És el començament del famós poema de Gustavo Adolfo Bécquer que tots vam memoritzar en els temps de l'escola. Però a ciutat, el que comunament s'identifica com una oreneta és de fet una falzia o un ballester. Són rares les orenetes. Necessiten un espai obert amb terra i aigua. Però es poden veure aletejant en els parcs i van proliferar especialment en la Barcelona pre-olímpica on abundven les terres remogudes i empantanegades. Avui, sortint de la piscina, he passat pel mig del Parc de l'Estació del Nord. L'havien envaït sense permís de ningú els gossos a qui els amos alliberen de les corretges i deixen campar. Però fa uns dies que l'espai central de parc està tancat per unes obres de millora de la vegetació i el sistema d'irrigació. I tot aquest espai estava solcat per falzies i algunes orenetes que volaven arran de terra per pescar insectes, ara que estan en l'apogeu del seu cicle reproductor. També trescaven pel terra tórtores, estornells, coloms, tudons i alguna insofrible cotorra. L'herba ha crescut selvàtica i la vida, quan no se la molesta, recupera el seu espai encara que sigui una minúscula pústula d'obres.
Jo no puc amagar la irritació que em provoca l'explosió de gossos de companyia. És remarcable que a Barcelona hi hagi actualment més gossos censats que nens menors de catorze anys. Hi ha hagut una inquietant inversió no només quantitativa sinó també qualitativa. Cada vegada són més evidents els gestos d'afectivitat vers els nostres companys canins fins el punt que he arribat a confondre'm amb reaccions que em semblaven més naturals davant un nadó. Lligat amb aquesta deriva, em sorprèn la visceralitat amb la que es defensa el dret de qualsevol gos a ensenyar-me les dents, o abraonar-se sobre algú. La meva experiència és més aviat agra quan he provat de fer veure a l'amo en qüestió que no tinc perquè suportar l'espontaneïtat de la seva mascota. S'enfaden i fins i tot posen en qüestió la meva sensibilitat o assenyalen una manca de civisme. Entenc que senten atacat el vincle afectiu que han establert amb el ca, sinó no entenc tanta visceralitat. Ni que m'imposin de posar-me a la mateixa alçada que aquests animalons en termes de dignitat. Els tinc una animadversió que cada vegada em costa més de dissimular. El punt d'inflexió pel qual vaig abandonar ja fa uns quants anys l'olla de grills, per no dir sac de pus, que era l'antic twitter i ara la sinistre xarxa social X, és que vaig assenyalar que els gossos, igual que els gats, eren uns eficaços foragitadors de la fauna ornitològica. Es va posar en qüestió la meva capacitat d'educar els meus fills per part de gent dels que no en sabia res ni jo d'ells ni ells de mi. I em vaig sentir íntimament deshumanitzat en la mateixa mesura que s'humanitzen, per mi de forma mòrbida, la relació amb els gossos i que potser té l'arrel a la frustració inherent que tenen les complexes relacions humanes. I en aquest sentit reconec un punt de lògica. És molt senzill tenir algú sempre complaent i agraït, encara que sigui un ésser bàsicament instintiu.
Contemplo amb satisfacció l'esplanada per on voltegen falzies, orenetes i estornells. Potser perquè quan les deixem en pau i els retornem encara que sigui en un espai i un temps petits i limitats, ens recorden una mica millor el lloc que li correspon a cada cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada