No només el roser floreix

  El meu balcó s'està poblant de plantes tot i que empresonades en testos de ceràmica i plàstic. Entre elles un roser comprat el Sant Jordi de l'any passat. És l'única manera de tenir una rosa autòctona. El 99% provenen de sòrdids hivernacles d'Equador conreades sota condicions de quasi-esclavisme. I majoritàriament per dones a les que no se'ls apareixerà cap Sant Jordi amb llança i armadura, ni que sigui simbòlica, per alliberar-les d'aquesta servitud. 

El meu roser sembla adormit però de tant en tant hi neix brot inesperat que fressa corrents. Observo amb les branquetes espinoses (un roser no deixa de ser un vulgar esbarzer) i detecto els petits borrons, verd tendre, que anuncien  l'esqueix i, molt probablement, una nova flor. És increïble que dins d'aquell brot petitíssim ja es prefiguri l'inversemblant geometria, el color i l'olor de la futura rosa. I encara em sembla més inversemblant la misteriosa lògica que dona tot d'una l'ordre perquè el petit botó s'esfilagar-s'hi amb una rapidesa inesperada i s'enfili en pocs dies, llenci quatre fulles tendres i en la seva punta es dibuixi ja el capoll tancat que anirà madurant, esclatarà a poc a poc vermell que vol esclatar i s'obrirà en un procés d'un parell de dies fins esbatanar-se gloriosament. Vist així en perspectiva còsmica, i perdoneu la hipèrbole, la vida és un prodigi que si se sap contemplar només pot portar a la reverència i a conservar-la. Tot és massa excepcional com per maltractar-ho.  Tot passa amb una fugissera bellesa que ha de morir per donar lloc a nous brots.

Per aquesta època floreix també, de forma abrupta i massiva, la Tipa blanca, un arbre exòti que pobla tota la llargària de l'avinguda Bogatell. Abans que es percebi la floració ja cauen els pètals i els pistils fins que en pocs dies el terra és una catifa groga, un preludi de les de Corpus però sense filigranes. Fins i tot el trepig del ferm és flonjo i l'atmosfera s'amara d'una lleu sentor dolça i humida com si les flors tinguin pressa per deixar-se caure abans de marcir-se. La llum filtrada pel verd de les copes crea una atmosfera fresca però alhora càlida als ulls, amb un mosaic canviant de verd, groc i ombres segons es filtri la llum directa per un lloc o un altre. A primera hora de la tarda, en plena primavera moribunda, el passeig pren una atomosfera càlida i aquosa, com si estiguéssim dins una peixera de grocs relleixos i verds atordits. Les flors es desprenen com flocs d'or. Una estranya, persistent i silenciosa nevada. Vista en perspectiva i si s'hi passa abans no ho hagi escombrat una brigada municipal ni gaires vianants a primera hora del matí, l'avinguda és una homogènia estesa de pètals, quasi daurada després que les flors s'hagina anat desprenent durant tota la nit en la fosca. Recorda una espontània catifa de Corpus o un mandala tibetà, condemnats també a ser efímers quan passi la brigada de neteja que les escombrarà sense més consideracions. I per la nit, tornaran a cobrir el terra. Aquest exhuberant procés de floració de la Tipa blanca m'ha acompanyat tots aquests darres anys, marcant el pas de l'estació, dels anys i dels cursos en que he acompanyat els meus fills a l'escola Bogatell. Ho he associat amb tot aquest temps compartit amb ells. Ha estat l'espai privilegiat per parlar, acompanyar-nos i fins i tot fer-ne un interludi de plàcida felicitat. Potser sí que ha estat allò de més autèntic que mai hauré fet. Serà el darrer curs, però continuaré baixant a l'avinguda Bogatell mentre pugui per contemplar la catifa de flors grogues que, a diferència de les roses, tenen un estranya pressa per desempallegar-se de l'arbre quan encara estan turgents. Trobaré a faltar els nens. Tot ha de passar i morir per a que neixin noves flors.  Cal que neixin flors a cada instant. 

El món d'abans d'ahir

  Perdoneu que hagi estrafet el títol del llibre de memòries de Stefan Zweig, El món d'ahir, la segona meravellosa adquisició per Sant Jordi junt amb La Ruta Blava de Josep Maria de Sagarra que ja vaig glossar. Me l'he empassat amb goluderia. No podia ser altrament. Tot llegint-lo he tingut ben bé la impressió que en la humanitat hi ha una petita colla d'escollits que no només els toca viure una època fascinant (encara que pugui ser tèrbola i molt soferta), sinó que estiguin destinats a ser-ne testimonis privilegiats i llegar-lo no com a simples notaris , sinó com a protagonistes que en deixen constància no només dels fets sinó de l'esperit de l'època com un llegat immarcescible. Això és el que fa Stefan Zweig recorrent la seva primera joventut sota l'ègida del vell imperi Austro-Húngar i la nissaga dels Habsburg, fins topar amb amargor amb la Primera Guerra Mundial i la primera dissolució del seu món, el feliç interludi fins l'ascens de Hitler i la Segona Guerra Mundial que significa l'esbocinament absolut de tot allò en què creia i que sustentava la seva existència, inclosa la seva obra literària. Pel camí va ser testimoni i sovint amic directe de tota una generació impressionant de creadors i artistes que també van presenciar tot aquell col·lapse. Al Stefan Zweig li va resultar insuportable i no va poder superar la mort del seu idealisme, la seva fe en la humanitat i les seves capacitats creadores, fins suicidar-se poc després d'acabar el llibre en el seu exili al Brasil, l'any 1943. És des d'aquesta perspectiva que l'escriu i per tant està tot amarat per una atònita desesperança. Fins i tot incrèdula de com la vida l'havia portat a presenciar i patir fins el fons de l'ànima dues hecatombes consecutives de la seva estimada i cosmopolita idea d'Europa. Només per deixar pas a l'aniquilació mútua a través d'unes guerres tan absurdes com malvades. 

 No sé si dir-ne privilegi que pogués viure i contar tot això. El seu suïcidi és prou concloent. Però ara vull creure que va ser precipitat. Era prou jove aleshores com per haver pogut sobreviure una vintena d'anys més i aleshores hauria estat testimoni del naixement d'una concepció d'Europa amb la que segurament s'hauria reconciliat. Allò que no va poder ser després de la primera Guerra Mundial va succeir després de la segona. Es va fer cas a la saviesa d'aquells dirigents dels Estats Units,  tan enyorada ara, com Wilson que va proposar una entesa entre nacions i un tracte humà i constructiu als vençuts de la primera Guerra Mundial però que els arrogants dirigents Europeus, que només varen saber llegir la història amb els antics manuals, van igonrar. Després de la Segona conflagració sí que es va seguir el criteri de generositat i visió de futur, també empès per uns dirigents d'una talla que ara fa vergonya de comparar amb ningú (Gaspieri, Adenauer, Schumann i els presidents Nord-americans de torn) que van obrir una era de progrés i optimisme. 

Stefan Zweig ens va privar precipitadament de la seva mirada culta, sensible i sagaç, de la perspectiva que li havia donat ja tota aquesta transició. I em planyo, després d'haver engolit El mon d'Ahir de quina interesantíssima visió no ens hauria donat de la segona post-guerra i havent tancat així un cicle virtuós com a testimoni i com a creador literari. 

I encara més, però això ja és història ficció, m'interessaria sobremanera que encara pogués posar la seva mirada sobre els temps que ens ha tocat de viure. Com a jueau,  què pensaria de la deriva final del sionisme? En el llibre deixa traspuar un sionisme de tall idealista, nascut de l'impacte que li va provocar la coneixença del seu fundador, Theodor Herlz. De la política internacional practicada pels Estats Units en forma de gangsterisme no hauria callat ni acceptat de forma tàcita tanta manca d'escrúpols i barroerisme perfectament comparable al preludi de la Segona Guerra Mundial. I temo també que els pobres ignorants que diuen governar-nos ni tan sols els preocupa la mirada estupurosa  i alarmada que des de la seva eternitat, o des dels seus llibres, ens està llençant. 

De totes maneres, només puc agrair que hagin existit aquests personatges capaços de planar per sempre sobre la nostra consciència i ajudar-nos a fer més comprensible i distant el disbarat i l'estultícia  on habitem.   

Col·lapse

  La setmana passada vaig assistir a la presentació del programa 2026-2027 del Teatre Nacional de Catalunya. No comentaré res del contingut, a part d'un lleuger tuf de cofoïsme totalment subjectiu sobre la intrèpida oferta cultural que el nostre país ofereix. Després es va convidar als assistents que quasi omplíem la sala gran del TNC a un piscolabis a l'ample vestíbul envitrallat del teatre. Una copa de cava, vi o aigua, i unes safates de pizza, truita de patates amb aires de "nouvelle cuisine", croquetes i pedaços d'esponjosa pizza que servien quatre cambres que sortien de la cuina esquivant comensals. Perquè així que n'apareixia un es creava un remolí somort de braços i cossos i fins i tot alguna corredissa per encalçar-lo i emportar-se un bocí de les menges que oferien. L'espectacle era fins un cert punt contingut pel decòrum, però no deixava de cridar l'atenció que entre la munió de lletraferits i amants de la cultura es generés un ansiós rebombori que traspuava un individualisme menys pregon i presentable del que ens podria semblar. Aquest lleuger i extemporani tumult cada vegada que sortia un cambrer bonhomiós i, en contrast, comprensiu, es va anar apaivagant a mesura que marxava el públic però no cessaven de sortir els canapés i les pizzes. És a dir, quan es calmava la íntima ansietat de quedar-se d'un mos gratuït a expenses de perdre un tros de petita, humil, potser supèrflua, dignitat. 

 No és que passés res gaire rellevant, però tot plegat em va fer recordar la petita o gran bèstia que tenim amagada en els racons menys reconeixibles del nostre esperit que es deixa flairar quan se li dona l'oportunitat. És a dir, com no en som prou conscients, aquestes parts més o menys vergonyoses, obscures o fins i tot les més nobles i autèntiques en tots els sentits (el positiu i el negatiu), només es donen a conèixer en circumstàncies extremes. No sabràs mai qui serà capaç de trair-te fins que les circumstàncies el convidin a fer-ho. Tant si és per supervivència com per pura oportunitat maliciosa. Ni qui romandrà al teu costat buscant-te un lloc en un bot salvavides en un vaixell que s'enfonsa.  Així no m'és excepcional i sé de què parlo, que a vegades he tingut l'ensurt, i la profunda decepció, de reconèixer un estrany a algú que creia conèixer i fins i tot apreciar. Aleshores la reconciliació esdevé especialment feixuga. I no m'excloc que jo mateix haig produit la mateixa reacció. Com deia Pascal, som àngels i bèsties alhora, tot i que temo que la bèstia té tendència sa ortir amb molta  més facilitat.

 La facècia del TNC m'ha fet recordar episodis històrics que he llegit en què la situació d'extrem perill o fretura empeny tota una població al col·lapse moral més absolut. Les cròniques de la pesta negra a Europa expliquen com un fet habitual que les poblacions abocades a la desesperació derivessin de l'instint de fugida, ja percebut com a inútil, a la disbauxa bacanal i la deixadesa més absoluta per qualsevol consideració del pròxim. El mateix fenòmen es va donar en els darrers estertors del III Reich, al Berlín assetjat per les tropes soviètiques. I les mateixes tropes soviètiques, i tots els cossos armats de tots els bàndols, es van desfermar en una orgia d'abusos i violacions per allí on passaven. Quan tota restricció s'esvaïa i la proximitat del perill i la mort sotja de prop s'esdevé allò impensable.

Imagino ara els milers, milions de secrets vergonyosos que van quedar enterrats en el més profund silenci i secretisme un cop passada la contesa. El silenci dels nostres avis i besavis que han viscut una guerra, una cosa sorprenentment habitual, pot obeir no només a un record dolorós sinó també a fets inconfessables dels quals se n'ha estat testimoni, protagonista o víctima. 

Per això mateix, la por en tots els seus graus, des de la simple percepció que no em quedi sense un bocí d'ufanosa pizza fins perdre la pròpia vida, és el motor més eficaç per controlar una societat o col·lapsar-la. I la desesperança, una tònica habitual dels nostres dies, no deixa de ser-ne una versió somorta, larvada i insidiosa. 

La ruta blava

  Estic llegint el dietari de Josep Maria de Sagarra del seu viatge a la Polinèsia francesa. És una narració que sempre m'ha cridat l'atenció i que vaig engrapar, com qui salta sobre una sucosa presa, en una llibreria especialitzada en temes nàutics. Sagarra i el tròpic és un contrast prometedor. I que va ser provocat pels avatars de la història. El Josep Maria de Sagarra l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre a Barcelona. De primeres es creia immune atesa la seva popularitat com a dramaturg, inclòs entre classes populars. I va aprofitar la seva posició per protegir i ajudar a fugir alguns clergues i monges de l'ira descontrolada de les bandes anarquistes. Fins que va veure que ell mateix perillava pel seu perfil de burgès i catòlic. Un dirigent anarquista, que no podia controlar els seus, va donar-li un salconduït a ell i la seva promesa i va fugir a França on es varen casar. Francesc Cambó els va sostenir econòmicament com va fer amb molts exiliats prominents i els va pagar un viatge de noces sense data de tornada a la Polinèsia. Es varen embarcar a Marsella el desembre del 1936, van creuar el Mediterrani, l'Atlàntic, el Canal de Panamà, l'immens Pacífic i a finals de Gener o principis de febrer del 1937 desembarcaren a Tahití. La ruta blava és el dietari d'aquest viatge que no va ser publicat en la versió original fins després de la mort de Sagarra, el 1964. Es tracta d'un experiment literari ben curiós. Un escriptor d'allò més nostrat encara amb regust de renaixença enviat a les antípodes no només geogràfiques on escriu les seves impressions. 

Tres coses m'estan captivant, o cridant l'atenció, d'aquest llibre que encara no he finalitzat. La primera és el meravellós domini i riquesa del llenguatge de Sagarra. Allí on nosaltres diríem que hi ha una platja i un cocoter ell desplega la seva capacitat descriptiva per trobar nous matisos, evocacions i reflexions que fan que la realitat es multipliqui, mostri nous replecs o els suggereixi i prengui una riquesa inesperada. Cada plana que passi és com si m'espurnegessin les frases. M'ha fet recordar una observació de Josep Maria Espinás, que el va tractar, que el Sagarra parlava tal com escrivia. No hi havia dissociació. I fa bona la dita de Wittgenstein que els límits del meu món són els límits del meu llenguatge (o a la inversa). Amb raó Josep Pla que tenia l'ambició de passar a la història de la Literatura Catalana com el seu millor prosista, es planyia que Sagarra segurament el superava després de llegir-ne les seves memòries (el proper llibre que em deleixo per llegir). La descripció del pas pel Canal de Panamà o les arribades als diferents ports no té parió. 

 El segon aspecte és que no fa cap menció de la tragèdia en la que s'estava enfonsant el seu (el nostre) país. Només a les acaballes del llibre ho esmenta tot parlant amb un missioner però sense fer cap consideració. No crec que fos per ignorància. Sabia molt bé perquè havia fugir de Catalunya. És una mena  d'elipsi biogràfica. L'autor es passeja sota les lluminosistats tropicals, els mars d'atzur, les sorres nacarades i el verds lluents de les palmeres i boscúries polinèsies, descrivint les ferums de les goletes i consideracions sobre les poblacions i personatges amb que topa, posant mots i adjectius arreu aliè a l'horror de la Guerra Civil.  Si no es coneix aquesta circumstància, no resulta xocant. Potser només volia ignorar tanta insensatesa. O se sentia incapaç de posar-li mots. 

Un darrer aspecte és la posició mateixa de l'escriptor respecte al que observa. Tinc tota la impressió que no s'hagi mogut del país d'origen com si estigués observant tot allò des d'un ull de bou. No mostra cap desig de fer arrel aquí i en tot moment posa la mateixa mirada que si estigués observant un paisatge de l'Alt Empordà. L'efecte és una mica astorant, perquè enlloc de pinedes o suredes hi ha cocoters i atol·lons. I en aquest sentit desplega un remarcable to de condescendència i fins i tot en alguns moments de classisme que pels cànons actuals podria ser qualificat de racisme. Arriba a ser una xic desagradable en la descripció desassossegada dels xinesos que mercadegen per aquestes illes i pels mateixos polinesis. Tot plegat dona la impressió d'un observador volgudament arrelat al seu lloc d'origen sense cap pretensió de deixar els seus ossos en aquests indrets. Més aviat de fugir-ne.

 La darrera consideració que m'agradaria fer és que no em cal arribar al final  d'aquest meravellós llibre per arribar a la conclusió que no hi ha actualment ningú en el panorama literari català que ni tan sols faci ombra a la prosa del Sagarra. I fins i tot em sembla impossible que pugui sorgir algú així, malgrat que s'escriu i es publica més que mai. Imagino encara que els mots que ell anava escampant, llibreta en mà, pit pelut, amb un pareo lligat a la cintura que amb prou feines li podia contenir la panxada, que encara dansen entre els cocoters i volen sobre les aigües someres dels atol·lons

 Llegiu-lo, llegiu-lo, estic segur que em donareu la raó.

Hantavirus

  Es pot fer una anàlisi des de diferents angles sobre això de l'Hantavirus. El més primari és el purament biomèdic. Els Hantavirus són una família d'una vintena virus estesos per quasi tot el món que tenen com a reservoris diferents espècies de rossegadors i que, amb certa freqüència, infecten els humans que esdevenen hostes accidentals. No formem part del seu cicle natural. Aquesta és la definició d'una zoonosi. N'hi ha moltíssimes de zoonosis i cada any se'n descriuen de noves que poden afectar els humans. Aquesta tendència a saltar entre les espècies forma part de la seva adaptació evolutiva i ocorre no només amb els humans sinó amb quasi qualsevol ésser viu. Si per diferents raons (tolerància per part del nou hoste, una variant del virus o bacteri que li permet adaptar-s'hi) s'hi estableix, n'esdevé un hoste natural. En tenim exemples entre nosaltres, com el VIH i molt més recentment el  SARS-Cov-2 i encara el mpox, tots ells o els seus ancestres han estat, o són encara, zoonosis  que ja podem considerar infeccions humanes. Des d'un punt de vista de salut humana, allò més rellevant és si aquest salt  accidental és que produeixi malaltia i que es pot llegir com un fracàs d'aquesta recerca d'adaptabilitat mútua. O també  pot portar a la selecció natural d'especímens resistents que proliferin en harmonia amb l'agent infecciós. Un extrem d'aquesta estratègia és la pesta humana (Yersinia pestis). Produeix mortalitats massives entre els mamífers quan s'introdueix en un nou ecosistema i s'estableix en aquells que sobreviuen. A voltes fracassa i s'autoliquida a ell i gran part de la població víctima. I si sobreviu en un hoste selvàtic pot continuar saltant esporàdicament. Per tant, res de nou sota el sol en aquest brot. El que canvia és l'escenari, però no tant com sembla. El transport d'agents patògens per vaixells arreu del món existeix i ha estat un vehicle que ha encès les crisis sanitàries més espaordidores que ha conegut l'humanitat. La mateixa pesta del segle XIV, l'arribada de la sífilis i el xarampió a les Amèriques i més properament un brot de Febre Groga que va matar milers de Barcelonins a mitjans segle XIX portada pels vaixells provinents de Cuba i que va saturar especialment l'actual cementiri del Poblenou. Casos d'Hantavirus n'hi ha un grapat de milers cada any, inclòs Europa.

 Des d'un punt de Salut Pública el salt entre el món animal i els humans té rellevància quan l'agent infecciós pot arribar a transmetre's entre humans. Per tant, un brot epidèmic pot tenir dues fonts. Sorgir a partir d'un fenòmen de salt (spill-over en anglès) i que a partir d'aquí es transmeti entre els humans, o una exposició més o menys extensa al reservori animal i fins i tot un escenari mixte. En el cas del Hantavirus es tracta del salt del reservori a uns malaurats turistes que per desgràcia han desenvolupat la infecció de tipus respiratori en un escenari molt propici per transmetre-ho a d'altres persones, en aquest cas  un petit creuer. L'espècie concreta d'Hantavirus que ha produït aquest sarau (Hantavirus dels Andes) és l'única que havia demostrat aquesta capacitat per transmetre's entre humans i és a més molt letal. Té però dos factors contraposats que cal tenir en compte. El positiu és que és poc transmissible, només és capaç de fer-ho en circumstàncies molt favorables i quan el pacient ja està amb símptomes i especialment quan té una infecció severa. Això significa que en condicions habituals no crearà cadenes de transmissió sostingudes i que fins i tot sense cap intervenció moriran totes soles (la cadena de transmissió) o, com ocorre quasi sempre, quasi tots els casos són esporàdics i no creen cap cas secundari. La segona és que pot tenir un període d'incubació molt llarg, fins un mes i mig, pel que els infectats poden anar passejant inadvertidament molt de temps fins que desenvolupin la malaltia i esdevinguin aleshores infecciosos en un escenari propici.

I és aquest darrer punt l'únic, que al meu entendre, pot generar una certa i prudent inquietud. Que el virus entrés en xarxes de transmissió on es donin contactes íntims, intensos i perllongats i per tant de tipus sexuals. És el que va ocórrer amb el mpox i també amb un brot persistent de meningitis menigocòcica als Estats Units. Només és una possibilitat, que evidentment millor preservar com una discreta hipòtesi però que dona encara més sentit la persecució de contactes en els avions que van traslladar alguns infectats a Sudàfrica. Perquè com ens ha demostrat una vegada més aquest brot de l'Hantavirus, les epidèmies van acompanyades d'una altra epidèmia de tipus sòcio-mediàtic i fins i tot antropològic que sovint provoca o complica encara més l'aproximació més purament biomèdica. Fins i tot els esforços per controlar aquest rerefons poden ser majors que els recursos dedicats a la simple contenció de l'expansió del virus fins el punt que hom té la impressió de viure en dos mons paral·lels i dissociats. L'espectacle del vaixell anant aigües amunt i avall de l'Atlàntic n'és un bon exemple. Des d'un punt de vista formal controlar el brot mentre tots els passatgers estan confinats a dins és molt simple i no ha de suposar cap conseqüència per la població local. Però hi ha les raons secundàries, que no s'expressaran obertament com la por que la simple presència del creuer foragiti els turistes o tot plegat esdevingui l'enèssima excusa per posar el dit a l'ull a l'adversari polític de torn. I és clar, tot plegat quan encara tenim oberta la sensible nafra que va deixar en la nostra societat el Covid-19. En general, l'espectacle sol ser poc edificant. I també és important contextualitzar aquest fet epidèmic en el marc general de les infeccions i brots en curs arreu del món que en termes de dimensions ridiculitzen l'actual crisi de l'Hantavirus. Però sempre les percebem ben lluny fins que truquin a la porta de casa. Personalment, penso que els mitjans de comunicació n'estan fent un gra massa però com a mínim ens han rescatat del bucle enfadós de Trump i l'estret d'Ormuz. Sempre hi ha alguna cosa profitosa. 

Ara, de moment, només queda seure i esperar com tot plegat s'apaivaga i desitjar paciència als contactes que els toqui aïllar-se una bona colla de setmanes. Però caldrà acostumar-nos a aquests fenòmens. Tot indica que no serà una anècdota.

P.S: Cal reconèixer que el brot té un cert regust literari, un vaixell de hiperluxe ocupat per rics soprès per un brot mortal recorda el famós conte de Edgard Allan Poe La mort de la màscara roja. No pocs han sentit el regust de la justícia social, per no dir poètica, en tota aquesta facècia. 

P.S 2: Temo també que de tot això se'n derivi allò de monetitzar-ho, se'n faran documentals, els anomenats supervivents si volen es convertiran en noves vedettes, potser alguna pel·lícula i contra el que diu la intuïció la demanda per aquest tipus de viatges pujarà vertiginosament.

Enganyapastors

  El nom en llatí de l'enganyapasors, un ocell caprimúlgid propi de les nostres contrades, és Caprimulgus europaeus. És una mena d'hibridació d'esparver i au nocturna, un especimen ben particular amb uns hàbits crepusculars que el fan especialment actiu els capvespres, cara s'ha especialitzat en la caça de papallones nocturnes. I durant el dia no el percebreu enlloc. El seu plomatge mimetitza perfectament el terra espellifat i ocre del bosc on s'ajaça totalment immòbil. Fins i tot els nius els fa a terra. Segur que l'heu vist alguna vegada però no ho sabeu. Circulant en cotxe pel vespre o la nit per una pista no asfaltada és fàcil que s'alci un ombra emplomallada que es confón amb les ombres dels vorals, fugissera. Els enganyapastors busquen el redós encara calent de les superfícies planes quan han acabat la caça puntual i espasmòdica diària. I per això mateix a mesura que avança l'asfalt s'exterminen els caprimúlgids no sé per l'horror que els provoca o perquè els cotxes els acaben esclafant en massa. 

 El nom d'enganyapastors els ver d'una inversemblant llegenda que no sé quin sentit té amb els seus hàbits que diu que atrau o espanta les ovelles fins estimbar-se. Ves a saber. Fins i tot en això resulta una mica misteriosa. La qüestió és que ahir em vaig trobar un exemplar d'aquests ocells plantat al terra davant l'entrada de casa meva. No havia tingut l'oportunitat d'agafar-ne cap i admirar el plomatge lleu, dens, mimètic amb l'escorça escrostonada d'un vell pi. I el disseny del seu bec, el terror de les arnes. S'obre amb una amplada inesperada, una mica com els polls dels ocells quan reclamen pitança, amb un blanc que contrasta amb el plomatge, i eixampla la gola per donar cabuda tota sencera al malaurat alat que hagi caçat. Ha de ser una visió terrorífica per aquests éssers l'aparició sobtada des del terra d'aquesta ombra alada i una gola blanca i profunda que l'enxampi i engoleixi. Així caça l'enganyapastors, arraulit el terra observa al besllum del dia moribund les seves víctimes i salta literalment amb unes ales llargues i una cua forcada per atènyer-la. L'enganyapastors l'associo als vagareigs nocturns per les pistes de la Vall de La Vansa, una ombra fantasmagòrica que s'alçava inesperadament, bategant amb un vol ample, esvalotat, indecís i silenciós a la llum dels fanals. Segurament és un dels primers ocells que vaig aprendre a reconèixer.

 El meu enganyapastors estava en un lloc totalment inesperat. No l'havia trobat descrit ni, per descomptat, l'havia vist mai, al bell mig d'un casc urbà. Potser és un benefici de l'encertat ajardinament del nou Parc de les Glòries que tinc al davant. O era un divagant despistat. Només els havia observat en zones reculades del país, solitàries i defugint qualsevol població. S'havia estabornit contra una vidrera, segurament assaltant una papallona. He agafat aquesta extraordinària criatura i l'he posada en una capsa on s'ha acotxat amb submissió. I després l'he portada al centre de recuperació de fauna salvatge de Torreferrusa. Espero que hagi sobreviscut. De tornada, encara he pogut recollir quatre plomes que ens ha deixat com a record. Espero no perdre mai la contínua exaltació que em provoca tota forma de vida.

Diomedes es troba amb Glauc

  Tot defugint amb horror les novetats literàries de Sant Jordi signades per aquesta nova categoria d'escriptors que se'n diuen mediàtics, he adquirit, entre d'altres joies literàries, una adaptació per a lectors juvenils de la Ilíada feta per part de Pau Sabaté, bellament editada per l'editorial Combel. I que serveix de llarg per introduir-se en aquest text fundacional de la literatura universal al lector de qualsevol edat si és que els hexàmetres originals el cansen massa. I la veritat és que el recomano enardidament. M'ha entusiasmat. Però en aquesta entrada volia explicar l'emoció que m'ha produït un passatge concret de la Ilíada. No explicaré de nou el context amb detall. És un poema èpic segurament elaborat per diverses fonts orals dels aedes que se l'anaven transmetent i cantant per tot el món grec fa un quatre-mil anys i que en algun moment algú, o successius autors, varen condensar en un escrit coherent i homogeni en els hexàmentres originals (uns quinze-mil). Que fossin hexàmetres no és una ocurrència, en la transmissió oral això assegurava que les paraules no es moguessin de lloc i es transmetés amb fidelitat i seguint el fil conductor de tota la història. A aquest autor o autors mítics se'l coneix com a Homer, i sempre ha quedat el dubte si va ser una persona real o es tracta d'una autoria mixtificada. En resum, la majoria ja saben tot això d'Aquil·les, les trifulgues de la poma, Helena, Paris, la dissort de Troia, els diversos herois grecs fent la gara-gara i els déus capritxosos campant-la i decidint sense una criteri massa clar. Sovint menys comprensibles que els mateixos humans. En aquest darrer punt, m'ha fet pensar en un passatge d'assaig de Montaigné en què reflexiona sobre el fet que ja podem disposar el que vulguem en les nostres vides que la fortuna és la que acaba decidint, sense una lògica massa discernible, els avatars que ens sacsejaran (o enfonsaran). Com el caràcter mateix dels déus, heus ací. Tanco el comentari. 

 El fragment que m'ha colpit fins emocionar-se és quan un heroi grec, Diomedes, abrandat pels mateixos déus, està foragitant tot l'exèrcit Troià posseït per una fúria i entusiasme bèl·lic fora mida. Només un tal Glauc, provinent del país els Lacis aliats de Troia, s'atreveix a plantar-li cara. Però aleshores fa una cosa inesperada, enlloc d'etzibar-se llançades i cops d'espassa. Li diu a Diomedes que ells dos són de la mateixa naturalesa amb una figura poètica molt bella. Així com les fulles dels arbres surten cada primavera i es marceixen i cauen a la tardor, així són totes les generacions dels homes, sense excepció. Compartim la mateixa natura, la mateixa caducitat, les mateixes càrregues i destí. I després li recorda que les dues famílies, la de Diomedes i Glauc, havien establert llaços d'amistat a través dels seus avis i intercanviat presents (sinònim de vincle estable i durador). Diomedes fa memòria de quan era infant i de les visites de l'avant-passat de Glauc. Enlloc d'escabetxinar-se es reconeixen com a amics, s'intercanvien les armes, s'abracen, i l'aede de torn que va improvisar l'escena, acaba reblant que eren els dos únics homes que estaven contents enmig del sarau de la batalla. 

 Diomedes i Glauc escenifiquen una constant molt humana, i és que quan ens reconeixem mútuament com a tals s'abaten totes les barreres i només pot emergir una mútua empatia d'aquesta trobada que fa absurd qualsevol intent de liquidació mútua. Per això és una constant en qualsevol rivalitat que hi hagi un cert grau de deshumanització del suposat adversari. Pot ocórrer des de la forma més xarona en el vessant esportiu fins més inquietant en el polític on per reducció a l'absurd els adversaris es tracten com si el contrari estigués afectat d'alguna mena de tara mental que el fa adscriure's una opció concreta, sempre equivocada. I en el seu extrem, la deshumanització practicada per tot sistema totalitari justifica qualsevol atrocitat i fins i tot l'extermini sense remordiments. No ens calen més exemples d'aquest terrorífic mecanisme mental. A la Ilíada també passa això, i alhora enmig de l'horror de la guerra neix la petita flor del reconeixement mutu que la il·lumina i la mostra tal com és, absurda.

Dona molt de confort comprovar que fa quatre-mil anys havien descobert aquesta inclinació humana, i la sabien transcriure d'una manera tan bell, eficaç i perenne gràcies als hexàmetres.