Made in China I

  Malgrat el que suggereix el títol, sóc a l'Àfrica austral, exactament a  Angola i Moçambic. En una biografia literària sobre Ryszard Kapucinsky recentment publicada, l'autor comentava que un dels secrets d'aquest reporter era que sabia veure en els fragments de realitat que observava, el seu significat profund, és a dir, el que amagaven si es tibava d'allò que ens pot passar per alt o desapercebut. La capacitat d'observació consisteix precisament en això. No es tracta de veure el màxim de coses possibles, sinó de saber apreciar els detalls rellevants i saber tibar del fil del que pengen. Em refereixo a la presència de Xina als països africans, però sobretot a Angola. No cal ser massa observador per adonar-se de la presència, quasi infiltració, dels xinesos a Angola. Estan per tot arreu, sobretot en la construcció de qualsevol cosa, edificis, estadis, centres de salut, carreteres, vies de tren...és una activitat que no té fre. La pregunta és, què hi fan aquí, perquè ho fan, i sobretot, com ho fan. I aquí és on entren els detalls.
 Primer, mireu la imatge que incorporo. 

 

 

 

Està feta en una ciutat de l'interior de país, en una àrea semi-urbana, Kiuto, a la província de Bie. Els capatassos de l'obra eren tots xinesos, la pancarta, primer de tot, ja sorprèn que estigui escrita en xinès, però és que la traducció al portuguès és lamentable. Estil, diguem-ne i amb tot el respecte, indi arapapajoe o "Yo tarzán, tu chita". Primer de tot, hi ha la gosadia de posar rètols en la seva llengua en un país estranger, i si els tradueixen, ho tradueixen malament, estil google translator. Però aquest no és l'únic cas, els rètols en bilingüe proliferen arreu, i fins i tot n'hi ha en una sola llengüa, en xinès. Aquests rètols estan posats en les vies de comunicació que els treballadors utilitzen, els han plantat sense encomanar-se a ningú, i ningú protesta, ni fa cap observació. Implanten un bilingüisme descarat, ai si algú de la Crida aixequés el cap, però amb una llengua que poc té a veure amb el país. En resum, reflecteix un jo-vaig-a-la-meva que m'importa un rave la cultura local. Si algú s'imaginés una usurpació d'aquest tipus a Catalunya, tindríem un pandemònium muntat.

   I ara ve la meva interpretació, subjectiva. El com  que provo d'explicar, té força a veure amb la idiosincràcia xinesa. Xina es tradueix, o s'interpreta a ella mateixa, com "El país del Centre", i si aneu a la Xina, els seus mapamundis estan centrats en la Xina, que es mostra com una enorme extensió de terra a la qual s'agreguen i giravolten com satèl·lits la resta de països i continents (que ningú llegeixi entre línies, el fet que Espanya estigui al centre de les representacions que ens són familiars, només es deu a que el meridià de Greenwich ens atravessa pel mig, no a cap residu d'ínfules imperials). És a dir, la resta del món és perifèria. Un mapamundi mai és innocent, ho sap el primer que els va orientar Nord-Sud. I també té a veure amb la mentalitat de la xina, filla del maoïsme i més enrera, de l'Imperi. Hi ha una certa aversió a la diversitat, a l'individu, a la disgregació. Tot està enfocat a la homogeneïtzació, a la massa. Qui hagi visitat Beijing ho pot saber. Una ciutat feta d'edificis colossals, avingudes enormes que han soterrat l'antiga ciutat, que defugen la mesura de l'individu, i la mateixa plaça de Tiananmen que és una desoladora esplanada de ciment on l'enorme mausoleu de Mao s'empetiteix. Sembla que vulguin robar l'ànima de les coses i les persones, i confondre-ho tot en una massa grisa i àtona. L'individu es sent confós, perdut, no-res. La mateixa Ciutat prohibida sembla un decorat de Port Aventura, està tant ben restaurada que li han tret la pols dels segles. Els menjars preparats tenen diverses formes, de gamba, tallarina, arròs, però a mi em semblava tot amb el mateix regust, com si vingués d'una massa culinària primigènia i oliosa a la que li donaven diferents formes per menjar-la, això sí, amb els folklòrics palets de fusta, hi ha restaurants de totes les nacionalitats, clonats de Buenos Aires, de Barcelona, de París, es poden comprar còpies creïbles de tot el que us pogueu imaginar...i també traspua una manca d'iniciativa colpidora. No se us acudeixi demanar alguna cosa a un uixer que no estigui entre les seves atribucions, s'estressarà.... Cal tenir en compte els llargs anys del maoisme, que han fet una mena de tabula rasa en la psicologia social del xinès mitjà. En un llibre que vaig llegir fa temps, Cignes salvatges, que narra la peripècia de tres generacions de dones xineses, que abraça des del final de l'imperi, la revolució, el maoïsme fins l'actualitat, ho reflecteix molt bé.  És com si no hi hagués memòria històrica. Mao, un totalitari amb trets megalòmans, expressava un menyspreu solemne per l'individu. Els seus plans  (la revolució cultural, el Gran Salt Endavant), són exemples destacats de deliri polític del segle XX, amb conseqüències funestes per la població. El seu període va destruir la consciència individual. Amb tot això, tornem a Angola, que és on provo d'explicar-me com es comporten. I potser s'entén que els xinesos es comportin amb aquesta mena d'autisme indiferent, que ignora de forma solemne el context on són, i roben l'ànima del país. Em recorden als homes grisos de la novel.la de Michael Ende, Momo.

 En propers posts, explicaré el què i el perquè, però mentrestant, demano perdó si simplifico la cultura xinesa, però el que estic veient i contrastant és tant obscè, fins i tot aberrant, que no puc estar-me de provar d'explicar-m'ho d'alguna manera

L'amor i la mort

 En català, si alcem en veu alta aquesta frase, es poden confondre els dos mots. L'amor i la mort, la mort i l'amor.  Pronunciats com un mantra es fonen i ja no sabem el que ens diem. Eros i Tanathos eren de fet divinitats germanes. El català, sense voler, també sembla que els vulgui agermanar. Mercè Rodoreda també ho va provar en el seu darrer i estrany llibre, La mort i la Primavera. Per llegir-lo cal agafar aire, ja us ho dic.
  Aquest dilluns vaig anar a un funeral, no diré de qui es tractava tot i que alguns dels que llegiu el post ho podeu saber fàcilment. Afortunadament, per a mi, no era una persona propera la finada, ni tan sols l'havia conegut. Es tractava d'un noi jove, 28 anys, en la línia de sortida de la vida doncs. Jo, en principi, estava prou distanciat com per no sentir-me emocionalment massa absorvit per la intensa atmosfera que es va crear, tot i que finalment no vaig poder resistir-me d'ésser xuclat. Sempre fa de mal escriure sobre aquestes coses, i sobretot provar de donar-hi una visió objectiva. El fet mateix, subversiu, que es mori qui no toca quan no toca ja injecta a aquest acte una tristesa encesa. Molts dels assistents, naturalment, eren gent jove, potser a molts era la primera vegada que la mort els tocava tant de prop. La cerimònia es va desenvolupar als Caputxins de Sarrià, però no va ser ni cristiana, ni budista, ni laica, ni...sinó tot plegat i res alhora. Van prendre la paraula la mare, el pare, els germans, amics, i la seva companya, la muller amb qui s'havia casat un mes abans quan ja se sabia que la seva malaltia no tenia aturador. També jove, joveníssima vídua. Però no va parlar com una vídua, va parlar amb un tristesa encesa, agraïda, acompanyada pel piano. Aplom i serenor. Es va recitar un mantra budista amb la mà al pit, van prendre la paraula dos capellans que no van esmentar en cap a moment a Jesús i van recitar un poema de Rilke, es va cantar l'Imagine de John Lennon (en una estrofa diu "imagine there is no religion too..."), es van fer referències a la vida eterna, o coses com que mentre el seu record pervisqui, viurà...(aquesta frase a Unamuno el posava frenètic, l'indignava, deia que què punyetes, que el que volia era viure, ell, el jo personal i conscient, no un fatasma en el record també fonedís.  Humilment, hi estic d'acord).  I finalment es va cantar "La Vall del Riu Vermell", enllaçats al voltant del taüt ja fora de l'Església. Però, en què creïa aquest noi exactament? No l'he conegut, no ho sé, no ho sabré mai. Era estimat, molt estimat, sens dubte i la seva vida havia estat generosa. El còctel era atordidor. La jove vídua va donar un darrer petó a la caixa, ja introduïda dins del cotxe fúnebre. No hi havia llàgrimes de desesperació, potser només desesperades però no de desesperació. I em vaig dir, i ara què? Cercarà de nou de reblir el càntir o es creu que s'ha trencat per sempre? Viu confortada en la sensació d'haver viscut un amor autèntic capaç d'omplir tota una vida? M'he sentit gran, potser vell, fa de mal dir quan m'han vingut aquests pensaments. El temps és el gran destructor, però també el gran constructor, ho escombra tot però per tornar a sembrar i que creixi tot de nou mentre estén el mantell de l'oblit. Potser l'onada passarà, i només li deixarà impregnada un olor salobre que reconeixerà tota la seva vida, però potser es sorprendrà de com de fàcil és, segons quan, de refer la vida  i reconstruir-se. No ho sé, ho dic per dir. No m'hi he trobat mai, però em tempta el pragmatisme a aquestes alçades, he de ser franc.

    Ara a finals de juny he vist les espigues de blat madur vinclades cap a terra, disposades per la sega. I un floc de rosselles enceses, la flor més efímera, balancejada pel vent de la tarda.  Una gropada d’aire les ha pentinades i els darrers raigs del sol han daurat  el camp, com si l’acaronessin. He pensat que si allargava les mans i  prenia aquest instant, potser caçaria un bri d’eternitat, si el deixava passar, la nit es clouria sobre meu, i el daurat i el vermell es fondrien entre els meus dits.

P.D. Volia reflexionar sobre l'eclecticisme i el sincretisme, i m'ha sortit això, ja veieu.

Visit Guatemala

 L'atzar ha volgut que tot just tornat de Guatemala s'hagi desplegat una campanya de promoció turística del país. Ben curiós, tenint en compte que he passat per alguns dels escenaris que es mostren en els cartells del metro de Barcelona. Especialment el que anuncia la visita a la llacuna d'aigües de color Turquesa de Chicabal. Precisament un guatemaltenc em comentava que degut a l'afluència turística, avui per avui les cerimònies ancestrals que s'hi duien a terme s'han desplaçat cap a un altre lloc més arraconat i amagat, i que el que veuen els turistes és una representació floklòrica amb els vestits més vistents. És a dir, mostren allò que el turista vol veure, i allò autèntic ho amaguen per poder-ho practicar amb la comoditat mil·lenària que fins ara han gaudit. No fa molt de temps vaig llegir una crònica d'un viatge al Vietnam, crec, en que una turista explicava la sensació d'artificiositat que va experimentar en visitar un llogarret típic. La mateixa sensació la vaig tenir quan vaig estar a Beijing, i vaig poder visitar la Ciutat Prohibida. Està tan ben restaurat que semblen uns estudis de televisió, com si estigués en l'escenari del Darrer Emperador, d'Alberto Bertolucci. No hi havia més ànima que en un decorat de Port Aventura. El turisme de masses té aquest efecte, jo diria que quàntic. La realitat es transforma segons el que volem percebre. Vols la postal, et donarem la postal.  Amb el risc d'empobrir-la, buidar-la i artificialitzar-la. És cert que els packs turístics de Guatemala segueixen circuïts molt definits: Antigua, Tikal, Copán, volcà Pacaya...i no vull denigrar-ho, són realment espectaculars però quan obres el diari local, o tens el privilegi com en el meu cas de poder submergir-te en el rere-país, te n'adones que són bombolles, bombolles impenetrables i que poc de nou podrem explicar en la nostra tornada com no siguin les fotografies clòniques de les promocions.

A Chichicastenango, motiu d'un dels pòsters publicitaris, vaig anar a la missa a la mateixa església publicitada. No explicaré ara la impressió d'aquesta missa, però en sortir, em vaig topar amb una renglera de fotògrafs, amb màquines d'objectius enormes,  fent fotografies als indígenes que sortien de la celebració. Crec que en vaig esguerrar més d'una, demano perdó ara i aquí, a qui vegi entre llampants vestits indígenes una camisa que diu XVII Cursa de la Sanitat Catalana. És indígena, però d'un altre lloc.  Aquest fet també té un efecte en la relació que es pugui establir. Tot es mercantilitza, i l'origen forani identifica a qualsevol com una persona, fonamentadament, d'immens poder adquisitiu comparat amb qualsevol local. És així, i cal jugar-hi. I també ho trobo fins a cert punt legítim però en certs casos pot descoratjar a qui busqui autenticitat, transparència. Millor ser un ingenu, o passar-se una llarga temporada o tenir el privilegi de treballar directament en el país. Al mateix Chichicastenango vaig pujar a un turó sagrat, on hi fan també ofrenes i cerimònies. Era desolador però autèntic. Entre una mata de pins semblant a qualsevol racó de la serra de marina, uns petits altars de pedra cremada amb fruita podrida, petits focs, brutícia i un eixam de vespes, i una dona en trànsit i alguns locals fent les seves plàtiques. No era bonic, però era autèntic, què hi farem.

Tanmateix, us convido fermament a visitar el país, no vull desalentar a ningú. És extraordinari. Per acabar, us deixo una fotografia d'un sacerdotesa maia fumant un cigar ritual en una cova, en acabar una cerimònia. No hi arriben turistes aquí, encara. No diré el nom, per si un cas. Només que va ser fascinant veure-ho i després poder conversar amb els participants.

El general Guderian i el capità Ahab

Qui era Guderian? Heinz Guderian (1888-1954). Un general  prussià de la Werhmacht durant la segona guerra mundial. Suposo que a tots ens vindrà al cap la idea que era un nazi. Doncs resulta que no. M’explicaré. M’ha caigut a les mans un vell llibre, edició del 1954 titulat Recuerdos de un soldado, signat per part del tal Guderian, on explica la seva vida, com correspon a una memòria, però centrant-se sobretot en els anys trascendentals, els previs a la segona guerra mundial i durant la contesa.

Guderian la va sobreviure, jutjat en els procesos de Nuremberg va ser absolt en considerar que simplement havia complert el seu deure.  Aquest general va ser l’artífex de les forces cuirassades (entengui’s tancs) de l’exèrcit alemany (la Wehrmacht).  El desenvolupament d’aquesta força va permetre l’estratègia llampec que va donar els èxits tant desconcertants els primers anys del conflicte, la blitzkrieg. Ell en fou el gran estratega.  Va estar present en quasi tots els escenaris europeus, en l’Anchluss d’Àustria, la invasió de Polònia, França i Bèlgica, el front rus.

Però Guderian no era nazi, reitero.  No és fàcil trobar llibres que expliquin la història del costat dels perdedors. Estem acostumats als tòpics. Per això és especialment sucós llegir un llibre que explica la història des de l’altre bàndol.  Reconec que el llibre és força enfarfegat perquè és molt descriptiu quan relata les batalles i moviments militars. Però esdevé molt interessant quan escriu, amb tota llibertat, un cop passada la tempesta, les seves apreciacions personals sobre els personatges amb els que va col·laborar. I permet explicar-se, una mica més, perquè un país, són paraules literals seves, educat i civilitzat, amb un bagatge cultural extraordinari, es va deixar endur per la barbàrie. Específicament, es va deixar seduir per un persontage com Hitler. Guderian era un general, devot de la seva pàtria, amb una escala de valors molt ben definida. I dins d’aquesta escala de valors hi havia la lleialtat i l’honor, reflectit en el servei a la seva pàtria, representada pels seus líders. En aquest cas Hitler (no fa pas massa vaig llegir un article d'opinió d'Alfonso Ussia a La Razón que criticava els militars que durant la dictadura militaven en la Unió Democràtica dels Militars, precisament perquè traïen el primer principi, la lleialtat i l'honor vers els seus superiors. Tanquem el parèntesi). La Wehrmacht i els seus generals no eren majoritàriament nazis. Però el partit Nazi va penetrar totes les capes socials, i Hitler es va arribar a aglutinar el poder absolut, inclòs el comandament de l’exèrcit. Els comandaments havien de servir al seu poble i al seu cabdill, no hi havia sortida, a més que compartissin alguns dels objectius finals de la guerra. Hitler va escapçar aquelles militars que el poguessin fer ombra, i hi va posar aquells sobre els que podia exercir el seu poder hipnòtic. Guderian és molt lúcid quan es pregunta com va poder succeir tot això. Reclama que aquest fenòmen ja s’havia vist a França amb Napoleó, i a Rússia amb Stalin. Per un costat esmenta la prostració nacional que una cruel política post-guerra va deixar a Alemanya després de la primera guerra mundial. Un humus social propici pel ressentiment davant una derrota que consideraven injusta i vexatòria i que va deixar Alemanya en una permanent crisi.  Aquest context va propiciar l’accés d’un personatge demagog, populista, amb un missatge molt diàfan, però empès per vells ressentiments i complexes, i amb una intel·ligència fora del comú, grans dots d’orador i sobretot, una característica que captivava, la convicció pètria i  força de voluntat inflexibles. El conjunt provocava un efecte hipnòtic, així mateix ho descriu Guderian.  I diu, textualment, que Hitler, alimentat pels desconcertants èxits que obtenia, va decidir arrapar-se a les faldes de la deessa fortuna que passava dalt del seu carro pel seu costat, perquè sabia que a un home rarament se li dona l’oportunitat de moldejar la història. Aquesta convicció va absolutitzar els seus propòsits. Aquests personatges no mostraran mai la més mínimia contricció.  I va envair Rússia.  Guderian justifica l’annexió d’Àustria, com un fet natural entre pobles germans, la invasió dels sudets davant l’opressió que exercia texcoslovàquia sobre la minoria alemana, calla davant la invasió de Polònia i  respecte a França, al cap i a la fi els havia declarat la guerra i van colpejar primer i ràpid. Davant la campanya russa diu que eren l’enemic natural  i una dictadura infame, però ja des del principi la titlla de bogeria en la seva ambició. Aquí explica que es va plantar una vegada i una altra davant l’estratègia descabellada que Hitler imposava, però no hi va poder fer res i va complir el seu deure fins que el van destituir, les darreres setmanes de la guerra.  Explica que no era del tot conscient de les atrocitats que el règim va provocar, ni de l’extermini jueu, ni que al darrera de la Werhmacht venien els regiments de les SS que imposaven el terror, i de fet, quan va poder s’hi va oposar i va atenuar-la. En la campanya russa molts pobles i nacions van rebre d’entrada els alemanys com a alliberadors, fins i tot van tenir al seu servei un exòtic exèrcit cosac.  Però la política de terror i extermini els va fer girar en contra aquest suport inicial.  Estava alemanya poblada de psicòpates? Doncs no.  I això és el que fa por.  Honorables caps de família es van fer capos de camps de concentració. A  petita escala, tots hem vist tics d’aquesta naturalesa fosca que ens habita. Jo crec que en el fons potser és perquè ens habita la por, la por a que lanostra vida sigui insulsa. Aquesta por és insaciable. Si deixo passar la balena blanca, navegaré plàcidament cap a l’abisme, si provo d’encalçar-la potser també i més ràpid, però tindrà alguna mena de sentit que em resultarà irresistible. Inquietant.

El término de la yema

            Demano dos ous fregits (huevos estrellados) amb fèsols (frijoles), i la senyora, que no deixa de sostenir un afable somriure em replica “En qué término quiere la yema?”. Li sostinc la mirada, jo també somric, i provo de desxifrar què m’està demanant exactament. El meu company, guatemaltenc, surt per ajudar-me, “ si querés los huevos estrellados en su punto, tiernos o cocidos”. Ho arribo a entendre, el término de la yema es refereix com de cuits vull els huevos estrellados. És un país de poetes. El castellà és especialment saborós, ple de diminutius i expressions carinyoses i plenes de tendresa.  El término de la yema de los huevos estrellados és, doncs, en quin terme de cocció vull els ous.  Sona musical, amanit per l’accent dolç local.  Els noms propis són també d’allò més suggerents. Tinc la sensació d’estar  rodejat de legions romanes, Marco Aurelio, Julio César, antigues reines orientals, Nubia Yesenia, estranyes combinacions amb resonàncies púniques, Sergio Aníbal, i literàries , Víctor Hugo. Els mateixos topònims són deliciosament suggerents: Sololà, Alotenango, Atitlán, Suchipetéquez, Las Verapaces, Acatenango, Tajumulco, Cotzumalguapa.  En contrast, obro el diari més llegit, La Prensa libre, i el que llegeixo provocaria una commoció nacional en el nostre país, riu-t’en de Puerto Urraco. Per botó una mostra: matan a balazos otro conductor de autobús. Encuentran ultimados (morts) una pareja a las afueras de Escuintla. Multitud furiosa, lincha a ladrón. Encuentran muerto y calcinado a joven en Sololà por posible ajuste de cuentas, només cal fer esment a l’horrorosa notícia que vaig sentir tot just arribar, la decapitació amb serres elèctriques de 29 camperols al Departament del Petén, el més extens, menys poblat i que fa frontera amb Chiapas i el Yucután.  Hi he estat aquesta darrera setmana.  Hi vaig arribar de nit, hi havia una apagada general del corrent i vaig trobar l’hotel a les palpentes. Portava, per sort, una llanterna. La ciutat de Flores, la capital, és una illa en un immens llac encara rodejat en bona mesura per bosc. La deforestació està fent estralls, tot i que estem a la reserva de la biosfera Maya. He pogut contactar amb una organització local, Pro-Petén, dedicada al desenvolupament sostenible. M’informo de les seves activitats i intercanvio emails. Mai se sap què pot sortir. Però em posa de relleu una constant. Arreu es pot trobar gent, bona gent, persones de bona voluntat, creatives, acollidores. El mal fa més soroll, el be no fa escàndol però està més present i és més tossut que la maldat estrident que diuen els diaris.  Una mostra és la Treballadora Social de la Unitat d’Atenció als pacients amb VIH de Petén, la Nubia Yesenia que he esmentat. Més enllà del que podrien exigir-li, aquesta dona mou cel i terra per aconseguir diners i mitjans de transport per a que els pacients, molt dispersos, no faltin a les visites i siguin fidels als tractaments. Demana diners a empresaris, particulars i la col·laboració de les empreses de transport. Ningú li ho ha demanat, però continua tenaç per suplir les mancances del sistema sanitari.   A Rio Dulce, quan estava de camí cap a Flores, un home ja gran, descamisat, que xarrupava una cervesa al peu de la carretera, quasi un indigent em semblava, se m’ha dirigit en un perfecte català de Girona. Ha vist la camisa que jo duia  de la XVI Cursa de la Sanitat Catalana. Miquel Colindell, un guixaire jubilat de Girona que esmerça el seu temps i estalvis com a voluntari en un orfenat sense llum ni aigua corrent. La seva dona fa el mateix a Moçambic. M’explica que ja feia temps ell i la seva dona tenien aquest propòsit. El que deia, el bé és silenciós, però present a tot arreu, com una planta tossuda que arrela ben fondo.

VIH

                La infecció del Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH) ha deixat despullades totes les virtuts i deficiències humanes i socials per allí on passa. Aquesta idea no és gens original, però m’ha retornat al cap quan he visitat algunes de les Unitats d’Atenció Integral al pacient amb VIH/Sida de Guatemala. Aquestes unitats han estat creades pel Ministeri de Salut per atendre de forma global els pacients, i estan disseminades en hospitals estratègics de tot el país. Avui per avui no hi ha una cura definitiva de la infecció, només es pot aturar la seva progressió si es pren amb fidelitat el tractament, que ha de ser per vida. A això se’n diu adherència al tractament. A Guatemala hi ha disponibilitat del tractament, amb algun o altre trencament de stock, però en principi, tothom que ho necessiti té accés al tractament de forma gratuïta. No hi ha una manca d’assequibilitat per culpa de les patents, com anys enrera. Ara el problema és l’accessibilitat.  Molts afectats viuen en àrees remotes, en condicions miserables, i sovint no tenen ni mitjans per poder arribar-se al centre de tractament i l’abandonen. Estic parlant d’una despesa de no més de 10 Quetzals, és a dir, un Euro. A això cal afegir l’intens estigma que perviu davant aquesta infecció. Els pacients amb VIH molt sovint amaguen la seva condició fins el punt de visitar-se en un altre extrem del país per evitar ser identificats com a seropositius.  Primer va ser el preu dels medicaments el que era una barrera a causa del sistema de patents, ara ja es posen de manifest les limitacions socials i del sistema de salut.  I primera paradoxa, potser sense l’incentiu de les patents no s’haguessin  desenvolupat amb tanta rapidesa aquests tractaments dels que ara es beneficien tots els afectats. És una reflexió capciosa, ho reconec.

   La Sida va ser descrita l’any 1979 a San Francisco i tot seguit es va determinar la seva naturalesa infecciosa. El col·lectiu homosexual i els usuaris de drogues per via parenteral  van ser, i són, els principals afectats en els països desenvolupats. Però  se sap que els anys vint del segle passat, el virus del VIH ja la campava pel continent Africà, amb un nombre molt petit d’infectats.  Durant una colla d’anys van morir pacients en hospitals africans dels que no se’n sabia la causa, com de moltes altres malalties, perquè no hi havia els medis per determinar que es tractava d’una infecció encara no descrita.  O ningú s’ho va preguntar, només quan el monstre va trucar la nostra porta. Potser es va fer malament alguna cosa quan es podia evitar que es convertís en l’actual pandèmia generalitzada en molts països Africans. Un altre pensament capciós.

            Tornant als col·lectius més afectats en països desenvolupats, a més de les conductes específiques de risc, la marginació social és un factor clau per a que aquests col·lectius fossin les dianes preferides de la infecció. La manca d’accés a una atenció específica i l’estigmatització, només afavoreixen el seu tancament i que es converteixin en grups on la infecció circula més acceleradament. I en aquesta marginació hi van participar factors socials i també religiosos. Només cal sentir el discurs sovint agressiu d’alguns sectors de l’Església Catòlica. I tot i així, van ser les Germanes de la Caritat les primeres en acollir els primers pacients amb Sida quan no se sabia com d’infecciós era. Hi ha imatges del 1979 de metges vestits amb escafandra. I en el continent Africà, són sistemàticament ordres religiosos catòlics que tenen arreu hospitals i hospicis on acullen amb més dignitat els pacients amb Sida. Una altra paradoxa.

            L’estigmatització  és molt intensa en els països llatinoamericans, ho he pogut comprovar, però es fan esforços valerosos per superar-la.  En els països desenvolupats, l’epidèmia del VIH/Sida va galvanitzar els col·lectius homosexuals, que es van mobilitzar amb valentia i van sortir al carrer per reclamar els seus drets i una atenció específica. No és exagerat afirmar que gràcies a la seva pressió es va accelerar la recerca i es van trencar molts prejudicis.  La incidència del VIH va disminuir dramàticament en aquest col·lectiu perquè van adoptar amb rapidesa les mesures de prevenció.  Però, però…un cop desapareguda la sensació de risc, la infecció ha repuntat. Recordeu la famosa imatge de la United Colors of Benetton amb un malalt de Sida agonitzant? Molts gays d’aquesta època us explicaran d’algun amic en aquesta situació, i sino, mireu el Projecte dels Noms. Però les noves generacions ja no han vist aquesta estampa i la infecció del VIH/Sida ja no es percep com a mortal. Els canvis conductuals s’han diluït, i ara s'espera una simple solució biomèdica, com el soma de Un món Feliç d’Aldous Huxley. Així va quedar de manifest en el darrer Congrés Mundial de la Sida a Viena. Ja hi ha assajos clínics en que s’ha provat la presa de medicaments contra el VIH com a profilaxis. El si no vols pols no vagis a l’era s’ha transformat en un ves a l’era, que nosaltres ja t’espolsarem. I de fet, això és el que es reclama. Potser sí que és el camí, no ho sé. Però no queda gaire de la primera i heroica mobilització, només els drets socials legítimament adquirits. Una altra paradoxa, però seria bo de recordar els pacients que encara no es poden fer aquest tipus de plantejament, com els que viuen en les alçades volcàniques de Guatemala. No és un judici de valors, només és per pensar-hi una mica amb el risc d'equivocar-se, encara que sigui capciosament.

Sota el Volcà

       He vampiritzat el títol d’una pel·lícula de John Huston del 1984. Em pensava que era una que van protagonitzar en Tom Hanks quan lluïa tupé, i la Meg Ryan quan no utilitzava el botox, però aquesta era Joe contra el volcà. Gràcies internet!. Però  no  escriuré d’això, sinó de Guatemala.  El departament de Sacatepéquez, on sóc ara, està al cor de la cadena de volcans que atravessen Guatemala seguint la línia de la costa del Pacífic.  El rodegen per tots costats, alterosos, alguns freguen els quatre-mil metres d’alçada. La majoria no estan actius  en termes històrics, però  geològicament parlant només prenen un breu respir abans d’encendre’s de nou. Tota elevació amaga un antic cràter. D’altres no paren de llençar gropades de fum i cada dos per tres un riu de lava. Pujar dalt d’un d’aquests monstres en activitat és una experiència corprenedora.  Et sents fràgil, petit. I sobretot s’experimenta la indiferència  aclaparadora de la naturalesa. Un petit esclat i seràs espolsat del damunt com un bri de pols per un corrent d’aire. I després, el volcà continuarà durant milers d’anys escopint foc i fum, i passaran civilitzacions i conqueridos i imprudents. Una força cega, impassible,  que fins i tot angoixa per a qui cregui que ens governa algun tipus de designi.  Per protegir-nos efectivament no podem fer res més que allunyar-nos-hi. Però en canvi, són també generadors de vida. Els que estan aparentment apagats els cobreix un mantell de vegetació però no perden un aire sinistre., com el Volcán de Aguas que s’alça sobre Antigua com una misteriosa muntanya, verda, obscura i malhumorada.

 

La gent s’hi arrecera als seus costers, fins i tot dels meus actius. La terra és massa rica i compensa el risc. Em comentava un habitant de San Vicente de Pacaya, que viu al peu del volcà Pacaya, que s’hi acostumen i això imprimeix caràcter. En el nostre país on busquem de forma neuròtica el risc zero seria una bona teràpia.  El mes de maig de l’any passat el volcà Pacaya va fer una violenta erupció. Va llençar una pluja de pedres incandescents sobre el poble i va destruir els sostres de les cases de San Vicente. Encara he pogut veure la catifa de pedra  que cobreix tot el complex volcànic. La vegetació, els arbres, van quedar esporgats i tot just ara l’herba comença a cobrir aquesta nova capa de pedra. Però els habitants no es mouran d’allí, la terra és ideal pel cafè, el blat de moro i el “frijol” i l’alçada en fa una eterna primavera.  

Els volcans moldegen les persones i el paisatge, creen terra i històries, expulsen minerals que no es troben enlloc, són autèntics Demiurgs. Pareixen  obsidiana, basalts i els diamants. Un 2% dels cons volcànics contenen la preuada pedra. A Kimberley, Sudàfrica, l'erosió ha desfet el con i s'excava a terra dins l'antiga xemeneia que s'enfonsa endins i els sediments amb els diamants són arrossegats pels rius i fins el fons del mar on són rastrejats pels buscadors encesos per la cobdícia i les empreses especialitzades. Aquesta troballa va ser l'esca que va encendre les guerres anglo-bóers a cavall entre el s XIX i el XX.

Quan em vaig acostar al caire del cràter del Pacaya sentia una  estranya excitació, atiat per  la tafaneria i la sensació de risc.  La terra fumejava als meus peus. Vaig poder veure tolls de lava que s’estremien, era com si fes una llambregada a la terra primigènia.  L’àrea més pròxima al con és d’una bellesa marciana. Una superfície coberta pel caos dels rius de lava que s’han petrificat. Entre les esquerdes es pot sentir encara l’escalf abrussador del magma encara calent. Si camines amb sabatilles esportives, t’arrisques  que la sola es desfaci, i el terra és abrassiu, tallant. El calçat em va quedar clivellat com si hagués caminat sobre ganivetes. Un vessant del Pacaya es va col·lapsar durant l’erupció, i sembla que li hagin clavat una destralada. Un periodista nord-americà va temptar la sort per poder obtenir el reportatge més espectacular sobre una erupció,  i  el va encalçar la pedregada de pedres incandescents i un núvol de cendra.  Es va jugar el tot o res i es va quedar amb el res. Hi han plantat una creu allí on van trobar el seu cos. 

  Perque  els volcans també generen històries, mites, llegendes. Fascinen. S’en podria escriure un llibre de cadascun, em comentava el mateix paisà.  El cau del cíclop Polifem, que va provar d’encalçar amb rocs gegants a Ulisses i els seus companys de viatge quan fugien, s’identifica amb el volcà Stromboli, a les illes Eòlies, davant de Sicília, que dona nom al tipus d’erupció Stromboliana que cada  deu o quinze minuts escup una explosió de roques incandescents.   

Aquesta illa també va ser l’escenari de la pel·lícula Stromboli, terra di Dio, de Roberto Rossellini  i protagonitzada per Ingrid Bergman.  Tots dos es van acabar liant, però això poc té a veure amb el volcà. Als habitants d’aquesta petita illa, reflectits tal com eren en aquest film (és cert, Rossellini va utilitzar-los com a comparses,  només hi ha dos o tres actors professionals en la pel·lícula, ben fidel al neorrealisme italià), a més del veïnatge amb el volcà s’hi afegeix la insularitat.  Deixa'ls córrer. El Vesubi, que ningú sabia que era un volcà  va col·lapsar violentament l’any 79 D.C, i va enterrar Pompeia i Herculà. Fins aleshores havia estat una muntanya apacible coberta de bosc.  És difícil troabar una estampa  més tràgica que la dels motllos dels cossos dels antics  pompeians, atrapats per l’onada piroclàstica. En alguns es pot llegir el rictus en el moment de morir, el  darrer gest agònic petrificat.  La darrera erupció, molt més plàcida, va ocórrer el 1944, tot just quan les tropes aliades van alliberar Nàpols del domini alemany, cosa que es va considerar una premonició.  Norman Lewis, al seu llibre Nàpols 1944 descriu les processons  amb la imatge de Sant Sebastià per aturar el flux de lava. Sembla que per una vegada que el volcà no fou indiferent  a les súpliques i va estroncar-se sense fer massa danys. En el Vesubi també s’observa l’antic marge del volcà que va saltar enlaire quan allò de Pompeia, enmig del qual s’alça el nou con, perfectament cònic i que dibuixa el característic sky-line de la badia de Nàpols. Entre les esquerdes surten fumaroles de sofre que ens recorden que el gegant només està prenent un breu repòs.  

El  Nevado del Ruiz, a Colòmbia, no es va mostrar tan dòcil l’any 1985.  Una sobtada erupció  va desfer el seu casquet de gel i va provocar una allau de llot que va sepultar la població d’Armero.  Molts recorden la nena Omayra atrapada fins la cintura pel llot.  Santorini, una illa cíclada del mar Egeu, és un volcà que va esclatar com una olla a pressió violentament el 2000 A.D.C, i es creu que la destrucció que va produir va ser la responsable de la desaparició de la civilització micènica, el mateix que va fer el Krakatoa el 1883 i va cobrir d’una pàtina de cendra tota l’atmosfera.  Avui Santorini és una de les estampes més espectaculars del Mediterrani, la mitja lluna que va deixar l’explosió  ha deixat unes parets de més de 400 metres d’alçada que acullen els vaixells, i els encantadors poblets de calç viva arrapats a dalt del cingle. Al mig de la caldera, ja ha nascut una illeta que amb temps tornarà a reblir el buit. Prop de les nostres costes en tenim una rèplica en miniatura que poca gent coneix, les illes Columbretes a 50 Km. de Castelló.   El mateix nom de Volcà, ve del déu Vulcano, l’Hefest grec, el forjador, que es creia que habitava aquesta mateixa illa que també forma part de les Eòlies. I en aquest repàs, no ens oblidem de l’Etna, un enorme massís volcànic que porta més de 300.000 anys d’erupció ininterrompuda. Al seu peu es troba  Catània, construïda amb blocs de pedra volcànica que li donen aquest encisador aire de llòbreg barroc.  I finalment, oh! desgràcia, l'erupció inoportuna del Grimsvötn islandès, que potser impedirà que 20.000 aficionats del barça no puguin anar a Wembley aquest dissabte. Definitivament, els volcans a les entranyes només hi tenen magma. Davant de totes aquestes històries els volcans d’Olot ens semblen innocents jardinets. Tota la província de Girona està sembrada d’antics volcans, només cal saber-los veure. El mateix turó on està Hostalric és la xemeneia d’un antic volcà que va quedar petrificada.  No oblidem que habitem la fina pell d’una poma que sura sobre un mar incandescent. La fera només dorm.

            Ara surto a la terrassa de l’hostal, i veig a l’horitzó el volcà de Fuego, que frega els 4000 metres. Una cua d’escorpí. Cada deu o quinze minuts llença un grop de cendra, un petit bolet atòmic, com si fos un gegant que fuma plàcidament una pipa. Vanitat i vanitat,  tot és vanitat, com deia aquell. Em poso filosòfic, però ho  deixo estar, que tinc feina. Un s’acostuma a tot.

P.D: No ve a cuento, però pels que esteu amb els ànims tocats pels nous governants que venen a l’Estat, ahir vaig sentir per la ràdio unes declaracions del president de Guatemala en que deia que el seu sou de 18.000 dòlars era baix i que a més n’havia de treure algunes despeses pròpies del seu càrrec i que no va ser ell qui el va fixar, sinó els seus predecessors. És més del triple del que cobra el Zapatero. En un país amb tanta desigualtat social, això és una nova dimensió del terme obscè. Aquest home té uns daixonses més grans que el Pacaya. Per a que veieu que sempre es pot estar pitjor.  I per cert, les fotos són meves i he estat en tots els llocs citats (inclòs Hostalric) excepte el Krakatoa i el volcà islandès, però tot arribarà. I encara me n'he deixat uns quants. És que no m'agrada fer reportatges virtuals