Follow by Email

divendres, 13 d’abril de 2012

Impressions sobre la crisi

  Mariano Rajoy evita els mitjans de comunicació. Els debats parlamentaris es limiten a una afirmació del "aquí mando y yo ordeno". Compareix només quan és necessari per explicar sense possibilitat de debat, les mesures que aplicarà. Aquestes són purament tecnocràtiques. Fórmules conegudes que segueixen la lletania de sempre. Retallar el deute, retornar al creixement econòmic. Res de nou, la classe política són una colla de rumiants que regurgiten una vegada i una altra les mateixes idees. Res de nou, res d'ideals, de valors, d'autocrítica, d'innovació. Winston Churchill, quan va ser escollit primer ministre en el moment més obscur de la segona guerra mundial, es va posar un micro al davant i no va parar de parlar directament al ciutadà, com si li mirés als ulls, explicant el que feien, i perquè per resistir l'embat del nazisme. Roosvelt va fer el mateix per aixecar els Estats Units després del crack del 1929.  Eren altres temps, hi havia grandesa, amplitud de mires, oratòria, pedagogia. Aquí fugen d'estudi, repeteixen les fórmules de sempre, reduir despesa, tornar al creixement, els debats al parlament són patètics, els senyors diputats mereixen tornar al parvulari on jo donava patades a una pilota i ficava el dit a l'ull als companys. L'hemicicle sembla realment això, i el senat encara no sabem què hi pinta. Errors del passat? No existeixen. Sabem que els que governen ara van posar els fonaments de la crisi actual. Algú se'n recorda de la llei del sòl? Dels incentius fiscals per comprar vivenda? Algú ho té en compte quan els va votar? És clar, que les alternatives no eren gens afalagadores. La mentida campa sense vergonya i ens sembla normal que es tregui a passejar un dia sí i l'altre també. Donen la impressió que un cop al poder, es miren perplexos com estan també enredats en una teranyina indestriable, no saben on posar els envellits discursos quan eren a l'oposició. Contra el PSOE es vivia millor, es deuen dir, aculats entre una ciutadania que en el fons, el que vol, és que tornin els temps del totxo i el crèdit fàcil. Malgrat l'autocrítica, malgrat els llibres que pul·lulen i que expliquen l'obvietat de les causes de la crisi (si era tant obvi, perquè ningú no va cridar ben alt fa cinc, sis, deu anys?), basada en fal·làcies, mentides, tots tornarem a pujar al mateix carro ful si el veiem passar davant de nou trotant alegrement, a mamar com verros de les mamelles del crèdit fàcil i especular amb pisos buits. Aire i ciment. L'economia és la ciència de gestionar la cobdícia per a que actuï en benefici del sistema, va dir en Xavier Sala i Martí, una mica cínic, tristament real. I també crec que deixats els ideals, i la seva mare, les idees de costat, no tenen altre remei que respondre als dictats d'una ciutadania també culpable i consentida, i un ordre econòmic transfronterer que pulveritza la sobirania. En el fons, saben que som un Estat putxinel·li i decadent, però això només es pot comentar amb el coixí o a porta tancada. No hi ha grandesa, només una grisor impenetrable mentre els plans educatius maten les humanitats. No anirem enlloc, o com a mínim al mateix tràgic lloc d'on pretenem sortir. Sísifs. L'exemple més obscè de tot això és l'amnistia fiscal als lladres en majúscules, els lladres de veritat, se'ls dona una amnistia fiscal per a que retornin amb les seves fortunes i cotitzin. No hi ha alternativa, sinó continuaran en els seus paradisos fiscals, aliens a tota moralitat (moral? Algú l'ha vista? Haurà desaparegut del diccionari?). Estem massa acostumats a l'escàndol, anestesiats. I a l'autònom se'l continuarà gravant igual o més (una nova i flagrant mentida). I mentre la població juvenil topa amb una món laboral sense perspectives. Nosaltres ja ens queixàvem que érem la generació més ben formada i la que ho teníem més difícil per accedir al mercat laboral. Ara ja sembla impossible, per moltes llengües, màsters, cursos i postgraus que s'acumulin. Un país que no dona futur a les seves generacions més joves, mereix ser abandonat a la seva sort. I per torna, el rei perseguint elefants a Botswana i en una població d'Almeria treuen a passejar la figura del Crist Ressuscitat al ritme del Ai si eu te pego. Pur deliri.
 No crec en aquest país, només crec en el que puc fer jo i està a les meves mans, i la veritat, avui per avui tinc una certa ànsia de calar foc a un contenidor. Ui! El que he dit, el ministre de l'interior està preparant una llei que castigarà a qui se li acudeixi incitar a la violència al carrer per internet...per això no falten idees....


P.D: Pels que no l'hagueu vist, no us perdeu la paròdia basada en la pel·lícula de Berlanga "Bienvenido Míster  Marshall" que van emetre al darrer programa de  Polònia, i busqueu a youtube els arxius Españistán i Simiocracia. 

Cap comentari:

Publica un comentari