L'any passat, coincidint amb la posta de Sol, un nombrós grup de teixidors s'arremolinava entre les fulles d'un arbre que arribaven al balcó de la meva habitació, a la casa d'hostes de Hargeisa. La capital de Somalilàndia. Un any exacte ha passat, i el record se'm confón, com si de fet no hagués tornat. Només l'absència d'aquests teixidors em rescata d'aquesta sensació. Han desaparegut. Les onades de xetorreig, quasi estrident, que despedien el dia, s'han fet fonedís. Perquè han deixat de visitar l'arbre? Quan va ser? Potser l'amo del tros els va espantar i han decidit ajocar-se a un altre lloc? No ho sé, no ho sabré mai. La resta continua igual. Els imans alcen les seves pregàries en un garbuix que s'alça al cel, com si estigués no en una ciutat, sinó en una mena de monestir on Al·lah ho governa tot, els tempos, les voluntats, les vides. No calen brúixoles aquí si saps cap on cau la Meca. Només cal esperar a topar-se amb algú que estengui l'estora i es posi a fer pregària. L'est està exactament cap on s'adreça, encara que al davant hi tingui un penjador amb roba, unes escales rovellades o un cotxe destartalat. Ell mira més enllà, mira cap a la Meca. Un destí que nosaltres no podrem entendre mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada