Vietnam

 El destí més popular entre els viatgers que venen a consultar a la Unitat de Salut Internacional és el Sud-est d'Àsia. La palma de l'enduu Tailàndia, però també Vietnam, Laos i en menor mesura Cambodja o viatges integrats que trepitgen tots aquests exòtics destins. Estades des d'una setmana fins 15 dies. Rarament més. Són en general viatges enllaunats  on tot està planificat. Fins i tot l'escenari es prepara per a que els visitants trobin exactament allò que esperen trobar encara que sigui una realitat desarrelada o fins i tot fantasiosa. Un recent article glossava la proliferació de "reserves naturals" artificioses a Tailàndia que no eren res més que tancats de bosc on hi havien deixat anar una colla d'elefants domesticats. Per gaudi dels turistes que s'hi podien acostar, tocar, enfilar-s'hi i rentar-los (fins que un, tot recentment, es va emprenyar i va esclafar una turista espanyola). A Vietnam els vestigis de la coneguda guerra també han esdevingut una atracció turística. Evidentment, no tots els vestigis sinó algunes zones especialment rehabilitades per poder "experimentar" les condicions de la guerra dels soldats del Vietminh (l'exèrcit de Vietnam del Nord) i el Vietcong (les guerrilles locals dins del territori de Vietnam del Sud). De la mateixa manera que la Gran Muralla Xinesa només té una petita porció tant restaurada que sembla haver estat construïda ahir, la més accessible des de Pekin, però que s'estronca abruptament i esdevé un mur semi-ruinós envaït pels matolls (testimoni directe personal). 

    Perquè per exemple sembla encara impossible visitar gran part de la famosa ruta Ho Chi Minh a través de Laos que alimentava tots aquests insurgents ja que està intensament minada. Ara es poden visitar les restes de zones bombardejades i alguns complexes de túnels subterranis que els menuts vietnamites utilizaven per moure's literalment sota terra i refugiar-se de l'aclaparadora superioritat artillera i aèrica Nord-Americana i Sud-vietnamita. La Història feta tramoia. Tot això em coincideix amb la recent lectura de dos llibres que ja he glossat aquí, una monumental crònica de tota el conflicte del Vietnam des del 1945 fins el 1975 de Max Hastings i la crònica de l'any 1968 que va viure al Vietnam de Oriana Fallacci. Dubto molt, n'estic més aviat segur, que pràcticament tots els actuals viatgers  al Vietnam tenen un coneixement superflu o només alimentat per les pinzellades, imatges icòniques o estereotips que ens han arribat a través de les pel·lícules més populars sobre el tema: Platoon, La Jaqueta metàl·lica, Apocalypsis Now, Nascut el 4 de Juliol, La Nit del Caçador, algun fragment de Forrest Gump...però cap d'ella és una anàlisi global del conflicte, ni molt menys, tot i ser en general grans pel·lícules, alguna d'elles extraordinària com La Nit del Caçador o Apocalypsis Now. Més aviat prenen com escenari la Guerra del Vietnam per explicar el que volen explicar. No hi entraré. En tot cas, després del parell de lectures que he esmentat crec haver copsat una mica més l'abast i significat d'aquesta èpica tragèdia, com ho subtitutla Max Hastings. I encara fa més vidriós el contrast entre la banalitat d'aquesta mena de turisme de tramoia i el que realment va ocórrer. 

 Jo n'he tret unes quantes apreciacions d'aquestes lectures, que m'han resultat il·luminadores fins i tot per entendre el que ara ocorre en el món o pugui ocórrer. En primer lloc, la Guerra del Vietnam en cap moment estava regida per un ideal de preservar el món lliure o específicament el poble Vietanmita del jou comunista. Encara fa riure creure-ho així com la mateixa justificació de portar la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia Saudí amb el pretext que afavoriria la transició d'aquest país cap a una democràcia respectuosa vers els Drets Humans. 

    De cap manera, els vietnamites de peu eren la darrera preocupació dels Nord-Americans i la guerra només es justificava per un costat per una qüestió d'estratègia global d'equilibris entre el bloc capitalista i el bloc comunista (menys unitari del que semblava aleshores). Des d'un punt de vista territorial poc els importava el que passés en aquell racó d'Àsia. I en segon lloc, no és comprensible que el conflicte es perllongués tant sense un sinistre interès secundari que no pot ser cap altre que la indústria armamentística, és a dir, els diners. Com la Supercopa. Sinó, resulta incomprensible. Però tot plegat calia disfressar-ho amb algun tipus de justificació de manera que ho fes acceptable, des d'un punt de vista formal. També la Supercopa. Com a consol, aquest auto-engany encara manifesta un residu de consciència moral. No cal ser molt sagaç per entreveure la tràgica hipocresia. El secretari d'estat del moment, Robert McNamara, en va ser el màxim exponent. I va atiar aquesta implicació amb un incident ful i pre-fabricat per justificar l'entrada massiva dels Americans (us sona allò de les armes de destrucció massiva de l'Iraq?).  Certament, un cop la guerra va agafar una inèrcia pròpia que no permetia desempallegar-se d'un dia per l'altre, els dirigents que els va tocar gestionar-ho van haver de navegar entre aquesta hipocresia, els interessos personals i electorals locals dels Estats Units, i els econòmics amanit amb quantitats monstruoses de cinisme que a voltes sembla no tenir alternativa. Aquest és el paper que van fer aquest estrany personatge que no fa gaire va morir el Henry Kissinger, i el president de torn Robert Nixon i el seu successor Gerald Ford que és qui ho va reblar després de l'escàndol del Watergate. No van dubtar d'enganyar i deixar a l'estacada el Vietnam del Sud traint alegrement totes les promeses. Tot cal dir que els dirigents del Vietnam del Sud tampoc inspiraven massa respecte.

 La lliçó final és que els qui rebien totes les conseqüències directes en forma de mort, destrucció, fam, etc. poc importaven i poc tenien a dir quan decidien un d'aquests massius bombardejos amb els B-52 que podien durar dies per forçar les negociacions amb el govern del Nord. Una manca d'empatia absoluta també compartida pel règim del Vietnam del Nord. Un govern encara més execrable que els del Sud que com a mínim no se n'amagaven.  La informació de quin preu tenien les garrofes al Nord no va permeabilitzar ni se'n sabia gaire ha restat una visió esbiaixada i encara idealitzada d'aquell règim dirigit per una colla de monstres equiparables al mateix Stalin. Els moviments esquerranosos juvenils de l'Europa del moment s'esgargamellaven amb lloances a Ho Chi Minh.  És aquesta indiferència davant del sofriment inútil, personal i intransferible el que ho fa tot veritablement  terrible, terrible...i és aquesta perspectiva des debaix el que en va captivar precisament del llibre de l'Oriana Fallacci. Com a mínim en la Supercopa tot queda reduït a un escarnidor partit de futbol.  

El llibre del Max Hastings acaba amb una reflexió aclaparadora. Després de la desfeta del Vietnam del Sud i unes dècades més tard, tot Vietnam ha derivat i s'assembla més al que hauria estat el Vietnam si hagués estat el Sud qui hagués prevalgut, un país capitalista que acull riuades de turistes occidentals amb els seus clixés, i que només li resta retornar el nom de la capital Ho Chi Minh al de l'antiga Saigón. Tot arribarà, tal com s'esvaí l'olor del Napalm.

Nit de Reis

  Fa uns dies contemplava la fastuosa cavalcada de Reis de Barcelona, amb tota la seva parafernàlia de llum, colors, reis, patges i seguici acolorit. Vaig fer un exercici d'abstracció i em vaig preguntar , com hem arribat a aquesta exhibició kitsch, amb una clara deriva comercial, malgrat la seva arrel religiosa? Precisament he volgut tornar a aquesta arrel i he entomat el Nou Testament per recordar-me l'origen i on ens vam perdre. Saber d'on venim, per, en aquest cas, potser entendre cap on no anem. Primera sorpresa, encara que ja ho sabia, en cap lloc dels Evangelis s'esmenten uns Reis vinguts d'Orient, només es parla en la traducció catalana d'uns mags que sí venen d'Orient, sense ni tan sols especificar-ne el nombre. I mags, en el seu context originari, cal interpretar-lo com a savis, saberuts, segurament astròlegs que llegien els signes dels cels i van llucar un estel lluminós que anunciava un gran esdeveniment. Segona sorpresa, aquesta història només ocupa uns escassos 13 versets de l'Evangeli de Mateu (Capítol 2, verscles 1-13). En cap altre Evangeli se'n fa esment. Però tot i així, en un espai tant escuet conté una riquesa literària extraordinària que qui ho sap llegir potser viurà d'una manera diferent el que de fet, és la festa de l'Epifania. Epifania precisament significa la manifestació reveladora d'una realitat o fet que trastoca la vida o la percepció de les coses. Hi ha un abans i un després. Això és el que varen experimentar aquests incerts mags. Emprenen el viatge, i el text sense dir-ho explícitament suggereix que el fan de nit, perquè segueixen una estrella. La nit té un sentit simbòlic d'incertesa, tenebra, la fredor de la intempèrie, pèrdua de sentit amb l'única claror d'un estel penjat del cel que no saben on els porta. Una poderosa imatge de la confiança en una travessa que podem fer-ne el símil amb el transcurs de tota una vida, perquè el viatge se suggereix que és llarg. No és un detall secundari que vinguin d'Orient. No es tracta de l'exotisme amb el que ho interpretem avui, sinó que venen de terres estranyes i remotes. Són estrangers i per tant també aliens al poble jueu. Una innovadora senyal d'universalitat del que ha ocorregut a Betlem que trenca el sentit de tribu, de salvació personal o del clan que predomina en l'Antic Testament (no hi ha un sol poble escollit).  Finalment, es diu literalment que una gran alegria els va envair quan van arribar davant de l'infant, sota mateix on es va plantar l'estel. L'estel es  un element molt suggeridor (i culpable de gran part de la iconografia nadalenca amb tota la seva  de llums i colors). Primer, és un senyal que es considerava diví i per tant l'autor d'aquest text ens diu clarament que ha ocorregut una  feta sobrenatural. En els termes de l'època seria un prodigi evident, o una catàstrofe apocalíptica. Però enlloc d'això els mags troben un nen en una menjadora d'un estable miserable en un poble més aviat perifèric. Hauria estat més propi d'un veritable rei haver nascut en un Palau de Jerusalem. I malgrat tot, els reis se n'alegren perquè han entès alguna cosa que els ulls purament racionals i en l'escala humana no és comprensible. Una alegria que els acompanya, així també acaba la seva aparició en l'Evangeli de Mateu, quan se'n tornen i no es torna a saber mai més d'ells fins que la tradició els ha transfigurat en el que són ara, una mena de carnaval consumista. Els presents (mirra, encens i or), tenen un sentit simbòlic evident. Signifiquen, preveuen, la naturalesa de l'infant i el seu destí: or de reialesa, encens d'origen diví, mirra la seva humanitat. 

Hi ha un altre fragment que retrata la psicologia d'aquests personatges i em sembla molt significatiu. Es tracta de la seva ingenuïtat quan es deixen entabanar pel rei Herodes en passar per Jerusalem, que tem que hagi nascut un seriós competidor al tro. Semblen uns bocamolls. Herodes és absolutament l'antítesi dels mags. No ha entès res, i ho malinterpreta en termes mundanals. De fet, tampoc creu que s'hagi produït cap prodigi, sinó que el poble s'ho prengui seriosament com una mena de profecia autocomplerta que pugui foragitar-lo del tron. Pensa en termes de poder i ambició, possessió i domini. La ingenuïtat dels reis, potser un aspecte necessari per confiar-se al misteri i l'imprevist, els pot fer còmplices. L'Evangeli ho soluciona amb una revelació en somnis als mags abans de tornar, que un cop dipositat l'or, l'encens i la mirra se'n tornen al seu misteriós lloc d'origen fent marrada i deixant Herodes amb les ganes de saber on pot trobar l'infant per executar-lo. Penso que això del somni va ser simplement un accés de lucidesa, o un acte de murrieria dels savis que si be eren prou innocents, en un sentit de purs, per confiar-se en la travessa nocturna seguint un incert estel, són alhora prou llestos per esquivar el mal i l'estultícia d'Herodes. I finalment tornen contents, feliços, i desapareixen per sempre de qualsevol text en l'obscuritat de la història i la llegenda. Se'ls identifica com a tres pels tres presents, però en altres branques del cristianisme arriben a ser dotze, s'els dona color de pell, origen geogràfic i fins i tot nom, s'identifica el seu origen precís, les seves tombes. Però tot això no té cap importància en termes del missatge que aquest text vol transmetre. El fet és que  aquí estic, a l'Avinguda Colom rebent una pluja de caramels. 

Tot rellegint i interpretant aquest petit text, amb tota la seva riquesa i fondària, lamento l'empobriment que suposa desconèixer l'origen d'aquesta tradició i apreciar-ne, amb un cert aire fatalista, la seva estranya deriva. No és una qüestió de ser creient o no.  No es pot llegir com un conte de la vora del foc, qui el va escriure sabia molt bé què volia explicar entre línies.  També és un exemple extraordinari sobre la diferència entre literari i literalitat. Ningú sabrà què va ocórrer exactament, i el mes segur es que tota la història dels mags inclòs i l'estel siguin una invenció amb alguns elements de credibilitat (això que algú enganyés a Herodes és massa ocurrent), però el que realment importa és el que vol dir, el seu significat profund que l'autor ens va voler transmetre i que sabia molt bé de què es tractava. Sino, hauria estat impossible en tant pocs versibles condensar tanta riquesa i profunditat.

L'Alpinista

 Els llargs viatges de tornada amb avió, aprofito per mirar, o remirar, pel·lícules que m'havien cridat l'atenció o tenia ganes de tornar a contemplar al preu d'arribar a destí atordit per la manca de son i sobrecarregat d'imatges. Aquesta vegada, tornant de Madagascar, em vaig empassar el biopic de Amie Winehouse (molt notable), una cosa execrable de Russell Cobe (l'exorcista), que prefereixo oblidar, la darrera seqüela de la saga de Mad Max (Furiosa), penso que la millor de totes les que he vist, Gandhi (m'ha fet molt de bé reveure-la i redescobrir el gran cinema de veritat). Finalment vaig topar amb un documental titulat l'Alpinista i m'hi vaig posar bé. Atret sobretot per les imatges de muntanya que esperava trobar-hi. En les primeres escenes he estat a punt de deixar-lo estar. Semblava l'habitual documental sobre aquests escaladors i alpinistes extrems que pugen vies i cims de dificultat extrema, més ràpid que ningú però sobretot sense assegurança (és a dir, corda) de cap tipus. Uns individus que posen l'ai al cor però també transmeten un inquietant narcisisme. Però el documental aviat tomba sobre un xicot que trenca amb aquest esquema, un tal André-Marc Leclerc que en el moment de la filmació tenia 23 anys (era el 2018). Un alpinista canadenc desconegut fora dels circuïts habituals però que va acabar per cridar l'atenció del món del frikisme alpinístic tant pel que feia (escalada extrema en terrenys mixtes de roca i gel), pel com ho feia (sense cap mena de protecció, és a dir, en lliure), amb un desinterès genuí pel focus mediàtic (ni hi havia pensat) i pel seu caràcter que donava tota la impressió de ser un nen que jugava amb la muntanya caminant per una fina maroma sobre l'abisme. Un mínim error i la seva jove vida s'acabava. Les imatges fan esgarrifar. Però també la frustració de l'equip de filmació per provar de posar-lo al focus, que col·laborés per filmar les coses quasi-impossibles que duia a terme. Desapareixia quan li venia de gust per enfilar-se per qualsevol paret vertiginosa en condicions sempre difícils (en hivern, per exemple). No hi havia manera de controlar-lo, i aquesta era un dels encants del personatge. Traspuava puresa infantil i una sinceritat vital que resultaven esborronadores davant la contínua temeritat amb que vivia la seva vida. Té una mirada i un somriure entremaliat i murri, però ple de bondat. Els productors del documental finalment aconsegueixen reunir prou material per retratar aquest personatge tan prodigiós, sense un borrall d'ego i tot i ser capaç de filtrejar amb l'impossible. 

El documental, però, fa un gir de guió que podem dir inesperat, però no inesperable. En el moment de fer el muntatge i tot provant de seguir la pista del André-Marc Leclerc els arriba la notícia que ha desaparegut en una remota muntanya d'Alaska amb un altre company. Després de dies de tempesta un helicòpter aconsegueix acostar-s'hi, i troben els clars indicis que una allau, o una cornisa, se'ls ha endut muntanya avall sense que es puguin recuperar els seus cossos. El Marc-André tenia 25 anys. Va escollir aquella vida, i per tant va acceptar aquella mort com qui juga a la ruleta russa. No hauria pogut fer-ho d'una altra manera i això, de forma paradoxal, dona sentit a la seva existència que, en un escena  amb tots els seus amics i familiars aixi li ho reconeixen i accepten.

A mi, el personatge, també m'ha captivat i no sé si maleir o beneir la seva infantil audàcia que, personalment, em posa en qüestió en la meva mediocre poruguesa.

Més enllà d'una crisi de l'habitatge

  Un familiar encara jove em comenta les condicions que li imposen per llogar, amb un límit d'onze mesos, un modest habitatge en un municipi veí de Barcelona: 1200 euros al mes, dos mesos pagats per avançat i 200 euros suplementaris per l'administració (és a dir, la immobiliària que fa d'intermediació entre el propietari i el possible llogater). No hi ha gaire més alternatives que això. Recordo el meu primer lloguer a Barcelona com a referència i no puc deixar d'escandalitzar-me. Cosa que agraeixo perquè em fa sentir viu i molt sensible a aquesta enorme problema artificiós que hem creat malgrat que hagi aconseguit escapar de la necessitat d'entrar en l'espiral inflacionista de l'accés a l'habitatge. I dic artificiós perquè sobre el paper hi ha prou habitatges i espais per donar cabuda digna a tots els habitants dels nostre país (i part de l'estranger), sobretot als joves (i no tan joves). Però el sistema econòmic sobre el que ens hem bastit té una tendència tossuda a crear aquest tipus d'absurditats. 

Davant aquest panorama tendim a pensar en els propietaris de pisos que entren en el joc especulatiu, en aquest cas en el lloguer de temporada que permet fer fora al cap de pocs mesos l'estadant i ajustar a l'alça el preu tant com sigui possible, són una mena d'escanyapobres sense escrúpols. No crec que gaire ningú tingui aquesta consciència, i precisament la intermediació freda i sense escrúpols (en diuen professional) de les immobiliàries permet aquesta subtil corrupció per part dels propietaris. És la mateixa astorant indiferència que han experimentat els artillers de diverses guerres que llencen la seva càrrega mortal sobre un terreny desconegut (ningú bombaria casa seva) sense saber gaire res de les víctimes anònimes sobre les quals cauen els seus projectils. Hi ha una deshumanització, en dos sentits diferents, de qui llença la càrrega mortífera i de qui la rep. 

La qüestió de l'habitatge s'entoma quasi sempre en termes econòmics, sobre quin percentatge del sou ha de destinar-se per exemple. Però va molt més enllà com d'altres discursos més elaborats apunten. Una darrera dada indicava que pel fet de tenir un habitatge, sempre inestable, una elevada proporció de llogaters queien sota el llindar de la pobresa per fer front als impertèrrits pagaments mensuals. Això té conseqüències en la disponibilitat de recursos per altres coses molt importants, com la cura dels fills, un menjar saludable, una educació més acurada, accés a les oportunitats que la societat ens dona, un millor nivell de salut, començant per la mental. No cal que especifiqui l'impacte a llarg termini i profunda injustícia social que tot això significa.

A més llarg termini, aquesta dinàmica torpedina la necessària confiança amb el futur de les generacions joves. Com es pot hom projectar (en un sentit ple del terme que significa elaborar un projecte), sense un lloc on arrelar-se, créixer i desenvolupar-se? Encara que es sigui nòmada, la casa és una necessitat tot i que pugui ser un concepte abstracte o una comunitat mòbil que engloba aquest concepte tant humà d'arrelament, refugi, recer. I aquí entra un tercer nivell de corrupció que comporta el fet que s'hagi portat fins l'extrem la dinàmica especulativa dels habitatges, i és la mateixa destrucció d'aquest sentit abstracte del terme llar que reflecteix més adequadament el que vull dir. Llar prové del concepte romà del déu protector de la casa honorat damunt la llar de foc, i més endavant es va identificar directament amb aquest foc (de fet, en els antics censos es parla de "focs" per comptabilitzar les "cases"), al voltant del qual la família es reunia, parlava, intercanviava, menjava i s'arrecerava del fred de l'exterior, en un sentit específic a l'hivern, o més abstracte del món sovint inhòspit i mancat de sentit. Per entendre'ns, a ningú se li acudiria posar una anunci de "Es lloga una llar", enlloc de "Es lloga una casa (o apartament)". Una llar, per definició, no es pot llogar, no es pot improvisar, no té preu, només un valor intangible i cada vegada més inatansable perquè es priva de la condició material que la fa possible.  Una casa no deixa de ser una cosificació que permet prostituir el sentit últim que hauria de tenir. El llenguatge no és mai innocent. 

Aquests dies a Anatananarivo (una de les capitals més horroroses que he conegut  mai), he descobert una petita perla cultural, el museu de la fotografia, on fan exposicions temporals temàtiques. Ara tocava sobre la casa tradicional malgaix. En un breu film s'explicava el sentit i rol que fan les cases en l'ètnia Zafimaniry que viuen al cor dels boscos primaris, anomenades molt encertadament "Les maison-être", veritables éssers vius i dinàmics amb una disposició precisa, fetes de fustes nobles extretes del bosc quan aquest encara no estava decimat, que s'anava enriquint amb el pas del temps. L'erecció d'una casa és un ritual comunitari amb unes regles precises,  per exemple, una orientacio Nord-Sud, que precedia el casament d'una parella (d'un projecte), que es donava per conclós quan hi entraven a viure ("ce n'est que jusqu'à lors que les murs sont finalisés", diuen literalment). I aleshores començaven l'elaboració i reelaboració contínua del que seria la casa familiar que un dia els seus descendents continuarien enriquint i preservant amb acurats treballs sobre la fusta. Representaven el procés i perennització de la vida, llocs de reunió, refugi i identitat. I no només aixó, sinó que la nova llar s'inseria dins la disposició del poble des de la seva concepció fins la participació en la construcció, donant-li també un valor social i comunitari. No podia existir la casa independentment de la comunitat.

No és gaire diferent de la funció que feien les nostres cases pairals, salvant temps i distàncies geogràfiques i culturals. El meu pare, d'origen pagès, tenia ben arrelada encara aquesta mentalitat i discretament alguna vegada es planyia que la seva casa pairal ja hagués perdut aquesta funció de nucli ancestral, refugi al qual en darrer terme tothom podia recórrer. Però encara ens suggeria que la casa (un lloguer d'aquests que se'n diuen antics) on vaig créixer hi podíem tornar quan volguéssim. Cosa que, personalment, m'hauria esforçat a declinar per la mateixa lògica que com tota llavor ha de desprendre's del seu arbre per a que tingui sentit.

La reducció de la "casa" o "llar" a un producte especulatiu, un bé de simple mercat com un calçat o qualsevol rampoina té una conseqüència de fons, amb una arrel relativament recent però amb una projecció de futur incerta però que pot ser ominosa. Perquè podem cosificar la casa, però com a homes/dones/no-binaris etc. tindrem sempre les mateixes necessitats bàsiques de sentit, arrelament, projecció. Si tot continua així (cosa que dubto, no es pot viure eternament en una situació in-humana), crearem un món de rendistes vs. treballadors subtilment esclavitzats, de joves que han pogut heretar la possibilitat d'una casa vs. joves pels quals és una quimera, d'una minoria arrelada vs. desarrelats, de barris i blocs sense ànima, de desfeta del sentit social de la propietat i un individualisme atomitzant que només portarà a solituds no-desitjades. Sovint s'oblida que, encara que ens costi de reconèixer-ho, el problema de la vida no és una qüestió de durada o qualitat, sinó de sentit. La desestructuració social tant des d'un punt de vista socio-econòmic com antropològic que tot aquest pervers fenòmen significa és, doncs, un sense sentit. 

Toliary

 

Estic allotjat a " Le Zebu Philosophe". Un hostal senzill, a l’ombra de dos immensos manguers que el brancam sembla que s'hagi d'esfondrar de tant carregat de fruita. La cambra veina l’ocupa un senyor francès, li posaria prop de 80 anys, consumit per l’edat però nerviüt. Em demana si sóc Italià (el meu accent en francès sempre recorda més a un italià). Li aclareixo d’on sóc.  M’explica que fa quinze anys que viu aquí, a Tulear. Afegeix que havia estat transportista a França i feia sovint la ruta Carcassona-Barcelona. I té una parella local amb la qual ha té un nen de set anys. 

Tulear (o Toliary en pur malgaix) és la capital del “Grand Sud” de Madagascar. Una vasta regió amb un clima sec, quasi desèrtic, sotmès a una persistent sequera des de fa una colla d’anys.  Es una regió calorosa, molt calorosa. Som tot just a l’inici de l’estiu austral i avui hem  arribat als 40 graus. Començo a suar a les 8 del matí i no s'estronca fins que el sol no s’hagi post fa una bona estona.  Una posta de sol magnífica, el disc solar que sembla marxar com si ens hagués turmentat prou sota les aigües de l'oceà Índic que dona al canal que separa Madagascar de Moçambic i per això esdevé calmós. També perquè l’apaivaga els esculls de corall que ressegueixen la costa. L’atmosfera reverbera una llum que no es troben enlloc. Un cop assumida la calor m'envolcalla  una mena de dolç, plàcid atordiment. Tulear també és un destí turístic. Però destí turístic aquí no significa de cap manera la massificació que coneixem a Europa, ni molt menys. Però no deixa de ser particular en algun aspecte.  Un turisme on destaquen homes d'edat avançada, tots europeus. Jubilats de l’antiga colònia, França, o gaudint d’un atur que volen permanent. O ves a saber de què viuen. Es retiren o passen llargues temporades en aquest racó assoleiat, engolits en l’atmosfera  tropical, mastegant els dies com si aquí s'escapessin de la caducitat de les coses. Es pot veure algun grup jugant a la petanca a recer d’una palmera.   Viuen una mena de segona oportunitat com si haguessin fugit a una terra promesa.  Potser cerquen allò que la seva vida anterior no els va oferir. O els va negar.  O van descorir massa tard. Embarrancats en  l’avantsala de paradís. Es relacionen  amb noies de bon veure que s’ofereixen sense resistència. No és gens estrany trobar una parella amb un contrast que frega l’obscenitat, sopant junts en un restaurant. Ella potser amb prou feines 20 anys sinó menys, l’altre pel cap baix depassant la seixantena amb totes les penyores físiques que això comporta provant de mostrar un posat seductor, interessant. Però només hi ha una confluència patètica d’interessos, més aviat baixos. Per un costat la porta oberta a una prosperitat econòmica en un país que d’altre manera i en aquest racó de món sembla inimaginable. Pel qual s’és capaç de pagar el preu d’un lligam absolut. O només oferint afectivitat, companyia, un sexe somer i vidriós a ves a saber quina cambra d’hotel. Per l’altre costat la renaixença del desig, i de sentir-se, falsament, desitjat. La cobejança d'una pell jove.  Una actitud vampírica com si pogués xuclar la joventut que se li ofereix i recuperar un bocí de la que ha perdut. Sense la censura expressa de l’entorn (ni tan sols, en alguns casos, legal encara que aquesta existeixi). És un estrany  contracte social que no és particular d’aquí sinó de qualsevol lloc on la pobresa o la manca d’expectatives es conflueixen amb aquest tipus de turisme. Una versió degenerada, per dir-ho d’alguna manera, de la pel·lícula Mort a Venècia de Lucino Visconti, sense cap traça de la sofisticació del Dr. Gustav Von Assenbach.

El meu veí d’habitació em mira assegut a una tombona, amb la boca amb una dentadura massa blanca per  no ser postissa amb una cigarreta a la mà. M’aclareix que ha estat sempre “célibataire”, solter, fins aleshores, i que no té intenció de tornar d’enlloc. Penso com s'ho fa amb un nen de set anys, que en tot cas tindrà el futur assegurat.

Em fa basarda imaginar  les pors, frustracions, desencants, el temor d'arribar amb tot aquest fard al final dels dies, i caure en l’oportunitat de refer-la en darrer moment en companyia d’una jove abellidora. Com si temés que jo també pogués caure en aquest pendent. No cal gratar massa profundament per a que tothom se n’adoni que tot és ful, però s’estableix aquest pacte mefistofèlic per mantenir el teatre, enganyar-se tant com calgui i cadascú, pel seu costat, obtenir allò que creu necessitar. Una forma corrupta d’amor.

Una merda de pel·lícula: Gladiator II

 M'emprenya molt que em prenguin el pèl d'una forma tan descarada. I per tant vaig sortir molt emprenyat del cinema (de fet vaig estar més de la meitat de la pel·lícula pensant d'abandonar la sala) després de veure la sequel·la de Gladiator. Però mirat amb una perspectiva més constructiva, a part d'haver-hi assistit el dia de l'espectador i sentir-me una mica menys enganyat, serveix com a mostrari de tots els defectes que qualsevol narració (visual o escrita) ha d'evitar. En primer lloc, un argument dislocat, amb buits narratius i donant massa per fet els referents de l'orginal Gladiator. Una bona història ha de poder sostenir-se per sí mateixa, no tenir cap crossa. En segon lloc, la pel·lícula està absolutament plagada de clixés i diàlegs insulsos. Tots els personatges són poc creïbles. Sense excepció. I es veu la mà del guionista per tot arreu fins al punt que podia predir quina frase  previsible anava a pronunciar-se, amanida per sentències pescades de qualsevol lloc que semblés coherent (per exemple, una cita suposada de Virgili) o nussos d'enllaç per lligar-ho amb la primera pel·lícula d'allò més xarons.

     En una narració el narrador, l'escriptor, ha de desaparèixer. Però aquí no només no ha desaparegut sinó que utilitza contínuament de girs previsibles com si l'hagués escrit a preu fet, com qui mostra les costures d'un vestit fent recurs contínuament a trucs de manual per fer-nos creure que la pel·lícula és d'allò més prodigiosa. Vaja, com si ens tractessin de rucs que no ens adonaríem al final de la gasòfia que ens volien fer empassar. Finalment, em resulta insofrible que una pel·lícula que es presenti d'època violi amb tanta lleugeresa qualsevol credibilitat històrica. No es tracta de llicències en favor de la història, això encara és perdonable, sinó d'un disbarat continu en un escenari de cartró pedra digital. Si es vol fer una pel·lícula fantàstica, aquesta pot ser-ho totalment en un escenari imaginari però creïble en sí mateix. Però quedar-se a mig camí només porta a la paròdia involuntària que ni es pot prendre seriosament ni fa riure, només plorar de pena. 

 La cosa acaba empitjorant amb unes interpretacions sense cap mena d'ànima ni profunditat. Els actors o bé semblen desganats per complir un contracte i fugir de l'escena tan aviat com puguin o estan massa concentrats en reproduir un clixé. 

 Ni tan sols la mestria de David Lynch per les escenes d'acció salva gaire res. No se'n surt. La comparació amb el primer Gladiator ho diu tot. És un mal homenatge a una més que notable pel·lícula que no mereixia per res una seqüel·la tan denigrant.

No aneu a veure-la, si us plau

Oriana Fallaci o la passió per la veritat

 Ho sento, Josep Pla, però el teu llibre biogràfic ha tornat a ser desbancat per una lectura que m'ha trobat ella a mi, no pas jo a ella, en la fira de llibre d'ocasió de Barcelona. Es tracta de la versió en castellà traduïda com a "Nada y así sea" d'Oriana Fallaci, la gran periodista i corresponsal italiana de la segona meitat del Segle XX. És la seva crònica personal de l'any 1968 que el va viure com a corresponsal a la Guerra del Vietnam. Si fa unes quantes entrades havia dit que posaria com a exemple de narrador pur els contes de Jack London, aquest llibre l'utilitzaria com a paradigma de l'honestedat radical sense la qual no es pot ser escriptor de veritat. I a més es tracta d'una honestedat apassionada que neix de la pregunta essencial que es fa la Oriana Fallaci quan aterra al Vietnam bèl·líc. Perquè la gent es mata entre ells? Què senten i pensen els que estan enmig del conflicte? I fa un cosa molt difícil, i és provar d'entrar, amb èxit, en la ment (o ànima) de molts dels protagonistes coneguts i un bon reguitzell d'anònims de la contesa. Per això no es va estalviar d'anar a primera línia del front, enmig de bombardeigs, i atènyer protagonistes icònics de la contesa com el General Loan, cap de la policia Sud-vietnamesa a Saigon, protagonista de la famosa (i esgarrifosa) fotografia on executava un guerriller del Vietcong, o una inquietant monja budista que donava els permisos per a que els bonzos s'autoimmolessin amb un raig de gasolina encesa. L'Oriana Fallaci no s'atura davant res per esbrinar la veritat, fins posar en crisi els seus mateixos fonaments psicològics davant tanta crueltat, mort i violència a voltes macabra. Perquè també la mou, encara que no ho arriba a esmentar explícitament, un sentit de la justícia i indignació contra el dolor gratuït que va governar-la fins al final de la seva carrera.  I això es traspua en una prosa que et segresta en la primera frase i t'enduu en una mena d'espiral on es confonen els fet bèl·lics explicats en primera persona, el flirtreig amb la mort, reflexions elaborades en calent, entrevistes amb soldats i presoners del Vietcong, generals, ambaixadors, històries que li han explicat, facècies de companys periodistes, converses enmig de la batalla i escenes tragicòmiques. Capta l'ànima de tots ells, i si bé descriu el cinisme i la crueltat sense edulcorar res, arriba a pouar tan endins en el rerefons humà del conflicte que es dissol la frontera entre bons i dolents. Tot sembla justificable i injustificable alhora, emmarcat per un horror i frivolitat sempre amenaçant que no fa res acceptable. El resultat podria ser una mena de confusió esquizofrènica però és tot el contrari. Sembla, en contra del títol del llibre, que li acabi donant sentit només per descobrir-nos, encara que no fos la seva intenció inicial, aquesta pàtina obscura, eclipsada però present d'humanitat compartida per part de tots els personatges que circulen per aquest meravellós i pertorbador llibre.

També és un llibre, a parer meu, que es trascendeix a ell mateix. Primer pel que ja he escrit com a exemple d'honestedat empesa per la passió (o al revés). I en segon terme perquè és una peça inestimable per explicar-nos millor, als que no hem viscut directament una guerra, de què es tracta exactament això molt més enllà dels fets que se solen dir objectius. He llegit anteriorment un parell de llibres que apunten en aquest sentit, un sobre Stalingrad basat en les explicacions personals de supervivents de les forces de l'Eix, i un altre més acadèmic que resseguia la vida d'una colla d'alemanys durant el període de la Segona Guerra Mundial (amb el permís els grans escriptors russos, amb Vassili Grossmann en primer lloc). Tots ells humanitzen aquestes situacions fins un punt trasbalsador, ara que torna el temps dels estereotips, el suposat enemic. Perquè ens seria tot més acceptable si la Oriana Fallaci ens hagués traçat una línia inequívoca entre el bé i el mal, el bo i el dolent, l'amic i l'enemic.  

I aleshores, perquè ens estossinem, a un nivell personal, amb tanta alegria? Sembla que s'acabi preguntant l'Oriana al final del periple, contrastant la seva experiència amb una altra matança a Mèxic viscuda aquell mateix any. El títol del llibre, ambigu i profund ho deixa en l'aire com no pot ser d'altra forma, que cadascú en tregui la seva conclusió després de llegir-lo. Una lectura, com totes les bones lectures, transformadora. 

P.S 1: El mateix general Loan, a qui la història l'ha fet passar per la imatge icònica del botxí del segle XX, acaba esdevenint curiosament entranyable. També perquè la fotografia explica només la meitat dels fets. L'executat acabava de fer saltar una dotzena de civils innocents o més pels aires. I per ganes d'aprofundir-hi, també estic llegint una crònica monumental sobre la Guerra dels Vietnam de Max Hastings i fa un apunt molt encertat i que convé tenir en compte. Així com del costat Nord-Americà i Vietnam del Sud, hi havia una notable transparència informativa (els periodistes podien arribar a la mateixa línia de front i així ho va fer l'Oriana), la narració del que passava a l'altre costat, incloent les barbaritats i atrocitats diverses, van quedar ofuscades sota una fèrria barrera de control de la informació i impenetrabilitat a qualsevol testimoni extern. I per això, com en d'altres conflictes, es crea una distorsió que pot conduir al prejudici i l'estereotip.

P.S 2: De l'Oriana Fallaci només havia llegit fins aleshores un llibre també fascinant Entrevista amb la Història, que avui per avui és una peça inestimable per jutjar i valorar figures ja històriques amb la perspectiva que pot donar el temps.