Història de l'Art

  Vaig topar-me abans de Nadal amb el llibre Historia del Arte, d'un tal Ernst Gombrich que reconec que no sabia qui era però resulta que es tracta d'un reconegut especialista sobre la matèria que ha escrit aquest clàssic amb successives edicions des del 1950 fins finals del segle XX, quan va morir. Ha estat tota una revelació (ja no sé quantes en porto, aviat viuré en un enlluernament continu). Se n'ha de saber molt per escriure un llibre que recorre la Història de l'Art des dels temps prehistòrics fins les avantguardes i t'hi acondueix sàviament com si t'agafés amb una mà imperceptible i et portés a passejar dolçament per uns camins que sense ell ens hi perdríem al primer revolt. I  sap fer-ne del passeig un recorregut lluminós i entenedor. Algunes perles permetran entendre-ho. Per exemple, perquè els egipcis tenien aquest estil pla, hagiofràfic i estirat com si el món només tingués dues dimensions? Per dues raons, primer no pensaven en cap futur espectador. El seu era un art cap a l'eternitat (sinó no s'entén la profusió de decoració de les tombes). I segon, pretenien descriure tot el que creien que existia, no el que es veia ni molt menys com es veia en realitat. Ho descriu encertadament l'Ernst Gombrich, quan escriu que l'art egipci és el més semblant a una cartografia i, per tant, per poder plasmar tots els objectes i detalls cal aplatanar-los per estendre'ls en dues dimensions sense que es perdin els detalls. Si hi ha dos peus, doncs es posen tots dos dislocats i el tòrax com si mirés cap enfront per mostrar-se completament. No té sentit provar d'amagar res o donar per sobreentès cap detall que no es mostrés. Són conseqüents amb la tensió intrínseca (una intuïció nova per a mi però vergonyosament evident) que existeix entre una superfície plana (paret o llenç) i voler plasmar-ne la realitat que és tridimensional. Pitjor per la realitat si el que vull és posar-ne tota la informació. I encara més, el llibre il·lustra molt bé com aquesta manera d'executar les obres d'art fou la llavor dels corrents posteriors a Grècia i com el seu rastre es pot resseguir fins avui dia. No és el cubisme sinó un retorn particular a aquest origen?  Perquè una cosa meravellosa d'aquest llibre és com explica la dialèctica subjacent de tots els corrents artístics que porten a plantejar necessàriament nous problemes i noves solucions sense aturador. Així, passem de voler reflectir la realitat tal com és (egipcis) a reflectir-la com la veiem (grecs) i transmetre els sentiments (els moviments de l'ànima) en els éssers projectats fins projectar els mateixos sentiments i emocions però en aquest cas de l'autor en allò que executa (pintura, escultura o edifici). O les mateixes tensions generades per assolir el domini de la perspectiva. I tot això en el context de la funció que feia l'art en cada moment que fa comprensible, com si se'ns hagués revelat una nova pedra rossetta, allò que fins ara incomprensible o no sabíem apreciar amb tota la seva fondària. I tot plegat, deixant clar que en tota obra d'art, que afirma que només pot executar-se des d'una intenció honesta i recta a part de la perícia tècnica, té un misteri en sí mateixa que la fa inaprehensible. I que és, per definició, indescriptible. És a dir, la millor explicació d'una obra d'art és ella mateixa i tota crítica només pot aspirar a indicar, lloar o blasmar les claus amb que podem interpretar-la. A realçar-ne el misteri o despullar l'encanteri. Un altre exemple i aquest molt conegut. Ajuda a redescobrir el secret de la Mona Lisa i el seu enigmàtic somriure. La tècnica del sfumato precisament deixa en un espai ambigu el rictus d'aquesta senyoreta de manera que el nostre cervell completa inconscientment l'obra i podem llegir un posat seriós o un indici burleta en el seu rostre segons el moment o el nostre mateix posat d'ànim. I no és una troballa casual, prové d'un estudi sistemàtic dels detalls anatòmics més nimis. És també un art que per nosaltres mateixos sapiguem apreciar una obra que ha esdevingut més aviat una espècie de fetitxe pervertit. 

 En tot cas, aquesta lectura m'ha fet molt de bé perquè reconcilia amb l'humanitat i la bellesa que és capaç de crear. Potser és aquest el sentit de la famosa frase de Dostoievsky que diem sense pensar-hi massa que la bellesa salvarà el món. Si m'emociono amb el que va executar algú fa uns quants segles d'alguna manera em reconcilio en el sentit més profund d'aquesta paraula amb ell i amb tothom capaç de fer i sentir el mateix. 

Lohengrin o la decepció de l'amor

  Si no vols cafè, pren dues tasses. Això és que m'ha ocorregut amb una de les obres cabdals de Wagner, el Lohengrin. La diferència és que jo sí que volia cafè, i a dojo. I per tant  ha estat una sort que a més de tenir una entrada per assistir al Lohengrin del Gran Teatre del Liceu de Barcelona comprada fa més de sis mesos, una familiar em passés la seva entrada cinc dies després d'assistir-hi per una malaurada indisposició. Així que en cinc dies, he gaudit dues vegades de l'obra que, ho reconec, encara no havia tingut el plaer de degustar-la en directe. 

Jo no sóc ningú per jugar a fer el crític de ves a saber quina disciplina i si ho faig és més com un joc personal amb la meva pròpia ingenuïtat. Però no m'atreviré a fer el ridícul més espantós en una obra d'aquesta magnitud. No sé valorar la qualitat dels cantants, del cor, de l'orquestra. Des de la meva humilíssima posició de més absolutat indigència cultural només sé dir que han estat extraordinaris, particularment el cor. Com deia una acompanyant que seia al costat i que no havia mai tastat Wagner, ho han fet bé. 

Només m'atreveixo a criticar dues coses, una evident i és el canvi argumental introduït en la trama de Lohengrin. En algun post anterior he dit que l'argument de les òperes de Wagner podrien cabre en un tweet (o un haiku, si ho preferiu). Allò que ho fa extraordinari és com d'una idea, una successió de fets més aviats escadussers Richard Wagner arriba a aprofundir fins les simes més insondables de la nostra psicologia. Però cal temps per entrar-hi, encara que la trama, com el fonament d'una obra, continua essent rellevant. I aquesta és la que van intentar foradar amb un canvi de rols on el Lohengrin és el personatge pervers i obscur i la Odstrud una mena d'heroïna lúcida que el desenmascara, i l'Elsa una desgraciada absoluta enganyada per tothom. El gir era molt interessant, la veritat, i digne d'un conte o història però no d'una obra que aspira a l'art total i posa al mateix nivell la música, el text i l'escenografia. De manera que si es toca algun d'aquests elements tot l'edifici grinyola com una barca mal bastada. I això malgrat els esforços escenogràfics per a que tot plegat lligués. La dissociació és acceptable, per dir-ho així, en els primers dos actes, però es fa de mal empassar al final del tercer quan es clou la funció. El que canten, el mateix posat a l'escena i la música no lliguen amb la resolució final. No s'entén, simplement. 

Ara, si ignorem aquest element, la resta funciona de forma meravellosa. Excepte, i això és un apunt personal meu, l'escenografia que jo vaig trobar massa fosca, grisa.  Penso que es podia donar més joc de llums i fins i tot colors, per dir-ho d'alguna manera.

 De tota manera, jo m'atreveixo a fer una reinterpretació del Lohengrin sense necessitat de canviar ni una coma a l'argument. La història és la segúent. Elsa està acusada de matar el seu germà petit, hereu del regne de Brabant. Crida auxili per un cavaller que es bati per ella i apareix de ves a saber on el Lohengrin que venç el seu acusador, es casen però Lohengrin li prohibeix de preguntar qui és ni d'on ve. La perversa de l'obra, l'Ortrud, s'ho fa per a que acabi formulant la pregunta, l'encanteri s'esvaeix i el Lohengrin se'n va per on ha vingut.

 A mi m'ha fet pensar en que tot plegat podria funcionar com una al·legoria de l'amor idealitzat, o romàntic segons volgueu dir-ne. Funciona mentre el tenim això mateix, idealitzat, que la realitat no el toqui ni l'espatlli. Que no en coneguem la veritable realitat que porta en el millor dels casos a la decepció en forma de rutina o fracàs o en el pitjor cap a la tragèdia. Un amor que també podem transmutar en qualsevol de les causes que creiem que ens mouen, i que si furguem amb una certa lucidesa descobrim que són impulsos més obscurs i menys confessables: recerca de reconeixement, superació de pregones frustracions, propòsits que no tenen res a veure amb la noblesa amb què són percebuts i fins i tot baixes intencions més o menys reconegudes. Perquè aleshores, l'encanteri desapareix i Lohengrin (i totes les seves promeses de sentit i plenitud) es fa fonedís amb la seva lluent armadura sobre une embarcació remolcada per una cigne. L'excés de lucidesa pot tenir aquests efectes perniciosos. La veritat, en contra del que molts pensen, potser no ens fa tan lliures. 

Altrament, tot gaudint de Lohengrin he fet una mica abstracció d'aquest fenòmen de l'òpera i m'he sorprès a mi mateix sorprès (stupor aprehendit me, com va dir Sant Agustí) com els homes som capaços de crear aquests constructes. Fer baixar d'un món abstracte l'art destil·lat en un escenari o al revés, projectar des de les nostres ments a l'escenari tot aquest tinglado de música, poesia, drama i escenografia que projecta trascendeix les nostres idees de forma tan eficaç però efímera com un encanteri. Una mena de misteri que arrela en el vell debat de nominalistes i idealistes, existeix aquest món independentment de tots nosaltres o simplement és una projecció sublim de les nostres ments? La veritat és que a mi em fa dubtar. I aquí ho deixo. 

Preparem-nos per la guerra

 El llibre Quanta, quanta guerra...de Mercè Rodoreda es pot incloure dins les seves obres amb un estil poètic i oníric de la seva etapa final, com la inacabada La mort i la primavera,  que no sé com s'ho fa la nostra gran escriptora que aconsegueix uns mons coherents i reals sense que sàpigues exactament què t'està explicant. M'ha vingut al cap quan els nostres dirigents a nivell Europeu han tret de la caixa dels espantalls això que cal tenir preparat a casa un kit de supervivència per si venen mal dades. Una idea extemporània però molt eficaç per inocular una por imperceptible però que impregna  les nostres ànimes i  la societat com una boira grisa i humida. No acabo d'entendre el propòsit d'aquesta idea que també sembla onírica. A Quanta, quanta guerra...no hi ha ni un sol paràgraf belicós, ni tan sols una referència directa a cap conflicte armat. Jo ho interpreto com una mena de somni que navega sobre aquesta realitat subjacent, i aquesta idea és la que sento quan es diuen coses molt més barroeres, amb menys estil i sobretot mancades d'imaginació com això que hem de tenir a mà un kit de supervivència pel que pugui passar. 

 És cert, no en sabem res de la guerra. Només cauríem dolorosament del nostre món de pantalles, consum de cançons gemegoses i prefabricades el dia que arribessin joves dins de taüts de zinc, com relatava Svetlana Alekseivitch a Els nois del zinc , la intrahistòria de l'ocupació de l'Afghanistan per part de la Unió Soviètica. Com deia Gila del seu pare, que afirmava que es pot riure de tot fins el dia que va esclatar la Guerra Civil. 

Perquè d'una guerra parlem d'això. De morts. De mares a qui arrenquen els fills, d'innocents que estaven en el lloc inoportú en el moment inadequat. Cossos inerts que ja no parlaran mai més (Qué solos se quedan los muertos...es planyia Quevedo), el silenci camí de l'oblit de l'oblit i on tota causa es desfà en el més sòrdid absurd. El dulce et decorum est pro patri moris és una llatinada simplement sinistra. 

 De debò que a part de la idea que acceptem amb lleugeresa d'incentivar la producció d'armes i llençar boutades com aquestes no se'ls acut res més? Reconec que ho tenen difícil, però penso que es podrien fer o dir coses molt més edificants, esperançadores, que no afrontar la ineluctible fatalitat que porta dins seu l'afirmació que si vols la pau prepara't per la guerra. Si fem cas de la història sabem on acaben aquestes curses encara que avui dia poden tenir un desenllaç molt més destructiu.  Algun d'aquests genis suggeria que en el kit calia posar un joc de cartes. I perquè no els assajos de Montaigné? O la Divina Comèdia? El Quixot també dona molt per aprendre a construir una societat més civilitzada mentres estiguéssim dins del búnker.

Fa unes setmanes aquest senyor que es fa dir vicepresident del Estats Units va permetre's de donar lliçons de valors amb una actitud xulesca que només traspuava una grotesca ignorància sobre el que parlava. Però els de la comissió Europea li estan donant la raó però no en els termes que aquest tipus parlava, que ignora santament. Perquè no ens falta un rerefons de cultura, pensadors, escriptors, pintors que ens poden inspirar, recordar-nos que el nostres esperit pot volar més enllà d'aquesta vulgaritat i establir respostes personals, llaurar actituds esperançades i sobretot imaginar ponts d'entesa que facin absurd qualsevol recurs a les armes. 

Però temo que per tots costats estem governats (aquí, més enllà dels Urals i de l'Atlàntic) per una barreja de tecnòcrates amb una pàtina de cendra feta de cinisme i ignorància incapaços de proposar res de semblant.

A voltes temo que no haguem creuat el famós dintell de Dante...abandoneu tota esperança.

Primavera

  Durant la setmana acostumo a llevar-me ben d'hora. Vaig a la piscina a les 6:30 del matí. I és entre aquest lapse fins que en surto cap allà a les 7:15 h. que m'agrada explorar en el cel el pas de les estacions. Com es clou la foscor cada vegada més aviat en el segon trencant de l'any, però sobretot com s'alça la llum, discretament, així que avança el nou any. A partir de febrer intueixo a el besllum del nou dia quan em llevo. La negror a Llevant esdevé un blau fosc i metàl·lic, fins que l'Aurora es deixa veure clarament, i estén cada vegada més enllà els seus dits rosats, com diria Homer. I segons el joc de núvols pinta el cel de tons cada vegada més càlids. Fins que un dia, el sol mateix apaivaga definitivament la foscor, els borrons esclaten i podem dir que la primavera, per fi, ens ha encalçat de nou.

 Hi ha d'altres senyalts que no se m'escapen. El més estrident és el cant solitari a primera hora de la merla que refila al final de la nit i coincideix amb el blau metàl·lic de finals de febrer. Més cap al tard, quan surto de la piscina, s'afegeix el refilat, em sembla més aviat un xiuxiueig, del gafarró. Se'ls pot veure enfilats al capdamunt dels arbres. I per sota alguna mallerenga carbonera també refila, com si volgués perforar l'aire.

Em resulta confortant contemplar la indiferència amb que es repeteix, ens regalen tots aquests anuncis de la propera primavera, aliens al tragí a vegades tètric, sovint patètic, del nostre moment històric. 

Tot sobre T.

 No cal que expliqui a qui em refereixo per T.  Ha envaït fins els nostre racons més íntims, com un espectre omnipresent. No havia ocorregut mai. Recordo haver llegit no sé on que dels presidents dels Estats Units de finals del segle XIX, la majoria de votants ni tan sols l'havien vist, ni molt menys escoltat la seva veu. Em sembla que reflexionava aquest mateix escrit sobre el fet que Abraham Lincoln (no ho sé ben bé si era ell), tenia una veu aflautada que l'haguera invalidat directament en els temps actuals d'oratòria estrepitosa, xarxes socials i invasió mediàtica. Però per contra eren uns notables escriptors. Elaboraven i transmetien les seves a través de la premsa escrita, l'únic mitjà per comunicar-se amb els electors, sense que mai en tinguessin una imtage directa.

Del persontatge T. (i no dic el  nom complert per exorcitzar una mica l'espectre), m'agradaria fer algunes reflexions i, fins i tot, m'atreveixo a predir què passarà en un personatge que temo que és menys imprevisible del que es pensa.

En primer lloc, quan el moment històric ens confronta amb un tipus semblant, tots i tothom quedem perfilats segons ens posicionem davant els seus estirabots. Evidentment, això és particularment vàlid per tots aquells que dansen en allò que se'n diu l'escena internacional amb lligams més o menys trascendents amb els Estats Units. O els que es veuen interpel·lats des d'un punt de vista ideològic. Posaré tres exemples.

No em trauré mai del cap la imatge, el gest, de Benjamin Netanyahu després de reunir-se amb en T. i que aquest anunciés una ocurrència que faria enrojolar els Monthy Python si no fos una grotesca obscenitat (allò d'ocupar Gaza i convertir-la en una resort), quan balbucejava que la idea era una prometedora  perspectiva que calia avaluar. Tot això portant en les espatlles 46000 morts, més de la meitat perillosíssims nens i les seves mares. No faré cap comentari, perquè no tinc paraules per definir-ho, del famós vídeo sobre com veu el futur d'aquesta castigada regió.

Un altre exemple. Produeix molta, molta angúnia el servilisme dels polítics republicans que li fan costat. Aplaudien, en la seva compareixença al congrés, totes les boutades que va vomitar que no superarien cap mínim debat racional. O l'exercici xulesc i mancat d'arguments (precisament perquè en el fons no tenen cap argument) dels seus corifeus que se les heuen amb la resta de països. Posa els pèls de punta que el vicepresident parli en termes de xèrifs i suposats valors que desconeix (quan amb prou feines deu saber enumerar els països Europeus) davant una atònita audiència. Responen a la definició més tràgica (de nou) i patètica del pallasso. Més proper al de la novel·la "It" de Stephen King que a Charlie Rivel.

I més properament, també decep profundament quan alguns comentaristes polítics situats en allò que en diem a la dreta no poden amagar un somriure de satisfacció que el senyor T. hagi fet trontollar en pocs dies aquesta amalgama indefinida que s'anomena cultura woke. Posant en aquest terme tot adversari polític i sense fer esment de la magnitud grotesca del personatge amb el qual s'alineen. El veuen com una excusa per posar el dit a l'ull als seus adversaris ideològics oblidant sorollosament l'absurditat del personatge i la magnitud monstruosa del que diu i diu que vol fer.

Per un altre costat, també m'ha sorprès el poder de subversió de l'ordre establert, com si fos un rei absolut, del senyor T. Jo tenia la noció que el sistema constitucional dels Estats Units havia estat bastit per evitar precisament l'aparició de tirans, l'acumulació de poder que atropellés els mateixos valors fundacionals d'aquest país. Era una reacció inspiradora en aquella època contra el jou de la monarquia anglesa. A mi m'ha fet recordar un personatge de la saga La Fundació, de l'escriptor de ciència ficció Isaac Asimov, anomenat el Mul. Una anomalia que ningú podia preveure i que va destarotar els plans secrets per fer emergir un antic imperi de les seves cendres i restablir l'ordre i l'estabilitat a la Galàxia. Recorda, no pas vagament, temps passats de la primera meitat del segle XX a Europa que encara ens semblen difícils de comprendre com es van poder generar.

Per fer la meva predicció no m'inventaré res. Recorro als precedents històrics que tan indignament ignoren aquests tristos i aviat tràgics personatges que tenen en comú la insensibilitat pel dolor aliè i una tirada pel lletgisme. El senyor T. no és el primer narcís de la història. Potser sí el que acumuli més poder. Però al cap i a la fi temo que serà el mateix guió però en un escenari diferent. ja tenim símpotmes que totes les seves arrauxades ordres i iniciatives estan topant amb una realitat obtusa i resilient. Només tindrà un parell de camins. Insistirà en aquest camí sense els resutats que espera i acabarà per inventar falsos èxits i/o justificar el seu fracàs sobre les espatlles d'algú altre, o bé acabarà perdent totalment el sentit de la realitat (allò de que si la realitat no m'agrada, a la merda amb ella) i prengui decisions d'acord amb aquests lògica (allò de cremar Roma mentre toco la lira). També hi ha la possibilitat que les forces vives i una mica lúcides el facin fora de l'escena si la deriva esdevé encara més monstruosa. No m'ho sembla encara.

Ens queda només seure, esperar i recollir el trencadís que deixin els mals que tot això acabi generant, com qui aguaita el pas d'una tempesta anunciada de la que no en sabem les dimensions. Només que més d'hora que tard acabarà passant a la història, i no pas com un capítol gloriós. 

Parthenope

 Continuo amb les meves pseudo-crítiques cinematogràfiques. Ara toca el torn de Parthenope, dirigida per Paolo Sorrentino. I em dona peu, de forma molt adequada, de comparar el que és realment una gran obra cinematogràfica d'un mateix autor amb un producte tirant no a mediocre, perquè realment s'ho val, sinó a pretensiós. Cau en la trampa de voler replicar els mateixos recursos que li van donar tant bon resultat en la seva meravellosa pel·lícula anterior, La Gran Bellesa, i aquí es queda francament curt. No perquè la pel·lícula no sigui absorvent i realment recomanable, sinó perquè es veu la tramoia, la mà de  l'autor, que ha caigut en el pecat capital de deixar-se dominar per un èxit anterior com si cerqués una rèplica del que li va funcionar.

Recordo que Gabriel García Màrquez, després del seu fulgurant èxit en publicar Cien años de Soledad que va fer trontollar el panorama literari de finals dels anys seixanta, sabia que els lectors esperaven una continuació igual d'enlluernadora que aquesta fantàstic (en molts aspectes) llibre. Enlloc d'això, es va donar per satisfet del que havia escrit en aquella febril escriptura que va durar 8 mesos de màgica inspiració, i la seva següent obra literària es va diferenciar netament d'aquesta primera, sense caure en el pecat de l'emulació. Va crear una cosa nova, amb personalitat per ella mateixa, en la novel·la El amor en los tiempos del cólera. De fet, ell mateix va reconèixer que si hagués d'escollir un dels seus llibres seria aquest mateix. En això rau l'art de l'originalitat, en ser sempre nou i buscar nous camins. Sé per pròpia experiència com n'és de difícil i potser és el que caracteritza de veritat un gran creador. Al revés li va ocórrer a un escriptor anomenat Frank McCourt que escriure les memòries de la seva mare, Irlandesa de principis de segle, un llibre que va merèixer un justificat èxit i del que es va arribar a fer una bona pel·lícula (Las cenizas de Angela). Però va replicar la mateixa fórmula posteriorement i la maionesa ja no va lligar. Va ser dominat pels elements que li van funcionar tan bé, com un nen que repeteix les criaturades que sap que fan captar l'atenció dels adults perdent tota espontaneïtat creativa. Posant l'obra en funció d'una altra cosa que no és la història o el personatge que es desempallega del seu autor. 

Paolo Sorrentino ha caigut en aquest pecat. Per entendre'ns, penso que una pel·lícula tots els aspectes han de lligar per fer una maionesa amb la textura i gust precís, que no és mai una suma algebraica de guió, fotografia, interpretació, etc. etc. De fet, no se sap ben bé com arriba a lligar tot, forma part del misteri però té a veure amb un exercici de sinceritat i integritat de l'autor que aquí no s'ha aconseguit.   A Parthenope temo que el director es va embaladir  en la recerca de les imatges i escenes amb un aire preciosista i molt reconeixible en les seves anteriors obres, relligant fragments i escenes que no se sap ben bé cap on volen portar. En aquest sentit és un deu, una festa sensorial amb un erotisme subjugant, hipnòtic. Sobretot la protagonista (Celleste dalla Porta) que exhala una sensualitat que devora l'espectador. Però es queda aquí i fins i tot cau en certa imatgeria un punt grotesca en algun moment. Perquè personalment em pregunto de què anava realment la pel·lícula i què pensaven els personatges. No ho sé encara, ni tan sols la Partenope em sembla igual d'enigmàtica, però no pas perquè sembli que amagui cap enigma, sinó que no hi ha gaire res tot i la pretensió de voler-ho mostrar. En aquest sentit, la maionesa queda tallada i tot cau en un meravellós artifici estètic que tot i així val la pena d'anar a veure. El contrast amb La Gran Bellesa és ben palès. Allí sí que el personatge encarnat per Toni Servillo se'ns mostra en tota la seva complexitat i sofisticació i casa, marida, lliga amb la meravellosa fotografia, les imatges i música subjugant que fa que la volguem mirar una i altra vegada. En canvi, Celleste dalla Porta,  es queda a mig o a un quart de camí tot i la seva espectacular presència en la pantalla. 

De nou, em disculpo davant els veritables cinèfils per atrevir-me a trepitjar el seu camp. En tot cas a mi em serveix com a exercici autodidacta.

Conclave, la pel·lícula

 No m'atreveixo a parlar massa del que no sé. I a mesura que passa el temps prenc massa consciència que no sé gaire de gairebé res. Per tant, el risc és que quedi voluntàriament mut. Però com que aquest blog és possiblement el menys llegit de tot l'espai internàutic, perdo la vergonya i per exemple m'atreveixo a fer crítiques literàries, i cinèfiles. Com és el cas aquí. 

 Tinc per costum anar els dijous a la nit a veure alguna pel·lícula. Perquè és més barat i el cinema sol estar quasi buit. Darrerament he anat a veure dues pel·lícules que m'agradaria comentar. La primera és Cónclave dirigida per Edward Berger, que es veu que té números per fer fira en la propera gala dels Òscars. La segona Partenope, de Paolo Sorrentino, que comentaré en la propera entrada, i finalment una obra mestra del cinema que ha estat ressuscitada a la mateixa alçada, Nosferatu. D'entrada, vull manifestar la meva admiració per la perícia dels directors, guionistes, actors, etc. per fer aquests fantàstics constructes artístics. Per tant, la meva valoració parteix des d'aquesta humilíssima i ignorada posició,  i només despotrico obertament quan sento que m'han pres, o pitjor, m'han volgut prendre el pèl com em va ocórrer amb l'execrable Gladiator II. 

En el cas de Conclave em va decidir anar-la a veure l'actuació de Ralph Fiennes, un dels actors que més admiro, i, a voltes deploro. M'explicaré. Ha fet papers memorables amb una presència a la pantalla carismàtica, en la línia dels grans actors. Però alhora s'ha vengut en paperots irrisoris, ridículs, que destrueixen tota l'aura que hagi pogut adquirir. Tots el recordem quan va representar el director del camp de concentració en La llista de Schlinder. Després l'hem vist fent d'heroi de pa sucat amb oli, déu olímpic atrotinat i altres bestieses. El mateix m'ha ocorregut amb d'altres actors com Liam Neessen. A Conclave, certament, ha recuperat la seva millor versió fins el punt que és ell, i només ell, qui salva la pel·lícula i la fa si més no notable. I no vaig més enllà en la meva lloança perquè coixeja en alguns trets que es podrien haver solucionat amb una mica més de perícia per part del guionista. D'entrada, el retrat que fa del col·legi cardenalici és més aviat xaró. Són uns personatges amb una elevada manca de dignitat que, potser amb excepcions, no crec que respongui a la realitat. Fa ja d'entrada poc creïble el filtreig amb la mesquinesa. Jo no dic que estigui prohibit de representar-los així. Tenim antecedents per mi més interessants sense que hagin de ser verosímils de les trifulgues al voltant d'un cònclave, com la deliciosa comèdia Habemus papam o la representació més sòbria i realista de Las Sandalias del Pescador, amb el gran Anthony Queen. El fet és que si els retratem així, han d'apuntalar bé la història i no és reeixit. És poc creïble que aquests alts dignataris es comportin amb tant d'infantilisme. En tot cas, si tenen una tirada per la perversió ha de ser en el marc d'unes personalitats més complexes que la pel·lícula no dibuixa de cap manera.  L'excepció és el cardenal Lawrence, interpretat per, aquest sí, per un creïble i turmentat Ralph Fiennes. Bravo, doncs. Si tots els cardenals hagueren estat així de ben perfilats hauria estat un obra realment coral. La meva altra crítica és argumental. En la mort del Papa, que desencadena tota la parafernàlia de la nova elecció, es deixen en l'aire alguns trets que ho farien tot més interessant amb l'aire de thriller que li pretenen donar. En algun moment es suggereix que el Papa finat és una home de gran intel·ligència, que com un gran jugador d'escacs s'avança sis o set moviments als seus contrincants. No queda clar si tot el que ocorre és un guió que ell mateix ha preparat abans de la seva mort i la resta són pobres comparses que segueixen els seus designis sense saber-ho. O només assabentant-se al final. Ho sembla, però no és prou explícit. Llàstima, si hagués seguit fins al fons aquesta línia hauria estat un argument meravellós. I finalment el gir de guió final és francament pretensiós. Avui dia no agafa desprevingut a ningú i queda com un mal truc de màgia que es pugui endevinar el joc. En tot cas, penso que aquest notable director que domina certament el seu ofici, cau en el mateix error que una lloada pel·lícula seva, Sense novetat en el front. Aquesta darrera fins i tot tècnicament i fotogràficament molt més sofisticada. Però ambdues traspuen una certa ignorància sobre la temàtica de la qual pretén parlar, que les fan poc verosímils, tot i pretendre-ho. I per tant donen aquest aire de tramoia que acaba per ser, simplement, una estona entretinguda. En resum, en tota gran obra artística l'autor o autors han de desaparèixer, i aquí no s'aconsegueix aquest miracle que fa realment la diferència entre una gran obra i quelcom de notable o passable. 

Brussel·les, Octubre del 1993

 Diria que la marquesina estava al costat de l'Església de Santa Caterina, possiblement l'església gòtica més desangelada que existeix, incrustada al mig de Brussel·les, un capvespre de tardor ferotge. Jo esperava l'autobús que em duria de tornada al campus universitari.  L'aigua d'una pluja fina i persitent n'esquitxava els vidres. La llum malaltissa d'uns fanals encenia els gotims que ballaven en l'aire. Havia esmerçat la tarda vagant per Brussel·les i finalment vaig entrar en l'església buida de gent i mobiliari, sense quasi cap escultura i només al fons, sobre un altar que reposava davant l'absidiola de vitralls grisos un plafó suspès per dos cables clamava inconnexes fragments de l'Evangeli amb lletres vermelles que circulaven horitzontalment. No hi havia ningú més allí dins. El mateix edifici, des de fora semblava gastada per la pluja, com si hagués estat feta de terrissa que l'aigua l'anava desfent, un monument que per si sol ja era aplatanat, talment el mediocre arquitecte li hagués fet por d'ensalçar-lo massa o amb la visió de fer-lo marcescible.

 Refugiat sota la marquesina m'acompanyava un home amb una gavardina gastada, calb, barba  mal afaitada, grisa igual que els cabells de les temples greixosos que s'estenien fins darrera el clatell. Bellugava els dits obsessivament els dits i els llavis com si recargolés una invisible cigarreta i volgués articular una inaudible lletania. Es balancejava lleument endavant i endarrera buscant un incert equilibri. Els ulls miranven perduts en la pluja , el terra humit, els carreus negres i enfonsats en la foscar que un cotxe de tant en tant atropellava. Va passar un autobús, es va aturar, però aquell home no va pujar i va continuar embolicant la inexistent cigarreta i així va continuar amb totes les baluernes que passaven cada 10 o 15 minuts. L'home ignorava la meva presència, enfonsat en una espiral de pensaments per mi misteriosos però dels que no es podia deslliurar. Vaig tenir el desig de rescatar-lo d'aquell forat on habitava, potser també d'explicar-me com havia arribat allí, sota la sòrdida marquesina en un capvespre fosc i humit de Brussel·les. Vaig experimentar allò que se'n diu la compassió però també la impotència de no poder atansar, ni acostar-se a una vida llençada als vorals. Fins que vaig decidir de pujar en un autobús (no m'abellia tornar a l'habitació solitària on vivia), i el vaig deixar allí, com un nàufrag.

Amb els anys he anat entenent, després d'albirar-los personalment, els abismes que ens poden dur a remugar sordes lletanies i embolicar invisibles cigarretes sota una marquesina fuetejada per la pluja, l'únic element que aquell dia ens donava refugi contra la intempèrie de tot tipus una  llunyana i salvatge tardor. I encara he agusat més l'innocent sentiment d'impotència que vaig sentir aleshores. Però no sé perquè aquesta escena m'ha retornat, precisament ara. Però ja no em pregunto què el va portar allí (com em va portar a mi a refugiar-me també en una sòrdida església), sinó què se n'ha fet. No està en aquest món, n'estic segur. Després de tant de temps no haurà sobreviscut gaires anys, encara que segurament no era tan vell com aparentava (la intempèrie envelleix veloçment) i no sé si va morir sol, acompanyat o si va trobar l'acollida que mai havia tingut. Amb el temps, entenc que comparteixo (compartim) més amb aquest clochard del que aleshores podia reconèixer.

Tot això em ve al cap, dia de la candelera, de la llum, que es resisteix d'apagar-se. 

La mort d'un ocell

 Volia titular aquesta entrada com la mort d'un ornitòleg. Però sonava massa ortopèdic, encara que és el que la motiva i, segons ho entenc, no deixa de tenir un sentit figurat. La setmana passada ens va deixar un insigne ornitòleg català que havia conegut, no molt properament (físicament només m'hi havia trobat un parell de vegades), però que m'ha produït una certa fressa interior. Es tracta de l'Abel Julien.  Tenia un blog sobre ornitologia que tot llegint-lo traspua la seva personalitat apassionada, didàctica (com tot apassionat, no pot empresonar allò que sap o vol saber en ell mateix i es delia per compartir-ho), a més d'uns coneixements enciclopèdics, voraços, sobre el món dels ocells. A mi també em fascinen els ocells, i em fascinen aquells a qui els fascina els ocells fins fer-ne el seu centre vital amb una curiositat inexhaurible. No he trobat aquest tipus d'obsediment en cap altra branca que no sigui artística tot i que el límit amb l'art també és discutible. Només cal veure les llàmines d'Audobon o tot un reguitzell d'ornitòlegs de l'època prèvia a la fotografia que només tenien el gravat i la fina capacitat d'observació per registrar els ocells en els seus quaderns. 

Breument, no hi ha un món tan profús de mastòlegs, herpetòlegs o ictiòlegs ni de lluny comparable amb els ornitòlegs on trobem associacions i fundacións escampades per tot el món i en que Catalunya ha estat sempre capdavantera. Hi ha una explicació lògica. Els ocells han aconseguit poblar tots els medis, excepte el submarí tot i que puntualment s'hi submergeixin, i els extrems polars. Els podem trobar a tot arreu, tant en zones urbanes, rurals, desèrtiques, humides i són fàcilment visibles de forma genèrica encara que algunes espècies concretes són molt difícils d'observar. Són accessibles a tothom. I a més a més tenen una varietat de formes, colors i adaptacions, i una capacitat de sorprendre'ns contínua, ja sigui per l'observació d'exemplars rars o extraordinaris en els llocs més impensats com per la seva bellesa que es pot apreciar fins en els que considerem els més vulgars. Tenen a més una càrrega simbòlica, a voltes mística, per la seva capacitat de volar (amb una bona colla d'excepcions), i solcar els cels, capaços d'atansar allò que l'home només pot fer de manera rústega i artificiosa. I una infinitat de formes que només pot produir exhaltació.

 Tinc entre els meus llibres de capçalera el Handbook of the Birds of the World, el compendi en llàmines i càpsules bàsiques d'informació de tots els ocells coneguts del món, incloses algunes espècies extintes publicat per l'editorial Lynx i editat precisament per un metge que va penjar la bata i el fonendoscopi per dedicar-se a perseguir ocells pel món (i on va participar l'Abel Julien). Quan em sento afeixugat l'obro i puc passar hores amb els meus ulls resseguint aquestes formes, colors, en variacions infinites que ningú hauria pogut concebre fora de la natura i les seves lleis de l'evolució (altrament cruels, la vida dels ocells sol ser una lluita aferrissada per sobreviure). Que curiosament tendeix a la bellesa i la diversitat atordidora que la fa massa increïble. I tot sabent que cada espècie o subespècie d'ocell amaga a més a més tot un món d'adaptacions i relacions amb el seu entorn. De forma natural, han estat considerats amb preferència animals sagrats, missatgers d'allò diví, o de la pau.  A una amiga que li vaig regalar aquest llibre ja la vaig avisar que resseguir les seves pàgines era una mena d'experiència franciscana. Després de remirar-lo, es desperta una ànsia per conèixer i protegir tot allò contra la ignorància i depredació humana. I s'entén l'existència d'aquesta nombrosa tribu de fascinats (tocats de l'ala, literalment) que són els ornitòlegs que es deleixen per copsar, ni que sigui fugaçment, una pinzellada voladora que es perd pel cel, per l'horitzó, sota l'aigua o enmig d'una bardissa, de la qual formava part l'Abel Julien. Precisament, aquesta tribu em fascina igual que els seus objectes de fascinació, perquè traspuen allò que ens fa essencialment humans, la capacitat d'embaladir-nos, la generositat per compartir-ho, l'amor que brolla espontani per les coses creades i que se'ns donen gratuïtament. 

 L'Abel va contactar amb un germà meu, a través meu, i de fet n'ha tingut una relació més estreta amb ell que no pas jo. Quan em va comunicar la seva mort, per telèfon, jo estava a la consulta mèdica amb la mirada perduda sobre l'àmbit d'un finestra que dona a un llòbreg rerapati interior. I en aquell moment es va posar un pit-roig, amb el seu tapís vermellós, i se'm va mostrar una mica insolent abans d'envolar-se de nou. No sé si va ser una casualitat o una picada d'ull d'un destí misteriós que els ocells ens arriben a inspirar. 

Vietnam

 El destí més popular entre els viatgers que venen a consultar a la Unitat de Salut Internacional és el Sud-est d'Àsia. La palma de l'enduu Tailàndia, però també Vietnam, Laos i en menor mesura Cambodja o viatges integrats que trepitgen tots aquests exòtics destins. Estades des d'una setmana fins 15 dies. Rarament més. Són en general viatges enllaunats  on tot està planificat. Fins i tot l'escenari es prepara per a que els visitants trobin exactament allò que esperen trobar encara que sigui una realitat desarrelada o fins i tot fantasiosa. Un recent article glossava la proliferació de "reserves naturals" artificioses a Tailàndia que no eren res més que tancats de bosc on hi havien deixat anar una colla d'elefants domesticats. Per gaudi dels turistes que s'hi podien acostar, tocar, enfilar-s'hi i rentar-los (fins que un, tot recentment, es va emprenyar i va esclafar una turista espanyola). A Vietnam els vestigis de la coneguda guerra també han esdevingut una atracció turística. Evidentment, no tots els vestigis sinó algunes zones especialment rehabilitades per poder "experimentar" les condicions de la guerra dels soldats del Vietminh (l'exèrcit de Vietnam del Nord) i el Vietcong (les guerrilles locals dins del territori de Vietnam del Sud). De la mateixa manera que la Gran Muralla Xinesa només té una petita porció tant restaurada que sembla haver estat construïda ahir, la més accessible des de Pekin, però que s'estronca abruptament i esdevé un mur semi-ruinós envaït pels matolls (testimoni directe personal). 

    Perquè per exemple sembla encara impossible visitar gran part de la famosa ruta Ho Chi Minh a través de Laos que alimentava tots aquests insurgents ja que està intensament minada. Ara es poden visitar les restes de zones bombardejades i alguns complexes de túnels subterranis que els menuts vietnamites utilizaven per moure's literalment sota terra i refugiar-se de l'aclaparadora superioritat artillera i aèrica Nord-Americana i Sud-vietnamita. La Història feta tramoia. Tot això em coincideix amb la recent lectura de dos llibres que ja he glossat aquí, una monumental crònica de tota el conflicte del Vietnam des del 1945 fins el 1975 de Max Hastings i la crònica de l'any 1968 que va viure al Vietnam de Oriana Fallacci. Dubto molt, n'estic més aviat segur, que pràcticament tots els actuals viatgers  al Vietnam tenen un coneixement superflu o només alimentat per les pinzellades, imatges icòniques o estereotips que ens han arribat a través de les pel·lícules més populars sobre el tema: Platoon, La Jaqueta metàl·lica, Apocalypsis Now, Nascut el 4 de Juliol, La Nit del Caçador, algun fragment de Forrest Gump...però cap d'ella és una anàlisi global del conflicte, ni molt menys, tot i ser en general grans pel·lícules, alguna d'elles extraordinària com La Nit del Caçador o Apocalypsis Now. Més aviat prenen com escenari la Guerra del Vietnam per explicar el que volen explicar. No hi entraré. En tot cas, després del parell de lectures que he esmentat crec haver copsat una mica més l'abast i significat d'aquesta èpica tragèdia, com ho subtitutla Max Hastings. I encara fa més vidriós el contrast entre la banalitat d'aquesta mena de turisme de tramoia i el que realment va ocórrer. 

 Jo n'he tret unes quantes apreciacions d'aquestes lectures, que m'han resultat il·luminadores fins i tot per entendre el que ara ocorre en el món o pugui ocórrer. En primer lloc, la Guerra del Vietnam en cap moment estava regida per un ideal de preservar el món lliure o específicament el poble Vietanmita del jou comunista. Encara fa riure creure-ho així com la mateixa justificació de portar la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia Saudí amb el pretext que afavoriria la transició d'aquest país cap a una democràcia respectuosa vers els Drets Humans. 

    De cap manera, els vietnamites de peu eren la darrera preocupació dels Nord-Americans i la guerra només es justificava per un costat per una qüestió d'estratègia global d'equilibris entre el bloc capitalista i el bloc comunista (menys unitari del que semblava aleshores). Des d'un punt de vista territorial poc els importava el que passés en aquell racó d'Àsia. I en segon lloc, no és comprensible que el conflicte es perllongués tant sense un sinistre interès secundari que no pot ser cap altre que la indústria armamentística, és a dir, els diners. Com la Supercopa. Sinó, resulta incomprensible. Però tot plegat calia disfressar-ho amb algun tipus de justificació de manera que ho fes acceptable, des d'un punt de vista formal. També la Supercopa. Com a consol, aquest auto-engany encara manifesta un residu de consciència moral. No cal ser molt sagaç per entreveure la tràgica hipocresia. El secretari d'estat del moment, Robert McNamara, en va ser el màxim exponent. I va atiar aquesta implicació amb un incident ful i pre-fabricat per justificar l'entrada massiva dels Americans (us sona allò de les armes de destrucció massiva de l'Iraq?).  Certament, un cop la guerra va agafar una inèrcia pròpia que no permetia desempallegar-se d'un dia per l'altre, els dirigents que els va tocar gestionar-ho van haver de navegar entre aquesta hipocresia, els interessos personals i electorals locals dels Estats Units, i els econòmics amanit amb quantitats monstruoses de cinisme que a voltes sembla no tenir alternativa. Aquest és el paper que van fer aquest estrany personatge que no fa gaire va morir el Henry Kissinger, i el president de torn Robert Nixon i el seu successor Gerald Ford que és qui ho va reblar després de l'escàndol del Watergate. No van dubtar d'enganyar i deixar a l'estacada el Vietnam del Sud traint alegrement totes les promeses. Tot cal dir que els dirigents del Vietnam del Sud tampoc inspiraven massa respecte.

 La lliçó final és que els qui rebien totes les conseqüències directes en forma de mort, destrucció, fam, etc. poc importaven i poc tenien a dir quan decidien un d'aquests massius bombardejos amb els B-52 que podien durar dies per forçar les negociacions amb el govern del Nord. Una manca d'empatia absoluta també compartida pel règim del Vietnam del Nord. Un govern encara més execrable que els del Sud que com a mínim no se n'amagaven.  La informació de quin preu tenien les garrofes al Nord no va permeabilitzar ni se'n sabia gaire ha restat una visió esbiaixada i encara idealitzada d'aquell règim dirigit per una colla de monstres equiparables al mateix Stalin. Els moviments esquerranosos juvenils de l'Europa del moment s'esgargamellaven amb lloances a Ho Chi Minh.  És aquesta indiferència davant del sofriment inútil, personal i intransferible el que ho fa tot veritablement  terrible, terrible...i és aquesta perspectiva des debaix el que en va captivar precisament del llibre de l'Oriana Fallacci. Com a mínim en la Supercopa tot queda reduït a un escarnidor partit de futbol.  

El llibre del Max Hastings acaba amb una reflexió aclaparadora. Després de la desfeta del Vietnam del Sud i unes dècades més tard, tot Vietnam ha derivat i s'assembla més al que hauria estat el Vietnam si hagués estat el Sud qui hagués prevalgut, un país capitalista que acull riuades de turistes occidentals amb els seus clixés, i que només li resta retornar el nom de la capital Ho Chi Minh al de l'antiga Saigón. Tot arribarà, tal com s'esvaí l'olor del Napalm.

Nit de Reis

  Fa uns dies contemplava la fastuosa cavalcada de Reis de Barcelona, amb tota la seva parafernàlia de llum, colors, reis, patges i seguici acolorit. Vaig fer un exercici d'abstracció i em vaig preguntar , com hem arribat a aquesta exhibició kitsch, amb una clara deriva comercial, malgrat la seva arrel religiosa? Precisament he volgut tornar a aquesta arrel i he entomat el Nou Testament per recordar-me l'origen i on ens vam perdre. Saber d'on venim, per, en aquest cas, potser entendre cap on no anem. Primera sorpresa, encara que ja ho sabia, en cap lloc dels Evangelis s'esmenten uns Reis vinguts d'Orient, només es parla en la traducció catalana d'uns mags que sí venen d'Orient, sense ni tan sols especificar-ne el nombre. I mags, en el seu context originari, cal interpretar-lo com a savis, saberuts, segurament astròlegs que llegien els signes dels cels i van llucar un estel lluminós que anunciava un gran esdeveniment. Segona sorpresa, aquesta història només ocupa uns escassos 13 versets de l'Evangeli de Mateu (Capítol 2, verscles 1-13). En cap altre Evangeli se'n fa esment. Però tot i així, en un espai tant escuet conté una riquesa literària extraordinària que qui ho sap llegir potser viurà d'una manera diferent el que de fet, és la festa de l'Epifania. Epifania precisament significa la manifestació reveladora d'una realitat o fet que trastoca la vida o la percepció de les coses. Hi ha un abans i un després. Això és el que varen experimentar aquests incerts mags. Emprenen el viatge, i el text sense dir-ho explícitament suggereix que el fan de nit, perquè segueixen una estrella. La nit té un sentit simbòlic d'incertesa, tenebra, la fredor de la intempèrie, pèrdua de sentit amb l'única claror d'un estel penjat del cel que no saben on els porta. Una poderosa imatge de la confiança en una travessa que podem fer-ne el símil amb el transcurs de tota una vida, perquè el viatge se suggereix que és llarg. No és un detall secundari que vinguin d'Orient. No es tracta de l'exotisme amb el que ho interpretem avui, sinó que venen de terres estranyes i remotes. Són estrangers i per tant també aliens al poble jueu. Una innovadora senyal d'universalitat del que ha ocorregut a Betlem que trenca el sentit de tribu, de salvació personal o del clan que predomina en l'Antic Testament (no hi ha un sol poble escollit).  Finalment, es diu literalment que una gran alegria els va envair quan van arribar davant de l'infant, sota mateix on es va plantar l'estel. L'estel es  un element molt suggeridor (i culpable de gran part de la iconografia nadalenca amb tota la seva  de llums i colors). Primer, és un senyal que es considerava diví i per tant l'autor d'aquest text ens diu clarament que ha ocorregut una  feta sobrenatural. En els termes de l'època seria un prodigi evident, o una catàstrofe apocalíptica. Però enlloc d'això els mags troben un nen en una menjadora d'un estable miserable en un poble més aviat perifèric. Hauria estat més propi d'un veritable rei haver nascut en un Palau de Jerusalem. I malgrat tot, els reis se n'alegren perquè han entès alguna cosa que els ulls purament racionals i en l'escala humana no és comprensible. Una alegria que els acompanya, així també acaba la seva aparició en l'Evangeli de Mateu, quan se'n tornen i no es torna a saber mai més d'ells fins que la tradició els ha transfigurat en el que són ara, una mena de carnaval consumista. Els presents (mirra, encens i or), tenen un sentit simbòlic evident. Signifiquen, preveuen, la naturalesa de l'infant i el seu destí: or de reialesa, encens d'origen diví, mirra la seva humanitat. 

Hi ha un altre fragment que retrata la psicologia d'aquests personatges i em sembla molt significatiu. Es tracta de la seva ingenuïtat quan es deixen entabanar pel rei Herodes en passar per Jerusalem, que tem que hagi nascut un seriós competidor al tro. Semblen uns bocamolls. Herodes és absolutament l'antítesi dels mags. No ha entès res, i ho malinterpreta en termes mundanals. De fet, tampoc creu que s'hagi produït cap prodigi, sinó que el poble s'ho prengui seriosament com una mena de profecia autocomplerta que pugui foragitar-lo del tron. Pensa en termes de poder i ambició, possessió i domini. La ingenuïtat dels reis, potser un aspecte necessari per confiar-se al misteri i l'imprevist, els pot fer còmplices. L'Evangeli ho soluciona amb una revelació en somnis als mags abans de tornar, que un cop dipositat l'or, l'encens i la mirra se'n tornen al seu misteriós lloc d'origen fent marrada i deixant Herodes amb les ganes de saber on pot trobar l'infant per executar-lo. Penso que això del somni va ser simplement un accés de lucidesa, o un acte de murrieria dels savis que si be eren prou innocents, en un sentit de purs, per confiar-se en la travessa nocturna seguint un incert estel, són alhora prou llestos per esquivar el mal i l'estultícia d'Herodes. I finalment tornen contents, feliços, i desapareixen per sempre de qualsevol text en l'obscuritat de la història i la llegenda. Se'ls identifica com a tres pels tres presents, però en altres branques del cristianisme arriben a ser dotze, s'els dona color de pell, origen geogràfic i fins i tot nom, s'identifica el seu origen precís, les seves tombes. Però tot això no té cap importància en termes del missatge que aquest text vol transmetre. El fet és que  aquí estic, a l'Avinguda Colom rebent una pluja de caramels. 

Tot rellegint i interpretant aquest petit text, amb tota la seva riquesa i fondària, lamento l'empobriment que suposa desconèixer l'origen d'aquesta tradició i apreciar-ne, amb un cert aire fatalista, la seva estranya deriva. No és una qüestió de ser creient o no.  No es pot llegir com un conte de la vora del foc, qui el va escriure sabia molt bé què volia explicar entre línies.  També és un exemple extraordinari sobre la diferència entre literari i literalitat. Ningú sabrà què va ocórrer exactament, i el mes segur es que tota la història dels mags inclòs i l'estel siguin una invenció amb alguns elements de credibilitat (això que algú enganyés a Herodes és massa ocurrent), però el que realment importa és el que vol dir, el seu significat profund que l'autor ens va voler transmetre i que sabia molt bé de què es tractava. Sino, hauria estat impossible en tant pocs versibles condensar tanta riquesa i profunditat.