Alberich, el nibelung

   Alberich, el nibelung, és l'únic personatge de la tetralogia de Wagner que té un paper en totes quatre obres. Això ja té un sentit simbòlic, ja que els seus dimonis, la seva passió, és la que desencadena tota la tragèdia. I no és res més que l'amor, o millor dit, la manca d'amor. La tetralogia comença amb la renúncia d'Alberich a l'amor, una cosa inaudita, impensable en cap ésser vivent, que el fa capaç de poder agafar i fer-se un anell amb l'or del Rhin. És aquest el pecat original. I aquesta manca d'amor, de manera més subtil, té un origen més profund,  la manca d'estima per un mateix, com queda reflectit pel rebuig i la mofa de que és objecte per part de les filles del Rhin. Qui no s'estima a sí mateix, és també incapaç d'estimar a qualsevol altre. És un principi que no s'ha tingut massa en compte en el passat.

   Tot plegat fa d'Alberich un personatge ambiciós, sense escrúpols, intrigant, cruel, però totalment infeliç. La seva vida és una condemna per ell, i pels que l'envolten o són víctimes dels seus plans. No hi ha, al cap i a la fi, darrera dels tirans de la nostra terra, una mica de tot això? 

   Fent un by-passa a la nostra actual crisi, hi ha un fet que em sobta, que potser per massa obvi o massa obscè hi passem de puntetes. No es parla mai de les motivacions personals que han donat lloc a certes conductes. L'ambició i la cobdícia, que neix directament de la incapacitat d'estimar, estan en l'arrel de la disbauxa actual. Aquest diumenge vaig veure el programa 30 minuts de TV3, On estan els meus diners?. Explicava la pseudo-estafa que han sofert el que s'anomena petits inversors (eufemismes per referir-se a ciutadans normals i corrents que tenen estalvis), amb les participacions preferents. Els van assegurar uns guanys que s'han convertit en la pèrdua parcial, i en alguns casos total, dels estalvis de tota una vida. Un economista explicava que els bancs han actuat amb ells com consumidors dels seus productes als quals calia vendre la moto. S'hi feien amics, molts d'ells jubilats, sense escrúpols, per enxarpar-los en la xarxa. Però, és possible que no tinguem en compte que jugàven amb l'esforç de tota una vida? No és només el valor real d'aquests diners del que parlem, sinó del simbòlic. No veien res més enllà que petits inversors per evitar el mot persones. Són Alberichs incapaços d'estimar i aliens a qualsevol saviesa que ens han portat a la perdició, i ens porten al seu capvespre!

L'anell dels nibelungs

     Ahir va finalitzar el cicle d'òpera al cinema Icària, en que han emès al Tetralogia (L'or del Rhin, La Walkiria, Sigfrid i el Capvespre dels déus) del Metropolitan Opera House de Nova York. He passat la resta de la nit bressolat pels acords finals de l'òpera. I és que sí, és possible empassar-se més de cinc hores d'òpera d'alt voltatge en un crescendo continu que sembla no tenir final. L'obra té un argument senzillíssim. Pels no iniciats en Wagner, li podria semblar un conte d'estar per casa. Alberich, el Nibelung, roba l'or del Rhin en sentir-se menyspreuat i per fer això renuncia a l'amor. Amb aquest or forja un anell que li dona tot el poder. Els déus, amb Wotan al davant, l'enganyen i obtenen l'anell el qual és maleït. Tot aquell que el tingui serà infeliç i estarà condemnat a la mort. Però malgrat tot tothom el cobeja, els Gegants, els Nibelungs, Hagen...només un heroi pur de cor pot ser immune al malefici i el pot posseir i retornar-lo d'on ve per a que l'ordre torni. Entremig, rescata una donzella, una deessa caiguda i maleïda per Wotan, Brunilda, que esdevé el seu amor. Sigfrid, l'heroi, per la seva ingenuïtat és víctima de les conxorxes i manipulacions dels que volen apoderar-se de l'anell. Tot plegat acaba en una devacle. Sigfrid mort, Brunilda que s'immola en la seva pira funerària, els déus que perden el seu poder i l'anell retorna al fons del Rhin i retorna l'ordre i la pau.

 No és original. Els cicles artúrics i les llegendes medievals, i més recentment el Senyor dels Anells, de Tolkien, estan farcits dels mateixos referents i paral·lelismes. Així doncs, què fa d'aquesta obra un cimal? La profunditat i riquesa amb que estan expressats els sentiments, de les emocions. Hi és tot en l'obra. La cobdícia, l'amor, l'enveja, l'engany, el coratge, l'audàcia, la por. Tot el repertori de les passions humanes que mouen els resorts de les nostres vides expressades d'una manera sublim gràcies a l'art total de Wagner. Poesia, música, escenografia i interpretació que aspiren a fondre's i estar al mateix nivell. Un repte que es repeteix cada vegada que es prova de posar en escena aquesta obra magna. Dona la sensació que Wagner, que només va assisitir a la primera representació de la tetralogia, va fer com Gaudí. Aquí teniu la meva obra per a que la recreeu fins l'infinit. No es va deixar atropellar per un tramvia, però, ni vivia precisament com un asceta. Alguns diuen que va morir explorant uns acords davant d'un piano, d'altres en els braços d'una amant. Tant és. Un jesuïta apassionat per Wagner això li provocava seriós conflicte perquè a totes llums, la vida dissoluta, per dir-ho d'alguna manera, de Richard Wagner l'hauria de menar directament al foc de l'infern segons la doctrina catòlica, però alhora es deia que algú que hagués creat això mereixia el cel. És una qüestió interessant, certament. Si amb en Wagner, en cas que el cel existeixi, no ens hi trobéssim, molts preguntarem pel camí de l'infern ni que sigui per una temporada (o  tot sigui que algun dels aficionats a aviar als focs de l'avern al personal no es trobin amb la sorpresa que hi hagi una estança especial per ells a can Pere Botero).

        En properes entrades faré algunes semblances dels personates, les passions que porten dins i alguns temes d'actualitat.

Glossa final. Deixem de costat d'una vegada l'única i idiota cita per la qual molta gent coneix el Wagner, la de Woody Allen que deia que cada vegada que escoltava Wagner li venien ganes d'envair Polònia. Qui es queda amb això no sap el que es perd. En un altre pel·lícula, deplorable i que va irritar amb raó els  alemanys, Valquíria, amb el bledo assoleiat del Tom Cruise fent d'oficial alemany que conspira contra la vida de Hitler, el tonto del guionista posa en boca de Hitler la frase que qui entén l'obra de Wagner entén els principis del nazisme. El guionista es va quedar descansat de dir una estupidesa així de grossa. Ell sí que no n'entén res. 

La mort i la primavera

La mort ens agafa desprevinguts i mirant cap un altre costat. Com si recordés aquell vers de Pere Quart, del poemari Vacances pagades però recitat com un esgarip xisclat a cau d'orella

Ara que hi penso...

tinc tantes coses entre mans

feines urgents

no em recordava que també

he de morir.

 Un dia parlo amb aquella persona, veus sense fixar-t'hi com  li espurnegen els ulls, i dos dies més tard una veu amiga i maleïda truca per dir-te que ja no hi és, que un xoc a la carretera se l'ha endut d'una revolada. No me'l tornaré a trobar, no parlaré mai més, no projectarem res. Simplement, s'ha fos. Sembla una broma de molt mal gust, i encara més estrany que sempre ens hagi de sorprendre, que el dolor no tingui per on escapar-se.

Foto presa al Montseny, a finals de Març en una fageda encara sota el somni de l'hivern

Dedicat a l'Eduard Soler

Anna Karenina

 Seguint el meu propòsit de recòrrer les obres que se'n diuen clàssiques, m'he empassat en unes quantes setmanes una de les grans obres de Tolstoi, Anna Karénina.

  En l'estela de Flaubert, Tolstoi recrea encara més l'arquetipus de l'heroïna que per l'amor que creu vertader, és esclafada per les convencions socials i la mediocritat que l'envolta. I pels seus propis sentiments autodestructius. Madame Bovary i Anna Karènina acaben igual, en suïcidi. Però un suïcidi no buscat per sí mateix, com a solució al seu patiment, sinó com a gest últim per protestar, per somoure l'entorn que les ha dut a una vida que no pot ser sinó desgraciada, o per provocar culpables. Una ho fa amb arsènic, l'altra es llença sota un tren. 

 La gran diferència entre ambdues obres, és que Anna Karènina es podria haver titulat Levin, Vronski, Stepan Arkàdievitx...és impressionant la galeria de personatges que fa circular Tolstoi, cadascun amb una manera de fer, veure i pensar totalment definida i que per sí sols podrien aguantar una novel·la cadascun. La Karènina és sens dubte el personatge més tràgic, dramàtic, i per això també l'obra mereix aquest títol, a més d'ésser el llaç que uneix tot l'estol de personatges. 

 Vull remarcar les següents impressions. Primer, que si l'hagués llegida fa pocs anys, temo que se m'hauria caigut de les mans. Senzillament perquè crec que ara estic aprenent a llegir, i no em refereixo és clar a l'habilitat de saber desxifrar paraules, sinó de poer apreciar en el text tota la seva riquesa i profunditat. En aquest sentit, Anna Karènina impressiona per com Tolstoi és capaç de posar-se en la pell de tants de personatges, i defnir-los tan bé. Costa de creure que ho hagi fet ell tot sol, pareix que ja existeixin per sí mateixos i expliquin la seva història. I arriba a la sublimitat de mostrar el perquè els personatges fan coses que no tenen massa a veure amb la raó, fins i tot sacrificant una felicitat possible. L'autor, simplement, desapareix o agafa el grau de trascendència que el converteix en un invisible déu que coneix tot el que passa en l'univers que ha creat.

 En segon lloc, el llibre és una autèntica porta en el temps. Un viatge que ens porta a la Rússia pre-revolucionària, la sempre present  diferència de classes, la frivolitat de la noblesa, la capitulació total dels camperols. Tolstoi hi deixa anar a través d'alguns personatges reflexions netament socials. Fins i tot diria que pretén agusar aquest contrast per a que quedi evident, tot i que els mugics fan un paper de purs comparses. Amb aquest llibre se n'aprén molt més que una simple descripció històrica que ens pugui caure a les mans. L'època queda definitivament immortalitzada, i continua prenent cos i sentit cent-cinquanta anys després de ser escrita.

 Al llarg de la història també traspuen, sobretot en el personatge que es pot identificar com el alter ego de Tolstoi, Levin Arkádievitx, les obsessions de Tolstoi desenvolupades en d'altres petites novel·les com si fossin petits assajos preliminars, la mort, el cristianisme, i la qüestió social. 

 Per tot això, tampoc no és just reduir la història a l'Anna Karènina, encara per ella mateixa amb una força abassegadora

  En resum, una lectura on es demostra que allò que omple de veritat, no és mai fàcil.

Das Rheingold

 L'or del Rhin (Das Rheingold) és la primera de les òperes de la Tetralogia L'Anell dels Nibelungs, de Richard Wagner. Pels amants de Wagner, anomenada simplement com la tetralogia. Potser per desintoxicar-me de la pel·lícula Battleship, estic seguint el cicle que ofereixen als cinemes Icaria aquest mes de Maig, en la versió que es va estrenar al Metropolitan Opera House de Nova York, el Met. Com a novetat més interessant és l'atrevida esecenografia de Lapage, que ja ha dirigit les posades en escena d'altres òperes i d'alguns espectacles del Cirque du Soleil. 

  Quan un neòfit contacta amb el món dels aficionats a Wagner, el primer que crida l'atenció és la passió que provoca. O bé s'avorreix la seva música, o bé se l'idolatra fins el punt que dubto que hi hagi militants de cap altra música amb un nivell de purisme i exigència semblants. Qualsevol representació sempre genera controvèrsia. Les versions evolucionen constantment, perquè Wagner no va aspirar a res fàcil, sinó al màxim i va deixar la porta oberta a que es millorés i es reinterpretés la seva obra fins l'infinit. La seva ambició era crear l'obra d'art total, la conjunció en el seu grau més elevat de cadascuna de les branques, de la música, la poesia, el cant, la interpretació i l'escenografia. I aquest és l'intent, el llindar que proposa cada nova versió.  Històricament, la interpretació potser és la part que ha anat més endarrerida, però ja hem passat de les Walkiries grasses, estàtiques i amb un barret amb banyes del passat, excepte l'excelsa Kristen Flagstad, a personatges que es mouen amb desinvoltura, s'expressen i canten meravellosament en qualsevol postura. Això, realment, admira, perquè tant poden estar penjats d'un cable com caminar sobre una paret. Els intèrprets dels personatges clau, Brunilda, Sigfrid, Wotan, Fafner, són ben difícils de trobar, en cada generació no passen del nombre de dits d'una mà. 

 Dimarts passat, com a preludi del cicle, van emetre el documental sobre la gestació del projecte, de l'espectacular sistema escenogràfic, un monstruós mecanisme de plaques que es mou i muta junt amb efectes luminotècnics. S'ha de veure. Va ser un documental captivador. Va mostrar darrera d'aquesta producció, tot el treball artesanal, creatiu, innovador. I arriscat. El mateix Lapage, i el director del Met, expressaven els seus dubtes, l'excitació de crear una cosa nova i per tant de trepitjar terreny desconegut, solucionar els problemes que plantejava, afrontar el risc del fracàs. A mi em va emocionar aquesta voràgine creadora, que de fet està darrera de tota obra d'art que mereixi ser anomenada com a tal, que tingui una honesta però infinita ambició. Camina en la fina maroma que separa la bogeria del sentit comú. I em fa optimista respecte a l'ésser humà, capaç de fer aquestes coses.

 Bé, us aconsellaria que ho visionéssiu, és inspirador per qualsevol faceta de la nostra activitat, siguem on siguem, i ajuda a alçar la mirada per sobre de crisis i banalitats que ens tenen la ment segrestada.  

P.D: definitivament, Battleship és un excrement.

Battleship

 Vaig anar a veure la pel·lícula titulada Battleship. Sabia on em ficava, no m'enganyava. Anava a veure un subproducte fílmic que per l'únic que val la pena és per oblidar-lo. Però tenia interès per saber què és una pel·lícula dolenta de veritat. I a fe que va aconseguir satisfer aquesta expectativa. Crec que és  exercici interessant, sempre que no es faci massa sovint, per apreciar tots els defectes que pot tenir un guió. I no em refereixo als aspectes més tècnics del film (efectes especials, edició, etcètera). Això és impecable com els productes sortits d'una cadena de muntatge, però hi ha tots els pecats que qualsevol film que vulgui tenir certa volada ha d'evitar: tòpics, clixés, previsible, forats argumentals que no s'esforcen ni en tapar, diàlegs buits de contingut, personatges plans, una càrrega ideològica i de valors tronadíssima. Tot al servei de l'entrteteniment més baix. A mi em feia fins i tot vergonya aliena que a la sala, els espectadors esclafissin a riure per qualsevol bajanada que diguessin. Va arribar al punt que vaig sortir de la sala amb més sentiment de vergonya que si fos una Sala X. Però el que també em sobta és que en aquests films, i suposo que això és un esquer per la seva promoció, hi surt algun actor que ha demostrat la seva vàlua i és prou famós. Sol tenir un paper secundari, apareix en alguna escena al principi i al final, diu les quatre bajanades que li dicten amb el posat que l'identifica, cobra, i se'n va. En aquest cas era en Liam Neesen. Ja ho ha fet altres vegades, però ara ha estat especialment decebedor. Com pot ser que algú capaç de fer el paper de Shcindler, a La Llista de Shcindler, s'abaixi tant? No he entès que algú  que pugui assolir una elevada expressió artística, es passegi tan alegrement per la banalitat. En fi, hauré de revisar les meves concepcions. 

 I també hi va participar una de les anomenades dives del Pop, Rihanna, primers plans que mostren la seva afavorida anatomia, paper insuls i diàlegs tontos. No deu donar per més però ja fa la feina promocional que busca. I això de diva, res de res, diva és una cantant capaç d'interpretar la Brunilda de Wagner, no aquests soufflés de la mercadotècnia. Prometo que no ho tornaré a fer, amb una vegada n'he tingut prou.

Visca la Primavera!

   Estic corprès per la primavera rotunda que tenim, la renovació miraculosa del nostre paisatge. Aquest any, a més, trobo que la primavera és especialment generosa. Fa el temps que li pertoca, encara que algun tocacampanes renegui perquè  fa massa fred, o plou massa. És la primavera, tanoca! Haurem perdut potser la capacitat de meravellar-nos? Heu vist com s'han poblat de fulles els arbres nus fins fa tot just un mes, les flors de bellesa a voltes extravagant i  gratuïta, i el tràfec incessant dels ocells, tant dels locals com els que ens han vingut a visitar? I el zumzeig desvetllat de les abelles? I a més, tenim el privilegi de viure en un clima que ens regala amb quatre estacions tant marcades, tan ben definides, que totes porten el seu goig. Amb en Joan Salvat-Papasseït, puc afirmar, que res no és mesquí, ni cap hora és isarda!