Plàstics

  Una de les imatges més apocalíptiques que he contemplat mai és la d'un petit afluent del riu Congo que creua la ciutat de Kinshasa del que no es podia veure ni un pedaç d'aigua. Estava tot cobert per una massa remugosa d'ampolles de plàstic. La presència d'aigua només s'endevinava per l'entrexoc d'aquell magma de recipients que es bellugava, com una amenaçant bèstia aquàtica informe i pudent. La invasió total dels plàstics. Aquest record m'ha vingut de nou després de visitar una petita exposició al museu Terra, situat al barri del Poblenou, on explica la història de l'omnipresent plàstic, les diferents varietats i de com ésser una marca de progrés i font de benestar s'ha convertit en un maldecap global. De conseqüències no només estètiques (la imatge paorosa de Kinshasa ho diu tot), sinó pràctiques en la salut humana i del medi ambient. Els  monòmers convertits en polímers i degradats de nou em monòmers sembla que ho han envaït tot i han infiltrat ecosistemes i teixits amb impactes que encara no ens en podem adonar. Un món sense plàstic ens resultat avui dia tant difícil d'imaginar com un món sense fusta o argila fa cinc-cents anys. El tenim pertot, només cal fer una llambregada a qualsevol entorn. I li devem en gran mesura, bona part del nostre progrés. 

 Una altra imatge, aquesta també dramàtica, és la que vaig contemplar caminant una colla de quilòmetres per la costa del Desert del Namib, en la seva part més al sud partint de la ciutat de Lüdoritz. La interminable platja estava sembrada de tot tipus d'objectes de plàstic (envasos, bosses, cascs, guans, peces no-identificables), que empeses pel vent persistent que provenia del mar i és el responsable de la formació de les famoses dunes que s'endinsen terra endins també iniciaven aquest viatge terra endins. L'explicació de la seva presència tant massiva en aquella desolada i bellíssima costa era simple. El corrent Atlàntic que baixa per les costes de Sudamèrica, en arribar al l'extrem sud del continent gira i va a buscar la costa d'Àfrica on pujar refredada pel seu pas per les aigues properes a l'Antàrtida. Així arrossega els detritus flotants que són abocats al mar des de Veneçuela fins la Patagònia, passant pel Brasil, i finalment escopits per les onades i el vent a Namíbia. Certament, vaig poder comprovar jo mateix les etiquetes de productes provinents del Brasil entre tota aquella escampadissa. Tot cal dir-ho, vaig recollir a mans plenes amb dues grans bosses tants residus com vaig poder. Un quixotada, ho reconec, però no puc estar-me de deixar una mica millor, encara que sigui absurdament imperceptible, tots els lloc pels quals passo. Ningú no m'ho tindrà en compte, ho sé. 

Recordo també imatges inquietants amb plàstics a Somàlia i Etiòpia. Aquí les bosses eren les protagonistes. Endutes pel vent s'acumulaven atrapades entre les bardisses al voltant de les carreteres com si els arbres haguessin donat un tètric fruit. Esfilagarsades i bategades pel vent es feien més rares si entrava terra endins. Però de ben segur que havien arribat a tots els racons del desert, tal i com també afirmen els científics que en saben en l'exposició que he esmentat que ni tan sols els fons abissals se n'han salvat. Una invasió gens subtil. I en països que no tenen la capacitat per gestionar aquests residus.

 I com sempre, la seva producció està subjecta a una indústria que posa través al seu control, castigant una mica més aquest petit i minúscul racó de l'Univers on es dona el miracle de la vida. Si ni tan sols poguéssim empatitzar amb aquesta petita i meravellosa petitesa potser seríem molt més amables amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. Com va mostrar Carl Sagan quan va enfocar la càmera de la nau Voyager II a la terra, mostrant un isolat punt blau surant en un espai buit. La imatge més viva de l'entotsolament. 

 La invenció dels plàstics, si no hi posem remei, significará el mateix que amb els combustibles fòssils. Ningú imaginava quan va començar a espetegar la primera màquina de combustió, una simple i atrotinada andròmina, en una mica anglesa per expulsar l'aigua que s'acumulava, que portava en ell mateix l'amenaça de la nostra pròpia extinció. 

La vida regalada

 Vaig arribar a casa d'una bona amiga meva Sudafricana, feliçment aparellada amb un anglès, quasi a mitjanit. M'acull al rebedor, la planta baixa, ja amb pijama. I em porta al lloc on dormiré. No m'esperava gaire més que un sofà, i fins i tot un matalàs improvisat al terra en qualsevol racó. Per contra, tot seguit me n'adono que no estic en un barri qualsevol. Que la casa no és ni tan sols un dúplex. Sinó un tríplex. Fins i tot quatríplex. Quatre nivells de casa arrapada als vessants de la Table Moutain, a Cape Town, davant per davant del mar que remuga incesantment. Contemplo astorat el blanc de les onades quan rebenten a la platja, encés per la lluna ponent. Excepte els pisos superiors que fan de casa (un esplèndid menjador amb vistes al mar, cuina, rebedor i a sobre els domitoris i banys) els dos nivells inferiors són autèntics apartaments amb cuina i bany inclòs. M'instal·la, incrèdul, en el pis inferior abans d'allitar-se, ja ens parlarem demà pel matí. I quedo sol, contamplant des de la terrasseta l'esplèndida lluna que relleix sobre l'oceà. Aquí s'ajunten l'Índic i l'Atlàntic. Depèn de quina platja escullis,  es percep més l'aigua freda Atlàntica o la calidesa de l'Índic. Aquell matí mateix havia partit del Nord de Madagascar, d'un tròpic embriac a aquesta mena de mediterrani oceànic que caracteritza l'extrem sud del continent Africà.  I ara, malgrat el cansament, em resisteixo a a adormir-me per saturar els meus sentits del bramul de la mar i la lluna decadent. 

Aquesta casa es troba al barri de Cliford, l'àrea més exclusiva de Cape Town que és alhora la ciutat més sofisticada i cara de tota Sudàfrica. La primera d'aquesta regió, estratègicament situada al tombant del Cap de Bona Esperança o de les tormentes. Una banya de terra que és de fet la serralada que després ressegueix la Table Mountain, que es clava en l'oceà i tanca una espaiosa badia. L'endemà pel matí, l'ànsia de veure a la llum del dia la panoràmica que havia intuït en la fosca, em vaig despertar molt aviat. Als meus peus s'estenien uns platges de sorra blanquíssimia, hagués dit de farina, besades per onades acompassades, roques despreses del vell sòcol del continent i a sobre meu el característic "Cap de Lleó" que dona el seu perfil tant reconeixible a la ciutat. Cliford està situat el tombant que marca aquesta penya que es diferencia de la serra principal acabada en un altiplà (per això se'n diu "Table"), i enfila enllà cap al Cap de Good Hope. A l'altre costat s'estén la resta de la ciutat amb la diversitat de centres financers, comercials, barris més o menys benestants i més enllà una estessa de barraques que la meva amiga, que acompanyo aquest matí al seu lloc de treball, m'ensenya. No paren de créixer. Ni tampoc el nombre de sense-llar. I encara un fenòmen més recent. La pobresa té una certa tendència a democratitzar-se. Tot i que massivament la visquin les persones de color, no són estranys els sense-llar blancs. La desposessió ja no és exclusiva de la gent de color.  Precisament, tot passejant per l'impressionant i interminable front marítim m'aborda un d'aquests personatges. Tinc el costum d'entrentenir-m'hi, parlar i conversar. M'explica la seva vida. No sabré mai què hi ha de realitat i ficció però respon al creïble esquema habitual. Família trencada, probable alcoholisme, ves a saber quina mena d'abusos de tot tipus, potser una mica de mala sort i manca d'oportunitats. Li dono un ajut, amb la consciència que anirà a qualsevol ús contraproduent. Però amb una secreta esperança que sigui com el gest que va iniciar la redempció del personatge principal de Els Miserables. Ho dubto però si ningú ho provoca segur que no ocorrerà mai. Aquests personatges llençats en la marginalitat més absoluta, que passaran amb irrellevància per aquest món em provoquen moltes preguntes i cap resposta clara. La Sudàfrica post-Mandela no ha resultat en cap terra promesa, encara que el apartheid sigui ja història. A voltes penso que vivim amb una contínua idea escatològica, la inconscient perspectiva de resolució final dels problemes que amaguen les promeses vàries de faccions polítiques i ideologies. Per això em provoquen certa angúnia les pretensions d'eradicar aquella o aquella altra plaga.  Perquè que un cop arribats a l'estació promesa resulta que el futur ja no és el que era. Mountains beyond mountains, com deia el mateix Mandela. I les promeses d'Arcàdies només amaguen nous horitzons més sòrdids, potser autèntics inferns com ens mostra la història. Fia-te'n de les utopies. Potser allò important és el que es remou en la més vulgar quotidianeïtat i la bellesa s'amaga entre pots i cassoles del dia a dia. La meva amiga treballa en una prometedora vacuna contra la tuberculosi. Però no hi ha vacunes evidents pels barris de barraques. Coses del progrés. 

Al barri de Cliford aquell matí des de la terrassa contemplava com corredors, quasi tots blancs, feien jogging resseguint el passeig de vora mar. El dia s'havia alçat amb bonança, fins i tot amb una certa calidesa a mesura que van avançar les hores. Vaig passejar per les platges enllà. La blancor de la sorra quasi feria els ulls. Admirava les cases i mansions luxuoses. Pocs quilòmetres enllà s'estenien les barraques on s'agombolaven amb més o menys esperança (o desesperança), els desposseïts d'aquesta terra. Res que no ens sigui conegut a quasi totes les grans metròpolis del que anomenem pudorosament middle and low income countries , i algun de high. Em preguntava si tota aquella existència idíl·lica de Cliford era realment el màxim a que es podia aspirar en aquesta vida. Una vida plaent i regalada. Em va semblar d'una perfecció inquietant. No sé si arribaria a acostumar-m'hi, i si és més aviat una fortuna que el meu pas per aquí sigui transitori, més propi d'un pelegrí astorat i perplex. 

La Història Interminable

  Fa poc vaig llegir una afirmació que em va resultar una revelació, ara vergonyosament òbvia.  Els bons llibres no es llegeixen, et llegeixen. Et parlen de tu i del món més del que expliquen en sí mateixos. Són miralls polièdrics que segons quan els agafis et parlen d'una manera diferent o et reflecteixen un altre aspecte de la teva realitat. I això és especialment vàlid quan reemprens un llibre que fa anys que ja havies llegit. I quan això ocorre és per mi la marca d'una obra que serà tant perenne com ho sigui que hi hagi homes i dones lectors sobre aquesta terra o en qualsevol altre planeta. És el que he experimentat de forma meravellosa rellegint La Història Interminable, el clàssic de Michael Ende. Un llibre que molts associen a la literatura infantil (amb tota la raó), una original explosió d'imaginació i estructura literària que ha captivat ja unes quantes generacions. El vaig llegir quan tocava, deuria tenir 10 o 11 anys. La mateixa edat que els protagonistes (el Bastian i l'Atreiu). Però sota un extraordinari relat pel món de la imaginació el llibre apunta a una profunditat de temes i plantejaments que són d'una actualitat rabejant. I molt especialment, la relació entre la capacitat d'imaginar i la realitat, el veritable nucli d'aquesta obra. No es tracta simplement de pensar en mons inexistents encara que puguin ser creïbles, sinó el fet més subtil o palpable d'atrevir-se a creure que la realitat no té perquè ser tal com la percebem o vivim. Té alguna cosa de principi quàntic (encara que defujo amb horror la psicologització de les teories de Max Planck), que fem la realitat segons la percebem o el filtres que li apliquen i que, per tant, la imaginació adequadament aconduïda té un poder transformador o, com a mínim, és un combustible per explorar els móns que s'amaguen dins de cada món i de no caure en el conformisme (preludi del fatalisme), que les coses no han de ser, necessàriament, com ens semblen que són. Fer aquest pas probablement és la rebel·lió més íntima i autèntica que es pot fer a nivell individual. I el darrer redós de llibertat que ens pot quedar quan ja ens ho hagin pres tot. 

 Tornant a La Història Interminable, el llibre és una reivindicació de la imaginació com a màxima expressió de la capacitat simbòlica que ens fa intrínsecament humans. I que l'empobriment de la imaginació comporta la degeneració del món que en diríem real. I a la inversa. El joc que estableix entre la invasió del no-res en que els personatges del món de Fantasia són absorvits i cauen en forma de mentides en la realitat és una metàfora de molta, massa, actualitat. La pèrdua progressiva de pensar per nosaltres mateixos, l'empobriment de la llengua i del llenguatge (dues dimensions relacionades però diferents), la degeneració de la capacitat escrita i oral repercuteixen directament en la nostra capacitat de crear i recrear mons. I obre el pas a la mentida i la manipulació, al prejudici, la simplificació i la vulgaritat (aquí podria obrir el meló de la IA, les xarxes socials, però això ja ho explicaré en una altra ocasió). Però el llibre és encara més subtil, i això el fa realment una gran obra de la literatura que permet fer-ne lectures i relectures vàries. Per exemple, no dibuixa un món de Fantasia de fades i esquirols harmoniosos, sinó habitat també per la violència, l'ambició, el conflicte i la maldat i la mort. Fins i tot per l'absurd quan perd el seu propi sentit. Per això és en alguns punts inquietantment real. Té un ressò històric, de mons imaginats que en la realitat han resultat l'infern a la terra. També hi és la bondat, generositat, heroïsme, personificats pel Drac de la Sort, el Fuixur, i l'Atreiu. La imaginació també té aquest vessant, és dual i ambigua com ho som nosaltres mateixos. 

En alguns passatges apunta a temes més concrets, com el diàleg existencial amb la Immemorable Morla, una monstruosa tortuga immortal per a qui aquesta mateixa condició la fa viure en un soliloqui palpant eternament el sense-sentit. Tot un míssil contra aquesta vidriós moviment anomenat post-humanisme. I tot de perles semblants poblen totes les pàgines, incloses les invitacions explícites a continuar les llavors d'històries que va sembrant en cada capítol (...això ja ho explicarem en una altra ocasió...), i enigmes que el lector ha d'endevinar, com la mateixa personalitat de la Emperadriu Infantil o amb qui ha d'identificar el terrorífic Home-Llop, ambdós nexes entre el món real i Fantasia. 

Michael Ende en aquest llibre juga amb el lector, sembla que tingui clar allò que el llibre ens llegeix i ho fa ben explícit amb el Bastien que construeix ell mateix la seva història.  Però és prou murri per també fer-ho amb qualsevol lector, en sigui o no conscient. Ho deixa clar en el breu epíleg, aplicable a qualsevol obra que realment s'ho valgui "Aquí s'acaba aquest llibre que tu has llegit, el llibre que ja ets". La capacitat transformadora que tota obra d'art autèntica, genuïna i honesta.  Jo no n'era conscient fa molts, molts anys, però em va deixar una emprempta que ara, només ara, he començat a desentortolligar i entendre.

Nosy Komba

  Nosy, com bé saben els que han llegit la darrera entrada (quasi ningú, de fet), vol dir illa en malgaix. I Komba vol dir “Lemur”, així doncs aquesta vegada es tracta de “L’Illa dels Lemurs”. Un considerable illot que es troba a mig camí entre Nosy-Be (l’Illa Gran) i la terra ferma. Més abrupte que Nosy-Be però també d’origen volcànic. A Nosy Be alguns cons molt desgastats i les formacions lacustres delaten  l’origen plutònic de les illes. Deu ser una activitat a molt antiga. En canvi Nosy-Komba deu tractar-se d’un a extinc volcà però molt més novell que la seva germana gran. Des de Nosy-Be es veu perfectament la seva forma truncada però coberta per una espessa boscúria on campen en abundància uns dels animals més particulars del món i el segell que a tothom li ve al cap quan s’imagina Madagascar, els lemurs. Hi faig estada només un dia, de camí cap a Ambanja, el districte costaner. Una barca, vint minuts per una badia somera i desembarco d'un salt en marea baixa en una platja tal com l’imaginaríem en una postal paradisíaca. L'atenyo després de xipollejar unes passes. Cau un Sol que trepana el crani, però passo la tarda primer vagarejant per la vora del mar, contemplant la placidesa irreal d’aquesta raconada, buscant conquilles, perdent la mirada una mica per tot. Badant. 

Hi passo la nit en un bungalow senzill. Sento una remor sobre la teulada. És un lemur que s’hi passeja. Se’m fa estrany, però aquí campen per tot arreu. Allò que ens sembla extraordinari esdevé normal.  Deixo passar la nit. Em vull llevar d’hora per contemplar com s’alça el dia. Aixi doncs  a les cinc del matí estic  dempeus. A peu de platja de nou, però ara la marea està en el seu zenit. La claror esmorteïda estripa ja uns núvols penjats en l’horitzó. A mesura que s’encenen s’alça una dolça marinada que fa frisar la superfície del mar. El que eren roques aïllades en la sorra són ara esculls entre els quals pot passar una barca. I l’aigua xipollejant sembla que amenaci d’engolir  tota la platja. Jo m’assec arrecerat per una palmera i em deixo bressolar per el vent, fresc, agradable. L’albada sembla quasi olorosa. Es veuen ja els tons rosats de l’Aurora i els primers núvols s’encenen. Apareixen unes barques de vela llatina, triangles de roba que passegen mar endins i es mouen ràpidament, però de forma molt perceptible. No hi ha aquí la trampa del motor i la combustió. Juguen amb el vent i es deixen endur silencioses com uns elements més del paisatge. Faig fotos, una darrera l’altre. Comença a creuar algun vianant per la platja que m'ignora i es perd per roquissar que separa del següent revolt. Primer com ombres, després ben visibles. La falda d'una dona amb estampats acolorits voleia, camina parsimoniosa i sosté amb una mà un gran cabàs. Indiferent al eque per mi és un espectacle tant quotidià com fascinant, la sortida del sol escortada per les veles de les barques que apareixen com punts mar enllà, es perfilen, s’acosten i passen de llarg només bressolades per la remor del vent que pentina les palmeres. Finalment surt tota l’esfera solar, rosada, roja, acarabassada fins fondre's en el color groc que fa apartar la mirada, enlluernador, que marca, ara sí, l’inici del dia. 

Me n’adono que a la càmera no hi tenia la targeta digital. No he fet cap foto, de fet.  Penso que l’aparicio de les càmeres digitals va desvirtuar l’exercici de contemplació que obligava quan només eren analògiques i calia comptar amb els dits de la mà les fotos que realitzàvem. Ara potser s’ha convertit en un gest desesperat per retenir-ho tot, que res s’escapi, però paradoxalment tot s’acaba escolant amb més facilitat. Perquè deixem de parar-hi autèntica atenció. Aixi que no em sap greu, diuen que allò que recordem és només el rastre que deixa quan passa l’oblit. Deixo doncs escapar aquest paisatge i que es fongui en la meva memòria sense cap recança. Així que poso de nou la foto presa de la posta de sol a Nosy Be. 

Nosy Be

  Pujo a l'avió que  enllaça Addis-Abeba amb Nosy-Be. Nosy vol dir illa en malgaix. I el sufix Be significa "gran". Així doncs es tracta de la "Gran Illa" que es troba al Nord de Madagascar. Gran en comparació amb els petits illots que té al voltant, no pas amb la immensitat de la "Grande Île", Madagascar mateix, tal com l'anomenaven els colonitzadors francesos. En l'avió crida l'atenció que més de la meitat del passatge són homes entrats en la maduresa diguem que avançada. I que viatgen sols. Nosy-Be és coneguda com un destí de turisme sexual, en alguns aspectes no sé si dir-ne sexo-afectiu. I el perfil dels meus acompanyants respon a aquestes persones, solitàries segurament, que busquen allò que difícilment trobarien a Europa: un poc de companyia física, afectivitat i, evidentment, sexe amb jovenetes per les quals és un premi percaçar-ne algun. Evidentment, tot pot derivar a la perversió més absoluta i incloure autèntics pedòfils malgrat els esforços locals per eradicar aquesta xacra. La pobresa és mare de diferents misèries, i entre aquestes el que alguns diuen la monetització del cos simplement per sobreviure. Fins al punt que no és estrany que les mateixes famílies motivin les seves filles per entrar en aquesta mena de pseudo-prostitució o sovint franca prostitució que pot representar una benedicció en forma d'ingressos. No sé fins a quin punt els meus acompanyants (no vull fer un prejudici general), entren en aquest joc pervers i fins a quin nivell de perversió. O si s'enganyen o es justifiquen creient-se que fan una acció que fins i tot pot confondre's amb la caritat. Però també me n'adono, no sense cert avergonyiment, que algú altre del passatge pot estar fent les mateixes reflexions sobre mi. Com algunes vegades dic, no temo el judici, sinó el prejudici. I tot plegat em sembla massa sospitós i fins em pot despertar una certa commiseració pensar en les amargues solituds, les frustracions que aquests homes arrosseguen i busquen assedegar. Nosy-Be és això, a més d'una magnífica illa tropical, un destí turístic internacional governat per una agradable temperatura i només hostil quan un cicló l'ateny durant la temporada dels huracans en l'hemisferi sud (entre Novembre i Febrer). 

 Quan arribo a l'illa, un petit aeroport que rep,però, cada dia, un cert nombre de vols internacionals, m'acondueixo en un taxi atrotinat, sense cinturó de seguretat i amb el vidre frontal esquerdat al meu allotjament. En arribar-hi m'envaeix la sensació que la fortuna, encara que a voltes no m'ho cregui, no deixa de somriure'm. Un petit local amb un apartament i un terreny amb unes cabanes fetes d'entreteixit de palmes que s'aboquen, alçats sobre un petit altiplà, sobre un magnífic manglar que al fons limita amb el mar (ara amb marea alta). Hi arribo just en l'instant de la posta de sol. Les llums de l'oceà Índic que feia ja un temps que no respirava. No hi ha atmosfera comparable, els colors aquí em semblen irrepetibles. Només es pot donar aquí una posta tant melangiosa, solemne, magnífica, darrera l'oceà somer i només una barca de vela que s'extingeix amb la foscor de l'aigua quan la nit avança. M'oblido de la misèria que pot amagar aquesta contrada. El Sol surt i es pon indiferent sobre tothom. A vegades és aquesta estranya indiferència de la natura que em dona una certa serenor. Encara que demà, pel matí, m'aixecaré amb aquesta íntima rancor, la irressoluble paradoxa que el paradís i l'infern acaben per tocar-se i fins i tot es poden confondre. 

Una tarda a Llançà

Vam començar a caminar pel camí de ronda que va des de Llançà a el Port de la Selva. Un fragment de Costa Brava prou preservat, sense cap desastre urbanístic estrident i fins i tot amb fragments lliures de construccions que aclaparin el paisatge.  La llum de setembre era melosa, podria dir que  decadent, com el mateix regust dels fruits de la temporada. El raïm i les figues. Però el cel es va encapotar i va esvair aquests colors. En el primer revolt, després de la platja del cau del Llop (segur que hi havia viscut una colònia de foques monjo, qui ho diria), una senyora asseguda en un banc de fusta ens pregunta si falta gaire pel port de Llançà. Vesteix unes sabatilles d'espart, falda i mitges camisa senzilla, i aguanta unes bosses de paper amb les mans. El cabell tintat entre blau i negre li cau sobre un front arrugat i una cara entre cansada i una mica esbalaïda. Diria que una senyora que ve del mercat. Però ens explica que ha sortit va unes 3 o 4 hores del Port de la Selva. I que està cansada. Que els vuitanta-tres anys li pesen. "Quan era jove això ho feia com qui res, però ja no hi ha miracles". Calculem, entre la seva feixuguesa i els revolts enganyosos de la costa, que li deu quedar una hora ben bona. Ens ho agraeix i ens desitja bona caminada. I es queda allí sense cap gest de posar-se en camí de nou, mirant la mar que no deixa de respirar, sempre inquieta.  Començo a pensar com descriuré aquest paisatge. Que si les figues i el raïm penjant de les figueres i els pàmpols cansats i ja disposats a desfullar-se i adormir-se fins la propera primavera, tot aquest  anunci de  dolça decrepitud, el voltant de l'any i el temps que s'escola llànguidament. I la remor de la mar indiferent. Però el cel s'ennegreix i fins apareixen aquesta mena de bubons grisosos penjats del cel contornejats de llum. Com mugrons a punt de desprendre's. Però continuem camí enllà, esperant que si cau el xàfec ens podrem arrecerar en alguna de les galeries obertes dels xalets que voregen el camí de Ronda. No hi ha senyals de vida en cap. Un tro, i les Alberes es desdibuixen darrera una cortina d'aigua. Tenim el Port de la Selva a la vista, però ens enganya. Cal salvar tota la fondalada que dibuixa la Vall de la Santa Creu, la que baixa dels Monestir de Sant Pere de Rodes que si no t'hi fixes sembla un penyal més de tant mimetitzat com està amb la muntanya. Arribem a un fanal. El mar rugeix, com si s'hagués encomanat dels trons que encara ens cauen lluny. Cauen quatre gotes però no arrenca i veiem el cap de núvol que desprès d'esborrar el paisatge que enfila entre la mutanya i la frontera amb França s'endinsa dins del mar com si volgués morir-hi. I darrera seu, un arc de cel blau que permet veure perfectament el vent, potser tramuntana, que empeny els núvols cap el mar. Quasi imaginaria un déu eòlic amb les galtes inflades amagat darrera les Alberes. La tempesta s'endinsa mar endins amb rapidesa i passa davant els nostres ulls amb una sorprenent rapidesa fins plantar-se davant del Port de la Selva. Girem cua. Arribant al cau del Llop la terra està ben molla. Fins han nascut alguns pèlags al terra. La dona no hi és. I penso si l'haurà atrapat la pluja i li haurà desfet les bosses de paper.  En tot cas, nosaltres l'hem esquivada. I el mar continua remugant, indifernt mentre les Alberes, a la llum de la posta de sol i amarades per l'aigua llueixen sorprenentment.  

Tornem a Llançà, al centre de la vil·la. Una plaça aixoplugada sota un immens plataner (no he vist mai cap amb una capçada tant enorme) i penso què passarà el dia que se'ls mori.  Entre setmana, quan els turistes i visitants ja han desaparegut, en gran mesura, i dona a aquests pobles de la Costa Brava un aire una mica desolat. Estan preparats per acollir riuades de visitants i quan aquests desapareixen tenen un aire un xic fantasmagòric, d'abandonament. Ha quedat molt enrere quan la seva font de vida era la pesca i el cultiu d'oliveres i vinyes que s'enfilaven muntanya amunt. Encara es poden veure els bancals quasi verticals sobre les faldes de la Serra de Rodes i les Alberes. Potser algun dia reneixen i podrem cantar de nou el deliciós vers del Segarra i dins del cep, s'adorm la tarda.

Sirât

  És la darrera pel·lícula que he anat a veure, del jove director gallec Oliver Laxe i que ha estat guardonada pel premi del jurat en el darrer festival de Cannes. I que compta, com a única cara reconeixible, amb l'actuació de l'actor català Sergi López. Vaig entrar al cinema sense fer-me massa idees preconcebudes. I el cert és que la pel·lícula sorprèn, desconcerta i fins i tot descol·loca en un sentit agre del terme. No pas perquè sigui una mala pel·lícula. Tot el contrari, és tota una obra d'art profundament trasbalsadora. No deixa indiferent a ningú que la vegi. Una lectura potser superficial, com apunten algunes crítiques llegides a posteriori (que fins i tot tenen un to indignat), és que el director juga amb l'espectador tot fent-li una mala passada calculada traïnt totes les expectatives que en la primera meitat crea la cinta. Una road movie vital on tota una sèrie de personatges desarrelats (un pare i el seu fill menor d'edat buscant la filla gran i un grup de hippies-punks assidus a raves clandestines), inicien un viatge al·lucinat i al·lucinant cap a una esperable remissió que l'espectador espera amb candeletes. I lluny d'això, la pel·lícula sense prevenir-nos deriva cap a una mena de malson en un paisatge desèrtic hipnòtic que esdevé un personatge en sí mateix, abassegador i claustrofòbic (cal assenyalar el magnífic treball de fotografia). Tempta qualificar a l'Oliver Laxe de traïdor i pervers amb una plantofada cinematogràfica que deixa l'espectador esbalaït en la seva butaca quan ja havia empatitzat amb els personatges i els mateixos personatges (als que la majoria fa saltar literalment pels aires) esclafats en una realitat sòrdida fins l'extrem. Una broma de mal gust, diria algú. Tot i així, una lectura més ponderada de Sirât permet aprofundir-hi molt més. És de fet una al·legoria humana en un món desballestat i que s'està desfent, on uns personatges marginals dels que no sabem gaire res de com arriben on arriben, descobreixen que només es tenen a ells mateixos i els llaços d'afecte que esclaten quan ells mateixos desapareixen barranc avall o trepitjant una mina. Alguns dels joves els falten una cama o un braç, potser amb la pretensió de manifestar les mutilacions visibles i invisibles que tothom té. Per a mi, la pel·lícula queda sintetitzada en una escena en què el pare-que-busca-la-filla i pel camí perd el seu fill petit (Sergi López), es perd pel desert i queda llençat en la nit però tot i així els pseudo-punks-raves el van a buscar i el recullen d'entre un paisatge erm. Ell remuga, lapidàriament "aquí solo hay polvo". No troba salvació, però tot i així unes mans impensades l'han rescatat tot i que en pagaran un preu molt alt. Una metàfora d'un cert concepte d'humanitat, pròxim però més realista que la saga de Mad Max que el paisatge a vegades evoca. Per mi una descripció molt eficaç del que significa el desarrelament més absolut. Per això cal reconèixer-li tot el mèrit de trasbalsar i fer pensar, a més de la impecable factura tècnica. No cal buscar-li relat, que queda esbocinat a mitja pel·lícula, sinó meta-relat. El temps dirà si es tracta d'una peça excrable, un experiment fallit o una genitalitat encara incompresa. He llegit crítiques per tot i, com sempre, jo només jugo en el sentit literal a fer de crític cinematogràfic. 

Ara, no l'aconsello a ningú, si l'aneu a veure ho feu pel vostre propi compte. No vull responsabilitzar-me tot i que estaré encantat de comentar-ho un cop s'hagi comès aquesta imprudència. 

L'experiència de viatjar amb 3000 llibres a la butxaca

  El recent viatge a les illes Açores em va deixar un pregon desassossec al qual no sabia donar paraules. No és amb el viatge mateix, també el sento  quan aquests dies dono consells a "viatgers" que se'n van com a molt durant 15 dies a Tailàndia, Indonèsia, Colòmbia, Costa Rica...queda llunyana l'època en què viatjar era un esdeveniment vital, transformador i que acompanyava a un viatge també interior. Era necessàriament així si només per baixar d'un poble del Pirineu a Barcelona, com feien les velles trementinaires, ja s'esmerçava una setmana o més. En aquest sentit, hem derivat cap a la banalitat i hem confós viatjar amb transportar-se, com també hem confós informar amb comunicar i tot un llistat de metamorfosis semàntiques que descriuen molt bé el temps i espai que ens ha tocat viure.

 Ho explicaré amb una anècdota personal. Fa temps em van regalar un ebook que permet carregar llibres en format digital i llegir-los còmodament en una pantalla sense estridències, amb la lluminositat que donaria una lectura qualsevol. Deia el prospecte que em permetia carregar a la meva butxaca 3000 llibres i portar-los on volgués. Però quin sentit té tenir tota una biblioteca de 3000 llibres a la butxaca? Sobrepassa tota escala humana. No estem fets per tanta lectura ni que la llegíssim amb avidesa malaltissa. En els meus viatges en porto dos o tres i sempre m'acaben sobrant. No podem pretendre el que no som, tenim una psique adequada per unes escales temporals i espacials que no tenen perquè estar correlacionades amb els paràmetres físics d'aquestes dues dimensions, que limiten la capacitat d'assimilar no només informació (per posar un exemple), sinó comunicar-nos o convertir aquesta informació en un teixit connectat, narratiu, inteligible, comprensible i, sobretot, original que sí que respongui a la realitat subjectiva (l'única accessible) que és la que val.  

Afortunadament els bons llibres sempre ens venen al rescat, ni que sigui per posar paraules a aquests petits i insolents fantasmes, petits corcons que ens rosseguen per dins i si com temo és el meu cas, tinc una excessiva lucidesa per afectar-me per tota aquesta insensatesa però una mancança emocional per gestionar-la adequadament. Els fantasmes al final són això mateix, quan se'ls arriba a donar nom, se'ls "emparaula" seguint l'argot dels antropòlegs, s'esvaeixen. No perquè haguem canviat res, simplement ens podem explicar la realitat tal com la percebim i aleshores donar-li un sentit estructurat.

El llibre que m'està permetent donar nom a aquests fantasmes és de l'antropòleg Lluís Duch (també, i no és poc, monjo de Montserrat), i es titula Vida cotidiana y velocidad (Editorial Herder). La tesi, si és que l'estic entenent bé, és que els darrers dos-cents anys però de forma exageradament accelerada els darrers decennis, s'ha esdevingut una transformació de la percepció del temps i l'espai vital, aquell que de forma subjectiva habitem i que no té perquè estar coordinat amb les dimensions purament físiques. L'espai i el temps antropològic, que va donar lloc als calendaris arrelats en la realitat quotidiana, al compàs de les festes i tradicions, la contemplació litúrgica de la realitat donada com a garantida. Se li ha imprimit una velocitat que pot derivar en una deshumanització, en el sentit que no respon a la nostra naturalesa feta d'una recerca de sentit, expressada a través dels símbols on el llenguatge és el gran operador. L'acceleració i la velocitat creixent no permeten teixir una realitat comprensible, empesa pel desig de voler-ho tot, ara i aquí, fins i tot elevant-ho al nivell d'un dret i per tant una exigència. Evidentment, el llenguatge es fa ressò, és a dir, es modifica i per tant també redibuixa o posa nous límits al nostre món. Aquí és on pren sentit l'afirmació de Wittgensteien que "el meu llenguatge és el límit del meu món", i el que abans eren viatges interiors, descobertes, ara són només "experiències" que prenem com efímeres píndoles.

El contrast de tenir tota una biblioteca a la butxaca enfront de gaudir de la lectura física, directa, del paper imprès i acuradament editat ho exemplifica. També el fet de tenir quasi tota la música a l'abast d'un click amb Spotify o qualsevol mercaderia a través d'Amazon. També és un exemple que l'existència es redueixi a una concatenació d'aquestes  "experiències" on el centre és l'individu i res més. Per això em fa angúnia la gent corrent per la muntanya convertida en un mer escenari de la seva "experiència".  I el mot experiència ha envaït tots els àmbits, des de la visita a un museu, assistir a un dels centenars de concerts que proliferen durant l'estiu o, d'una forma més grotesca i global, les autèntiques migracions planetàries que provoquen els grans concerts de les estrelles musicals del moment, els elcipsis solars o acomplir am bun llistat de fites icòniques en un sentit reduccionista de la paraula: veure tots els ocells del món, pujar tots els tres-mil dels Pirieneus, o tots els vuit-mils, o córrer les maratons de les principals capitals mundials, veure el llistat d'obres d'art més populars...També és tot un símptoma, que ho sintetitza a la perfecció, la proliferació de tirolines a qualsevol punt del planeta que sigui un destí turístic. Les he vistes a Montenegro, Namíbia, les Açores, Brasil...sobre rius, boscos i muntanyes. Una experiència ràpida, veloç i fugaç abans no ens transportem a algun altre racó de món. 

És un fet en els viatges actuals que quasi tothom va a buscar la imatge popularitzada per les xarxes, de manera que fem fotos que han estat fetes milers de vegades abans i milers després, amb la diferència que si es tracta d'una selfie el protagonista anirà canviant.  I produeix una mena de sopa anònima on ens dissolem tots plegats, on res té un continuum narratiu, no hi ha rastre de particularitat i tot esdevé gris i anodí encara que estigui contemplant el paisatge més bonic del món. 

Perquè la mirada en profunditat, l'expriència transformadora exigeix un altre tempo i, sobretot, una actitud més d'acord amb la nostra pròpia naturalesa. Igual que no té sentit tenir 3000 llibres a la butxaca, tampoc ho té pretendre d'abraçar amb immediatesa totes les "experiències" que el món ens pot oferir amb la pretensió de convertir-nos en anònims consumidors de porqueria. 

Açores o l'experiència de viatjar

  He tornat de les illes Açores. No en faré un pangíric turístic. No li cal a aquest arxipèlag d'origen volcànic nascut enmig de l'Oceà. Fascinen per si soles les enormes forces tel·lúriques que van alçar per sobre les aigües aquesta plèiade d'illes. Vuit en total. I la bellesa que semblava esperar l'arribada del turisme de masses per ser admirada amb una repetició exhalada. Afortunadament, aquest turisme ha arribat prou tard a l'arxipèlag i amb prou saviesa per part dels que ho gestionen per no deixar que l'urbanisme sense escrúpols destrueixi l'encant d'aquestes illes, ni el seu paisatge. Per contra, la lloable cura que hi han posat dona a tots aquests bells paisatges (antigues calderes volcàniques que encara fumegen, escolades de lava, cons de basalt esampats arreu coberts d'una herba amorosa, cascades d'aigua que es precipiten al mar...), un cert aire repentinat. M'explicaré. Tot sembla tan ben cuidat i arreglat per aconduir els visitants que m'ha ressuscitat la mateixa sensació de quan vaig estar a la Ciutat Prohibida de Beijing. Estava tan restaurada i impol·luta que tenia més la impressió de passejar-me per una tramoia alçada per un rodatge cinematogràfic. Salvant les distàncies, és clar. La natura indòmita i imprevisible es deixa sentir arreu. Però en el cas de les açores fins i tot les vaques que mantenien els prats perfectes i separats per rengleres d'hortènsies opulentes, semblaven ben posades. Alguns cràters volcànics semblaven haver passat per les mans d'un gegantí perruquer. Poc feia pensar la violència que les havia creades. I els turistes circulen seguint amb precisió els quatre o cinc llocs emblemàtics per fer o fer-se, la mateixa foto que uns quants milers han fet abans i faran tot just després. Raconades que de cop atrauen una multitud a través de l'espurna d'una foto compartida en les xarxes socials.  No hi ha originalitat ni cap descobriment, només l'experiència personal perfectament transferible a través de les xarxes socials i comprimida amb estades en aquests llocs emblemàtics de només uns quants mintus. Tots viatjàvem amb els mateixos cotxes llogats, de les mateixes companyies, i tirant de booking i AirBnB. No suscita aquesta mena de viatjar cap contacte o intercanvi directe amb qui et lloga l'apartament. Uns codis, una calu preparada, unes instruccions enviades per correu electrònic. Té un cert aire fantasmagòric, encara que sigui molt eficient i pràctic. 

 De nou tiro de perspectiva històrica. No és difícil tenir-la, en tot cas. L'evolució del món, en termes socials, culturals i econòmics és tan accelerada que una dècada és suficient. La paraula "experiència" sintetitza molt bé la nova manera d'estar en el món. Es tracta d'acumular aquestes "experiències" en forma de llocs visitats o activitats dutes a terme, des de les més banals (llançar-se amb una tirolina per algun lloc emblemàtic), fins les més extremes (sobretot en termes monetaris): alçar-se durant cinc minuts per sobre de l'estratosfera, baixar a veure les restes del Titànic...I fins formes francament grotesques com la pràctica cada vegada més freqüent del "volunturisme". Empreses que organitzen un estada de voluntariat en qualsevol racó per sentir-se humanitari i realitzat. I que fan artificiosa tant l'activitat mateixa com l'actitud de les comunitats d'acollida.  Però aquesta paraula crossa ha envaït més enllà de l'àmbit del turisme, sigui de quina mena sigui. També s'utilitza per promocionar obres, millores, noves instal·lacions que tenen per objectiu explícit millorar "l'experiència" dels que hi transitin o utilitzin. Una vida adelerada que no pot aturar-se experiència rere experiència, sense estació final. Tot plegat deixa un tuf líquid i vidriós, una mena de desassossec metafísic que potser perpetua la recerca d'experiències com si en fóssim addictes. 

Tampoc penso que hagi de ser necessàriament així. Es pot visitar les Açores amb una mirada més profunda i contemplativa que vagi molt més enllà que una simple banalització del que és viatge. Ni tampoc pretenc blasmar aquest tipus de turisme. Democratitza allò que fa unes dècades era impossible i potser ens n'hem d'arreglar si, com és el cas de les Açores, ho acompanyen d'una cura escrupulosa del seu entorn. Però per no perdre un mínim sentit d'arrelament, em recomano rellegir els grans llibres de viatges, aquells que combinen la reflexió, el viatge interior i atènyer llocs no necessàriament remots per recuperar el sentit dels mots.

O no ser

 Fa un any un conegut va treure's la vida voluntàriament. I no parlo d'un cas d'eutanàsia o pertorbació mental, sinó d'una decisió preparada i executada amb sòbria eficàcia. I fins un punt teatral en el sentit més dramàtic del terme. Es va llençar a la via del tren amb el DNI a la butxaca de la camisa. No era prou proper per a que m'hagi estat un trauma. Tampoc tan llunyà com per a que no m'hagi afectat. Una afectació en termes de xoc emocional en el moment de saber, incrèdul, la notícia. Per sort, hi tinc la suficient distància poder pensar-ho, amb un any entremig, amb certa serenitat. Potser per satisfer la  necessitat  d'explicar-m'ho, satisfer el desig de sentit, trobar-hi una lògica  a l'acte més extrem que  l'ús de la llibertat ens permet: suïcidar-se amb plena consciència.

Amb aquest impuls, vaig engrapat un llibretó a la biblioteca (O no ser. Antologia de textos filosòfics sobre el suïcidi, Edicions de la ela geminada). Un recull d'assajos sobre el tema des de Plató fins Albert Camus passant per Nietzstche i d'altres pensadors menys coneguts. Me n'adono que en tots els llibres que em cauen a les mans, busco sempre de forma inconscient alguna llum, una esquerda en la realitat. Però en aquest cas sabia el que cercava. Alguns d'aquests pensadorso consideren el suïcidi des de la perspectiva asèptica del bé comú de la societat o la polis (Plató, Aristòtil) i l'imperatiu morals (Kant) , d'altres com una expressió i fins i tot un dret basat en la llibertat inalienable i altres, com Sant Agustí, el repudien amb una perspectiva cristiana. La vida com a do inalienable que no ens és permès de fer-ne qualsevol cosa.  D'altres, com Durkheim, simplement delimiten el concepte. I un tal Landsberg  (no el coneixia) hi busca explicacions freudianes com un gest dirigit al retorn de l'inacció primigènia, l'estat fetal d'abandó i protecció absoluta.  A ningú li falta el seu petit o gran bocí de raó però cap m'ha satisfet. Albert Camus va emetre la coneguda sentència que no hi ha altre problema filosòfic que el suïcidi. Prenia el tema del suïcidi com excusa per plantejar la qüestió de si el fet que la vida no tingués sentit (com ell afirmava) equivalia a justificar el suïcidi. Però passava de puntetes el drama personal que significa una tal acció i obviava el fet que els suïcides no tenen en compte aquestes disgressions. Ni les de Plató, Aristòtil, ni Kant. 

Res  consola completament  del fet que algú de forma metòdica, conscient i deliberada  decideixi "no ser". Aquest petit i humil lapse de vida és l'únic que realment tenim i se'ns escorre de les mans sense que hi poguem fer gaire res.  Per això, als que ens hi quedem arrapats, un fet així ens produeix una desagradable sensació d'abandonament, un pregon vertigen.  Desconeixem el cúmul de ferides, segurament molt pretèrites, que li hi han empès. Allò inquietant és que aquest conúndrum de circumstàncies no és estrany entre els suïcides. I més inquietant és l'hermetisme que precedeix aquest acte, com si formés part del drama la incapacitat de vertebrar, verbalitzar o connectar amb l'origen íntim d'aquests actes tan extrems i comunicar-ho a algú altre.

Pels que ens quedem amb un pam de nas metafísic,  qui l'encerta  és el Miquel Martí i Pol quan va escriure que morir no és morir-se, sinó que es mori algú estimat, encara que repeteixo que per fortuna meva no m'era ni un amic íntim ni familiar proper. Però sí que ressona el vers, d'una forma atroç, diria que salvatge, pels més propers. I molt més si com en aquest cas que tenia parella i  fills. Se'ls ha manllevat un tros irreparable  de la forma més inexplicable possible. Ha produït tot un seguit de petites morts. Això encara subratlla més el terrible interrogant sobre el dolor moral extrem que pot patir algú per arribar a atropellar amb un tal acte la vida dels qui li són més estimats, i més l'estimen. Resulta esborronador, però tampoc és rar. 

 Els que saben del tema parlen d'un denominador comú en forma  de profunda desesperança davant d'una situació per la qual no es veu sortida fins el punt que fa desitjable la mort quan ja hem esgotat tota capacitat de resistència.  Sento una barreja de comprensió i fins i tot d'empatia, en uns fets on això sembla impossible. També em val la idea del desarrelament radical, quan tot allò en què un hom creia, havia estimat o s'hi sentia abrigat resulta dolorós, amarg i contradictori. La traïció més íntima que ens envia a una cambra fosca sense sortida. Crec entendre aquest terrible sentiment. Però sovint, com en aquest cas, no sabem donar nom i cognoms a la raó concreta de tanta desesperança, d'aquest desarrelament. 

 Hi dono voltes sense arribar a cap conclusió. Ha de ser un motiu molt gros i pregon que hagi induït a fer una cosa així. Ningú és original en aquests termes, només ho som en el sentit que els nostres conflictes i drames, per molt comuns que siguin, són sempre nostres i ben nostres i roman sempre un marge per la incomprensió.  Se m'acut que hi ha factors culturals que expliquen la divergència d'aquest acte segons els països. Per exemple,  a l'Àfrica sub-Sahariana això de treure's la vida és un fet estranyíssim. Són intrínsecament vitals i les fronteres entre el més enllà i el més ençà son poroses, com si fossin una mateixa dimensió que esborra el mateix sentit de llevar-se la vida.  A més, els llaços comunitaris massa estrets per a que algú es plantegi trencar-los per sí sol de forma tan radical. Per això no té cabuda aquest concepte. I he estat testimoni de situacions on mostren una resiliència astorant. Potser n'hem d'aprendre molt.

Algú va dir que un suïcida és una persona covarda davant la vida i valenta davant la mort. No hi estic massa d'acord. No em satisfà tampoc. No imagino ningú amb aquesta actitud per molt coratjós que ens sembli el moment de plantar-se davant un tren en marxa. Més aviat em sembla una fugida desesperada, mai millor dit. Com molt bé diu un dels pensadors inclosos en el llibre "O no ser" i que em dona una certa llum en aquest cas, en el fons el suïcidi és una afirmació radical de la vida, un desig embogit de tenir-la plena i la terrible fatalitat de no poder-la fer realitat, o en intentar abraçar-la però aquesta esdevé insofriblement dolorosa. Per tant al final es tracta de vitalistes sense mesura, potser com va dir un bon amic meu, amb massa lucidesa per adonar-se de la insensatesa que sovint amaga la realitat i pocs recursos per poder superar-la (o conviure-hi). Un còctel malèfic que també arribo a copsar. Ícars que volen volar ben amunt però el Sol de la realitat els desfà l'entramat de plomes. 

Després de l'astorament que provoca un fet així, sobrevé una mena d'absurd enuig per la persona, per la bufetada que ens ha fet a tots plegats. Quasi tindria ganes de renyar-lo severament, si això fos possible. Però poc després el substitueix  un altre sentiment, d'entrada més racional. I és de preguntar-se (i pot arribar a ser un pensament obsessiu), si hauria pogut fer alguna cosa per evitar aquest desenllaç. Potser donar lloc a una conversa, ser atent en el moment oportú, estar més al cas de la persona o fins i tot creure que alguna acció meva ho va desencadenar tot derivant cap a un insuportable sentiment de culpabilitat.  No pot ser aquest el meu cas, el veia puntualment. Però sí que en una altra ocasió vaig tenir aquests pensaments d'una persona que només vaig tractar  una vegada però que sé de l'infern per on va passar, ja massa tard, la certesa que ho havia desencadenat tot. I encara tinc la certesa que si hagués tingut l'oportunitat (era improbable, però), l'hauria pogut tornar cap al costat de la llum i la vida. Potser només són imaginacions meves. El fet, i és allò realment dolós, és que els morts són muts, no parlen, i s'enduen amb ells el que eren o el que podrien haver dit i explicat. I el silenci que deixa un suïcida darrera seu és el més sorollós que es pugui imaginar. Tant que a vegades ni ens atrevim a parlar-ne. Només ens queda compartir-ho amb sinceritat i honestament entre els supervivents (així se'n diuen als que se'ls n'ha anat algú en aquestes circumstàncies). I estar atents al nostre voltant, que la nostra mà estigui i es percebi sempre estesa per aquells que, equivocadament, no veuen cap sortida. 

Ilha do Corvo

 L'Illa de Corvo és la més remota i petita de l'arxipèlag de les Açores. Un grapat d'illes volcàniques que fins fa ben poc només associava a un famós i persistent anticicló i a una infame reunió per desencadenar una guerra infausta, injusta i, sobretot, basada en una reconeguda falsedat. Ambdues referències denoten una certa edat, perquè ja hi ha generacions de joves adults pels qui el famós anticicló ha desaparegut del seu imaginari i  no havien nascut encara quan la segona guerra de l'Iraq. Deixem-ho estar. Però la descoberta de Corvo i en general d'algunes illes de les Açores sí que és un fet ben recent per a mi. 

Corvo és quasi un illot. Vist des de la veïna illa de Flores, té la part cimera roma típica d'un volcà que fa fàcil imaginar el monstre que amaga sota les aigües i del qual només surt la testa. Posem com si el mont Fuji estigués anegat i sense cirerers florits i amb un persistent núvol que la vetlla. Els pendents però, estan retallats per l'erosió persistent del mar excepte per la part frontal que correspon a una tardana escolada de lava que va crear una somera planura, una llengua de basalt, i l'únic lloc on es pot aixoplugar-s'hi una assentament, l'actual Vila do Corvo on viuen aglomerats en una espès dèdal uns cinc-cens habitants arrecerats al voltant d'un humil port (un dic i poca cosa més). No hi ha lloc per més, excepte quan van decidir plantar una pista d'aterratge que va sepultar un reguitzell d'horts que alimentaven una comunitat que fins fa poques dècades era aïllada, autosuficient i amb una consciència de respectar l'exigu entorn del qual depenien. Els anava la supervivència. Els primers ambientalistes es fan dir, tot i que això és una característica genèrica de totes les antigues formes de vida que genèricament anomenem indígenes. 

De Corvo també se'n pot fer una lectura com si fos un resum sintètic de l'esdevenir humà. Els primers pobladors hi van arribar cap a la segona meitat dels segle XV de la mà dels portuguesos. Eren esclaus africans llençats, literalment, pels seus patrons en aquell ermot obert als quatre vents sense possibilitats d'escapar-ne (els van deixar sense embarcacions a propòsit), per a que anessin trencant la terra i la fessin d'alguna manera productiva. No ha quedat cap registre d'aquells primers anònims pobladors, però resulta torbador el desarrelament sense compassió al qual els van sotmetre, arrencats de l'Àfrica tropical i deixats en un illot erm i feréstec de l'Atlàntic Nord. Costa imaginar com va ser la seva vida. Els seus ossos deuen reposar sota alguna roca volcànica esperant, debades, que algú els doni un nom. 

 Després van establir-se els colons europeus i van desenvolupar una petita societat amb uns forts vincles comunitaris per poder subsistir, basat en l'ajuda mútua, un sentit solidari i adaptacions particulars com una estructura de la vila en forma de dèdal que els protegia de les incursions dels pirates. La mateixa visió del poble dona aquesta impressió d'aixopluc amb ell mateix. A poc a poc, com en la resta de les Açores però aquí en petita escala, van anar afaiçonant les terres i el relleu fins fer de tota l'illa un immens prat on pasten les vaques (actualment dues per cada habitant) que han convertit tota l'illa on el pendent ho permet en prats esquarterats per murs de pedra basàltica, excepte les parts més accidentades, la que mira a occident, que és un espadat que baixa del cràter, la caldeira, a pic uns cinc-cents metres sobre el mar. És el costat més exposat als meteors, el vent i les onades, que es menja l'illa per completar algun dia el seu cicle geològic (desaparèixer i sedimentar-se sota el mar). De fet, si es mira per sobre l'illa es veu clarament que la caldera està situada asimètricament i ja mig esfondrada per l'est i que possiblement un terç de l'antiga illa ha desaparegut ja sota l'aigua en el costat oposat del poble. Des de les erupcions primigènies han transcorregut uns 400.000 anys, passant pel col·lapse de la caldera que es va empassar dos-cents metres d'alçada de l'antic volcà fins els darrers estertors volcànics que van crear la faixa (la fâja en portuguès) on està plantat el poble i més tard la pista d'aterratge que va trencar definitivament amb l'aïllament atàvic dels corvorenses. 

Corvo és una metàfora perfecte del procés de creació que passa per l'emissió ingent de foc i terres, la creació in extremis de les condicions imprescindibles per a que els humans s'hi assentin, l'adaptació i finalment el procés lent però ja visible i ineluctable de destrucció que portarà un dia a la desaparició de tot plegat.Tota aquesta energia alliberada durant mil·lenis per crear les exímies condicions per a que es doni  la petita i efímera història, en escala gegològica, de la població de Corvo. Un físic parlaria en termes de la necessària entropia que cal produir per crear algun tipus d'ordre natural i humà. 

I mentrestant, Corvo ha encetat un capítol encara més efímer de la seva existència amb l'arribada del turisme. Són corrues regulars de visitants que arriben en llanxes des de la germana gran, Flores, per unes poques hores que els permeten, via taxi, accedir a l'esplèndida caldeira que corona l'illa i repetir milers de vegades la mateixa foto penjada en les xarxes socials, si tenen la sort d'encertar un dia sense núvols ni boira. I Corvo mateix, no ha crescut perquè no li és possible i manté l'antiga fesomia però amb tot un petit món que ja no està condicionat per la subsistència. Té a petita escala tots els equipaments dignes d'una població més gran amb una envejable ratio per càpita: centre de salut, un poliesportiu, una deliciosa fleca, alguns mercats, un centre de bombers, escola primària i secundària amb una proporció de tres alumnes per professor incentivats per acceptar aquest destí, una residència de gent gran. Un petit i pròsper mirall de les nostres ciutats convenientment subvencionat per a que no es marceixi com molts pobles del nostre Pirineu i que fa temptador de viure-hi. I és un atractiu pol pels ornitólegs per observar espècies oceàniques i ocells divagants d'Amèrica, empesos per les borrasques de l'Atlàntic Nord en temps de migració.

 Un local a qui li hem comprat un rar formatge que només es produeix ací es queixa que aquest turisme no els porta diners, que és d'anada i tornada per unes hores però no fa quasi cap despesa en forma de pernoctacions, menjars, compra de productes. Els veuen com passavolants que venen a enlluernar-se unes hores. Ingènuament crec estar parlant amb un Corvorense genuí quan em parla que viatja amb facilitat i freqüència al continent. I penso, atesa la nostra experiència, si sap què s'hi juga amb aquest desig d'una Corvo turísticament pròspera i si no és millor que provi de conservar el sentit de la humil subsistència i solidaritat que va permetre als seus avantpassats arrelar-se, en tots els sentits, en aquest tros de terra perdut en l'oceà. Un món que temo que desapareix i quedarà aviat, si no ho ha fet ja, fora de l'abast dels etnògrafs. Una lliçó que potser podríem posar a escala global. Que no sigui que la fi de tot plegat no vingui d'un sobtat despertar del volcà i l'apocalipsi prengui una forma més subtil però insidiosa del que ens pensem.

Mentrestant, la mar i el vent continuen esgarrapant, sense aturador, l'Illa de Corvo encara que quan li toqui a la fâja de ben segur no quedarà ja ningú per ser-ne testimoni. I fins s'acabi empassant els oblidats ossos dels africans que van poblar l'illa. 

o

Canícula

La primavera ha desaparegut de cop, atropellada per un estiu canicular. No hi ha hagut l'amable transició de les estacions. El carrer, al migdia, és un espai hostil si no hi ha ombres. I no hem arribat encara al solstici. Les pluges de la primavera, una primavera normal com feia temps que no vivíem, han quedat enrere com un miratge i s'imposa la realitat d'un clima capriciós i cada vegada més desagradable. No només pels extrems que toca, sinó també perquè trastoca la rutina previsible que donava sentit al calendari, les celebracions, les festes. En aquest sentit, la calor que experimentem no només és inhumana en el sentit que no la poguem suportar físicament. 

 Per escapar una mica d'aquest ambient tòrrid he tornat a la Vall de Núria. Només feia un mes que encara podia observar com l'hivern s'encaparrava dalt dels cims, amb un gruixut mantell de neu a partir dels 2500 metres d'alçada. Ara s'ha esvaït i ha deixat despullada la muntanya que no ha tingut temps de refer-se. L'herba encara està agostejada però no per la calor, sinó perquè s'ha descobert del mantell nival amb massa rapidesa. Fins i tot tenia un punt d'àrid. Només sobreviuen petites congestes en els llocs més obacs o on el gruix de neu era major o bé els ratjos del sol incideixen amb més benevolença. El fi serrelet de neu que ara neix, i ara fina, com cantava en Segarra. 

 Per contra, allí sí respirava encara una exhuberant primavera. La pluja i les temperatures molt més amables que a baix a la vall han provocat una florida espectacular. No havia vist mai una catifa, digna d'una jornada de Corpus, com la que ha recobert les faldes del Puigmal, Finestrelles i la Vall d'Eina. Arribaven a congeniar el neret, més pròpia de l'obac, i el bàlec, de la solana. Un rosat i l'altre groc estrident.  Quan hem passat entre les mates de bàlec respirava la densa olor de les flors. M'ha semblat, tot plegat, un espectacle miraculós.

Quan hem començat la caminada ens hem creuat amb un grup de parelles joves, totes amb alguna criatura carregada a les esquenes. Els nois al davant, les noies al darrera cadascú parlant de les seves coses. No podem evitar els rols de gènere .  Feia quatre dies segurament eren algun dels joves que em trobo els divendres al matí quan vaig a la piscina tornant de festa. La vida troba totes les argúcies per reproduir-se, com les mateixes flors del bàlec i el neret que embriaguen els insectes per polinitzar-se. Després de baixar pel vessant que surt de la Vall d'Eina i creuar prats de bàlecs i nerets hem recuperat el camí que enfila cap el Puigmal. Hi ha més gent que corre que no camina. El Kylian Jornet ha fet molt de mal. No entenc aquesta dèria cronòmetre en mà que converteix aquest majestuós espai en un vulgar escenari de proeses físiques, enlloc d'aturar-se i contemplar-lo amb un respecte sagrat. Només s'aturen, previsiblement, per fer fotos que ja han fet una dotzena de corredors abans, d'una vaca alletant el seu vedell. Els temps han canviat, el clima també i tots nosaltres. Però la indiferent gratuïtat de la natura, que li és igual si és un humà o una ostra qui s'hi passegi, em dona una estranya serenor. 

Els ànecs de la Ricarda

  Ningú li diu Aeroport del Prat- Josep Tarradellas. Els ciutadans som més llestos i acabem imposant un nom útil i que sigui un referent real d'on es va construir l'Aeroport de Barcelona, en uns aiguamolls sobre la fèrtil plana del Delta del Llobregat que ha estat el rebost de la metròpoli. Com li va passar a l'Hospital Can Ruti enlloc de l'imposat Germans Trias i Pujol. També sembla una imposició l'anunciada ampliació de d'aquesta infraestructura.  Com moltes coses que passen semblava una mena d'inevitable espassa de Damocles que anava a caure un dia o altre. Hi ha dos tipus de lectures d'aquest fet, com en la majoria de  polèmiques, per un costat les governades per les aprehensions o emocions i per l'altra per la raó i els arguments objectius. Però el més sovint és que es tracti d'un aiguabarreig d'ambdues. I amb prou feines arribem a acomodar o elaborar unes o altres segons el nostre posicionament previ.

 Jo reconec que si hagués de votar ho faria per deixar en pau els ànecs de la Ricarda i oblidar-se d'ampliacion i que aquesta afirmació és purament emocional. Per la meva flaca pels espais naturals i tot allò que significa vida. Però en tot cas, recupero alguns arguments que poden ser més objectius. Per exemple, un economista que escriu amb criteri al diari ARA ho encerta quan no discuteix que ampliar l'aeroport ferà augmentar el PIB, però que aquesta dada crua no serveix per res. El que realment val és que augmenti el PIB per càpita i que si bé aquest va ser el cas en l'ampliació del 1992, la posterior amb la nova terminal ha ocorregut el contrari. No només això, sinó que els barcelonins, o els que provin de ser-ho, cada vegada els resulta més difícil des d'un punt de vista econòmic. La crisi de l'habitatge n'és l'evidència. Per tant, la pregunta de veritat al marge d'ampliacions és el model de desenvolupament. En aquest sentit, cal acusar la xaronia de l'actual alcalde quan argumenta que així tindrem un munt de vols intercontinentals i podrem portar més gent per fer més congressos i vinga, via fora, que Barcelona és gran i pot acollir molts més visitants sigui per fer-se selfies a la sargantana del Parc Güell, recórrer els pavellons de la fira o anar de prostitutes o totes les coses a la plegada com sol ocórrer (és cert, la demanda augmenta segons els congresos i fins i tot es traslladen professionals del sexe entre capitals segons aquests esdeveniments, incloent els esportius). Cap on porta tot plegat? Hi haurà realment un augment del PIB per càpita, un millor accés a l'habitatge, una ciutat més social i sostenible? I després què? Encara caldrà ampliar més, fer venir més gent, créixer més? Barcelona és el que és, una petita ciutat constrenyida entre el mar i la Serra de Marina. Només cal recordar la boutade de la Copa Amèrica que es va anunciar com una nova posada al mapa de Barcelona i va transcórrer amb na solemne indiferència per part de tota la ciutadania? Però a tot això se li ha passat un espès vel que tapi tanta vergonya. 

Tampoc m'empasso que el fet que hi hagi uns experts al darrera que proposin solucions diverses porti aquesta decisió al nivell d'una tautologia. Le meva experiència m'ha fet malfiar-me de qualsevol persona que es presenti com experta de no sé què. Massa sovint només ha servit per dotar de credibilitat qualsevol decisió prèviament esbiaixada. 

Després hi ha els temes més estètics, perquè com va dir el Jose Maria Valverde, nulla ethica sine estetica, no hi pot haver ètica sense estètica. I matxacar encara més aquest espai natural no és el millor llegat al món que hauria de venir i que, en aquest cas, està en plena consonància amb un model de desenvolupament emparat per un dogmatisme i forces no-democràtiques que fa de mal empassar. Soving sembla que lluitem contra forces opaques refractàries a qualsevol escrutini i que solen coincidir amb els que realment es beneficiaran de tot plegat. 

En aquest sentit, també em crec les raons d'ecòlegs de renom que titllen de disbarat i presa de pèl això de compensar la pèrdua de les llacunes afectades. I dol que un referent de la conservació natural del nostre país, el Jordi Sargatal, s'hagi prestat per netejar la mala consciència dels que han decidit portar a terme l'ampliació. 

Com veieu, no només els ànecs de la Ricarda es  juguen el seu futur en tot això. 

Sobre el conflicte de Sixena

 No sóc historiador, ni menys historiador de l'art. Altra gent té més criteri que jo. Però em permeto d'exposar les meves aprehensions respecte a les pintures del Reial Monestir de Sixena. Per si a algú li pot servir per cultivar el criteri propi.Tot molt subjectiu, és clar.

 En primer lloc, és ben comprensible que qualsevol habitant de ciutat que aculli una gran obra d'art senti una fiblada que se l'enduguin a un altre lloc després de molts anys de custodiar-la. Una mica com si ens arrenquessin un estimat queixal. Tothom ho pot entendre. Els passarà, tard o d'hora, als anglesos quan legítimament retornin els frisos, mètopes, escultures i restes de frontó del Partenó a Grècia. 

El que pot fer més mal és que aquest retorn es disfressi de reparació d'injustícia històrica. Cal una lectura amable de la història i els seus avatars i entendre que sovint, els mateixos museus, expliquen indirectament les paradoxes i mentalitat que els van portar a constituir-se. Començant pel fet evident que tots els grans museus (el Louvre, el Prado, el British, etc), es varen beneficiar del fet d'estar en capitals de grans imperis. I continuant per la història particular de cadascuna de les peces que pot ser per sí mateixa tota una lliçó d'història. Com exemplifica un meravellós llibre que fa un recorregut històric a trvés de mil objectes de museu (A History of the workl in 100 objects, de neil McGregor). O posant un altre exemple més nostrat, el museu Darder de Banyoles que algú ha qualificat encertadament de peça de museu ell mateix, sobre com es concebien i es construïen aquestes institucions en el segle XIX

Els murals de Sixena no són una excepció en aquesta lectura més àmplia, incloent és clar el darrer episodi quan varen ser víctimes de la barbàries anarquista en els primers mesos de la Guerra Civil Espanyola que van calar foc al convent. I que va motivar el seu resta in extremis, i ja molt malmesos, per la Generalitat de Catalunya. Parlar d'espoli només pot ser motivat per una animadversió irracional.

Finalment, també dol el triomfalisme xaró de la contrapart que ha demanat aquest retorn, que poc se sap dissimular. Començant per l'advocat que ha portat tota aquesta demanda i que encara donava estultícies lliçons sobre quina era la millor manera de conservar els murals.

En tot això, hom té la sospita que l'amor a l'art és el darrer dels pretextes  que ha portat a aquesta resolució del litigi. Tot és visceral i molts dels opinadors ni tans sols sabran mai apreciar per ells mateixos el valor i l'estètica d'aquestes obres.  Sino no s'entén que hi  hagi un punt d'encontre comú i ni tan sols un reconeixement sol·lícit de la tasca feta pel MNAC i els rescatadors de les pintures que les varen, literalment, salvar, custodiar, estudiar i finalment posar a l'abast a un públic molt més ampli que si estiguessin als seus llocs d'origen. I tot plegat deixant de costat els criteris museístics i tècnics, com el risc o fins i tot la impossibilitat de moure-les de lloc.

Un pas més cap a la desesperació sobre la incapacitat d'entendre'ns entre nosaltres mateixos, que només portarà un dia o altre a un nou incendi destructiu. 

 

El pes de la història

 Una vegada estava dalt del cim del Canigó. Era un dia d'estiu cel clar i una panoràmica esplèndida sobre tot el Pirineu Oriental fins les planes de Perpinyà. Al fons, el blau del mar com una eterna nebulosa.  Un català proclamava amb aire sorrut tapant la creu de ferro assenyalant aquella ampla extensió que circumvalava el cim, que tot allò ens pertanyia. L'escena no té més transcendència. No crec que els catalans muntem cap croada reconqueridora. Però em serveix per exemplificar com el pes de la pròpia història  com a comunitat i tal com la interpretem, es projecta en el present i fins i tot en un futur utòpic encara que hagin passat segles dels fets que evoquem. En aquest cas el tractat dels Pirineus cap allà a mitjans del segle XVII que va amputar-li a Catalunya el que ara coneixem com a Catalunya Nord, i els francesos anomenen el Departament desl Pyrénees Orientales. 

 Forma part de la nostra essència humana l'arrelament en una identitat que ve del passat, viu en el present i es projecta en el futur. Davant d'això el cosmopolitisme sempre serà una abstracció només aplicable a les normes generals de reconeixement entre tots nosaltres, però no com a un punt identitari. Només cal veure en què ha quedat la vella pretensió de crear una identitat Europea.

 Per això la identitat amb un ens nacional que inclou història, un territori i molt particularment una llengua (però on s'hi pot encabir també elements identificatius i fins i tot atàvics com l'ètnia i la religió  té una persistència que atravessa els segles. I ens fa fa sentir com a nostres ultratges o victòries més o menys mixtificades que van ocórrer en un passat molt remot o fins i tot llegendari i inexistent. 

 En l'espantós genocidi de Rwanda del 1994 es va encausar en els processos posteriors un bisbe catòlic de l'ètnia Hutu que va participar activament en les matances. Costa de creure una transgressió més atroç en un cristià compromès. Però el bisbe en qüestió va confessar que va poder més la sang que li corria per les venes que la mateixa sang del Crist que transfigurava en els misses que havia presidit. Una mica obscè tot plegat. 

Alguns a aquest fenòmen en diuen nacionalisme que a més qualifiquen més o menys exacerbat si ataca o posa en perill la seva pròpia identitat. És en aquest sentit que crec interpretar els atacs o fòbia sense sentit a la mateixa llengua catalana des d'alguns estaments o personatges. No hauria de ser així, si poguéssim reconèixer una base comuna on tots ens hi poguem trobar (que el català, o qualsevol llengua, són una riquesa que val la pena de protegir i promoure). Però l'atavisme sempre es sobreposa com aquells disfressen la llibertat si aquesta és exercida segons els seus desitjos. En el nostre context, la preeminència del castellà.  A tall d'anècdota, en una web catòlica vaig contemplar una lapidació virtual al bisbe de Mallorca perquè se li va acudir de regalar bíblies en català després d'una confirmació. Amb l'argument que el 75% de la població allí té el castellà com a llengua vehicular. Potser precisament per això són necessaris aquests gestos de promoció positiva, per benefici de tothom. Ningú morirà i fins i tot agrairà se se li dona l'oportunitat d'aprendre el català. Però aquesta, desgraciadament, és la darrera consideració que els temes identitaris es permeten fer. 

Tota aquesta reflexió també me l'ha suscitada dos conflictes en curs, a quin més cru i absurd. Per un costat, des de Rússia el Putin no deixa de fer esment a l'esperit de sacrifici nascut demostrat durant la Segona Guerra Mundial per galvanitzar la seva nació en la guerra contra Ucraïna. I no s'està de marcar-ne una continuïtat de conflicte identificant la mateixa Ucraïna com deutora directa del nazisme. En aquest cas utilitza o millor, insturmentalitza un episodi que podem dir quasi fundacional (la pervivència de la Unió Soviètica o el mateix Stalin no s'entendrien sense la funció de consolidació que va provocar el que ells anomenen la Gran Guerra Patriòtica). Una aberració que faria somriure de satisfacció al mateix Hitler. 

L'altre és el de l'espantós aquelarre bèl·lic de Gaza. On a més es barreja de forma explícita la idea de destí manifest a més de la càrrega històrica del poble jueu que el dota d'uns estàndards morals que podríem dir-ne peculiars. Fa angúnia veure joves menyspreuant, insultant i agredint els àrabs amb aquesta justificació. O tot un poble que accepta amb general mansuetud la perpetració d'aquests fets per part seva.

Tornant al cim del Canigó, és cert que jo també em sento una mica afectat per la mossegada que es va fer en el seu temps a un fragment tant preciós del que és el meu país, quan en contemplo tota la bellesa. Però no se m'acut reclamar res, accepto els avatars de la història amb distanciament i com a molt només espero una lectura ponderada d'aquesta història i que se sàpiga apreciar i protegir el llegat que ha deixat evitant mixtificacions, manipulacions i edulcuracions. Per això estan els acadèmics honestos. La petja catalana que només pot fer que enriquir el llegat particular de la Catalunya Nord. Trobar-nos tot en allò que és bo perquè és bell i a més és veritat i diluir aquests plantejaments capciosos amb la trobada personal i respectuosa entre els ciutadans de les diferents cultures i identitats. En benefici de tothom. Però a vegades temo que em quedaré ben sol amb aquests plantejaments. 

El pas de les estacions

 Fa pocs dies vaig pujar a Núria i vaig enfilar el camí cap al coll de Carançà. Ha estat un passeig per visitar una primavera generosa. L'abundant pluja i la neu que ha caigut fins dates tardanes ha despertat la terra que ho retorna ara amb una explosió de verds, flors i insectes zumzejant. El camí que enfila la vall enclotada que porta al cim del Noucreus ha estat un passeig a la recerca de l'hivern aculat als cims encara ben coberts de neu. En la part baixa ja se sent un avís de la pesantor estiuenca, la natura exhuberant però cansada de tant d'èxtasi, que es va asserenant amb l'alçada fins que el verd  s'apaivaga en els prats que fins fa quatre dies encara estaven coberts de neu i estan tot just despertant. Fins atansar al límit on la neu reapareix de cop i s'entra, com qui creua un vel, en un estrany hivern on el blanc s'arrapa a les roques i pedres i  i cims es resisteix a fondre's. Una presència moribunda que no té on escapar i que en pocs dies o setmanes només romandrà en les fondalades més alçades i més obagues. És com qui creués tot un seguit d'escenes, una pel·lícula del pas del temps marxa enrere. De la primavera a l'hivern. Només falten els nerets per rebentar-ho definitivament i donar la benvinguda a l'amable estiu de les alçades. Tenen els seus petits capolls a punt que floriran ara pel juny per cobrir com si haguessin plogut pètals rosats sobre els vessants de la muntanya. 

Descendeixo amb les botes molles, la neu és encara ben fonda allà dalt, acompanyat pel so dels rius que baixen alegres, diria quasi que exultants, donant l'esquena a la blancor.  Em provoca una estranya recança aquests serrellets de neu que acaben finant, extingint-se irremeiablement. Crec que és un reflex d'aquesta impotència per no poder retenir res, que tot sembla escolar-se entre els dits com quan enfonso les mans en algun d'aquestes alegres rierols. Però me n'adono que no pot existir aquesta bellesa sense que alhora sigui efímera. És el seu preu. Un físic asèptic parlaria que la inevitable entropia i per crear tot això és necessari un desordre encara més gran. Provar de retenir-ho, com la vida mateixa, és absurd. I ho accepto fins el punt que a voltes no sento cap temor si haig de fondre-m'hi definitivament i deixar-me arrossegar plàcidament com si jo mateix fos una gota més que baixa per un d'aquests rierols. 

 

Sebastiâo Salgado

  No esperava que el Sebastiao Salgado ens anés a deixar (un eufemisme de morir). Fa pocs mesos va estar a Barcelona presentant la seva darrera exposció sobre l'Amazònia. Però és així, un dels principals creadors de fotografies icòniques ens ha abandonat. I dic abandonat amb un sentit ple de la paraula, perquè quan un gran creador deixa aquest món tenim un cert sentiment d'orfandat si  coneixíem i admiràvem la seva obra. Una mirada al món única i irrepetible. Exactament allò que tot creador pretén assolir al marge que se li reconegui o no. 

 Jo no sóc cap expert en fotografia, només un humilíssim aficionat que prova d'aprendre d'aquest art amb un poc de lectures, observació i certa intuició. Però les fotografies de Sebastiao Salgado, molt abans que li posés rostre i ni tan sols en sabés l'autor, m'han acompanyat inconscientment. La seva sèrie dels anys 80 de les fams que van assotar el Sahel són la millor i més tràgica mostra d'una tragèdia humana. Va crear escola, però també va mostrar que no es poden fer fotos així sense  compartir el sofriment que fotografiava. Se sentia interpel·lat i això es nota. I també en les sèries posteriors es nota també que el fotògraf, tot i que no se'l veu, està allí. No deixa de ser el mateix que qualsevol bona novel·la. L'autor desapareix com si la narració es sostingués per sí mateixa, però per fer això ha d'enfonsar-s'hi, dissoldre-s'hi. M'admiren fins l'èxtasi les seves fotos que semblen espectaculars mosaics, plenes de matisos, que quasi transmeten els colors, les olors, les sensacions i sobretot els sentiments d'allò fotografiat i segurament del fotògraf. 

 Més tard ja vaig poder admirar amb més mètode l'obre d'aquest insigne fotògraf. Va començar en aquest art els 30 anys, i a més amb fotografies analògiques. Aquelles en què teníem els carrets amb 36 o poques més fotos comptades. Això feia que la mirada hagués de ser molt més observadora, oportunista i aguda. Després va passar al món digital sense que es notés la transició, sempre fidel al blanc i negre. Però segurament no hauria pogut continuar fent les fotos que feia si no hagués nascut i après l'art de la fotografia amb les eines analògiques i el revelat artesanal de no fa tants anys. És una observació vàlida per a qualsevol art.

Fa uns anys vaig poder veure un documental sobre ell, realitzat pel seu fill, titulat "La Sal de la Terra". A més de ser un resum de la seva trajectòria, també era una utèntica metàfora. Després de pouar en els racons i situacions més miserables de la nostra història recent, va caure en un pessimisme, potser en diríem una depressió franca. Potser un inevitable excés de la seva forma d'aproximar-se a la fotografia. I com va sortir del pou renovant la mirada vers l'admiració de la creació amb els seus dos darrers treballs al voltant de la natura i els paistges més incòlumnes de la terra (Gènesi i la darrera que he esmentat, Amazònia) i sobretot amb la col·laboració amb aquesta creació reforestant la seva petita finca del Brasil per reconvertir-la en un bosc de nou ple de vida. Tota una lliçó de veritable artista. 

 No puc estar més agraït pel do que ha estat el Sebastiao Salgado. 

 

Discòrdia

   Dilluns pel matí. Les set tocades. Vestuari d'una piscina municipal. Dos homes que pel cap baix ronden la setantena s'embranquen en una discussió, motivada pel fet que un d'ells, mentre el segon estava a la dutxa, a mogut la seva bossa d'esport uns centímetres enllà per fer-se lloc davant la seva guixeta. L'escena no cal descriure-la. Es diuen el nom del porc i no falta gaire per a que arribin a les mans. El dia comença amb un regust amarg. Em molesten les escenes de violència, ni que sigui verbal, però en aquest cas dues persones que tindrien altrament la condició de venerable i tenint en compte el motiu, m'ha semblat un bon exemple de patetisme, en el sentit més ple del mot.

 La pregunta òbvia, però per això mateix sembla que mai ens la fem, perquè estem sempre en conflicte, perquè busquem brega, perquè ens discutim, barallem i fins i tot ens matem a petita i gran escala? Tinc una actitud atàvica que ho defuig de forma sistemàtica, però inevitablement el conflicte, l'enfrontament, em ve a buscar quasi sempre de forma inesperada, injusta i fins i tot absurda. Sembla que la nostra natura no conegui cap recurs final que no sigui la violència, i fins i tot que aquesta sigui gratuïta. 

 I si poc tolero que aquesta s'exerceixi sobre meu, encara menys la suporto quan cau sobre algú innocent, que no té res a veure. Penso, sincerament, que tot plegat té l'arrel en la incapacitat per saber veure en l'altre algú sagrat i inviolable, en sentir una empatia sincera que aboca a la compassió autèntica. La base, segons Schopenhauer, de tota ètica. Només quan sabem superar aquest llindar podem perdonar-ho tot, superar tota violència i potser fer allò tant difícil de mostrar l'altra galta. 

Però com deia en una entrada anterior amb el perdó, és tan difícil que molt sovint només aspiro a no tornar-me, evitar la temptacions venjatives i fins i tot tornar amb una moneda totalment diferent si es dona el cas. 

Quan em trobi que mai algú em discuteix uns centímetres de bancada, cediré amb molt de gust, no sé si per evitar el conflicte o per superar-lo.