Björn Andersen

  Aquest nom poc dirà a la majoria de navegants dels espais internàutics. Potser a alguns més sí que els sonarà el de Tadzio, el personatge adolescent que obsedeix Gustav Von Aschenbach  (un compositor musical decadent) en la seva estada crepuscular a Venècia interpretat per Dirk Bogarde en la pel·lícula de Lucino Visconti Mort a Venècia.  Björn Andersen va esdevenir des d'aleshores l'arquetip d'èfeb, aquella fugissera etapa vital del púber que encara no ha deixat de ser del tot un nen i que desperta una inquietant atracció en certs esperits. A més de conjugar uns trets de bellesa subtil, per qui n'estigui afavorit, aquesta etapa pot exhibir una torbadora ambigüitat tant física com psicològica. Com era el cas de Tadzio-Björn. En vaig escriure una entrada sobre aquesta pel·lícula, però ara ho esmento de nou perquè he sabut que el Björn Andersen ha mort a l'edat de 70 anys. En tenia 14 quan es va rodar la pel·lícula. En les fotos recents són reconeixibles els trets de l'infant adolescent, com en tots per molt que envellim. Però és clar,s'havia esvaït ja feia molts anys aquella fugissera aura alimentada per una pregona tristesa nascuda de la pèrdua prematura de la seva mare (es va suïcidar quan ell tenia 10 anys). És el que va captivar, tot de sobte, a Lucino Visconti durant el càsting de la pel·lícula. Sembla que Björn va ser empès per la seva àvia o algun familiar a presentar-s'hi. Tota una jugada que el va marcar per tota la vida. No es va poder desprendre's del personatge, tal i com els ha ocorregut a un cert nombre d'icones artístiques especialment de l'àmbit del cinema. I tot cal dir que hi va ser empès innocentment pel mateix Visconti i un tracte que avui diríem que estava mancat de certs escrúpols. Els magazins de l'època el van batejar com "el noi més bonic del món" i així va quedar per la posteritat. Però això mateix va permetre néixer aquesta torbadora icona. Tota una paradoxa.

 És un fenòmen particular que alimentem aquesta massa informe que som els espectadors, comprem compulsivament la imatge que ens trascendeix i no permetem que la persona que hi ha sota respiri. I encara més pervers, als nens, homes, dones atrapats en aquest malefici sovint necessiten arrapar-s'hi perquè és el que els dona sentit i entitat, pel que són reconeguts. Són incapaços i tampoc se senten estimats si no és a través d'una imatge icònica que es projecte finalment en un buit inexistent. Aquesta espiral que fàcilment pot ser diabòlica també passa entre el que podríem dir el populatxo anònim. Sense adonar-se'n, no hi ha poca gent que repeteix els tics que els fan reconeixibles, els donen identitat, o n'han rebut una retroalimentació positiva que els reforça i esdevenen, a la seva manera, també personatges. Encara que força més anònims, insulsos i francament ridículs, no pas com un Tadzio o una Princesa Leia de la Guerra de les Galàxies (Carrie Fisher), per dir-ne un altre exemple també paradigmàtic. La crisi entre totes dues identitats pot esdevenir simplement destructiva si a més s'arrossega una carència essencial. Si no es dona el cas que el veritable jo acabi totalment soterrat i aleshores hom pot esdevenir un perfecte imbècil consumat al qual millor no desitjar-li que se n'adoni de les veritables pulsions que el porten a semblar el que sembla si no volem que es llenci de cap per un pont. En conegut algun d'aquesta mena. 

Al Björn aquella tristesa essencial el va acompanyar tota la vida. Que tampoc el va tractar massa bé. Va perdre un fill per mort sobtada als 9 mesos d'edat (curiosament, aquesta tragèdia també li va ocórrer a una icona recentment desapareguda, el Robert Redford) i mai es va poder desempallegar del fantasma de Tadzio que el va definir, i per això serà sempre recordat, i que serà sempre jove i turgent en l'imaginari col·lectiu mentre encara que ell s'anés endinsant en la decrepitud sense retorn.  Temo que l'ha perseguit fins el final. Hauria odiat profundament alguns titulars que han anunciat literalment "la mort del noi més bonic del món". Ell l'havia augurat amb un punt d'esperança en una no llunyana entrevista fins i tot amb desig, per retrobar-se amb el seu fill (i potser alliberar-se d'ell mateix, del Tadzio, d'una vegada per totes). 

Una nit a Tsumkwe

  Els records, tal com els pensem, no existeixen. Això diuen alguns literats, que la memòria és una contínua elaboració de les empremptes, emocions, fets més o menys distorsionals o deformats per la perspectiva amb que mirem el passat. Fins resultar una mena de mixtificació que pren un significat diferent segons per on ens hagi aconduït la vida. També pot ser aquesta mateixa l'arrel de la melangia, o l'expressió intraduïble de les saudades portugueses. En certa manera, ens ho inventem tot. Aquests pensaments em venen ara que provo de reflectir el somer record d'una nit sota les estrelles a la sabana de Namíbia, en un districte anomenat Tsumkwe. I fins quin punt el que evoco és una reforma del que realment vaig sentir. O potser és simplement el destil·lat de tot allò. L'escena va ocórrer al final d'un petit però memorable treball que vaig fer en aquest racó de món. Un dels darrers reductes on encara es pot intuir la forma de vida dels boiximans, o San, un poble de caçadors-recolectors. Havíem dut a terme un estudi epidemiològic transversal, i amb el meu equip d'enquestadors, cinc nois i noies, un parell de Herero i tres San, els vaig proposar de fer un foc de comprar unes patates, unes lliures de carn, fer un foc de camp i improvisar una petita celebració. Lluny queda quan això era possible en el nostre país, perquè hi va haver un temps que no existien les restriccions actuals i podíem fer néixer una foguera en una esplanada, treure la guitarra i adormir-nos fins que es consumien els tions en fumejants cruanys. Ens vam arraulir mentre coïem el menjar amb unes pinces. La foscor ens encerclava, però la llum de les flames encenie les resseques acàcies del voltant. No hi havia cap altre llum. El conductor de la pick-up que ens transportava va encendre la ràdio i va posar una música rítmica, local. No sé d'on va començar a aparèixer personetes d'entre les ombres que s'acostaven temeroses al la foguera com si les haguéssim conjurat. Allí no hi havia cap poblat, diria que espectres però eren realment nois i noies, alguns infants, de l'étnia San que semblaven animals esporuguits. Em vaig alçar per convidar-los a ajuntar-se a nosaltres. En veure'm acostar-me es van tirar enrere en un gest quasi brusc, com si el que esperessin és que els foragités. Quina terrible aprehensió ha arribat a infondre l'home blanc. Després d'algunes lectures vaig entendre que els San són molt mal considerats en els països on són presents, quasi com animalons d'existència primitiva i pot ser quasi un insult ser-ne reconegut com a tal. Em vaig tornar a asseure al costat de la foguera, amb un posat amical. La munió, ja nombrosa, estrenyia el seu cercle com si esperessin alguna cosa. Vaig deixar fer, fins que una mena de miracle es va produir. Tot d'una una noia va saltar i es va posar a dansar al voltant del foc d'una forma que no havia pogut imaginar que fos possible. Més que ballar, vibrava movent els malucs amb una rapidesa i intensitat que em semblava impossible. Totalment deshinbida, com si portés molt de temps retinguda, donava voltes al foc, trepidant les natges amb un ritme inverosímil. En aquell moment vaig creure que s'havia desencadenat alguna cosa, una mena de força ancestral que ens duu a expressar-nos d'alguna forma o altra fins l'autèntic trànsit. I un cert avergonyiment de l'encarcarament físic, i també emocional, que els anomenats occidentals vivim. 

 Les flames es van apagar, la nit es va extingir. En aquest cas, l'exida del sol va ser més aviat una posta i tota aquella munió, inclosa la dansaire elèctrica van desaparèixer tal com havien aparegut. Potser fosos darrere les acàcies, o com si s'haguessin retirat a uns amagats cataus. No ho sé. Potser la memòria també ho ha mixtificat tot plegat i evoco una imatge que segurament no repetiré mai (no es pot comprar, només és un regal inesperat de la vida). Però us asseguro que no em treuré del cap aquella manera alhora salvatge i harmònica de moure's al voltant del foc sota la nit de la sabana.

Plàstics

  Una de les imatges més apocalíptiques que he contemplat mai és la d'un petit afluent del riu Congo que creua la ciutat de Kinshasa del que no es podia veure ni un pedaç d'aigua. Estava tot cobert per una massa remugosa d'ampolles de plàstic. La presència d'aigua només s'endevinava per l'entrexoc d'aquell magma de recipients que es bellugava, com una amenaçant bèstia aquàtica informe i pudent. La invasió total dels plàstics. Aquest record m'ha vingut de nou després de visitar una petita exposició al museu Terra, situat al barri del Poblenou, on explica la història de l'omnipresent plàstic, les diferents varietats i de com ésser una marca de progrés i font de benestar s'ha convertit en un maldecap global. De conseqüències no només estètiques (la imatge paorosa de Kinshasa ho diu tot), sinó pràctiques en la salut humana i del medi ambient. Els  monòmers convertits en polímers i degradats de nou em monòmers sembla que ho han envaït tot i han infiltrat ecosistemes i teixits amb impactes que encara no ens en podem adonar. Un món sense plàstic ens resultat avui dia tant difícil d'imaginar com un món sense fusta o argila fa cinc-cents anys. El tenim pertot, només cal fer una llambregada a qualsevol entorn. I li devem en gran mesura, bona part del nostre progrés. 

 Una altra imatge, aquesta també dramàtica, és la que vaig contemplar caminant una colla de quilòmetres per la costa del Desert del Namib, en la seva part més al sud partint de la ciutat de Lüdoritz. La interminable platja estava sembrada de tot tipus d'objectes de plàstic (envasos, bosses, cascs, guans, peces no-identificables), que empeses pel vent persistent que provenia del mar i és el responsable de la formació de les famoses dunes que s'endinsen terra endins també iniciaven aquest viatge terra endins. L'explicació de la seva presència tant massiva en aquella desolada i bellíssima costa era simple. El corrent Atlàntic que baixa per les costes de Sudamèrica, en arribar al l'extrem sud del continent gira i va a buscar la costa d'Àfrica on pujar refredada pel seu pas per les aigues properes a l'Antàrtida. Així arrossega els detritus flotants que són abocats al mar des de Veneçuela fins la Patagònia, passant pel Brasil, i finalment escopits per les onades i el vent a Namíbia. Certament, vaig poder comprovar jo mateix les etiquetes de productes provinents del Brasil entre tota aquella escampadissa. Tot cal dir-ho, vaig recollir a mans plenes amb dues grans bosses tants residus com vaig poder. Un quixotada, ho reconec, però no puc estar-me de deixar una mica millor, encara que sigui absurdament imperceptible, tots els lloc pels quals passo. Ningú no m'ho tindrà en compte, ho sé. 

Recordo també imatges inquietants amb plàstics a Somàlia i Etiòpia. Aquí les bosses eren les protagonistes. Endutes pel vent s'acumulaven atrapades entre les bardisses al voltant de les carreteres com si els arbres haguessin donat un tètric fruit. Esfilagarsades i bategades pel vent es feien més rares si entrava terra endins. Però de ben segur que havien arribat a tots els racons del desert, tal i com també afirmen els científics que en saben en l'exposició que he esmentat que ni tan sols els fons abissals se n'han salvat. Una invasió gens subtil. I en països que no tenen la capacitat per gestionar aquests residus.

 I com sempre, la seva producció està subjecta a una indústria que posa través al seu control, castigant una mica més aquest petit i minúscul racó de l'Univers on es dona el miracle de la vida. Si ni tan sols poguéssim empatitzar amb aquesta petita i meravellosa petitesa potser seríem molt més amables amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. Com va mostrar Carl Sagan quan va enfocar la càmera de la nau Voyager II a la terra, mostrant un isolat punt blau surant en un espai buit. La imatge més viva de l'entotsolament. 

 La invenció dels plàstics, si no hi posem remei, significará el mateix que amb els combustibles fòssils. Ningú imaginava quan va començar a espetegar la primera màquina de combustió, una simple i atrotinada andròmina, en una mica anglesa per expulsar l'aigua que s'acumulava, que portava en ell mateix l'amenaça de la nostra pròpia extinció. 

La vida regalada

 Vaig arribar a casa d'una bona amiga meva Sudafricana, feliçment aparellada amb un anglès, quasi a mitjanit. M'acull al rebedor, la planta baixa, ja amb pijama. I em porta al lloc on dormiré. No m'esperava gaire més que un sofà, i fins i tot un matalàs improvisat al terra en qualsevol racó. Per contra, tot seguit me n'adono que no estic en un barri qualsevol. Que la casa no és ni tan sols un dúplex. Sinó un tríplex. Fins i tot quatríplex. Quatre nivells de casa arrapada als vessants de la Table Moutain, a Cape Town, davant per davant del mar que remuga incesantment. Contemplo astorat el blanc de les onades quan rebenten a la platja, encés per la lluna ponent. Excepte els pisos superiors que fan de casa (un esplèndid menjador amb vistes al mar, cuina, rebedor i a sobre els domitoris i banys) els dos nivells inferiors són autèntics apartaments amb cuina i bany inclòs. M'instal·la, incrèdul, en el pis inferior abans d'allitar-se, ja ens parlarem demà pel matí. I quedo sol, contamplant des de la terrasseta l'esplèndida lluna que relleix sobre l'oceà. Aquí s'ajunten l'Índic i l'Atlàntic. Depèn de quina platja escullis,  es percep més l'aigua freda Atlàntica o la calidesa de l'Índic. Aquell matí mateix havia partit del Nord de Madagascar, d'un tròpic embriac a aquesta mena de mediterrani oceànic que caracteritza l'extrem sud del continent Africà.  I ara, malgrat el cansament, em resisteixo a a adormir-me per saturar els meus sentits del bramul de la mar i la lluna decadent. 

Aquesta casa es troba al barri de Cliford, l'àrea més exclusiva de Cape Town que és alhora la ciutat més sofisticada i cara de tota Sudàfrica. La primera d'aquesta regió, estratègicament situada al tombant del Cap de Bona Esperança o de les tormentes. Una banya de terra que és de fet la serralada que després ressegueix la Table Mountain, que es clava en l'oceà i tanca una espaiosa badia. L'endemà pel matí, l'ànsia de veure a la llum del dia la panoràmica que havia intuït en la fosca, em vaig despertar molt aviat. Als meus peus s'estenien uns platges de sorra blanquíssimia, hagués dit de farina, besades per onades acompassades, roques despreses del vell sòcol del continent i a sobre meu el característic "Cap de Lleó" que dona el seu perfil tant reconeixible a la ciutat. Cliford està situat el tombant que marca aquesta penya que es diferencia de la serra principal acabada en un altiplà (per això se'n diu "Table"), i enfila enllà cap al Cap de Good Hope. A l'altre costat s'estén la resta de la ciutat amb la diversitat de centres financers, comercials, barris més o menys benestants i més enllà una estessa de barraques que la meva amiga, que acompanyo aquest matí al seu lloc de treball, m'ensenya. No paren de créixer. Ni tampoc el nombre de sense-llar. I encara un fenòmen més recent. La pobresa té una certa tendència a democratitzar-se. Tot i que massivament la visquin les persones de color, no són estranys els sense-llar blancs. La desposessió ja no és exclusiva de la gent de color.  Precisament, tot passejant per l'impressionant i interminable front marítim m'aborda un d'aquests personatges. Tinc el costum d'entrentenir-m'hi, parlar i conversar. M'explica la seva vida. No sabré mai què hi ha de realitat i ficció però respon al creïble esquema habitual. Família trencada, probable alcoholisme, ves a saber quina mena d'abusos de tot tipus, potser una mica de mala sort i manca d'oportunitats. Li dono un ajut, amb la consciència que anirà a qualsevol ús contraproduent. Però amb una secreta esperança que sigui com el gest que va iniciar la redempció del personatge principal de Els Miserables. Ho dubto però si ningú ho provoca segur que no ocorrerà mai. Aquests personatges llençats en la marginalitat més absoluta, que passaran amb irrellevància per aquest món em provoquen moltes preguntes i cap resposta clara. La Sudàfrica post-Mandela no ha resultat en cap terra promesa, encara que el apartheid sigui ja història. A voltes penso que vivim amb una contínua idea escatològica, la inconscient perspectiva de resolució final dels problemes que amaguen les promeses vàries de faccions polítiques i ideologies. Per això em provoquen certa angúnia les pretensions d'eradicar aquella o aquella altra plaga.  Perquè que un cop arribats a l'estació promesa resulta que el futur ja no és el que era. Mountains beyond mountains, com deia el mateix Mandela. I les promeses d'Arcàdies només amaguen nous horitzons més sòrdids, potser autèntics inferns com ens mostra la història. Fia-te'n de les utopies. Potser allò important és el que es remou en la més vulgar quotidianeïtat i la bellesa s'amaga entre pots i cassoles del dia a dia. La meva amiga treballa en una prometedora vacuna contra la tuberculosi. Però no hi ha vacunes evidents pels barris de barraques. Coses del progrés. 

Al barri de Cliford aquell matí des de la terrassa contemplava com corredors, quasi tots blancs, feien jogging resseguint el passeig de vora mar. El dia s'havia alçat amb bonança, fins i tot amb una certa calidesa a mesura que van avançar les hores. Vaig passejar per les platges enllà. La blancor de la sorra quasi feria els ulls. Admirava les cases i mansions luxuoses. Pocs quilòmetres enllà s'estenien les barraques on s'agombolaven amb més o menys esperança (o desesperança), els desposseïts d'aquesta terra. Res que no ens sigui conegut a quasi totes les grans metròpolis del que anomenem pudorosament middle and low income countries , i algun de high. Em preguntava si tota aquella existència idíl·lica de Cliford era realment el màxim a que es podia aspirar en aquesta vida. Una vida plaent i regalada. Em va semblar d'una perfecció inquietant. No sé si arribaria a acostumar-m'hi, i si és més aviat una fortuna que el meu pas per aquí sigui transitori, més propi d'un pelegrí astorat i perplex. 

La Història Interminable

  Fa poc vaig llegir una afirmació que em va resultar una revelació, ara vergonyosament òbvia.  Els bons llibres no es llegeixen, et llegeixen. Et parlen de tu i del món més del que expliquen en sí mateixos. Són miralls polièdrics que segons quan els agafis et parlen d'una manera diferent o et reflecteixen un altre aspecte de la teva realitat. I això és especialment vàlid quan reemprens un llibre que fa anys que ja havies llegit. I quan això ocorre és per mi la marca d'una obra que serà tant perenne com ho sigui que hi hagi homes i dones lectors sobre aquesta terra o en qualsevol altre planeta. És el que he experimentat de forma meravellosa rellegint La Història Interminable, el clàssic de Michael Ende. Un llibre que molts associen a la literatura infantil (amb tota la raó), una original explosió d'imaginació i estructura literària que ha captivat ja unes quantes generacions. El vaig llegir quan tocava, deuria tenir 10 o 11 anys. La mateixa edat que els protagonistes (el Bastian i l'Atreiu). Però sota un extraordinari relat pel món de la imaginació el llibre apunta a una profunditat de temes i plantejaments que són d'una actualitat rabejant. I molt especialment, la relació entre la capacitat d'imaginar i la realitat, el veritable nucli d'aquesta obra. No es tracta simplement de pensar en mons inexistents encara que puguin ser creïbles, sinó el fet més subtil o palpable d'atrevir-se a creure que la realitat no té perquè ser tal com la percebem o vivim. Té alguna cosa de principi quàntic (encara que defujo amb horror la psicologització de les teories de Max Planck), que fem la realitat segons la percebem o el filtres que li apliquen i que, per tant, la imaginació adequadament aconduïda té un poder transformador o, com a mínim, és un combustible per explorar els móns que s'amaguen dins de cada món i de no caure en el conformisme (preludi del fatalisme), que les coses no han de ser, necessàriament, com ens semblen que són. Fer aquest pas probablement és la rebel·lió més íntima i autèntica que es pot fer a nivell individual. I el darrer redós de llibertat que ens pot quedar quan ja ens ho hagin pres tot. 

 Tornant a La Història Interminable, el llibre és una reivindicació de la imaginació com a màxima expressió de la capacitat simbòlica que ens fa intrínsecament humans. I que l'empobriment de la imaginació comporta la degeneració del món que en diríem real. I a la inversa. El joc que estableix entre la invasió del no-res en que els personatges del món de Fantasia són absorvits i cauen en forma de mentides en la realitat és una metàfora de molta, massa, actualitat. La pèrdua progressiva de pensar per nosaltres mateixos, l'empobriment de la llengua i del llenguatge (dues dimensions relacionades però diferents), la degeneració de la capacitat escrita i oral repercuteixen directament en la nostra capacitat de crear i recrear mons. I obre el pas a la mentida i la manipulació, al prejudici, la simplificació i la vulgaritat (aquí podria obrir el meló de la IA, les xarxes socials, però això ja ho explicaré en una altra ocasió). Però el llibre és encara més subtil, i això el fa realment una gran obra de la literatura que permet fer-ne lectures i relectures vàries. Per exemple, no dibuixa un món de Fantasia de fades i esquirols harmoniosos, sinó habitat també per la violència, l'ambició, el conflicte i la maldat i la mort. Fins i tot per l'absurd quan perd el seu propi sentit. Per això és en alguns punts inquietantment real. Té un ressò històric, de mons imaginats que en la realitat han resultat l'infern a la terra. També hi és la bondat, generositat, heroïsme, personificats pel Drac de la Sort, el Fuixur, i l'Atreiu. La imaginació també té aquest vessant, és dual i ambigua com ho som nosaltres mateixos. 

En alguns passatges apunta a temes més concrets, com el diàleg existencial amb la Immemorable Morla, una monstruosa tortuga immortal per a qui aquesta mateixa condició la fa viure en un soliloqui palpant eternament el sense-sentit. Tot un míssil contra aquesta vidriós moviment anomenat post-humanisme. I tot de perles semblants poblen totes les pàgines, incloses les invitacions explícites a continuar les llavors d'històries que va sembrant en cada capítol (...això ja ho explicarem en una altra ocasió...), i enigmes que el lector ha d'endevinar, com la mateixa personalitat de la Emperadriu Infantil o amb qui ha d'identificar el terrorífic Home-Llop, ambdós nexes entre el món real i Fantasia. 

Michael Ende en aquest llibre juga amb el lector, sembla que tingui clar allò que el llibre ens llegeix i ho fa ben explícit amb el Bastien que construeix ell mateix la seva història.  Però és prou murri per també fer-ho amb qualsevol lector, en sigui o no conscient. Ho deixa clar en el breu epíleg, aplicable a qualsevol obra que realment s'ho valgui "Aquí s'acaba aquest llibre que tu has llegit, el llibre que ja ets". La capacitat transformadora que tota obra d'art autèntica, genuïna i honesta.  Jo no n'era conscient fa molts, molts anys, però em va deixar una emprempta que ara, només ara, he començat a desentortolligar i entendre.

Nosy Komba

  Nosy, com bé saben els que han llegit la darrera entrada (quasi ningú, de fet), vol dir illa en malgaix. I Komba vol dir “Lemur”, així doncs aquesta vegada es tracta de “L’Illa dels Lemurs”. Un considerable illot que es troba a mig camí entre Nosy-Be (l’Illa Gran) i la terra ferma. Més abrupte que Nosy-Be però també d’origen volcànic. A Nosy Be alguns cons molt desgastats i les formacions lacustres delaten  l’origen plutònic de les illes. Deu ser una activitat a molt antiga. En canvi Nosy-Komba deu tractar-se d’un a extinc volcà però molt més novell que la seva germana gran. Des de Nosy-Be es veu perfectament la seva forma truncada però coberta per una espessa boscúria on campen en abundància uns dels animals més particulars del món i el segell que a tothom li ve al cap quan s’imagina Madagascar, els lemurs. Hi faig estada només un dia, de camí cap a Ambanja, el districte costaner. Una barca, vint minuts per una badia somera i desembarco d'un salt en marea baixa en una platja tal com l’imaginaríem en una postal paradisíaca. L'atenyo després de xipollejar unes passes. Cau un Sol que trepana el crani, però passo la tarda primer vagarejant per la vora del mar, contemplant la placidesa irreal d’aquesta raconada, buscant conquilles, perdent la mirada una mica per tot. Badant. 

Hi passo la nit en un bungalow senzill. Sento una remor sobre la teulada. És un lemur que s’hi passeja. Se’m fa estrany, però aquí campen per tot arreu. Allò que ens sembla extraordinari esdevé normal.  Deixo passar la nit. Em vull llevar d’hora per contemplar com s’alça el dia. Aixi doncs  a les cinc del matí estic  dempeus. A peu de platja de nou, però ara la marea està en el seu zenit. La claror esmorteïda estripa ja uns núvols penjats en l’horitzó. A mesura que s’encenen s’alça una dolça marinada que fa frisar la superfície del mar. El que eren roques aïllades en la sorra són ara esculls entre els quals pot passar una barca. I l’aigua xipollejant sembla que amenaci d’engolir  tota la platja. Jo m’assec arrecerat per una palmera i em deixo bressolar per el vent, fresc, agradable. L’albada sembla quasi olorosa. Es veuen ja els tons rosats de l’Aurora i els primers núvols s’encenen. Apareixen unes barques de vela llatina, triangles de roba que passegen mar endins i es mouen ràpidament, però de forma molt perceptible. No hi ha aquí la trampa del motor i la combustió. Juguen amb el vent i es deixen endur silencioses com uns elements més del paisatge. Faig fotos, una darrera l’altre. Comença a creuar algun vianant per la platja que m'ignora i es perd per roquissar que separa del següent revolt. Primer com ombres, després ben visibles. La falda d'una dona amb estampats acolorits voleia, camina parsimoniosa i sosté amb una mà un gran cabàs. Indiferent al eque per mi és un espectacle tant quotidià com fascinant, la sortida del sol escortada per les veles de les barques que apareixen com punts mar enllà, es perfilen, s’acosten i passen de llarg només bressolades per la remor del vent que pentina les palmeres. Finalment surt tota l’esfera solar, rosada, roja, acarabassada fins fondre's en el color groc que fa apartar la mirada, enlluernador, que marca, ara sí, l’inici del dia. 

Me n’adono que a la càmera no hi tenia la targeta digital. No he fet cap foto, de fet.  Penso que l’aparicio de les càmeres digitals va desvirtuar l’exercici de contemplació que obligava quan només eren analògiques i calia comptar amb els dits de la mà les fotos que realitzàvem. Ara potser s’ha convertit en un gest desesperat per retenir-ho tot, que res s’escapi, però paradoxalment tot s’acaba escolant amb més facilitat. Perquè deixem de parar-hi autèntica atenció. Aixi que no em sap greu, diuen que allò que recordem és només el rastre que deixa quan passa l’oblit. Deixo doncs escapar aquest paisatge i que es fongui en la meva memòria sense cap recança. Així que poso de nou la foto presa de la posta de sol a Nosy Be. 

Nosy Be

  Pujo a l'avió que  enllaça Addis-Abeba amb Nosy-Be. Nosy vol dir illa en malgaix. I el sufix Be significa "gran". Així doncs es tracta de la "Gran Illa" que es troba al Nord de Madagascar. Gran en comparació amb els petits illots que té al voltant, no pas amb la immensitat de la "Grande Île", Madagascar mateix, tal com l'anomenaven els colonitzadors francesos. En l'avió crida l'atenció que més de la meitat del passatge són homes entrats en la maduresa diguem que avançada. I que viatgen sols. Nosy-Be és coneguda com un destí de turisme sexual, en alguns aspectes no sé si dir-ne sexo-afectiu. I el perfil dels meus acompanyants respon a aquestes persones, solitàries segurament, que busquen allò que difícilment trobarien a Europa: un poc de companyia física, afectivitat i, evidentment, sexe amb jovenetes per les quals és un premi percaçar-ne algun. Evidentment, tot pot derivar a la perversió més absoluta i incloure autèntics pedòfils malgrat els esforços locals per eradicar aquesta xacra. La pobresa és mare de diferents misèries, i entre aquestes el que alguns diuen la monetització del cos simplement per sobreviure. Fins al punt que no és estrany que les mateixes famílies motivin les seves filles per entrar en aquesta mena de pseudo-prostitució o sovint franca prostitució que pot representar una benedicció en forma d'ingressos. No sé fins a quin punt els meus acompanyants (no vull fer un prejudici general), entren en aquest joc pervers i fins a quin nivell de perversió. O si s'enganyen o es justifiquen creient-se que fan una acció que fins i tot pot confondre's amb la caritat. Però també me n'adono, no sense cert avergonyiment, que algú altre del passatge pot estar fent les mateixes reflexions sobre mi. Com algunes vegades dic, no temo el judici, sinó el prejudici. I tot plegat em sembla massa sospitós i fins em pot despertar una certa commiseració pensar en les amargues solituds, les frustracions que aquests homes arrosseguen i busquen assedegar. Nosy-Be és això, a més d'una magnífica illa tropical, un destí turístic internacional governat per una agradable temperatura i només hostil quan un cicló l'ateny durant la temporada dels huracans en l'hemisferi sud (entre Novembre i Febrer). 

 Quan arribo a l'illa, un petit aeroport que rep,però, cada dia, un cert nombre de vols internacionals, m'acondueixo en un taxi atrotinat, sense cinturó de seguretat i amb el vidre frontal esquerdat al meu allotjament. En arribar-hi m'envaeix la sensació que la fortuna, encara que a voltes no m'ho cregui, no deixa de somriure'm. Un petit local amb un apartament i un terreny amb unes cabanes fetes d'entreteixit de palmes que s'aboquen, alçats sobre un petit altiplà, sobre un magnífic manglar que al fons limita amb el mar (ara amb marea alta). Hi arribo just en l'instant de la posta de sol. Les llums de l'oceà Índic que feia ja un temps que no respirava. No hi ha atmosfera comparable, els colors aquí em semblen irrepetibles. Només es pot donar aquí una posta tant melangiosa, solemne, magnífica, darrera l'oceà somer i només una barca de vela que s'extingeix amb la foscor de l'aigua quan la nit avança. M'oblido de la misèria que pot amagar aquesta contrada. El Sol surt i es pon indiferent sobre tothom. A vegades és aquesta estranya indiferència de la natura que em dona una certa serenor. Encara que demà, pel matí, m'aixecaré amb aquesta íntima rancor, la irressoluble paradoxa que el paradís i l'infern acaben per tocar-se i fins i tot es poden confondre.