La xocolata del lloro

 He seguit, era impossible escapar-se'n, el sorteig de Nadal d'enguany. No passa el temps ni la caspa. Els nens de Sant Ildefons amb la mateixa canterella, el mateix bombo, la televisió fa ferum a resclosit i tot. L'única novetat ha estat la participació d'una nena d'origen africà.
Al que anava. Catalunya s'ha gastat 452 milions d'euros en la loteria de Nadal. Això és més de la meitat del que el nostre govern reclama al central (759 milions), i una quantitat ínfima comparat amb el que va recaptar la Marató de TV3: poc més de set milions d'euros. Jo sé, perquè conec una mica el món de la recerca, que set milions escasssos d'euros són, ni més ni menys, que la xocolata del lloro. Un assaig clínic en fase III d'una nova vacuna pot costar perfectament el doble. Però allò més paradoxal és que atenent els diners retornats aquest any a Catalunya en forma de premis, any ben gasiu, per cert, hem entregat alegrement a l'administració central  quasi tots aquests diners, una mena d'impost encobert. Un feliç i consentit espoli.
 Considero la Marató de TV3 un programa encomiable. Set milions d'euros ben administrats poden donar molt de sí. A més dels altres beneficis intangibles de divulgació, sensibilització i el cofoisme que ens envaeix quan ens sentim una societat tant generosa. Però contrasta l'èxit de la loteria darrera de l'esquer d'un premi més que incert, altament improbable, amb la minsa generositat que desperta la Marató. En Tomàs Molina, va dir una vegada que era més probable que ens caigués un llamp al cap que no que ens toqués la grossa de Nadal. És estadística. Així doncs,perquè no ens gastem els diners en posar-nos un parallamps per barret? És , a totes llums, més eficient.
 Som irracionals, incoherents, incongruents, una mica idiotes i uns cofois garrepes.

 P.D: Volia afegir allò d'Algú ho havia de dir, però passo.

Ocells esteparis

 Fa molts anys, sense que l'arribés a entendre, sospito, vaig llegir el llibre El llop estepari, de Hermann Hesse. Resulta curiós com amb el temps dono voltes a les antigues lectures i sense que torni a obrir-ne les planes les redescobreixo. O simplement les descobreixo i m'adono que hi havia passat de puntetes.  Com en la vida mateixa. Bé, aquest inici no té massa a veure amb allò del que volia escriure. O potser sí. Simplement s'han encavallat els pensaments i una cosa ha portat a l'altra. Ahir vaig anar a una conferència a la facultat de Biologia de la UB. Parlava un professor de la universitat sobre un ocell ben curiós que habita les terres de ponent, les nostres mal anomenades estepes, el Sisó (Tetrax tetrax). És l'ocell estepari més significat del nostre país. Us aconsello que busqueu a la Viquipèdia "Ocells esteparis", l'entrada és de les millors que he llegit mai en aquesta web. Al que anava. La xerrada m'ha fascinat per diferents motius. Per un costat, endinsar-se en un àmbit que per qüestions professionals em sol ser aliè, m'eixampla l'horitzó. De cop i volta, el món deixa de ser menys gris. És més estimulant. I això ajuda a estimar-lo una mica més. Vivim en aquest món mentre l'estimem, va escriure el Rabindranath Tagore, tant popular abans i ara quasi oblidat. La xerrada era eminentment científica, em va embadalir com es pot desplegar l'interès i la intel·ligència humana per saber més i més sobre aquesta criatura, i deixar-se fascinar perquè sí. I en el fons, si desaparegués, en rebríem alguna conseqüència? Potser no. Però el món seria més pobre i trist. Una vegada vaig estar a una xerrada també biològica, en aquest cas era ictiològica. El ponent, un conegut biòleg marí, explicava que segons les cróniques romanes s'arribaven a pescar molls de fins dos kilos. Ara ens sembla un peixet de mida moderada, i més aviat petit. Què ha passat? Ha evolucionat cap a la discreció? Simplement, els molls no arriben a desenvolupar-se com antany per la sobreexplotació. I com que tampoc recordem com havien estat, tant ens és. Vaig llegir una vegada en una edició de principis del segle XX de La Vanguardia, que la guàrdia civil espantava a trets el llop marí, la foca monjo, avui pràcticament extingida, de les platges de Barcelona. Ens sembla una imatge inversemblant, i això és el més greu, que perdem la memòria de com havia estat el nostre encontorn, la riquesa i la bellesa que hem perdut. Una de les funcions dels espais naturals protegits és precisament recordar-nos-ho. Una vegada, fent immersió a pulmó lliure a la Costa Brava, vaig veure amb desolació que els primers tres o quatre metres de roca estaven salvatgement rasclumejats, i al fons hi havia alguna bossa de plàstic amb julioles a dins, mortes, que un pescador havia llençat. Era desolador. No estimem el nostre món. Som depredadors estúpids o estúpid depredadors. No sé què va primer.

 Bé, tornem al Sisó. És una au considerada vulnerable, però encara es reprodueix al Segrià, la Noguera i l'Urgell. No com el Pioc Salvatge, l'ocell més gran d'Europa, també estepari, que ja hem foragitat de les nostres terres. A més de descobrir aquesta au, també em va fascinar la passió del qui ens parlava, i m'ha assaltat l'enveja de veure algú que es dedica a una feina que l'obsedeix, i que potser no es pot veure un benefici directe, en el sentit modern del terme. Certament, la protecció d'aquests animals està associat a la protecció del medi natural, i de tots nosaltres. Afortunadamanent, això s'està entenent encara que no prou ràpidament.  Però a mi m'ha fet pensar que bé és possible dedicar-se a una cosa que apassioni de veritat, seguir les antigues vocacions que pel camí algú es va encarregar de frustrar. Quants de nosaltres no ens hem atrevit a descobrir la nostra passió amagada, dir en veu alta allò que ens agradaria fer? Ens han fet entendre que és perillós conjurar els somnis, perquè poden no acomplir-se. El dolor pot ser massa lacerant. Així doncs, aprofito aquesta atalaia, per donar pel cul a tots els castradors professionals amb que m'he creuat. Aixeco el meu dit anul·lar amb tota la fúria de la que en sóc capaç.

 Acabada aquesta proclama, només recordar que la nostra estepa és ben particular, perquè ni ella mateixa és natural. És el resultat de la intervenció humana durant milers d'anys, que va portar a la desaparció de l'alzinar primitiu, per l'ús humà i ramader, la substitució pel matoll que sobreviu en alguns llocs, després per l'explotació cerealística i finalment també el regadiu. La fauna actual prové en gran part de les estepes asiàtiques i s'hi ha instal·lat i ara ja es pot considerar autòctona. Això també ens dona un missatge. La natura segueix el seu curs, no hi ha cataclisme prou gran, i si ho és nosaltres serem els primers en desaparèixer, per aturar-la. Es reinventa i recrea, i dona repostes que continuen essent fascinants. Els amos de la creació, ves quin acudit...

Melancholia

  Només he vist dues pel·lícules de Lars Von Trier, les dues darreres, Antichrist i Melancholia. Melancholia està encara en cartellera, per si  després de llegir això teniu encara ganes de veure-la. Són pel·lícules exquisites, a nivell tècnic i fotogràfic, autèntiques filigranes i amb unes interpretacions impressionants. La sensació, el rastre que em van deixar totes dues va ser que m'estava parlant d'una realitat molt fonda, però que era incapaç d'explicar a ningú que no les haguera vist. Les imatges impactants que utilitzen deixen en un estat rumiatiu a l'espectador, que dura en el meu cas dies. I penso que una obra d'art ja ha de ser així, no es pot explicar millor que ella mateixa, sinó seria supèrflua. De totes maneres, m'atreviré a fer-ne una interpretació.

 Melancholia transcorre en els preludis del final de la terra pel xoc  inevitable d'un planeta errívol (significat redundant, per cert, perquè l'etimologia de planeta vol dir exactament això, errívol), que apareix en el sistema solar. A la terra,  se'ns presenta la celebració d'un casori. Tot transcorre amb normalitat, típic i tòpic, però la nit de noces, la festa, es torça i es destrueix la pàtina que cobria la realitat. L'actriu protagonista, magnífica Kristen Dust (Justine), no pot contenir la seva autèntica natura, depressiva, melancòlica, que rebenta l'expectativa d'una vida que hauria de ser feliç. L'espectador ingenu pot pensar que és una mena de suïcida emocional, però a mesura que el planeta Melancholia s'apropa, sembla trobar el seu equilibri. I aquí és on rau el missatge inquietant de la pel·lícula. La noia considerada una desequilibrada, una boja, en realitat és la més lúcida. Sempre ha sabut que la vida és un sense sentit vestit de rituals, creences i rols. I no es sorprèn, ni s'esvera davant la realitat cada vegada més aclaparadora que la confirma. No hi ha escatologia, final feliç per la història de la vida de la terra. No hi ha cap adveniment de ningú, de cap divinitat, no hi ha salvació, perquè no hi ha res a salvar. La melancolia potser és només l'estat d'enyor d'una realitat diferent que no existeix ni existirà mai, i només l'assumpció que aquesta no vindrà mai, la pot guarir. Al final només hi haurà l'extermini indiferent de la nostra terra per un univers al qual li som indiferent (això darrer és del Woody Allen). I és sobre aquest teló de fons ja dibuixat amb la seqüència inicial d'imatges, que se'ns mostren els personatges. Especialment el contrast de la germana de Justine, Claire, interpretada per Charlotte Gainsbourg per la que la vida té sentit, materialitzat pel seu fill, el seu marit però que acaba atropellada per la indiferència del planeta Melancholia.

 Com a fil musical, la pel·lícula utilitza l'obertura de Tristan i Isolda, de Richard Wagner, una música que si es pren massa seriosament convida a la bogeria, com pot abocar la bogeria assumir que no hi ha cap gran relat. Impressionant doncs, la combinació de fotografia i banda musical, per acabar de reblar-ho. També vull remarcar el secret de les interpretacions de tots els actors, especialment Charlotte Rampling. Poc se'ns explica de la biografia dels personatges, però no ens cal. La podríem imaginar perfectament només veient com actuen, com són, i això ens ve a dir que sempre és més important el que s'amaga que el que s'explicita, perquè el primer és el que condiciona la manera d'actuar i de fer i la que dona profunditat als personatges. M'agradaria saber què en pensa algú altre que també l'hagi vist.

P.D: Sospito que és un film que generarà opinions molt controvertides i diametrals. És una marca de qualitat. Però en el que de ben segur que tothom estarà d'acord és que és un saníssim cataplasma contra tant de film apocalíptic farcit d'efectes especials de factura americana, amb final ingènuament feliç. Demostra com aquest argument tant llaurat es pot girar totalment, amb elegància i uns efectes barats, senzills però molt efectius, i donar lloc a una pel·lícula embriagadora de veritat. Com he llegit en alguna altra crítica, aquest film ens acosta amb lucidesa com seria, realment, la fi del món si és que encara hi ha homes habitant-lo quan això succeeixi. I un altre apunt interessant que m'he adonat ara. Kristen Dust actua en alguna de les entregues de Spiderman, pura superficilitat i entreteniment. És un misteri com els actors de papers mediocres, es poden transformar d'aquesta manera, però és una agradable notícia. També sorprèn com alegrement poden fer el camí invers, en fi...

Habemus papam

 Habemus papam és l'aclamació del Cardenal camarlenc quan anuncia al món, urbi et orbi, a tot arreu i per tothom, que s'ha escollit un nou Papa. Aquest és el motiu i títol de la pel·lícula que comento, de Nani Moretti. Cal avisar que el director és ateu, per tant poques pedres se li poden llençar al seu terrat. Vull destacar-ne les elements que la fan tant atractiva, tot i aconsellar la glossa que li va dedicar Gregorio Morán a l'edició de dissabte passat de La Vanguardia.

 D'entrada, la pel·lícula pot resultar no ofensiva, però sí punxant per certs ambients catòlics. Desacralitzar la figura del Papa pot ferir alguna sensibilitat més fina del que es pugui entendre. La pel·lícula l'humanitza, però segons entenc, no és un film sobre el papat, ni tan sols sobre el catolicisme ni  sobre la religió en general, ni molt menys una crítica a aquestes realitats. Qui s'hi senti ofès, que s'ho faci mirar. No entén res. Utilitza el recurs de la situació ben singular de l'elecció papal, un suposat designi diví, per posar de manifest el drama que poden ser les eleccions personals, les frustracions que es deixen créixer pel camí, els camins que mai no recorrerem, que hem deixat de banda per avatars, per covardia disfressada. L'atordiment que pot produir adonar-se que no he seguit la meva veritable vocació, en  aquest cas el teatre, i hom es veu abocat a interpretar un paper pel qual no es va preparar. I ni tan sols va voler. Planteja la pregunta que pot ser cruel, del que pot ocórrer, en la tardor de la vida, quan se solen escollir la majoria de Papes, si ens atrevim a preguntar-nos si el camí recorregut és el que realment volíem trepitjar. Aquestes són les qüestions que li venen al cap com un torrent al Cardenal Melville (hi ha alguna relació amb l'autor de Moby Dick?), quan inopinadament el Cónclave l'escull com a succesor de Joan Pau II, i contradiu així les conviccions dels cardenals que s'afanyen a guardar les aparences.  El que sigui, menys acceptar la realitat que posa en escac les seves pròpies vocacions.

 És en aquest sentit que cal veure la pel·lícula. La presentació del col·legi cardenalici, com d'una colla homes ingenus, amb els seus tics, vicis, neures i pors, només pretén humanitzar l'entorn amb alguns contrapunts irònics, sobretot amb el paper del psicoanalista que prova de treure l'entrellat, protagonitzat pel mateix Nani Moretti, i acaba organitzant partits de voleibol entre els cardenals, la seva dona també psicoanalista, el Papa Melville, fugit del Vaticà passejant com un home més per Roma on es retroba amb ell mateix, despullat de tot ornament i en contacte amb la realitat, amb la gent del carrer, i  que pot assaborir per unes hores el plaer de retrobar la seva arraconada vocació, la d'actor de teatre, d'on és brutalment arrencat per tota la cúria i el col·legi cardenalici. El dubte, les pors davant la responsabilitat, l'elecció, la vocació. I finalment, el punt àlgid, quan el cardenal Melville, en el moment de presentar-se a tot el món en el balcó de Sant Pere del Vaticà, fa l'acte potser més valerós que pot fer un home. Dir que No.
  El cardenal Melville, senzillament s'ha fet home i ha recuperat la seva llibertat.

Vignemale

       Els bells paisatges són com llibres. Quan baixem vall avall i  donem l'esquena a una muntanya és com si es cloguessin les tapes d'un llibre. Ningú llegeix l'amalgama, ara absurda, de lletres que només prenen sentit quan uns ulls s'hi claven. Romanen, oblidades, fins i tot ens podríem preguntar si existeixen.  El seu rastre queda en la memòria on de tant en tant reneix amb nous colors, on reelaborem els històries i paisatges.
Oulettes de Gaube, al peu de la paret Nord del Vignemale és potser l'estampa més bella dels Pirineus. Hi vaig arribar amb la tardor que aquí és ben breu, però que aquest any s'ha fet pregar. Encara no havia escombrat la verdor. Una franja d'herba  reverdia, però més enllà, entre els rierols que s'entrecreuen, l'herba ja ha agostejat i té el color del rovell, empesa per la neu que ja s'arrapa al mur de pedra i anuncia l'hivern, quan tot el mantell blanc s'abatrà a sobre. Verd, bru, blanc i blau del cel.  La paret està atravessada pel famós couloir de Gaube com una cicatriu. I al peu aniua encara una petita i clivellada gelera. Ens recorda els temps en que una llengua de glaç descendia quilòmetres enllà. Les morrenes abandonades assenyalen els límits que fa pocs decennis tenia. Una altra petita gelera repta a l'esquerra, arrapada al mur. Com totes les petites geleres dels Pirineus recula sense aturador. Són relíquies,  caducs diamants de glaç que contemplem com si amb elles desapareguessin uns temps que no tornaran.  Els muntanyencs ho evoquen amb una enyorança derrotada, la llarga agonia d'un amic, la desaparició del gel. Un cert fatalisme s'empara de nosaltres,  el món ja no podrà  reverdir mai més. Però la muntanya roman, impassible, n'haurà vistes ja una colla néixer i desaparèixer, i potser el mateix cim del Vignemale ha contemplat un paisatge desèrtic com les torturades muntanyes que poblen el Sahara  que abans era un oasi. En la nostra  mesura, tot ens sembla una catàstrofe i potser el que passa és que ens confón adonar-nos que els que som ínfims som nosaltres, que serem escombrats per noves glaciacions impassibles a les nostres dèries enterrades sota enormes capes  i capes d'oblit.  No hi ha res a salvar, res que perduri en tot cas.

 Abans que no marxés el Vignemale ha decidit amagar-se sense esperar que li donés l'esquena. Un tel de boira, pluja i neu s'ha escorregut com una cortina. Després he baixat  per trobar-me més avall amb els arbres, faigs i aurons, encesos per la tardor. Allí s'ha quedat la muntanya, sense que ningú la contempli. Com quasi sempre.  

Rodoreda i Coetzee (i Gadafi)

        No sé si Coetzee ha llegit mai Mercè Rodoreda. Com a catedràtic de literatura, és possible que sí. El que dubto és que la Rodoreda hagués llegit mai a Coetzee, escriptor sudafricà, premi Nobel de literatura el 2003, perquè  va morir a principis dels vuitanta, poc abans que Coetzee comencés a ser conegut. En tot cas, he trobat una extraordinària connexió entre dues novel·les seves, que he llegit fa poc, "Quanta, quanta guerra...", de Mercè Rodoreda, i "Vida i època de Michael K.", de John Maxwell Coetzee. Curiosament, l'obra de la Mercè Rodoreda és la darrera publicada en vida, el 1980 , i la de Coetzee la primera que el va donar a conèixer l'any 1983, el de la mort de la Rodoreda. Els estils són diametralment diferents, però totes dues tracten de la guerra, però sense que hi surti ni un sol tret. En ambdues, es mostra un personatge, el protagonista, que deambula com un sonàmbul en un paisatge de guerra, com si n'estigués al marge, però que al final el lector, si és prou perspicaç, se n'adona que precisament es troba en el cor mateix del conflicte. Mercè Rodoreda escriu amb l'estil oníric propi de la seva darrera etapa, evocador, simbòlic, a voltes surrealista però enormement suggeridor. És un exercici de llengua que deixa bocabadat. El protagonista és un tal Adrià, un noi que encara que no el descriu, se'ns apareix fràgil, ingenu i innocent, que es passeja amb el rerefons de la guerra sense que sembli entendre res, deixant-se afectar com un mirall amb sentiments, que en realcen l'absurd i li donen la seva justa mesura, la dels innocents que ni tan sols poden entendre el que suceeix al seu voltant. El protagonista de Coetzee és en Michael K. L'estil és realista, defuig tot onirisme i trena la història fins el punt de fer sentir i palpar la terra i l'atmosfera per on es mou en Michael, un noi també fràgil, desnerit, exiliat en el seu propi país a la recerca d'un refugi que no existeix, només en la imaginació de la seva mare morta. És un personatge atònit que deriva en una indiferència impotent, de qui renuncia a entendre res i se sent un branquilló endut pel riu indiferent de la història. En un capítol per a mi memorable, Michael K. va a parar a un camp de concentració on provoca la interrogació sobre el sentit de tot plegat del metge que l'atén i prova de retornar-lo a la vida. Però Michael K. no la vol aquesta vida perquè no l'entén, i el metge es desviu per entendre aquesta contradicció que l'arrossega a ell mateix. Allí es desvetllen les claus del que en Coetzee prova d'explicar, que no costa d'identificar amb el mateix metge. Les víctimes sòrdides de tot conflicte són les que la posen en qüestió, però és precisament aquestes històries les que ens passen inadvertides, perquè si sobreviuen no acostumen a tenir veu, i si moren, ningú pot explicar-se per elles.  Quin valor té un idela o una causa al seu costat?. Un altre punt d'encontre de les dues novel·les és que en cap moment esmenten de quin conflicte es tracta, ni tan sols del país, això no importa, els models, els arquetipus, són vàlids per totes les latituds i totes les èpoques, tot i que es pot suposar que la Rodoreda ho situa en el context de la Guerra Civil, sense que en faci cap referència identificable, i Coetzee en alguna guerra Anglo-Bóer, tot i que també és molt difícil d'identificar-ho i acaba essent una suposició. Potser se m'ha passat per alt, però en fi...

 I Gadafi, què hi pinta en tot això? No ho sé, és una altra guerra que a mi m'ha fet sentir com un d'aquests personatges que potser ingenu, atònit, hi ha assistit sense acabar d'entendre res. Fa pocs mesos Gadafi encaixava calorosament les mans amb Berlusconi, el Regne Unit lloaba la seva deriva per integrar-se en el concert internacional, i tot d'un cop, esclata una revolució, es realça la magnitud criminal del perenne dictador, i veiem imatges d'un exèrcit de desarrelats, amb posat xulesc i saltamerges, lliurant una guerra amb el suport d'uns invisibles avions de l'OTAN que els han aplanat el camí. I al final, la vergonya col·lectiva del linxament en directe del dictador, que els ha anivellat a tots. M'agradaria posar-me a la pell en els Arnau i els Michael K. de torn... 

Max Cortés

 Qui és en Max Cortés? Segons quina sensibilitat tingueu, no us aconsello que proveu d'esbrinar-ho cliclant el banner del Google. Es  tracta d'un director, productor i actor de cinema porno català. La pornografia  a mi m’interessa com a fenomen social i, en aquest sentit, és cada vegada més perceptible l’intent de justificar-la amb una pàtina de creació artística, sofisticació, quan no deixa de ser una recreació atiadora dels instints per a qui cerca així una estona de ludisme lúbric, sense que això impliqui un judici de valor.  Qui consumeix pornografia, sap bé el que busca, les coses són com són. Fa temps vaig llegir un llibre-assaig que separava amb habilitat erotisme de la pornografia, tot seguint l’argument d’una obra que els anys vint va ser tot un escàndol, L’amant de lady Chatterly, de la que se’n va fer un film fa tres o quatre anys. Aquest llibret ara el podem veure amb tota la seva profunditat, però aleshores era un atemptat contra la moral perquè va utilitzar l'erotisme com el fil conductor d'una història transgressora, però no per aquest fet, sinó per la subversió de les classes socials que mostrava. I potser això és el que molestava de veritat. 
       La línia que separa erotisme de pornografia és que l’erotisme es posa al servei d’una història, l’ajuda, l’acompanya i li dona profunditat. La pornografia s’acaba en ella mateixa, ja neix pobra, i per tant també miserable en les seves pretensions.  L’erotisme aporta, i no  es pot fer qualsevol cosa amb ell perquè està subjecte a la creació artística que el supera, s’hi subordina. La pornografia, distreu, no construeix res, és estèril. És el que és, què hi farem.  A partir d’aquí que cadascú busqui el que li convingui, ja no m’hi posaré. En aquest sentit, l’entrevista a la que em referiré és prou coherent.

 Bé, del Max Cortés he de confessar que tinc una relació ben antiga, i no precisament professional. El seu nom és només comercial, com Sergio Dalma, Pere Quart, Miguel Bosé, Frank Capa i un llarg etcètera. No diré quin és el seu nom vertader, ni tampoc el col·legi on vam compartir un parell  d’anys de secundària. Des d’aleshores no n’havia sabut res,  fins que un dia em van explicar qui era aquest Max Cortés que de tant en tant surt  en els mitjans de comunicació i que em sonava tant (s`ha quedat ben calb, per cert, per això no el vaig reconèixer a la primera). És possiblement l'emprenedor més exitós de la meva promoció. I fins avui, que he llegit una entrevista a La Vanguardia digital, on fa un exercici fins un cert punt obscè, molt adient el mot, de maquillatge de la seva activitat professional.  Deixa anar gripaus com el següent:

“También es cierto que incluso ha habido casos de contagio por parte de médicos o cirujanos practicando su profesión y eso no salta en ningún medio”.

És una resposta a la periodista, que li posa en qüestió la seguretat en la professió quan s’han donat alguns casos d’infecció del VIH. Ve a dir que l’acte d’un cirurgià en el moment d’operar un pacient, és equivalent a l’activitat d’un actor porno. Infectar-se del VIH és un accident laboral, tant si estàs collint escarxofes  com si estàs instal·lant un panell solar en una estació espacial  Més endavant, ho amaneix encara més  i diu que hi ha hagut més morts en la Fórmula 1 que entre els actors porno a causa de la seva activitat.  Els meus pèls normalment arrissats se m’han posat de punta, les orelles com una llebre espantada i  els ulls com plats. Mira, Max Cortés i antic company d’estudis mal aprofitats, i de passada  a la periodista que ha fet l’entrevista, voler barrejar, anivellar, mesclar, en una massa informe i indestriable qualsevol cosa,  per excloure tot judici de valor o evitar-lo, em sembla aberrant.  Això també deu ser pornografia, i potser així el Max practica una subtil coherència i és més llest  del que jo recordava. I potser també és perquè jo sóc metge i tinc la pell fina, què hi farem,  però és allò de provar de combregar amb rodes de molí.  M'atreveixo a pensar que per ser actor porno l'aprenentatge és força intuitiu, i desconec si cal molta tècnica. Però sé del cert que  per ser cirurgià i adquirir l'habilitat de retornar la salut a la gent, doncs cal un cert esforç i molts anys que no sabem valorar prou en el nostre sistema sanitari. Aquest tipus de reflexions són prou simptomàtiques d'una certa claudicació de la intel·ligència, deixem tot judici de valor i reflexió de costat, enfonsem-nos en la grisor àtona amb alegria i que cadascú faci el que bonament li plagui, que tot és igual.   Doncs jo dic que no, ves per on, encara que sigui per lliurar-se, amb bona fe potser, d'un estigma que ja és obsolet.
     M’abstinc d’entrar a la valoració específica de la pornografia, em genera alguns dubtes que ara no explicaré i potser mai en aquest blog.