Trepitja, Pepe, trepitja fort!

 Mireu, n'estic fart i cuit. Fa quasi una setmana des que el jugador Pepe, del Reial Madrid, va clavar els tacos de la seva sabatota sobre la mà de Lionel Messi. Des d'aleshores, no ha fallat informatiu en que es repeteixi una vegada i una altra l'acció en una reiteració que em sembla obsessiva. Em recorda una reflexió del llibre Divertim-nos fins a morir de Neil Postman, l'acceleració de l'accés a la informació i el seu volum creixent ha configurat la nostra manera de percebre la realitat. Els mitjans d'informació i el fluxe immediat d'aquesta, des de qualsevol racó del món i en qualsevol moment, pot tenir un efecte deformador, com si enfoquéssim una lent en un lloc concret per captar un fet específic, l'amplifica i el difón per la resta del món. En aquest cas la lupa ha quedat enrampada com un ull sense parpella. Per un període de temps, allò serà el melic del món, milions de persones en serem captives amb tres efectes: primer, ens pensarem que allò és realment important, trascendent. Segon, i més subtil, girarem el cap i el pensament d'altres realitats més importants fins i tot molt properes, i tercer, portarà a una uniformització inquietant sobre què i com pensem.  I encara afegeixo, aquesta successió està fora del nostre control sense que ens n'adonem. 

 Una altra reflexió, és preguntar-se perquè ens importa tant la famosa trepitjada que mirem del dret, del revés, amb lupa, amb microscopi, l'analitzem, dissequem, disseccionem i genera tots els comentaris possibles i alguns d'impossibles. Serà potser una compassió per Lionel Messi? No crec que sigui una criatura precisament desvalguda. Ha posat en entredit els valors que haurien de manifestar els esportistes d'elit com a models socials que són? Aquesta és la versió oficial, certament. O potser és una pedra que ens han ofert generosament, per llençar-la amb fonament contra els nostre odis, temors, pors, animadversions més o menys encoberts, o més o menys inconscients?  M'equivoco si afirmo que molta gent va sentir un alliberament impúdic en veure aquesta acció en sentir-se legitimat per deixar anar la tírria, l'odi, les ansietats mal gestionades, que covava dins? Dubto molt que el comentari espontani hagi estat: guaita, tu, quin mal exemple per les noves generacions. És un plaer poc confessable el de trobar una brossa de pols en l'ull d'algú altri, perquè ens dona l'excusa de posar-hi el dit i si cal, furgar-hi ben fons.

 En fi, trepitja Pepe, trepitja, que jo et començaré a aplaudir ni que sigui per sentir-me una mica antisistema. 

Infinit-loop

 Un bon amic meu ha endegat una iniciativa empresarial amb valor social, dins del context d'una empresa anomenada tarpuna de la que ja faré esment en un altre post, en que comercialitza un envolcall en tela reciclable per tants regals o presents com es vulgui. Es diu infinit-loop, i té a més un xip que permet traçar el recorregut de l'envolcall. L'objectiu és doble, incentivar el reciclatge, evitar el malbaratament monstruós d'envolcalls i recolzar un taller d'inserció laboral i social que són els que confeccionen aquestes teles. Per iniciar l'empresa, cal un capital inicial que l'està obtenint a través d'una web també molt interessant, www.goteo.org, en que posen les facilitats per exposar la inicitiva, sempre amb contingut social, que es vol promocionar, i els donants, o finançadors, fan les seves aportacions a canvi d'un present, en aquest cas un infinit-loop, i de la satisfacció d'ajudar a posar en marxa un projecte amb sentit. Crec, ras i curt, que al futur s'hi arriba per aquests camins. Us adjunto l'enllaç on trobareu un video i totes les explicacions. Us animo a participar-hi i a fer-ne difusió!

http://www.goteo.org/project/infinit-loop

Consumidors vs holotúries

 Fa un parell de mesos vaig penjar un post on abocava algunes reflexions sobre l'efecte en la realitat que té l'ús del llenguatge o certes paraules (El llenguatge que et pensa, 6/9/2011). La llengua modula la realitat, no a l'inrevés, i per tant ens pot condicionar més del que creiem. Ara, amb la fi de la campanya de Nadal (fixeu-vos en la connotació bèlica de l'expressió) i les rebaixes, tinc un nou exemple que s'ha fet sentir sovint en els mitjans de comunicació. I és un mot molt arrelat en el nostre vocabulari, cosa que significa que ha penetrat ben endins i per tant és especialment tòxic. La paraula és consumidor. Els consumidors no han estat molt animats, no han vingut molts consumidors, cal fidelitzar el consumidor, etc..etc.. Però, qui és el consumidor? Estem parlant de persones que adquireixen béns que poden ser o no bàsics. Però en qualificar-los de consumidors primer reduïn l'essència dels ciutadans a això, a persones que agafen coses, objectes, menjar, rampoines, les usen, les digereixen, les gasten, les exhaureixen i en defequen els residus, segons la natura que tinguessin  originalment (ferralla, paper vell o d'altres substàncies que no convé explicitar). Quin és el consumidor ideal? Aquell que no pensa, que digereix en tots els sentits tot allò que se li aboqui i torni a consumir de nou, tan ràpid com sigui possible. Reduir-nos a consumidors no està massa lluny de posar-nos al nivell de l'holotúria, el perfecte consumidor. Les holotúries són animals marins força primitius, amb un disseny i biologia molt senzill, que no simple. Popularment també se les coneix com butifarres o cogombres de mar i és fàcil de veure'n a poca profunditat. El seu sistema nerviós és molt simple, rudimentari, no té cervell, només alguns ganglis nerviosos, i la seva anatomia segueix el model bàsic dels animals superiors, un tub digestiu rodejat de carn. Viu en els fons arenosos del mar, per un forat ingereix sorra, n'extreu la matèria orgànica adherida, arrossegant-se molt lentament, i pel forat del darrera (són a simple vista indistingibles) expulsa la sorra i els detritus. Així és la seva vida, no hi ha lloc per massa disgresions. És el consumidor perfecte i allò al que el mercat de consum voldria idealitzar-nos, és una holotúria, que a més no pensa gaire. Si pot ser, per millorar la raça hauríem de ser una mica més ràpids.
 Però jo tinc més respecte per les holotúries que pels consumidors, encara que m'hi pugui incloure. Perquè com a mínim tenen un paper ecològic important, en canvi nosaltres d'ecològics, res de res, només cal veure les rampoines i deixalles que s'acumulen ara a les acaballes del Nadal. Per tant, en cert sentit, són més dignes  i a més ningú les ha enganyades. Nosaltres vam néixer persones amb un sentit crític que hem deixat que ens el domestiquin.
   Amics i consumidors, tenim un nou vocable que cal extirpar amb totes les seves conseqüències. Neguem-nos una vegada més a que ens animalitzin, i en aquest cas, al nivell d'una bèstia lloable però francament primitiva. O això, o bé dignifiquem les holotúries tal i com mereixem.

La xocolata del lloro

 He seguit, era impossible escapar-se'n, el sorteig de Nadal d'enguany. No passa el temps ni la caspa. Els nens de Sant Ildefons amb la mateixa canterella, el mateix bombo, la televisió fa ferum a resclosit i tot. L'única novetat ha estat la participació d'una nena d'origen africà.
Al que anava. Catalunya s'ha gastat 452 milions d'euros en la loteria de Nadal. Això és més de la meitat del que el nostre govern reclama al central (759 milions), i una quantitat ínfima comparat amb el que va recaptar la Marató de TV3: poc més de set milions d'euros. Jo sé, perquè conec una mica el món de la recerca, que set milions escasssos d'euros són, ni més ni menys, que la xocolata del lloro. Un assaig clínic en fase III d'una nova vacuna pot costar perfectament el doble. Però allò més paradoxal és que atenent els diners retornats aquest any a Catalunya en forma de premis, any ben gasiu, per cert, hem entregat alegrement a l'administració central  quasi tots aquests diners, una mena d'impost encobert. Un feliç i consentit espoli.
 Considero la Marató de TV3 un programa encomiable. Set milions d'euros ben administrats poden donar molt de sí. A més dels altres beneficis intangibles de divulgació, sensibilització i el cofoisme que ens envaeix quan ens sentim una societat tant generosa. Però contrasta l'èxit de la loteria darrera de l'esquer d'un premi més que incert, altament improbable, amb la minsa generositat que desperta la Marató. En Tomàs Molina, va dir una vegada que era més probable que ens caigués un llamp al cap que no que ens toqués la grossa de Nadal. És estadística. Així doncs,perquè no ens gastem els diners en posar-nos un parallamps per barret? És , a totes llums, més eficient.
 Som irracionals, incoherents, incongruents, una mica idiotes i uns cofois garrepes.

 P.D: Volia afegir allò d'Algú ho havia de dir, però passo.

Ocells esteparis

 Fa molts anys, sense que l'arribés a entendre, sospito, vaig llegir el llibre El llop estepari, de Hermann Hesse. Resulta curiós com amb el temps dono voltes a les antigues lectures i sense que torni a obrir-ne les planes les redescobreixo. O simplement les descobreixo i m'adono que hi havia passat de puntetes.  Com en la vida mateixa. Bé, aquest inici no té massa a veure amb allò del que volia escriure. O potser sí. Simplement s'han encavallat els pensaments i una cosa ha portat a l'altra. Ahir vaig anar a una conferència a la facultat de Biologia de la UB. Parlava un professor de la universitat sobre un ocell ben curiós que habita les terres de ponent, les nostres mal anomenades estepes, el Sisó (Tetrax tetrax). És l'ocell estepari més significat del nostre país. Us aconsello que busqueu a la Viquipèdia "Ocells esteparis", l'entrada és de les millors que he llegit mai en aquesta web. Al que anava. La xerrada m'ha fascinat per diferents motius. Per un costat, endinsar-se en un àmbit que per qüestions professionals em sol ser aliè, m'eixampla l'horitzó. De cop i volta, el món deixa de ser menys gris. És més estimulant. I això ajuda a estimar-lo una mica més. Vivim en aquest món mentre l'estimem, va escriure el Rabindranath Tagore, tant popular abans i ara quasi oblidat. La xerrada era eminentment científica, em va embadalir com es pot desplegar l'interès i la intel·ligència humana per saber més i més sobre aquesta criatura, i deixar-se fascinar perquè sí. I en el fons, si desaparegués, en rebríem alguna conseqüència? Potser no. Però el món seria més pobre i trist. Una vegada vaig estar a una xerrada també biològica, en aquest cas era ictiològica. El ponent, un conegut biòleg marí, explicava que segons les cróniques romanes s'arribaven a pescar molls de fins dos kilos. Ara ens sembla un peixet de mida moderada, i més aviat petit. Què ha passat? Ha evolucionat cap a la discreció? Simplement, els molls no arriben a desenvolupar-se com antany per la sobreexplotació. I com que tampoc recordem com havien estat, tant ens és. Vaig llegir una vegada en una edició de principis del segle XX de La Vanguardia, que la guàrdia civil espantava a trets el llop marí, la foca monjo, avui pràcticament extingida, de les platges de Barcelona. Ens sembla una imatge inversemblant, i això és el més greu, que perdem la memòria de com havia estat el nostre encontorn, la riquesa i la bellesa que hem perdut. Una de les funcions dels espais naturals protegits és precisament recordar-nos-ho. Una vegada, fent immersió a pulmó lliure a la Costa Brava, vaig veure amb desolació que els primers tres o quatre metres de roca estaven salvatgement rasclumejats, i al fons hi havia alguna bossa de plàstic amb julioles a dins, mortes, que un pescador havia llençat. Era desolador. No estimem el nostre món. Som depredadors estúpids o estúpid depredadors. No sé què va primer.

 Bé, tornem al Sisó. És una au considerada vulnerable, però encara es reprodueix al Segrià, la Noguera i l'Urgell. No com el Pioc Salvatge, l'ocell més gran d'Europa, també estepari, que ja hem foragitat de les nostres terres. A més de descobrir aquesta au, també em va fascinar la passió del qui ens parlava, i m'ha assaltat l'enveja de veure algú que es dedica a una feina que l'obsedeix, i que potser no es pot veure un benefici directe, en el sentit modern del terme. Certament, la protecció d'aquests animals està associat a la protecció del medi natural, i de tots nosaltres. Afortunadamanent, això s'està entenent encara que no prou ràpidament.  Però a mi m'ha fet pensar que bé és possible dedicar-se a una cosa que apassioni de veritat, seguir les antigues vocacions que pel camí algú es va encarregar de frustrar. Quants de nosaltres no ens hem atrevit a descobrir la nostra passió amagada, dir en veu alta allò que ens agradaria fer? Ens han fet entendre que és perillós conjurar els somnis, perquè poden no acomplir-se. El dolor pot ser massa lacerant. Així doncs, aprofito aquesta atalaia, per donar pel cul a tots els castradors professionals amb que m'he creuat. Aixeco el meu dit anul·lar amb tota la fúria de la que en sóc capaç.

 Acabada aquesta proclama, només recordar que la nostra estepa és ben particular, perquè ni ella mateixa és natural. És el resultat de la intervenció humana durant milers d'anys, que va portar a la desaparció de l'alzinar primitiu, per l'ús humà i ramader, la substitució pel matoll que sobreviu en alguns llocs, després per l'explotació cerealística i finalment també el regadiu. La fauna actual prové en gran part de les estepes asiàtiques i s'hi ha instal·lat i ara ja es pot considerar autòctona. Això també ens dona un missatge. La natura segueix el seu curs, no hi ha cataclisme prou gran, i si ho és nosaltres serem els primers en desaparèixer, per aturar-la. Es reinventa i recrea, i dona repostes que continuen essent fascinants. Els amos de la creació, ves quin acudit...

Melancholia

  Només he vist dues pel·lícules de Lars Von Trier, les dues darreres, Antichrist i Melancholia. Melancholia està encara en cartellera, per si  després de llegir això teniu encara ganes de veure-la. Són pel·lícules exquisites, a nivell tècnic i fotogràfic, autèntiques filigranes i amb unes interpretacions impressionants. La sensació, el rastre que em van deixar totes dues va ser que m'estava parlant d'una realitat molt fonda, però que era incapaç d'explicar a ningú que no les haguera vist. Les imatges impactants que utilitzen deixen en un estat rumiatiu a l'espectador, que dura en el meu cas dies. I penso que una obra d'art ja ha de ser així, no es pot explicar millor que ella mateixa, sinó seria supèrflua. De totes maneres, m'atreviré a fer-ne una interpretació.

 Melancholia transcorre en els preludis del final de la terra pel xoc  inevitable d'un planeta errívol (significat redundant, per cert, perquè l'etimologia de planeta vol dir exactament això, errívol), que apareix en el sistema solar. A la terra,  se'ns presenta la celebració d'un casori. Tot transcorre amb normalitat, típic i tòpic, però la nit de noces, la festa, es torça i es destrueix la pàtina que cobria la realitat. L'actriu protagonista, magnífica Kristen Dust (Justine), no pot contenir la seva autèntica natura, depressiva, melancòlica, que rebenta l'expectativa d'una vida que hauria de ser feliç. L'espectador ingenu pot pensar que és una mena de suïcida emocional, però a mesura que el planeta Melancholia s'apropa, sembla trobar el seu equilibri. I aquí és on rau el missatge inquietant de la pel·lícula. La noia considerada una desequilibrada, una boja, en realitat és la més lúcida. Sempre ha sabut que la vida és un sense sentit vestit de rituals, creences i rols. I no es sorprèn, ni s'esvera davant la realitat cada vegada més aclaparadora que la confirma. No hi ha escatologia, final feliç per la història de la vida de la terra. No hi ha cap adveniment de ningú, de cap divinitat, no hi ha salvació, perquè no hi ha res a salvar. La melancolia potser és només l'estat d'enyor d'una realitat diferent que no existeix ni existirà mai, i només l'assumpció que aquesta no vindrà mai, la pot guarir. Al final només hi haurà l'extermini indiferent de la nostra terra per un univers al qual li som indiferent (això darrer és del Woody Allen). I és sobre aquest teló de fons ja dibuixat amb la seqüència inicial d'imatges, que se'ns mostren els personatges. Especialment el contrast de la germana de Justine, Claire, interpretada per Charlotte Gainsbourg per la que la vida té sentit, materialitzat pel seu fill, el seu marit però que acaba atropellada per la indiferència del planeta Melancholia.

 Com a fil musical, la pel·lícula utilitza l'obertura de Tristan i Isolda, de Richard Wagner, una música que si es pren massa seriosament convida a la bogeria, com pot abocar la bogeria assumir que no hi ha cap gran relat. Impressionant doncs, la combinació de fotografia i banda musical, per acabar de reblar-ho. També vull remarcar el secret de les interpretacions de tots els actors, especialment Charlotte Rampling. Poc se'ns explica de la biografia dels personatges, però no ens cal. La podríem imaginar perfectament només veient com actuen, com són, i això ens ve a dir que sempre és més important el que s'amaga que el que s'explicita, perquè el primer és el que condiciona la manera d'actuar i de fer i la que dona profunditat als personatges. M'agradaria saber què en pensa algú altre que també l'hagi vist.

P.D: Sospito que és un film que generarà opinions molt controvertides i diametrals. És una marca de qualitat. Però en el que de ben segur que tothom estarà d'acord és que és un saníssim cataplasma contra tant de film apocalíptic farcit d'efectes especials de factura americana, amb final ingènuament feliç. Demostra com aquest argument tant llaurat es pot girar totalment, amb elegància i uns efectes barats, senzills però molt efectius, i donar lloc a una pel·lícula embriagadora de veritat. Com he llegit en alguna altra crítica, aquest film ens acosta amb lucidesa com seria, realment, la fi del món si és que encara hi ha homes habitant-lo quan això succeeixi. I un altre apunt interessant que m'he adonat ara. Kristen Dust actua en alguna de les entregues de Spiderman, pura superficilitat i entreteniment. És un misteri com els actors de papers mediocres, es poden transformar d'aquesta manera, però és una agradable notícia. També sorprèn com alegrement poden fer el camí invers, en fi...

Habemus papam

 Habemus papam és l'aclamació del Cardenal camarlenc quan anuncia al món, urbi et orbi, a tot arreu i per tothom, que s'ha escollit un nou Papa. Aquest és el motiu i títol de la pel·lícula que comento, de Nani Moretti. Cal avisar que el director és ateu, per tant poques pedres se li poden llençar al seu terrat. Vull destacar-ne les elements que la fan tant atractiva, tot i aconsellar la glossa que li va dedicar Gregorio Morán a l'edició de dissabte passat de La Vanguardia.

 D'entrada, la pel·lícula pot resultar no ofensiva, però sí punxant per certs ambients catòlics. Desacralitzar la figura del Papa pot ferir alguna sensibilitat més fina del que es pugui entendre. La pel·lícula l'humanitza, però segons entenc, no és un film sobre el papat, ni tan sols sobre el catolicisme ni  sobre la religió en general, ni molt menys una crítica a aquestes realitats. Qui s'hi senti ofès, que s'ho faci mirar. No entén res. Utilitza el recurs de la situació ben singular de l'elecció papal, un suposat designi diví, per posar de manifest el drama que poden ser les eleccions personals, les frustracions que es deixen créixer pel camí, els camins que mai no recorrerem, que hem deixat de banda per avatars, per covardia disfressada. L'atordiment que pot produir adonar-se que no he seguit la meva veritable vocació, en  aquest cas el teatre, i hom es veu abocat a interpretar un paper pel qual no es va preparar. I ni tan sols va voler. Planteja la pregunta que pot ser cruel, del que pot ocórrer, en la tardor de la vida, quan se solen escollir la majoria de Papes, si ens atrevim a preguntar-nos si el camí recorregut és el que realment volíem trepitjar. Aquestes són les qüestions que li venen al cap com un torrent al Cardenal Melville (hi ha alguna relació amb l'autor de Moby Dick?), quan inopinadament el Cónclave l'escull com a succesor de Joan Pau II, i contradiu així les conviccions dels cardenals que s'afanyen a guardar les aparences.  El que sigui, menys acceptar la realitat que posa en escac les seves pròpies vocacions.

 És en aquest sentit que cal veure la pel·lícula. La presentació del col·legi cardenalici, com d'una colla homes ingenus, amb els seus tics, vicis, neures i pors, només pretén humanitzar l'entorn amb alguns contrapunts irònics, sobretot amb el paper del psicoanalista que prova de treure l'entrellat, protagonitzat pel mateix Nani Moretti, i acaba organitzant partits de voleibol entre els cardenals, la seva dona també psicoanalista, el Papa Melville, fugit del Vaticà passejant com un home més per Roma on es retroba amb ell mateix, despullat de tot ornament i en contacte amb la realitat, amb la gent del carrer, i  que pot assaborir per unes hores el plaer de retrobar la seva arraconada vocació, la d'actor de teatre, d'on és brutalment arrencat per tota la cúria i el col·legi cardenalici. El dubte, les pors davant la responsabilitat, l'elecció, la vocació. I finalment, el punt àlgid, quan el cardenal Melville, en el moment de presentar-se a tot el món en el balcó de Sant Pere del Vaticà, fa l'acte potser més valerós que pot fer un home. Dir que No.
  El cardenal Melville, senzillament s'ha fet home i ha recuperat la seva llibertat.