Follow by Email

divendres, 20 d’abril de 2012

Valor i preu II

 Ara hi estava pensant, presuntuosament i amb la tonta sensació de qui es pensa haver descobert la sopa d'all, però m'hi llenço per segona vegada. Ja vaig fer una reflexió sobre el valor i el preu fa un parell de mesos. Crec que un dels grans drames del nostre temps, és que hem confós i subvertit els termes preu i valor. Per un costat, han esdevingut, de fet, en sinònims. Les coses tenen valor, segons el preu que se'ls atribueixi. És el que ha ocorregut amb l'art. Vargas Llosa, en el seu darrer assaig sobre la mort de la cultura, en fa esment. I és fàcil de constatar-ho, quan s'anuncia alguna milionària subasta a la galeria Christie's, de Londres. El prestigi d'un creador ve donat pel preu que poden assolir les seves obres. Estratosfèric igual a genial. El valor, en canvi, és el mateix i no es pot mesurar pels diners que se'n paguin. Quan Van Gogh estava pelat, els seus Girasols tenien el mateix valor que tenen ara i ningú li'n va donar un duro. I ara es poden vendre per sumes delirants, sense que per això vulgui dir que en copsem el valor. Al Louvre de París, s'hi agombolen davant la Gioconda els curiosos, però qui pot arribar a copsar el que significa aquesta obra i emocionar-s'hi? Fa pocs anys, quan van desmantellar la trama de corrupció de l'ajuntament de Marbella, vam poder veure l'interior del xalet que un dels implicats s'havia construit. Tenia entre d'altres frivolitats, un quadre de Picasso en el lavabo. Aquest home pensava que una cosa amb el preu que la va adquirir, deuria ser molt valuosa. Però no en tenia ni idea del concepte de valor. Hi ha artistes que venen caps de vaques en una vitrina, amb mosques incloses, per milers d'euros. I per això sembla que hagi de ser valuós. Qui ho ha dit? A mi em fa fàstic. On estan els valors de l'estètica i l'habilitat artesanal? Vargas Llosa blasma aquesta deriva, i apunta directament en les mosres d'art contemporani, com la Biennal de Venècia, com una clamorosa presa de pèl, i que el rei nu la campa amb més impudícia que mai. La perversa llei del mercat s'ha superat a ella mateixa. Allò que les coses tenen el preu segons hom n'estigui disposat a pagar, ara en diuen valor.



 En un altre àmbit, valor i preu s'han dissociat en sentits diversos. Tenir un habitatge, és un bé molt valuós. Allí vivim, arrelem el nostre projecte vital, ens arrecerem, ens fem com a persones, esdevé la nostra referència si viatgem i ens ho juguem tot en el que passi dins. I per això no té preu. Aquesta expressió significa, cal recordar-ho, que no es pot mesurar pels diners que costa, no hi pot estar subjecte. Hi estan subjectes els materials i la mà d'obra que s'ha utilitzat per construir-ho. Però el preu no pot ser una limitació per accedir-hi. Era un dret constitucional, si mal no recordo, que ens vam passar per allí on no té nom. L'especulació ha esborrat el valor que tenia l'habitatge i l'ha convertit en una mercaderia buida de contingut. Com el famós exemple de les tulipes holandeses del segle XVIII, la primera bombolla especulativa de la història. Perquè, quan parlem de 2.500 euros per metre quadrat, algú s'ha parat a mirar  fixament un metre quadrat de la seva vivenda, un grapat de rajoles, i meditar sobre el preu que descansa en aquesta minsa superfície? És un exercici interessant, que pot donar lloc a reflexions subversives. Caldrà tornar a la semàntica per tornar les coses a lloc.



Crec que me'n vaig a cremar un contenidor...

Cap comentari:

Publica un comentari