El fill de Saül

 Jo pensava que ho havia vist tot pel que fa a la filmografia sobre l'holocaust. Però resulta que encara hi havia un punt de vista que ningú s'havia atrevit a adoptar. I veient la pel·lícula El fill de Saúl,  dirigit pel novell László Némes, s'entén que ningú s'hagués atrevit a filmar el punt de vista d'un membre dels Sonderkomando (els sonderkomando eren equips de jueus  presoners dels camps de concentració que feien les feines més abjectes en la cadena d'extermini dels camps de concentració nazis), filmat quasi exclusivament en un primer pla de la cara del protagonista, encaranat per Röhrigh Géza. Així s'aconsegueix un efecte molt potent, diria que esbalaïdor. No es mostra res directament, no hi ha primers plans de la massacre, però s'intueix en segon pla, els cops, murmuris, esglais, la violència ambiental i la claustrofòbia, la mort que ho amara tot i mentalment es construeix d'una forma realista l'horror més absolut. Horror absolut, aquest és el terme. Des de l'inici de la pel·lícula he tingut el cor en un puny i em costava imaginar com l'equip de filmació, començant per l'extraordinari actor principal, havia tingut prou templança per trabar aquesta història. Penso si no hauran acabat tots a la consulta d'un psicòleg.

 Aquest film honora aquest art, capaç de trascendir-se fins fer ressuscitar literalment allò que en molts només és una evocació, i fer prevaldre la memòria d'uns fets millor que qualsevol memorial.

Un efecte directe de la pel·lícula és que fa entendre aquella cita que després d'Auschwitz no hi ha cap reflexió que valgui. I també espaordeix que només una generació anterior a la nostra hagués viscut, o provocat, aquest infern. Fins quin punt l'alienació de les persones pot arribar a justificar que se les tracti com a peces, així anomenaven els cossos inerts dels jues morts,  mereixedores de ser exterminades. El punt lluminós enmig de tanta foscor, l'al·legoria de la pel·lícula, és que enmig del mal més absolut pren sentit un gest d'humanitat que no té cap utilitat pràctica, l'obsessió del protagonista per donar una sepultura digna a un noi de dotze anys. En si mateix, el gest conté tota l'esperança enmig de l'absurd més atroç. Amb films així tenim assegurat que es podrà transmetre la memòria del que mai ha de repetir-se.

Realitat virtual

    Durant el Mobile World Congress, popularment conegut com el mobail (curiosa adopció lingüística), una de les estrelles tecnològiques ha estat els reproductors de realitats virtuals. Ulleres que donen una visió en tres dimensions que, per exemple, ens poden posar en el cos d'un practicant dels salts de trampolí amb esquís. Sembla que l'experiència és inoblidable.

 Això de la realitat virtual dona lloc a algunes reflexions, que no són noves i ha estat utilitzat com argument en algunes pel·lícules (ara se m'acudeixen Matrix i les seves seqüeles, i Abre los ojos, de Alejandor Amenábar). És a dir, on està el límit entre allò virtual i allò real, si és que les nostres perceptions no són en certa manera també virtuals. Però no em posaré a reflexionar sobre l'epistemologia. Només explicaré una experiència que ve a cuento. 

      Fa una colla d'anys, amb dos molt bons amics, ens vam endinsar en el Parque de los Nevados, a Colòmbia, (on entre altres es troba el famós Nevado del Ruiz que l'any 1985 va sepultar la població d'Armero). No teníem res més que un esbós fotografiat amb una petita càmera per guiar-nos. L'extensió del parc era com la meitat de Catalunya i ens proposàvem creuar-lo de punta a punta només amb un deficient croquis. Ni plànols, ni gps, ni mòbil (perquè tampoc hi havia cobertura). Tampoc podíem imaginar si ens passava res que un helicòpter ens vingués a rescatar. No hi havia aquest servei, tampoc el podíem avisar. Si haguéssim desaparegut per aquell indret, ningú ens hauria trobat. Un immens páramo  presidit pels volcans nevats, el Tolima, el Ruiz, el Santa Isabel. Semblava la terra primigènia. Aquesta consciència de vulnerabilitat, saber que la decisió de prendre un camí o una direcció tenia conseqüències vitals (ens podia perdre, desorientar, sense esperança), va despertar un instint que ens obligava a fixar-nos en tots els detalls del relleu, en allò que era més plausible, en qualsevol senyal, detall, que ens indigués la via més plausible. La realitat va cobrar una nova dimensió, alhora abassegadora però més palpable que mai. Algun modernet de merda en diria que estàvem connectats, i penso que això és cert. Vaig tenir els mateixos sentiments i emocions, la tensió que vivien els antics navegants, exploradors, simples viatgers. Una figuració del que sentien aquells intrèpids portuguesos quan s'endinsaven en les aigües oceàniques només guiats per les estrelles, brúixoles, astrolabis i sextants. Impressiona els detalls que arribaven a entreveure a ull nu en el cel estrellat els antics. Hem perdut la paciència que acompanya la capacitat d'observació. 

Vaig prendre consciència que en les meves passejades pels Pirineus, anava en certa manera adormit, confiat en els camins trillats i la seguretat d'un rescat si fos necessari. Per mi, allò va ser una lliçó del que és la realitat real, el contacte amb la natura, la bellesa dels detalls que ens poden salvar la vida, i en definitiva, el que és l'autenticitat que va precedida per l'esforç i el risc. Tot això no ho podrà simular la realitat virtual, per molt que s'hi esforcin. No hi haurà mai un risc real, que evidentment no tenim quan experimentem un salt en un trampolí amb unes ulleres virtuals. Tot això ens perdem, i molts no ho sabran mai.

P.S: Ara, pensant-hi, trobo un contrasentit parlar de realitat virtual. Proposo que més aviat parlem d'experiències virtuals (experiències que no tenen relació amb cap realitat palpable).

Sobre la blasfèmia

 No em resisteixo a dir la meva sobre aquesta cosa de la poesia que ha fet córrer tants comentaris. Parlo del Marenostre, de la poetessa Dolors Miquel. Només algunes reflexions.

 Primer, a l'escrit no li trobo cap gràcia. El trobo més aviat en la línia del lletgisme, el trobo de mal gust al marge que segueixi l'estructura d'una coneguda oració,  i com assenyalava un altre articulista, és el contrari del que pretén. Anti-feminista, en utilitzar el reduccionisme genital que un escriptor més aviat masclista com Henry Miller ja utilitzava. No hi he vist cap mena de transgressió, i una altra coneguda opinadora deia encertadament que aquest tipus de suposades paròdies fan una insuportable pudor a vell.

En segon lloc, penso que es pot parodiar qualsevol cosa, fer-ne broma o disgredir-ne en qualsevol sentit. Però, i això és important, també penso que allò previ a la paròdia, la broma o la disgressió és que es pugui escriure molt seriosament sobre el tema o subjecte en qüestió. Woody Allen, a la pel·lícula Midnight in Paris es permetia fins un cert punt caricaturitzar els artistes que pul·lulaven pel París dels anys 20 del segle passat. Però això ho podia fer sense fisures, amb elegància, precisament perquè es notava que els coneixia molt bé i podia mostrar-ne l'anvers. El mateix ha fet Emmanuel de Carrere en certs apartats del seu recent llibre El Regne, que algunes ments pudents també s'atrevirien a qualificar de blasfem. Però no en té res de blasfem, perquè parteix d'aquesta actitud bàsica de respecte i coneixement. Un altre exemple és Pier Paolo Passolini, un personatge fascinant, complex, sensible, capaç de les transgressions més escandaloses, però alhora autor del millor biopic sobre Jesucrist, que a més va dedicar al Papa Joan XXIII. Aquest si que es podia permetre la llibertat real de "blasfemar". 

 En aquest sentit, tant els que han aplaudit com els que s'han escandalitzat de l'obra han sobre reaccionat, segons el meu parer i haurien de retornar a les fonts, en el que significa aquests quatre versos posats en boca d'un personatge històric, d'una càrrega literària impressionant que pot valorar qualsevol sigui o no creient. I aquí ho deixo.

Dollo Ado

Dollo Ado és una ciutat que no hauria d'existir. Si mireu en un mapa, la podeu localitzar  en el racó on conflueixen les fronteres de Somàlia, Etiòpia i Kenya. Perquè si no fos per aquestes fronteres, ningú hauria plantat aquesta població de 60000 habitants al bell mig de la regió Somalí que arrenca aquí i abraça tot el desert de Ogaden. La població és la mateixa a un costat i l'altra de les línies. Els topògrafs simplement varen aprofitar els rius Dawa i Genale que baixen de les terres altes d'Etiòpia sense consultar cap local (pràctica altrament habitual quan al tractat de Berlin a la segona meitat del segle XIX es van establir les àrees d'influència de les grans potències). Només aquesta arbitrarietat fa que sigui un lloc de tensió humana i social que permet que Dollo Ado existeixi. Perquè fins i tot el sedentarisme és una anomalia en la regió. La població encara és majoritàriament nòmada, pastoralista. Bé, si no tenim en compte els prop de 300000 refugiats de Somàlia que des del 2008 o 2009 habiten els 5 o 6 camps ubicats al llarg de la conca del Genale. Però formen una població a part, estrictament confinats, amb la seva administració auspiciada per la ONU i el govern Etíop. Sota un govern paral·lel, viuen una vida subsidiada en aquestes ciutats artificials, amb els seus equipaments sanitaris, escoles, la distribució gratuïta d'aliments, mercat negre i tot el que us pugueu imaginar.
 La població local  creua amb tota normalitat les fronteres per visitar els seus cosins de clan com han fet tota la vida, per buscar noves pastures, cercar atenció mèdica on aquesta és de més qualitat, especialment a Kenya i mercadejar aprofitant les oscil·lacions del canvi de moneda i els productes importables entre els diferents països. La porositat és absoluta, els guardes de frontera no posen traves i només els que no som de la zona ho tenim difícil sense els permisos o contactes necessaris. Perquè les fronteres, tot i irreals, marquen les condicions imposades pels homes que són ben reals. Per exemple, tinc prohibit passar al costat de Kenya. Al-Shabaab fa pocs dies ha massacrat un centenar de Kenyans, i tenen deler per segrestar occidentals. És una qüestió de marketing, de la massacre quasi ningú se n'ha assabentat, el segrest d'un periodista suec, tal com ha passat, dona molts més rèdits publicitaris. En canvi, pel costat Etíop, la connivència amb la població local i un exèrcit més eficaç ha mantingut la calma més absoluta.

 La vida discorre sobre la fulla de la navalla, parafrasejant el títol del llibre de Sommerset Maugham. Precària és la paraula que la defineix. Un entorn d'una aridesa quasi desèrtica, que només reverdeix 2 o 4 dies l'any quan plou. El límit entre la vida i la fam, la supervivència i la sequera, és molt lleuger i fàcilment es pot caure en l'abisme de la necessitat. Els somalís, nòmades i pastors, que han viscut de forma ancestral aquí, havien aconseguit un equilibri quasi subtil, com si jugant, jugant amb la mort i la supervivència hagin après a caminar sobre l'afilada fulla. Una anècdota exemplifica molt bé això. El cap de família, l'home per entendre'ns, es pot negar a vendre una cabra per pagar l'atenció sanitària de la seva dona. Pot semblar una monstruositat, però si sabem que la vida de tota la família, del clan, depèn del bestiar, es pot entendre. Quan la sequera es fa especialment cruel, prefereixen que els camells morin abans no vendre'ls. Perquè sense bestiar no són res, són part de la família. La vida pivota al voltant d'ells i de la llet que cada matí extreuen religiosament i que forma part essencial de la seva dieta i la dels nens. 

 Fa de mal veure com la política de moltes ONG's i institucions internacionals, enlloc de mirar que la fulla de la navalla no sigui tant esmolada, fan una política assistencialista que trastoca l'equilibri tradicional, repartint regularment menjar a tones que prové dels confins del món i conduint a aquesta població, orgullosa i soferta, a una existència també subisidiada. Penso que potser és així, perquè és la solució fàcil d'afrontar els problemes, d'evitar la complexitat i abandonar el sentit crític del que es duu a terme. 

 Un habitant d'aquestes kebelés, els poblats transitoris, m'ho resumia d'una manera concloent i lúcida, "sequera? I ara, mentre plogui al Canadà, no hi haurà sequera". Ningú m'havia definit d'una forma tant ferotge què és la globalització. 

No a Facebook

  Ja fa un cert temps em vaig donar de baixa de Facebook i tenia ganes d'explicar les raons d'aquest gest subversiu. He de dir d'entrada que vaig crear el meu perfil perquè era una manera que se'm pogués localitzar, ja sabeu, allò típic dels odiosos sopars dels companys de primària, secundària i tot això, que es retroben gràcies a la xarxa. A part del meu nom, tot el que hi vaig penjar, era fals. Així alguns despistats cada any em felicitaven l'aniversari el 15 de Març. Una data inventada. També les fotos eren impersonals i de temes de natura.

 Dit això, m'embafaven dues coses. Primer, m'importava un rave i m'era insuportable tota aquesta gent que es deien amics meus i m'explicaven foteses. En segon lloc, no suporto que sense el meu coneixement algú es dediqui a penjar fotos on surti i etiquetar-les. La meva imatge és el meu valuós mirall (per bé i per mal) i crec que la gent no ho valora prou (d'aquí que també trobi horripilant això de les selfies). En tercer lloc, la horrorosa banalització del terme "amistat". Algú podria recordar què significava l'amistat per Aristòtil, per exemple? "L’amistat és el vincle recíproc que relliga en profunditat tota comunitat humana". Llegiu l'assaig-divulgació d'Agustí Alcoberro i també avorrireu com Facebook malmet el mot amic.

 Abans de donar-me de baixa també vaig veure la pel·lícula biopic de Marck Zuckerberg, La red,  i si els decerebrats adolescents que pintava són els garants de les dades que allí hi pengi, millor que plegui vaig pensar.

 Però finalment, allò que em va deixar ben convençut és que un cop vaig prémer el botó que m'alliberava d'aquest lligam, va aparèixer automàticament la foto de la persona que per alguna raó havia visitat més sovint a la seva pàgina de facebook, amb el missatge " El teu amic xxxx, et trobarà a faltar, estàs segur que vols donar-te de baixa?". A part que no t'ho posen fàcil ni evident això de poder-se donar de baixa ( i és facilíssim tornar a reconnectar, massa fàcil), em va recórrer un calfred el fet que un algoritme amagat dins d'una distant i freda màquina m'estigués fent xantatge emocional. D'això se'n diu control social, despersonalització, anorreament de la pròpia identitat. I el pitjor del cas és el poder que pot arribar a tenir aquesta institució si un quart de l'humanitat hi està subjecte. Sé molt bé com és de fàcil controlar les voluntats i els capricis sense que se'n sigui conscient, i aquest invent em sembla potencialment monstruós.
 Potser exagero, però el fet és que no cal que us molesteu buscant-me al facebook (si és que a algú li interessa buscar-me enlloc). He dit.

PD: Tot i així, reconec la seva utilitat quan es tracta d'institucions, establiments, organitzacions que no entren en el terreny personal de ningú.

Etiòpia i l'especulació

 Llegeixo en un dels informes del projecte que ara aniré a avaluar, al sud d'Etiòpia, que no varen poder comprar l'ambulància que tenien programada perquè el terratrèmol que va provocar allò de Fukushima va aturar les exportacions de productes japonesos, i els preus varen pujar massa. Bravo, això sí que és globalització! Ja és curiós que l'eco d'un fenòmen geològic al Japó sigui que una població amb una necesitat urgent d'aquest vehicle (el centre de salut als nòmades de la regió els cau a 200 quilòmetres, si és que no prefereixen creuar com puguin el riu Dawa i fer cap a Kenya). 

 Tot això ho relaciono amb una cosa que m'ha passat recentment. A partir de la desacceleració del creixement de la Xina, s'han esverat les borses de la resta del món. Jo mai he entès això de la borsa, em sembla misteriós, però si sé que fa poc l'agent bancària de l'entitat on tinc els meus humils estalvis em va convèncer d'obrir un compte d'inversió (molt conservador, em va afirmar). Ves per on que coincidint amb aquesta notícia veig que els estalvis han oscilat a la baixa. Tinc menys diners perquè la Xina creix menys ràpid. I he entès de què va tot això i la omnipresència de les notícies de la borsa. Ens hem tornat, o ens han fet tornar a tots, petits especuladors. La borsa ja no és un lloc on inverteixin grans empreses, sinó que fins el que tingui uns estalvis més menuts, hi pot jugar i quedar-se atrapat a la dinàmica especulativa, pendent dels alts i baixos dels nombrosos índexs, veure com ballen els dígits dels seus comptes. Perquè al cap i a la fi, només són dígits espuris que ballen en un hiperespai inaprehensible. 

 El pitjor del cas és que això, si ho entenc bé, funciona com un avió que un cop enlairat no pot deixar de propulsar-se. L'economia necessita combustible, créixer, alimentar la fam inversora i el petit cobdiciós que habita en cadascú de nosaltres, per seguir volant. Som presoners d'un sistema, que si s'estavella s'endurà els nostres béns en forma dígits. Perquè els dígits, els números, es poden esfumar com si res, igual que el paper-moneda es pot devaluar per molta rajola que hi posem a sobre. I que algú m'expliqui perquè si el preu del petroli és tan baix, és un greu perill per l'economia, si ens varen dir que era tot el contrari.
 A més, i per amanir-ho, sembla que tot plegat té molt de psicològic i irracional. Avui mateix ha saltat la notícia que l'especulació i els errors comesos a nivell immobiliari es comencen a reproduir a la ciutat de Barcelona. Més de la meitat de les noves hipoteques ho són per més del 80% del valor del pis. Aquesta bogeria només s'explica perquè els capullos que han signat això, i els indecents bancs que tornen a fer la viu-viu, esperen que el preu dels pisos pugi i les puguin vendre per guanyar uns calerons. I jo em pregunto, on està el regulador de tot això? No hi és ni se l'espera, també està pujat a l'avió aquest que un dia s'estavellarà.

 Francament, a mi em venen ganes d'abraçar les tesis anti-capitalistes, ni que sigui per a que pugui desxifrar algun tipus de lògica en tot això. 

Somalilandia

 L'any passat, coincidint amb la posta de Sol, un nombrós grup de teixidors s'arremolinava entre les fulles d'un arbre que arribaven al balcó de la meva habitació, a la casa d'hostes de Hargeisa. La capital de Somalilàndia. Un any exacte ha passat, i el record se'm confón, com si de fet no hagués tornat. Només l'absència d'aquests teixidors em rescata d'aquesta sensació. Han desaparegut. Les onades de xetorreig, quasi estrident, que despedien el dia, s'han fet fonedís. Perquè han deixat de visitar l'arbre? Quan va ser? Potser l'amo del tros els va espantar i han decidit ajocar-se a un altre lloc? No ho sé, no ho sabré mai. La resta continua igual. Els imans alcen les seves pregàries en un garbuix que s'alça al cel, com si estigués no en una ciutat, sinó en una mena de monestir on Al·lah ho governa tot, els tempos, les voluntats, les vides. No calen brúixoles aquí si saps cap on cau la Meca. Només cal esperar a topar-se amb algú que estengui l'estora i es posi a fer pregària. L'est està exactament cap on s'adreça, encara que al davant hi tingui un penjador amb roba, unes escales rovellades o un cotxe destartalat. Ell mira més enllà, mira cap a la Meca. Un destí que nosaltres no podrem entendre mai.