Follow by Email

divendres, 13 d’abril de 2012

Legionaris a Mataró

 Tot mirant La Vanguardia digital, vaig topar amb la notícia que el cos de Legionaris havia participat amb un pas en una processó de Setmana Santa. Cap novetat, sé que en algunes ciutats d'Espanya, sobretot al sud, és un fet normal al marge de qualsevol valoració. Fins i tot van desfilar durant la Jornada Mundial de la Joventut, davant del Papa, l'agost passat. He clicat sobre el video i he vist alguna cosa estranya. Els legionaris, que feien els seus moviments marcials a tocs de corneta, tenien una remarcable panxa que sobresortia sobre els cinturons de cuiro. I alguns amb cabells blancs, calbs...no eren joves reclutes. Miro millor la notícia. I es tractava de la processó a Mataró! És clar, m'he dit, la polèmica estava servida. La presència de la legió en les processons de Catalunya no és de cap manera tradicional, en el nostre país existeix una certa animadversió atàvica a l'exèrcit, només cal recordar el   guirigall que vam organitzar el Dia de les Forces Armades que es va celebrar a Barcelona l'any 2000, i en amples sectors de cristians i catòlics produeix una evident repulsa l'associació del militarisme amb la religió, i les mateixes expressions emanades d'aquest maridatge, com allò del Novio de la Muerte, etc..etc.. i per acabar-ho d'adobar, en el nostre subconscient s'associa a la Legió al franquisme més tronat, recordeu l'ínclit Millán Astray. Així que res de sorprenent. Era d'esperar el follón i hi ha raons per la polèmica.
 Però a mi, al marge d'aquestes consideracions, m'ha sobrevingut una certa simpatia per aquests personatges. Es veu que són de la Cofradia d'Antics Legionaris, una associació d'ex-membres d'aquest cos militar, que sense tenir-ne el permís, s'han colat a la festa amb els seus fussells, gorres, cornetes i cristos crucificats. Quan els he vist, envellits, provant de mantenir el pas marcial de la seva joventut, rememorant així el període de les seves vides que els ha marcat, com se senten legionaris i ho seran fins que morin, i expressar-ho com una mena de gamberrada, potser, però ben seriosa, m'ha resultat entranyable. No els podem entendre sense aquest lligam emocional, l'idealisme potser equivocat, barrejat amb la nostàlgia, i enfrontat a la inèrcia predominant en el nostre país i mostrant-se sense vergonya. Han rebut de tots costats, excepte dels de la seva pròpia corda. Fins i tot els de ICV han posat cullerada quan això del fet religiós l'acostumen a negligir, l'alcalde ha dit que ha anat a dormir amargantat, i han hagut de demanar perdó.
 A mi, el que m'importa és el fet humà d'aquests personatges. No crec tenir cap dret de censurar una vida aferrada a allò que per ella va ser important i la va marcar. Sembla que aquesta és la primera i darrera vegada que circularan, no ens estarem convertint una mica talibans? No ens caldria, potser, una aproximació més humana a aquests fets? 

P.D: Al marge d'això, reconec participar dels prejudicis contra la legió que he expressat però no voldria que em condicionessin.

Cap comentari:

Publica un comentari