Fa uns dies contemplava la fastuosa cavalcada de Reis de Barcelona, amb tota la seva parafernàlia de llum, colors, reis, patges i seguici acolorit. Vaig fer un exercici d'abstracció i em vaig preguntar , com hem arribat a aquesta exhibició kitsch, amb una clara deriva comercial, malgrat la seva arrel religiosa? Precisament he volgut tornar a aquesta arrel i he entomat el Nou Testament per recordar-me l'origen i on ens vam perdre. Saber d'on venim, per, en aquest cas, potser entendre cap on no anem. Primera sorpresa, encara que ja ho sabia, en cap lloc dels Evangelis s'esmenten uns Reis vinguts d'Orient, només es parla en la traducció catalana d'uns mags que sí venen d'Orient, sense ni tan sols especificar-ne el nombre. I mags, en el seu context originari, cal interpretar-lo com a savis, saberuts, segurament astròlegs que llegien els signes dels cels i van llucar un estel lluminós que anunciava un gran esdeveniment. Segona sorpresa, aquesta història només ocupa uns escassos 13 versets de l'Evangeli de Mateu (Capítol 2, verscles 1-13). En cap altre Evangeli se'n fa esment. Però tot i així, en un espai tant escuet conté una riquesa literària extraordinària que qui ho sap llegir potser viurà d'una manera diferent el que de fet, és la festa de l'Epifania. Epifania precisament significa la manifestació reveladora d'una realitat o fet que trastoca la vida o la percepció de les coses. Hi ha un abans i un després. Això és el que varen experimentar aquests incerts mags. Emprenen el viatge, i el text sense dir-ho explícitament suggereix que el fan de nit, perquè segueixen una estrella. La nit té un sentit simbòlic d'incertesa, tenebra, la fredor de la intempèrie, pèrdua de sentit amb l'única claror d'un estel penjat del cel que no saben on els porta. Una poderosa imatge de la confiança en una travessa que podem fer-ne el símil amb el transcurs de tota una vida, perquè el viatge se suggereix que és llarg. No és un detall secundari que vinguin d'Orient. No es tracta de l'exotisme amb el que ho interpretem avui, sinó que venen de terres estranyes i remotes. Són estrangers i per tant també aliens al poble jueu. Una innovadora senyal d'universalitat del que ha ocorregut a Betlem que trenca el sentit de tribu, de salvació personal o del clan que predomina en l'Antic Testament (no hi ha un sol poble escollit). Finalment, es diu literalment que una gran alegria els va envair quan van arribar davant de l'infant, sota mateix on es va plantar l'estel. L'estel es un element molt suggeridor (i culpable de gran part de la iconografia nadalenca amb tota la seva de llums i colors). Primer, és un senyal que es considerava diví i per tant l'autor d'aquest text ens diu clarament que ha ocorregut una feta sobrenatural. En els termes de l'època seria un prodigi evident, o una catàstrofe apocalíptica. Però enlloc d'això els mags troben un nen en una menjadora d'un estable miserable en un poble més aviat perifèric. Hauria estat més propi d'un veritable rei haver nascut en un Palau de Jerusalem. I malgrat tot, els reis se n'alegren perquè han entès alguna cosa que els ulls purament racionals i en l'escala humana no és comprensible. Una alegria que els acompanya, així també acaba la seva aparició en l'Evangeli de Mateu, quan se'n tornen i no es torna a saber mai més d'ells fins que la tradició els ha transfigurat en el que són ara, una mena de carnaval consumista. Els presents (mirra, encens i or), tenen un sentit simbòlic evident. Signifiquen, preveuen, la naturalesa de l'infant i el seu destí: or de reialesa, encens d'origen diví, mirra la seva humanitat.
Hi ha un altre fragment que retrata la psicologia d'aquests personatges i em sembla molt significatiu. Es tracta de la seva ingenuïtat quan es deixen entabanar pel rei Herodes en passar per Jerusalem, que tem que hagi nascut un seriós competidor al tro. Semblen uns bocamolls. Herodes és absolutament l'antítesi dels mags. No ha entès res, i ho malinterpreta en termes mundanals. De fet, tampoc creu que s'hagi produït cap prodigi, sinó que el poble s'ho prengui seriosament com una mena de profecia autocomplerta que pugui foragitar-lo del tron. Pensa en termes de poder i ambició, possessió i domini. La ingenuïtat dels reis, potser un aspecte necessari per confiar-se al misteri i l'imprevist, els pot fer còmplices. L'Evangeli ho soluciona amb una revelació en somnis als mags abans de tornar, que un cop dipositat l'or, l'encens i la mirra se'n tornen al seu misteriós lloc d'origen fent marrada i deixant Herodes amb les ganes de saber on pot trobar l'infant per executar-lo. Penso que això del somni va ser simplement un accés de lucidesa, o un acte de murrieria dels savis que si be eren prou innocents, en un sentit de purs, per confiar-se en la travessa nocturna seguint un incert estel, són alhora prou llestos per esquivar el mal i l'estultícia d'Herodes. I finalment tornen contents, feliços, i desapareixen per sempre de qualsevol text en l'obscuritat de la història i la llegenda. Se'ls identifica com a tres pels tres presents, però en altres branques del cristianisme arriben a ser dotze, s'els dona color de pell, origen geogràfic i fins i tot nom, s'identifica el seu origen precís, les seves tombes. Però tot això no té cap importància en termes del missatge que aquest text vol transmetre. El fet és que aquí estic, a l'Avinguda Colom rebent una pluja de caramels.
Tot rellegint i interpretant aquest petit text, amb tota la seva riquesa i fondària, lamento l'empobriment que suposa desconèixer l'origen d'aquesta tradició i apreciar-ne, amb un cert aire fatalista, la seva estranya deriva. No és una qüestió de ser creient o no. No es pot llegir com un conte de la vora del foc, qui el va escriure sabia molt bé què volia explicar entre línies. També és un exemple extraordinari sobre la diferència entre literari i literalitat. Ningú sabrà què va ocórrer exactament, i el mes segur es que tota la història dels mags inclòs i l'estel siguin una invenció amb alguns elements de credibilitat (això que algú enganyés a Herodes és massa ocurrent), però el que realment importa és el que vol dir, el seu significat profund que l'autor ens va voler transmetre i que sabia molt bé de què es tractava. Sino, hauria estat impossible en tant pocs versibles condensar tanta riquesa i profunditat.
