Realisme màgic Africà

 M'havien avisat que el Congo és un país sotmès a una mena d'embruixament, però no és fins ara, al final de la meva estada que ho començo a percebre clarament. Aquí tot és possible, fins i tot allò inimaginable. Sota les situacions més tremendes i aspres opera una lògica desconcertant que fa que tot, d'alguna forma incomprensible, funcioni sovint d'una manera inesperada, còmica a vegades. Els Kinoises, com s'anomenen els habitants de Kinshasa, diuen on se débrouille; ens espavilem. 

 Fa dos dies vaig tenir l'oportunitat de visitar la Pressó Central de Makala, gràcies a una monja catalana que es dedica a buscar dossiers perduts de pressos i aconseguir que siguin alliberats. Si, és així mateix. Ni Kafka ho podria haver escrit millor. Persones corrents que venen dels pobles allunyats de l'interior per fer una mica de mercadeig amb peix salat o rampoines, detinguts de forma arbitrària i que van a petar a la pressó sense judici ni saber de què se'ls acusa. El dossier es perd ves a saber on i passen 5 o 6 anys tancats sense poder donar notícies als seus familiars. I el més sorprenent és que s'ho prenen amb estoïcisme i resignació fins que la monja topa amb ells i amb tossuderia arriba a rehabilitar-los. Si tinguessin diners, de ben segur que el seu dossier apareixeria de forma màgica, m'explica. Quan he entrat al primer pavelló, he temut que jo no fos víctima d'una absurda arbitrarietat també i desaparegués en els seus calabossos, però tot seguit m'he sentit segur i fins i tot acollit. Qui em feia de Virgili era l'antic capità de la Guàrdia Personal del president assassinat Kabila (el que va derrocar Mobutu), ara condemnat a perpetuïtat. 

 La pressó no és el que m'imaginava. Té uns espais exteriors molt amplis, un camp de futbol on els diferents pavellons juguen una lliga pròpia (cada pavelló té el seu equip i juguen descalços o només amb mitjons darrera una pilota recosida), i horts amb els que complementen la magra dieta. Hi ha un programa de la Creu Roja internacional per tractar la malnutrició crònica que pateixen part dels pressos. Allò més espectacular és l'organització interna de la pressó. No hi ha guardies, només a l'entrada i a l'exterior. A dins, els mateixos pressoners s'organitzen entre ells, hi ha els que són designats com a infermers, els guardes, el secretari i el governador de cada pavelló, amb una disciplina que xoca amb el caos que governa a l'exterior. Saben que si no s'organitzen, no sobreviuran i tots volen sortir-ne en condicions. Fins i tot hi ha un tribunal intern compost pels mateixos pressos amb una cort de jutges, que té els seus propis dossiers i les seves lleis per jutjar els problemes o infraccions que hi puguin haver. I sospito que aquí no perden els dossiers.

 També hi ha un jerarquia a la pressó, en un sentit constructiu, no pas mafiós. A al cúpula està l'antiga guàrdia personal del president assassinat Kabila, que els van utilitzar de boc expiatoris segons m'assegura la monja per amagar els veritables responsables.  L'antic capità és un home molt intel·ligent, amb estudis universitaris, culte, rialler que fa 13 anys que està tancat amb una sentència inapel·lable a perpetuïtat, llueix un rellotge daurat i té un smartphone que utilitza sense impediments. Els pressos es posen firmes al seu pas i es treuen la gorra per saludar-lo marcialment quan passa pel davant. Actua però amb la potestat benèvola d'un pare, vigila que els malalts siguin atesos i tot estigui en ordre. I jo el segueixo al darrera. La monja, per facilitar-me l'entrada, ha explicat al guàrdia (el de veritat de l'entrada) que jo era un capellà. Ves per on, pensava que si algú em demanés la confessió estic segur que la bona voluntat la faria vàlida. Al Humphrey Boggart li va ocórrer en una pel·lícula on es va haver de disfressar de missioner a la xina, no en recordo el títol.

 El capità m'ha explicat la seva peripècia personal digna d'una pel·lícula, des de la guerra revolucionària fins les peripècies com a íntim de l'antic president. Un personatge fascinant, tret d'algun llibre que encara està per escriure, he pensat. M'he passejat atònit pels pavellons, les gàbies atapeïdes quan han de romandre-hi, des de les tres de la tarda fins les sis del matí. El pavelló dels desnodrits, dels malalts mentals, dels tuberculosos. Arrecerats al terra com sardines en una llauna centenars d'ulls enfonsats em miraven, esboçaven un somriure i em saludaven. Una misèria que es gestiona amb eficiència, cosa que xoca moltíssim un cop vist com funciona en general la ciutat de Kinshasa. Tot plegat m'ha deixat atònit i ha trastocat una vegada més la percepció que tinc del país. Finalment m'he topat amb l'únic pres blanc d'entre els més de 6000 interns. Un xinès que hi acaba d'anar a petar per tràfic d'ivori, cinc anys de condemna. Era la viva imatge de la solitud, assegut sobre una pilona, el cap cot, els cabells negres esbullats i mirant al terra m'ha saludat alçant les mans i li he respost amb un Ni-hao que ha agraït. No sap ni un borrall de Francès, Anglès o Lingala. Un autèntic nàufrag que estaria millor en una illa solitària.

 La frase tot està per fer i tot és possible, pren aquí un sentit molt més extens i divers que el que havia imaginat el Miquel Martí i Pol.

Kinshasa le matin

 Després de més de dues setmanes vagarejant per les comunes de Kinshasa, les impressions inicials es van ordenant a poc a poc. No ha canviat res, tot mereix el mateix judici, simplement que fins i tot la realitat més desintegrada pot mirar-se d'una manera diferent. És com un foc extingit, si el remenes encara hi ha brasses de llum que espurnegen. Per exemple, si una cosa estic aprenent, és que la vivència de la misèria és subjectiva. Allò que ens pot semblar escandalós, es pot viure fins amb una certa normalitat i fins i tot bon humor que ho fa suportable. La nostra escala de valors, pot no ser l'adequada si volem entendre el que passa al nostre costat sense passar els límits d'allò que és inacceptable. Per exemple, no es tracta simplement de trobar normal que les noies es puguin prostituir amb dotze anys, per exemple.

 Una monja que porta quasi cinquanta anys vivint aquí m'ho explica. Els Lingala, l'étnia majoritària a Kinshasa, tenen una capacitat de sofriment junt amb un bon humor sobrenatural que els fa suportar el que sigui i calgui. La seva filosofia de vida, pels Kinois tal com es coneixen els habitants d'aquí, és el "se débrouiller", espavilar-se, anar fent dia rere dia i trafiquejant amb el que poden, en una socitat que viu instal·lada en la corruptel·la, la picardia i un cert embrutiment.

 Els occidentals en general tendim a mirar les coses d'una manera cartesiana, quan el món, ni tan sols a casa nostra, és impossible de fer-lo quadrar i no existeix ni existirà cap realitat terrenal equilibrada i estable. I pot ser molt més frustrant quan te n'adones que el que governa aquí, i a quasi tot el món, és una mentalitat màgica, quasi surrealista, que fa alhora que tot sigui possible, però que també tot tingui algun tipus de solució provisional. Acceptar-ho amb naturalitat és potser el primer pas per entrar en la realitat i sense voler-ho, potser començar a canviar-la sense fer-nos mala sang, ni els herois. Simplement vivint el que ens toca viure, i fer el que calgui amb honestedat, i no caure en el prejudici tanoca.

Kinshasa la nuit

 Les nits de Kinshasa, i em refereixo als barris populars on viu més del 90% dels 10 milions d'habitants, són la millor definició que he conegut del terme brutalitat. A tots nivells, humà, físic, moral i higiènic. No és que regni la violència,  ni tan sols m'he sentit amenaçat físicament en cap moment, però l'atmosfera és agresiva, hostil. La ciutat ha crescut en 40 anys des del mig milió d'habitants als 12 milions, sense cap pla, sense ordre ni concert. Tot està improvisat. El resultat és una extensió quasi monòtona de barraques, casones de nyigui-nyogui i carrers sense paviment, enllumenat fet de cables que a voltes serpentegen pel terra, cràters i fang que en l'estació de pluges ho infesta tot. I molta, molta gent que fa molt de soroll. I molts cotxes i motocicletes amb uns carburadors que envien la meitat del combustible directament en monòxid de carboni a l'atmosfera. I pel mig la misèria amb la que es conviu amb una naturalitat xocant. Nens del carrer, que no coneixen cap sostre, prostitutes de 13 anys, nadons. Porqueria que la mateixa ciutat digereix via lenta fermentació o en fogueres que s'encenen aquí i allà anàrquicament i il·luminen la nit d'una forma fantasmagòrica.

 Potser és un prejudici, però tot plegat no deixa de ser una herència de la turbulenta història d'aquest país. Des de la seva mateixa fundació, una finca privada on Leopold II i Stanley ja van començar a brutalitzar-la,  el temps infame de la colònia belga, la truculenta fi del primer president Patrici Lubumba (després d'afussellar-lo el van disoldre en trossets en àcid sulfúric), fins els temps de Mobutu que va establir la cultura del furt i el laissez faire, les guerres recents dels anys noranta i principis d'aquest segle i els sàtrapes que han governat fins ara, pare i fill Kabila. La sensació és que aquí la vida humana val un pito, i s'assumeix amb normalitat que en pocs centenars de metres el president del senat visqui en una casa de marbre i piscina al costat de la misèria més despullada. S'entén que es consideri tot això com a normal, quan Mobutu va esdevenir l'home més ric del món essent el president del país més pobre de l'Àfrica. S'entén, però costa de comprendre. 

El cor de les tenebres

  Les nou de la nit, el cel està encès per una tènue llum difuminada. És la pols encesa que aixequen els cotxes que navenguen entre els esvorancs del carrer. No s'aturen mai, com un carrussel infatigable. Els habitants deambulen, entre paradetes il·luminades amb llànties on es ven qualsevol tipus de rampoina o xuxeria. Són només perfils, engolits per la penombra i la remor insomne de motors, músiques eixordadors, xerradissa. És una nit definitiva, lletja. Kinshasa no dorm mai, tragina tota l'estona. Què han de fer, sinó, deu milions de persones confinades en aquesta urbs monstruosa? Ha crescut sense cap mena de límit ni ordre, i ella mateixa s'organitza per sobreviure. Entre la seva la teranyina, filen també els nens del carrer. Nens i adolescents, alguns han nascut en la mateixa voravia i no han conegut cap sostre. S'organitzen per grups, com petites tribus, per buscar menjar o rescabalar algun diner amb petits furts, o prostituint-se. Es mouen d'un costat a l'altre, per evitar la policia. Dormen en qualsevol racó, arrecerats, a vegades en els abocadors. Als nens els diuen Shegués. Es pronuncia igual que CheGue, en honor diguem-ne del famós revolucionari. És l'única emprempta que va deixar el seu pas per aquest país. Serà potser perquè els consideren un incordi? El que xoca més per algú que li ve de nou tot això, és la normalitat d'aquesta situació. Un teixit social degenerat que deixa sense altra sortida el carrer a nens, fins i tot nadons. Enmig del carrer, passegen les noies de 13, 14 o 15 anys que tenen clar quin és el seu mitjà per viure. Es prostitueixen per una relació darrera un cotxe, en un racó lúgubre. Un o dos minuts, que el client buidi els testicles i li paga l'equivalent de un dos i si té sort 5 o 6 euros si està prou borratxo o ve d'un bona nit del casino que hi ha per aquí a prop. 

 No cal navegar riu Congo amunt per atènyer el Cor de les Tenebres. 

Kinshasa

A Kinshasa els pardals són de color blau cel. També n'hi ha de marrons com els nostres, i grocs com canaris. La vida pren formes inversemblants, sempre sota un disseny bàsic, amb una creativitat esbalaïdora. Hi he arribat a l'inici de l'època seca, i relativament freda. M'ha agafat desprevingut, esperava xafogor i en canvi m'he topat amb una agradable temperatura primaveral. I encara no he vist el mític riu Congo, tot i que el tinc només a uns 500 metres. Avui m'hi deixaré caure. Només he pogut vagarejar entre els carrers de la comuna de Kinantambo, on està la seu de Médecins du Monde, i el centre obert que tenen per acollir noies que viuen al carrer. Carrers que en la seva majoria semblen haver estat bombardejats recentment, amb forats que són vertaders cràters.

 La ciutat, bàsicament, té tres àrees. Un centre sumptuós a la vora del riu, on estan les ambaixades i una minoria escandalosament rica, un cinturó al voltant de classe mitjana, i finalment una extensíssima corona on habita la major part dels 10-12 milions d'habitants, ningú sap del cert el número, fet de quasi-barraques que sembla que es recolzin les unes amb les altres. Alguns barris estan prohibits per algú de pell blanca sino va ben acompanyat. Com en moltes ciutats de països que es fan dir de low o middle income countries, algunes zones estan literalment fora de la llei i del control de govern. Tot i així, pel treball de camp que he de fer m'hi hauré de deixar caure, sempre ben acompanyat, és clar.

 He mirat un mapa de la República Democràtica del Congo, i és abassegadora la vastitud del país, amb àrees immenses on no hi ha reflectida ni una trista carretera ni poble. I enmig el riu Congo que s'enrosca com una ciclòpia serp feta d'aigua. Crec que havia llegit molt del país, a més de la clàssica novel·la de Joseph Conrad, El cor de les Tenebres, també un corprenedor assaig sobre l'època de Mobutu Tse Tse Seko, Tras los pasos del coronel Kurtz, a més de les cròniques de Ryszard Kapuscynsky. Així, a primera impressió, és el país de l'àfrica que més m'abassega. Ja va néixer sota l'ombra de la malastrugança, quan Leopold II, rei dels Belgues, el va convertir en finca personal (una finca de 10.000 quilòmetres quadrats) i camp d'experimentació de les més diverses atrocitats colonials fins que Roger Casament ho va denunciar públicament. El mateix que va acabar afussellat pels anglesos com a presumpte instigador d'una revolta irlandesa. Si en voleu saber més d'aquest episodi llegiu el llibre El sueño del Celta, de Vargas Llosa. I no diguem el tèrbol procés d'independència culminat amb l'assassinat de Patrice Lubumba, ara ja se sap que amb el beneplàcit/col·laboració dels belgues i els Estats Units. Els esgarrifava l'idea d'un país d'aquesta extensió i amb el seu potencial caigués sota l'ègida del bloc soviètic. Encara que l'alternativa va ser l'ensalçament del Mobutu, un règim atroç que va portar fins les darreres conseqüències el terme cleptocràcia, el govern dels lladres. Sabeu també que el Che Guevara hi va fer una breu estada guerrillera? Sembla que es va exasperar de la indolència revolucionària dels seus germans africans, i va desistir per acabar finalment a Bolívia. El seu somni d'inflamar el món amb dotzenes de Vietnams es va apagar per si sol.

 No m'estendré més. Ben aviat, escriuré més impressions.

                                                              Uraeginthus angolensis

Monarquia

 Hem viscut tants anys sota la presència del rei Joan Carles I, justificada pel seu paper durant la transició a la democràcia, que a mi se'm fa molt estrany tot això de la cerimònia de coronació d'un nou rei, amb el nom de Felip VI. La impressió, emocional, és d'un atònit anacronisme. Com si haguessis ressuscitat Ramsés II i el posessin al capdavant del govern egipci. 

També m'ha provocat una certa perplexitat el monarquisme exhibit per molts mitjans de comunicació, especialment diaris, en que s'ha fet pinya al voltant d'aquesta institució d'una forma, perdoneu l'expressió, francament petenera, per no dir fins i tot idolàtrica. 

Com passa en moltes coses, és important tornar a l'arrel per entendre-les. Quin és, al cap i a la fi, l'origen de les monarquies? I deixem-nos estar de designis divins i fonamentalismes nacionals. Les monarquies enfonsen les seves arrels en la desmembració de l'Imperi Romà, quan les famílies patrícies s'organitzaren al marge de l'imperi que no els podia donar més cobertura, i establiren les bases del sistema feudal. Les vicissituds de la història van fer que alguns llinatges prenguessin preeminència fins amb el temps esdevenir monarques d'una nació o imperi. Això és un resum molt suscint. Evidentment, les monarquies es van dotar d'una càrrega simbòlica fins confondre la nació o l'imperi amb el mateix monarca, i de retuc, amb el sistema polític i social que el sosté. La màxima expressió va ser l'absolutisme borbònic dels reis francesos (allò de l'Estat sóc jo i tota la pesca). En d'altres casos, aquesta figura simbòlica ha esdevingut un aglutinador del sentiment o dels interessos nacionals, i ha estat moderada i ha esdevingut moderadora, a voltes no se sap ben bé de què, fins les actuals monarquies parlamentàries, que són purament simbòliques. La tendència general és que si no han evolucionat en aquest sentit, han tingut una fi més aviat poc desitjable. Com a símbol representatiu i ben sovint com a còmplices d'uns sistemes injustos i anacrònics, evidentment han patit les convulsions polítiques i socials que han passat des de l'exili (vegeu els reis grecs i els Búlgars i el mateix Alfons XIII), la plebeització (els emperadors xinesos), o ras i curt la decapitació, afussellament o el que s'escaigui segons les tradicions del país, i aquí la llista és llarga (Lluís XVI, el tsar Nicolas II, etc.). Tot cal dir que en aquests darrers casos s'ho van ben buscar. 

 En tot cas, avui dia la pervivència de la monarquia no s'entén sense la necessitat social d'uns elements referncials, que ens identifiquen com a comunitat (i com a sucosa font de material per la premsa de paper couché), o també com a reflexe inconcient de l'ideal de vida que alguns voldrien, o ves a saber perquè. Des d'un punt de vista pràctic, poden desaparèixer que no passarà absolutament res, perquè si fos així seria realment preocupant. Personalment em fa angúnia el privilegi adquirit per naixement, a més cuirassat de forma legal. I continuo pensant que algú que ja neix amb la vida solucionada i el guió escrit, no pot de cap manera fer-se càrrec dels problemes reals de la gent normal o corrent, el populatxo entre el qual m'incloc. Per això em sonen tant fatus i d'una buidor melancòlica els discursos reials. No pot ser referent per res com no sigui que tingui la sort del rei Joan Carles que es la va encertar quan el destí li va donar unes circumstàncies que el van justificar. Però al meu entendre, podem aviar-los al museu de cera i tant tranquils.

1914-2014, centenari de la Gran Guerra

 Aquest mes de juny farà 100 anys de l'inici de la Primera Guerra Mundial, exactament el dia 28 de juny amb la declaració de Guerra de l'Imperi Austríac a Sèrbia. No fa gaires anys encara es reunien el dia de l'armistici els darrers soldats supervivents, ancians revellits en cadira de rodes. Homes de més de cent anys que van enrolar-se quan tenien 18 o 19. El darrer en morir va ser un australià que va enganyar a la caixa de reclutes i tenia catorze anys el 1918. I la darrera participant activa, una infermera anglesa. Tots ells van morir per sobre dels 110 anys. 

 Dir-ne la Primera Guerra Mundial és una conseqüència de la segona que va venir després, com sempre hi haurà el Papa Francesc fins que no hi hagi un Francesc II. Perquè pels coetanis que la van viure va ser simplement la Gran Guerra. El seu impacte històric és més gran, més rupturista del que ho fou la  Segona Guerra Mundial, encara que amb menys morts però per una qüestió simplement tècnica. Aquesta guerra marca, sens dubte, l'inici del segle XX des de tots els punts de vista. 

 Al marge d'aquesta disgressió, allò que ha capficat els historiadors és, perquè es va produir aquest conflicte. El problema dels historiadors, que també és el seu avantatge, és que treballen a pilota passada. Si els fets van ocórrer molt remotament el problema és el de les fonts, que s'hagin conservat, i el dels testimonis directes i les restes que es puguin examinar. Si cau massa a prop, la tendenciositat imperant pot esbiaixar l'enfoc de la recerca històrica. És la conclusió que de moment trec de llegir un llibret d'historiografia de la Gran Guerra que m'ha caigut a les mans. En tot cas, això no ha de fer renunciar a la recerca de la veritat. Sobretot quan es va desencadenar una carnisseria inaudita, inimaginable fins aleshores. El que succeí en la Segona Guerra Mundial simplement va ser un avenç tècnic, en aquest sentit. 

 Un punt important i que a mi és el que m'ha quedat ben clar és que ningú va preveure la dimensió del conflicte ni les escabetxines mecanitzades, inhumanes, que va comportar. Totes les parts implicades es van trobar enfangades, material i metafòricament, en els esdeveniments. Només els Estats Units van entrar a la guerra amb l'objectiu de desllorigar l'ordre Europeu que l'havia pogut covar (la fi dels grans imperis, posar fre al bolxevisme revolucionari i donar veu a les minories nacionals i el dret de l'autodeterminació i finalment crear una Societat de Nacions que evités un desastre semblant). El segon punt era d'ordre més irracional. L'ambició imperial de les diferents nacions, influïdes per la casta militar, que van veure més aviat de grat la possibilitat d'un conflicte i varen afavorir els esdeveniments per a que es desencadenés. Per exemple, és ben sabut que Alemanya va induir un ultimatum a Serbia que ja sabia que no admetria. Aquesta mentalitat era purament decimonònica, però la tècnica ja no. Alemanya, el segon Reich, fabulava amb la Gran Alemanya, la Mittle Europa, França volia recuperar l'Alsàcia i la Lorena i venjar-se de la Guerra Franco-Prussiana de finals dels 70 del segle XIX. Anglaterra no veia amb bons ulls les ambicions imperials dels continentals, i semblava que seria neutral si no fos perquè tenia una aliança amb Bèlgica que finalment va ser arranada. Un error de càlcul. L'Imperi Austríac veia en la guerra una manera de galvanitzar-se, igual que l'Otomà, i el Rus també una via per estabilitzar-se. A tots els va sortir malament i d'una forma imprevisible. Només cal mirar el mapa d'Europa de 1914 i comparar-lo amb el del 1920. 

Adéu imperis, visca les revolucions i l'autodeterminació dels pobles i més de 22 milions de morts (la meitat dels mobilitzats), i no va solucionar res. Es va deixar l'ou de la serp que covava la Segona Guerra Mundial per una simple curtesa de mires. No n'hi havia hagut prou i els armisticis es varen signar amb una mentalitat del segle XIX.

 Tot i així, penso que sempre, en darrer terme, hi havia persones concretes que en algun moment varen prendre una decisió determinada que va desencadenar-ho tot. Aquesta és la part més misteriosa de tot conflicte, el factor humà, i potser el més inatansable. Ja hi tornaré.