Centenari del naixement de Pere Calders

       Vaig començar a llegir Pere Calders i Rossinyol quan encara era un nen (jo, no el Pere Calders). Dubto que hi hagi cap escriptor més original, més atípic, que ell, en la literatura catalana. I penso també, que pel fet d'escriure en català, el món s'ha privat, fins ara, de gaudir-lo i reconèixer-lo com un dels grans contistes de la literatura universal. No he llegit res d'igual, potser Italo Calvino se li acosta. Dos o tres anys abans no morís, el 1993, encara vaig poder assistir a una xerrada-entrevista, conduïda pel Josep Maria Espinàs, crec que en l'obra social de Caixa Barcelona. Em va semblar una persona encantadora, tal com me la imaginava llegint els seus escrits.

      Amb catorze anys ja va publicar el seu primer conte, titulat El primer Arlequí. Explica la peripècia dels primers humans, que van tenir per fill un Arlequí. Una idea així, ja apunta maneres.  A un fet quotidià li dona un gir inversemblant, tintat de mofa, ironia, una profunditat que com més hi penso, més l'admiro. El primer arlequí, es refereix a la misteriosa particularitat que habita a un nen, just quan ha nascut, i que els nous pares han d'improvisar com acollir-la. Un tema etern, explicat de forma sorprenent. A mi em semblaven històries enginyoses, però ben curiosament, amb el temps i l'edat, les he anat rememorant, i me n'he adonat de la finíssima ironia que guardaven, i de la profunditat que tenen. Pere Carlders es caracteritzava per la seva bonhomia i senzillesa. Trencava tòpics dels escriptors. Se n'en reia del mite de la pàgina en blanc. Deia que gaudia escrivint. I és cert que en llegir els seus escrits és fàcil veure que no poden ser elaborats sense gaudi. I també d'ell mateix. Li agradava recordar una dedicatòria que un nen li va fer després d'una xerrada. Senyor Calders, els seus contes no valen res.  Es va casar amb  Rosa Artís Gener, la germana d'Avel·lí Artís Gener. Es va publicar, poc després de la seva mort i entregades per la seva vídua, les Cartes d'Amor, un recull deliciós de les cartes escrites per Pere a la Rosa. Explicava als seus néts, que no estimava la seva àvia, sinó que n'estava enamorat. I això amb més de setanta anys. Tots sospiraríem per una cosa així.

 Pere Calders va viure 25 anys a l'exili, a Mèxic, la seva obra va viure un cert anonimat sota la grisor dels anys de plom. Dagoll-Dagom el va redescobrir  al gran públic amb el seu espectacle Antaviana, on teatralitzava alguns dels seus contes. Recordem el malaguanyat Pepe Rubianes, fent de lladre a la peça La Consciència, Visitadora social. En Calders deia, com un escriptor més del realisme màgic, que no s'inventava res, que només parava atenció a la realitat. Per exemple, el conte Invasió subtil, es pot considerar una profecia de la irrupció de la immigració xinesa.  El llibre més recomanable, potser,és el seu recull de contes Cròniques de la Veritat Oculta. Té, a més una col·lecció de microrelats d'una finíssima ironia, en tres o quatre línies. Com a mostra, un botó que mai ha deixat de fer-me gràcia:

Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.

Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.

Josep Maria Espinàs, escrivia l'endemà de la seva mort, que Catalunya havia perdut un escriptor, i ell un amic, i això sí que el pesava. Valgui el meu sentit homenatge, al meu admirat Pere Calders, mestre de la ironia i de la lletra.