Sobre la responsabilitat personal

  Crec ja haver escrit alguna cosa al respecte, però hi torno empès per l'actualitat rabiosa del problema d'accés a l'habitatge. D'una forma planera, sembla que hi ha dues formes d'afrontar el problema. Un és a través de la liberalitzacio del sector que, segons en conclouen els ideòlegs, provocarà un dinamisme espontani del mercat que es traduirà en una oferta adequada d'habitatges i, per les lleis divines del mercat, en una baixada de preus que els ferà alhora accessibles. La segona opció és la regularització, l'intervencionisme del mercat per limitar per llei els preus abusius, penar l'utilització de les propietats per un ús que no sgui el de donar residència permanent i invertir en la construcció d'habitatge públic i protegit de les lleis del mercat. Es vol aconseguir el mateix resultat, augmentar l'oferta i alhora abaixar-ne el preu. Entre ambdós pols hi ha molts matisos i gradacions, però allò que tenen en comú és que el·lideixen la responsabilitat individual. No esperem mai que de forma espontània que tots els ciutadans ens posem d'acord per retornar a les cases, pisos i apartaments l'antiga acepció de llar, un lloc sagrat que no pot estar subjecte al mercadeig degradant. En altres paraules, que els propietaris decidissin, així, de forma espontània  posar a lloguér un pis a 800 euros, encara que el mercat els digui que en pot valdre 1500 si no tenen necessitat d'aquest suplement. I que aquesta actitud fos reconeguda com a virtuosa. És un pensament utòpic, ho sé. Però no irreal. Els antropòlegs poden descriure moltes pràctiques dels anomenats pobles indígenes basades en aquesta lògica, on el reconeixement social, l'acceptació de la comunitat, l'assumpció de certs tabús que poden ser difícils de desxifrar promouen o impedeix actituds i pràctiques que posen en perill el col·lectiu. Recordo que entre els Boiximans ja practicaven l'ostracisme molt abans que els grecs atenencs li donessin un aire formal per exorcitzar qualsevol líder autocràtic o tirania.  El nostre sistema, que oscil·la entre al capitalisme i el socialisme més o menys desdibuixat, exclou d'entrada aquesta possibilitat d'iniciativa individual. Tots som individus empesos per afanys més o menys egoïstes o individualistes que cal aprofitar, o modular i regular. O bé mitjançant una lògica utilitarista que acabi beneficiant la societat (com seria la teoria que com més gent rica i més rica sigui, aquesta riquesa devessarà en la resta de ciutadans amb menys sort), o bé limitant aquestes inclinacions mitjançant lleis i regulacions per aconduir-les cap el bé comú. No hi ha en cap dels dos casos cap reflexió en termes de moral o justícia individual. 

 A mi m'agrada recuperar la idea que ja havia llençat per aquí que posar preu a les coses en modifica el valor, basat en la vàlua intangible que representa una llar: un lloc on arrelar, fer créixer un projecte vital i teixir comunitat. Quan l'habitatge es va convertir en un valor subjecte a especulació la vàrem cagar tots plegats. I va ser una decisió política del primer govern Aznarià en liberalitzar el preu del sòl i va capgirar el concepte de llar. No érem conscients cap on ens duria aquesta voràgine. Al voltant d'aquest trànsit meliflu s'ha entreteixit tot un sistema del qual en som més o menys còmplices. Per exemple, quan parlem de fons voltor sembla que siguin carronyaires vinguts de no sé quin ferèstec país. Però molt probablement conscients que els nostres estalvis segurament beuen dels beneficis d'aquests fons que només fan que utilitzar-los per fer-los créixer en un bucle pervers, tal com implícitament els ho hem manat. Encara que sortim al carrer a protestar contra el desnonament de la Maricarmen. I que sigui socialment acceptable que ens poguem convertir en uns escanyapobres mentre la llei del mercat ho trobi acceptable. Si no escanyo jo, escanyarà un altre.  Si no sóc prou tanoca per no aprofitar els beneficis d'un pis turístic, perquè l'he de posar a disposició d'una societat que no m'ho agraïrà i fins potser em tractarà de tonto? Al final, tot plegat també té una conseqüència de desollorigament social en què ens explotem recelosament entre nosaltres, ens degradem.  Però sobretot perquè amputem el progrés, la perspectiva de futur digne dels qui han nascut o naixeran després de nosaltres que, temo, no parlaran gaire bé de nosaltres. He entomat aquesta expressió directament de l'Odissea d'Homer, on els personatges estan seriosament preocupats, i ocupats (de fet és el seu motiu per assaltar Troia) per com passaran a la posteritat. Ara això ens importa un rave, el present i el benefici immediat és el que sembla importar, i si no és així, se'ns fa molt difícil sortir del que avui dia es diu mainstream, o abans nedar contra corrent. Definitivament,  els que naixeran després de nosaltres no parlaran gaire bé de nosaltres si és que en volen parlar.