Bestioles de Madagascar I: Lèmurs

 Madagascar és coneguda per la seva diversitat biològica, fruit de la seva història geològica que l'ha portat a un aïllament de la restat de biosistemes del món, però que ha estat prou permeable per a que en diferents èpoques, des de fa 80 milions d'anys, penetressin estirps animals i vegetals i evolucionessin en condicions particulars respecte al continent Africà o a l'Àsia. Fruit d'aquesta afortunada conjunció, hi ha tota una munió de bestioles de tots els grups, i de plantes també, que només es troben aquí. Endemismes, se'n diu. I quan algú, com jo, té l'oportunitat de capbussar-s'hi ni que sigui puntualment, produeix una exaltació difícil de descriure. Cada petita criatura és una meravella, i no estic parlant només dels lèmurs, els personatges més coneguts de Madagascar, sinó d'orquídees, insectes, papallones, aranyes, rèptils i amfibis. La natura ha trigat milions d'anys, com una pacient artesana, a crear tot això. I espervera la rapidesa amb que l'home ho ha degradat. Un sospir, en l'escala geològica. A aquest ritme, en un instant hauria de ser un desert. Però abans he pogut percaçar els animals que aquí us presentaré en diverses entrades. Comencem pels més coneguts, els lèmurs.

Les putes d'Antananarivo

 Antananarivo és una ciutat plantada entre un cúmul de pujols, que fan que moure-s'hi sigui com una muntanya russa. Els taxis semblen tots trets dels anys seixanta o setanta. Tenen matrícula francesa, abunden per exemple els 2CV, que a casa són buscades relíquies. Segona mà, sens dubte, portats de l'antiga metròpoli per donar-los una segona vida. Estan tots destartaladíssims, l'interior sembla desballestat i nu. Només conserva l'encoixinat dels seients, que el client almenys pugui seure confortablement. La resta, té tendència a reduir-se a la mínima expressió, a rovellar-se. Per obrir una finestreta una taxista m'ha atansat, de la guantera del cotxe, el mànec que he hagut d'encertar en la rodeta despullada. I aquests cotxes ronyosos que havien estat grocs i ara són d'un blanc malaltís, espeteguen i sofreixen salvant els pendents monstruosos d'aquesta ciutat encimbellada en una desena de pujols.

Una de les activitats que faig aquí és explorar el món de la prostitució. Es tracta d'una població vulnerable al VIH, per això les entrevisto. Allò que crida l'atenció, d'entrada, és que els límits entre el que és prostitució i no són confosos. Moltes joves, un terç, declaren haver donat favors sexuals alguna vegada a compte d'un bé material, un regal, diners. En el terme mig es troben les veritables prostitutes, que  s'hi reconeixen obertament. Les de classe mitja que frequenten els bars, les de classe baixa que s'espavilen en els barris més pobres. I les de classe alta, que no s'identifiquen com a tals i el que busquen són clients amb cert poder econòmic, o turistes, estrangers blancs amb els qui disfressar una relació amorosa que el que vol és sortir del forat de la precarietat. Algú que estigui disposat a enganyar-se a ell mateix. No, no volen que les diguin professinals del sexe, i les trobem en els nightclubs, les boîtes. Si, sorprèn l'endemicitat del fenòmen, la seva extensió. M'expliquen que cada vegada n'hi ha de més joves que l'exerceixen, de menors. Madagascar és un dels pocs països en què el PIB recula, ha passat una recent crisi política. La pobresa empeny a les noies, a les dones, a utilitzar el darrer recurs que tenen, vendre el cos. En el cas dels menors, i nens, arriba el cas que les mateixes famílies els impulsen a posar-s'hi, oferir-s'hi. Una font més d'ingresos, potser l'única. I també n'hi ha que s'hi han posat de grans. Han enviudat, o han perdut el treball i tenien nens per mantenir. Dones amb prop de quaranta anys.  Pot semblar miserable, però només és misèria. Què faríem nosaltres en el seu lloc? De què no seríem capaços?

La migració dels ocells

L'estiu sembla que s'hagi volgut acabar abruptament, com si es suicidés després d'una agonia xafogosa que ens ha aocmpanyat, quasi ininterrompudament, des del mes de Juny. I amb aquesta agonia, ha començat aquest fascinant fenòmen que és la migració de les aus. Es fa difícil d'explicar aquest fenòmen que sovint no té molta lògica un esforç herculi per uns éssers sovint petitíssims. Hi ha una au que viatge d'oceà Àrtic a Antàrtic cada any, dues vegades. Més lluny impossible com no volgués tornar al lloc d'origen d'una tacada. Així doncs, aquests darrers dies he pogut veure els següents fenòmens: un grup d'abellerols, Merops apiaster (per mi l'ocell més bonic observable al nostre país), que tornen a l'Àfrica on es retrobaran amb els seus cosins de gènere (unes vuit o nou espècies que no emigren, ja em direu perquè l'abellerol europeu ho fa i elles no). Volen a batzegades i emetent un cant que sembla que esclatin bombolletes. Després, les orenetes, cua-blanca i vulgar (Hirundo rustica i Delichon urbica), que s'agombolen als filats elèctrics esperant el tret de sortida. El Gustava Adolfo Becket, quan deia allò de las Oscuras golondrinas que no volverán, no anava mal dirigit. Només tornaran l'any que ve poc menys de la meitat. La resta periran en el trajecte d'anada, el de tornada o als quarters hivernals de l'Àfrica. Després he pogut observar un petit estol de falzies (Apus apus), que es semblaven deixar-se empènyer direcció sud per un amable elisi, pausadament a diferència de l'estridència xisclanera amb la que apareixen a casa nostra el mes d'Abril. Les falzies són de les primeres aus a fotre el camp, a mijtans agost ja van desapareixent pel que he suposat que aquest grup provenia de Nord enllà i estava de pas. Finalment, vaig contemplar ahir mateix un grup de nou àguiles marcenques, (Circaetus gallicus) buscant corrents ascendents per deixar-se caure cap al sud, ben enlairades. Només en aquestes ocasions es poden veure grups nombrosos d'aquestes elegants àguiles (se'n diu marcenca percisament perquè clàssicament reapareix el mes de març).

Ara, el rei de la migració més conspicua és el cucut (Cucurus canorus). El molt puta, que utilitza la reproducció parasitària, arriba des de l'Àfrica, s'aparella, posa un ou en un niu d'ocell desconegut, el qual a voltes depassa el volum dels seus falsos progenitors, i tot seguit fot el camp cap a l'Àfrica desinteressant-se de la seva malifeta. Bon viatge a tots i gràcies per la visita.

Òscar Cadiach o el triomf de la preseverància

 Si, si, jo era un adolescent quan vaig anar a rebre la primera expedició catalana que va assolir el cim de l'Everest, i entre ells hi havia l'Òscar Cadiach que acaba de coronar el catorzè vuit-mil del planeta sense oxígen. Havia tornat uns dies abans, probablement perquè va coincidir amb el naixement de la seva primera filla que va batejar com a Lho-La, no per "Manela", sinó pel nom del coll on s'instal·la no sé quin camp per arribar al cim de l'Everest per la ruta que van utilizar l'expedició (crec que la Nord), i ell, junt amb el malaurat Toni Sors i Carles Vallès. Així vam poder parlar amb l'Òscar que també estava esperant, i desprès encara tinc gravat el tacte de les mans del Lluís Pérez Gil, aspra, rugosa i enèrgica, i també incomodo la incomoditat de l'Enric Lucas, potser l'escalador de més alt nivell d'aquella troupe.

 Pel que he anat percebent més tard no hi havia una total sintonia en aquell equip format per una barreja de les velles glòries de l'alpinisme català (Bellvís, Pons, Anglada), les noves fornades amb una mentalitat diferent (el Lucas), i la generació frontissa que podríem posar el Cadiach pel mig. No ho sabrem del cert mai, cadascú ha anat fent carrera o el que ha pogut a la seva manera. Pel que jo sé, el Josep Lluís Belvís de cónsol honorari al Nepal, l'Enric Lucas va fer l'enlluernadora ascensió a la cara sud de l'Annapurna amb el recentment desaparegut Nil Bohigas, i sé que se li en refot la publicitat, portant sempre una vida discreta. Del Lluís Pérez Gil he sabut de rebot per un amic comú que era una peça de mal conviure, amb una obsessió maníaca per pujar les muntanyes. El Conrad Blanch sé que corre o corria per ESADE i el món de l'Empresa. El Toni Sors, un fuster de Mataró, es va matar en el Lhotse ja fa força anys. L'Anglada i el Pons, autèntics tòtems i pioners de l'alpinisme català, ens delecten encara amb les seves xerrades i ens meravellen amb el seu esperit emprenedor i precoç. El Carles Vallès el vaig veure en una xerrada on elocubrava amb el somni de fer els 14 vuit-mils. Tot d'històries darrera la història que no acabarem de conèixer del tot. 

Finalment ha estat l'Òscar qui ho ha aconseguit, demostrant una persistència tossuda no només empesa per aquesta dada mítica, sinó també solcada per vies i cims menys coneguts però d'alta dificultat tècnica. No ha buscat la dada per la dada, com els absurds perseguidors de rècords. Ha anat fent, sobrepossant-se al prejudici que certes edats són prohibitives per segons què. En aquest sentit també és un pioner.  Tot plegat assenyala un arc de temps que marca tot un canvi d'època i mentalitat. Les primeres expedicions catalanes a l'Everest eren com viatges a Mart o una cosa semblant, ara qui tingui prou calers se les pot pagar en les expedicions comercials, les comunicacions ho han fet tot més pròxim i immediat i també afectat per aquesta idea de qui la fa més grossa amb marques que en aquells temps ens semblarien de ciència-ficció, com la recent proesa de Kylian Jornet. Ara mateix acabo de llegir que una expeidició japonesa al K2, la segona en fer cim, va utilitzar 1500 portejadors...

 En fi, tot això només per expressar la meva felicitació a l'Òscar, un personatge que ni que sigui de lluny ha habitat des de ben jove el meu imaginari i que he viscut amb emoció quan l'he sentit per la ràdio parlant des de dalt del cim del Broad Peak, el seu catorzè vuit-mil.

Pot tenir límits el lucre?

 No fa massa vaig llegir un articulista que deixava anar, així amb la boca petita com si estigués pronunciant un anatema, que potser caldria posar límits als sous dels futbolistes. Ho deia a rel dels casos d'evasió d'impostos de figures del futbol que tots coneixem molt bé. A mi em suscita una altra reflexió que crec que és recurrent en aquest blog. Ara mateix, per exemple, estem assistint al lamentable espectacle que caldria qualificar d'infantil si no fos per les dimensions econòmiques i l'atenció desmesurada que atrau, d'un altre jugador anomenat Neymar, en què juga a la puta i la ramoneta fent-se l'interessant de si marxarà o no del Barça cap al PSG, mitjançant el pagament d'una clàusula de més de 200 milions d'euros i no sé quines compensacions més a ell mateix i el seu pare-representant. Quan ens movem en aquestes xifres que cada anys són més ascendents, hom es pregunta quina diferència hi poden trobar aquesta gent de cobrar 200 o 220 milions d'euros.

 Aquí rau un mecanisme subjacent, una idea que com un dogma ha quedat arrelada en el subconscient de la nostra societat. No hi ha límits pel lucre. És més, no n'hi pot haver. És el motor, o això ens diuen, de la nostra economia i el que ha de fer el sistema és que aquest impuls salvatge treballi en benefici de tots, o com a mínim no faci malvestats. La famosa bombolla immobiliària s'ha descrit, de fet, com una falla d'aquest sistema d'autoregulació. No parlaré aquí sobre què és això de la regulació perquè també té tela, sinó a la qüestió de fons que apuntava. Acceptar sense més  ni més que l'ambició sense límits és quelcom inherent, acceptable i fins i tot desitjable també comporta una concepció de l'home. De fet, es denota un mecanisme quasi automàtic que defensa aquesta concepció en nom de la llibertat. El neoliberalisme s'omple la boca que el sistema es basa en la protecció de la llibertat individual com a bé absolut. Jo penso exactament el contrari. Crec que la llibertat és quelcom molt més profund que no pas deixar fluir, en la direcció que al sistema l'interessa i facilita, les pròpies inclinacions que responen a impulsos instintius, en aquest cas l'ambició sense mesura. Així es dona la situació grotesca que si parlem de posar límits a l'enriquiment, al sou, als preus que pugui tenir un pis o un bé qualsevol, s'argueix com un atac al dret fonamental de la llibertat (i aquest argument en fan bandera precisament els més beneficiats per aquesta economia depredadora, siguin fons d'inversió, especuladors, etc.) 

 La llibertat rau i de retop la dignitat humana, seguint la intuïció Kantiana, en que l'home és capaç d'actuar de forma lliure i responsable, lliure i racional. No hi ha una jerarquia entre aquests dos fonaments. S'és veritablement lliure quan s'és capaç de pensar per un mateix, de forma autònoma i aliè a concepcions sobrevingudes, i s'és responsable precisament quan s'actua des d'aquesta llibertat. En aquest sentit, la lluita per la llibertat pot ben bé durar tota una vida fins que som capaços d'actuar segons aquesta mena de llum interior. Entre els cristians, hom creu que la llibertat autèntica ve donada per Déu i que l'home sol no la pot aconseguir. D'això se'n diu Gràcia, però és un altre tema.

Un futbolista de nivell tocat per aquesta gràcia, potser seria capaç de dir que no, que amb uns 100.000 euros a l'any ja en tindria prou i que els 200 milions d'euros restants se'ls podrien confitar, que no és just cobrar tant en un món amb tanta misèria. Trastocaria d'un graciós cop el fonament del sistema especulatiu i potser l'arruinaria. Seria el gérmen d'una autèntica revolució basada en un acte responsable i lliure. Com que això no sembla que hagi de passar, continuo pensant que aquests futbolistes i anàlegs no han abandonat mai la càndida idea de llibertat pròpia dels nens. 

L'Avenc de Tavertet

 La casa de l'Avenc de Tavertet és una preciosa masia del segle XV-XVI si no vaig errat, massissa i estantissa amb uns finestrals d'ambició artística i que parlen d'uns antics propiertaris amb força fortuna. El casalot presideix la part central de la cinglera que uneix Tavertet i Rupit. Jo la recordo encara abandonada, com una solemne i silenciosa presència que parlava de temps passats, però perfectament encastada en el paisatge sublim d'aquest enclavament, integrada com  només ho poden ser aquestes antigues construccions afaiçonades al llarg dels segles, com si haguessin estat éssers vivents buscant una perfecta simbiosi amb el paisatge.  L'orientació mateixa de la construcció no l'hauria pogut encertar millor cap arquitecte modern.  Hi havia passat quan semblava condemnada a derruir-se parsimoniosament i el camí encara era un sender de terra. Després va començar la rehabilitació per part d'una parella vinguts d'Anglaterra. El que deurien ser els antics estables es van reconstruir i convertir en petites casones per a estadants molt acollidores, seguint l'estil de la casa gran. Una casa de turisme rural encara ben integrada en el paisatge. Després es va construir un enorme parking sota terra, totalment invisible des de l'exterior que evitava que rècules de cotxes haguessin de posar-se pels camins i evitant l'impacte visual. L'interior, la primera vegada que el vaig veure, em va semblar desmesurat però em va semblar també una intervenció encertada. Finalment ha vingut una piscina coberta i un nou edifici annexe, més modern, d'apartaments que ha trencat definitivament l'harmonia del conjunt. I un canvi d'estil en l'esperit de l'establiment. El conjunt, al meu entendre, s'ha menjat la magnificiència de l'antiga casa pairal i el seu entorn. L'establiment sembla que ha derivat d'una idea romàntica, un somni, d'uns agosarats i admirables emprenedors, cap a un hotel tipus spa, cada vegada més selecte i allunyat de la història i l'entorn que esdevé una mena d'afegitó més, com un complement.  Fa un parell d'anys fins i tot s'oferien gin tònics als passants, una idea inversemblant fa unes dècades en un camí de pastors i caminaires. Això sí, tot mantingut amb energies renovables. Probablement, sense aquesta orientació més de negoci i traint en certa manera les arrels i l'esperit del lloc, no seria viable tot el tinglado (ja ho comentàvem, fa temps, quan només havien construit la piscina i el pàrking que ens semblava desmesurat). És, potser, l'esperit dels temps als que ens hem d'acostumar. 

Tintin al Tibet

 Si em preguntessin per una obra mestra del còmic no dubtaria en esmentar Tintín al Tibet, de Hergé, l'incomparable autor belga. Amb aquest àlbum passa com amb les grans obres d'art, sempre que un hi torna el troba nou, fresc i amb aspectes que li havien passat desapercebuts. Hi ha sempre novetat com si irradiessin immarcesciblement. Fa un temps vaig veure un documental sobre la vida de Hergé que em va donar la clau per interpretar l'obra. Hergé era un cul de plom, encara que sembli sorprenent. Amb prou feiens havia viatjat fora de la seva estimada Bèlgica (i això que no és difícil sortir de les fronteres d'aquest país, ni que sigui despistadament). Això encara és més sorprenent si ens adonem que en els seus àlbums, sobretot a partir de El Lotus blau, no hi ha cap detall que no hagi sortit d'una anàlisi i una acurada documentació posats al servei de la història i que els dona aquest aire de coherència i solidesa interna, junt amb un control virtuós del ritme de la història, l'ús d'elipsis i totes les formes literàries que us pogueu imaginar i una constel·lació de personatges únics, perfilats i molt originals, que interactúen entre ells potenciant-se i creant aquest sorprenent cant coral que és cada àlbum i tota l'obra en conjunt.

A Tintin al Tíbet trobo que s'hi conjunten tots aquests elements d'una forma especialment sublim, però sobretot el que la realça per sobre de qualsevol altra àlbum és el subtext de l'obra sobre un text, una trama, d'aparença senzilla. Hergé passava per aquella època un temps de contradiccions. De caràcter tímid, fins i tot submís, s'havia casat amb una dona que no estimava, controladora, induït per un antic director espiritual. És aleshores que trenca amb aquest fard i comença una relació amb una dona molt més jove que treballava al seu estudi, traint els seus principis, afuant els seus escrúpols. A Tintin al Tíbet hi ha de fons una recerca de la puresa, del la bondat primigènia, quasi desesperada i contra tots els elements en contra com si l'autor temés que de fet, aquesta puresa no existeix per molt que l'enyorem, per molt que la busquem. A l'àlbum predomina el blanc, la neu, símbol de puresa, i el motor que mou al protagonista és la fidelitat al principi de l'amistat, dels valors que l'empenyen contra tota evidència que sigui possible concretar el seu projecte que en el fons és demostrar que val la pena lluitar per aquests valors, en aquest cas l'amistat, fins el límit encara que tot digui que és impossible. Tot en el seu entorn prova de dissuadir-lo però finalment és la seva persistència el que fa el contrari. Tothom amb qui es creua acaba vinclant-se a aquest desig de puresa i es transforma. La bondat, el blanc, la puresa, venç. El comparsa Haddock és un curiós contrapunt. Contra tota aparença acaba actuant sempre genuïnament, i aquells que en aparença ens semblen monstruosos, com l'abominable monstre de les neus, només són víctimes del prejudici. El fons dels homes, de tots els homes, és doncs bo, per tant jo també tinc una oportunitat de redimir-me. Aquest, penso, és el missatge que buscava expressar Hergé en aquesta obra universal.