Enamorats del foc

  Un vespre de fa unes quantes setmanes em vaig quedar badocant  mirant un documental sobre la implosió d'un submiarí comercial que oferia un viatge selecte fins les despulles del Titànic. Per pujar a l'andròmina claustrofòbica calia pagar  mig milió de dòlars. Hi havia sis places comptant el capità, que era el mateix fundador de la insòlita companyia que oferia aquest selecte i estrambòtic destí turístic. La tripulació va ser esclafada en l'abisme oceànic, sembla que d'una manera instantània. O això es vol creure. El documental tractava de tota la cadena d'errors provocats per l'ambició humana que va dur a un viatge sense garanties i sense retorn. No aportava gran cosa, entrevistes enllaunades, imatges d'arxiu i esquemes i videos generats per intel·ligència artificial per un fet que jutjo en els extrems del tragicomisme. Però després dels anuncis va empalmar amb un altre documental inesperat però molt més interessant, tant en la factura tècnica com en el contingut fins el punt que si jo fos professor d'una escola audiovisual posar ambdós productes en paral·lel per exemplificar què és una bona producció i què una porqueria per fer perdre el temps. Aquest segon documental es titutla "Enamorats del foc", i tractava sobre la vida de la la Katia i en Maurice Kraff, una parella de vulcanòlegs francesos units pel seu amor als volcans. Més que amor, penso que era una fascinació insaciable. El documental es beneficia del fet que la principal tasca que feia aquesta curiosa parella era documentar amb fotografies i vídeos l'activitat en primera línia dels volcans actius. I quan esmento primera línia, em refereixo a endinsar-se dins la boca de cràters escumejants de foc i aproximar-se a rius de lava sobre superfícies ardents. El seu treball era conceptualment senzill. Quan sentien parlar d'una erupció o indicis d'aquesta erupció, es traslladaven a qualsevol racó del món i s'endinsaven tan endins de la bèstia com era possible. Manifestaven una autèntica indiferència davant la possibilitat de morir esclafats, carbonitzats o pulveritzats. Formava part de la seva professió, ho acceptaven i no podien imaginar una altra vida. Vivien d'aquest treball, de la feina divulgativa i científica i una mica d'aquesta aura temerària que es van crear. I certament, la visió del documental dona vertigen en no poques seqüències. No hi ha hagut mai ningú que s'hagi aproximat mai a un volcà en activitat, en plena erupció, com ells. A més, no es pot adduir que les imatges hagin estat preses amb l'ajut de la telescopia. Es veu clarament que només es podien obtenir de primera mà i a pocs metres d'on hi havia la surgència sulfurosa, el riu impetuós de lava o els esclats de pedra incandescent. En alguns punts semblen quasi enjogassats evitant ser encalçats per les bombes volcàniques, com quan varen plantar la tenda en el Anak Krakatau (literalment el Krakatoa petit o fill del Krakatoa) en plena erupció, el con volcànic emergit de la caldera que va deixar l'explosió del famós Krakatoa el 1883 que diuen que va enterbolir l'atmosfera uns quants anys. La pregunta que se'ls fa de forma reiterada és perquè. I la resposta mai deixa de ser clara. Com he dit, només s'explica per una fascinació insaciable que fa impossible imaginar-se una altra manera de vida que a més comparteixen amb una intensitat que els va portar a consumir-se, literalment, un al costat de l'altre. I això va succeir als peus del volcà Unzen de l'illa japonesa de Kyoshu (curiosament no lluny de Nagasaki on va caure la segona bomba atòmica, una altra catàstrofe gens natural) el 1991. Una allau piroclàstica els va engolir, volatilitzar, un al costat de l'altre mentre, sense cap mena de dubte, diletaven fins el darrer instant per captar aquest bàrbar fenòmen de pedres, pols i cendres incandescents que baixa bramulant d'una muntanya que s'esfondra. Em pregunto què es varen dir quan varen ser conscients que, en aquella ocasió, ja no se n'escaparien. T'estimo? Adéu amor? Es van sentir feliços en la imminent consumació final? Tot mirant el documental semblaria que aquella era la mort, la fi desitjada. La comunió definitiva, la sublimació total, sobretot física,  a l'estil Wagnerià però sense música, només el bramul tel·lúric i esborronador del volcà esfondrant-se.