Futbol

      Un breu comentari sobre l'obsessió pel futbol. Primer de tot, reconec que gaudeixo de veure un bon partit, la qual cosa sol ser rara. Perquè el futbol només es sosté per una passió irracional que el·lideix, en gran mesura, els criteris de qualitat. Sinó no s'entén el seu èxit quan en general el considero força avorrit. A part d'això, és inevitable que per la ràdio t'endosin una tertúlia esportiva a qualsevol hora. No puc escapar-me'n. M'admira com es pot donar voltes i més voltes sobre temes d'una trivialitat total, i treure punta del més mínim gest, comentari, rumor, jugada. I sobretot sempre m'he preguntat qui són aquests comentaristes amb tanta capacitat per mantenir encesa una conversa banal. Pur onanisme. Aquest és el seu únic mèrit, suposo, perquè de la majoria, no en sé cap més faceta professional. Els de la televisió no se'n salven. Sovint paro atenció als comentaris de l'expert que acompanya el locutor, i em dic a mi mateix que per molt menys preu i menys coneixements, el podria superar fàcilment. Encadenen obvietats com qui bufa ampolles. Però el futbol és així.

 Un altre exercici que a voltes practico, una mica morbós, ho reconec, és visitar els fòrums del Real Madrid o del Barça. El que tenen els comentaris, segons l'evolució del joc, els resultats, etcètera, és que reflecteixen uns estats ciclotímics amb pujades i baixades espectaculars. Un equip, un jugador, pot passar en qüestió de dies d'ésser la revolució mundial del futbol que marcarà una època, a ser literalment desnonat, amb el detall que es passa d'un estat a un altre amb una amnèsia quasi instantània. Una altra de les característiques, tot i haver comentaristes mesurats, és el menyspreu feridor que sol mostrar-se. He vist tots els insults, totes les tergiversacions possibles. Jo m'ho explico perquè el futbol és essencialment emocional. I les emocions són com nens malcriats, exigents i no accepten un no per resposta si no se les satisfà. Absolutitza la realitat que jo vull i si aquesta s'entossudeix a mostrar-se en contra, construeix arguments per sustentar-se. Sino, no s'entenen els judicis lacerants que pul·lulen en aquests fòrums.

 I un darrer apunt, sabeu que els clubs de futbol gaudeixen d'una mena d'amnistia fiscal? Si hisenda fes el que hauria de fer, més d'un s'ensorraria. I Espanya perdria l'única cosa en què despunta i que paradoxalment no està en crisi. Raons d'Estat, en dirien. I jo penso que potser així, també es manté la pau social. No imagino on anirien a parar els baixos instints i les passions tiràniques que es manifesten per la vàlvula d'aquest esport.

 En fi, tenia ganes de dir-ho, i ja ho he dit.