Pensaments de final d'any

 Aquí deixo caure unes quantes reflexions a partir de la nostra realitat, totes desconnectades, que no he trobat el moment de deixar anar en forma d'una entrada com cal:

1. Em va agradar molt una cita, no sé si apòcrifa, del Garibaldi que un cop assolida la unificació d'Itàlia, va dir que ara que ja tenim Itàlia, ara cal fer Italians. No sé si el fracàs d'Espanya es deu precisament a aquest fet, que no ha sabut fer espanyols en un sentit molt llunyà del que volia dir l'ex-ministre Wert, sinó de crear una identitat comuna on tothom se sentit aixoplugat, acollit, identificat, representat i acceptat, a la manera dels estats federals. El problema és potser de concepte, al cap i a la fi.

2. La idea de transvestir els reis mags en dones, o canviar els noms dels carrers per esborrar memòries de mal recordar em sembla un exercici pueril, i fins i tot estèril. No es pot canviar la realitat ni la història amb aquests gestos, ni subvertir una tradició a la valenta si només sosté un fet tant innocent com repartir regals per causa d'una mal entesa paritat, però té unes arrels bíbliques que no es poden canviar. Crec més en la naturalitat i en les mesures reals de paritat en allò que si que importa (salari, oportunitats, etc.), i aleshores si que potser quan vingui un Redentor de nou a la terra, seran tres reines magues les que vindran a oferir-li encens, mirra i or. 

3. El mateix serveix pel nomenclàtor dels carrers, esborrar la història o fer-ne una lectura partidista com si mai hagués existit una Arcàdia poblada d'herois esquerranosos, o que aquests personatges fossin una mena de tara que cal oblidar, és un greu error que privarà de perspectiva les generacions futures. Hi ha excepcions, és clar, em sembla natural que l'avinguda Diagonal ja no es digui Francisco Franco, però temo que estem derivant cap un talibanisme que nega la condició ambigua de l'ésser humà, amb personatges ambivalents que un temps varen ser herois i després villans,  i per tant aboca al fracàs. La veritat és sempre molt tossuda i encara que a algú li ensordeixi les orelles, m'agradaria explicar a qui m'ho pregunti qui era el tal Millàn Astray que dona nom a  no sé quin carrer de Madrid. 

4. Definitivament, no sóc nacionalista en el sentit d'anteposar la nació per sobre de segons quins valors, o de tots els valors. La nació només té sentit quan està al servei dels seus habitants i de retuc, o a la inversa, dels habitants del món. Si l'enriqueix i el canvia per bé, endavant.  Fora d'això, se la poden confitar. Fora d'això, tot aquest procés és foc d'encenalls.

5. M'esgarrifa les lectures dels resultats electorals que fan els líders i representants de les diferents formacions polítiques. Només em queda l'esperança que en siguin conscients i en l'interim sàpiguen ser objectius i racionals. Però en tot cas, també sap greu que si és així ens tractin als seus votants d'empassa-rodes-de-molí. Un exemple ben clar és pretendre solapar els resultats de les eleccions municipals, autonòmiques i generals. En el cas de Catalunya, és ben clar que la població s'ha transvestit en poc temps d'una forma espectacular. Només ve a dir que han canviat els criteris segons què o qui es votava i per tant pretendre, com algú ha volgut fer, trasposar retrospectivament una elecció o una altra és una cosa més aviat mesquina (sobretot perquè, ai l'as, sempre afavoreix els seus plantejaments, com si fossin una segona volta més).

6. Finalment, per no allargar-me més, deixo anar unes impressions que potser a algú se li entortolliguin a la gola però que ningú em farà massa cas: les cançons de la Shakira em semblen una seqüència d'ofecs, gemecs i sospirs, el Justin Bieber i a la Miley Cyrus em passa com amb el Ricky de Casablanca: si me'ls trobés en una barra de bar i em preguntessin si els menyspreuo, els diria que si mai pensés en ells, efectivament, els menysprearia. I finalment, algú ho havia dir, la desfilada de Victoria's Secret em sembla un espectacle més aviat grotesc. 

 (Ara, accepto tot això, perquè tampoc aspiro a una Arcàdia inexistent on Shakira canti bé i no existeixi el Justin Bieber, i sospito que la salsa de la vida està en assumir la seva condició ambigua, graciosa a voltes i tragicòmica quasi sempre,  i és en el seu caràcter narratiu on millor ens hi podem entendre).

Feliç 2016, us deixo amb una fotografia de collita pròpia.

Mar i Cel

 Jo vaig veure la primera versió de Mar i Cel, quan era estudiant de secundària. I ara he tornat a veure-la en la darrera reposició pels 40 anys de Dagoll-Dagom. Només sobreviu del casting original en Pep Cruz en el paper de Joanot que com que suposo que no ha de fer cabrioles pels butafions i les arrioles, s'ha salvat de l'esquilmada dels anys. He recordat una reflexió feta en una crítica que vaig llegir no sé si la primera posada en escena o en la de l'any 2004, en que parlava de l'obra com una metàfora del desencontre entre les civilitzacions. Ara m'han semblat paraules profètiques i l'obra, llegida d'aquesta manera, pren una dimensió encara més dramàtica, meta-textual, que l'Àngel Guimerà no sé si en va tenir alguna intuïció (tampoc va imaginar mai que se'n pogués fer una obra musical a partir del seu text amb vaixell giratori inclòs).

 La lectura en aquest sentit, ens ve a dir que la relació entre la Blanca i el Saïd trenca les barreres imposades per la història i els malentesos, i es troben dos humans despullats davant la passió més primigènia, la que ens fa el que som i aterra totes les incomprensions, però que finalment els aboca al destí que també ens fa iguals: la mort.
 Hi trobem tots els ingredients que es poden trasposar a la realitat. Els moriscos expulsats com a col·lectiu sense identitat, però ningú preveia el que és capaç de fer una població quan no se li doni més sortida que la desesperació (que cadascú ho identifiqui amb qui cregui convenient), els que busquen compromisos amb la realitat, el promès de la Blanca amb qui s'ha de casar que fa un pas enrere (tot i que egoïsta perquè en el fons la vol recuperar). Tot debades, no podem moure'ns contra la història i les circumstàncies si volem evitar el drama. Mar i cel també recupera la idea que un amor pur, sense barreres, és l'únic que pot redimir la humanitat, simbolitzada per tots els habitants del vaixell. Estan condemnats, i en certa manera tots acaben exterminats, uns físicament i d'altres moralment. Enmig, reben els innocents, aquells a qui ni tan sols se'ls ha donat l'oportunitat de plantar cara, de prendre partit de prendre decisions, com el grumet Hydras. I  per sota de tot, els que treuen profit de les aigües remogudes, pesquen en el seu propi profit que serà sempre el mateix sigui quin sigui el signe (podeu aquí posar noms, segur que no en falten, en el cas de l'obra era el Joanot).

El Mar i  el Cel  només es troben en un inexistent hortizó on aparentment es resolen tots els conflictes, només en l'infinit inatansable. 

 Al darrera, hi ha els espectadors, la resta d'habitants que també que s'ho miren i que poden llegir la història com un passatemps o com una interpel·lació.

 I finalment, no sé si el Guimerà li agafaria un mareig d'aquesta interpretació si aixequés el cap o es faria un fart de riure, o plorar.

25 de Novembre, dia Mundial contra la Violència de Gènere

 Avui, dia mundial contra la violència de gènere, l'atzar m'ha portat a treballar en un projecte sobre això. Per tant era obligat que escrivís alguna cosa, ja que he tingut el dramàtic privilegi de posar-m'hi a fons en aquest tema, en una zona marginada de la costa del Carib de Nicaragua.

 La Violència de Gènere aquí, la Región Autónoma del Atlántico Norte, més popularment coneguda com la Costa Miskito, és tan freqüent que els que costa és trobar alguna dona que no l'hagi patit en alguna de les seves modalitats (física, sexual, psicològica o econòmica). En el nostre entorn en general és una dramàtica anècdota, o així ho percebim encara que temo que està més estès del que voldríem, però en tot cas si ens trobem amb una dona amb un morat produït per la seva parella no dubtaríem a denunciar-ho i clamar contra qui sigui. Dons aquí, fins i tot sembla justificat que a les dones de tant en tant se'ls envii l'ull a la virolla. Se'n parla fins amb naturalitat, i el col·lectiu femení viu amb resignació que no trobin parelles honestes i respectuoses.

 Una de les meves missions aquí, potser impossible, és provar d'entendre perquè passa. És un conjunt de factors de context, històrics, culturals i sobretot un masclisme rampant, obscè, mai millor dit. La dona convertida en objecte, subjugada econòmicament i socialment. L'home que es creu amb el dret de poder-ne fer el que li plagui i amb la llibertat per deixar-se aconduir pels gelos més primaris, salvatges i injustificats. I una cultura que en alguns aspectes ha derivat cap a justificacions d'aquests fets o mecanismes d'acceptació, incloent l'abús als menors.

 He pogut parlar amb víctimes, històries de vides turmentades en que la violència ha estat la norma durant anys mentre parien nens un darrera l'altre, nenes de tretze anys abusades sexualment pel seu avi i culpabilitzades pel seu entorn familiar fins el punt de provar de suïcidar-se, discriminacions de tot tipus i enmig la lluita heroica d'alguns col·lectius per implantar efectivament les lleis, canviar la mentalitat de les dones (empoderar-les, se'n diu) i trencar aquesta atmosfera de plom, de normalitat. S'arriba al punt que el col·lectiu masculí es queixa que aquestes lleis són una agressió contra els portadors del cromosoma Y, que els desprotegeix, quan el 95% de les agressions les cometen ells. Però de fet, i el que no saben reconèixer, és que és una justa agressió a l'esperit de macho, no a ells, ja que en tot cas els dignificaria d'una vegada. És una xacra que apunta contra l'essència mateixa de l'humanitat.

 És evident que hi ha molts altres factors que m'enrotllaria explicant: la pobresa estructural, la manca d'un sistema policial i judicial eficient, els conflictes regionals per la terra, l'alcoholisme ubicu i el tràfic de drogues, el paper bivalent de la religió (en general promovent la doble moral) i etcètera, etcètera, etcètera.

 En resum, jo, avui i aquí, he arribat a sentir vergonya de ser home en veure tot el que som capaços de fer i ni que sigui per un dia, em declaro dona amb orgull de gènere (malgrat les aparences).

Carib

 Em diuen que a Catalunya ha arribat l'hivern, i em corprèn la imatge d'una cortina de neu que busca repòs sobre els prats, fins fa poc agostejats, cansats de l'estiu i la tardor. El paisatge de la muntanya s'adorm sota un llençol blanc, suaument, lluny de la nostra mirada, arrecerats del fred.

 M'estranya que m'assalti aquesta melancòlica imatge, des de la costa del Carib, la costa dels Miskitos a Nicaragua. Potser perquè aquí costa creure que en algun lloc existeix l'hivern. L'aire és càlid, però constantment refrescat per una impetuosa marinada que no cesa i marceix les palmeres sense repòs. Ara de nou faig repàs del que sabia de Nicaragua i d'aquesta zona abans d'arribar. Per exemple, a mi em ressonava a la inacabable guerra civil i la Contra finançada per l'administració del Reagan, la revolució sandinista, l'infame Somoza, un immens llac al bell mig, el delirant projecte de fer-ne una alternativa al canal de Panamà, i una pel·lícula, La Costa dels Miskitos, on Harrison Ford interpreta un inventor genialoide que per fugir de la mediocritat del seu país arrossega a la seva família a les boscúries d'aquest lloc, per encetar una vida ideal, sense restriccions a la seva creativitat. No cal dir que acaba en catàstrofe.

 Però ara, a més, sé que la regió Miskita no té res a veure amb que hi hagi mosquits, que també n'hi ha i força, sinó a la ètnia majoritària, els Miskitos, els pobladors ancestrals d'aquesta costa, inclòs el carib Hondureny. També hi ha descendents afroamericans, criolls, garífunas i algun grup ètnic més. L'estrany són blancs europeus com jo. Els únics que he trobat eren morts: les tombes arrenglerades enmig de la verdor tropical d'una família alemana, datades del segle XIX, missioners que varen importar la religió Morava, em sembla que una forma de luteranisme, i que és la religió preeminent aquí. Què va empènyer aquesta gent a perdre's aquí en aquells temps? Si ara com ara, és una zona encara aïllada. Només hi ha una carretera sense pavimentar que comunica amb Managua, i regularment, quan plou molt, que és molt freqüent, queda tallada. El fet és que la seva herència ha perdurat. Les esglesioles, en la seva xaronia, proven d'imitar a petita escala les sòbries catedrals del centre d'Europa, amb uns campanars punxeguts pensats per evitar que la neu s'hi acumuli, una neu que aquí, mai veuran. I em torna a recordar la blanca cortina, que plàcidament es clou sobre els meus enyorats prats i cims. I em sento empès per aquesta melangia, extemporània fins que una nena,  bruna i vestit blanc com un floc, s'apropa a remullar-se els peus vora la mar i em rescata, sense que sàpiga del cert si encara estic somniant.

Calanga

 Ja no em crec allò que no tornaré a banyar-me en el mateix riu. O potser la vida a voltes sembla una sínia que no para de girar fins que no ens haguem assedegat de l'aigua que toca. Jo no pensava mai que tornaria a Calanga, la zona mes arraconada del districte de Manhiça al sud de Moçambic. El riu Incomati, que neix a Sudàfrica, serpenteja paral·lel a la costa durant un centenar o mes de quilometres abans d'abandonar-se al mar, sobre una plana, una baixa en diuen aquí, cada vegada mes envaïda per una extensa plantació de canya de sucre. I entre el riu i la mar s'estén una ampla franja arenosa, feta de dunes fossilitzades per la vegetació fins arribar a la darrera renglera de dunes ja nues, encara vives, que avancen des del Indic amb una parsimònia geològica. Això es Calanga, que encara resta quasi aïllada durant mig any degut a la crescuda de les aigües durant l'època de  pluges, les cheias. Es una de les poques coses que sembla que no hagi canviat aquí des que vaig arribar per primera vegada (ja fa massa anys perquè m'atreveixi a comptar-ho). Als habitants de Calanga no els tenen massa en compte de moment. Perquè a la resta del districte ja hi ha arribat una carretera ben asfaltada, no el tapis d'esvorancs que havia estat, els centres de salut ja distribueixen tots tractament antiretroviral pels malalts de VIH/Sida, que s'ha reduït a una sola píndola. Sembla llunya quan pocs tenien accés a un tractament feixuc i el test del VIH estava rodejat d'un estigma que ara ja s'està vencent. Amb la carretera asfaltada també han arribat els cotxes, abunden els 4x4, les xapes semblen força noves i ja no veig els machibombos destartalats que circulaven amb l'eix desviat i donava la impressió que es movien en diagonal, hi ha tres caixers automatics, quatre sucursals bancaries que es col·lapsen a final de mes i es pot prendre un bon cafè expresso . El país progressa, en termes economics, les cabanes de canyís estan desapareixent per donar pas a les de maó i es donen els contrastos indigeribles, com un adolescent que s'estira sense harmonia, la pobresa de sempre, la riquesa rampant, els luxes mes occidentals (no hi ha quasi ningú sense smartphone, sovint d'última generació). Fins i tot la malaria recula, no se si avergonyida o per la intensa activitat de prevenció que es duu a terme.

 Però Calanga i les zones mes allunyades continuen amb el mateix aspecte, cases de canyis, tot reculat,  i ens recorden que el que veiem a peu de carretera encara es l'excepció. He pogut arribar fins una llacuna litoral, lluny de tot on es encara impossible sentir el tràfec creixent de Manhiça, un lloc esplèndid encerclat de les dunes que la separen de l'oceà i on encara un temeria que l'abandonessin, encara que em tempta perdre-m'hi.

Caça major

Hi ha una cançó de Caetano Veloso que enceta, "vuelvo al sur, como quien vuelve al amor...", i tal i qual. Li tinc una certa tírria al Veloso, per raons que ara no explicaré, i només m'ha vingut al cap quan he tornat a Namíbia. Trepitjo, sense proposar-m'ho, paisatges coneguts com qui no pot deixar de donar voltes i més voltes per acabar trepitjant sempre els mateixos escenaris.

 És curiós com s'esvaiex l'excitació de la novetat. Bé, no és per aquí on volia portar l'entrada. En el meu vagareig per Tsumkwe constituency, a Otjodutjapa region, tocant amb la frontera amb Botswana he topat amb un pavelló de caçadors. Una cabana d'acabats sibarites, fusta i palla, a redós d'un baobab monstruós.

 Allí hi venen a fer estada caçadors alemanys, americans, anglesos, potser espanyols, que paguen una picossada obscena per clavar un tiro entre cella i cella d'un elefant i després anar a sopar sota la nit de la sabana amb un filet de Kudu. En el poblat del costat reposaven filera una dotzena de calaveres d'elefant, tant grans com rabasses, i en una cabana, arrenglerats els ullals d'ivori. He pogut agafar-ne un, i m'ha sorprès la densitat d'aquesta matèria. Un ullal d'un elefant adult deu pesar no menys de 70 kilos. 

 Quin estrany plaer podem trobar en matar aquestes bèsties? I qui diu elefants, també pot esmentar les grans peces cobdiciades per aquests caçadors d'elit, que paguen el que siguin per afussellar un ós polar, un lleó o una morsa. 

 Aquesta activitat es justifica perquè precisament permet controlar la caça i dona dividends a aquestes reserves per a que puguin gestionar-se i sobreviure. En un llibre que vaig llegir fa temps, "Lo que el dinero no puede comprar, límites morales del mercado", reflexionava precisament sobre el fet que hi ha coses a les quals no se'ls pot posar valor si de fet les acabem pervertint, o pervertim el seu sentit darrer. Exemplificava per exemple això de la morsa. Als esquimals de no sé quina regió del Àrtic els donen quotes per matar morses per la seva manutenció, i el que fan és venen part de les quotes a un d'aquests caçadors la qual cosa resulta en uns beneficis més grans. Certament, segons les lleis del mercat això és impecable però transgredeix el sentit inicial d'aquesta llei, preservar i mantenir la vida tradicional dels inuits. 

 Al cap i a la fi, el que passa amb aquestes reserves no deixa de ser paral·lel. Hi ha alguna cosa perversa que s'amaga en la necessitat d'occir aquests grans animals, precisament per protegir-los. Ara que ha començat aquest programa d'economia en colors, estaria bé fer-ne alguna reflexió. Per exemple, seria molt interessant comentar aquesta aberració del mercat que ha fet quasi desaparèixer els rinoceronts, degut a la demanda absurda de les seves banyes que no tenen més propietats medicinals que les ungles dels peus. Només són queratina. Però la raresa d'aquests trofeus, encara atia més la creença en les seves propietats, ves per on. Si bé ara celebrem que el Nobel de Medicina s'ha atorgat a una metgessa que va aïllar d'un producte de la medicina tradicional xinesa un fàrmac que ara és a l'avantguarda del tractament contra la malària, la mateixa medicina tradicional està exterminant una relíquia del passat, un ésser vivent. 

 Perquè al cap i a la fi, i aquí és on volia arribar, una de les coses que ens fa més genuïnament humans és la capacitat de meravellar-nos, d'admirar-nos per que qualsevol minúcia viva, prodigi de la creació, que només pot portar a un sincer respecte, veneració, per qualsevol ésser animat. 

 Per això, qui fot un tiro entre cella i cella a un elefant, ha oblidat alguna cosa molt important pel camí.

El canvi climàtic

Una de les característiques dels nostres temps és que es pot fer brama de tot. La xarxa així ho permet i donem, ni que sigui inconscientment, acta de veracitat a qualsevol cosa que es publiqui. Cap problema, si no es tracta d'assumptes que poden afectar la supervivència. Perquè al cap i a la fi, allò que preval és la veritat (o la realitat, com li vulguis dir), que és molt tossuda la pintem com la pintem. 

 Amb el tema del canvi climàtic això queda ben palès. Hi ha els qui l'assumeixen com a bo, els indiferents, com a mínim la majoria que fan la viu-viu a una mena de música de fons a la qual ja s'hi han acostumat, i els negacionistes. No m'importaria massa si no fos la trascendència que té aquest moment històric. Negar-lo corre el risc de fer el mateix paper dels violinistes del Titanic. És massa greu, per poc que s'hi cregui, com per prendre-s'ho a la lleugera. Ser-hi indiferent és anàleg a la inconsciència. 

 El fenomen del negacionisme no és nou. Hi havia negacionisme en el seu dia que el tabac fos perjudicial per la salut. La ciència i les dades epidemiològiques s'han imposat i ja ningú gosa negar-ho. També hi ha negacionistes, que afirmen que el virus del VIH (el causant de la sida), no existeix o que la terra és el centre de l'univers, i alguns de ben sinistres com els que neguen l'holocaust jueu o que Anna Frank fos un personatge real. Amb el tema del canvi climàtic, com amb el del tabac, s'hi amaguen interessos gens ocults. Les indústries de combustibles fòssils, començant pel carbó, són les primeres. Perquè ara resultarà que la fi de l'energia fòssil no serà provocada pel seu esgotament (les tècniques d'extracció fan possible obrir pous on fa dècades era impensable), sinó perquè són ambientalment insostenibles. Podria ser una bona notícia que portés a un canvi de paradigma energètic i un cataplasma per molts conflictes regionals. Tot em fa pensar que la qüestió palestina es solucinaria amb una transició energètica, ens oblidaríem de l'orient mitjà i els conflictes d'allí moririen per inanició. 

 Per posar en dubte qualsevol negacionisme, primer cal veure quins interessos pot tenir aquell o aquells que el sostenen. Si aquest existeix, ja n'hi ha prou per posar-lo en quarantena. En segon lloc, l'elaboració dels seus arguments sol ser poc menys que paranoica, ideant teories sobre els que ells creuen que han muntat una gran mentida. És molt fàcil posar en dubte qualsevol cosa, només cal identificar un interès ocult (el de les indústries fòssils no ho és) i bastir un argument. 

 Pel costat dels que accepten la realitat del canvi climàtic, sorprèn la lleugeresa amb que es comenta, quasi com una qüestió anecdòtica: que si els pingüins muden de plomes més tard, les tortugues marines pondran els ous en platges diferents, el conreu de la vinya buscarà més altes altituds, i el conreu de l'arròs es popularitzarà als Països Baixos. No és massa seriós, fins i tot descoratja. 

 Vivim en un planeta fràgil, una fragilitat que els astronautes expliquen molt bé quan retornen a la terra. Només habitem la petita pell d'un planeta d'una singularitat fins ara única, amb un delicadíssim i astorador equilibri que fa que els ecosistemes rutllin, des de la posició exacta respecte al Sol fins la inclinació de l'angle de rotació. I a més rutillin i produeixin una bellesa indescriptible. Pensar, en altres termes, que a això li poguem estar posant fi, o si més no degradant fins que sigui irreconeixible, ens hauria d'estremir i ni que tinguéssim arguments més o menys pregons acceptar per prudència que el canvi climàtic és una realitat i si no ens ho creiem, fer de manera que la ciència respongui a aquestes preguntes amb independència, sense biaixos i claredat, inclòs que l'Anna Frank va existir realment i els seus diaris són verídics. Perquè a nivell personal, no podem anar verificant tot allò que ens donen però sí tenir accés a les fonts i bastir una necessària confiança en elles. És l'únic estrep que ens queda per aferrar-nos abans no sigui massa tard.