afirmar que qui comet una injustícia ja té la pena en el fet mateix sense que ningú el condemni, per la degradació mateixa que li suposa l'acte que ha comès. Em va meravellar aquesta evocació tant ben argumentada (cal llegir tot el Diàleg, em sembla que era el Crató, per entendre-ho), d'un sentit de la Justícia immanent i irrevocable que tenia el seu fonament en la dignitat mateixa de la persona que és violada si ella mateixa comet un acte injust. Tot això se'm va fer miques no fa massa temps quan vaig entendre, talment un nen que comprèn massa aviat coses de gent gran i no sap assimilar-ho, que la justícia (ho escric en minúscules), només té a veure en la construcció de relats creïbles que facin vinclar l'opinió del jutge o del jurat cap el costat interessat de qui s'estigui jutjant. La veritat, la dignitat o indignitat, la moralitat dels actes és quelcom aliè als processos judicials o ho són com una pàtina externa que ens permet exonerar qualsevol si la narració acaba essent convincent. No em crec, per exemple, que ara tot d'un cop l'ex-president de la comunitat Valenciana, Francisco Camps, sigui de cop una persona honorable. Potser estic equivocat i exigeixo massa de la nostra època. 

 Aquesta esquizofrènia se'm fa encara més palesa quan observo els processos judicials a Donald Trump i fa unes décades a Bill Clinton (que no es digui que estic esbiaixat). Al Donald Trump l'han declarat culpable d'uns pagaments il·legals...per comprar el silenci d'una actriu porno amb qui es va enllitar. No sembla molestar a ningú que el possible ocupant de la Casa Blanca i per tant l'home amb més poder al món sigui obertament un vulgar llibertí en una societat que fa gala d'un inquietant puritanisme. Sinó que hagi mentit o delinquit amb una falsa factura. El mateix va ocórrer amb Bill Clinton. No se'l va jutjar per gaudir d'una fel·lació al despatx oval, sinó per haver mentit sobre aquest assumpte. 

Si la narració és el que importa, s'entén que de la justícia en poguem fer una mena de titella i es pugui instrumentalitzar per fer-li dir el que interessi o desacreditar-la com si les diferents parts interessades visquessin en realitats paral·leles sense possible connexió. No hi ha una objectivitat, o pitjor encara, no hi ha un base comuna, inalterable (allò de la dignitat socràtico-platònica), que permeti retrobar-nos. I el que encara pot ser pitjor, tot plegat condueixi a l'erosió del sistema judicial, el desacredita i així s'esfondra una de les columnes de l'Estat Modern, i per tant una de les bases de la convivència.

A un altre nivell, això de dominar les narratives esdevé un instrument pervers per interessos o causes d'allò més variades. Tots estem exposats al que podem anomenar una ecosfera informativa. Que accedim sempre als mateixos canals i fonts d'informació ens fa construir la pròpia percepció de la realitat. És més, fins i tot podem construir la realitat que ens interessi tot senzillament endollant-nos als llocs i canals adequats. Me n'adono de la meva pròpia ecosfera quan per exemple llegeixo un bon llibre o una publicació excèntrica a la meva realitat com el The Week anglès, que me l'esberla i em posa en alerta contra aquesta trampa. 

M'estic acabant de llegir la biografia de Philip K. Dick escrita per l'inestimable Emmanuel de Carrere, i tots aquests pensament em resulten encara més inquietants. Perquè en una primera ullada semblaria la vida d'un escriptor paranoic addicte a les amfetamines i els al·lucinogens, però enmig de les seves idees paranoiques i al·lucinacions destil·lava esclats de lucidesa que avui semblen profètics. Una mena de Kafka però de la ciència ficció. I precisament explora fins fregar la bogeria aquesta inquietant dialèctica entre la realitat tal qual és i que potser és inaccessible i el constructe que ens fem finalment del món que pot ser un malson, o potser el malson és la realitat mateixa que volem evitar. I per tant, apunta a la labilitat de les nostres percepcions, com podem crear realitats que són directament incompatibles amb el que altres creuen viure i per tant atiar a un conflicte que tendeix a l'aniquilació de l'adversari.

Malgrat tot, encara guardo una certa confiança, amb puntuals però significatives excepcions,  que en general  tots tenim un pòsit comú que finalment ens faci compassius els uns amb els altres.  I que potser és l'única manera possible d'una moralitat compartida, a la manera de Schopenhauer.