Una mirada eterna

Cada cop que contemplo el Pantocrátor de Sant Climent de Taüll em sento hipnotitzat. Diuen els entesos que aquesta mirada hieràtica, de jutge sever que sembla que et vulgui penetrar, és una influència directa de les escultures del Baix Imperi Romà, l'època de Constantí i tal, en que les mirades es van fer més severes, inquietants, pròpies d'una era decadent. Potser sí. El que sí sabem (o millor, no sabem) és que ens és desconegut l'autor d'aquesta magnífica obra. Probablement l'importava ben poc deixar escrit el seu nom. O era una mica esperpèntic  per l'època(encara que aquesta paraulota no existia en l'època), anar signant les seves obres. Si, l'autor, el geni creador d'aquesta mirada (i de la resta de les pintures), és volgudament anònim. Bé, ni tan sols es va plantejar que pogués ser altrament. Els estudiosos es refereixen al mestre de la Vall de tal o qual quan determinen per l'estil que unes obres pertanyen a un mateix autor. Però en canvi la impressionant mirada que va dibuixar ens ha arribat fins avui i encara ens penetra des d'un racó del MNAC. Aleshores, quin sentit té saber qui era, si ha sabut trascendir-se? Això d'associar el nom de l'autor amb la seva obra va ser una invenció del Renaixement, després la cosa es va desmadrar. El que queda clar és que l'autor no es posava per davant de l'obra, n'era un servidor com si fos un simple transmissor. Després els egos han anat creixent, però sempre acompanyaven a un talent extraordinari que ho feia perdonar. Ara la cosa ha arribat a un absurd paroxisme en que s'identifica l'obra per l'autor com si això fos una patent inalterable. Es crea una mena de perversió en què pel sol fet que es digui que és un "Dalí", un "Miró" o un "Kandinsky", ja ens pugui semblar excels. Cauen ara bé les anècdotes de l'orinal penjat a la Tate Gallery o el suposat quadre que va pintar una mona i signà Dalí. En el món literari encara és més aberrant. El nom dels autors, com marques comercials, es mengen sovint el títol de l'obra. O fins i tot es busca un insigne nom per escriure els pròlegs com si fos un esquer. És cert que hi pot haver una certa garantia segons qui l'hagi escrit, però sembla que no comprem títols, sinó autors. Un efecte  és que deixem de mirar o llegir les coses amb el nostre propi prisma, el nostre criteri i des del jo que ens permeti apreciar per ella mateixa una obra. Afortunadament, el temps ho posa tot a lloc. Dubto que apreciéssim encara la mirada de Taüll si no fos una obra universal, un arquetipus que serà valorat mentre encara hi hagi humans  sensibles habitant aquesta terra. Només em preocupa que actualment, entre tanta palla, les veces d'or quedin definitivament enterrades per sempre, esperant que un buscador les recuperi i les tregui a la llum com de segur ha passat amb moltes obres perdudes i, ara sí, oblidades per sempre. No es podrà mai reconèixer mai el que varen fer els bojos de la Mancomunitat, entre ells el Puig i Cadafalch, que van posar en valor tot el romànic i les obres que encara havien perviscut i que havien caigut en un oblit despectiu. Sense ells potser s'haguessin, ara ens sembla un escàndol imperdonable, perdut per sempre els dos ulls hipnòtics de Taüll. 

Tintin al Tibet o la recerca de la bondat

Si hagués d’escollir el millor còmic que s’hagi escrit i dibuixat, aquest seria Tintin al Tibet. Una obra mestra de l’art gràfic. Totes les obres de Hergé, a partir del Lotus blau, són obres mestres però Tintin al Tibet, al meu entendre, les supera totes en profunditat. Reconec que hi ha un aspecte subjectiu en aquesta valoració i parlo del tema central, el subtext, de l’àlbum que és la recerca quasi desesperada de la bondat. Hergé es trobava en un període vital particular quan el va elaborar. Es va separar de la dona de tota la vida, una mena de matrimoni de conveniència suggerit per un pietós abat que va tenir una forta influència en el jove Hergé, per aparellar-se amb una jove i bonica ajudant del seu estudi (que avui dia encara guarda amb gelosia els sucosos drets d’autor de Hergé).  Hergé, educat en un catolicisme quasi purità, sentia haver-se traït a ell mateix, haver-se embrutat, possiblement rossegat pels escrúpols, i es va preguntar si realment era una persona bona, si la bondat era possible. Potser no en va ser conscient de posar-se aquesta qüestió directament, però va projectar aquesta recerca en el seu fill predilecte, Tintín.  En l’obra Tintín es llença contra tot càlcul racional i fins i tot sentit comú a fer allò que creu que ha de fer i és bo, buscar el seu amic Chang i enfrontar-se si cal a tot:  consells, evidències, muntanyes, allaus i monstres. És l’obstinació de qui sap que no pot trair allò que el fa qui és, l’honestedat amb ell mateix posat fins al límit de posar en joc la pròpia vida. Aquesta actitud arriba a un cert punt d’arrauxament, però també té la capacitat de canviar les actituds dels personatges amb els quals es creua i fins i tot la visió que nosaltres en puguem tenir (el Yeti, prejutjat com un terrible monstre, acaba mostrant-se com posseïdor d’una bondat innata que desafia als humans). En aquest sentit, la constel·lació de personatges és prodigiosa i la posada en escena sublim. Cal recordar que Hergé era un cul de plom. Quasi no va sortir de la seva petita Bèlgica en tota la seva vida però en canvi va ser capaç de recrear móns distants, rics i diversos, personatges perfectament perfilats i trames  travades. Demostra que viatjar de veritat no precisa necessàriament translocar-se enlloc (i que la majoria que creuen viatjar, de fet no fan res més que transportar-se anodinament). No és anecdòtic que el color predominant de l’obra sigui el blanc, senyal de la puresa que tant necessita Hergé.  Al final, Hergé es fa una pregunta cabdal (una recerca quasi espiritual diria jo) i és el que fa aquesta obra un clàssic a l’alçada de qualsevol de les obres mestres de la literatura universal: és possible la bondat? L’home pot ser bo? És possible sortir del propi jo i posar l’altre en el centre de les meves intencions més benèvoles, desinteressadament, fins el punt de posar en joc la pròpia vida? O simplement en el quefer i els gestos quotidians, en la rutina diària que rarament ens exigirà la heroïcitat, però que alhora difícilment pot donar-se si no hi ha aquesta actitud arrelada en l’ànima dels dies que ens toca viure. Perquè, com va dir ara no recordo quin autor, allò que ens fa realment humans no és la intel·ligència, ni el llenguatge, ni  res de res, sinó la capacitat de ser bons, la Bondat.

P.S: En aquest món poblat d’egos, mediocritats, vileses, baixeses, o maldat directament trobo especialment important aquesta reflexió.

El capitalisme és l'absurd

La paraula capitalisme no està lliure d’una certa ambigüitat. Tècnicament parlant potser millor parlar del capitalisme neoliberal o neoliberalisme a seques. El neoliberalisme deixat a la seva bola té una inèrcia sense fre a posar preu a absolutament tot. I tot em refereixo fins i tot a coses que encara no existeixen (mercats de futurs, en diuen d’això?), com hipotètiques collites de cafè, cacau, soja o petroli que encara dormita en els entranyes de la terra. I també paisatges, boscos, reserves naturals, bèsties i bestioles i, encara no ho sabem del tot, l’aire que respirem, l’aigua que bevem o veiem escórrer-se per un riu de muntanya, els nostres propis desitjos i debilitats, la malaltia i la mort.  Així, el neoliberalisme té la capacitat, i així l’exerceix, d’especular absolutament amb tot amb l’únic afany de reduir-ho a una xifra de diners més o menys volàtils, dígits que formen part d’un nou corpus de creences que només existeixen en els espuris xips d’ordinadors i computadores. Però als quals tots, per activa o per passiva, obeïm cegament. Així, si jo contemplo un rar arbre que creixi en el cor de la selva Amazònica, és molt probable que d’alguna manera ja s’hagi quantificat en forma de transacció de futur (què en traurem de tallar-lo i vendre’l? O encara més subtilment, quina compensació representa d’emissions de carboni emesos per un vol de Calgary a Montreal?). L’arbre no canviarà la seva essència, ni accidents, tornant a les categories aristotèliques, però per a la nostra percepció que és el que finalment preval, haurà sofert pràcticament una crisi ontològica. Ja no és ell, és una altra cosa buidada d’essència i, el que és més greu de sentit. Vaig escriure en altres posts referint-me a dos àmbits concrets on aquest pervers procés és més evident, la llar i l’art. Però en podria esmentar molts més: el turisme, les catàstrofes naturals, el canvi climàtic. El mateix ocorre amb les nostres vides i sospito que el desassossec inconscient que ens devora a no pas pocs té el seu origen en aquesta percepció d’haver-nos convertit en ens volàtils subjectes a un incert ball de xifres, a qui un monstre sense parpelles però implacable ha devorat amb la seva mirada i buidat d’essència i sobretot de sentit. I el més malèvol de tot plegat és que el sistema ens fa a tots còmplices d’aquesta voràgine des del mateix moment que obrim un compte corrent a un banc.  A un personatge que vaig conèixer fa temps i que ha esmerçat tota la seva vida treballant entre la gent més desafavorida de la terra en un racó del Brasil, quan li vaig preguntar què podíem fer per arreglar el món va respondre amb dues frases que a mi em van semblar aleshores una “boutade” del seixanta-vuit: el capitalisme és l’enemic, i el millor que podeu fer és suïcidar-vos. Això darrer, de forma cada vegada menys subtil, ja ho estem fent.

El conflicte dels taxistes com a signe

No analitzaré el conflicte dels taxistes que va obturar, literalment, Barcelona fa un grapat de dies. No conec amb profunditat els motius tot i que les meves simpaties anaven per ells. Però no pas per una qüestió corporativa. No he estat ni seré, suposo, mai taxista. I tampoc sóc prou naïf per no creure que del seu costat també hi ha coporativismes, petits egoïsmes i incongruències que no tinc temps de furgar. Aquesta vaga de taxistes contra al intromissió d'altres models de transport en cotxe, és en la meva opinió, un simple símptoma que si es resol, no enterra ni de lluny el debat de fons en el que sí hauríem d'entrar. La qüestió és quin model de desenvolupament econòmic perseguim o necessitem? Un basat en el consum cada vegada més accelerat del que sigui, inclosos viatges amb taxi, al preu de crear unes formes de treball cada vegada més desquiciades però que de fet se'n diuen competitives? Amb aquesta idea d'abaratir costos i alhora augmentar el consum es deriva directament cap una bogeria col·lectiva i un absurd difícil de pair. És el mateix que ocorre amb les empreses de comerç per internet, i al seu capdavant Amazon. No s'entén el marge de beneficis que puguin tenir sense collar els distribuïdors i la base de la seva piràmide laboral fins l'extrem, de manera que no es pot sostenir si no es trenca l'esquena treballant. Al darrera de tot hi rau la lògica especulativa d'esprémer les empreses per obtenir dividends per repartir entre els seus accionistes i tota la lògica especulativa que se'n deriva.  La ja habitual imatge de joves pedalejant amb una farragosa motxilla groga a l'esquena és una altra trista icona de tot això. De ben segur que no tenim una altra alternativa que aquest alegre suïcidi col·lectiu? És possible imaginar una societat on es pugui viure amb parsimònia, austeritat i, fins i tot, contemplativa?

El Congo com a premonició de futur

Acabo de llegir el llibre de David Van Reybrouck, Congo, une histoire. Va  tenir molt d'èxit quan es va publicar el 2014. És fruit d'un vast treball de documentació i, sobretot i és el que li dona un aire vívid i literari, d'entrevistes personals i visites al país. A més de tenir una coneixement directe com a fill d'un colon belga. El llibre es llegeix molt bé, atrapa, és literari, tràgic i còmic a la vegada com el mateix Congo (encara que a l'autor a voltes li trobo un aire condescendent i cau en algun tòpic que es podria estalviar, i la part final s'obscureix una mica).

 En resum, a més de les meves visites al Congo i tot el que he llegit, se m'ha acudit que el Congo és una mena d'immens, col·lossal teatre on es representa una barreja de tragicomèdia, esperpent i mascarada amb no pocs histrions. Però com tot el bon teatre, és un reflex d'una realitat que ens ateny directament. I el que a mi em diu el Congo és que sembla una mena de premonició del despropòsit que pot arribar a ser el món. David Van Reybrouck fa algunes afirmacions molt lúcides, per exemple quan afirma que en certs aspectes el Congo està a l'avant-lettre. Si, és cert. Hi trobem junts tots els conflictes possibles que pot mostrar la humanitat quan no hi ha cap tampó eficaç per aturi les nostres baixes tendències. Vaja, com si el llibre El Senyor de les Mosques, de William Golding, s'hagués traspossat ta nivell continental enlloc d'una petita illa oblidada. Fa dècades temíem que un holocaust nuclear seria el destí final de la humanitat. Encara que a nivell pràctic encara ho pugui ser (no sé quantes vegades es podria reduir la terra a un paisatge marcià amb l'actual nombre de caps nuclears existents), ara sembla que l'holocaust vindrà pessic a pessic amb el canvi climàtic. El que ensenya el Congo és que no hi haurà un gest de solidaritat universal que ens salvi a tots. Quan tot arribi a ser insostenible la tendència serà el campi-qui-pugui, justificar i si pot ser perpetuar la misèria creixent dels altres mentre una reduïda minoria creï unes illes de benestar que cada vegada serà més obscè protegides física, social i econòmicament del mar de misèria que les envoltin. No és ja aquest discurs el que fomenten alguns polítics respecte a la immigració? Al Congo s'ha establert un sistema Gatopardià, en que tot es pretén canviar per a que tot continuï igual: una casta extremadament rica que ferà el que sigui per surar  sobre el perpetu naufragi del país.   Esperàvem una fi del món explosiva i sideral i serà una agònica baixada a un insuls infern.

Hi ha alguna cosa podrida en el meu regne

Vaig conèixer a la República Democràtica del Congo una realitat que la sabia d'oïdes però que em va esclatar als ulls de forma obscena. Comentava en un altra entrada, encara que parlava d'altres coses, de la cosificació de la dona. Al Nord-Est del país, i especialment a la regió dels Kivus, la violació és quelcom tràgicament rutinari. I no només en són culpables els perpetradors, molts uniformats de les diferents faccions incloent el mateix exèrcit congolès, sinó la mateixa població masculina que hi estén un llenç de silenci i les mateixes víctimes no s'atreveixen a explicar-ho a les seves parelles per por al repudi. I recórrer a una justícia corrupta i ineficient fa més aviat riure, si el que no es vol és plorar. Si, la violació ha esdevingut una arma de guerra, no és només una acció puntual de depravats sexuals. Forma part d'una mena d'espantosa rutina que té per objectiu atemorir i desestructurar les societats que vol tenir subjectes a un règim de terror. És més eficaç que les bales. És un terror sempre present que deixa ferides més duradores perquè no mata immediatament, simplement corromp els cossos i les ànimes durant tota una vida. La maldat en estat pur. I repeteixo, el més terrible és la seva banalització. I això ha portat com  qui baixa una dantesca pendent a fer acceptable la instrumentalització de la dona a tot tipus d'abusos. Si se la pot violar impunement (quasi la meitat de la dones han sobert algun tipus de violència sexual als Kivus, i en no pocs casos de forma grupal i amb pràctiques netament sàdiques),  quins drets poden reclamar? Sona a broma pledejar per la igualtat de gènere si ni tan sols es pot garantir la seva seguretat més bàsica.

 Aquest exemple em ve al cap quan contemplem una inquietant deriva de certs discursos que fa només uns mesos ens semblarien intolerables. Els comentaris obertament racistes i xenòfobs, la manca de sensibilitat del primer ministre italià fa esfereir. Es podria estar o no d'acord amb la seva política, però sembla que per a que sigui acceptable hagi de considerar els immigrants com éssers humans d'una altra categoria. El llenguatge el traeix, en el fons sap que el que fa i diu és inhumà, per tant ha de deshumanitzar si vol mantenir-se coherent. El mateix mecanisme opera en el senyor Trump de qui no cal fer cap comentari. Engabiar nens després de separar-los dels seus pares només pot provenir d'una menta amb una indiferència emocional que fregui amb la psicopatia. 

Tot això m'ha vingut al cap pel tema de la malauradament famosa Manada a qui acaben de concedir la llibertat provisional sota fiança. El problema de veritat és que entrem en el precipici de banalitzar com vaig descriure literalment, que cinc desecrebrats abusin per tots els orificis possibles d'una noia de divuit anys mig èbria.  La resolució des d'un punt de vista de la llei pot ser impecable, però demostra que hi ha apriorismes dels quals en el seu dia van emanar aquestes lleis que no es poden escriure ni reglamentar enlloc i si la llei finalment s'hi torna en contra entrem en una pendent perversa. No, no tot el que és legal ni és lícit ni tan sols just. Encara haurem de tornar a recuperar el tan maltractat concepte de Llei Natural. No és que la justícia sigui cega, és que s'ha arrencat els ulls i els ha llençat a la foguera de la banalitat.

Sexe, cooperació i...Rock & Roll?

 Aquest article el vaig escriure fa un parell de mesos, i no me'l van voler publicar. Ara que sóc a Goma, em comenten descaradament com els soldats de la ONU plantats aquí, amb una eficàcia limitada respecte als increïbles mitjans que tenen, practiquen l'abús sexual, incloent menors, amb tota normalitat. Una pràctica banalitzada i segurament més complexa d'eradicar. Al cap i a la fi, et diran que no tenen altra mitjà per guanyar-se la vida, però hi caben reflexions d'aquest tipus?...planto aquí aquest article, doncs, una mica sulfurat per tot plegat i provaré d'escriure més serenament ben aviat.

   "Un noi encara jovenet estava a punt de viatjar per primera vegada a treballar una llarga temporada a un país Africà. La infermera del Servei d’Atenció al Viatger li va deixar caure que en portés de casa, que són de qualitat garantida, i els guardés a la nevera  on  es conserven millor en climes calorosos. Li va aclarir que parlava de preservatius. Abans un company de feina li va etzibar  que experimentés amb els condons de pell de zebra. Es va sentir vexat per aquell capsigrany de bromes de mal gust. Li haurien fet aquests comentaris si hagués anat a passar un cap de setmana a la Garrotxa? Com a una metgessa, que a la tornada d’una estada com a cooperant, els companys masculins de la feina li van preguntar per les mítiques mides del membre viril dels homes de raça negra. Li preguntarien mai si havia pres la mesura d’un olotí? El noi, però, no sabia que el vel de la innocència era a punt d’esquinçar-se-li.

    Tornat definitivament després de pocs anys explicava com un xicot també expatriat amb qui compartia casa, hi portava de tant en tant una bella noia local, i s’esquitllaven a l’habitació paret per paret amb la seva. Li va preguntar, un dia que se la va trobar esperant al menjador quina edat tenia. Setze anys. Encara ara es demana perquè no s’escandalitzava. “És normal, es justificava el col·lega. Tothom ho fa. I si me’n vaig amb una altra elles faran el mateix, és la cultura local. Fins i tot el director del centre, un prestigiós investigador, ho comentava amb una condescendència que es confonia amb l’aprovació”. Mentre prenia una beguda en un bar de la capital, de tant en tant una noia se li asseia al costat, li fregava el colze i esperava silenciosa el que era obvi. A canvi potser simplement d’una Coca-Cola. “Les convidava o fins i tot donava diners per a que em deixessin en pau o allunyar la temptació”. A una discoteca, observava com un eixam d’homes blancs entre la quarantena i la cinquantena, sotjaven noies esculturals, com qui vol reanimar una joventut moribunda. “Em despertaven una barreja de tendresa i patetisme. No volia saber on treballaven tots aquells”. Però encara li va passar un cas més vidriós, quan se li va oferir una noia embarassada. Li va preguntar perquè ho feia. Aprofitava el seu estat perquè hi havia blancs que els agradava tenir relacions amb dones embarassades. “I el fill que tens dins, el seu pare? Un blanc que se li va trencar el condó, i va desaparèixer. Li vaig donar un abrigall, uns diners, me’n vaig acomiadar i em vaig quedar consirós. Era de matinada”.

    Aquestes històries, verídiques, van començar amb una banalització preludi d’una relliscosa espiral. I suggereixen una inquietant pregunta, perquè molts europeus o occidentals, fan a l’Àfrica sub-Sahariana coses que no s’atrevirien a casa nostra i tendim a normalitzar-ho? El cas de Intermón-Oxfam a Haití, una orgia amb prostitutes menors, és extrem, repugnant, grotesc i reprovable, però hi ha un continuum fins arribar a aquest punt que alguns justifiquen pel mite de l’Àfrica negra, salvatge i voluptuosa, d’altres que només es tracta d’alliberar-se del, ja tronat, sentiment de culpabilitat judeocristià i aprofitar les noves normes. I encara hi ha els que no s’atreviran a explicar ni justificar res. Però en boca d’un Africà, o millor d’una Africana, lliure dels prejudicis que imposa la necessitat i conscient dels seus drets, potser respondria com el mercader de Venècia, és que si no em tallen no sagno com vosaltres?

    Els que s’autojustifiquen proven d’explicar que també hi ha el factor cultural, la permissivitat i tot això. Certament, el context importa. L’antropòloga Kirsten Stoebenau, en una recent revisió analitza el concepte de sexe transaccional estès a l’Àfrica Sub-Sahariana, que agafa un ampli ventall en el que en un extrem es troba la prostitució com l’entenem clàssicament (l’intercanvi de sexe per diners o bens materials de forma immediata i pactada), fins una sèrie d’interessos més subtils en què l’interès material queda emmascarat, no és pactat ni és immediat. Hi hauria el sexe per cobrir les necessitats més bàsiques de pura supervivència, per assolir béns que estan fora del seu abast (un telèfon mòbil, unes sabates, un sopar), per millorar el status social (a Madagascar en certes zones les famílies promouen que les seves filles busquin relacionar-se amb estrangers que els tripliquen l’edat) o on es barreja l’intercanvi material com una expressió d’amor on l’home sempre és el proveïdor (molts expatriats poden explicar històries d’enamoraments). De fons, però, romanen els mateixos paradigmes que de cultural poc tenen: pobresa, vulnerabilitat, desigualtat de gènere. Una fina línia en la que transiten tant l’home com la noia els separa de la franca prostitució. I per algunes és una simple transició. Afegim un, generalment, home blanc, sol, amb gran poder adquisitiu i sota un elevat estrés laboral i cultural, en un entorn on a més es normalitza o fins i tot banalitza segons què, i ves a saber amb quina història personal al darrera. Tot i així, cal preguntar-se si no serà que tretes les convencions socials occidentals, condicionants materials, barreres socials i legals i prejudicis, en el fons no deixen d’operar els mateixos mecanismes a casa nostra i simplement es posen en evidència com si aquí sofríssim una regressió material catastròfica, i explicaria la flagrant dicotomia d’aquest comportament.

     Però aquests esquemes em trontollen quan, per exemple, en un grup focal amb noies del carrer de Kinshasa d’entre 12 i 18 anys que vivien bàsicament de la prostitució vaig gosar preguntar si tenien clients blancs. Amb una astorant espontaneïtat van respondre que sí. I d’on eren? Libanesos, propietaris de comerços. I Europeus? Van afirmar que també. O quan s’ha arxivat l’afer dels cascos blaus francesos que a canvi de galetes aconseguien favors sexuals a la República Centreafricana, o pel que mai sabrem dels cascos blaus de Cambotja, Nepal o ves a saber d’on llençats com pops al garatge del Sudan del Sud i als quals les dones locals temen més que els propis conflictes del país. O quan tot recentment salta una investigació que homes (sempre homes) en posició de poder obtenien favors sexuals de dones i nenes de Síria a canvi de productes o serveis necessaris per a la supervivència fornits per les Nacions Unides.

    Una curiosa rèplica del Me too ha començat, en treure a la llum els expedients i expulsions que han fet la Creu Roja o Metges Sense Fronteres. Tenint ben en compte que seria molt injust generalitzar i res pot reemplaçar per desgràcia molta de la feina que les ONG fan malgrat les seves limitacions, la taca ja hi és.  La discussió oscil·la entre si cal exigir un capteniment quasi religiós o acceptar les relacions afectives lliures, respectuoses i entre iguals amb tots els matisos culturals que vulgueu i de les que molts coneixem casos que han derivat en felices parelles mixtes. Vaja, el que els benpensants diuen que és correcte a qualsevol latitud. Sense transigir amb la qüestió dels menors d’edat, és clar.

            El tema provoca un desagradable regust, un malestar pregon com qui se n'adona que hi ha alguna cosa que no rutlla en tota la lògica del sector anomenat "humanitari" i encara no acabem d'identificar.  Pot fer mal emmirallar-s’hi. Un personatge d’un conte de Sommersett Maugham, ho expressava amb aquesta subtil pregunta (aplicable a persones i institucions): quina és la diferència entre un home bo que fa coses dolentes i un home dolent que fa coses bones? Jo encara hi estic pensant"