Follow by Email

dijous, 26 d’abril de 2012

Christine Lagarde i la longevitat

 Fa unes setmanes el Fons Monetari Internacional, presidit per la francesa Christine Lagarde feia públic un informe sobre els costos de mantenir una població cada cop més longeva. Venia a dir que tot té un límit, que la longevitat posa en perill l'estat del benestar. Certament,  és espectacular l'augment de l'esperança de vida els darrers cent-cinquanta anys. Morir als 45 o 50 anys era d'allò més habitual a principis del segle XX, malalties o condicions relacionades amb l'edat eren rares o desconegudes (la malaltia d'Alzheimer, la menopausa, l'osteoporosi...) . Avui dia, els 45 anys es considera una vida en la seva plenitud, en ple trajecte vital. No entraré en consideracions tècniques, com per exemple que de fet el problema es planteja quan la piràmide d'edat s'inverteix, és a dir, si hi ha molts i molt vells respecte a una base minsa de joves i nens com està evolucionant en el nostre país. La qüestió de fons té més profunditat, i és el sentit mateix del progrés, i al cap i a la fi, el sentit mateix que donem a les nostres vides. Un positivisme eixelebrat topa amb els seus propis límits i, ves per on, mira perplex on trobar la resposta que ha de donar, que creia que tenia en ell mateix. Fins ara, en els països occidentals, la longevitat es considera com un bé en sí mateix. Però resulta que des  d'un punt de vista estrictament economicista pot esdevenir un problema, una hipoteca. Els anys seixanta es va escriure una novel·la en que un grup de jubilats de seixanta i escaig anys, havien d'heure-se-les amb comandos de joves que per la nit sortien a caçar jubilats, per eliminar-los, a la manera de patrulles paramilitars. Sinó, el país s'enfonsava perquè no els podia mantenir. Una faula, que sembla que pugui semblar versemblant.
 He visitat alguna web de tipus catòlic conservador que també s'ha fet ressò d'això, a la seva manera. Les seves respostes també agafen el rave per les fulles, és a dir, surten per la tangent. Des de raonaments com per exemple argüir que la població mundial podria cabre a Texas, amb una parcel·la de cent metres quadrats cadascú, i que per tant tenim molt de marge per créixer, com Déu mana en el Gènesi, i que les previsions de Malthus encara no s'han acomplert. Em sembla una resposta pueril, d'aquelles que donem quan la realitat s'entesta en negar els principis que donem per fets, doncs donem per sac a la realitat. I surrealista, tots tancats en parecel·les en l'aridesa d'aquell país, veient la vida com passa. La qüestió és el sentit que donem a les nostres vides, siguin viscudes 25, 50, o 150 anys. Si una vida que s'acaba als 25 no té sentit, tampoc ho tindrà una als 95. És evident que una vida, a la manera del Món feliç, d'Aldous Huxley, una altra faula inquietant, no satisfà la vocació humana més íntima. Som així de misteriosos. A mi m'importa un bledo viure més o menys, i això de la jubilació, si no m'hi obliguen, és una perspectiva que no em plantejo. Trobo la vida massa divertida per imaginar alguna mena de repòs. Al cap i a la fi, la pregunta de veritat la formulava Nietszche de la següent manera: si saps perquè vius, sabràs com viure. Respost això, la resta són punyetes.



Cap comentari:

Publica un comentari