Espècies perdudes (per sempre)

Al nostre país ha passat totalment desapercebut que avui, 30 de novembre, és el dia de les Espècies Extintes, és a dir, els animals i plantes de qualsevol ordre i gènere, que han desaparegut en èpoques recents i quasi exclusivament per culpa de l'acció humana. Un dels exemples més populars són el Dodo, de Martinica. Una au amb reminiscències de dinosaure emplomallat, que no tenia depredadors naturals fins que van arribar els marines holandesos i van esquilmar la població en poques dècades, a principis del segle XVII.

Un altre desaparegut il·lustre, el Great Auk, anomenat pingüí boreal però que de fet era una mena de smorgollaire amb les ales atrofiades, i era el més semblant a un pinguí que teníem a l'hemisferi Nord. Va ser esquilmat per les seves plomes malgrat que va ser la primera espècie per la que es va dictar una llei de protecció. Va arribar massa tard. S'explica que la darrera parella va ser estrangulada per uns caçadors, en el seu propi niu, i l'ou que incubaven esclafat sense miraments. Això va ser el 1864, conten.

I un darrer exemple, també patètic, el dofí del Yang-Tzé, una de les sis o set espècies de dofins de riu conegudes, del qual no se n'ha vist cap exemplar des del 2004 o 2006 i es considera extint, a causa de la pol·lució d'aques gran riu xinès, la pesca il·legal, les centrals hidroelèctriques. En fi, la destrucció sense miraments del seu hàbitat en nom del desenvolupament.

Hi ha una bona colla d'altres exemples, el llop de les Fakland, el llop de Tasmania, la Vaca marina, el gripau daurat, i algunes que estan fent cua amb massa pressa per engruixir la llista: la vaquita (el cetaci més petit que existeix), el tibre siberià, el guepard de les neus, una munió d'amfibis, marsupials i lepidòpters. 

L'extinció és per sempre, encara que alguns somniin en ressuscitar algunes espècies mitjançant l'enginyeria genètica. Però no és només la desaparició d'un ésser únic, irrepetible, que ja és molt en si mateix. És tota una història evolutiva la que es perd, i és la història que explica aquesta desaparició: la indiferència dels homes, el nostre instint depredador, la degradació del nostre entorn. El món és com si d'un bell quadre de, posem, Miquel Àngel, li anéssim esborrant traços, matisos, detalls. Cada vegada seria més lleig i irreconeixible. Allò tan bíblic de "domineu la terra", penso que s'ha entès de forma equivocada. Dominar de veritat, en un sentit ple, és precisament fer-ne un lloc cada cop més bonic i acollidor per la vida en general, no que sigui l'escenari d'un extermini que és una desgràcia còsmica. Hem vingut a aquest món per embellir-lo, només la bellesa salvarà el món. 

Leonard Cohen

Malauradament, no he anat mai a un concert de Leonard Cohen. I ho hagués pogut fer, amb certa regularitat aterrava per terres catalanes. Ara ja no serà possible. Li tenia una secreta admiració, i mentre escric això estic escoltant per  spotify una cançó del seu darrer àlbum, You Want it Darker. A diferència de David Bowie, no havia planificat la seva mort amb la mateixa minuciositat de campanya comercial. La malaltia del Bowie ho feia més previsible. El Leonard Cohen era simplement  vell, però no tenia res greu que fes preveure que s'estiraria al llit en un moment precís i no tornaria a alçar-se. Això fa més fascinant com ha brodat el seu final, com a bon poeta, d'una forma intuïtiva però aclaparadora, definitiva.  Amb unes cançons que no expressen alegria, però tampoc l'angoixa amagada, esguinçada, del David Bowie, sinó una serenitat sumisa, l'alegre resignació de qui s'enfonsa en el darrer misteri que ha estat vorejant tota la seva vida. La seva indescriptible veu cavernosa que s'ha anat accentuat amb l'edat, encara ho fa més corprenent. Una veu cada vegada més profunda que s'enfonsa en l'abisme del desconegut desfilant paraules que vibren en l'aire, que ressonen fins els confins més infinits que només albiren els exploradors de l'irreal, els poetes com ell.

Una vegada més, ens quedem una mica més sols. Només ens resta esperar, una mica desesperadament, noves companyies. I sentir una immensa desolació davant la mediocritat que ens envolta, amb tants pocs atrevits a sondar l'abisme. 

Tardor

Estava passejant el dia de Tots Sants entre la fageda que cobreix la Serra de Llancers, entre l'Osona i la Garrotxa. En un moment em vaig aturar, sol, i vaig sentir el lleu aleteig de l'aire que feia caure acompassadament les fulles del faig, sense pressa però sense respir, despullant els arbres parsimoniosament. El terra ja estava encatifat de fullaraca que encara cruixia al meu pas. A les copes es combinaven les fulles verdes, esgrogueïdes i brunes. Un altre respir, una altra alenada de fulles que queien. És aquesta indiferència la que fa sentir tan afortunadament abusrda la fúria dels dies que ens toca viure. La beneïda tardor, que ens recorda la perennitat de les coses, i que tot ha de morir si es vol que alguna cosa nova neixi. 

L'últim viatge del Crystal Serenity

 Aquest estiu ha tingut lloc el primer creuer turístic a través del pas del Nord-est. És a dir, la via que costeja tota la Sibèria fins l'Oceà Pacífic, a través de l'Oceà Àrtic. És la primera singladura d'esbarjo, fins ara només ho havien fet primer expedicions polars, vaixells científics, i més recentment els primers vaixells mercants. La via escurça significativament el trànsit del pas de Panamà entre els ports més importants de l'Atlàntic i el Pacífic. Ja està anunciat un nou creuer pel 2017 i pel 2018. Això ha estat possible pel desglaç progressiu d'aquest Oceà a causa de l'alça de la temperatura global. 

 Em va sobtar molt quan vaig llegir per primera vegada una anàlisi econòmica del que significava el desgel de l'Àrtic. Obviava les causes i conseqüències últimes per comentar les possibilitats que significava l'obertura d'una nova ruta comercial, d'explotar nous recursos submarins, donar sortida als recursos de la Sibèria més septentrional. Passava per alt, frívolament, el canvi climàtic de conseqüències imprevisibles que hi ha al darrere, potser fins i tot de l'extinció de la vida com la coneixem ara. I organitzar un creuer aprofitant l'avinentesa una metàfora del viatge al no-res. Sembla que els bitllets del Crystal Serenity costaven entre 20.000 i 120.000 USD. El luxe de fruir de la primícia de la fi del món. És potser una de les metàfores més contundents d'un sistema econòmic descerebrat, que ha volgut reduir-ho tot als paràmetres de mercat fins esdevenir un sense sentit. Fins i tot un procés d'extinció col·lectiva es mercantilitza.Vaja, com si algú davant la perspectiva de l'enfonsament del Titànic tragués com a única conclusió que la demanda d'armilles salvavides en feien un negoci rodó. 

 Darrerament m'he fet seguidor d'un compte de twitter (@extinctionsymbol), que difón notícies sobre el declivi o extinció d'espècies animals degudes a l'acció humana. Ens pensem que això de l'extinció és un procés sobtat, no gradual, i això permet que no ens prenguem seriosament. Quan els va tocar el torn als dinosaures no va ser instantani. Va ser un procés que va durar uns quants centenars d'anys i que els mateixos dinosaures potser no varen percebre. Vivien en un món cada vegada més advers però no sabien res de com havia estat abans. Però el ritme actual de declivi de la vida natural és molt més accelerat que qualsevol de les 5 grans extincions registrades en el nostre planeta. En una sola generació, entre els que estem de moment vius en aquest cansat planeta, ja hem vist desaparèixer més espècies que qualsevol altre ésser viu.  Ens estem morint, i no ho volem saber.
   He denunciat manta vegades en aquest influent blog la inèrcia del capitalisme, que posa preu a qualsevol cosa fins el punt de buidar-la  de sentit. És facilíssim portar a l'extinció un ésser viu. Només cal posar preu a algun membre  per iniciar el cicle de cobejança (altrament dita demanda), que atiarà una oferta que voldrà saciar-la al preu que sigui (mai millor dit). I com més rara es faci, més cara esdevindrà i més s'accelerarà la seva raresa. Només cal recordar per exemple les banyes de rinoceront, un cúmul de queratina com les nostres ungles, que pel fet que tinguin una demanda per uns efectes sense sentit, fa que aquest animal s'etigui abocant a l'extinció. No és l'únic. Al penis del tigre li passa el mateix i amb ell tot el tigre, i més recentment a un ocell de bec exuberant que s'ha convertit en una marca de classe i ara s'estan caçant sense aturador a Borneo. D'altres espècies estan essent esquilmades indirectament, per la contaminació la destrucció del seu hàbitat. En tots els casos per una acció direca de l'home. 

Salvades les excepcions individuals, a nivell col·lectiu la societat humana només respon, em fa mal de dir-ho, a la punició, imposada pel sistema polític o per les circumstàncies. No es salvaran espontàniament els rinoceronts, els elefants, els ocells de bec exhuberant, ni tampoc deixaran d'haver-hi pisos absurdament buits fins que això tingui un preu disuassori pels consumidors o especuladors de torn. Però la voluntat política està massa atenallada pel sistema malalt, perniciós i suïcida. Quan estiguem tots amb l'aigua al coll, només sabrem queixar-nos de com de cares s'han posat les armilles salvavides. 

El riu Niger

El riu Niger és un dels tres grans rius de l'Àfrica. N'hi ha més, és clar, però aquests a més de la seva dimensió i peculiar trajecte, estan rodejats d'una aura mítica i defineixen tota una vasta regió del continent. Els altres dos són el Nil i el Congo. Encara em falta arribar a la riba del Nil, tot arribarà, o no. Vaig poder mullar les mans en les aigües tèrboles del riu Níger, al seu pas per Niamey. Afortunadament, Niamey no és una urbs excessiva, mastodòntica com Kinshasa o Nairobi. No se't menja de viu en viu. Només té un milió i mig d'habitants i encara dona sensació d'espaiositat. Per tant el Niger la creua amb un cert aire de virginitat, amplíssim, somer, majestuós. A Niger és l'únic curs d'aigua estable, el país és bàsicament desèrtic per la resta. El riu Níger fa un recorregut que sembla antinatural. Neix prop de la costa Atlàntica, en les profunditats humides i tropicals de les selves mutanyoses de Guinea i Sierra Leona. Però enlloc de tirar pel dret i anar a l'Atlàntic, tira cap a l'est i s'endinsa en una enorme corba dins les planes desèrtiques de Mali fins besar la vila de Tombubctú i Mopti, a les portes del Sahara i punts estratègics de les caravanes, penetrar Niger, creuar Niamey, recórrer uns 500 quilòmetres que fertilitzen el país en el seu extrem sud, i tornar a corbar-se per penetrar Nigèria on si que fa cap el mar i mor formant un enorme delta.  El Niger emmarca, defineix l'Àfrica de l'Oest, el Congo l'Àfrica central, i el Nil marca l'eix Nord-Sud. Només caldria afegir el Zambeze i l'Orange River (també els he creuat, ara que hi penso, l'Orange river a la posta del sol que aleshores s'hi reflecteix de dret a dret perquè té un traçat Est-Oest perfecte i és realment d'un taronja resplendent aleshores), i crec que amb aquests rius ja drenarien tots els països sub-saharians. 

És un niu  ple d'esquistomes (o bilharziosi, és el mateix), expliquen. Recordo una viatgera que em vaig trobar a Moçambic, que varen haver de creuar el riu per un gual a Mopti, i d'aquell contacte van resultar tots infectats.  Unes barcasses, ancorades prop de la riba, fluctuen empeses pel corrent invisible. Em despedeixo del gran riu, els meus dits dins les aigües llòbregues, sense temor a res.

Lee Miller

Aquesta fotografia la va fer Lee Miller, model i fotògrafa (1907-1977) quan cobria, com a corresponsal de guerra, la Segona Guerra Mundial. Es titula "Guàrdia de les SS, mort en un canal, Dachau". 

No entraré en l'aspecte més artístic de la composició. Aquesta reproducció baixada d'internet no té la qualitat de l'orginal. En el llibre de fotografies on la vaig veure per primera vegada es centrava en aquests aspectes. Però no és el  seu valor essencial, sinó la història que explica, tant el que tenim davant dels ulls com de l'ull que hi ha darrera la càmera, la mateixa Lee Miller. Aleshores és quan les qualitats estrictament estètiques prenen sentit. 

    L'home enfonsat en aquest canal era un capo de les SS del camp de concentració de Dachau, assassinat durant la retirada de les tropes nazis pels mateixos captius. Per tant, era un individu que havia exercit una crueltat il·limitada. Un monstre, sí,  però al cap i a la fi un humà amb la seva història que ens planteja la pregunta, com va convertir-se en això? La pregunta és inquietant precisament perquè com tots nosaltres, era, encara que sembli redundant, un home. Tenim la tendència de qualificar de "monstres" les persones amb comportaments atroços, perquè així ens exonera el pensament que són de la nostra mateixa naturalesa, ens resulta massa inquietant. Com si fossin malalts o aberracions de la natura. Aquest capo havia estat un nen, havia estat probablement estimat pels seus pares, havia estimat algú, potser tenia fills pels que sentia devoció. Tot això és plausible i ens produeix dessassosec quan el veiem alnostre mateix nivell i fins i tot ens pot produir un deix de commiseració en contemplar la fotografia, tot i entendre la ràbia desbocada dels que el van lapidar i ofegar.  Potser per aquest conjunt ambivalent de sentiments i el marc on està feta, la foto transmet una estranya pau. Potser perquè mostra que s'ha fet justícia? Alegrar-nos d'una mort violenta ens fa partíceps d'aquest acte.

     No és així, la mort, el procés de descomposició que sabem que ha començat, l'enfonsament parsimoniós dins d'una naturalesa plàcida que acull amb indiferència el cos d'un home que simbolitza la turbulència més violenta del segle XX, el mateix dringar de l'aigua que ens creiem sentir, l'aire que acarona les herbes de la riba, els besllums del sol reflectits, adornen la imatge. Tot plegat transmet tranquil·litat, com si la història retrobés el seu ordre i la naturalesa engolís ineluctablement les ambicions més  vanes i funestes, la violència cega que engendra espirals interminables  i retrobés el seu equilibri.

    La segona història que ens explica aquesta fotografia és la de l'ull del darrera de la càmera. Lee Miller és un personatge amb una vida digna de fer-ne un film. Model de prestigi i transgressora dels anys 30, amant de Man Ray, fotògrafa artística i fotògrafa de guerra (sobta una dona d'una extraordinària bellesa prenent nota gràfica de l'horror). Cap a mitjans de la seva vida les imatges traumàtiques que va captar, i les que va veure però no va fotografiar, li van passar factura, va caure en la coneguda espiral de beguda i depressió, com si demostrés que no és possible passar indiferent per la vida i alhora voler-ne captar-ne l'essència més abismal, és a dir, ser una autèntica artista. 

Txernòbil, la mort i la primavera

 Per aquells camins atzarosos pels que t'acondueix la curiositat, m'he revolcat aquestes darreres setmanes en els fets de Txernòbil, on el 26 d'Abril del 1986 un reactor nuclear va esclatar com una vulgar cafetera. A més, ho he fet de la mà del que es poden considerar dos nous gèneres, o registres, literaris. Per un costat el llibre d'entrevistes corals, La pregària de Txernòbil, de Svetlana Alexséivna, i l'àlbum de periodisme gràfic, en forma de còmic Un printemps à Tchernobyl, de Emmanuel Lepage.

 En el llibre de la Svetlana, es teixeixen com un mosaic les entrevistes a testimonis directes de la catàstrofe, però no com a mers testimonis visuals, sinó expressant les seves emocions i sentiments davant un fet pel qual, molts, confessen que no tenen paraules. Es barreja l'horror, l'estupor, els remordiments, la incompetència, l'heroïsme més abnegat (cal reconèixer-ho, Europa es va salvar aleshores gràcies a un grapat d'autèntics suïcides), la malaltia incomprensibla, la covardia la tristesa d'un món perdut, i fins i tot el contrast entre aquest horror i la bellesa sinistra que amaga actualment el districte de Txernòbil. A Txernòbil, va néixer un nou tipus de terror, un tast d'Apocalipsi, inaprehensible, pel qual encara manquen paraules per definir-lo, en el context d'un sistema polític degenerat que va ser causa, i víctima, del desastre.

 Emmanuel Lepage, en canvi, centra el seu relat gràfic en una recent visita a l'àrea de Txernòbil. Aquest lloc encara projecta un irresistible magnetisme. En el bell àlbum, traspua una certa frustració. Esperava trobar una mena de zona zero, arrassada o plena de malalts, i en canvi es va topar amb una naturalesa luxuriosa, que per causa de la radiació immanent, s'ha deixat tranquil·la. Svetlana també reflecteix aquest contrast entre una terra rica, que va fent la seva davant la incredulitat dels habitants locals (aquella primavera va ser especialment generosa en collites i fruits), i el perill invisible que l'habitava, que cobava la mort. 

 És potser aquest contrast estupurós que el deixa sense paraules al lector, actor, víctima, testimoni, junt amb la desfeta de la fe soviètica que va representar per molts aquest fet. Calia inventar un nou llenguatge. És aleshores quan m'ha vingut al cap una vella lectura, el darrer llibre publicat de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera. De fet és un llibre inacabat, en el que l'editor va recopilar les diverses versions d'un text, poètic oníric i estrany, com correspon a la darrera etapa de Mercè Rodoreda. A mi em va deixar un pòsit d'emocions en estat pur, com si fos inefable i hagués trascendit un desconegut límit. I de fet, tinc la impressió que aquest tipus de llenguatge que explora la íntima contradicció de la vida, con la bellesa i l'horror s'entrellacen i semblen necessitar-se, en un contrast obscè. És potser aquest llenguatge el que es necessita per expressar què va significar Txernòbil, on un món va morir, i en va néixer un altre d'inquietant, en que la mort invisible ho amara tot, amagada darrera la bellesa i rossega la Creació des del seu propi fonament.