Preparem-nos per la guerra

 El llibre Quanta, quanta guerra...de Mercè Rodoreda es pot incloure dins les seves obres amb un estil poètic i oníric de la seva etapa final, com la inacabada La mort i la primavera,  que no sé com s'ho fa la nostra gran escriptora que aconsegueix uns mons coherents i reals sense que sàpigues exactament què t'està explicant. M'ha vingut al cap quan els nostres dirigents a nivell Europeu han tret de la caixa dels espantalls això que cal tenir preparat a casa un kit de supervivència per si venen mal dades. Una idea extemporània però molt eficaç per inocular una por imperceptible però que impregna  les nostres ànimes i  la societat com una boira grisa i humida. No acabo d'entendre el propòsit d'aquesta idea que també sembla onírica. A Quanta, quanta guerra...no hi ha ni un sol paràgraf belicós, ni tan sols una referència directa a cap conflicte armat. Jo ho interpreto com una mena de somni que navega sobre aquesta realitat subjacent, i aquesta idea és la que sento quan es diuen coses molt més barroeres, amb menys estil i sobretot mancades d'imaginació com això que hem de tenir a mà un kit de supervivència pel que pugui passar. 

 És cert, no en sabem res de la guerra. Només cauríem dolorosament del nostre món de pantalles, consum de cançons gemegoses i prefabricades el dia que arribessin joves dins de taüts de zinc, com relatava Svetlana Alekseivitch a Els nois del zinc , la intrahistòria de l'ocupació de l'Afghanistan per part de la Unió Soviètica. Com deia Gila del seu pare, que afirmava que es pot riure de tot fins el dia que va esclatar la Guerra Civil. 

Perquè d'una guerra parlem d'això. De morts. De mares a qui arrenquen els fills, d'innocents que estaven en el lloc inoportú en el moment inadequat. Cossos inerts que ja no parlaran mai més (Qué solos se quedan los muertos...es planyia Quevedo), el silenci camí de l'oblit de l'oblit i on tota causa es desfà en el més sòrdid absurd. El dulce et decorum est pro patri moris és una llatinada simplement sinistra. 

 De debò que a part de la idea que acceptem amb lleugeresa d'incentivar la producció d'armes i llençar boutades com aquestes no se'ls acut res més? Reconec que ho tenen difícil, però penso que es podrien fer o dir coses molt més edificants, esperançadores, que no afrontar la ineluctible fatalitat que porta dins seu l'afirmació que si vols la pau prepara't per la guerra. Si fem cas de la història sabem on acaben aquestes curses encara que avui dia poden tenir un desenllaç molt més destructiu.  Algun d'aquests genis suggeria que en el kit calia posar un joc de cartes. I perquè no els assajos de Montaigné? O la Divina Comèdia? El Quixot també dona molt per aprendre a construir una societat més civilitzada mentres estiguéssim dins del búnker.

Fa unes setmanes aquest senyor que es fa dir vicepresident del Estats Units va permetre's de donar lliçons de valors amb una actitud xulesca que només traspuava una grotesca ignorància sobre el que parlava. Però els de la comissió Europea li estan donant la raó però no en els termes que aquest tipus parlava, que ignora santament. Perquè no ens falta un rerefons de cultura, pensadors, escriptors, pintors que ens poden inspirar, recordar-nos que el nostres esperit pot volar més enllà d'aquesta vulgaritat i establir respostes personals, llaurar actituds esperançades i sobretot imaginar ponts d'entesa que facin absurd qualsevol recurs a les armes. 

Però temo que per tots costats estem governats (aquí, més enllà dels Urals i de l'Atlàntic) per una barreja de tecnòcrates amb una pàtina de cendra feta de cinisme i ignorància incapaços de proposar res de semblant.

A voltes temo que no haguem creuat el famós dintell de Dante...abandoneu tota esperança.

Primavera

  Durant la setmana acostumo a llevar-me ben d'hora. Vaig a la piscina a les 6:30 del matí. I és entre aquest lapse fins que en surto cap allà a les 7:15 h. que m'agrada explorar en el cel el pas de les estacions. Com es clou la foscor cada vegada més aviat en el segon trencant de l'any, però sobretot com s'alça la llum, discretament, així que avança el nou any. A partir de febrer intueixo a el besllum del nou dia quan em llevo. La negror a Llevant esdevé un blau fosc i metàl·lic, fins que l'Aurora es deixa veure clarament, i estén cada vegada més enllà els seus dits rosats, com diria Homer. I segons el joc de núvols pinta el cel de tons cada vegada més càlids. Fins que un dia, el sol mateix apaivaga definitivament la foscor, els borrons esclaten i podem dir que la primavera, per fi, ens ha encalçat de nou.

 Hi ha d'altres senyalts que no se m'escapen. El més estrident és el cant solitari a primera hora de la merla que refila al final de la nit i coincideix amb el blau metàl·lic de finals de febrer. Més cap al tard, quan surto de la piscina, s'afegeix el refilat, em sembla més aviat un xiuxiueig, del gafarró. Se'ls pot veure enfilats al capdamunt dels arbres. I per sota alguna mallerenga carbonera també refila, com si volgués perforar l'aire.

Em resulta confortant contemplar la indiferència amb que es repeteix, ens regalen tots aquests anuncis de la propera primavera, aliens al tragí a vegades tètric, sovint patètic, del nostre moment històric. 

Tot sobre T.

 No cal que expliqui a qui em refereixo per T.  Ha envaït fins els nostre racons més íntims, com un espectre omnipresent. No havia ocorregut mai. Recordo haver llegit no sé on que dels presidents dels Estats Units de finals del segle XIX, la majoria de votants ni tan sols l'havien vist, ni molt menys escoltat la seva veu. Em sembla que reflexionava aquest mateix escrit sobre el fet que Abraham Lincoln (no ho sé ben bé si era ell), tenia una veu aflautada que l'haguera invalidat directament en els temps actuals d'oratòria estrepitosa, xarxes socials i invasió mediàtica. Però per contra eren uns notables escriptors. Elaboraven i transmetien les seves a través de la premsa escrita, l'únic mitjà per comunicar-se amb els electors, sense que mai en tinguessin una imtage directa.

Del persontatge T. (i no dic el  nom complert per exorcitzar una mica l'espectre), m'agradaria fer algunes reflexions i, fins i tot, m'atreveixo a predir què passarà en un personatge que temo que és menys imprevisible del que es pensa.

En primer lloc, quan el moment històric ens confronta amb un tipus semblant, tots i tothom quedem perfilats segons ens posicionem davant els seus estirabots. Evidentment, això és particularment vàlid per tots aquells que dansen en allò que se'n diu l'escena internacional amb lligams més o menys trascendents amb els Estats Units. O els que es veuen interpel·lats des d'un punt de vista ideològic. Posaré tres exemples.

No em trauré mai del cap la imatge, el gest, de Benjamin Netanyahu després de reunir-se amb en T. i que aquest anunciés una ocurrència que faria enrojolar els Monthy Python si no fos una grotesca obscenitat (allò d'ocupar Gaza i convertir-la en una resort), quan balbucejava que la idea era una prometedora  perspectiva que calia avaluar. Tot això portant en les espatlles 46000 morts, més de la meitat perillosíssims nens i les seves mares. No faré cap comentari, perquè no tinc paraules per definir-ho, del famós vídeo sobre com veu el futur d'aquesta castigada regió.

Un altre exemple. Produeix molta, molta angúnia el servilisme dels polítics republicans que li fan costat. Aplaudien, en la seva compareixença al congrés, totes les boutades que va vomitar que no superarien cap mínim debat racional. O l'exercici xulesc i mancat d'arguments (precisament perquè en el fons no tenen cap argument) dels seus corifeus que se les heuen amb la resta de països. Posa els pèls de punta que el vicepresident parli en termes de xèrifs i suposats valors que desconeix (quan amb prou feines deu saber enumerar els països Europeus) davant una atònita audiència. Responen a la definició més tràgica (de nou) i patètica del pallasso. Més proper al de la novel·la "It" de Stephen King que a Charlie Rivel.

I més properament, també decep profundament quan alguns comentaristes polítics situats en allò que en diem a la dreta no poden amagar un somriure de satisfacció que el senyor T. hagi fet trontollar en pocs dies aquesta amalgama indefinida que s'anomena cultura woke. Posant en aquest terme tot adversari polític i sense fer esment de la magnitud grotesca del personatge amb el qual s'alineen. El veuen com una excusa per posar el dit a l'ull als seus adversaris ideològics oblidant sorollosament l'absurditat del personatge i la magnitud monstruosa del que diu i diu que vol fer.

Per un altre costat, també m'ha sorprès el poder de subversió de l'ordre establert, com si fos un rei absolut, del senyor T. Jo tenia la noció que el sistema constitucional dels Estats Units havia estat bastit per evitar precisament l'aparició de tirans, l'acumulació de poder que atropellés els mateixos valors fundacionals d'aquest país. Era una reacció inspiradora en aquella època contra el jou de la monarquia anglesa. A mi m'ha fet recordar un personatge de la saga La Fundació, de l'escriptor de ciència ficció Isaac Asimov, anomenat el Mul. Una anomalia que ningú podia preveure i que va destarotar els plans secrets per fer emergir un antic imperi de les seves cendres i restablir l'ordre i l'estabilitat a la Galàxia. Recorda, no pas vagament, temps passats de la primera meitat del segle XX a Europa que encara ens semblen difícils de comprendre com es van poder generar.

Per fer la meva predicció no m'inventaré res. Recorro als precedents històrics que tan indignament ignoren aquests tristos i aviat tràgics personatges que tenen en comú la insensibilitat pel dolor aliè i una tirada pel lletgisme. El senyor T. no és el primer narcís de la història. Potser sí el que acumuli més poder. Però al cap i a la fi temo que serà el mateix guió però en un escenari diferent. ja tenim símpotmes que totes les seves arrauxades ordres i iniciatives estan topant amb una realitat obtusa i resilient. Només tindrà un parell de camins. Insistirà en aquest camí sense els resutats que espera i acabarà per inventar falsos èxits i/o justificar el seu fracàs sobre les espatlles d'algú altre, o bé acabarà perdent totalment el sentit de la realitat (allò de que si la realitat no m'agrada, a la merda amb ella) i prengui decisions d'acord amb aquests lògica (allò de cremar Roma mentre toco la lira). També hi ha la possibilitat que les forces vives i una mica lúcides el facin fora de l'escena si la deriva esdevé encara més monstruosa. No m'ho sembla encara.

Ens queda només seure, esperar i recollir el trencadís que deixin els mals que tot això acabi generant, com qui aguaita el pas d'una tempesta anunciada de la que no en sabem les dimensions. Només que més d'hora que tard acabarà passant a la història, i no pas com un capítol gloriós. 

Parthenope

 Continuo amb les meves pseudo-crítiques cinematogràfiques. Ara toca el torn de Parthenope, dirigida per Paolo Sorrentino. I em dona peu, de forma molt adequada, de comparar el que és realment una gran obra cinematogràfica d'un mateix autor amb un producte tirant no a mediocre, perquè realment s'ho val, sinó a pretensiós. Cau en la trampa de voler replicar els mateixos recursos que li van donar tant bon resultat en la seva meravellosa pel·lícula anterior, La Gran Bellesa, i aquí es queda francament curt. No perquè la pel·lícula no sigui absorvent i realment recomanable, sinó perquè es veu la tramoia, la mà de  l'autor, que ha caigut en el pecat capital de deixar-se dominar per un èxit anterior com si cerqués una rèplica del que li va funcionar.

Recordo que Gabriel García Màrquez, després del seu fulgurant èxit en publicar Cien años de Soledad que va fer trontollar el panorama literari de finals dels anys seixanta, sabia que els lectors esperaven una continuació igual d'enlluernadora que aquesta fantàstic (en molts aspectes) llibre. Enlloc d'això, es va donar per satisfet del que havia escrit en aquella febril escriptura que va durar 8 mesos de màgica inspiració, i la seva següent obra literària es va diferenciar netament d'aquesta primera, sense caure en el pecat de l'emulació. Va crear una cosa nova, amb personalitat per ella mateixa, en la novel·la El amor en los tiempos del cólera. De fet, ell mateix va reconèixer que si hagués d'escollir un dels seus llibres seria aquest mateix. En això rau l'art de l'originalitat, en ser sempre nou i buscar nous camins. Sé per pròpia experiència com n'és de difícil i potser és el que caracteritza de veritat un gran creador. Al revés li va ocórrer a un escriptor anomenat Frank McCourt que escriure les memòries de la seva mare, Irlandesa de principis de segle, un llibre que va merèixer un justificat èxit i del que es va arribar a fer una bona pel·lícula (Las cenizas de Angela). Però va replicar la mateixa fórmula posteriorement i la maionesa ja no va lligar. Va ser dominat pels elements que li van funcionar tan bé, com un nen que repeteix les criaturades que sap que fan captar l'atenció dels adults perdent tota espontaneïtat creativa. Posant l'obra en funció d'una altra cosa que no és la història o el personatge que es desempallega del seu autor. 

Paolo Sorrentino ha caigut en aquest pecat. Per entendre'ns, penso que una pel·lícula tots els aspectes han de lligar per fer una maionesa amb la textura i gust precís, que no és mai una suma algebraica de guió, fotografia, interpretació, etc. etc. De fet, no se sap ben bé com arriba a lligar tot, forma part del misteri però té a veure amb un exercici de sinceritat i integritat de l'autor que aquí no s'ha aconseguit.   A Parthenope temo que el director es va embaladir  en la recerca de les imatges i escenes amb un aire preciosista i molt reconeixible en les seves anteriors obres, relligant fragments i escenes que no se sap ben bé cap on volen portar. En aquest sentit és un deu, una festa sensorial amb un erotisme subjugant, hipnòtic. Sobretot la protagonista (Celleste dalla Porta) que exhala una sensualitat que devora l'espectador. Però es queda aquí i fins i tot cau en certa imatgeria un punt grotesca en algun moment. Perquè personalment em pregunto de què anava realment la pel·lícula i què pensaven els personatges. No ho sé encara, ni tan sols la Partenope em sembla igual d'enigmàtica, però no pas perquè sembli que amagui cap enigma, sinó que no hi ha gaire res tot i la pretensió de voler-ho mostrar. En aquest sentit, la maionesa queda tallada i tot cau en un meravellós artifici estètic que tot i així val la pena d'anar a veure. El contrast amb La Gran Bellesa és ben palès. Allí sí que el personatge encarnat per Toni Servillo se'ns mostra en tota la seva complexitat i sofisticació i casa, marida, lliga amb la meravellosa fotografia, les imatges i música subjugant que fa que la volguem mirar una i altra vegada. En canvi, Celleste dalla Porta,  es queda a mig o a un quart de camí tot i la seva espectacular presència en la pantalla. 

De nou, em disculpo davant els veritables cinèfils per atrevir-me a trepitjar el seu camp. En tot cas a mi em serveix com a exercici autodidacta.

Conclave, la pel·lícula

 No m'atreveixo a parlar massa del que no sé. I a mesura que passa el temps prenc massa consciència que no sé gaire de gairebé res. Per tant, el risc és que quedi voluntàriament mut. Però com que aquest blog és possiblement el menys llegit de tot l'espai internàutic, perdo la vergonya i per exemple m'atreveixo a fer crítiques literàries, i cinèfiles. Com és el cas aquí. 

 Tinc per costum anar els dijous a la nit a veure alguna pel·lícula. Perquè és més barat i el cinema sol estar quasi buit. Darrerament he anat a veure dues pel·lícules que m'agradaria comentar. La primera és Cónclave dirigida per Edward Berger, que es veu que té números per fer fira en la propera gala dels Òscars. La segona Partenope, de Paolo Sorrentino, que comentaré en la propera entrada, i finalment una obra mestra del cinema que ha estat ressuscitada a la mateixa alçada, Nosferatu. D'entrada, vull manifestar la meva admiració per la perícia dels directors, guionistes, actors, etc. per fer aquests fantàstics constructes artístics. Per tant, la meva valoració parteix des d'aquesta humilíssima i ignorada posició,  i només despotrico obertament quan sento que m'han pres, o pitjor, m'han volgut prendre el pèl com em va ocórrer amb l'execrable Gladiator II. 

En el cas de Conclave em va decidir anar-la a veure l'actuació de Ralph Fiennes, un dels actors que més admiro, i, a voltes deploro. M'explicaré. Ha fet papers memorables amb una presència a la pantalla carismàtica, en la línia dels grans actors. Però alhora s'ha vengut en paperots irrisoris, ridículs, que destrueixen tota l'aura que hagi pogut adquirir. Tots el recordem quan va representar el director del camp de concentració en La llista de Schlinder. Després l'hem vist fent d'heroi de pa sucat amb oli, déu olímpic atrotinat i altres bestieses. El mateix m'ha ocorregut amb d'altres actors com Liam Neessen. A Conclave, certament, ha recuperat la seva millor versió fins el punt que és ell, i només ell, qui salva la pel·lícula i la fa si més no notable. I no vaig més enllà en la meva lloança perquè coixeja en alguns trets que es podrien haver solucionat amb una mica més de perícia per part del guionista. D'entrada, el retrat que fa del col·legi cardenalici és més aviat xaró. Són uns personatges amb una elevada manca de dignitat que, potser amb excepcions, no crec que respongui a la realitat. Fa ja d'entrada poc creïble el filtreig amb la mesquinesa. Jo no dic que estigui prohibit de representar-los així. Tenim antecedents per mi més interessants sense que hagin de ser verosímils de les trifulgues al voltant d'un cònclave, com la deliciosa comèdia Habemus papam o la representació més sòbria i realista de Las Sandalias del Pescador, amb el gran Anthony Queen. El fet és que si els retratem així, han d'apuntalar bé la història i no és reeixit. És poc creïble que aquests alts dignataris es comportin amb tant d'infantilisme. En tot cas, si tenen una tirada per la perversió ha de ser en el marc d'unes personalitats més complexes que la pel·lícula no dibuixa de cap manera.  L'excepció és el cardenal Lawrence, interpretat per, aquest sí, per un creïble i turmentat Ralph Fiennes. Bravo, doncs. Si tots els cardenals hagueren estat així de ben perfilats hauria estat un obra realment coral. La meva altra crítica és argumental. En la mort del Papa, que desencadena tota la parafernàlia de la nova elecció, es deixen en l'aire alguns trets que ho farien tot més interessant amb l'aire de thriller que li pretenen donar. En algun moment es suggereix que el Papa finat és una home de gran intel·ligència, que com un gran jugador d'escacs s'avança sis o set moviments als seus contrincants. No queda clar si tot el que ocorre és un guió que ell mateix ha preparat abans de la seva mort i la resta són pobres comparses que segueixen els seus designis sense saber-ho. O només assabentant-se al final. Ho sembla, però no és prou explícit. Llàstima, si hagués seguit fins al fons aquesta línia hauria estat un argument meravellós. I finalment el gir de guió final és francament pretensiós. Avui dia no agafa desprevingut a ningú i queda com un mal truc de màgia que es pugui endevinar el joc. En tot cas, penso que aquest notable director que domina certament el seu ofici, cau en el mateix error que una lloada pel·lícula seva, Sense novetat en el front. Aquesta darrera fins i tot tècnicament i fotogràficament molt més sofisticada. Però ambdues traspuen una certa ignorància sobre la temàtica de la qual pretén parlar, que les fan poc verosímils, tot i pretendre-ho. I per tant donen aquest aire de tramoia que acaba per ser, simplement, una estona entretinguda. En resum, en tota gran obra artística l'autor o autors han de desaparèixer, i aquí no s'aconsegueix aquest miracle que fa realment la diferència entre una gran obra i quelcom de notable o passable. 

Brussel·les, Octubre del 1993

 Diria que la marquesina estava al costat de l'Església de Santa Caterina, possiblement l'església gòtica més desangelada que existeix, incrustada al mig de Brussel·les, un capvespre de tardor ferotge. Jo esperava l'autobús que em duria de tornada al campus universitari.  L'aigua d'una pluja fina i persitent n'esquitxava els vidres. La llum malaltissa d'uns fanals encenia els gotims que ballaven en l'aire. Havia esmerçat la tarda vagant per Brussel·les i finalment vaig entrar en l'església buida de gent i mobiliari, sense quasi cap escultura i només al fons, sobre un altar que reposava davant l'absidiola de vitralls grisos un plafó suspès per dos cables clamava inconnexes fragments de l'Evangeli amb lletres vermelles que circulaven horitzontalment. No hi havia ningú més allí dins. El mateix edifici, des de fora semblava gastada per la pluja, com si hagués estat feta de terrissa que l'aigua l'anava desfent, un monument que per si sol ja era aplatanat, talment el mediocre arquitecte li hagués fet por d'ensalçar-lo massa o amb la visió de fer-lo marcescible.

 Refugiat sota la marquesina m'acompanyava un home amb una gavardina gastada, calb, barba  mal afaitada, grisa igual que els cabells de les temples greixosos que s'estenien fins darrera el clatell. Bellugava els dits obsessivament els dits i els llavis com si recargolés una invisible cigarreta i volgués articular una inaudible lletania. Es balancejava lleument endavant i endarrera buscant un incert equilibri. Els ulls miranven perduts en la pluja , el terra humit, els carreus negres i enfonsats en la foscar que un cotxe de tant en tant atropellava. Va passar un autobús, es va aturar, però aquell home no va pujar i va continuar embolicant la inexistent cigarreta i així va continuar amb totes les baluernes que passaven cada 10 o 15 minuts. L'home ignorava la meva presència, enfonsat en una espiral de pensaments per mi misteriosos però dels que no es podia deslliurar. Vaig tenir el desig de rescatar-lo d'aquell forat on habitava, potser també d'explicar-me com havia arribat allí, sota la sòrdida marquesina en un capvespre fosc i humit de Brussel·les. Vaig experimentar allò que se'n diu la compassió però també la impotència de no poder atansar, ni acostar-se a una vida llençada als vorals. Fins que vaig decidir de pujar en un autobús (no m'abellia tornar a l'habitació solitària on vivia), i el vaig deixar allí, com un nàufrag.

Amb els anys he anat entenent, després d'albirar-los personalment, els abismes que ens poden dur a remugar sordes lletanies i embolicar invisibles cigarretes sota una marquesina fuetejada per la pluja, l'únic element que aquell dia ens donava refugi contra la intempèrie de tot tipus una  llunyana i salvatge tardor. I encara he agusat més l'innocent sentiment d'impotència que vaig sentir aleshores. Però no sé perquè aquesta escena m'ha retornat, precisament ara. Però ja no em pregunto què el va portar allí (com em va portar a mi a refugiar-me també en una sòrdida església), sinó què se n'ha fet. No està en aquest món, n'estic segur. Després de tant de temps no haurà sobreviscut gaires anys, encara que segurament no era tan vell com aparentava (la intempèrie envelleix veloçment) i no sé si va morir sol, acompanyat o si va trobar l'acollida que mai havia tingut. Amb el temps, entenc que comparteixo (compartim) més amb aquest clochard del que aleshores podia reconèixer.

Tot això em ve al cap, dia de la candelera, de la llum, que es resisteix d'apagar-se. 

La mort d'un ocell

 Volia titular aquesta entrada com la mort d'un ornitòleg. Però sonava massa ortopèdic, encara que és el que la motiva i, segons ho entenc, no deixa de tenir un sentit figurat. La setmana passada ens va deixar un insigne ornitòleg català que havia conegut, no molt properament (físicament només m'hi havia trobat un parell de vegades), però que m'ha produït una certa fressa interior. Es tracta de l'Abel Julien.  Tenia un blog sobre ornitologia que tot llegint-lo traspua la seva personalitat apassionada, didàctica (com tot apassionat, no pot empresonar allò que sap o vol saber en ell mateix i es delia per compartir-ho), a més d'uns coneixements enciclopèdics, voraços, sobre el món dels ocells. A mi també em fascinen els ocells, i em fascinen aquells a qui els fascina els ocells fins fer-ne el seu centre vital amb una curiositat inexhaurible. No he trobat aquest tipus d'obsediment en cap altra branca que no sigui artística tot i que el límit amb l'art també és discutible. Només cal veure les llàmines d'Audobon o tot un reguitzell d'ornitòlegs de l'època prèvia a la fotografia que només tenien el gravat i la fina capacitat d'observació per registrar els ocells en els seus quaderns. 

Breument, no hi ha un món tan profús de mastòlegs, herpetòlegs o ictiòlegs ni de lluny comparable amb els ornitòlegs on trobem associacions i fundacións escampades per tot el món i en que Catalunya ha estat sempre capdavantera. Hi ha una explicació lògica. Els ocells han aconseguit poblar tots els medis, excepte el submarí tot i que puntualment s'hi submergeixin, i els extrems polars. Els podem trobar a tot arreu, tant en zones urbanes, rurals, desèrtiques, humides i són fàcilment visibles de forma genèrica encara que algunes espècies concretes són molt difícils d'observar. Són accessibles a tothom. I a més a més tenen una varietat de formes, colors i adaptacions, i una capacitat de sorprendre'ns contínua, ja sigui per l'observació d'exemplars rars o extraordinaris en els llocs més impensats com per la seva bellesa que es pot apreciar fins en els que considerem els més vulgars. Tenen a més una càrrega simbòlica, a voltes mística, per la seva capacitat de volar (amb una bona colla d'excepcions), i solcar els cels, capaços d'atansar allò que l'home només pot fer de manera rústega i artificiosa. I una infinitat de formes que només pot produir exhaltació.

 Tinc entre els meus llibres de capçalera el Handbook of the Birds of the World, el compendi en llàmines i càpsules bàsiques d'informació de tots els ocells coneguts del món, incloses algunes espècies extintes publicat per l'editorial Lynx i editat precisament per un metge que va penjar la bata i el fonendoscopi per dedicar-se a perseguir ocells pel món (i on va participar l'Abel Julien). Quan em sento afeixugat l'obro i puc passar hores amb els meus ulls resseguint aquestes formes, colors, en variacions infinites que ningú hauria pogut concebre fora de la natura i les seves lleis de l'evolució (altrament cruels, la vida dels ocells sol ser una lluita aferrissada per sobreviure). Que curiosament tendeix a la bellesa i la diversitat atordidora que la fa massa increïble. I tot sabent que cada espècie o subespècie d'ocell amaga a més a més tot un món d'adaptacions i relacions amb el seu entorn. De forma natural, han estat considerats amb preferència animals sagrats, missatgers d'allò diví, o de la pau.  A una amiga que li vaig regalar aquest llibre ja la vaig avisar que resseguir les seves pàgines era una mena d'experiència franciscana. Després de remirar-lo, es desperta una ànsia per conèixer i protegir tot allò contra la ignorància i depredació humana. I s'entén l'existència d'aquesta nombrosa tribu de fascinats (tocats de l'ala, literalment) que són els ornitòlegs que es deleixen per copsar, ni que sigui fugaçment, una pinzellada voladora que es perd pel cel, per l'horitzó, sota l'aigua o enmig d'una bardissa, de la qual formava part l'Abel Julien. Precisament, aquesta tribu em fascina igual que els seus objectes de fascinació, perquè traspuen allò que ens fa essencialment humans, la capacitat d'embaladir-nos, la generositat per compartir-ho, l'amor que brolla espontani per les coses creades i que se'ns donen gratuïtament. 

 L'Abel va contactar amb un germà meu, a través meu, i de fet n'ha tingut una relació més estreta amb ell que no pas jo. Quan em va comunicar la seva mort, per telèfon, jo estava a la consulta mèdica amb la mirada perduda sobre l'àmbit d'un finestra que dona a un llòbreg rerapati interior. I en aquell moment es va posar un pit-roig, amb el seu tapís vermellós, i se'm va mostrar una mica insolent abans d'envolar-se de nou. No sé si va ser una casualitat o una picada d'ull d'un destí misteriós que els ocells ens arriben a inspirar.