Som una nació?

 He consultat algunes pàgines web en que es nega de forma rotunda el caràcter nacional de Catalunya, basades en una lectura de la història que des de Catalunya ens sembla contradictòria, però que cal escoltar amb atenció perquè conforma l'imaginari de molta gent de la resta de l'Estat.  Per exemple, s'afirma que la guerra de successió simplement va ser una reordenació de l'estat, i les revoltes de la guerra dels segadors una traïció de iure en diuen, a la lleialtat deguda dels catalans al seu rei legítim que a més els costà un tros del seu país, per confiar en els francesos (aquí s'afegeix si cal que eren tontos, a més de traïdors). Es tracta d'un negacionisme que buida tota possible discussió. Catalunya no és perquè no ho ha estat mai una nació. 

 Jo em pregunto, però, què és una nació?  Es tracta potser d'un barem, en que es putua per exemple, 1 punt si té una llengua pròpia, un punt més si mai ha estat independent, 3 punts si més del 50% de la població manifesten una consciència nacional, i així anar fent. O bé es tracta d'una entitat donada de fora, per una voluntat divina. No falta gent amb la creença d'un origen d'aquest tipus de les nacions, deixant a part el cas hebreu. Costa de creure veient com són de contingents les fronteres del cotinent africà, per dir-ne un exemple. De totes maneres, el que és cert és que subjacent a aquestes discussions hi ha un sentiment molt humà, molt profund, que en fa entendre la visceralitat. No som persones aïllades, ni en l'aspecte social ni en l'històric. La vida de cadascú de nosaltres s'insereix dins d'un espai narratiu, que dona sentit al nostre origen i ens projecta, no com a persones, sinó a través dels nostres desecendents, cap el futur. D'això se'n diu identitat, i per això atemptar contra aquesta identitat que ens fa afirmar la nostra individualitat a través d'una comunitat, somou un fonament molt profund. I aquesta identitat ve donada per un imaginari, que no vol dir irreal, que és on rau l'origen d'aquestes discussions.  

 Cal afegir que aquest negacionisme no és exclusiu castellà. A Catalunya cada vegada s'observa més, amb les teories del Colón català, que el Quixot va ser una traducció del català del que es va censurar la versió original, i que Espanya és una entelèquia històrica fruit d'una conxorxa mesquina per part de Castella, i així anar fent.

 Jo crec que la història més aviat és un sfumato, en paraules de Miquel Batllori, en que la veritat s'encavalla a diferents nivells, tant socials, individuals, culturals que fa que els límits siguin incerts però alhora la fa tan rica i fascinant. El negacionisme de tots dos costats no porta enlloc. L'aproximació a la història necessita una actitud comprensiva i sobretot bondadosa i desapassionada. Per exemple, un segador del 1642, simplement es va sublevar per evitar morir de gana quan els terços espanyols esquilmaven els masos catalans. No en sabien res del corrent històric en que estaven immersos. El punt de vista de la intrahistòria és molt necessari i per això crec que la història de tipus acadèmic, ha d'anar acompanyada de la lectura literària, la bona literatura que mostra l'autèntic pàlpit de l'època. 

 Un altre exemple és la mania que tenim de titllar la Corona Aragonesa, com la Corona Catalano-Aragonesa. Els comtats catalans no han tingut mai una monarquia pròpia. Però també és fals quan des de l'altre costat s'afirma que érem súbdits aragonesos. Barcelona i els seus comtats es regien per les seves lleis i Aragó per les seves, i el rei i comte es subjugava independentment per una o altra. I a més, fins a Martí l'Humá, la cort parlava i escrivia exclusivament en català. Després, el pol cultural va passar a València. Era l'època del Tirant lo Blanc.

 I per un altre costat, el nostre idealitzat Jaume I, va fer durant el setge de Palma allò que els orcs del Senyor dels Anells, en la darrera part de la trilogia, van fer a Minas Tirith, bombardejar-la amb els caps decapitats dels moros captius per minar la moral dels defensors. Per no parlar dels almogàvers, que van comportar-se sovint com uns trinxeraires. A Sicília encara hi ha el record de les seves revenges sanguinàries, i encara no hi ha jusificació de l'espoli de Constantinoble que va precedir la caiguda de Bizanci en mans dels turcs, accelerant-ne la decadència.

 Per mi, respecte a Catalunya, hi ha dos pilars bàsics pels quals ja es pot dir ase o bèstia. La primera és la pervivència d'una llengua ben viva, que no s'explica sense una consciència de poble comuna, i la segona, l'existència d'una cultura, especialment la literària, ininterrompuda des del segle XII, i amb obres fins i tot cabdals a nivell mundial, i amb un influx, com va demostrar el pare Batllori a nivell europeu molt més important del que s'havia volgut reconèixer. Aquí sí que hi veig grandesa.

En fi, doncs, som una nació? Jo el que trobo a faltar és més bondat i una lectura més desapassionada de la nostra història, que al cap i a la fi ens ferà més humans i més comprensius els uns amb els altres.

A Roma amb amor, de Woody Allen

 Vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Woody Allen (To Rome with love), sempre és una garantia, també animat per la crítica informal que vaig llegir de l'Alfred Bosch, que per contra menysvalorava el seu film anterior, Midnight in Paris, i n'he tornat amb el convenciment que l'Alfred Bosch i jo tenim criteris diferents.

 A Roma amb amor, Woody Allen teixeix cinc relats que només tenen en comú Roma com a escenari genèric. Podrien ser cinc històries independents, però totes pequen de manca d'originalitat, o si més no, encara que la idea fos bona, no està prou elaborada. És com si en Woody Allen hagués escrit el guió a corre cuita i per encàrrec de l'ajuntament de Roma, i no s'hagués donat el temps suficient per madurar-lo. La mateixa sensació que donava Vicky Cristina Barcelona, però en aquest darrer cas en ser una sola història la pel·lícula en general agafava més pes, tot i que jo he arribat a creure que ens prenia el pèl com ho ha fet una mica amb els romans ara. Jo no li he sabut veure la profunditat que esmentava l'Alfred Bosch, en tot cas força tòpics i gags fins i tot molt previsibles i escenes mal tancades.

 No dic que no sigui entretinguda i no tingui detalls brillants. La idea del cantant que només interpreta de forma excelsa sota la dutxa, i que per tant només pot sortir a l'escenari sota un raig d'aigua, és realment ben trobada, però poc aprofitada. Que a més aquest home sigui enterramorts i el seu fill filo-comunista, només queda com un apunt graciós que no porta enlloc a part de certs tics histriònics. Molts personatges els deixa a mig camí, suggereix històries i arguments que queden esfilagarsats, i algunes escenes les resol de manera improvisada i poc creïble. També abusa d'antics clixés, tics utilitzats en d'altres films, i el mateix Woody Allen fent de Woody Allen, però amb l'agreujant que també surt el Roberto Begnini fent com sempre de Roberto Begnini. 

 Midnight in Paris, en canvi, dona la sensació d'un guió ben trabat, inspirat diguem-ne, amb una idea conductora clara, no és aquesta potser la millor vida possible?, intel·ligent i molt documentada. El públic podia reconèixer els abundants referents culturals. En aquesta nova pel·lícula, abusa en algun moment dels referents que deixen fred al públic.

  Tampoc estranya això per part de Woody Allen, pel qual els actors deuen fer cua per ser-ne dirigits i es permet el luxe de fer el que li vingui de gust,  que també ens té acostumats a aquests daltabaixos i per tant la pel·lícula del proper any podem esperar des d'un canvi sorprenent de registre, com a Match Point, com una nova i brillant tragi-comèdia.

 Espero que em perdoneu si he estat massa dur, però davant d'un geni com Woody Allen l'expectativa sempre és massa elevada.

Indignació

     Què és la indignació? Segons Michael J. Sandel, en el seu llibre Justicia, es tracta de la forma especial d'ira que sentim quan algú obté el que no es mereix. Quadra perfectament amb l'ús de la paraula indignat que s'ha popularitzat darrerament i nascuda amb l'actual crisi econòmica. Ens indignen les primes cobrades pels directius de bancs que han creat forats financers, per exemple. O l'especulació atiada pels bancs sobre l'habitatge, o l'estafa encoberta de les participacions preferents. És comprensible aquest sentiment, quan veiem la cara amb un somriure estampat d'un banquer que acaba d'enfonsar una entitat i cobra un, dos o tres milions d'euros. 

 És justa aquesta indignació? Es pot pensar que sí, però jo crec que cal estirar més el fil d'aquesta pregunta. Jo qüestiono, per exemple, perquè no ens indignàvem davant aquestes pràctiques abans, molt abans que la crisi comencés? I no és la primera bombolla especulativa de la història, per cert. La indignació, cal reconèixer-ho, ha nascut quan ens ha afectat de ple la crisi, i ha posat en escac el nostre benestar. Si és així, si tornessin a donar-se les condicions que van fer créixer aquest globus d'economia fantasiosa, temo que la indignació s'apaivagaria i tornaria a rodar alegrement la roda especulativa en la que tots, és bo recordar-ho, tots hem participat. Només quedarien un grapat d'idealistes clamant per allò que consideren de forma absoluta, com a just.

 Anem un pas més enrere, o endavant, i preguntem-nos on està l'origen de l'especulació. La cobdícia pot ser la resposta, el desig desenfrenat de tenir sempre més. Sembla ser que la cobdícia és un tret negatiu que cal eradicar. Xavier Sala i Martí, explicava amb un cert cinisme, que l'economia era la ciència que provava d'aconduir la cobdícia en benefici del propi sistema, i que per tant pot ser positiva o negativa. En aquest sentit, aquest economista, utilitza un concepte purament utilitarista de la cobdícia. Si la cobdícia serveix per crear riquesa i créixer, benvinguda sigui. Només cal vetllar, com si fos un petit monstre, per domesticar-la, aconduir-la correctament i posar-li límits si cal quan fa trontollar tot el sistema. No ens acostuma a molestar gaire que algú acumuli milions d'euros, mentre les coses ens van raonablement bé i fins i tot podem aplaudir les grans fortunes perquè com un corn de l'abundància devessen la seva riquesa per tota la societat. Aquesta és la justificació de molts rics. En tot cas, en temps de bonança només sol aixecar un altre vici, l'enveja.

 Hi ha una altra visió de la cobdícia totalment diferent, que fins i tot en capgira el sentit. Als Estatus Units es va produir una onada d'indignació pels beneficis dels brookers a Wall Street que respon amb més sinceritat a la definició de Sandel. Als americans no els fa repelús l'acumulació de riquesa, sinó l'acumulació de riquesa immerescuda. Ens pot sonar xocant, a primera vista, però darrera d'aquesta concepció s'amaga una de les premises que també expliquen la societat Nord-americana i sense la qual no es poden entendre alguns debats que ens semblen extravagants des del punt de vista europeu. I és la llibertat individual com a premisa bàsica. Tothom ha de ser lliure de poder fer qualsevol cosa, i això inclou la llibertat de fer-se tant ric com es vulgui. L'únic límit és la llibertat dels altres i algun o altre valor, com el fet de merèixer-la si és fruit de l'esforç. Moltes de les discussions entre Republicans i Demòcrates tenen per base els límits de la llibertat individual: llibertat de tenir la meva escopeta, de tenir un pla de pensions si em dona la gana i provar de fer-me ric si vull. És curiós com darrera de les filosofies més radicals de la llibertat hi havia escriptors i intelectuals ateus, però als Estats Units hi posen Déu fins la sopa com a garant darrer d'aquesta llibertat. No entraré en aquest tema, però. Curiosament, no sé si molts nord-americans s'adonen que aquesta idea entronca directament amb la concepció moral de Kant barrejada amb un cert esperit del Far-West.

 A Europa, per herència grega probablement, associem en canvi l'acumulació de riqueses desmesurada a la violació d'una virtut (l'austeritat, el capteniment, la generositat potser).  Sant Tomás d'Aquino no es mossegava la llengua, i afirmava que qualsevol persona que tenia més del que necessitava per viure, era ja un lladre. El problema és determinar què és una virtut i què no, i això ens remet a allò que és veritable. Pel calvinisme, l'èxit econòmic era un signe de favor diví, el catolicisme ha proposat l'austeritat, en sí mateixa, com una virtut.

 En resum, on vull anar a parar és  que així es dibuixen les tres visions que poden contraposar-se que fonamenten el que és bo en general, i en l'economia en concret, i que com veieu poden donar tres visions divergents: utilitarisme, virtut i llibertat.

 Penso que si bé nosaltres respondríem que ens movem per la virtut, la realitat és que ens inclinem al més pur utilitarisme. I per això tenim els governs que mereixem: tecnòcrates grisos. Les perorates del nostre president del govern espanyol, es poden resumir amb la mateixa lletania: creixement, retallar dèficit, i crear llocs de treball. A mi em deprimeix, francament, i sentir algun discurs que vagi més enllà i s'atrevís a parlar de valors o virtuts em resultaria molt consolador.

La merla d'aigua

 Els ocells són realment uns éssers inspiradors. No puc cansar-me d'observar-los. Aquesta vegada he pogut caçar amb la càmera un merla d'aigua (Cinclus cinclus). He vist unes quantes vegades la merla d'aigua, no és difícil de veure'n en els rius i riuets de tot el Pirineu. Dos exemplars adults que saltironejaven entre les pedres del torrent que baixa per la Vall de Pombie, que puja fins el Midi d'Ossau. És un ocell particular, típic dels ambients muntanyosos i dels verals de torrents i rius. Busca petits crustacis a les roques i els petits tolls, que busca capbussant-se. Els ocells de muntanya són ben particulars. Acostumen a tenir una especialització a aquest medi que els fa molt diversos. Alguns són relíquies del quaternari, quan encara les valls estaven cobertes per geleres immenses, i que amb l'escalfament del clima s'han anat aculant cap als ambients més alts, en les seves illes ecològiques, com el gall fer (Tetrao urogallus) i la perdiu blanca (Lagopus mutus). A mi em captiva especialment un ocell que he vist unes tres o quatre vegades, el Pela-roques (Trichodroma muraria).

 En fi, us deixo la fotografia de la merla d'aigua. Destaca pel seu ventre blanc i el plomatge en el dors de color marró fosc, els exemplars joves tenen un color més difuminat a l'esquena.

Midi d'Ossau

 Tinc una dèria per tot allò relacionat amb el vulcanisme, i en general, cada vegada em captiva més la geologia. Qualsevol paisatge és un llibre obert de milions d'anys. Impressiona pensar que tota aquesta bellesa és fruit d'un lentíssim procés, que només té sentit quan durant la nostra fugissera vida en l'escala geològica, no som ni tan sols un sospir, el podem contemplar. Quanta bellesa!

 Aquest cap de setmana he tornat a un dels cims més impressionants i originals dels Pirineus, el Midi d'Ossau, situat al Béarn. És una mole de pedra vertical, que contrasta amb totes les muntanyes de l'entorn perquè surt aïllada, abruptament, i és de color molt més fosc. Es tracta de l'esquelet d'un antic volcà que estava actiu ara fa 260 milions d'anys....260 milions d'anys vol dir que ha contemplat els dinosaures passejant-se per les seves faldes fins els primers homínids. Quan dic l'esquelet d'un antic volcà, em refereixo un fenòmen geològic que ocorre quan un volcà d'extingeix. El basalt de la xemeneia experimenta un procés de refredament molt lent, que fa que solidifiqui i doni una roca molt dura. Després, l'erosió destrueix el con que l'envolta i queden aquestes columnes insòlites. Per exemple, tots podeu recordar la Diables Rock, la muntanya on aterrava la nau extraterrestre en la pel·lícula Encuentros en la tercera fase, de François Truffaut, ho dic en castellà perquè sempre l'he vista en aquesta llengua. Té el mateix origen. A l'illa de Stromboli, a uns 200 o 300 metres mar endins, s'aixeca també una curiosa estructura en forma de pitó, com una enorme columna que s'alça uns  50 metres sobre el mar. És l'antiga xemeneia del volcà Stromboli, en el lloc on es trobava fa uns quants milers d'anys, l'Strombolicchio li diuen, el petit Stromboli. Acaba amb la mateixa forma que el Midi d'Ossau i té el mateix color.

 Total, que m'he deixat fascinar una vegada més, i he fabulat sobre la història que ens explica aquest impressionant cim de 2.884 metres. El volcà deuria ser altíssim, correspon a un temps en que allí hi havia cims de 6.000 metres, i les erupcions espectaculars. Diuen que era de tipus strombolíà.  L'he ascendit un parell de vegades, és una grimpada molt distreta. I fins i tot hi vaig passar una nit al capdamunt. Us en deixo una foto per a que la disfruteu. 

Està presa al refugi de Pombie, ja a la base de la muntanya pel que l'angle és molt tancat i no s'acaba de veure la seva majestuositat. Afegeixo una altra baixada d'internet.

Per cert, no és l'únic vestigi d'aquest tipus als Pirineus, encara que sí el més evident. No gaire lluny hi ha el cim i el vèrtex d'Anayet, que tenen el mateix origen però aquests sí que es poden confondre amb el paisatge general, i a Ribes de Freser, el penya-segat que hi ha a sobre, és d'una roca també d'origen volcànic. Una antiga xemeneia d'aquestes característiques, encara més antiga, d'abans que no existissin els Pirineus que va ser engolida per les forces tectòniques i metamorfositzada. És un mineral molt rar i curiós i un dels pocs llocs del món on es pot trobar. I finalment, si mai passeu per Hostalric, el turó on s'enfila el poble també és una antiga xemeneia d'aquestes, més moderna en termes geològics, només té un parell de milions d'anys. Bé, no sé si pot interessar a ningú tot això.

Santiago Carrillo

   El meu blog comença a semblar un obituari, però no volia deixar escapar l'ocasió per fer quatre pinzellades sobre Santiago Carrillo, ara que tot just hem sabut que ha mort, als 97 anys d'edat, fent la migdiada. No és el final previsible per un lluitador i un fumador empedreït.  Se'n va definitivament, doncs, un altre personatge d'aquells que de tant en tant, quan en sentíem alguna cosa pensàvem allò de, encara és viu? I fa molts anys que ho diem. Semblava un immortal que a més ha fet un bon favor, sense voler, a les empreses tabacaleres perquè des que era jove fins al final ha estat un fumador contumaç. Ni càncers, ni bronquitis ni res. Ha mort plàcidament fent la migdiada i amb el cap claríssim i sempre de bon humor, amb el posat murri habitual i la cigarreta sempre entre els dits o entre els llavis. Ateu declarat,  ni tan sols temia la mort. O no ho semblava. No fa massa que encara el vaig poder sentir i mantenia la ment i la parla ben clara i lúcida. 

 Què en sé d'aquest personatge? Desapareix potser el darrer  gran protagonista viu de la segona República i la Guerra Civil. Era dirigent de les Joventuts Socialistes, ja amb vint-i-un anys, i l'artífex que aquestes es fonguessin amb el Partit Comunista cosa que va suposar un autèntic xoc enre els militants d'esquerres de l'època. Dirigent de la República també durant la guerra, no s'ha pogut treure mai de sobre l'ombra dels crims de Paracuellos, quan van haver d'evaquar els militars i falangistes de les presons de Madrid quan l'exèrcit nacional els assetjava. Eren una patata calenta  i un perill que no li van trobar millor sortida que afussellar-los pel camí. Més de cinc-mil, diuen. A Carrillo, encara fa poc en alguna aparició pública, no li faltava el grup de falangistes que encara l'increpaven per aquests fets. Ell sempre ho ha negat amb una vehemència que no sé si volia dir que acceptava el fard tan si era fals o vertader. No se n'ha tret l'aigua clara. 

 Des que sóc nen que n'he sentit parlar i el veig als mitjans de comunicació. Famosa és la seva tornada clandestina de l'exili amb peluquí.  Protagonista destacat de la transició espanyola,  va saber reconduir el comunisme espanyol cap a la democràcia, amb algunes concesions que haurien semblat impossibles. Dirigent del PCE, diputat, víctima de la partitocràcia. Ha estat sempre allí, per desesperació d'aquells que fa temps que el volen veure mort, sobretot els nous nostàlgics que no volien oblidar allò de Paracuellos.

 D'ell n'he llegit dos documents prou il·lustratius. Un és l'entrevista que li va fer a l'exili la periodista italiana Oriana Fallaci, recollida en el llibre Entrevistas con la Historia. Per cert, probablement és el darrer entrevistat que quedava viu, inclosa l'Oriana Fallaci. Dels vint-i-escaig entrevistats, protagonistes de la història contemporània dels anys seixanta i setanta, ell i el biste de Recife Helder Camara, són els dos únics que impressionaven per la seva lucidesa, un cop llegides les entrevistes més de trenta anys després que es realitzessin, i per tant amb la perspectiva històrica. Aquí vaig començar a trencar el prejudici. Santiago Carrillo, ja advocava per l'eurocomunisme i el comunisme democràtic, en un temps en què la Unió Soviètica mantenia les seves postures totalitàries i semblava que encara podia menjar-se el món. La seva anàlisi de futur s'ha mostrat molt encertada o com a mínim ben orientada, comparada amb d'altres personatges inclosos en el llibre que ara fan quasi riure, benevolament. 

 Més tard em vaig llegir la seva autobiografia. Molt sucosa, plena d'anècdotes del període de l'exili i les facècies del comunisme internacional, tot i que hauria pogut ser escrita amb una mica més de qualitat i en alguns fragments es notava un intent auto-justificador que potser reflecteix una consciència no tan tranquil·la com semblava. Abans de l'estiu encara el vam poder veure en una recepció amb el Rei, junt amb el que es pot considerar el seu antagònic, Manuel Fraga Iribarne. Ell amb una crossa, el Fraga ja en cadira de rodes. Tots dos ja han marxat d'aquest món. Un creia que no n'hi havia cap altre, l'altre pensava que sí. Què s'explicarien si un dels dos estigués equivocat, i es retrobessin  de nou nets de prejudicis? Hi ha qui encara creu sincerament que Carrillo deu estar rostint-se en algun foc etern. En fi.

 A La Vanguardia digital han publicat la Contra que li van fer l'any 1999. Fa algunes afirmacions que mostren una duresa de sentiments notable, per exemple el repudi del seu pare que va trair la República. Crec que una de les claus per entendre els de la seva generació, és que ve d'una època en que la militància en un partit, i especialment en el partit comunista, subordinava totalment l'individu, de manera que els militants consideraven natural donar la vida, i a fe que la posaven, per la causa i pel partit. Aquesta mentalitat avui ens sembla incomprensible. No és que fossin inhumans, simplement l'ideal col·lectiu passava per sobre de tota altra consideració. Cal entendre l'exageració d'aquesta actitud com l'origen d'algunes barbaritats del segle XX. Afortunadament, tothom reconeix que Santiago Carrillo va saber superar aquesta forma de concebre l'ideal i va tenir, quan va convenir, una veritable alçària de mires que només tenen els grans personatges, i que va contribuir no poc a la transició democràtica. Va saber entendre's amb el Rei i amb Tarancón i va fer un paper imponderable.

 La mort li ha arribat com un sospir,  mentre dormia sota les darreres calors d'aquest estiu que s'escola sense remei. 

Miquel Batllori

 Ahir, ben sàviament, vaig idecidir quedar-me a casa i mirar al canal 33, no podia ser en cap altre, el documental L'agudesa d'un savi, sobre el pare Miquel Batllori, jesuïta i historiador. Ja coneixia el personatge, Josep Pla li va dedicar un dels seus homenots,  un home que durant molts anys que feia una feina solitària i fins un cert punt només coneguda en els cercles especialitzats, però que al final de la seva vida (va morir el 2003, als 93 anys d'edat) finalment es va reconèixer la seva extraordinària tasca i es va difondre la seva obra. Va ser un estudiós extraordinari de diversos períodes de la història europea des de la perspectiva catalana. O millor, la projecció catalana en la cultura Europea durant més de vuit segles. Va donar llum definitiva a personatges com Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Baltasar Gracián, el cardenal Vidal i Barraquer, la família Borja. A partir d'aquests protagonistes dels seus temps, va donar les claus per entendre i interpretar-los, a ells i al període en que visqueren. Fou un pioner tenaç que es va amarar d'una saviesa i erudició aclaparadora. Veure'l disgredir, ja nonagenari, en la pantalla, deixa bocabadat per la seva loquacitat i lucidesa. I transmet  a més una humilitat gens fictícia, gens impostada. Al final, ell mateix es reconeix com un humil historiador que no dona massa importància a la seva obra i encara recordo que una de les seves darreres declaracions va ser que si una cosa li sabia greu, és no haver estat més generós. La seva obra , més de mil escrits i volums, va ser compilada per iniciativa i insistència d'Eliseu Climent, l'activista cultural valencià. Dos dies desprès d'acabar aquesta tasca, com si tingués consciència que ja havia posat el colofó a la seva vida, el pare Batllori ens va deixar. I cada vegada que un savi ens abandona, ens sentim vertiginosament sols.

 El documental combinava entrevistes i intervencions dels arxius de TV3 del pare Batllori, veus en off que citaven escrits seus, entrevistes i declaracions d'entesos i col·laboradors seus i pinzellades sobre les seves troballes i aportacions historiogràfiques. Tot plegat crea un mosaic molt encertat, lluny de la simple biografia, que mostra l'home i l'obra, quan de fet són una mateixa cosa. A mi em va aixecar una admiració reverencial, una vida que es consagra a un propòsit, recorre el camí fins el final i deixa un llegat que quedarà per sempre.

 D'aquest llegat, el que n'he pogut extreure és la immensa riquesa que amaga la història del nostre país. No tenim necessitat de reivindicar-nos, francament, i podem quedar-nos ben tranquils davant les veus que volen creure's i fer-se creure que som fruit d'una mena de quimera històrica. I en segon lloc, com fa empal·lidir una figura d'aquesta magnitud, la mediocritat que entravessa la nostra societat. Emmirallar-s'hi, ben humilment, no pot fer res més que estimular-nos i empènyer-nos a donar el millor de nosaltres mateixos.

 El documental acaba amb una imatge zenital de la tomba, una petita làpida al terra amb les dates de naixement, entrada a la Companyia de Jesús i la mort, que es troba al cementiri dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. La pedra ja està coberta de líquen. Què en queda de tota aquesta saviesa? L'obra, l'exemple, i n'estic segur que la persona, no sé com, que ha mort per donar fruit.

P.D: Sempre he trobat tonta la afirmació aquesta que la gent viu mentre se'ls recorda o l'obra perdura, però certament, des d'aquesta perspectiva aquest home ha aconseguit el més semblant a l'eternitat.