Valor i preu

 Fa pocs dies va aparèixer una curiosa notícia a La Vanguardia.  A Xile va ser detinguda una innocent banda que pretenia traficar amb un parell de tones de gel arrencades d'una glacera de la Patagònia. El comercialitzarien per fer-ne glaçons per còctels, en  locals sofisticats de Santiago de Xile. El cost estimat que pretenien treure'n era de 7000 euros per tona, no és pas poc. El valor afegit d'aquests còctels, és el que es coneix com a plusvalua? Es tracta de gel mil·lenari (serà diferent del que pugui fer en poques hores en el meu congelador?), format a altes pressions i per tant amb una textura i consistència diferent, més dens potser. Sabria trobar la diferència entre un mojito amb gel de la glacera del Khumbu, per citar-ne una de famosa, del que porti gel fet amb aigua mineral normal i corrent? Crec que no. La formació del gel glaciar es duu a terme a través d'un lent procés de compactació de les capes de neu, que per pressió agafen la consistència del gel que comença a lliscar avall. Aquest gel pot trigar decennis, centenars, potser milers d'anys en alguns casos, fins arribar a la zona d'ablació de la gelera i desfer-se a poc a poc. Veurem un nou flagel sobre les geleres residuals dels Pirineus, amb barmans transmutats en excursionistes, furgant en el gel relicte? Certament, preu i valor són dues coses que poden anar perfectament dissociades, i fins i tot ser antagòniques. El valor d'aquest gel és pel que representa, pel que és dins de la gelera. El preu només el té quan el despullem del seu valor real. No fa pas massa en una entrevista als matins de Catalunya Radio, el Manel Fuentes parlava amb un representant del comerç de l'or. Li deia que al cap i a la fi, l'or no pot suplir un plat de llenties. No podrem digerir mai l'or, si ens morim de gana, ens llençarem sobre un plat de llenties, no sobre unes unces d'or. Era interessant sentir com aquest bon home es defensava, parlava de l'or com una referència que en el moment en que hi hagués excés de llenties, serviria de trasvassament per a que els que en poguessin acaparar més acumulessin una suposada riquesa. Una altra notícia que he llegit, és la del quadre més car que mai s'ha subastat, un Cézanne que va comprar l'emir de Qatar per cent no sé quants milions d'euros. Què és el preu, què és el valor? Un dels detinguts de la trama immobiliària de Marbella, un nou ric sense criteri, tenia un Picasso penjat al lavabo, sobre la tassa, entre d'altres detalls decoratius grotescos. Confonia preu amb valor, potser? El bisbe Desmond Tutu va declarar, tot llençant una riallada sardònica, que això del canvi climàtic afectava també els rics, perquè tampoc tindran on fugir. Quin valor i quin preu tindran aleshores tots el béns o diners que cadascú pugui tenir?.  No seria potser bo que, per una temporada, tornéssim al sistema de la barata (el "trueque"), per redescobrir el veritable valor de les coses? Seria la primera reforma a fer, la de les nostres ments.

L'onada de fred i la Candelera

 Ahir vaig anar a veure el musical Els miserables. És un goig que a Barcelona poguem gaudir finalment d'aquest tipus de musicals, que estan sempre en escena, des de fa dècades i tot, a Londres. Si no coneixeu aquesta obra de Víctor Hugo, només us diré que un autor ha de somniar en escriure una història com aquesta. Quan vam sortir, prop de mitjanit, tothom mirava al cel, encuriosit, buscant alguna furtiva volva de neu, quasi amb impaciència. És el que havien anunciat els nostres ínclits meteoròlegs. Feia fred, però tampoc exagerat. Això de siberià sona molt gruixut, remet a taigues remotes, boscos infinits colgats per la neu, a caçadors d'ossos solitaris i ferèstecs. Omplo d'aire els pulmons i sento el tast de les coníferes. Avui els diaris hi ha algun comentari sobre l'excés d'alarmisme de les autoritats governamentals. Probablement, han volgut curar-se en salut, sabent que en els temps que corren de crispació política i social, qualsevol motiu fonamentat pot ser bo per tirar pedres a la teulada d'altri, i per la memòria encara viva de la insospitada nevada del març del 2010. I també impulsats per la societat que no tolera el risc. I si aquest existeix i es materialitza, s'encanona instintivament cap a l'administració pública. Al cap i a la fi, som un país de neuròtics. Fa fred, és indubtable, només cal treure la mà per la finestra, però no s'han vist pingüins a les illes Medes, ni ossos polars passejant per les Guilleries. Algun tocacampanesï dirà allò de veieu, veieu! això del canvi climàtic és una falòrnia. Una missa no fa diumenge, caldrà respondre. I no ha nevat a Barcelona cosa que ha decepcionat a més d'un. El fenòmen de la neu és una agradable novetat, però no ha estat així. Ho podeu veure els que hi viviu si a més de la mà, també treieu el nas per la finestra. Això sí, si us agraden els ocells, és un bon moment per observar-los. El fred els fa més bellugadissos, tendeixen a formar esbarts i es tornen més agosarats per trobar aliment. Pinsans, verdums, pit-roigs a tocar de la mà. El dijous pel matí estava a La Garriga, nevava. Ho vaig poder observar. I també vaig veure dues cotorres de Kramer entre els esbarzers emblanquinats. Una au tropical enmig del fred siberià. La veritat, és que al cap i a la fi, me n'alegro pels nostres meteoròlegs. Aquestes darreres setmanes ja feien patir, perquè no sabien quina novetat aportar amb el tossut Anticicló que teníem plantat al clatell d'Europa. I pels nens als que gratuïtament els han anul·lat les classes. Recordo que quan això succeïa, ho rebíem amb una alegria desbordada.  I també es dona el fet que l'arribada dels aires de la Sibèria, ha coincidit amb la Candelera. Molta gent ja ho deu ignorar, i es perd així riquesa simbòlica a les dates, amb un empobriment del nostre imaginari. És la festa de la presentació del nen Jesús al temple i la Purificació de la mare, en aquest cas Maria. Un costum jueu que seguien tots els nens i mares, amb la presentació d'espelmes al temple. Així, tradicionalment, s'encén una espelma i es beneeix dins la celebració ordinària. La meva àvia ens en regalava a cadascun dels nets una. La data marcava el clímax de l'hivern, quan ja podíem començar a pensar en la primavera i esperar que la major part dels dies de rigor ja havien passat. Ho expressa així la dita popular Si la Candelera riu el fred és viu, si la Candelera plora, l'hivern és fora, en referència a la presència o no de pluja. També, el dia de la Candelera és el que tradicionalment es desmunta el pessebre, exactament 40 dies després de Nadal, i es tanca així el cicle nadalenc. Sense aquestes coses, la veritat és que el pas del temps és més àrid i gris. S'obliden els símbols, es buida de sentit. Ara està esdevenint més popular que la Candelera el dia de la Marmota de Pennsylvania, en que aquest animaló no sé què fa i indica si l'hivern s'allargarà més o menys. Al diari d'avui en parlava i obviava completament la Candelera.  Un succedani ben trist. Aviat acabarem bojos i sense reconèixer-nos.

Bé, que gaudiu del fred doncs, que diuen que n'hi ha per dies.

Trepitja, Pepe, trepitja fort!

 Mireu, n'estic fart i cuit. Fa quasi una setmana des que el jugador Pepe, del Reial Madrid, va clavar els tacos de la seva sabatota sobre la mà de Lionel Messi. Des d'aleshores, no ha fallat informatiu en que es repeteixi una vegada i una altra l'acció en una reiteració que em sembla obsessiva. Em recorda una reflexió del llibre Divertim-nos fins a morir de Neil Postman, l'acceleració de l'accés a la informació i el seu volum creixent ha configurat la nostra manera de percebre la realitat. Els mitjans d'informació i el fluxe immediat d'aquesta, des de qualsevol racó del món i en qualsevol moment, pot tenir un efecte deformador, com si enfoquéssim una lent en un lloc concret per captar un fet específic, l'amplifica i el difón per la resta del món. En aquest cas la lupa ha quedat enrampada com un ull sense parpella. Per un període de temps, allò serà el melic del món, milions de persones en serem captives amb tres efectes: primer, ens pensarem que allò és realment important, trascendent. Segon, i més subtil, girarem el cap i el pensament d'altres realitats més importants fins i tot molt properes, i tercer, portarà a una uniformització inquietant sobre què i com pensem.  I encara afegeixo, aquesta successió està fora del nostre control sense que ens n'adonem. 

 Una altra reflexió, és preguntar-se perquè ens importa tant la famosa trepitjada que mirem del dret, del revés, amb lupa, amb microscopi, l'analitzem, dissequem, disseccionem i genera tots els comentaris possibles i alguns d'impossibles. Serà potser una compassió per Lionel Messi? No crec que sigui una criatura precisament desvalguda. Ha posat en entredit els valors que haurien de manifestar els esportistes d'elit com a models socials que són? Aquesta és la versió oficial, certament. O potser és una pedra que ens han ofert generosament, per llençar-la amb fonament contra els nostre odis, temors, pors, animadversions més o menys encoberts, o més o menys inconscients?  M'equivoco si afirmo que molta gent va sentir un alliberament impúdic en veure aquesta acció en sentir-se legitimat per deixar anar la tírria, l'odi, les ansietats mal gestionades, que covava dins? Dubto molt que el comentari espontani hagi estat: guaita, tu, quin mal exemple per les noves generacions. És un plaer poc confessable el de trobar una brossa de pols en l'ull d'algú altri, perquè ens dona l'excusa de posar-hi el dit i si cal, furgar-hi ben fons.

 En fi, trepitja Pepe, trepitja, que jo et començaré a aplaudir ni que sigui per sentir-me una mica antisistema. 

Infinit-loop

 Un bon amic meu ha endegat una iniciativa empresarial amb valor social, dins del context d'una empresa anomenada tarpuna de la que ja faré esment en un altre post, en que comercialitza un envolcall en tela reciclable per tants regals o presents com es vulgui. Es diu infinit-loop, i té a més un xip que permet traçar el recorregut de l'envolcall. L'objectiu és doble, incentivar el reciclatge, evitar el malbaratament monstruós d'envolcalls i recolzar un taller d'inserció laboral i social que són els que confeccionen aquestes teles. Per iniciar l'empresa, cal un capital inicial que l'està obtenint a través d'una web també molt interessant, www.goteo.org, en que posen les facilitats per exposar la inicitiva, sempre amb contingut social, que es vol promocionar, i els donants, o finançadors, fan les seves aportacions a canvi d'un present, en aquest cas un infinit-loop, i de la satisfacció d'ajudar a posar en marxa un projecte amb sentit. Crec, ras i curt, que al futur s'hi arriba per aquests camins. Us adjunto l'enllaç on trobareu un video i totes les explicacions. Us animo a participar-hi i a fer-ne difusió!

http://www.goteo.org/project/infinit-loop

Consumidors vs holotúries

 Fa un parell de mesos vaig penjar un post on abocava algunes reflexions sobre l'efecte en la realitat que té l'ús del llenguatge o certes paraules (El llenguatge que et pensa, 6/9/2011). La llengua modula la realitat, no a l'inrevés, i per tant ens pot condicionar més del que creiem. Ara, amb la fi de la campanya de Nadal (fixeu-vos en la connotació bèlica de l'expressió) i les rebaixes, tinc un nou exemple que s'ha fet sentir sovint en els mitjans de comunicació. I és un mot molt arrelat en el nostre vocabulari, cosa que significa que ha penetrat ben endins i per tant és especialment tòxic. La paraula és consumidor. Els consumidors no han estat molt animats, no han vingut molts consumidors, cal fidelitzar el consumidor, etc..etc.. Però, qui és el consumidor? Estem parlant de persones que adquireixen béns que poden ser o no bàsics. Però en qualificar-los de consumidors primer reduïn l'essència dels ciutadans a això, a persones que agafen coses, objectes, menjar, rampoines, les usen, les digereixen, les gasten, les exhaureixen i en defequen els residus, segons la natura que tinguessin  originalment (ferralla, paper vell o d'altres substàncies que no convé explicitar). Quin és el consumidor ideal? Aquell que no pensa, que digereix en tots els sentits tot allò que se li aboqui i torni a consumir de nou, tan ràpid com sigui possible. Reduir-nos a consumidors no està massa lluny de posar-nos al nivell de l'holotúria, el perfecte consumidor. Les holotúries són animals marins força primitius, amb un disseny i biologia molt senzill, que no simple. Popularment també se les coneix com butifarres o cogombres de mar i és fàcil de veure'n a poca profunditat. El seu sistema nerviós és molt simple, rudimentari, no té cervell, només alguns ganglis nerviosos, i la seva anatomia segueix el model bàsic dels animals superiors, un tub digestiu rodejat de carn. Viu en els fons arenosos del mar, per un forat ingereix sorra, n'extreu la matèria orgànica adherida, arrossegant-se molt lentament, i pel forat del darrera (són a simple vista indistingibles) expulsa la sorra i els detritus. Així és la seva vida, no hi ha lloc per massa disgresions. És el consumidor perfecte i allò al que el mercat de consum voldria idealitzar-nos, és una holotúria, que a més no pensa gaire. Si pot ser, per millorar la raça hauríem de ser una mica més ràpids.
 Però jo tinc més respecte per les holotúries que pels consumidors, encara que m'hi pugui incloure. Perquè com a mínim tenen un paper ecològic important, en canvi nosaltres d'ecològics, res de res, només cal veure les rampoines i deixalles que s'acumulen ara a les acaballes del Nadal. Per tant, en cert sentit, són més dignes  i a més ningú les ha enganyades. Nosaltres vam néixer persones amb un sentit crític que hem deixat que ens el domestiquin.
   Amics i consumidors, tenim un nou vocable que cal extirpar amb totes les seves conseqüències. Neguem-nos una vegada més a que ens animalitzin, i en aquest cas, al nivell d'una bèstia lloable però francament primitiva. O això, o bé dignifiquem les holotúries tal i com mereixem.

La xocolata del lloro

 He seguit, era impossible escapar-se'n, el sorteig de Nadal d'enguany. No passa el temps ni la caspa. Els nens de Sant Ildefons amb la mateixa canterella, el mateix bombo, la televisió fa ferum a resclosit i tot. L'única novetat ha estat la participació d'una nena d'origen africà.
Al que anava. Catalunya s'ha gastat 452 milions d'euros en la loteria de Nadal. Això és més de la meitat del que el nostre govern reclama al central (759 milions), i una quantitat ínfima comparat amb el que va recaptar la Marató de TV3: poc més de set milions d'euros. Jo sé, perquè conec una mica el món de la recerca, que set milions escasssos d'euros són, ni més ni menys, que la xocolata del lloro. Un assaig clínic en fase III d'una nova vacuna pot costar perfectament el doble. Però allò més paradoxal és que atenent els diners retornats aquest any a Catalunya en forma de premis, any ben gasiu, per cert, hem entregat alegrement a l'administració central  quasi tots aquests diners, una mena d'impost encobert. Un feliç i consentit espoli.
 Considero la Marató de TV3 un programa encomiable. Set milions d'euros ben administrats poden donar molt de sí. A més dels altres beneficis intangibles de divulgació, sensibilització i el cofoisme que ens envaeix quan ens sentim una societat tant generosa. Però contrasta l'èxit de la loteria darrera de l'esquer d'un premi més que incert, altament improbable, amb la minsa generositat que desperta la Marató. En Tomàs Molina, va dir una vegada que era més probable que ens caigués un llamp al cap que no que ens toqués la grossa de Nadal. És estadística. Així doncs,perquè no ens gastem els diners en posar-nos un parallamps per barret? És , a totes llums, més eficient.
 Som irracionals, incoherents, incongruents, una mica idiotes i uns cofois garrepes.

 P.D: Volia afegir allò d'Algú ho havia de dir, però passo.

Ocells esteparis

 Fa molts anys, sense que l'arribés a entendre, sospito, vaig llegir el llibre El llop estepari, de Hermann Hesse. Resulta curiós com amb el temps dono voltes a les antigues lectures i sense que torni a obrir-ne les planes les redescobreixo. O simplement les descobreixo i m'adono que hi havia passat de puntetes.  Com en la vida mateixa. Bé, aquest inici no té massa a veure amb allò del que volia escriure. O potser sí. Simplement s'han encavallat els pensaments i una cosa ha portat a l'altra. Ahir vaig anar a una conferència a la facultat de Biologia de la UB. Parlava un professor de la universitat sobre un ocell ben curiós que habita les terres de ponent, les nostres mal anomenades estepes, el Sisó (Tetrax tetrax). És l'ocell estepari més significat del nostre país. Us aconsello que busqueu a la Viquipèdia "Ocells esteparis", l'entrada és de les millors que he llegit mai en aquesta web. Al que anava. La xerrada m'ha fascinat per diferents motius. Per un costat, endinsar-se en un àmbit que per qüestions professionals em sol ser aliè, m'eixampla l'horitzó. De cop i volta, el món deixa de ser menys gris. És més estimulant. I això ajuda a estimar-lo una mica més. Vivim en aquest món mentre l'estimem, va escriure el Rabindranath Tagore, tant popular abans i ara quasi oblidat. La xerrada era eminentment científica, em va embadalir com es pot desplegar l'interès i la intel·ligència humana per saber més i més sobre aquesta criatura, i deixar-se fascinar perquè sí. I en el fons, si desaparegués, en rebríem alguna conseqüència? Potser no. Però el món seria més pobre i trist. Una vegada vaig estar a una xerrada també biològica, en aquest cas era ictiològica. El ponent, un conegut biòleg marí, explicava que segons les cróniques romanes s'arribaven a pescar molls de fins dos kilos. Ara ens sembla un peixet de mida moderada, i més aviat petit. Què ha passat? Ha evolucionat cap a la discreció? Simplement, els molls no arriben a desenvolupar-se com antany per la sobreexplotació. I com que tampoc recordem com havien estat, tant ens és. Vaig llegir una vegada en una edició de principis del segle XX de La Vanguardia, que la guàrdia civil espantava a trets el llop marí, la foca monjo, avui pràcticament extingida, de les platges de Barcelona. Ens sembla una imatge inversemblant, i això és el més greu, que perdem la memòria de com havia estat el nostre encontorn, la riquesa i la bellesa que hem perdut. Una de les funcions dels espais naturals protegits és precisament recordar-nos-ho. Una vegada, fent immersió a pulmó lliure a la Costa Brava, vaig veure amb desolació que els primers tres o quatre metres de roca estaven salvatgement rasclumejats, i al fons hi havia alguna bossa de plàstic amb julioles a dins, mortes, que un pescador havia llençat. Era desolador. No estimem el nostre món. Som depredadors estúpids o estúpid depredadors. No sé què va primer.

 Bé, tornem al Sisó. És una au considerada vulnerable, però encara es reprodueix al Segrià, la Noguera i l'Urgell. No com el Pioc Salvatge, l'ocell més gran d'Europa, també estepari, que ja hem foragitat de les nostres terres. A més de descobrir aquesta au, també em va fascinar la passió del qui ens parlava, i m'ha assaltat l'enveja de veure algú que es dedica a una feina que l'obsedeix, i que potser no es pot veure un benefici directe, en el sentit modern del terme. Certament, la protecció d'aquests animals està associat a la protecció del medi natural, i de tots nosaltres. Afortunadamanent, això s'està entenent encara que no prou ràpidament.  Però a mi m'ha fet pensar que bé és possible dedicar-se a una cosa que apassioni de veritat, seguir les antigues vocacions que pel camí algú es va encarregar de frustrar. Quants de nosaltres no ens hem atrevit a descobrir la nostra passió amagada, dir en veu alta allò que ens agradaria fer? Ens han fet entendre que és perillós conjurar els somnis, perquè poden no acomplir-se. El dolor pot ser massa lacerant. Així doncs, aprofito aquesta atalaia, per donar pel cul a tots els castradors professionals amb que m'he creuat. Aixeco el meu dit anul·lar amb tota la fúria de la que en sóc capaç.

 Acabada aquesta proclama, només recordar que la nostra estepa és ben particular, perquè ni ella mateixa és natural. És el resultat de la intervenció humana durant milers d'anys, que va portar a la desaparció de l'alzinar primitiu, per l'ús humà i ramader, la substitució pel matoll que sobreviu en alguns llocs, després per l'explotació cerealística i finalment també el regadiu. La fauna actual prové en gran part de les estepes asiàtiques i s'hi ha instal·lat i ara ja es pot considerar autòctona. Això també ens dona un missatge. La natura segueix el seu curs, no hi ha cataclisme prou gran, i si ho és nosaltres serem els primers en desaparèixer, per aturar-la. Es reinventa i recrea, i dona repostes que continuen essent fascinants. Els amos de la creació, ves quin acudit...